divendres, 17 de març de 2017

Sorpresa / Xenòfobs

SORPRESA. Dilluns saltava la notícia que ningú esperava. La fiscal Ana Maria Magaldi feia un Enric Millo. Tot i haver convocat una roda de premsa (convenientment adreçada a mostrar el clima de violència que es viu a Catalunya i que l’Estat no tindrà més remei que aturar per la força) per solemnitzar el gravíssim nivell d’agressió del qual havia estat objecte com a representant d’una institució de l’Estat, finalment, anunciava que, una vegada estudiat el cas amb la fiscalia (o sigui, amb sí mateixa?) havia decidit no denunciar el seu agressor de mirada odiosa. Quin riure. És massa descarat. Cal tenir la cara molt dura. De fet, es tractava només d’aixecar la llebre i engruixir amb el seu testimoni escruixidor el relat que la metròpoli necessita per esclafar els nostres drets polítics. Encara que fos a costa de degradar una mica més les institucions amb una mentida evident.

XENÒFOBS. Ciudadanos xenòfobs, per a ser més exactes. Com si l’atletisme hispànic anés sobrat de títols, tot just després de guanyar els 3.000 metres del Campionat d’Europa en pista coberta, El secretari del partit taronja a Alzira, s’encarava a l’atleta palamosí Adel Mechaal amb la fórmula: “Si vas néixer al Marroc, el teu país és Catalunya i vols la independència... sigues digne i no competeixis amb Espanya”. Els esportistes que preferirien una Catalunya independent no només han de pagar tots els impostos per finançar un estat hostil, inclosa la representació diplomàtica des de la qual se’ls insulta sistemàticament, sinó que han de renunciar a l’única via que els deixen per competir a nivell internacional. Però, a més, si són d’origen estranger aleshores el rebuig és doble. Han passat set dies i el tuit continua com si res. No vull ni pensar que succeiria si un independentista es dirigís en aquests termes a algú.

dijous, 16 de març de 2017

Parlaments / Perdó

PARLAMENTS. Una nova setmana d’alegries en el front exterior. L’afirmació que el problema català és un afer intern espanyol és ja surrealisme, molt abans del que calia esperar (sense cap trencament real encara). Dilluns el diputat del Partit Democràtic italià Marco Miccoli, exhortava Espanya a negociar una sortida política acceptable per als catalans. Hores després coneixíem la notícia que el Parlament Britànic crearà un intergrup amb presència de tots els grans partitd per abordar i debatre la qüestió catalana. “The Case of the Catalans” truca novament a la porta tres segles després. Finalment, dijous, el Govern i el Parlament català rebien quatre diputats de l’Assemblea Nacional francesa (de tot l’espectre ideològic, a banda del FN de Marine Le Pen), interessats a conèixer de primera mà la situació del nostre país. I mentre tot això passava a Europa, a Madrid els grups del Règim del 78, el PPSOECs, es negaven a parlar amb els representants del Pacte Nacional pel Referèndum.

PERDÓ. La presentadora de notícies de la Sexta, la catalana Cristina Villanueva ha saltat aquests dies a l’actualitat arran de la seva patinada lingüística en “primer time”. Ella va trobar d’allò més normal haver de disculpar-se públicament, després d’haver saludat amb un “bona vesprada” a l’habitual corresponsal de la cadena al País Valencià, circumstancialment desplaçat a la veïna Múrcia. Villanueva va demanar excuses pel seu “error” amb una expressió de traca: per si havia ferit la sensibilitat d’algun espectador. Compte, eh, que sentir el català pot arribar a provocar danys irreparables als timpans de qualsevol castellà monolingüe de bé. Certament, els propis catalanoparlants, amb la síndrome d’Estocolm congènita de poble ocupat que ens caracteritza, acostumem a ser els principals adversaris de la nostra llengua: ella mateixa va reconèixer a la Terribas al dia següent que ningú no s’hi havia queixat.

dimarts, 14 de març de 2017

Famílies / Garanties

FAMÍLIES. Amb el seu elevadíssim nivell habitual, Xavier Sardà es despatxava aquest cap de setmana amb una entrevista que deixava un titular de traca i mocador: “hay 200 familias de Barcelona a las que la independencia les vendría muy bien”. Ja se sap, està de promoció del seu darrer llibre i cal dir-les ben grosses. La idea que l’independentisme és un invent de les elits, encara que faci molt servei d’higiene mental a progres amb mala consciència, és una afirmació empíricament falsa. Bàsicament, perquè de les famoses 400 famílies (perquè les clàssiques eren 400, no?), 398 són contràries a la independència. Són de les que pensen que, abans de la traïció d’Artur Mas, estaven la mar de tranquil·les. Només cal anar a repassar els resultats del 27-S al barri de Pedralbes, on viuen els 200 d’en Sardà, i on el PP i Ciudadanos van obtenir el 45,5% dels vots.

GARANTIES. La premsa unionista suca i suca pa en el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries sobre la partida per al Referèndum als pressupostos. És de veritable justícia poètica, extremadament deliciós, que la sentència que tan agrada a segons qui sigui justament la que habilita la majoria parlamentària independentista a ignorar-lo. Però, sobretot, crida l’atenció la desesperació del dependentisme mediàtic i polític català: pensar que un document d’aquesta mena pot aturar el Referèndum supera tots els límits del ridícul. L’autodeterminació dels pobles és un principi reconegut i emparat per la legislació internacional, el Parlament ha afirmat des del 1989 que Catalunya no hi renuncia i des del 9 de novembre de 2015 ha aprovat que inicia el procés per al seu exercici, però no, ara ho deixarem córrer, perquè no tenim la conformitat del Consell de Garanties Estatutàries de la colònia. De riure.

dilluns, 13 de març de 2017

Dissolució / Elevació

DISSOLUCIÓ. La trajectòria dels darrers anys del PSC constitueix una mena de compendi gairebé perfecte del procés de defunció del catalanisme autonomista. De la defensa del dret a decidir dels temps d’en Pere Navarro a l’absorció per part del PSOE sota el disciplinadíssim militant espanyolista Miquel Iceta. El socialisme català ha decidit fer-se l’hara-kiri complet. La seva deriva nihilista ensenya de manera eloqüent, per moltes pel·lícules irreals que vulguin explicar-nos, quina és l’única alternativa real a l’independentisme: la completa dissolució. El PSC ha decidit (més ben dit, Iceta en solitari, sense assentiment, que se sàpiga, de cap òrgan del partit) que, a partir d’ara, serà el seu homòleg espanyol qui marcarà l’horitzó nacional del partit i els límits pel que fa a les seves aliances. I això només deixa un futur: la residualització dins el magma transversal, ja minoritari i, a sobre, en regressió del dependentisme a Catalunya.

ELEVACIÓ. De forma inesperada, l’artista i activista Simona Levi es declarava obertament independentista aquesta setmana, amb un “o ens independitzem o acceptem la prepotència de Madrid i callem” al diari Ara. Des del seu blog proposava, a més, algunes consideracions metodològiques per al debat sobre el nou país molt interessants, que val la pena llegir. Sobretot, un punt de partida essencial, capaç de desbordar els nostres adversaris: “quina cara se li posaria a la caverna si ja no haguéssim de defensar el referèndum (perquè per descomptat es farà) i només parléssim dels continguts i de la vida a la futura República de Catalunya?”. És exactament això: deixem de comprar en el debat públic cada dia el marc mental de dubte que beneficia els nostres adversaris i passem a fer una proposta de quin i com serà el procés de construcció de la nova República.

diumenge, 12 de març de 2017

Degradació / Democràcia

DEGRADACIÓ. L’ensorrament moral del Partit dels Socialistes de Catalunya sembla no tenir aturador. Més enllà del renovat protocol de submissió al PSOE (en parlaré més avall) aquesta setmana hem vist com el seu president i alcalde de Lleida defugia la seva responsabilitat damunt l’exhibició de símbols feixistes a l’espai públic i es passava per l’entrecuix la legislació en matèria de memòria històrica amb l’objectiu de no incomodar els seus socis de govern lerrouxistes. Ha convidat tothom (ara, se n’ocuparà una empresa privada, Petrolis de Catalunya) a agafar un escala i un tornavís per a treure les plaques de l’Instituto Nacional de la Vivienda. I per a arrodonir-ho, després de portar-hi centres de flors el dia de l’aniversari de la seva exeució, els diputats del PSC a Madrid han decidit votar en contra de l’anul·lació del judici al president Companys. Amb Iceta i el seu volem més PSOE a Catalunya, sempre és possible caure més avall.

DEMOCRÀCIA. Començava la setmana amb el candidat favorit a les enquestes per dirigir el socialisme espanyol titllant de boja la majoria social i política d’un país sencer. El fet retrata la seva altíssima capacitat d’anàlisi política. Com es possible que algú que se sent cridat a dirigir un dels grans partits espanyols pensi que podrà contribuir a reconduir la situació de la Catalunya insurrecta a base d’insultar molt fort? Que aconseguirà persuadir la meitat d’un país a base de dir que tothom ha embogit. I el que és encara (si és que pots ser) molt pitjor: pretenent donar-nos lliçons de democràcia. L’ex-lehandakari Patxi el Breu, president basc a base d’un pacte amb la dreta espanyolista sustentat en l’exclusió d’una part important dels bascos, als quals es va privar de presentació política a través de la Llei de Partits. Irresponsables, per al socialisme espanyol, Catalunya és només un camp de batalla partidista.

dissabte, 11 de març de 2017

39% / Avorrida

39%. Amb astorament creixent assistim a l’apropiació del país per part del dependentisme. Potser en som culpables, en haver acceptat després del 27-S la retòrica del 48%. Des de la premsa catalana del Règim a la vicepresidenta espanyola, no hi ha dia en el qual no s’afirmi que l’independentisme no gaudeix de legitimitat per manca d’un suport social majoritari. Convindria que no ens ho deixéssim dir amb aquesta alegria. Nosaltres n’hem d’oposar el seu 39%. Els agradi o no, a les darreres (i confiem que últimes!) eleccions autonòmiques els contraris a la independència de Catalunya no van arribar ni al quaranta per cent dels vots. Repetim-ho cada dia. Són ells que no representen la majoria del país. Sí, això que dic és molt obvi però ells treballen cada dia per construir un relat paral·lel a la realitat que justifiqui la liquidació de les institucions que sí representen la majoria. Expliquem-ho incansablement.

AVORRIDA. Sí, avorrida com està, Andrea Levy ens ha ofert aquests dies un penós espectacle d’ignorància des de la tribuna del Parlament. Especialment patètic per la supèrbia d’un to pretesament alliçonador mentre es desconeixen els elements més bàsics de la història de la casa on és. En el concepte ademocràtic propi del Partido Popular, l’autonomia política no neix del desig de Catalunya com a comunitat política històrica (la seva existència ha estat respectada fins i tot en els temps més ferotges de repressió), sinó del fet que hi apareix en una llei espanyola. Però, més enllà dels principis bàsics, està la realitat dels fets: la Generalitat actual va ser restablerta (amb la seva legitimitat d’època republicana), amb el retorn del president Tarradellas el 23 d’octubre de 1977, més d’un any abans de l’aprovació en referèndum de la Constitució que va establir el Règim del 78 postfranquista encara vigent.

divendres, 10 de març de 2017

Imaginació / Titanic

IMAGINACIÓ. El cap de la policia política organitzada pel govern Rajoy, el comissari Eugenio Pino declarava també aquesta setmana davant del jutge de l’Audiència Nacional espanyola José de La Mata enmig d’un mar de fugides d’estudi, silencis i contradiccions. Fou incapaç d’aclarir l’origen del famós llapis de memòria que incriminaria els Pujol i acceptà que la seva investigació s’havia basat en la seva “imaginació poderosa com a policia”. L’esperpèntica compareixença del durant molt temps número tres del Ministerio del Interior de Fernández Díaz, és un altre exemple de l’ús polític de les institucions per part d’un govern que es passa el dia invocant l’Estat de dret. Un eloqüent testimoni de la tendència a construir acusacions inconsistents (barreja d’uns pocs elements versemblants amb d’altres evidentment inventats) amb el propòsit de fer-ne un ús exclusivament polític i electoral, encara que aquesta pràctica acabi ensorrant la investigació judicial d’uns fets que sí mereixerien càstig.

TITANIC. Mentre el seu director es passejava entre l’”establishment” del Cercle del Liceu que atorgava la seva medalla d’or a la reina Sofia de Grècia, es coneixien noves dades de l’espectacular naufragi del diari dels Godó. El gran transatlàntic de la premsa catalana perd pràcticament vuit mil lectors cada any: a aquest ritme li’n queden just tres anys i mig de vida. Si el gener de 2014 venia al quiosc 46.600 exemplars, ara cau a menys de 27.000. El procés de desconnexió de “La Vanguardia” de la realitat a la qual aspira a representar és galopant. La influència del mitjà en la configuració de l’opinió pública cau en picat, a desgrat d’aquells que voldrien que fos punta de llança de la rectificació catalana,. Aquesta setmana hem sabut també que el gran actiu del comte, Josep Cuní, no veurà renovat el seu contracte a partir de l’estiu. El seu programa, pagat a preu d’or, no supera la quota de pantalla del Canal 3/24.

dijous, 9 de març de 2017

Expulsats / Falsos

EXPULSATS. Com a la resta d’esports on ha pogut, el govern i els estaments federatius espanyols han maniobrat per a aconseguir l’expulsió de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) de les competicions al màxim nivell internacional. Nosaltres no volem que els espanyols no puguin competir com a espanyols, fins i tot, si també són catalans. Espanya, sí; de cap manera vol consentir que els catalans competeixin com a catalans. És així que la xertolina d’origen neerlandès Ragna Dabats ha hagut de renunciar a representar Catalunya i ha corregut el Mundial de Raquetes de Neu que es disputava a Saranac Lake (Estats Units) sota els colors del seu país de naixement. Això sí, lluint durant tota la cursa l’estelada al cap. Mentre el Comitè Olímpic Català es prepara per a assumir les funcions de representació internacional, cal agrair testimonis com el seu o el de la Laia Andreu, que ha renunciat a competir-hi.

FALSOS. Fent-se ressò d’informacions filtrades d’un sumari judicial suposadament secret al diari “El Mundo”, la gran premsa catalana i els mitjans de comunicació públics han reproduït a raig fet el testimoni d’un empresari anònim i protegit que implicaria Artur Mas, abans de ser president, en el cobrament de donatius a CDC per obres d’Adif i en temps del Tripartit. Tot plegat molt estrany. A les poques hores, el diari “Publico.es” (no pas la premsa del país) donava a conèixer les gravacions en les quals un “broker” francès explicava com havia estat convidat pels serveis de seguretat espanyols, a instàncies del ministre de l’Interior, a denunciar falsament líders independentistes, amb el propòsit de destruir la seva carrera política. Una de les pitjors xacres de l’Estat espanyol és la d’haver-se carregat qualsevol mena de credibilitat davant les acusacions de corrupció, amb el seu fastigós ús i abús polític i partidista permanent.

dimarts, 7 de març de 2017

Escenaris / Existir

ESCENARIS. Alhora que el Deutsche Bank donava per descomptat públicament que el referèndum tindrà lloc a Catalunya perquè si es prepara bé (com s’hi està preparant) serà inviable aturar-lo, CaixaBank tancava un acord de patrocini amb el Real Madrid fins el 2020. Segons sembla, el govern català ha vist en el compromís de l’entitat financera de la Diagonal un intent molt clar d’evitar les conseqüències d’un possible boicot anti-català en un escenari real d’independència més o menys immediat. Si tothom es prepara per al que ve, les conseqüències de la realitat d’on venim resulten ben punyents, mentre algunes informacions anuncien que l’Estat espanyol està camuflant les seves veritables xifres astronòmiques de deute a la Unió Europea, algun mitjà quantificava en fins a 90.000 els catalans afectats per la manca d’aportacions del govern de Madrid al finançament de la Llei de la Dependència.

EXISTIR. Mentre Podemos encetava una revolta de final incert contra el projecte de confluència que miren d’imposar els Comuns i Iniciativa, Xavier Domènech agafava l’avió i es plantava a Brussel·les per demostrar que fan alguna cosa pel referèndum. Bé. Naturalment, la lliçó immediata era que no cal posar terminis i la frase corprenedorament revolucionària i trencadora, que "les urgències per aconseguir drets no són bones". El més sorprenent, però, de l’estada del cap de llista dels Comuns al Parlament europeu ha estat la seva insistència en un referèndum que compti amb reconeixement internacional. Resulta inversemblant que algú pensi que ningú avalarà a l’avançada un referèndum contra la posició negacionista del Govern espanyol. El món no reconeix mai coses que no existeixen. Només una vegada fet el referèndum, de guanyar-lo i d’exercir efectivament el control del territori, els altres estats reconeixeran la validesa del referèndum. Mai abans. La resta, excuses.

dilluns, 6 de març de 2017

Equidistància / Estelada

EQUIDISTÀNCIA. Més enllà del Tripartit dependentista que escassament supera el 30% a Catalunya i governa Espanya amb majoria extra-absoluta, una part dels sectors no independentistes del nostre país malden per oferir un posat equidistant. De Joan Boada a Joan Subirats, mentre el Regne d’Espanya comença a desencadenar la repressió i a degradar cada dia de manera més patent les llibertats democràtiques. Es tracta de restar-ne al mig posant al mateix nivell botxins i víctimes, els qui volen exercir drets fonamentals i els qui els limiten. Tot amb un argumentari que fa pena: els independentistes enganyen si preparen la desconnexió i també enganyen si no la preparen. El moment culminant s’apropa, cap a les fogueres de Sant Joan, i caldrà prendre partit. El millor de tot plegat és que s’acabarà aquesta immoralitat de l’equidistància i segons qui quedarà partit pel mig.

ESTELADA. La setmana ha portat la rebregada parcial (veurem si la fiscalia presenta recurs a instàncies superiors) a l’enjudiciament de l’alcaldessa de Berga per mantenir l’estelada al balcó consistorial en jornada d’eleccions. Una causa surrealista en considerar (tal i com Societat Civil Catalana no es cansa de reiterar en les demandes que presenta per tot arreu) propaganda electoral la lliure exposició de la bandera històrica de l’independentisme, més acceptada que l’estanquera que, en canvi, sí s’imposa a tothom per la força. Un ridícul enorme, el d’arribar a la gravetat d’un acte com la detenció d’una alcaldessa per a acabar en arxivament a la primera de canvi. Un veritable tret al peu, si es confirma, que permetria avalar legalment l’evident legitimitat de penjar l’estelada allà on hom vulgui i el dia que vulgui. Felicitats, Montse Venturós, molt sovint només es pot guanyar anant per la via del mig. I això val especialment per a la independència.

diumenge, 5 de març de 2017

Degradar / Despistats

DEGRADAR. Junts pel Sí i la CUP han donat pistes aquesta setmana sobre els passos precisos a fer per a aprovar les lleis necessàries per a la celebració legal del referèndum, sense donar opció a la suspensió per part del Tribunal Constitucional: naturalment, Joan Coscubiela i Lluís Rabell, tot citant un editorial d’“El País” com a argument d’autoritat, s’hi han abraonat amb una facècia que darrerament acostumen a utilitzar amb abús: cada pas endavant el procés independentista afirmen solemnement que “degrada” el Parlament. L’argument resulta francament ridícul: la majoria independentista que el poble de Catalunya va escollir el 27 de setembre de 2015 és a punt de protagonitzar l’acte de sobirania més important des de la decisió de la Junta de Braços del julio de 1713 de mantenir la resistència a ultrança contra l’ocupacó borbònica. Francament, dir-ne d’això degradació és molt sorprenent, sobretot si un es reclama (alguns dies) sobiranista.

DESPISTATS. D’entre les veus dependentistes a Catalunya destaca de fa anys la de Manuel Manchón a “EconomíaDigital”. Senzillament impressionant. Us recomano vivament el seu article de dilluns, titulat, “Rajoy renuncia a suspender la autonomía catalana”. És la demostració empírica de com els adversaris de la llibertat de Catalunya es neguen acceptar que som a pocs mesos de la desconnexió, que només podran aturar per la força. Profundament neguitejats per l’acord de pressupostos (l’enfrontament havia de fer volar el procés), continuen interpretant la realitat en clau de noves eleccions (el PDeCAT amb Artur Mas i Junqueras que s’hi veu guanyador), sense entendre que pel juny el Parlament de Catalunya aprovarà per via d’urgència la Llei de Transitorietat Jurídica i el quietista Mariano Rajoy haurà de decidir si deixa passar o intervé per evitar la celebració d’un referèndum que, amb la victòria independentista, suposarà el naixement automàtic de la República Catalana.

dissabte, 4 de març de 2017

Casa / Convocatòria

CASA. La setmana ha vingut marcada per l’escàndol democràtic de la vista del judici polític de Francesc Homs davant del Tribunal Suprem per causa del 9-N. No ha mancat la solidaritat del món polític i de la base popular independentista al carrer. La següent serà la presidenta Forcadell i això ja seran paraules majors. Potser l’esclat de tot plegat. Del judici a l’exconseller de presidència ha destacat sobretot l’escena en que el president del Tribunal li recordava que el Suprem no és casa seva. És el perfecte resum d’un Estat que fa sentir els seus ciutadans com a simples súbdits d’un poder judicial irreformat des de temps immemorial i al servei de la majoria governamental; també d’unes institucions de l’Estat que ens situen als catalans com a elements estranys. Molestem i ara que (com havien fet històricament) no poden eliminar-nos físicament, intentaran ben aviat la nostra mort legal.

CONVOCATÒRIA. Diumenge passat Societat Civil Catalana convocava una concentració a la plaça Urquinaona de Barcelona per protestar contra el “cop d’Estat” que prepara l’independentisme. Setmanes abans, “La Vanguardia” ja dedicava a la notícia un bon espai. Si totes i cadascuna de les concentracions que ha organitzat el dependentisme en els darrers anys han cridat l’atenció per la manca de concurrència en un país amb 1,5 milions de votants unionistes, aquesta en va superar tots els records. Les fonts situen entre 18 i 23 les persones assistents. Literalment. El més impressionant és que, a la vista del fracàs immens de convocatòria, els organitzadors decidissin, de totes formes, emprendre el camí de baixada cap al mar a través de la Via Laietana, donant peu a fotos patètiques que han circulat amb delit per les xarxes socials. Diuen que, a posteriori, conscients del ridícul, han intentant esborrar els rastres de la convocatòria. Guanyem.

divendres, 3 de març de 2017

Tercera / Tutelat

TERCERA. Una conferència del president Mas a una universitat madrilenya ha fet dringar al llarg de tota la setmana una nova suposada proposta de tercera via. El diari “El País” va ser el primer a titular les seves paraules en portada. En realitat, es tracta de la mateixa invitació de sempre: votar una proposta alternativa conjuntament amb la independència. Dit d’una altra manera, com va fer el govern britànic a Escòcia, omplir el no d’una proposta política concreta, a fi d’estimular la participació d’aquells que fins ara s’han mostrat refractaris a fer-ho. Com en el cas de les suposades negociacions d’amagatotis de la Generalitat (“El País”) o la predilecció de Madrid per Junqueras (“El Mundo”) la premsa espanyola, a Espanya i a Catalunya, continuarà incansable la seva tasca de desprestigi dels qui van al davant. No hi juguem. No l’alimentem. Anem al gra. Parlem del referèndum que ens neguen.

TUTELAT. El PSC, en direcció contrària, com si conduís un camió carregat de bombones de butà després d’una nit de farra. Com tothom sap, l’alternativa a la independència és perdre fins a les darreres rampoines d’autonomia. És convertir-se en delegació dels interessos de la metròpoli. Miquel Iceta va perfeccionant la seva obra. Els militants socialistes catalans tindran l’honor de participar en l’elecció del secretari general del PSOE; a canvi, hauran de consultar-hi els pactes de govern amb altres forces als quals vulguin arribar: avui, un altre tripartit ja seria impossible. I, la veritat, cal dir que en això la deriva del projecte socialista català mostra una coherència total: si s’ha renunciat formalment al dret a decidir dels temps de Pere Navarro, és lògic que el partit tampoc vulgui actuar de manera autònoma. Submissió a canvi del privilegi de participar del socialisme espanyol. Sucursalisme consumat.

dijous, 2 de març de 2017

Mentir / Obedients

MENTIR. Són pocs segons que resumeixen a la perfecció la credibilitat del missatge internacional dels nostres adversaris, de García-Margallo a Alfonso Dastis. El govern espanyol no s’està de res a l’hora de faltar a la veritat. Resulta impactant veure la reacció del ministre d’Afers Exteriors a una pregunta directa del corresponsal de TV3 a Alemanya sobre quina opinió li mereix una polèmica declaració recent, acabada de sortir del forn, del vicepresident dels Estats Units. Dastis respon ràpidament en termes d’aprovació però ben aviat s’adona que no podrà sostenir la mentida, que s’hi fica en un jardí i acaba reconeixent que ni tan sols l’ha escoltat, amb un mig somriure. Són els mateixos que afirmen solemnement que Catalunya vagarà per l’espai i que els Tractats europeus diuen clarament que serem enviats als focs exteriors de la Unió Europea. Per sort, es retraten cada dia no només davant nostre, sinó també davant tota la comunitat internacional.

OBEDIENTS. Una majoria parlamentària que lluita per fer valdre el mandat dels seus electors, contra un Govern que no respecta la divisió de poders, que practica la guerra bruta i l’asfíxia econòmica contra les finances i les infraestructures del país. I tot i això, el senyor Rabell exigeix que no fem guerra de guerrilles. Vol que ens plantem a pit descobert contra l’enemic. Pensant bé, repeteixo, pensant bé, la capacitat del diputat de Catalunya Sí Que Es Pot per no entendre el sentit profund del que està passant a Catalunya és proverbial. Com viure la major revolta democràtica a Europa en cinquanta anys sense assabentar-se absolutament de res. La resposta del president Puigdemont a la sessió de control, excel·lent: més enllà d’una anècdota o altra a la qual agafar-se, senyors dels Comuns, al capdavall, quan arribi el moment, “pensen ser obedients a aquest parlament, sí o no?”

dimarts, 28 de febrer de 2017

Humiliar / Interlocutòria

HUMILIAR. “És inadmissible aquest tracte racista envers els catalans”. És el testimoni d’un cors amb parella catalana maltractat per la Guàrdia Civil a l’Aeroport del Prat. El motiu: lluir un adhesiu de l’Assemblea Nacional Catalana amb una estelada en un ordinador portàtil. Un fet suficient per ser escorcollat, apartat, titllat de “cabró” i menystingut públicament. Com a ciutadà francès poc acostumat a aquest tracte colonial, ha presentat una denúncia davant la Gendarmeria de Calenzana (Còrsega) i ha informat el Consolat francès a Barcelona. I és que són ja massa incidents a l’Aeroport del Prat. El Govern català hauria de començar a prendre les regnes de l’afer: caldria exigir responsabilitats, començant per les imatges que puguin aclarir els termes exactes de l’actuació policial. No volem energúmens que menystinguin els nostres drets fonamentals, ni d’agències de seguretat privada ni de la Guàrdia Civil.

INTERLOCUTÒRIA. Els membres de Junts pel Sí i CSQEP a la mesa del Parlament i el Govern de la Generalitat han rebut una nova interlocutòria del TSJC comminant-los a no implementar en cap cas la resolució del Parlament encaminada a la celebració d’un referèndum. La falta de respecte del tribunal per les institucions democràtiques fonamentals del país es fa evident en el fet que desconeixen el tracte degut al president de la Generalitat i fins i tot escriuen malament un dels seus cognoms. En el cas de Raül Romeva s’hi refereixen com a conseller d’Afers Exteriors, qüestió que no se sap si hauria de motivar la intervenció immediata del TC per inhabilitar la sala de govern del TSJC. Mentre la repressió s’apropa, alguns sectors de l’independentisme continuen posant en dubte encara als mitjans de comunicació que el govern convocarà el referèndum. Quanta injustícia a banda i banda.

dilluns, 27 de febrer de 2017

Expressió / Gelosia

EXPRESSIÓ. La regressió del respecte als drets fonamentals al Regne d’Espanya camina en paral·lel a la impunitat o semi-impunitat dels principals responsables de la corrupció, gairebé sempre (amb l’excepció d’uns quants caps de turc) exonerats de les seves responsabilitats. Aquesta setmana ha estat condemnat a tres anys i vuit mesos de presó Josep Miquel Arenas, conegut com a Valtonyc, raper mallorquí, acusat d’un delicte de calúmnies i injúries greus contra la Corona i enaltiment del terrorisme. Més enllà del mal o bon gust de les seves lletres (aquí no cal entrar) sembla una autèntica bogeria enviar a presó algú per expressar-se a través de simples cançons, mentre tants actes violents del feixisme al nostre país (aquests sí, ben reals) queden impunes i les amenaces de mort (com ara, aquesta setmana, a les xarxes socials) al vicepresident del govern català Oriol Junqueras passen completament desapercebudes per a la fiscalia.

GELOSIA. El serial del diàleg ordit pel Partido Popular ha tingut aquesta setmana moments de gran surrealisme. Ni setmana. De fet, ha anat d’hores. En només 24, Enric Millo ha afirmat contactes, Xavier García Albiol els ha negat i Mariano Rajoy ha afirmat que no podia dir ni que sí ni que no. Potser el més destacable ha estat l’evident mala llet amb la que el líder del partit a Catalunya ha deixat als peus del cavall el subdelegat del Govern del seu partit. La incomoditat de García Albiol pel paper d’en Millo és evident: amb Llanos de Luna el govern espanyol emprava un perfil baix, ocupat en la lluita als jutjats contra els ajuntaments sobiranistes. L’exportaveu del PP al Parlament, en canvi, vol lluir i es nota massa que García Albiol se sent desplaçat. I pel que es veu, les lluites de fang estan per sobre fins i tot de la unitat d’Espanya.

diumenge, 26 de febrer de 2017

Dividir / Embrutar

DIVIDIR. Les informacions de la premsa dependentista han mirat aquesta setmana, com de costum, de dividir l’independentisme: és gairebé la darrera eina que els queda. Profundament decebuts per l’aprovació dels pressupostos, el darrer gran port de l’etapa final de la volta, ara intenten sembrar el dubte. “El País”, deformant el contingut de les conferències d’Artur Mas; “La Vanguardia”, generant sospites sobre el president Puigdemont; “El Mundo”, llançant als lleons un Oriol Junqueras suposadament més interessat a anar a eleccions que a celebrar el referèndum. I tret del sector de l’independentisme dedicat sistemàticament a dubtar de les darreres intencions de tot lideratge independentista (què hi farem!), el cert és que l’estratègia, que en altre temps hauria generat acusacions de traïció per tot arreu, ha deixat de funcionar. Aquesta ja ens la sabem. I és que potser l’única bona notícia d’aquest allargament excessiu del procés és que ells han perdut tota capacitat de sorprendre’ns.

EMBRUTAR. Des dels poders de l’Estat i les tribunes del dependentisme català s’aprecia l’esforç per aconseguir que els fem més fàcil la feina i que siguem nosaltres mateixos els qui renunciem al referèndum. Crec que no coneixen qui va al davant de tot plegat. Puigdemont, Junqueras, Forcadell, Turull, Arrufat, Rovira o Gabriel. I tants altres. Tota la confiança. Es potser l’acció desesperada de qui sap que no podrà evitar-lo o potser simplement, disposats a usar la força, es tracta d’intentar fer-nos desistir per no quedar malament. I no, l’Estat espanyol ha de saber que s’haurà d’embrutar les mans. Que les cancelleries europees miraran cap a una altra banda, però plenes de vergonya. Que haurà de reprimir i limitar drets fonamentals. Perquè nosaltres no tornarem a fer marxa enrere. I és que alguns s’entesten a no entendre què va passar de debò aquell 27-S de 2015.

dissabte, 25 de febrer de 2017

Ànima / Confiança

ÀNIMA. Dilluns, els consellers de Cultura dels tres territoris centrals dels Països Catalans, les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya, signaven la Declaració de Palma, un compromís de reforçar els seus llaços històrics i culturals de segles en els àmbits de la llengua i de la cultura. Com no podia ser d’altra manera i amb el silenci total dels seus covards companys de files al Principat, el portaveu valencià de Ciudadanos, Fernando Giner, titllava la declaració d’agressió a l’autonomia. L’ànima anti-catalana del partit continua preparada per limitar l’ús i el coneixement de la llengua catalana tant com sigui possible. L’alarma de l’espanyolisme és lògica: l’evidència de l’espoli que es practica contra els Països Catalans i l’acaparament descarat del poder central no faran sinó acréixer durant els propers anys un sentiment de desafecció que en no gaires anys pot portar a escenaris de retrobament que avui no ens podem ni imaginar.

CONFIANÇA. Si no ho heu fet, us recomano vivament escoltar el gran discurs de la Isabel Clara Simó en l’acte de recepció del 49è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Us en faré cinc cèntims d’allò que considero essencial. L’excandidata de Solidaritat Catalana ens va voler recordar que som un gran poble. Que Catalunya sí que pot (aixxx). Tenim alguns dels metges, científics, escriptors, escultors, cuiners, esportistes (i tants, tants d’altres) millors del planeta. Fem una aportació al món d’enorme pes, tenint en compte les dimensions del nostre poble. Així que, ara que hem de fer el pas més important en 300 anys, cal reforçar la nostra auto-confiança. A les amenaces i els menysteniments dels nostres adversaris, que ens apliquen sense pietat la lògica del maltractador, nosaltres hem de respondre amb més seguretat en les nostres pròpies forces. Quin goig escoltar de la Isabel Clara Simó aquesta lliçó fonamental per als temps de revolta que encarem.

divendres, 24 de febrer de 2017

Sentències / Servei

SENTÈNCIES. És com una broma. La Fiscalia general de l’Estat ha decidit arxivar la denúncia de l'exconseller i diputat del PDeCAT Francesc Homs contra el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, i l’exministre de Sanitat Alfonso Alonso, pels presumptes delictes de desobediència i prevaricació administrativa per incomplir sentències del TC. Els mateixos presumptes delictes que s’imputen a ell mateix i a Mas, Ortega i Rigau. El més “graciós” de tot plegat és que l’escrit de la fiscalia nega la comissió d’aquestes figures penals, basant-se exactament en els mateixos arguments que les defenses de l’expresident i altres membres del govern català han emprat en el cas, vist per sentència, del 9-N. Cap sorpresa. El poder judicial espanyol està al servei de l’estratègia repressiva del govern i no admet a raons. La seva degradació, com s’ha constatat una altra vegada en el cas del president de Múrcia, ja és total. I no passa res.

SERVEI. Mariano Rajoy anunciava dilluns que hi ha institucions catalanes que només estan al servei dels independentistes. Com cou la marginalitat de l’espanyolisme recalcitrant a Catalunya. Des de l’alcaldia de Pontons no s’hi pot construir gaire res. La majoria que sustenta l’actual govern espanyol, amb el Partido Popular i Ciudadanos, governa una sola institució a Catalunya, un municipi amb 477 censats en 2014. Com cou el fet que els ciutadans del nostre país hagin volgut que les institucions catalanes estiguin a mans o bé de federalistes o, en el cas del Parlament, les quatre diputacions i 8 de cada 9 ajuntaments, de l’independentisme. I parlar d’institucions que no són al servei de tothom, perquè així ho han volgut lliurament els electors, des d’un partit processat per corrupció i que actua com a braç executor dels interessos de l’exclusiva Llotja del Bernabeu fa plorar de vergonya. Tot no s’hi val per justificar la repressió.

dijous, 23 de febrer de 2017

Maniobres / Recuperar

MANIOBRES. Mentre els Comuns evitaven finalment a Barcelona, de la mà de Ciudadanos i el Partido Popular, desterrar la presència militar del Saló de l’Ensenyament, l’alcalde de Celrà, Dani Cornellà, prohibia el pas pel municipi gironí a l’exèrcit espanyol en maniobres. A les poques hores s’hi sumava l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas. La denúncia: mai l’exèrcit espanyol ha fet maniobres d’aquesta mena en les seves poblacions. Per què ara? Perquè cal representar gràficament, en territori hostil, la presència de l’Estat espanyol. A les visites de Soraya Sáenz de Santamaría cal sumar-hi ara la presència militar damunt del terreny. Aprofitar qualsevol excusa per desplegar l’amenaça davant dels ulls astorats de quanta més gent millor. Res de tancar-se a les casernes, cal que se’ls vegi bé. Fins aquí hem arribat: com diu la CUP en un cartell (aquest sí, ben encertat!): l’única maniobra de l’exèrcit espanyol a casa nostra, la retirada.

RECUPERAR. El congrés del Partido Popular petrificava, el cap de setmana passat, la política i el lideratge immòbil de Mariano Rajoy. El tancredisme com a màxima virtut política en temps de canvi. Seure amb un havà a la boca a esperar el desgast de l’adversari, la irrellevància de Ciudadanos, la covardia socialistes i el caïnisme de Podemos. Això sí, sense callar sobre Catalunya. Des d’aleshores, el president del govern espanyol no s’hi ha estat d’anar llançant combustible a la foguera dialèctica. Ha parlat de “recuperar les institucions catalanes”. I, francament, tenint en compte que ells no n’han governat mai cap de significativa del país (més enllà de Badalona una legislatura), sembla legítim plantejar-se si no es referia a “recuperar les institucions catalanes” de la mateixa manera que el nacionalisme espanyol les va prendre captives i desarmades el 1939. I posar-les al servei de l’aniquilació física i moral dels seus adversaris polítics.

dimarts, 21 de febrer de 2017

Feixistes / Legalitat

FEIXISTES. Després del breu parèntesi de diàleg adreçat a la comunitat internacional, el sí de la CUP als pressupostos i l’entrada en la fase final del procés d’independència ha desencadenat l’operació demonització del sobiranisme català: es tracta de consolidar (que ja fa anys que hi treballen) davant l’opinió pública espanyola, la imatge que som uns autèntics monstres, de manera que tot el que decideixi el Tripartit del búnquer del 78 estigui justificat. Caldrà privar de llibertat milers de ciutadans i de drets polítics més de la meitat dels catalans, així que primer cal fixar la idea que som molt dolents. I deuen estar molt desesperats, perquè posen tothom a la feina, fins i tot la suposada ala catalanista del Partido Popular, representada per l’exministre d’Aznar Josep Piqué. Ara, francament, que el fill de José Piqué Tetas, darrer alcalde franquista de Vilanova i la Geltrú ens digui feixistes és francament deliciós.

LEGALITAT. Joan Coscubiela continua falcant la resistència d’una part dels Comuns a defensar de veritat el dret d’autodeterminació de Catalunya. Aquesta setmana ens ha sorprès amb l’afirmació que no hi ha altra legalitat que l’espanyola. La idea de situar la llei emanada del búnquer del 78 i perfilada pels seus actuals intèrprets involucionistes com el límit dels drets fonamentals sembla tan, tan, tan progressista que esparvera. I tot per carregar contra el full de ruta de la majoria independentista al Parlament de Catalunya. Es tracta d’evitar a tota costa haver de triar entre la lliure determinació dels catalans (que només serà possible, ara i sempre, de manera unilateral, com a la immensa majoria de les nacions que avui són estats independents) i l’alineament repressiu amb el Tripartit que governa Espanya. Lamentem informar l’il·lustre diputat Coscubiela que no pensem renunciar als nostres drets fonamentals per a no incomodar-lo en els seus llimbs.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Dividir / Fatxenderia

DIVIDIR. Més enllà de la justícia o no de les seves afirmacions, amb risc evident de la classificació simple d’antipolítica, el que és impossible d’amagar és que la famosa intervenció de Jordi Évole al concert del Sant Jordi ha aconseguit dividir la gent, les forces socials i polítiques que aposten clarament per una actitud acollidora envers els refugiats, just una setmana abans de la gran manifestació d’avui. Com gairebé sempre en un determinat sector de l’esquerra dependentista del país. Gairebé sempre es tracta d’esberlar la transversalitat: és impossible assumir la presència dels impurs. Cal deixar-los de banda. Actuar com si el poder a Catalunya encara fos a mans de Convergència i Unió. Menystenir la pluralitat i substituir-la pel sectarisme. És la manera perfecta de no haver de justificar perquè es neguen a participar de la revolta democràtica més important a l’Europa actual. Al final, fins i tot els Comuns de Barcelona han hagut de sortir a dir-li-ho.

FATXENDERIA. Dels havans de la Maestranza a la cigarreta de la fiscal Magaldi. Fumar mata. Això intenten. La “Fiscalía General de su Estado” emetia dilluns un patètic comunicat lamentant els insults i l’assetjament suposadament patits per la fiscal en cap provincial de Barcelona, Ana María Magaldi. Després de la segona sessió del judici, la senyora baixava les escales tan enderiada a provocar els pocs concentrats a les portes del judici que gairebé ensopega. A molts metres hi ha poc més d’una dotzena de persones. Gairebé tots jubilats. Un senyor amb barretina amb un cartell casolà de suport al president Mas. I un sol jove que crida. Ella es recrea en l’escena, gira el cap, xucla la cigarreta amb posat fatxenda i avança. Als pocs metres torna a girar-se i se’n riu dels presents. És la via estampa de l’assetjament. Magaldi resumeix perfecte les constants del procés: provocació, mentida i repressió.

diumenge, 19 de febrer de 2017

Bruta / Comprensió

BRUTA. Cada setmana ens ofereix un nou lliurament de porqueria podenta que mostra de quina manera la democràcia espanyola va perdent llençols en la seva lluita desesperada per combatre l’independentisme pel civil o pel criminal. La negativa a abordar una sortida democràtica al conflicte no fa sinó accentuar, cada vegada més, el pendent vertiginós de vulneració de drets polítics fonamentals que l’allunyen cada dia més d’una democràcia sana. Cada nova frontera que salta, és una nova amenaça, no només per a nosaltres, sinó també per a qualsevol adversari polític del govern espanyol, encara que molts d’ells mirin cap a una altra banda amb una sorprenent candidesa (i gran amor a Espanya). Aquests dies hem conegut amb estupor nous detalls de l’Operació Catalunya, orquestrada pel trio Sánchez Camacho-Moragas-Fernández Díaz. Amb el que ja coneixem amb proves fefaents a qualsevol país del món els tres haurien hagut d’abandonar la política.

COMPRENSIÓ. Costa molt d’entendre determinades actituds. Com ara la dels 300 empresaris valencians i catalans aplegats a Tarragona per demanar de genolls al govern espanyol alguna concreció en el calendari d’actuació del Corredor Mediterrani. De veritat que és increïble. És inconcebible que hi hagi persones que encara parlin de la necessitat de convèncer el govern espanyol de la importància estratègica d’aquesta infraestructura. Que no siguin conscients que l’Estat és un artefacte ideat per fer prevaldre els interessos de la capital sobre els de la resta de pols econòmics de la península. Que, històricament, Castella es va menjar la idea d’Espanya i que Madrid s’ha cruspit Castella. És quelcom que el cavaller tortosí Cristòfor Despuig ja va denunciar en els seus famosos Col·loquis fa... quatre segles i mig. Prou, ànimes candides. Ens coneixen i ens comprenen perfectament: simplement, volen guanyar-nos i esborrar-nos del mapa tan aviat com sigui possible.

dissabte, 18 de febrer de 2017

Acollir / Associació

ACOLLIR. Avui serà un gran dia, un altre, com al d’ara fa just 14 anys, quan vàrem dir no a la guerra, per a enorgullir-nos com a poble. Sí, caram, quan fem les coses bé cal dir-ho. Perquè necessitem autoconfiança. Com tot poble vençut, confiem poc en les nostres pròpies forces. Per preparar el terreny de la gran manifestació d’avui, si és que no la coneixeu, us proposo que llegiu la història espectacular del petit Ilyas que ens ha explicat a les xarxes en Jordi Calvis. Val realment la pena: un nen de tres anys atropellat quan anava a escola, a les Borges Blanques: des del l’AMPA, Càritas, les entitats locals i la gent, s’hi apleguen més de cinc mil euros per poder pagar el viatge de la seva família al Marroc a enterrar el seu cos. La carta d’agraïment de la mare demostra com la solidaritat, fer comunitat, és la millor via per construir entre tots els nascuts aquí i els nouvinguts, una societat on valgui la pena viure.

ASSOCIACIÓ. Un Tribunal de Tarragona revocava el cap de setmana passat l’acord del ple de l’Ajuntament de Reus d’adscripció del municipi a l’Associació de Municipis per la Independència. L’Estat espanyol, amb el poder judicial com a principal braç executor, continua fent grans passes d’aprofundiment democràtic. Ara ja no existeix ni el dret a associar-se lliurement. L’argument central de la sentència, a més, apunta al que vindrà en la fase repressiva que ens espera: l’Ajuntament no pot associar-se a l’AMI perquè té finalitats anti-constitucionals. Com que és evident que no resulta gens lògic prohibir l’entrada a tercers a una entitat pels seus objectius, però sense actuar directament contra ella, no cal ser molt espavilat per apreciar que el següent serà prohibir-la. L’Estat espanyol va fent les passes successives per instaurar a Catalunya un estat d’excepció amb les llibertats fonamentals fortament restringides. Convindria potser avançar-se i desconnectar.

divendres, 17 de febrer de 2017

Saltar / Sang

SALTAR. Mentre Núria Parlón intentava posar-hi seny, considerant una absurditat el procés criminal engegat contra l’anterior president i dues conselleres de la Generalitat, Miquel Iceta queia encara més avall en el seu pou particular. Declaració a declaració. A més de dir que la sort de la presidència de la Generalitat no va amb ell (i encara se’n reclama catalanista!), va pronunciar l’esplendorosa frase que pocs governs democràtics s’han atrevit a saltar-se la llei com el català. Ell, que va treballar al gabinet de Moncloa del Felipe González (presumptament) senyor X del GAL. Molta gent ideològicament, vitalment i sentimentalment molt vinculada al socialisme català es posa a hores d’ara les mans al cap: com és possible caure tan baix en la manca de sintonia amb la voluntat majoritària del país. Fa angúnia pensar quants gripaus més serà capaç d’empassar-se a mesura que creixi la repressió.

SANG. Mentre des de les pàgines d’”El Mundo” Luis María Anson cridava a la suspensió de l’autonomia i parla de sang, la insigne dirgent de la FAES de José María Aznar i exdiputada del PP més ultra, Cayetana Álvarez de Toledo, reclama un nou Tribunal de la Sang. Des de les pàgines del mateix diari traça el calendari de la intervenció del Govern espanyol a Catalunya. Es tracta d’anar prenent una a una totes les competències bàsiques de la Generalitat i de liquidar el Parlament. El seu pla té una falla fonamental: creu que el milió i mig de catalans que ens hem mobilitzat una i altra vegada, ara ens quedarem a casa mirant. El setembre de 1567, Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, III duc d’Alba, instaurava el Tribunal de la Sang, amb l’objectiu de castigar amb la màxima severitat els atacs iconoclastes a esglésies dels Països Baixos. Fou la tomba del prestigi dels Habsburg.