dijous, 18 setembre de 2014

[-51] Escòcia, episodi clau

Mitjans de desembre de 1610. El notari barceloní Pere Llunell afegeix una nova escriptura al seu primer llibre d’inventaris i almonedes, començat sis anys abans. Es tracta d’una, com correspon, exhaustiva relació dels béns deixats pel donzell d’origen vilafranquí (del Penedès) Bonaventura Bolet i Vilar. El notari ha anat aquell dia a visitar la casa del difunt, al carrer del Carme, encreuament amb el de Jerusalem. Li ha cridat especialment l’atenció el gust de Bolet pels retrats reials. A l’estança més alta de la casa hi ha trobat un reboster amb les armes de la família i també un quadre de Sant Jordi, patró de l’estament militar català. També ha vist dos grans retrats dels darrers comtes de Barcelona de la dinastia dels Habsburg: l’emperador Carles i el seu fill Felip I, II a Castella. Ha anotat que els acompanyen dos quadres més petits: un de Maria, l’emperadriu muller de Maximilià d’Àustria; l’altre, de Maria Stuart, reina d’Escòcia, un mite en el món catòlic des de la seva execució per ordre d’Isabel I d’Anglaterra el 1587. Un català, doncs, amb un retrat a casa de la reina dels escocesos.

Avui, els nostres camins s’encreuen, novament, quatre-cents anys més tard. En aquesta jornada Escòcia s’hi juga molt i molt; nosaltres, no tant, però Déu n’hi do. La victòria del no ens servirà per demostrar empíricament als nostres adversaris que no passa res per deixar votar a la gent: que el dependentisme pot permetre l’expressió democràtica lliure i fins i tot guanyar l’envit. Si guanya el sí (i digueu-me il·lús, però en veig possibilitats) el pas endavant que faríem els catalans seria descomunal. El cas escocès deixaria de ser, de cop, un afer intern britànic per convertir-se en un problema real per a la Unió Europea. De manera que, l’únic argument fins ara mínimament sòlid a mans del dependentisme s’ensorraria en poc temps com un castell de naips: creant un precedent que nosaltres podrem resseguir poc després, totes les institucions internacionals facilitaran una relació normalitzada amb el nou estat escocès al llarg dels divuit mesos (fins el març del 2016) que els indepedentistes s’han donat per negociar les condicions de la secessió i la normalització del paper internacional del nou estat escocès. Així que, sí, el dia d’avui es farà llarg; i el podrem acabar amb un whisky a la mà, sigui el que sigui.

dimecres, 17 setembre de 2014

[-52] Bestiari del procés (105): J. Soler, E. Torres-Dulce i J.A. Zarzalejos

Soler, Josep (economista).
Des de dalt del cavall.
Sense dubte, un dels grans gurús de les tertúlies nocturnes al castell comtal és l’economista Josep Soler. Aquesta setmana li hem sentit un argument que, fins ara, semblava només reservat al nivell deliri de les tertúlies madrilenyes sobre el que aquí anomenem procés i allà repte sobiranista. Diu (amb Nacho Corredor) que la plebs no podem votar sobre el que sigui, que és molt perillós. Que les elits il·lustrades, com si es tractés del vot censitari, han de decidir. Que imagina’t si poséssim a votació la pena de mort. El debat no és, si és que existís un posicionament majoritari a favor, de quina manera, a través de l’argumentació i el debat, convencem la gent per revertir-ho, sinó, simplement, com evitem que el carrer s’hi pugui pronunciar. D’això a la Grècia clàssica no en deien democràcia, sinó aristocràcia.

Torres-Dulce, Eduardo (fiscal general de l’Estat).
A cops de Codi.
Davant l’èxit descomunal de la nostra V, la primera reacció del poder judicial espanyol ha estat la del fiscal general de l’Estat, el mateix que va fulminar el fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per justificar la Consulta; s’ha avançat als esdeveniments i ha optat per amenaçar les autoritats catalanes amb l’aplicació del Codi Penal. La nostra gran victòria de dijous ha refermat les seves dues grans “línies d’investigació”: l’una els convenç del fet que si ens insulten molt fort, molt fort, molt fort (aquests dies, de Joaquín Leguina a Paco Frutos, passant per l’inefable José Antonio Monago), acabarem plegant veles; l’altra, que consisteix a amenaçar-nos amb l’aplicació de la llei. És una guerra de nervis que haurem de saber resistir per guanyar.

Zarzalejos, José Antonio (periodista).
Escenes de melangia.
El títol del seu article del dia després ho diu tot: mentre els més primaris es despatxen amb insults indiscriminats (el de nazis recupera terreny, mentre l’assimilació del nostre mosaic amb Corea del Nord puja com l’escuma), el veterà periodista resumeix el seu article amb un encapçalament depressiu: “Siniestro total”. El text, si teniu la paciència de llegir-lo, conté un abstrús encadenament de divagacions inconnexes de fosca interpretació. Bàsicament, per acabar demanant temps per reconduir la situació de Catalunya. Els seus habituals articles de pinxo de barri amenaçador, substituïts per una reflexió de barra de bar després d’un excés etílic per a oblidar. El tenim francament fora de combat. M’ha fet peneta i tot.

dimarts, 16 setembre de 2014

[-53] Bestiari del procés (104): M. Puig, S. Sáenz de Santamaría i A. Sánchez Piñol

Puig, Miquel (economista).
Confiança pròpia.
L’economista brillant que ha ens ha ajudat a albirar com a model els millors països d’Europa, com Àustria i Dinamarca, es declara decididament contrari a la celebració d’una Consulta fora de la legalitat espanyola. Diu que seria un 6 d’Octubre. No puc discrepar més profundament: la Generalitat de Catalunya disposa dels instruments administratius i tècnics necessaris per dur a terme una Consulta perfectament homologable a nivell internacional. Per tant, només a posteriori, en funció de la interferència que els poders de l’Estat espanyol hi hagin pogut aplicar, podrem avaluar si han existit durant aquella jornada les condicions adequades per validar el resultat. Desistir-hi abans és, simplement, no creure en nosaltres mateixos. I si nosaltres no ho fem, aleshores sí que serà molt difícil que algú ens prengui seriosament al món.

Sáenz de Santamaría, Soraya (vicepresidenta del govern espanyol).
Vetllant contra els nostres drets.
Diu el venerat tèoric de la ciència política Allen Buchanan, un dels referents de capçalera del ministre García Margallo, que entre els arguments fonamentals que justifiquen una secessió (naturalment, unilateral) cal considerar l’existència d’una situació de facto de conculcació de drets fonamentals. Hi he pensat aquesta setmana, arran de la celebració de la convenció del Partido Popular a Badalona. En ella, la vicepresidenta del govern espanyol, amb una intensitat mitinera capaç d’adormir els més fidels, va “tranquil·litzar” l’auditori afirmant que la Consulta no es farà en cap cas; és més, va afirmar que era una imposició. Vaja, que votar és un atemptat als drets fonamentals i prohibir el vot és democràcia en estat pur.

Sánchez Piñol, Albert (escriptor).
Tàctiques de setge.
A Utrecht, fa pocs dies, als minadors els va esclatar la pólvora amb la que pretenien dinamitar els murs del procés. Després d’un editorial extraordinàriament positiu envers el procés, aparegut al diari més influent del món, “The New York Times”, el ridícul internacional d’Espanya es va disparar novament amb l’actuació del seu servei exterior contra l’escriptor, en prohibir la presentació de “Victus” a l’Instituto Cervantes de la ciutat neerlandesa. Per reblar el clau, a les poques hores, el cap de gabinet del president del Govern espanyol atacava públicament la novel·la en afirmar que manipula la història. Han decidit que poden dictar fins i tot la interpretació històrica que ha de servir de substrat a un text literari. El seu nivell de xaladura inquisitorial ja és desbordant.

dilluns, 15 setembre de 2014

[-54] Fem-ho bé: desobeïm primer i avaluem després

L’apoteòsica V de la Diada ha suposat una sorollosa cleca al dependentisme. En sentit contrari, ha reforçat molt i molt les opcions que la Consulta es porti definitivament a terme. Que els centres de votació, tot i la prohibició del TC, s’obrin de bat a bat d’aquí poc més de cinquanta dies. Tal i com apunten les declaracions dels líders polítics, en els propers dies, la suspensió temporal de la Llei de Consultes i/o del decret de convocatòria obren la possibilitat d’un desacatament per temps, que podria permetre arribar sense represàlies a la mateixa nit del 8 de novembre: atès que es tractarà d’una suspensió cautelar, es podrà argumentar que es continua endavant amb tot l’operatiu per al cas que s’aixequés a darrera hora; al mateix temps, la capacitat del govern o els tribunals espanyols per aplicar mesures repressives es farà més difícil de justificar, perquè (encara) no s’haurà palesat una declarada actitud de desobediència.

És cert que (no ho descartem en absolut) el TC pot perpetrar a corre-cuita la sentència més ràpida de la seva història, davant la qual, naturalment, no existirà recurs. Serà el moment de continuar endavant amb la Consulta. El president Mas ja ha dit que la decisió de fer-ho o no serà consensuada i que la decisió no es derivarà d’una voluntat d’acatament al TC, sinó a les dificultats operatives reals que l’Estat espanyol pugui posar per tal d’evitar un exercici democràtic normal, d’acord amb els estàndards electorals internacionals. Estarà bé comptar amb observadors internacionals que validin el procés. En tot cas, només a posteriori, després d’un 9-N celebrat, serà el moment de considerar, a la vista de l’efectivitat de la tasca de boicot espanyola, si el resultat que se’n derivarà es concloent. Només aleshores (en funció del grau de participació i de la força del resultat) sabrem si cal procedir a la Declaració d’Independència o a unes eleccions on una llista única defensi la independència.

diumenge, 14 setembre de 2014

[-55] Bestiari del procés (103): L. de Guindos, M. Iceta i J. Moragas

Guindos, Luis de (ministre d’Economia i Competitivitat espanyol).
Moviment revelador.
La setmana gloriosa de l’Onze de Setembre ha viscut un moviment especialment interessant als mercats internacionals del deute: la simple constatació de les possibilitats que el sí s’imposi el proper 18 de setembre en el referèndum a Escòcia ha provocat la major pujada de la prima de risc espanyola en quatre mesos: els mitjans internacionals ho han atribuït directament a la possibilitat que la independència escocesa afavoreixi (davant del bloqueig que practica el govern espanyol) una declaració d’independència no pactada a Catalunya, amb la consegüent obligació del Regne d’Espanya de fer-se càrrec d’un deute que, per ell mateix, resultarà impossible d’assumir en solitari. El deute espanyol, certament, la nostra bomba nuclear. La clau de tot plegat.

Iceta, Miquel (primer secretari del PSC).
Idus de setembre.
Dilluns, mentre s’anuncia una entrevista entre Oriol Junqueras i els socialistes que han anant abandonant el partit i que són en camí d’una nova confluència, el nou líder del PSC decideix fer una passa més (potser, la definitiva) en la marginalització del seu partit reunint-se amb els patrons de Societat Civil Catalana i manifestant la important coincidència de les seves posicions. L’entitat ultradependentista dóna a conèixer, a més (després ho negaran) el fet que els socialistes catalans han llogat autocars per participar a la “gran” concentració de Tarragona, en la qual coincidiran de bracet, com passa sovint a ajuntaments com el de l’Hospitalet, amb la Plataforma per Catalunya. Se sap aleshores també que els trens que era impossible llogar a l’ANC, ara sí, podran fer el camí en direcció contrària posats al servei de la unitat d’Espanya.

Moragas, Jorge (cap de gabinet de la presidència del govern espanyol).
Salvem Espanya.
Hores després de la gran V s’ha fet públic un missatge enviat per un dels homes clau de la sala de màquines de la Moncloa a l’ex-parella de Jordi Pujol Ferrusola, tot animant-la a denunciar estratègicament les malifetes del fill del president, amb l’objectiu confessat de “salvar Espanya”. Així de contundent. Després del famós fiscal de confiança de la líder dels populars a Catalunya, ara també confirmem el que ja sospitàvem: que la presidència del Govern juga infructuosament i immoral amb la informació que li ofereixen els serveis de l’Estat a fi de descavalcar el procés català. I certament, si cal “salvar Espanya” a base de joc brut, vol dir que això nostre ja ho veuen francament xungo.

dissabte, 13 setembre de 2014

[-56] Bestiari del procés (102): J.M. Colomer, C, Forcadell i F. Granell

Colomer, Josep Maria (economista i politòleg).
Tan sobirans com els altres.
La indigència argumental d’alguns sectors de l’esquerra arrapada a l’establishment i el manteniment de l’statu quo està arribant a extrems patètics. Ser catedràtic de ciència política no comporta necessàriament dir coses intel·ligents. El professor Colomer s’ha declarat a la contra de La Vanguardia proper a la jubilació i, certament, potser la necessita. O potser és que investigar en nòmina del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, com el seu col·lega Ángel de la Fuente, comporta certes servituds. Dir que perseguim un objectiu impossible perquè la sobirania ja no existeix, a banda de ben poc original, és una niciesa absoluta: volem exactament aquella que continuïn exercint la resta dels estats membres de la Unió Europea: ni més, ni menys. És necessari que els dependentistes, quan no ens insulten o amenacen, ens tractin gairebé sempre de nans mentals?

Forcadell, Carme (presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana).
Un nou èxit estratosfèric.
Amb la Muriel Casals i tot l’equip de l’Araéslhora, la presidenta de l’ANC passarà a la història del nostre país també com a responsable d’haver organitzat la mobilització popular més gran de la història d’Europa. La seva magnitud: posar al carrer alineats i acolorits (i acalorats) gairebé un de cada quatre compatriotes. Senzillament impressionant. L’ha batejat com la Diada definitiva. I sense ni tan sols acabar de gaudir la mel de la victòria, perquè només ens queden poc més de cinquanta dies per al Dia D, l’Assemblea ha llançat ja la iniciativa d’allistament de voluntaris per al porta a porta de la campanya electoral del proper 9-N: a l’espera que els polítics facin la feina que els pertoca, la societat civil organitzada comença la tasca de convèncer o almenys mobilitzar els indecisos. Bé.

Granell, Francesc (catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona).
Descontextualitza tant com puguis.
Fa quaranta anys, quan ell era en la trentena, Granell fou un abrandat partidari de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea. En aquella aventura no contemplava incerteses de cap mena. Ara, en canvi, posa gairebé la mateixa energia d’aleshores en la preservació l’statu quo que el permet gastar el frac d’acadèmic de la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras de España. Aquesta setmana l’hem pogut llegir al diari comtal fent la seva interpretació sobre el paper històric del Conseller en Cap Rafael Casanova. Agafant el rave per les fulles, és a dir, sense entendre què volia dir apel·lar a la llibertat d’Espanya el 1714, enmig del combat entre dos models polítics antitètics. I engreixant el negacionisme dels seus sobre la repressió borbònica: de la confiscació del patrimoni del Conseller durant dotze anys, ni piu.

divendres, 12 setembre de 2014

[-57] Ferms per gaudir del seu somriure glaçat

Avui serà un dia determinant. L’èxit de la Via Catalana 2014, esclatant. Centenars de milers de catalans al carrer. Una bona part dels partidaris de la independència demostrant a Barcelona la seva capacitat de mobilització. La seva profunda determinació. Que som un moviment popular imbatible. Durant els darrers mesos, Espanya ha posat en marxa totes les seves eines de desestabilització. Els mitjans de comunicació, ben greixats amb els diners dels qui han fet de la dependència el seu modus vivendi a Madrid i a Barcelona, combinats amb els fons reservats i amb els recursos policials de les clavegueres de l’Estat han batut fort les nostres muralles. Però no han fet aparèixer escletxes significatives. I avui ho escenificarem. Som en el dia de la seva Gran Decepció. Com reia Montoro parlant de l’exhonorable Jordi Pujol! I nosaltres ens hem aixecat i ens hem espolsat la pols, la brutícia, per continuar el camí.

El gran constructe estival que el procés s’anava en orris es desfarà avui com un gelat. Intoxicats amb la seva pròpia propaganda, els nostres adversaris s’havien cregut que doblaríem les cames per demanar clemència. I no, avui, en veure’ns al carrer, alegres i combatius, tindran el Gran Desengany, comprendran que no tenen eines eficients per derrotar-nos. Durant les properes setmanes, és clar, viurem noves amenaces. La dutxa escocesa, ben segur, els caurà molt, però molt malament. Però, després del tercer any consecutiu de mobilització creixent, a ells i a nosaltres, a tots plegats, ens quedarà encara més clar que no tenen res a fer. Que continuarem endavant fins al final, fins a aconseguir-ho, com van dir els herois d’avui fa 300 anys. Que els nostres representants seran empesos sense defallir fins a fer realitat la Consulta del 9-N. Sí, amics, votarem. I portarem a les urnes fins al darrer dels tres milions d’independentistes que necessitem per assolir la victòria final.

dijous, 11 setembre de 2014

[-58] 11 de setembre de 1714 (dia 414)

Diari de Setge de l'11 de setembre de 1714 (dia 414)

Jornada CCCCXIV del setge. Dimarts. Villarroel no vol abandonar la Ciutat. Jo mateix he comprovat com ha passat la nit a casa, vestit del tot, assegut en una cadira, rebent els despatxos que li fèiem arribar constantment. De matinada, a dos quarts de cinc, ens han atacat set cossos d'ofensiva i un de reserva en quatre grans grups. 41 batallons, 26 mil soldats. Totes les campanes de Barcelona han tocat a resistència amb un so eixordador, que mai podré oblidar. Villarroel ha reprès d'immediat el comandament de la defensa. Davant d'aquella immensa onada d'enemics, els hem combatut casa per casa, tapant les boques dels carrers, a la part de la Ribera, amb botes, caixes i matalassos. El comandant en cap, ferit, ha ordenat: "Segueixi l'avenç, que davant meu ningú no es retira. I morir o vèncer és el que ens toca". Després de dues hores i mitja, a les set, els hem contingut del tot i els hem fet, sembla increïble, un contraatac general amb la bandera de Santa Eulàlia al capdavant. Però a les dues del migdia ja no podíem resistir més la seva superioritat. Hem d’evitar el saqueig; hi haurà capitulació. Entre plors hem comptat tres mil nou-cents morts dels nostres en aquest dia de judici final. Glòria i honor per sempre: la memòria d'aquesta defensa dels nostres drets durarà més de tres-cents anys. Fins aquí, fins avui.

dimecres, 10 setembre de 2014

[-59] Bestiari del procés (101): A. de Magarola, J.A. Martí i A. de Villarroel

Diari de Setge del 10 de setembre de 1714 (dia 413)

Magarola i Sentmenat, Antoni de (comte dels Quadrells).
El preu de la submissió.
Cavaller disconforme amb la decisió de resistir a fins al final amb les pròpies forces, fou capturat amb altres cavallers el 26 de juliol de 1713, tot just tancat el cordó de setge, quan intentava fugir de la Ciutat de Barcelona. Després de ser llargament passejat amb ignomínia pels carrers, passà els 414 dies arrestat a casa seva, enmig del rebuig popular. Fou comminat reiteradament, fins i tot el mateix 11 de setembre, a prendre les armes i lluitar en defensa de la capital catalana, però sempre s’hi negà. El dia de la batalla final, però, una bomba li trencà la cama. A l’entrada dels borbònics patí la confiscació dels seus béns acusat d’haver-se quedat a Barcelona. Representa els catalans dependentistes que, mal que els pesi, són també víctimes de la dependència.

Martí i Fontanellas, Josep Anton (general).
Traïció final.
Hereu de mas del Bages, fou un dels vuit signants de l’anomenat Pacte dels Vigatans, que donà substrat a la revolta austriacista a la Catalunya interior. El 1705, durant el setge aliat de Barcelona, encapçalà l’ocupació de Montjuïc. En iniciar-se el setge, Martí obtingué la culminació de la seva carrera militar amb l’ascens a general de batalla i comandant de la infanteria. Dirigí moltes de les batalles dels dies de setge i participà en la fracassada expedició del diputat militar a la Catalunya interior. El 13 de juliol de 1714 encapçalà l’atac contra la primera paral·lela borbònica del cordó de setge. Tres dies després, però, desertà en companyia d’altres oficials i fou immediatament reclòs a Peníscola. Passà després al servei dels borbònics, combatent durant anys els catalans encara insurrectes. Simbolitza la capacitat d’embrutar una trajectòria exemplar.

Villarroel i Peláez, Antoni de (general).
El gran comandant en cap.
Convé destacar dos elements de la seva personalitat: la identificació amb el nostre país i l'odi que li professà per sempre Felip V. El 6 de setembre de 1714, quan dimití com a comandant de la defensa convençut de la inviabilitat de resistir, parlà de "el renombre inmortal de la nación a que yo, como hijo de esta ciudad, con razón me glorío de nativo". Després de reprendre el comandament i viure en primera línia l'ocupació de Barcelona, Villarroel fou reclòs en condicions duríssimes a la presó de la Corunya fins el 1725. L'hivern de 1718 expressà "la suma miseria en que se hallan sin tener socorro humano" i demanà "siquiera los mande dar el pan de munición para no acabar a manos de la hambre". La resposta: "no viene su magestad en que se le dé ración".

dimarts, 9 setembre de 2014

[-60] Bestiari del procés (100): M. Eguiluz, J. Espiagua i S. Feliu de la Penya

Diari de Setge del 9 de setembre de 1714 (dia 412)

Eguiluz, Manuel (sergent major).
Espionatge en temps de guerra.
El 7 d’agost de 1713, a poc d’iniciat el setge, el sergent major Eguiluz, del regiment del mateix general Villarroel (qui lamentà profundament la seva traïció), fou arrestat a la posició exterior a la muralla del Convent de Caputxins, quan intentava passar-se a l’enemic: en ésser descobert, desesperat, intentà menjar-se una carta que portava, adreçada al duc de Pòpuli, cap de l’exèrcit borbònic de setge. Divuit dies més tard fou degollat en presència de quatre batallons de la Coronela i de tots els soldats regulars que no eren de guàrdia, dalt d’un cadafal construït a l’efecte, entre Santa Mònica i les Drassanes. Menys contemplacions cerimonials tingueren les autoritats, quatre dies més tard, en esquartera un criat valencià descobert en portar cartes a Mataró i actuar, doncs, com a informador de l’enemic.

Espiagua, Juan (capità aragonès).
Aragonesos sumats a la causa.
Aquest arrogant i temerari capità de cuirassers, fou revers de l’anterior: home de confiança del mateix general Villarroel per executar escaramusses al pla i cops de mà contra les posicions dels assetjadors al llarg de molts mesos de setge. Responsable del darrer dels contraatacs per recuperar el Baluard de Santa Clara, morí durant la llarga i sagnant batalla del 14 d'agost de 1714. Com el cap de la guerrilla interior Diego Nasarre, centenars, potser milers d'aragonesos, ens van acompanyar colze a colze en la lluita contra el supremacisme castellà: ara se sentirien profundament avergonyits pel fet que les seves autoritats facin de lacais dels hereus dels seus enemics, privats també de la seva sobirania centenària com a conseqüència de l’abolició dels furs el 1707.

Feliu de la Penya i Picart, Salvador (Conseller tercer de Barcelona).
Negocis privats i funcions públiques.
Originari d’una família maresmenca de mercaders establerts a Barcelona, actuà com a administrador de la rellevant Companyia Nova de Gibraltar. El novembre de 1713 fou designat conseller segon de la capital catalana i president de l’anomenada Junta de Medis. Com a tal s’encarregà de dirigir el proveïment de la Ciutat, un dels reptes més difícils per fer front a les precarietats innates a una situació de setge. Mantingué discrepàncies rellevants amb Casanova durant els darrers mesos del setge i a principis de juliol de 1714 fins i tot se l’acusà de la pèrdua de tot un comboi procedent de Mallorca en fer-lo esperar de manera imprudent l’arribada d’una nau més pesant de la seva propietat que havia quedat enrere.

dilluns, 8 setembre de 2014

[-61] Una nit d’encartellada o perquè guanyarem

Diari de Setge del 8 de setembre de 1714 (dia 411)

Per correu electrònic em demanen col·laboració. Es tracta de penjar cartells per convocar a l’acte que tindrà lloc al matí de l’Onze de Setembre, un mosaic per al qual calen 1.300 persones. Començarem el dia forts. Falta tot just una setmana. Ens convoquen a les deu, als baixos d’una casa del centre. Poc abans de l’hora som una vintena de persones. Ens distribuïm en escamots de quatre que sortim a mesura que ens ajuntem per cobrir una ruta prèviament fixada. Dos enganxarem cartells amb celo; els altres dos, amb cola. Ben aviat ens trobem seguint les restes dels cartells de Podemos de les darerres eleccions europees. Demanem aigua en un bar, naturalment, regentat per xinesos. La cola és espesa i fa grumolls; no tenim massa traça. El nostre grup és heterogeni. Un és clarament el més jove i, entenc, treballa en una petita empresa. Els altres pertanyem al segment d’edat que ha fet el tomb en els darrers anys. Els qui varen viure de ben joves la Transició i l’inici de l’autonomia i n’han comprovat l’estafa.

Una mica més gran, una professora de l’Autònoma, a la qual la filla li ha dit que què fa, que està boja d’anar a penjar cartells i a la qual ha contestat que vol deixar-li un país una mica decent. Que o ens hi posem nosaltres o no en quedarà res. El més gran de tots, un lluitador en mil batalles, detingut amb disset anys per fer vaga contra el règim. Amb un accent andalús marcat, parla del seus com de la gent del nord: en realitat es refereix a un dels barris perifèrics de la nostra ciutat. És de Súmate. Després de dues hores i una birra hem aconseguit penjar els cent cartells que ens havien encomanat. Abans de dir-nos adéu, unes fotos incompletes de record, que ja és massa fosc per a un selfie. Ens citem per a la nit de dos dies abans de la Diada, per fer la segona encartellada. Un servidor, amb el convenciment reforçat que la nostra transversalitat humana demostra que som majoria i que, per moltes enquestes que ens llencin a la cara, guanyarem ben aviat.

diumenge, 7 setembre de 2014

[-62] Bestiari del procés (99): F. Costa, P.I. de Dalmases i S. Dalmau

Diari de Setge del 7 de setembre de 1714 (dia 410)

Costa, Francesc (capità d’artillers).
Perícia al servei de la defensa.
Als carrers, a les cases de joc i a les tavernes, Un dels personatges més populars de la defensa de Barcelona fou el bombarder Costa. Dugué a terme una intensa activitat com a artiller atacant incansablement les posicions de l’enemic, descavalcant els seus canons i fent miques les bateries borbòniques i els seus servidors. També, en la formació dels altres artillers actius a la Ciutat (molts d’ells, arribats de Mallorca) en l’esclat enlairat amb bombes de metralla: una tècnica que provocà als assetjadors, especialment durant la construcció de les trinxeres d’atac contra les muralles de Barcelona, molts centenars de baixes. Villarroel el visità personalment el 22 d’agost de 1714, després que hagués inutilitzat consecutivament cinc canons borbònics.

Dalmases i Ros, Pau Ignasi de (ciutadà honrat de Barcelona).
A l’avançada del DiploCAT.
De família de grans mercaders i de cavallers, era doctor en arts i filosofia des dels divuit anys. Ben viatjat per Castella i Europa (amb un bon coneixement de llengües), fou un gran bibliòfil i formà al Palau Dalmases una des les millors biblioteques de la Ciutat de Barcelona, on prengué cos el cenacle il·lustrat dels Desconfiats, nucli austriacista primigeni. Durant el setge reclamà a Anglaterra l’ajut que assegurés el manteniment de les Constitucions del nostre país, d’acord amb el compromís que els representants de la terra havien pactat amb la reina Anna a Gènova el 1705. Representa, amb Felip Ferran i de Sacirera, ambaixador català a Holanda i també a Anglaterra el 1713-1714, l’esforç de les institucions catalanes en l’obtenció de suport internacional per a la causa de les llibertats del Principat.

Dalmau i Oller, Sebastià de (ciutadà honrat de Barcelona).
Jugar-se els quartos.
De família de mercaders d’origen valencià, Dalmau es formà en el comerç, la marineria i el coneixement d’idiomes, ben connectat a l’Europa del seu temps. El 1704 fou detingut amb el seu pare i altres proto-austriacistes per l’odiat virrei Velasco, el primer i últim de Felip V. Participà en gairebé tots els fets militars més rellevants de la guerra. Els Dalmau contribuïren al finançament de la recuperació de Girona el 1712 i a l’evacuació de l’emperadriu l’any següent. I hi posà molts diners. El 1713 aixecà un regiment de cavalleria i l’estiu de 1714 pagà una companyia de 200 artillers. Simbolitza la part de la burgesia emprenedora implicada en persona i amb els seus negocis amb la causa de les llibertats nacionals. Participà en la batalla final i en els tristos procediments de lliurament de la Ciutat.

dissabte, 6 setembre de 2014

[-63] Bestiari del procés (98): J.B. Basset, R. Casanova i A. Claramunt

Diari de Setge del 6 de setembre de 1714 (dia 409)

Basset i Ramos, Joan Baptista (general valencià).
Coherència i genialitat.
Participà d’entrada en les negociacions per a la formació de la Gran Aliança de la Haia i fou el gran líder de l’autriacisme valencià. Enginyer militar, amb la seva perícia com a comandant en cap de l’artilleria de la plaça de Barcelona, fou un dels màxims responsables de la llarga durada del setge. Els darrers dies, quan la gana i el desequilibri de forces era ja massa evident per evitar la desfera, quan gairebé tothom (més enllà del poble resistent) era partidari de la capitulació, ell es mantingué a favor de mantenir la lluita i s’alçà per exigir respecte a la decisió que en prengués la direcció política dels assetjats, és a dir, els anomenats Tres Comuns: «Jo saltaré per on saltarà Barcelona». És un símbol de la disciplina en el combat.

Casanova i Comes, Rafael (Conseller en Cap de Barcelona).
Mite amb mala premsa.
Fins al moment de perdre les institucions catalanes la seva sobirania, Barcelona conservà el rang de capital del país (des del febrer de 1714, assumint també els poders d’una Generalitat financerament esgotada) i la seva competència en la defensa, a través dels efectius gremials de la Coronela, una milícia que sorprengué tothom per la seva combativitat. Casanova, jurista conseller en cap de Barcelona des del novembre de 1713, organitzà incansablement la resistència i fou ferit en la batalla final. Encara que experimentà la confiscació del seu patrimoni durant més deu anys, escapa a la presó, conscients com foren les autoritats borbòniques d’ocupació que es tractava d’un home de lleis, incapaç d’articular un moviment de revolta com altres responsables militars. Representa la capacitat de sacrifici allà on correspongui.

Claramunt, Aleix (notari botifler).
L’establishment de 1714.
Autor d’un diari titulat "Per desengany dels esdevenidors", Claramunt és dels qui va fugir: creuà la muralla el 24 de juliol de 1713, just un dia abans que es tanqués el setge de la capital catalana. A Premià, a Samalús i a Granollers, on es refugià inicialment, l'ambient se li féu irrespirable: l'entorn el tractava com el que era, un botifler convençut. Acabà establert a Sarrià (per sobre de la futura Diagonal), gairebé en el mateix cordó de setge. Claramunt encarna l'esperit del sector dels catalans que es va posicionar activament contra la resistència. I ho féu des del classisme: els qui havien forçat les institucions a mantenir la lluita fins al final eren la xusma de la ciutat de Barcelona, "molts maliciosos hòmens", autors de "amenassas" i "desmans", als quals qualificava d'estúpids amb un displicent "stultorum infinitus est numerus".

divendres, 5 setembre de 2014

[-64] La manca de claredat d'en Bassets

Diari de Setge del 5 de setembre de 1714 (dia 408)

L'actitud del responsable de l'edició catalana del diari a El País, el mitjà en una altre temps de referència de l'esquerra espanyola, exemplifica a la perfecció el perquè de l'ensorrament de la socialdemocràcia europea en aquests darrers anys: la pràctica d'enganyar tothom amb abstrusos raonaments per acabar, a la pràctica, alineats amb les mateixes polítiques i valors de la dreta de sempre. Ho hem vist amb les socialització del deute privat de la banca, amb les polítiques de retallada dels serveis públics que s'hi han derivat i, a Catalunya, en la lluita desaforada contra la celebració d'una Consulta sobre el futur polític de Catalunya el proper 9-N. En el seu darrer article, Bassets dóna voltes i voltes per entortolligar la qüestió tant com pot, en un exercici d'autèntica vergonya aliena. Cal marejar la perdiu. Molt. Guanyar temps com sigui. L'acord de data i pregunta (com tot en la vida, millorable) va donar als seus una opció de vot perfectament identificable: el sí-no, és a dir, votar en contra de la independència però a favor d'una millora de l'status polític de Catalunya. Doncs, no, amics: ell vol que els contraris a la plena llibertat de Catalunya només puguin votar no.

En altres paraules, desitja anar de bracet amb el Partido Popular, Ciudadanos, Plataforma per Catalunya i la ultradreta. Reclama claredat. No li preocupa alinear-se amb els que defensen la foscor (això sí que és negre) d'impedir la democràcia. Ha decidit que la voluntat nítidament expressada per una aclaparadora majoria dels catalans (volem una Consulta per decidir el futur polític de Catalunya), que va obtenir més de cent escons a les eleccions del 25-N de 2012, cal passar-se-la pel folre. És a dir, en Bassets es nega a acceptar els resultats electorals de fa ja gairebé dos anys, que els darrers comicis europeus no van fer sinó refermar el passat mes de maig. Tot per no explicar negre sobre blanc que ell no vol que decidim lliurement com ens hem d'organitzar políticament, perquè sap que a Catalunya ja existeix una majoria consolidada partidària de volar. En definitiva, tracta de disfressar la defensa de l'statu quo amb un continu exercici de contorsionisme intel·lectual, sense cap escrúpol a mancar a la veritat quan cal. Això sí, Bassets, que és una deshonesta manca de claredat.

dijous, 4 setembre de 2014

[-65] Una Consulta molt, però molt seriosa

Diari de Setge del 4 de setembre de 1714 (dia 407)

Ben bé que el procés ho ha capgirat tot. Gairebé completament. És divertit comprovar com el centre polític s'ha desplaçat deixant l'establishment, completament desorientat, en el radicalisme. Els partits tradicionals s'ensorren, mentre es configuren noves alternatives de futur que encara som lluny de poder albirar ben definides. Som al bell mig d'un procés de transformació únic en la política europea. Durant anys i panys molts hem denunciat, gairebé en el desert, l'autonomisèria. Una mancança de mitjans crònica per part del Govern català que l'impedia abordar amb solvència molts dels problemes dels ciutadans. Hem parlat d'Estatut de fireta o d'Estatutet. I ens hem referit a la Generalitat com la Gestoria, incapaç de marcar autèntiques polítiques pròpies. Entretant, els qui no veien la necessitat i molt menys la urgència de canviar l'status polític de Catalunya jugaven a fer veure que érem un mini-estat. Encara que fos buit com una closca.

Resulta especialment sorprenent comprovar com això també ha tombat de manera tan dràstica. Em sorprèn aquests dies l'afirmació que no podem repetir una Consulta de Festa Major. Suposo que fan un paral·lelisme amb les Consultes sobre la Independència celebrades a més de mig centenar de municipis catalans entre 2009 i 2010. És evident que ara no volem fer un revival d'aquella campanya, per cert, cal dir-ho, tan absolutament clau alhora d'articular les bases de l'actual majoria social independentista! Però no deixa de sorprendre'm el fet que els mateixos que durant trenta anys han fet veure que la Generalitat tenia poder real, ara afirmin que una Consulta organitzada per la mateixa institució seria poc seriosa. Que el seu segell no és suficient perquè sigui homologada als estàndards electorals normals en l'àmbit internacional. Això, mentre els qui denunciaven les seves mancances hem de sortir a defensar que una Consulta organitzada pel Govern de Catalunya pot ser tan seriosa com qualsevol altra. Realment, com hem canviat tots plegats!

dimecres, 3 setembre de 2014

[-66] 3 de setembre de 1714 (dia 406)

Diari de Setge del 3 de setembre de 1714 (dia 406)

Jornada CCCCVI del setge. Dilluns. Aquesta nit ha caigut un xàfec descomunal, que ha durant més de deu hores i ha aturat tots els treballs d’expugnació. Aprofitant la pausa, han sortit de la Ciutat més de 400 persones, vells, dones i nens, per la part de Gràcia, al crit de “misericòrdia, que ens morim de fam”. Els borbònics no els han deixat passar la línia de circumval·lació; alguns oficials i soldats caritatius, però, els han llançat pa; finalment, han quedat en terra de ningú. El govern de la Ciutat ha resolt permetre als inhàbils per a la defensa abandonar Barcelona i passar al camp dels assetjadors. Els comandants Villarroel i Casanova han anat a inspeccionar com ha afectat l’aiguat les nostres defenses; han conversat entre ells durant mitja hora i amb els oficials i la tropa que les guarneixen. A les onze, han tocat crida a parlament des de la trinxera borbònica. Berwick ens intima a rendir-nos, davant la imminència de l'assalt general. Es vol estalviar una darrera carnisseria dels seus. Casanova ha reunit els consellers i la Junta de Guerra, on Salvador Feliu de la Penya ha parlat a favor de rebutjar l'oferta; els altres han demanat temps. A les 11 de la nit, les companyies de pagesos han llançat un atac contra les bateries dels borbònics a Santa Eulàlia i Llevant i els han fet vint morts.

dimarts, 2 setembre de 2014

[-67] 2 de setembre de 1714 (dia 405)

Diari de Setge del 2 de setembre de 1714 (dia 405)

Jornada CCCCV del setge. Diumenge. Avui han fugit els capitans del Regiment de Fe Joan Delavilla i Benet Romaguera, entre d’altres, d’un total de dotze desertors; poca fe i molta covardia. Després del Consell de Guerra d’ahir, avui s’han reunit els membres de la Junta Secreta amb el comandant en cap. Abans, el cavaller Francesc de Castellví, que conserva memòria molt prolixa, per escrit, de la nostra defensa, m’ha demanat que li'n fes de tot extracte. A la reunió, s’han llegit tots els vots dels generals i coronels, unànims en la feblesa de la nostra posició defensiva. A continuació, el conseller en cap, el protector del Braç Militar i les altres autoritats principals han fet una inspecció completa de les defenses. Salvador Feliu de la Penya, president de la Junta de Medis, han informat sobre la situació alimentària de la ciutat: tenim encara esperança de rebre un generós comboi procedent de Mallorca. Han ordenat un nou escrutini general i la publicació d’un ban amb penes molt greus pels qui amaguin queviures. Han demanat al canonge Rifós que a les esglésies més allunyades del foc enemic es faci exposició permanent del Santíssim i els predicadors exhortin el poble. Les bateries dels borbònics només han acallat avui el seu foc alguna estona, a conseqüència de la pluja renovada.

dilluns, 1 setembre de 2014

[-68] 1 de setembre de 1714 (dia 404)

Diari de Setge de l'1 de setembre de 1714 (dia 404)

Jornada CCCCIV del setge. Dissabte. El coronel Martí Zuviria i un dels agents més eficients de Salvador Lleonart han entrat a Barcelona: han comunicat que el marquès del Poal no pot atacar, per manca d'efectius, el cordó de setge dels borbònics. A migdia, després de reconèixer tots els treballs de defensa durant el matí, Villarroel ha convocat a casa seva els comandaments de la defensa. Ha exposat totes les mancances de la plaça per aconseguir una defensa efectiva en cas d’assalt general. La gana que causa tanta indigència aminora les forces a tothom; i l’escasset de gent, ja només sis mil defensors; i de munició: només ens queden 62 quintars de pólvora i caldrà reduir encara més el foc dels nostres artillers. Diuen que hi ha un defensor plenament apte per cada deu soldats de l’exèrcit de les Dues Corones. A les quatre de la matinada, el general Bellver ha cridat a alarma general. Ha estat una estratagema dels assetjadors, amb la finalitat de calcular, en base al foc i a la mobilització de la Ciutat, quines són les defenses que ens resten. Tots han estat d’acord a negociar la capitulació, excepte el general Basset i el coronel Sebastià Dalmau, partidaris de seguir la decisió dels Tres Comuns: “Jo saltaré per on saltarà Barcelona”.

diumenge, 31 agost de 2014

[-69] 31 d'agost de 1714 (dia 403)

Diari de Setge del 31 d'agost de 1714 (dia 403)

Jornada CCCCIII del setge. Divendres. L’esquadra de bloqueig captura cada dia algunes naus que s’aventuren a aproximar-se a la Ciutat: han començat a penjar sumàriament els seus tripulants, acusats de passar proveïments a Barcelona. Segons informen els nostres espies, els treballs d’aproximació a la muralla estan resultant una gran tomba per als borbònics. Es diu que, de la brigada de 52 enginyers francesos que van arribar a la plaça tot acompanyant el mariscal duc de Berwick, ja són la meitat els morts i ferits. Pel que sembla, el mariscal ha rebut avui una comunicació signada del mateix duc d’Anjou, al qual anomenen Felip V, atorgant-li amplis poders per acordar amb els assetjats el lliurament de la plaça. A primera hora, el comandant en cap general Antoni de Villarroel ha manat a tots els oficials i soldats revista general de tropes a les drassanes. En la llarga Junta de Guerra tinguda amb el govern de la Ciutat ha demanat també la llista de tots els membres de la Coronela, així com inventari de la munició i de l’estat de les defenses. Dins la Ciutat l’assistència als oficis religiosos és molt nombrosa: tots els dies hi ha rosaris resats en comú i sermons que criden a la penitència, la reforma dels costums i la confiança en la providència.

dissabte, 30 agost de 2014

[-70] 30 d'agost de 1714 (dia 402)

Diari de Setge del 30 d'agost de 1714 (dia 402)

Jornada CCCCII del setge. Dijous. Els voluntaris del coronel Antoni Vidal han pres el castell de Falset. El nostre comandant, però, ha mort en la batalla. Glòria als bons patricis. A la plaça, el foc dels borbònics ha augmentat avui a 78 peces per fer encara més grans les bretxes. El capità Francesc Baixeres, cap dels minadors de la plaça a les ordres del general Basset, ha localitzat una mina dels nostres enemics per esfondrar el baluard del portal Nou. Els primers a baixar i entrar han estat un soldat nascut a Milà, un aragonès i un català, que s’han fet mereixedors de la recompensa promesa del grau d’alferes. Per sort, la pluja havia fet que els enemics encara no l’haguessin carregat de pòlvora. El govern de la Ciutat ha ordenat fer un altre escrutini general de queviures als convents i cases particulars, per evitar els rumors que acusen els membres de la Junta de Provisions de guardar-ne d’amagats. Es tem que la fam pot provocar un tumult general. També han fet crida obligant tothom a lliurar les bales de canó de l’enemic caigudes sobre les cases i horts: tal és la manca de municions; els nostres canons disparen poc i sovint bombes d’un calibre inapropiat. Aquesta nit, per sort, ha entrat al port un bergantí procedent de Mallorca amb 50 barrils de pólvora.

divendres, 29 agost de 2014

[-71] 29 d'agost de 1714 (dia 401)

Diari de Setge del 29 d'agost de 1714 (dia 401)

Jornada CCCCI del setge. Dimecres. El foc d’artilleria dels borbònics ha estat avui devastador, contra totes les bretxes obertes, amb fins a 65 canons. Des de la plaça l'hem fet també intens, però s’ha moderat a partir de primera hora de la tarda. Els comandants de les bateries tenen ordre de dosificar els trets per treure’n el màxim de profit, ates la manca creixent de pólvora que pateix la defensa de Barcelona. A la tarda, segons els nostres espies, el mariscal duc de Berwick ha fet inspecció dels treballs i de l’estat de les mines i galeries dissenyades per l’enginyer Verboom. Ha donat les darreres instruccions per tal de construir noves paral·leles per destruir completament la muralla des de la torre de Sant Joan fins el baluard de Santa Clara. Berwick s’ha detingut a la trinxera pràcticament fins a fer-se de nit. La Ciutat ja gairebé no pot fer pastar pa; el poc que se'n fa es ven als de la Coronela i als soldats i després als altres. El preu de qualsevol aliment és pels núvols. Avui, però, han entrat tres barcos de Mallorca i dos de llevant, que han pogut alleujar una mica la nostra extrema necessitat de queviures. El govern de la Ciutat ha enviat dobles guàrdies per vendre amb ordre el pa que portaven al portal de Mar.

dijous, 28 agost de 2014

[-72] 28 d'agost de 1714 (dia 400)

Diari de Setge del 28 d'agost de 1714 (dia 400)

Jornada CCCC del setge. Dimarts. Avui complim fa formidable xifra de 400 dies de resistència. A molts ja no sens coneix el rostre, desnodrits. Han caigut en servei el tinent de granaders del Regiment de Santa Eulàlia Ramon Garriga i el seu auxiliar, l'alferes Josep Martínez. El duc de Berwick ha visitat a les cinc del matí les posicions d’atac dels borbònics i ha ordenat que totes les bateries, també les reparades després dels nostres atacs, tornin a disparar sense descans. Des de les deu del matí, però, la pluja ha tornat a fer-se molt intensa i ha dificultat en molt el cumpliment de l’ordre que ens temíem. Les nostres bateries, ben resguardades de l’aigua, han disparat a més bon ritme i els hem desfet altres deu canons. Els borbònics han vist com els canals que havien construït els darrers dies per drenar d’aigua les seves trinxeres i bateries no donaven a l’abast. Avui hi ha hagut commoció al cos de reserva apostat a Sant Agustí. Han acusat el seu cap, el coronel Pau Tovar, d’haver insinuat la possibilitat d’una treva per pactar capitulació. El comandant en cap Villarroel ha hagut d’anar en persona per apaigavar el motí. Molts soldats han expressat el seu desig de patir abans una mort amb honor que demanar treva a l’enemic.

dimecres, 27 agost de 2014

[-73] 27 d'agost de 1714 (dia 399)

Diari de Setge del 27 d'agost de 1714 (dia 399)

Jornada CCCLXXXXIX del setge. Dilluns. Avui ha disparat amb intensitat molt especial la nova bateria que fa més i més gran la bretxa principal des de l’esquerra fins l’antic portal de Sant Daniel. Els borbònics treballen amb intensitat, enmig de tot el foc que els fem, per construir els ramals i túnels de comunicació possibles amb el nou camí d’atac contra la muralla. A partir de les tres de la tarda, però, han tingut dificultats per mantenir el seu foc, atès que, amb la seva perícia habitual, els artillers que dirigeix el general Joan Baptista Basset han aconseguit desmuntar-los fins a cinc canons. A dins la Ciutat els treballs de reforç de les travesseres han continuat molt intensos: el govern ha acordat lliurar set rals de plata als homes qui treballen de nit i tres a les dones. Els treballs es multipliquen, encara que a un ritme encara insuficient per contenir un atac general com el que s’espera, entre el portal Nou i la muralla de Mar. Tot i aquests augments de salari, la majoria dels treballadors i les seves famílies troben aliment amb extraordinària dificultat, atès que els preus s’han alçat de manera incontenible. Gairebé totes les nits entren petites embarcacions procedents de Catalunya o Mallorca, però no donen a l’abast per a sufocar la carestia que patim.

dimarts, 26 agost de 2014

[-74] Bestiari del procés (97): A. Sáez, X. Trias i J.I. Wert

Diari de Setge del 26 d'agost de 1714 (dia 398)

Sáez, Albert (periodista).
Transicionicidi.
L’article més lloat de la setmana ha estat, sense dubte, el del director adjunt d’El Periódico: una lúcida crònica de la perpetuació lampedusiana de les formes de fer del franquisme que va suposar la fins ara intocable (com els seus protagonistes) Transició espanyola. Realment, paga la pena llegir-lo. Potser, però, amb un sol dubte: perquè hem trigat tant a descobrir primer i a divulgar després aquesta versió de la història. Perquè ens ha costat tant explicar que el rei anava en pilotes: especialment, tractant-se l’autor del número dos d’un dels grans transatlàntics de la premsa catalana, és a dir, coprotagonista des dels mitjans de tot el tinglado que ara denuncia (només) quan l’aigua li ha arribat al coll.

Trias, Xavier (alcalde de Barcelona).
Passem a l’atac.
L’alcalde de Barcelona ha vist esclatar aquests dies una petita revolta a la Barceloneta. Si (com ja va demostrar a Can Vies) la seva habilitat en la resolució de conflictes sembla desplaçar-se en vehicle dièsel, l’aportació al debat sobre el procés m’ha semblat brillant. Capgirem la truita. Passem a l’atac. La Consulta és legal i el govern espanyol cometrà un acte greu, potser de prevaricació, si decideix prohibir-la. Sí, senyores i senyors, la Generalitat té competències per escrutar l’opinió dels catalans sobre qualsevol matèria. Hem d’afirmar la legalitat de la proposta amb la mateixa seguretat i convenciment amb la qual ells la neguen. Com dèiem la setmana, passada, la farem i serà legal i acordada, d’acord amb la nostra sobirania i la majoria dels nostres representants.

Wert, José Ignacio (ministre de Cultura i Esports).
La pervivència del Règim.
He vist aquests dies en les imatges als mitjans d’una manifestació un cartell que deia “Què llarg se m’està fent el franquisme”. I així és. S’està fent inacabable viure en un estat, el que ens han imposat, de valors democràctics tan i tan febles. En un país on el seu govern considera acceptables els objectius de la “nova” Fundació Blas Piñar i la dota de ple reconeixement jurídic, alhora que impedeix els catalans votar sobre el seu futur polític. No podem ni expressar en llibertat quin és el nostre objectiu col·lectiu mentre d’altres, ben aviat, rebran fins i tot subvencions per a desenvolupar el seu ideal feixista. És la Marca España. L’últim en decència democràtica. De traca i mocador.

dilluns, 25 agost de 2014

[-75] Bestiari del procés (96): M. Mateu, A. Rivera i J. Rusiñol

Diari de Setge del 25 d'agost de 1714 (dia 397)

Mateu, Marcel (vicepresident del Consell General dels Pirineus Orientals).
Afers interiors.
Per primera vegada, un representant polític de la Catalunya Nord ha manifestat el respecte dels nostres germans septentrionals per la decisió que prengui la població cridada a les urnes al Principat el proper 9-N. La 46a edició de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent ha estat aquesta setmana l’escenari on s’ha debatut en profunditat l’impacte del procés al conjunt dels Països Catalans: la República Catalana serà un gran pol d’atracció, l’autèntica avançada; la reacció d’Espanya per evitar que les Balears i el País Valencià segueixin el nostre mateix camí és ja a hores d’ara brutal. La UCE ha servit també per escenficar veus conjuntades en defensa del 9-N de les quatre grans forces, autores de l’acord de data i pregunta. Mig segle al servei del país.

Rivera, Albert (president de Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía).
Pànic al túnel.
Ells que fan de la defensa de la unió el seu gran (i sovint únic) objectiu polític, periòdicament, ens ofereixen l’espectacle públic de llançar-se els trastos pel cap. De fet, són una altra demostració empírica d’exactament del contrari del que prediquen: “mejor juntos”. Després que l’eurodiputat Francisco Sosa Wagner llancés la primera pedra, una part important de l’establishment mediàtic espanyol, amb gran disgust de Rosa Díez, s’ha llançat a clamar per la fusió entre UPyD i Ciudadanos. Es tracta de consolidar un espai inequívocament espanyolista envernissat de lluita contra la partitocràcia. El divisime dels seus dirigents, segons sembla, continuarà fent difícil que qualsevol intent en aquest sentit arribi a consolidar-se. I els caldria, perquè l’empenta de Podemos comença a emportar-se’ls per davant.

Rusiñol, Josep (vicepresident de Societat Civil Catalana).
Expectatives fredes.
Són a punt a punt de consumar un ridícul mític. El de plantejar-se una contra-mobilització el mateix dia que els sobiranistes organitzem la Via Catalana. Serà molt interessant l’acte polític que el dependentisme prepara a Tarragona per a l’11-S: tal i com, enderiats, fan ells a cadascuna de les nostres convocatòries, caldrà comptar meticulosament els assistents: els de la primera fila i els de les altres (si és que n’hi ha). Entretant, de ronda pels mitjans, els seus “marginats” portaveus continuen presentant el procés com un camí cap al desastre absolut, l’abisme i la radicalització, sense matisos. Aquesta setmana, som a punt de generar una guerra freda, amb els mètodes de l’Stasi. És l’amenaça que no fa por d’una nova glaciació quan ja vius entre dinosaures.