dilluns, 25 de maig de 2015

24-M: un altre pas endavant independentista

Des de la primera consulta a Arenys de Munt el 2009 fins avui, el procés no ha deixat de fer passes endavant. Està clar que les voldrien més fàcils i més nítides, sense partidisme i amb lleialtat de tothom. Però Déu n’hi do. Més enllà del soroll de la victòria, en condicions força especials, d’Ada Colau a la capital, si aixequem el vol, si guanyem perspectiva, a mi em sembla que hi ha prou elements per afirmar que aquestes eleccions municipals han suposat un nou (i bon) pas endavant per a l’independentisme. No només per l’aclaparadora majoria de regidores i regidors independentistes al Principat (6.077 dels tres grans partits sobiranistes, contra els 2.027 que sumen PSC, ICV, PP i C’S), sinó, sobretot, per l’evolució en vots absoluts dels dos blocs. Vegeu, si no. CiU, ERC i la CUP han sumat 295.707 vots al procés, amb una importantíssima aportació de l’esquerra nacional de 408.878. En sentit contrari, la suma de PSC, ICV, PP i C’S recula de 6.627 vots. I encara, si deixem en terreny interming els vots dels partidaris (oficialment) del dret a decidir, la reculada del bloc dependentista que conformen PSC, PP i C’S és de fins a 129.505 vots.

En conjunt, la suma sobiranista de CiU, ERC i CUP augmenta del 37% al 45% dels vots, assolint pràcticament 1,4 milions de vots. Barcelona mereix unes quantes consideracions importants: s’albira una governació difícil, comandada per una Barcelona en Comú amb 11 de 41 regidors. El bloc independentista, enmig d’un notable augment de la participació, ha sumat a la capital dos nous regidors arribant fins als 18. No són els 21 que volíem per vigoritzar encara més el procés, però, ben segur, posaran molt difícil a la nova alcaldessa dur a terme qualsevol acció contrària al procés. I a la capital, la suma del PSC, PP i C’S passa dels 20 regidors del 2011 (a un, doncs, de la majoria absoluta) als raquítics 12 del 2015: una autèntica catàstrofe per al dependentisme. I ara, sense més baralles internes, si us plau, a treballar, a treballar i a treballar amb la mirada posada en el 27-S. La cita definitiva d’aquest itinerari de sis anys.

diumenge, 24 de maig de 2015

Bestiari del procés: J. Coll, J. Cruanyes i R. Espadaler

Coll, Joaquim (vicepresident de Societat Civil Catalana).
Tractant amb nans mentals.
Per a Espanya som ramat. La democràcia a la metròpoli és un estadi superior semi-desconegut; a la colònia, directament, ni hi és ni se l’espera. Enquestes que no es poden publicar perquè som menors. Jornades de reflexió, que es veu que necessitem que calli tothom per pensar. Banderes que trenquen la neutralitat de les institucions, que si penja un drap d’un balcó se’ns obnubila la ment. Societat Civil Catalana ha assolit una nou èxit descomunal amb el seu recurs a la Junta Electoral Central: multiplicar la presència d’estelades al carrer en la setmana decisiva de la primera ronda (parcial) de les plebiscitàries i aconseguir despenjar només algunes de les banderes independentistes penjades als ajuntaments durant quatre dies abans del dia de la votació. Que, a més, dilluns, noves de trinca, segurament, tornaran a onejar exactament igual que abans.

Cruanyes, Josep (advocat i president de la Comissió de la Dignitat).
Saltar d’àmbit.
Amb la nova marca comuna Plataforma per la Dignitat Democràtica, aquesta setmana, setze entitats han denunciat en un jutjat de Barcelona els autors de quatre comptes de Twitter per informacions injurioses i banalització del nazisme. Des de fa mesos, primer mitjançant l’acció de l’entitat Drets i ara a través d’iniciatives com aquesta, el sobiranisme ha passat a l’ofensiva: prou d’haver de suportar cada dia els insults, les vexacions i les injúries sistemàtiques del nacionalisme espanyol. Aquesta Operació Dignitat, però, ha de començar a atendre, sobretot, a la dimensió internacional: cal acudir a les instàncies europees i mundials que vetllen per la protecció dels drets fonamentals dels ciutadans. Perquè, tal i com ens acaben de demostrar, per exemple, amb la llengua i els símbols, els tribunals espanyols són abans espanyols que tribunals. Desconnectem-nos-hi, doncs, d’una vegada.

Espadaler, Ramon (conseller d’Interior).
El que de veritat no convé ningú.
Un dels principals inconvenients d’haver decidit enviar el procés al congelador durant una llarga temporada (en concret, deu mesos) és la possibilitat de generar situacions com la que estem vivint en aquesta recta final de la campanya de les municipals. La prohibició de la Junta Electoral Central d’exhibir estelades als edificis públics, avalada pel Govern de la Generalitat a través del conseller d’Interior i el director dels Mossos d’Esquadra, esta desembocant en el mateix procés d’acatament generalitzat que s’observa en l’aplicació de les sentències dels tribunals espanyols que van trinxant la immersió lingüística. En definitiva, una repetició del que ja vàrem viure amb la retirada de la Consulta del 9-N. El conseller Espadaler diu que amb la imatge dels mossos retirant estelades no guanyaria ningú: el que és segur és que amb l’acatament i la submissió guanyen els de sempre, és a dir, Espanya.

dissabte, 23 de maig de 2015

Bestiari del procés: J.M. Brunet, L. Caram i A. Colau

Brunet, José María (delegat de “La Vanguardia” a Madrid).
Contaminar des de la cort.
Encara que te’l regalin, llegir el pamflet semi-gratuït comtal s’està convertint en un veritable repte intel·lectual d’alt risc. La política del país ocupa un espai cada vegada més marginal, després de pàgines i pàgines dedicades a consolidar en els lectors un marc mental espanyol del qual una bona part d’ells, tanmateix, ja ha desconnectat. El delegat del diari a Madrid hi contribueix de manera entusiasta a sostenir-lo. Aquest dimarts, iniciava la seva crònica sobre la nova estocada del TC prohibint els reglaments d’ús del català a les diputacions de Lleida i Girona amb la frase següent: “Nou pas del TS a favor del reequilibri lingüístic a Catalunya”; com si, després de donar-nos peixet uns quants anys de pau lingüística, ells sí, haguessin dit que s’ha acabat el bròquil i que cal restablir l’ordre a la colònia.

Caram, Lucía (monja i activista contra la pobresa).
El risc de molestar els de sempre.
La catalana de l’any ha saltat al primer rengle de l’escena aquesta setmana en saber-se que ha estat cridada a capítol pel Vaticà, arran de les queixes rebudes, bàsicament, de part del Govern espanyol. El ministre Margallo no para de fer hores extres i, si hem d’atendre als resultats visibles, sembla que sense gaire èxit. La Caram diu coses que no agraden als poderosos, ni en l’àmbit social ni en el nacional. Molesta l’establishment. Mostra el compromís de molts nouvinguts amb el país que els ha acollit, justament alhora que Alberto Fernández Díaz, durant l’accidentat míting central del Partido Popular a Barcelona, exigia en castellà als immigrants que s’integrin i respectin els valors de la societat que els ha rebut. Exactament, com va fer el seu pare, ell i els seus germans!

Colau, Ada (alcaldable de Barcelona en Comú).
Ensenyar la impostura.
Setmana decisiva per al futur de l’activista llançada a la cursa política. La comparativa gràfica,. visible a les xarxes socials (suposo que per a la tradicional foto de candidats del dia de reflexió) entre el posat satisfet de la Colau a la butaca, davant l’Ajuntament, i el de María José Lecha asseguda al terra, insubornable, de costat, no podia haver estat més reveladora. Tampoc, la nova fugida de la candidata a l’hora d’aclarir la seva proposta per al futur del país: diu que podria donar suport a la independència depenent de qui la lideri. Llàstima d’oblit que en cas de no jugar-hi l’única alternativa és l’Espanya recentralitzadora que durant els propers anys (si no posem remei a partir del 27-S) ens proposaran (és un dir) el segon govern Rajoy i la seva nova crossa dependentista amb el vicepresident Rivera. Sembla que per mantenir l’statu quo autonomista no calen lideratges d’esquerra.

dijous, 21 de maig de 2015

La gran paradoxa de les municipals: un esmicolament d’efectes conservadors

Per a qui hagi seguit les enquestes (a les quatre capitals provincials, l’Hospitalet, Santa Coloma, Sabadell, Mataró, Sant Cugat del Vallès o Sitges) que els mitjans nacionals han anat publicant durant la primera part de la campanya (quan és legal), hauran comprovat diverses constants: una de molt clara, pel que fa a ERC i la CUP, el reiterat menysteniment via cuina d’estimació final de les seves quotes d’intenció directa de vot, exactament, tot el contrari del tracte dispensat a la flamant joguina de l’establishment, Ciutadans. Així que, algú pot tenir una sorpresa desagradable la nit de diumenge. La tercera força independentista, CiU, pateix arreu una certa erosió, però manté força bé les seves posicions i no hi ha dubte que es farà amb la victòria a les eleccions municipals per segona vegada a la seva història. Tot i trobar-nos enmig d’un veritable tsunami de canvi social i polític, la segona constant és, potser, a priori sorprenent: la impressionant estabilitat dels resultats que raonablement es preveuen. 

Amb la pràctica excepció de Xavier Trias a Barcelona i el candidat del bustisme a Sabadell, pràcticament cap ciutat important es preveu ni la possibilitat d’un canvi de mans el proper diumenge. No només serà efecte de l’aparició del vot ocult als partits tradicionals, sinó sobretot, el resultat de la combinació entre l’esmicolament impressionant de la presència de forces en el ple (amb el cas extrem de Sitges on es preveu l’entrada de 9 forces polítiques diferents disputant-se els 21 regidors del ple) i el sistema electoral vigent, que atorga l’alcaldia automàticament a la força més votada, amb l’única excepció de la configuració d’una majoria absoluta alternativa. I aquesta majoria, atesa la dispersió de les noves forces en presència entre els eixos nacional i ideològic, aigua i oli, és pràcticament impossible. Així que, curiosament, si més no a les grans poblacions principals del país, sembla que l’efecte principal del gran esmicolament dels consistoris serà, en bona mesura, el blindatge del continuisme dels actuals equips municipals.

dimecres, 20 de maig de 2015

Bestiari del procés: M. Querol, M. Schulz i J. Tardà

Querol, Mònica (candidata del Partido Popular a l’Ajuntament de Rubí).
Negar el propi passat.
Tal i com era de témer, el partit que sustenta el govern espanyol ha ofert en aquesta primera setmana de campanya un nou festival xenòfob, preocupat com està per competir a la dreta amb Ciudadanos i aprofitar l’ensorrada de la Plataforma per Catalunya. La polèmica líder dels populars a la ciutat del Vallès ha optat per utilitzar el tradicional lema de l’extrema-dreta espanyolista catalana: “primer els de casa”, arranjat amb un altre de traca i mocador pel seu populisme esborronador: “a Rubí, els llocs de treball pels rubinencs”. Si semblant axioma hagués estat en vigor el seu pare, l’històric popular Armand Querol, natural de Morella, mai hauria trobat feina al seu poble d’adopció. Perquè si, en realitat, el que un vol dir és que no vol magribins, aleshores ha de dir, racista però coherent, que no els vol.

Schulz, Martin (president del Parlament europeu).
Pobre Europa.
La manera en la qual el Parlament europeu ha afrontat la terrible crisi econòmica que ha afectat el continent durant els darrers sis anys, la seva inoperància davant tragèdies com les de la Mediterrània, el seu pes nul en la resolució dels grans conflictes, fa anys que estan fent entrar en crisi el model de construcció europea posterior a la Segona Guerra Mundial. Si aquest és el context, imagineu-vos per als catalans: la Unió Europea no ha mogut (ni mourà) un sol dit en defensa de l’exercici dels nostres drets polítics fonamentals. Que el president del Parlament europeu, el socialista Martin Schulz, directament, es negui (arran de les pressions d’un Govern) a rebre els representants d’entitats de la societat civil que aglutinen desenes de milers de socis just en el moment en què pretenen presentar-li, gairebé, 1,4 milions de signatures de ciutadans europeus és una vergonya d’una magnitud inimaginable.

Tardà, Joan (diputat d’Esquerra Republicana al Congrés espanyol).
Defensem la nostra dignitat.
Mesells com som els habitants de la regió del nord-est, poques vegades escenifiquem de forma crua la nostra indignació. La resposta de dimecres del diputat republicà als comentaris intoxicadors del ministre Wert als passadissos del congrés, secundada a l’hemicicle per Joan Coscubiela, fins i tot recolzada explícitament en campanya per l’Ada Colau, són d’aquells moments que et fan creure ben representat: milers i milers de catalans es devien sentir orgullosos del fet que algú, davant la insídia i l’escarni, decidís plantar-se i qualificar el ministre com es mereix: ignorant i immoral. De fet, escenificant una #ViaClaver: és temps ja d’anar marxant, perquè la nostra relació amb l’Estat espanyol no té futur i quan abans l’acabem menys patirem tots plegats.

dimarts, 19 de maig de 2015

Bestiari del procés: P. Iglesias, D. Montserrat i M. Pibernat

Iglesias, Pablo (secretari general de Podemos).
Construir des de l’odi?
Barcelona ha esdevingut l’únic objectiu que li queda a Podemos, el partit que va aspirar a tot durant uns mesos, però que cau imparablement des de les eleccions andaluses. Constituirà un tema d’estudi clàssic per als politòlegs, en aquests temps d’acceleració fulgurant de la política, de cremadissa permanent de projectes: una formació que va perdre la meitat dels seus vots abans fins i tot d’haver-los arribat a tenir més enllà de les enquestes. Iglesias visita Barcelona el primer dia de campanya i, agafat al peu de la lletra al model que ens havia avançat Gemma Ubasart, fa una dissertació fonamentada en l’odi. En resum: diu a Mas lladre i gentussa. Un estil de fer política que coincideix amb el temps amb l’agressió al carrer a un candidat de CiU. Ai, si la víctima hagués estat dependentista! No m’ho vull ni imaginar.

Montserrat, Dolors (vicepresidenta del Congrés dels Diputats espanyol).
Darrers intents que no sé si paguen la pena.
Sí, potser cal fer-ho per escenificar la cruel permanència de l’anomalia. L’atrinxerament monolingüe de l’Estat espanyol contra una llengua que l’anterior cap d’estat, hereu del dictador, va dir que mai havia estat imposada. Mentre els tribunals espanyols i alguns pares-militants de partits radicals dependentistes catalans imposen a la majoria el seu criteri, mentre el Govern de la Generalitat acata la sentència, el Congrés dels diputats (a través de la majoria popular defensada a la tribuna per Dolors Montserrat) es nega a exigir als jutges i fiscals que treballen a Catalunya el coneixement de la llengua del país. A veure, abans que ens ho diguin a les xarxes socials o als diaris de la caverna: pretendre que un magistrat que t'està jutjant a casa teva t'entengui és d'autèntics nazis.

Pibernat, Marina (candidata d’EUiA a l’Ajuntament de Girona).
Catalanòfobia no nacionalista.
El dependentisme genera monstres a Catalunya. Alguns personatges de psiquiatra. A diferència dels independentistes, acostumats durant anys i panys a ser una exigua minoria, ells són incapaços d’acceptar la transformació del país i s’aferren a les condicions i la dialèctica de fa deu anys. Que no Marina, que s’ha acabat el bròquil. Que els conservadors de l’statu quo ho teniu xungo per continuar marejant la perdiu. Que l’únic projecte transformador majoritari que s’albira és la independència, encara que això t’incomodi per raons identitàries. La intervenció a les xarxes socials de la candidata número 4 a les llistes d’ICV-EUiA de Girona és de xaladura autèntica. Odi en vena. Insult barroer i to ínfim. La seva manera de defensar la candidata Colau: “Nada más bonito que ver en #BTVe15 a la derechona catalufa rajando de Ada Colau. ESTÁIS CAGAOS, ESCORIA.”

diumenge, 17 de maig de 2015

Bestiari del procés: J. Collboni, J. Cuní i Felip VI

Collboni, Jaume (alcalde socialista a l’Ajuntament de Barcelona).
Girar la realitat com un mitjó.
El candidat socialista barceloní dedica les primeres hores de campanya a recórrer algunes zones de la ciutat que assenyala com a nous sectors d’industrialització. Compareix davant la premsa acompanyat pel comitè d’empresa de Nissan. La seva argumentació de fons és psicodèlica. Es basa en preguntar-se d’on s’aconseguiran els recursos per a aquestes inversions si ens enfrontem al Govern central. Delirant. No només perquè Collboni pertany a un partit federat al que ha governat Espanya durant dècades i ha sub-invertit a Catalunya, sinó, sobretot, perquè (com ell sap perfectament, encara que s’esforci a amagar-ho) només amb la independència serà possible acabar amb l’espoli fiscal, disposar en plenitud dels nostres recursos i aplicar-los al desenvolupament econòmic de Barcelona i Catalunya.

Cuní, Josep (periodista i conductor de “8aldia” de 8tv).
Mestres de l’auto-odi.
Amb ganes de fer gresca i just abans d’oferir el resultat d’una enquesta segons la qual només un 16% dels catalans votarà el 24-M en clau plebiscitària (per cert, si ens va malament als independentistes, la mateixa nit giraran l’argument 180 graus!). Potser per portar la contrària a Pilar Rahola, el veterà periodista al servei comtal acaba defensant que, en matèria lingüística, els catalans hem fet alguna cosa malament: principalment, modificar alguns elements de la legislació lingüística a través de l’Estatutet de la Moncloa. Vaja, que, enmig del pitjor atac contra la llengua, els valors de convivència i l’autonomia (és un dir) que encara li queda a Catalunya, el mestre Cuní considera que el més important és que fem examen de consciència. Tal desplegament d’auto-odi m’aclapara.

Felip VI de Borbó (rei d’Espanya).
Escapolint-se de l’escomesa.
El nou monarca, mentre el seu pare gaudeix de viatge en viatge, xalant com mai de la seva condició de paràsit amb tots els honors, ha optat per adoptar un perfil baix. En temps d’ira i de mudança el millor (una vegada aplanada la successió exprés) és treure’s del mig de la manera més hàbil possible. Entretant, els seus “hooligans” han optat per protegir-lo de qualsevol responsabilitat: el vot contrari dels populars i l’abstenció del PSOE (Mare de Déu Senyor!) ha tombat la proposta d’Esquerra que les víctimes republicanes dels camps d’extermini nazi fossin compensades i el rei els manifestés, en un acte mínim de reparació històrica de caràcter moral, les seves disculpes per la responsabilitat de l’Estat espanyol en la deportació i patiment extrem dels concentrats. Negar-se a assumir el passat és la pitjor manera de tornar a reviure’l.

dissabte, 16 de maig de 2015

Bestiari del procés: A. Bosch, L. Castro i A. Colau

Bosch, Alfred (candidat d’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona).
Operació bipartidisme.
La CUP i ERC són l’objecte favorit de les cuines demoscòpiques al servei de l’statu quo. Amb pocs dies de distància, el CIS i “El Periódico” publiquen enquestes en les quals s’aconsegueix el difícil repte de fabricar estimacions de vot finals, fins i tot, inferiors a les de la intenció directa. El propòsit de fons, claríssim: es tracta de desanimar. De dir que la CUP no superarà la barrera del 5% que dóna accés al repartiment de regidors. I que ERC tindrà un paper marginal en el decantament de majories al govern municipal. Potser tantes precaucions dependentistes faran efecte, però, de moment, denoten que el sobiranisme té grans possibilitats aquest 24-M. I si, per primera vegada, assolís els 21 regidors que fan la majoria absoluta necessària per integrar l’Ajuntament de Barcelona a l’AMI?

Castro, Liz (escriptora i editora).
Cop d’efecte.
Aquest cap de setmana, els membres del Secretariat Nacional de l’Assemblea decidiran, entre altres càrrecs, qui presideix l’entitat durant el proper any, el de la desconnexió, probablement, el més decisiu de la història del país. Tot i que no és estatutàriament obligat, sí sembla lògic (com ha succeït fins ara) que es ratifiqui el resultat de la votació dels socis que va donar el primer lloc a l’editora catalano-nordamericana Liz Castro. Tot i els dubtes que planteja en certs sectors, la tria pot constituir un encert indubtable. D’una banda, dóna un perfil de catalana d’adopció, contrast pur del morireu espanyols per collons que ens apliquen Cinca i Sènia enllà; de l’altra, ofereix la possibilitat d’una projecció internacional brutal com a nordamericana, un país que serà absolutament clau per al nostre reconeixement. Perquè just, aquest, el del reconeixement, serà l’element clau dels mesos que vénen.

Colau, Ada (alcaldable de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona).
Gent que flota.
Una de les frases de la setmana és sense dubte la de la líder del conglomerat ecosocialista i afegits a la capital catalana. L’Ada, amb aquell to rediviu d’universalisme al qual ens tenia sempre acostumats la progressia agenollada del nostre país, diu que ella no és independentista (molt legítim), ni catalana, ni espanyola. A veure: això és senzillament impossible. Per si no ho tens clar: sí, ocupes un espai en la dimensió temporal. Tens DNI. Ets al Registre Civil. Pagues impostos. Reps serveis. I subvencions (també). Acceptes la dependència de l’administració espanyola (i per tant ets independentista espanyola) o no ho fas. Ras i curt. La resta, una gran, nefasta, impostura. Darrerament, els electors han valorat sobretot a aquelles formacions que parlen clar, sense embuts. Cal esperar que la Puta i la Ramoneta no es facin carn, una altra vegada, en el seu, segons sembla, eteri esperit.

dijous, 14 de maig de 2015

Comencem la campanya per la independència d’una vegada o què?

A la feina, un company m’explica una escena d’autobús d’un grup de jubilats: el que porta la veu cantant manifesta el seu parer que cal votar Ciudadanos, després d’haver sentit l’enèssima compareixença-carta als reis d’Albert Rivera a la Sexta per explicar que apujarà no sé quant les pensions. Tangibles. Molts electors es decanten per propostes tangibles. Nosaltres hem embarrancat en el terreny dels grans principis (ep, que cal defensar-los, i tant!) i no acabem d’arribar a trepitjar el terra, a enfangar-nos. A ser tan vius (o demagogs, si voleu veure-ho de l’altre cantó) com ells. No em cansaré de repetir-ho des d’aquesta modesta tribuna, hem de deixar de parlar tot el dia de com ho farem (ja li hem donat totes les voltes possibles) i treballar molt més intensament en dues perspectives: què suposa per al nostre futur quedar-nos a Espanya i quines immenses possibilitats se’ns obren al davant si ens deslliurem de la càrrega insuportable de la dependència.

Ras i curt, al jubilat de l’autobús cal explicar-li la doble realitat entre la qual ha de triar el 27-S: mantenir la dependència amb moltes possibilitats de no cobrar les pensions en un futur no gaire llunyà o guanyar l’estat propi que l’asseguri i la faci adaptar-se als estàndards de preus del país. Hem de parlar descarnadament dels costos de mantenir la dependència: del que suposarà pagar (com fem ara) un 25% del deute espanyol, mitjançant un manteniment de l’espoli que assegurarà (governi qui governi a Catalunya) la degradació dels serveis públics en els propers anys. En sentit contrari, cal presentar, per exemple, és una idea, un Pla a deu anys on es concretin els progressius beneficis de la independència; on es detallin, sí, els costos inicials de transició, però on també es reculli l’aplicació concreta dels recursos (els 16.000 milions de l’espoli) en el territori, mitjançant actuacions concretes, que els votants puguin identificar i valorar. Perquè només tocant terra començarem una altra vegada a eixamplar el nostre camp. Comencem quan abans la campanya per la independència.

dimecres, 13 de maig de 2015

Bestiari del procés: J. Roglan, S. Santamaría i J.I. Wert

Roglan, Joaquim (periodista).
Matonisme al servei de l’establishment.
El senyor comte està histèric. Aquesta setmana hem vist als Godó fer una nova passa en la seva degradació moral. No em refereixo a l’eloqüent imatge de centenars de diaris, en bona part finançats amb diner públic, encara relligats, llançats tal qual a un contenidor. No. Parlem de l’espectacle lamentable, al detritus d’un article amb pseudo-arguments “ad hominem”, farcit d’insults i menyspreu, encarregat a un fidel procurador com si visquéssim en temps de vassallatge feudal. De pinxo de barri. El delicte de l’afectada, l’Empar Moliner, haver gosat fer sàtira del diari arran de l’escandalosa presentació de la darrera enquesta comtal. Arribats al punt repulsiu al qual han situat “La Vanguardia”, construir un país millor inclou també ignorar fins a la ruïna definitiva un diari que constitueix un autèntic insult a la decència. Uns quants ja no el volem, és literal, ni que ens el regalin.

Santamaría, Sergio (parlamentari del PP a Catalunya).
Gent per civilitzar.
Els darrers dies de precampanya hem presenciat una patètica recrudescència dels comportaments més obertament xenòfobs de la dreta espanyolista al nostre país. Des del candidat popular a Salt parlant de zones del nostre país que ja pertanyen a una altra civilització, criminalitzant globalment a tot aquell que no pensi i no senti com ell (sigui català, magribí, xinès o sudamericà), a una candidata del mateix partit a l’Arboç parlant a les xarxes socials del fet d’una parella interracial com quelcom del que cal avergonyir-se. Lamentablement, cal esperar que aquest recurs populista, consistent a atacar els qui són diferents aprofitant la inseguretat i el patiment de la gent del carrer, tindrà un predicament excessiu aquests dies. Un nou país com el que volem construir ha d’integrar qui vulgui i, alhora, fer un cordó sanitari i desmuntar d’arrel els “arguments” dels energúmens.

Wert, José Ignacio (ministre espanyol d’Educació i Cultura).
La darrera agressió.
L’atac sense treva del Govern espanyol contra el model educatiu, valgui la redundància, té l’extraordinari valor de la pedagogia més efectiva. Ens assenyala la porta de sortida d’aquesta Espanya excloent amb una claredat que només poden negar raons sentimentals. Diu a les clares que romandre-hi condueix directament a la nostra desaparició com a comunitat nacional, amb els nostres valors, la nostra cultura i la nostra llengua. Hem de parlar claríssim a tothom del que suposa quedar-nos a Espanya en tots els ordres. El ministre Wert ens ajuda a explicar que acceptar la submissió significa haver d’acceptar una fuetada terrible de l’extrema dreta cada vegada que, alternativament, accedeixi al poder. Per a nosaltres és un autèntic suïcidi. És ben igual quines siguin les majories i els consensos socials a Catalunya sobre cap matèria: seguir depenent de Madrid significa garantir-nos una agressió periòdica. Fins que ens matin.

dimarts, 12 de maig de 2015

Bestiari del procés: A. Mas, C. Mejías i J. Piqué

Mas, Artur (president de la Generalitat).
Qui carrega amb l’espoli.
Fins i tot el BBVA, l’entitat que fa espots amb castellers mentre envia al carrer milers de treballadors catalans, ha hagut de reconèixer aquesta setmana que el sistema de finançament en vigor penalitza el nostre país de manera dramàtica en matèries com l’educació o la sanitat públiques i que el problema (principal) no són les prioritats del Govern (d’aquest ni dels tripartits anteriors) sinó la manca de recursos que es deriva d’un repartiment dels recursos de l’Estat concebut amb dos objectiu: escanyar Catalunya i mantenir els interessos patrimonials i econòmics de l’establishment espanyol. A la sessió de control al president, Mas i Junqueras en van fer esment en la seva intervenció. Ben fet: hem de tornar a activar la doble campanya que ha d’explicar el país que farem amb els nostres recursos, però també les conseqüències de romandre a Espanya.

Mejías, Carina (candidata de Ciudadanos a l’Ajuntament de Barcelona).
Demòcrates de tota la vida.
La veterana exdiputada del Partido Popular que fa ara de veu de Ciudadanos a la capital ha demostrat el seu tarannà feixistoide. Parlant en nom de tots els barcelonins, considera que no es poden convocar a la ciutat manifestacions de part, afirmació que portaria a demanar “eradicar” (el terme, literal, és seu) el 99,9% de les manifestacions i actes que s’hi convoquen i que, amb tota legitimitat, van adreçats a qui exactament dona la gana als seus convocants. La concentració del vot autonomista en el “hooliganisme” neolerrouxista és una gran notícia per a l’independentisme: qualsevol persona amb dos dits de front no pot més que posar-se les mans al cap davant manifestacions tan surrealistes. De fet, vista la darrera part de la compareixença, tot semblava indicar que ella mateixa se sabia dins un autèntic jardí.

Piqué, Josep (exministre del Partido Popular).
Res a negociar.
L’home de José María Aznar a Catalunya ha comparegut envoltat dels nacionalistes espanyols Joaquim Coll i Carme Chacón per presentar un curs d’estiu super científic, equànime i moderat que la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (UIMP) organitzarà a Santander del 22 al 24 de juliol, juntament amb l’espanyolíssima Fundació Boscà, sota el títol "Dilemes de la cohesió territorial a Espanya". La seva recepta: que ha de passar el cicle electoral per veure com queden repartides les peces damunt del taulell i que, abans de començar a parlar de res, hem de començar per renunciar a la independència, simplement, perquè a ells els incomoda la nostra aspiració política. Vaja, que ens volen agenollats i que allò que en democràcia tot és possible era només un recurs dialèctic per a quan ens sabien minoria.

dilluns, 11 de maig de 2015

Ciudadanos té un paper clau

El fet que, tot just després del 9-N i de la negativa de Junqueras i Fernández a una llista de país, el president Mas decidís posar el procés al congelador ha estat nefast per al manteniment de l’embranzida dins el bloc sobiranista. Deu mesos perduts per retornar, exactament, al mateix punt on podíem haver arribat per votar plens d’energia a finals del 2014. Està clar. Si volem mirar-nos-ho, però, en sentit positiu, aquest temps ha servit per certificar l’enfonsament del gran miratge Podemos. A finals de 2014, els de Pablo Iglesias es trobaven en la cresta de la onada. Haver fet les plebiscitàries aleshores hagués suposat que alguns sobiranistes incauts haguessin caigut seduïts (sí, encara, buf!) per l’oferta impossible de reformar Espanya. Ara, ja no: Podemos es reubica com a força incapaç de forçar un canvi real; sense possibilitats de guanyar les eleccions, ha caigut en intenció de vot a paràmetres al voltant del 15%. I la baixada continuarà: si no és per expulsar el bipartidisme, cada dia més, deixarà de tenir atractiu.

L’ensorrament del darrer miratge federal ha estat propiciat, en darrer terme, per l’establishment, amb la seva aposta per l’expansió de Ciudadanos. Per a l’independentisme, la concentració del vot dependentista convençut en la llista d’Albert Rivera és una autèntica benedicció. D’una banda, assegura la inviabilitat del tradicional peixalcovisme català, perquè la crossa del Partido Popular per governar Espanya ja no podrà ser Duran, sinó els diputats de Ciudadanos. De l’altra, a nivell intern català, serveix per remarcar de manera molt accentuada (molt més que si, per exemple, el PSC en retingués l’hegemonia dins l’espai dependentista) el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S. Els votants espanyolistes es concentren davant del perill de victòria independentista. La competència per l’exabrupte i la radicalitat anti-sobiranistes, en competència per un mateix espai amb el Partido Popular, a més, constituirà una ajuda d’enorme valor a l’hora de mobilitzar i fins i tot eixamplar l’espai independentista abans de les eleccions de setembre. L’ascens de Ciutadans és una sort per l’independentisme: de fet anticipa la situació dels primers anys del nou Estat català independent amb un únic partit, cada vegada més residual, representant de la minoria espanyolista que no es resigna.

diumenge, 10 de maig de 2015

Bestiari del procés: M. Carol, P. Echenique i D.J. Frías

Carol, Màrius (director de “La Vanguardia”).
Periodisme del bo.
Tot i que el negoci en paper s’ensorra a un ritme d’un 15% anual (i l’audiovisual requereix l’auxili de Mediaset); tot i que el transatlàntic ha entrat en pèrdues greus, el director del diari comtal, seguint les ordres del patró, ha decidit omplir de carbó la caldera. Encara que el tren sense frens en que han convertit el mitjà acabi estimbat. El contrast entre les portades de les edicions catalana i castellana de diumenge passat assenyalava el leitmotiv de la campanya anti-indepedentista que impulsa l’establishment: per al lector catalanoparlant, tones de desànim amb l’objectiu d’aconseguir la desmobilització (amb l’ajuda d’alguns d’opinadors suposadament sobiranistes); per al lector castellanoparlant, massatge continuat a Ciudadanos, la nova marca per la qual aposta a cegues, desesperat, agònic, descarnat, el Pont Aeri.

Echenique, Pablo (dirigent de Podemos a Aragó).
Supremacisme castellà.
El líder dels de Pablo Iglesias al nostre país veí s’ha mostrat contrari a acceptar la cooficialitat de l’aragonès i el català, adduint que no són llengües parlades en el conjunt de la comunitat autònoma. La mateixa al·lèrgia a la diferència que el nacionalisme espanyol mostra envers les comunitats no castellanoparlants a nivell estatal. Una setmana difícil per a una opció que cau definitivament: vuit punts, en concret, al darrer estudi del CIS fet públic aquesta setmana. Dipositaris de les esperances de molta gent, que veia en ells una manera diferent de fer les coses, la decepció que han provocat ha estat la causa d’un descens en les perspectives de vot que els portarà a ser, clarament, la quarta força en les properes eleccions generals. El miratge del reformisme espanyol s’esmicola: únic relat de canvi, la independència.

Frías, Diego José (ultra detingut per col·laboració amb el gihadisme).
Companys de batalla.
Hem vist durant dies i dies el ministre Fernández Díaz insistir una vegada i una altra sobre les connexions (plenes de surrealisme i d’irresponsabilitat, en posar en perill les relacions diplomàtiques i d’informació amb el Marroc) entre el gihadisme i l’independentisme. A l’hora de la veritat, els mitjans catalans han descobert que les connexions que, si de cas, es poden establir, són entre l’ultra dreta espanyolista i els subproductes organitzatius pagats (a parts iguals i generoses) amb els diners de tothom i de l’establishment per mantenir la dependència. Hem comprovat aquesta setmana com Frías s’havia manifestat a la concentració del 12 d’Octubre organitzada per Sociedad Civil Catalana [sic]. Confiem (digueu-me mal pensat) que el sosteniment i la possible empara a les seves activitats no hagi inclòs l’organització d’un atemptat de falsa bandera per enterbolir el procés.

dissabte, 9 de maig de 2015

Bestiari del procés: A. Baños, J. Barberà i J.R. Bosch

Baños, Antonio (periodista).
Tria decisiva.
Autor de “La revolució catalana” un dels assajos més lúcids, originals i divertits de tota l’extensa i no sempre sana bibliografia sobre el procés, vinculat fins ara sobretot a l’associació Súmate, Baños és un autèntic valor del procés. Dels de primer nivell. El seu pas endavant per entrar en el bombo assembleari de la confecció de llistes de la CUP per a les eleccions del 27-S és, sense dubte, una de les notícies més agradables de la setmana. Completaria una renovació important. El seu tarannà obert facilitarà, molt probablement, la imprescindible contribució de la formació anticapitalista al nou Govern de concentració i/o a la construcció del suport parlamentari precís per portar endavant el full de ruta acordat entre les grans forces polítiques i socials del país l’endemà de les eleccions plebiscitàries.

Barberà, Jaume (periodista).
Unitarisme màgic.
D’entre les reaccions més nefastes a les enquestes del diari comtal del cap de setmana passat, cal destacar la del periodista més malhumorat del país. La seva actitud davant la possibilitat que es configuri (molt, però molt poca broma) el primer Parlament democràtic de majoria independentista de la història, amb una forquilla d’entre 71-74 escons: que no podrem anar ni a la cantonada. Cal rebentar-o tot. Per comptes de valorar la riquesa i la transversalitat que ha fet majoritari l’independentisme, es tracta de clamar per la inexistència d’un lideratge únic i exigir un unitarisme d’efectes màgics a l’hora d’aplanar el camí, però que, en realitat, en un país tan divers com el nostre, l’únic que faria seria conduir-nos directament a la derrota. Perquè només amb unitat d’acció que respecti la diversitat de lideratges ens en sortirem.

Bosch, Josep Ramon (vicepresident de Societat Civil Catalana [sic]).
Un estat al darrera.
Arran d’una pregunta parlamentària del CiU al Congrés dels diputats espanyol hem sabut de fonts oficials que Sociedad Civil Catalana [sic] va gaudir el passat Onze de Setembre de descomptes del 50% en el desplaçament en tren de les 245 persones (exitàs espectacular!) que van anar fins a Tarragona per a festejar la victòria borbònica sobre les institucions del país. L’altre 50% del bitllet, no us enganyéssiu també l’hem pagat tu i jo via, però en aquest cas via l’espoli fiscal que alimenta els fons reservats. El més “divertit” de tot plegat és que Renfe ho justifiqui per tractar-se d’un dia de baixa ocupació, just alhora que negava a l’ANC el lloguer a preus oficials de trens per a la V baixa, sota l’argument que eren tots ocupats. Descomptes i “overbooking” tot alhora: ja se sap, Espanya, el país dels miracles.

dijous, 7 de maig de 2015

Accés als documents públics: un mal començament que som a temps de redreçar

Disculpeu si avui em poso massa tècnic, professional, però crec que val la pena compartir l'error que el nostre Parlament, de manera desafortunadament molt majoritària, ha comès aquests dies. Entre escàndol i escàndol, gairebé a cor, una majoria molt àmplia de la societat catalana (des dels liberals externalitzadors fins als fanàtics del monocultiu públic) demana a crits una altra manera de gestionar els afers del comú. En aquesta nova manera de fer, la pràctica de la transparència en tots els nivells de poder ha de ser un dels criteris essencials que amarin el nou país que volem construir. El Parlament ha tingut a bé, en aquesta legislatura convulsa, aprovar una norma que ha representant un important pas endavant al respecte: la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern. Perquè, cal fer-ne propòsit d’esmena, el 1980 teníem l’oportunitat de crear una administració pública diferent a l’espanyols i en aquests trenta-cinc anys, en els diferents nivells de govern (cal repartir les responsabilitats), en termes generals, cal reconèixer que no ens hem en sortit.

Una peça essencial de la nova llei havia de ser la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública, òrgan independent encarregat (segons el web del Parlament) “de resoldre els conflictes i configurar una línia doctrinal sobre l’aplicació dels límits que poden excloure o restringir el dret d’accés a la informació pública”. Tot i que la mateixa llei preveia que els seus integrants haurien de ser coneixedors dels arxius i la gestió documental, a la pràctica, el Parlament ha designat cinc juristes experts només en dret públic. Aquest fet comporta, com a mínim, dos errors de llibre: d’una banda, bescantar tota la tasca normativa feta fins ara per la Comissió Nacional d’Accés, Avaluació i Tria Documental enquadrada al Departament de Cultura; de l’altra, bandejar la presència dels professionals que materialitzen l’exercici del dret d’accés per part dels ciutadans: els arxivers gestors documentals, coneixedors de la naturalesa exacta de la documentació que produeix l’administració pública, de les demandes concretes dels ciutadans i dels legítims conflictes que s’hi generen. Tan bé que anàvem i ens hem tornat tòrcer. Per què? Partits, Parlament, rectificar és de savis.

dimecres, 6 de maig de 2015

Bestiari del procés: J.M. Soler, G, Villas i J.E. Vives

Soler, Josep Maria (abat de Montserrat).
Tastar la intolerància.
Per aprofitar la “coinicidència” que aquest any la Mare de Déu de Montserrat s’esqueia en 27 d’abril (com Sant Jordi en 23 d’abril!), la plataforma dependentista, la que gaudeix de més minuts de televisió per denunciar el seu ostracisme, la gran persecució de la qual és objecte, Societat Civil Catalana, ha optat per insultar l’abat de Montserrat, oferint (ells!) lliçons sobre moralitat. Tot, només, per quelcom tan innocent com pregar perquè en el cicle electoral que ara comença els catalans encertin en les seves importants decisions. No hi ha institució que se salvi de la sembra de l’odi que practiquen a diari. Els independentistes farem bé de no caure en la provocació, en el seu gran parany. Ens cal Ignorar els insults, rebatre els seus “arguments” i combatre la permanent distorsió de la realitat que intenten difondre pels seus poderosos mitjans.

Villas, Gaudencio (cònsol del Regne d’Espanya a Perpinyà).
L’Estat que pagues contra tu.
Home de trajectòria espanyolista provada, el representant de l’Estat espanyol a la històrica segona vila de Catalunya s’ha interferit en la política local per recomanar les autoritats perpinyanenques que canviïn el seu lema “Perpinyà, la catalana” per un altre que en remarqui la seva (d’altra banda, evident) pertinença a França. Tot i que els agradi dir-nos essencialistes, el cònsol escenifica la raó fonamental per la qual milions de catalans, siguin de l’origen que siguin, han decidit en els darrers anys que ja n’hi ha prou del pa que se’ns hi dóna: nosaltres, com tots els països del món, volem, simplement, un Estat que treballi al servei dels nostres interessos. “Antes francesa que catalana, Gaudencio”, aquest és el capteniment. Súbdits sotmesos i contribuents, així ens volen.

Vives, Joan Enric (bisbe de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra).
Guanyem peça al tauler.
Després dels noms que havien circulat (o s’havien fet circular), com ara el del cardenal Cañizares, a l’escaquer de la successió de l’arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach, la ruleta sembla que està parant de girar i tot indica que la fletxa apuntarà a l’actual bisbe de la Seu. La tria del papa Francesc apunta unes quantes coses: consideració de la catalana com una Església nacional, respecte per la llengua i consideració pels valors polítics majoritaris al país. També, que el Vaticà (que en sap molt), vol tenir al capdavant de l’Església catòlica catalana un personatge capaç d’adaptar-se al nou estatus del país, sigui quina sigui l’evolució dels propers mesos, Estat propi o dissolució definitiva, i el bisbe Vives li ho assegura.

dimarts, 5 de maig de 2015

Bestiari del procés: A. Oliveres, J. Sánchez i X. Sardà

Oliveres, Arcadi (economista i impulsor de Procés Constituent).
Procés inconsistent.
Triar no triar en el moment més transcendent de la història de Catalunya. Una de les decepcions de l’any ha estat l’actitud del moviment en suport d’una opció d’esquerra alternativa i rupturista. Aquesta setmana hem sabut que opten per retirar-se del 27-S, per no donar suport a ningú, encara que admeten que la majoria dels seus integrants es decantaran per Podemos. No han tingut cap problema (bé, algunes baixes sí, segons admeten), en canvi, per donar suport a la llista camuflada d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Barcelona (coautora de la ciutat actual), bescantant l’alternativa real des de l’anticapitalisme que suposava la CUP. Tornaran, doncs, a rebutjar la confluència amb l’única esquerra que planteja un veritable procés constituent: perquè a hores d’ara, parlar del Podemos monàrquic que vol embolicar-se en l’estanquera com un moviment de ruptura és, directament, una broma.

Sánchez, Jordi (adjunt al Síndic de Greuges i impulsor de la Crida).
El retorn de l’actvista.
Una de les figures destacades en la creació de la mítica Crida a la Solidaritat, Jordi Sánchez, s’ha mantingut en un discret segon pla durant els darrers anys: primer, a la Fundació Jaume Bofill, i després treballant colze a colze com a lloctinent del Síndic de Greuges Rafael Ribó. Proper a ICV-EUiA, pot representar (encara) la minvant part independentista dels ecosocialistes. En tot cas, avís per a navegants: si la sortida de Carme Forcadell per donar pas a nous lideratges ha estat modèlica del país nou que volem construir, l’entrada del seu successor hauria de ser, també, tot un exemple de nova política. I, de moment, el llançament de la seva candidatura a través d’un diari no sembla precisament el millor exemple de respecte als socis de l’ANC que hauran de triar en els propers dies els membres del seu Secretariat Nacional.

Sardà, Xavier (comunicador).
Una immensa pena.
Fins ara sabíem que el discutit personatge era un dels principals opinadors de cambra del PSC. L’argumentari, previsible: ells estan molt a favor de la Consulta (encara que no sobre la independència, sinó sobre una impossible reforma constitucional), tot i que ha de ser acordada amb Espanya, és a dir, que no es farà mai. Però, teòricament, hi són a favor. Ara, però, Sardà, com tants altres clàssics de l’entorn socialista, ha avançat a gran velocitat per la dreta el seu ex-partit i s’ha col·locat a l’alçada de Ciudadanos. Una nova doctrina: votar divideix la societat i genera vencedors i vençuts. Impressionant. I, sobretot, perquè això passa només en els referèndums? Si guanyen els meus, ens diu en Sardà, no hi ha fractura ni víctimes; només, si guanyen els altres. Molt, molt, democràtic tot plegat. És millor, sembla, que es faci el que vulgui l’establishment per collons.

diumenge, 3 de maig de 2015

Bestiari del procés: A. Colau, J. Milián i J. Miró i Ardèvol

Colau, Ada (candidata a l’Ajuntament de Barcelona per Barcelona en Comú).
Cop de peu i endavant.
Després de molts mesos d’indefinició conscient, la candidata d’ICV-EUiA (que, amb els seus vots, va blocar-ne l’accés en el mandat municipal que ara acaba), vull dir, de Barcelona en Comú, s’ha tret un conill del barret. Diu que proposarà una consulta per decidir si l’Ajuntament ha d’ingressar o no l’Assemblea de Municipis per la Independència. És un recurs hàbil, atès que farà inviable un ingrés ràpid. És, però, també, un regat que sona a gran impostura: es fa una proposta que se sap que no prosperarà i, a més, sense concretar-ne el calendari. El que els ciutadans de Barcelona voldrien saber, ben segur, és si, en cas de victòria independentista el 27-S, l’Ajuntament de Barcelona es posarà al servei del Parlament i del Govern o no. Ras i curt. No és tan difícil i sobretot és més honest.

Milián, Juan (diputat del PP al Parlament).
Estratègia kafkiana.
Si el teu enemic fa el ridícul (i és d’abast mundial), no el distreguis, que diria l’adaptació del clàssic xinès. La setmana passada la caverna havia llançat la tesi que els mitjans estrangers parlaven sobre el procés català a canvi de diners. Aquesta, el Partit Popular de Catalunya, per boca d’un diputat per al qual s’albira una carrera curta, ha aprofundit en l’absurditat en afirmar que la Generalitat paga viatges i estades dels corresponsals estrangers al nostre país per endolcir-los la visió. La coherència psicològica de l’espanyolisme és difícil de seguir: se suposa que, igual que a nosaltres ens han de convèncer a base d’insultar-nos, també creuen que els mitjans estrangers parlaran molt a favor de la unitat d’Espanya si des de l’espanyolisme es posa en qüestió la seva professionalitat. De traca.

Miró i Ardèvol, Josep (exconseller i membre de Construïm).
En direcció contrària.
Poc a poc la nova plataforma d’en Duran i Lleida va activant-se. L’exconseller Miró i Ardèvol n’és una peça fonamental. Tot un personatge, d’ideari fortament radicalitzat. Quan s’acostuma a dir que no se sap de ningú que hagi deixat de ser independentista, hi ha dues excepcions: Salvador Sostres i Josep Miró Ardèvol. El convergent ho era a principis dels noranta i ara carrega contra el president Mas amb tot el que té. Les piulades de Construïm a les xarxes socials combinen a la perfecció l’argumentari bàsic d’en Duran contra la independència amb les formes agressives, a la contra de tot, minoritzades, de Societat Civil Catalana. Un intent desesperat de fer forat en el món de CiU que sembla, per la seva radical excentricitat, clarament abocat al fracàs. De moment, primeres baixes. El 14 de juny s’apropa i els nervis es descontrolen.

dissabte, 2 de maig de 2015

Bestiari del procés: A. Arauzo, J. Basté i A. Batlle

Arauzo, Aroa (Secretària de Participació i Qualitat Democràtica del PSC).
Predicar amb el mal exemple.
La distància entre el que es diu i el que es fa és tan abismal que es fa difícil de creure. El gran líder, Miquel Iceta, s’agrada cada dia impartint lliçons (suposadament morals) als sobiranistes sobre la conveniència de no enganyar els electors: recordeu, no hi haurà plebiscitàries i la independència és impossible. Alhora, però, munta o avala, com vulgueu, llistes estafa farcides de persones alienes als municipis on presenten candidatura. Que la secretària de qualitat democràtica del PSC militi a Badalona i es presenti a Ogassa (només un dels centenars de casos anàlegs que podeu espigolar a les xarxes socials) serveix per rissar el ris de la impostura. Tot plegat, mentre es discuteix una llei electoral que (només aplicant-hi dos dits de seny) hauria de prohibir aquesta mena de pràctiques.

Basté, Jordi (director d’El món a RAC1).
Observar la diferència.
Cert, la presència majoritària del dependentisme a les tertúlies de la ràdio comtal, a molts, ens treu de polleguera unes quantes vegades a la setmana. També és veritat, però, que, tot i els dubtes i les pressions rebudes, és un gran què que personatges com en Basté o en Jofre Llompart resisteixin encara l’embat tot fent el programa de més audiència de la ràdio catalana. Ho valores en dies com aquests, en els quals han denunciat sense pietat i amb tot l’encert les pràctiques de les llistes fantasma, mentre Màrius Carol i Enric Sierra aplicaven una censura brutal al semi-gratuït en paper i a la versió digital del gran transatlàntic del Grup Godó, “La Vanguardia”. Sí, de tant en tant, ens treu de mare l’Esperanza, en Sardà o López Alegre, però, quina diferència amb el panorama juràssic dels altres mitjans comtals!

Batlle, Albert (director dels Mossos d’Esquadra).
Parar la galta una altra vegada.
L’històric ex-alt càrrec socialista fitxat pel president Mas ens ha demanat aquesta setmana que respectem els símbols de l’Estat, sense tenir en compte, segons sembla, com aquest mateix estat, sense contemplacions, trepitja els nostres drets més bàsics i posa cada dia en risc els nostres interessos. Hem de menjar-nos amb patates un passat de tres-cents anys de supremacisme castellà coronat pels borbons i un present en la qual se’ns nega el dret a decidir democràticament el nostre futur polític mentre s’aprofundeix l’espoli material i cultural del nostre pais. L’Albert Batlle proposa que, després d’escoltar immòbils l’himne espanyol, mig estadi canti a capella “Els Segadors”. M’apunto només a la segona part de la seva proposta, perquè la situació d’un país abocat al moment decisiu d’un procés d’alliberament no es pot comparar amb qualsevol altra de normalitat institucional.

dijous, 30 d’abril de 2015

Quan sigui a l’inrevès, jo també hi confio

Confiança. La paraula clau ha estat confiança. Ens cal recuperar la confiança. Sí, la tinc tota en els principals agents del procés. Fins ara, ERC s’ha contradit aprovant dos pressupostos d’una Generalitat en fallida per l’asfíxia premeditada que li aplica el Govern espanyol. És molt senzill. S’entén fàcil. Per què Catalunya no pot finançar-se als mercats internacionals? Ras i curt, perquè la Generalitat recapta un 5% dels ingressos fiscals suportats pels contribuents al país. Què diuen els possibles creditors? Que donen crèdit només directament a qui recapta. Lògic. Doncs bé, en aquest escenari de fallida total, poc lluït i que calia limitar en el temps tant com fos possible (perquè fa mal cada dia a milers i milers dels nostres conciutadans), Esquerra ha donat suport durant més de dos anys al Govern de CiU a la Generalitat. Ha palesat, cert, la seva disconformitat en alguna votació al Parlament, però ha recolzat el president Mas. Fins i tot, després del greu atzucac derivat de la divergència sobre la naturalesa que calia donar a un 9-N boicotejat pel Govern espanyol.

El proper 27-S, a més de dir d’una punyetera vegada un gran sí a la independència, a través de les marques agrupades sota l’eslògan “Ara és l’hora”, escollirem també qui lidera el bloc sobiranista en la fase final del procés. Tot i les ofertes d’Esquerra de recolzar-lo com a president sigui quin sigui el resultat, és prou evident que només una victòria àmplia d’Artur Mas amb un descens petit i justificable en el nombre de diputats de CiU (o la marca que definitivament hi presenti) permetrà salvar la seva imatge presidencial. Una victòria d’Esquerra (com la de les darreres europees) comportaria automàticament un canvi de lideratge. Però, si la federació no guanya, estic convençut que, com ha fet ERC al Parlament d’ençà del novembre del 2012, CiU donarà ple suport a un Govern (ara, de concentració) encapçalat per l’Oriol Junqueras i, per tant, més escorat a l’esquerra. Segur. No en tinc cap dubte. Encara que la bèstia de l’establishment rebroti amb una força descomunal. Segur. No en tinc cap dubte. Segur. No en tinc cap dubte. Crec.

dimecres, 29 d’abril de 2015

Bestiari del procés: P. Sánchez, C. Viver Pi-Sunyer i A. Virgós

Sánchez, Pedro (secretari general del PSOE).
Tres dies a la bombolla.
Què li hauran explicat aquests tres dies de visita a Catalunya al bo de Pedro Sánchez? Les cruels conclusions dels darrers episodis setmanals de l’abraçada federal, en només dos pinzellades, senzillament de traca: primer, que, si no es tanca el Senat, el líder socialista és partidari de portar-lo a Barcelona; vaja, que aquella andròmina o us la quedeu vosaltres o la llancem a les escombraries. Deliciós. Molt engrescador. Quina orgia de poder cap a Catalunya! Suficient per convèncer l’independentista més recalcitrant. I per si encara teníeu dubtes, el gran José Luis Rodríguez Zapatero visitava Tortosa per proposar-nos recuperar l’Estatutet del 2006, el del ribot, amb l’avís que és el màxim d’autogovern al qual podem aspirar, perquè ho diu ell. I a Can PSC continua el dia de la marmota.

Viver Pi-Sunyer, Carles (comissionat per a la Transició Nacional del Govern de Catalunya).
Temps de tornar a desobeir.
Quan abans, cal (re)començar a passar olímpicament de les disposicions del Tribunal Constitucional espanyol. Milers i milers de catalans esperem, amb candeletes, que la Carina Mejías (per inspiració de Jordi Cañas) ens digui colpistes. El Govern espanyol ha iniciat els tràmits per a anul·lar el decret de nomenament del jurista Viver Pi-Sunyer: la Generalitat, per boca del seu portaveu, ja ha anunciat que el procés de construcció d’estructures d’estat continuarà, alhora que acatarà la decisió de l’alt tribunal. Tal i com ens tenen acostumats, que sí però que no. Ara, no hi ha funcionaris en els quals escudar-se: correspon explicar clarament al Govern d’Espanya que ja ha començat el temps de la desconnexió, del desacatament colonial. Beneït cop (de puny damunt la taula, quines ganes) d’Estat propi!

Virgós, Alejandro (candidat del Partido Popular a Cassà de la Selva).
Préstecs humans de caràcter temporal.
El partit del govern espanyol pateix a Catalunya un autèntic daltabaix. La nefasta gestió combinada amb la patètica actitud immoral dels seus responsables, està portant a una ensorrada mítica: el 24-M, allà on la seva nova marca blanca o llistes d’extrema dreta presentin candidats, la representació del Partido Popular s’enfonsarà. Durant la confecció de les llistes ha estat, doncs, una obsessió evitar una davallada en el nombre de candidatures que oferís, d’entrada, un panorama depressiu. Així, la formació només presenta quinze llistes menys que el 2011, quan es van desvetllar un munt de casos (com el més, conegut, de la Vilella Baixa) on ningú del lloc coneixia els candidats populars. Han començat, doncs, a aparèixer els noms de candidats “cuneros” com el d’aquest militant popular resident a Pontevedra, que ocupa el número 16 a la llista de Cassà de la Selva.

dimarts, 28 d’abril de 2015

Bestiari del procés: J. Guillot, M. Iceta i P. Preston

Guillot, Jordi (senador d’ICV-EUiA).
Elefants tan graciosos.La renovació no passa per ell. El temps avança, la nova política ve. Ho diu el seu currículum: amb 23 anys va ser escollit secretari general de la Federació de Sanitat de CC.OO i, amb 24, regidor de l’Hospitalet de Llobregat. I amb 60, “voilà”, aquí el tenim, com un campió. Regeneració democràtica a topet. Des del seu blog ens recorda que TV3 és molt dolenta perquè els seus professionals són com els de TVE i que no tenen dret a criticar els blocs electorals perquè estan lliurats al procés. És més, que manipulen, perquè no expliquen que aquest repartiment dels temps l’imposa la Junta Electoral. Vaja, que sembla que aquella actua per les seves pistoles: sense aplicar cap llei en vigor susceptible de reforma per part dels mateixos partits polítics. Jordi, saps què, no t’ofenguis, portes 37 anys a la cadira i la teva vida política ja ha superat la durada del franquisme. Deixa pas.

Iceta, Miquel (primer secretari del PSC).
Indicis del naufragi.
El Partit dels Socialistes presentarà pràcticament dues-centes llistes municipals menys que en 2011, i es quedarà en 528 candidatures (superant de poc el Partido Popular), tot i que venia de perdre un altre centenar de la convocatòria anterior. Es tracta d’un fet sorprenent, perquè, com tothom sap, és el partit que ens ha de portar en safata la gran solució federal. A pesar de que la presència als mitjans de la seva claca d’opinadors continua esponerosa, es tracta, amb diferència, del partit que perdrà més representació. Si, en el terreny unionista, la caiguda de llistes socialistes i d’ICV podria venir compensada per l’aparició de les vinculades al fenomen Podemos i al creixement de Ciudadanos, entretant, la suma de les de CiU, ERC i la CUP experimenta un creixement de gairebé 259 candidatures. I és que aquí també és evident, doncs (com l’adveniment de l’unicornisme federal), que el procés s’està desinflant.

Preston, Paul (hispanista britànic).
Institucions públiques al servei d’entitats privades.
És una gran notícia que l’arxiu personal de l’historiador Paul Preston, amb una de les mirades més suggeridores sobre la Guerra Civil, sigui acollit i conservat a Catalunya. Per desgràcia, però, les incògnites al voltant del procés a través del qual ha acabat a l’Arxiu del Poblet són intrigants i excessives. Hi ha hagut alguna contraprestació de diner públic a canvi? Un regidor barceloní escrivia aquesta setmana un article sorprenent sobre el cas, en el qual es consideraven com a centres arxivístics de referència per a la història catalana del segle XX dos monestirs, a banda de l’Arxiu Nacional. Un país ben curiós, el nostre, en el qual els càrrecs públics d’institucions dotades d’arxius propis i potents treballen a major glòria de centres de naturalesa privada i criden a engrandir la rebequeria de senectut d’un polític sense visió d’estat.

dilluns, 27 d’abril de 2015

La batalla per liderar el procés

Comencem a viure una segona ofensiva per terra, mar i aire (res comparat amb el que ens caurà a sobre després de les eleccions municipals) orientada a forçar ERC a acceptar compartir llistes electorals amb CiU. Un servidor l’hauria acabat, d’entrada, ben aviat: hauria anunciat des del primer minut, solemnement, que l’acceptava si hi era tothom que defensa la independència, és a dir, començant també per la CUP. Encara que la pressió es farà asfixiant (amb la nefasta tensió, entre gent que compateix objectiu, que això farà rebrotar), tot sembla indicar que les eleccions del 27-S no només seran plebiscitàries sobre la independència, sinó que també permetran als ciutadans triar qui volen que encapçali el bloc sobiranista en la fase decisiva del procés. Hi ha molts arguments a favor del president Mas: la capacitat per dur en bloc cap a l’independentisme el vell transatlàntic convergent i la seva imatge internacional, potser els més meritoris.

Hi ha demèrits, també, en el full de serveis del Gran Timoner: el dessagnament permanent derivat de la companyia deslleial de Duran i els seus o la tendència recurrent a imposar unilateralment el seu criteri a un moviment necessàriament transversal. En la disputa pel lideratge del procés, però, hi ha un element potser poc comentant fins ara: l’estratègia consistent a (una vegada sabuda en privat la postura d’Oriol Junqueras contrària a la llista única) subratllar davant l’opinió pública la seva oposició, que va obrir la guerra dels mesos de novembre a l’acord del gener, ha degradat electoralment de forma considerable la posició de les dues forces capdavanteres del procés, i ha obert el camí a un fort creixement (que albiren les sensacions al carrer i les enquestes) de la CUP. Fins al punt, que, sembla clar, només un tripartit CiU-ERC-CUP permetrà una majoria sòlida al proper Parlament. I és aquí on Junqueras, com en la famosa foto del Sant Jordi, situat entre David Fernández i Josep Rull, queda perfectament falcat per fer-se valdre com a únic pont capaç de fer-la viable. I és que la redistribució cap a l’esquerra dels pesos dins el bloc sobiranista, centra en Junqueras en la batalla per liderar el procés.

diumenge, 26 d’abril de 2015

Bestiari del procés: J. Coll, E. Cuatrecasas i E. Franquesa

Coll, Joaquim (vicepresident de Societat Civil Catalana).
Extraterrestres al seu propi país.
Mentre continuen la seva utilíssima croada contra l’estelada (realment, creuen que així la desterraran del país, o potser aconseguiran fer-la encara més present?), la gent de Societat Civil Catalana (feliç primer aniversari: no és fàcil fer el ridícul tan sovint) continuen fent espectacle en estat pur: aquest cap de setmana les xarxes esclafien de riure davant l’avís de l’entitat que, aquest any, Sant Jordi d’escauria en 23 d’abril. Hores després de tan lluïda reflexió, repartien deu mil pamflets al Camp Nou (ja sabeu, mai s’ha de barrejar política i esport, com fan els independentistes) i destacaven que la seva propaganda havia tingut una excel·lent acollida entre... l’afició rival. I Josep Ramon Bosch posava la traca final a la setmana dient-nos franquistes. Realment, són uns cracs. Una gran organització de becaris contractats a base de fons reservats i beneficis del Pont Aeri.

Cuatrecasas, Emilio (expresident d’un prestigiós bufet d’advocats).
Baixar del Pont Aeri.
Difícil trobar una estampa més repulsiva de com els poderosos es vanten de la seva influència contra un moviment nascut dels anhels i les necessitats dels de baix. Si tu no hi vas, ells decidiran per tu. Parafrasejant el famós lema electoral socialista, la fotografia de grup de l’establishment, més enllà de cridar l’atenció per l’estat del comte, sobta per la manca d’entusiasme dels presents a la trobada, el baix relleu d’alguns dels substituts presents (no és el cas del Banc de Sabadell) i la desaparició d’escena de dos del principals promotors: Emilio Cuatrecasas i Rodrigo Rato, autèntics models de virtuts públiques. I, compte, sort que no s’han publicat els noms dels defraudadors i evasors fiscals identificats, perquè, del contrari, potser la propera vegada, per comptes de fotografia de grup els qui quedaran del Pont Aeri hauran de conformar-se amb un “selfie”.

Franquesa, Ester (directora general de política lingüística de la Generalitat de Catalunya).
Mala peça al teler.
Segons les dades de l'enquesta d'usos lingüístics que publica cada cinc anys el Departament de Cultura i l'Institut d'Estadística de Catalunya, el nombre de ciutadans del nostre país que tenen la llengua catalana com a primer referència d’identificació ha caigut de 2.491.900 el 2003 a 2.275.100 de 2013. En termes relatius, també han passat de constituir el 44,3% del total en la primera data al 36,4 d’ara. Tot i l’enorme esforç de normalització de la llengua, la tasca de contenir la potència abassegadora del castellà aquí despassa les nostres possibilitats. No tinc cap dubte que Catalunya, com a comunitat política, assolirà la seva independència en un termini de temps no massa llarg. Si, en canvi, hom es pregunta per les possibilitats de supervivència de la llengua del país, francament, es fa difícil ser gaire optimista.

dissabte, 25 d’abril de 2015

Bestiari del procés: C. Alonso, E. Borox i A. Colau

Alonso, Carmen (secretària de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat).
Exercici colonial.
Segons el seu propi currículum, la senyora Alonso porta trenta-cinc anys treballant a Catalunya, en concret, al servei dels ajuntaments de Sant Feliu i Cornellà de Llobregat i del Consell Comarcal de Baix Llobregat. És la Vicepresidenta del Col·legi de Secretaris, Interventors i Tresorers d’Administració Local de Barcelona. Però és que també ha impartit docència a quatre universitats del país i, atenció, col·labora habitualment amb l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. Aquesta setmana, algú ha denunciat a les xarxes socials el seu avís just en començar una conferència recent al Col·legi d’Advocats de Barcelona: “a quien tenga la tentación de dirigirse a mi en catalán o pregunte algo en catalán que sepa que no le voy a contestar porque no le voy a entender para nada”. A banda de la qualitat sintàctica i lèxica de la frase, algú s’imagina que passés a l’inrevès?

Borox, Eva (candidata de Ciudadanos a la Comunitat de Madrid).
Llautó sorollós.
L’acte de Societat Civil Catalana que no ha aconseguit omplir el Teatre Principal de Barcelona ha comptat amb un convidat habitual en aquesta mena de festes: l’imputat Jordi Cañas. Company de fatigues de primera hora de l’exmilitant popular Albert Rivera, l’antic portaveu parlamentari de Ciudadanos, assot infatigable contra la corrupció (dels altres), va dimitir arran de la seva imputació per suposat delicte fiscal, per passar immediatament després a cobrar una nòmina pública, pagada per tots els contribuents europeus, per fer d’assessor de l’europarlamentari Juan Carlos Girauta. Aquesta setmana, a la Complutense, l’auditori ha deixat sense parla la candidata de Ciudadanos: tanta incoherència junta, per més que un s’esforci, és difícil de justificar. Per fer aquestes coses, tal i com criden els alumnes assistents a l’acte, ja tenim al Partido Popular.

Colau, Ada (candidata de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona).
Lluitar contra la indefinició.
La llista Colau té un risc: la confusió. De fet, barreja un gran actiu històric de la lluita al carrer, ella, amb un producte caducat i un altre que comença a passar-se de cocció. Ai si les eleccions municipals arriben a venir tres mesos més tard! Conscient d’aquesta feblesa, l’antiga líder anti-desnonaments ha optat per posar la seva efígie, com els monarques, a la papereta electoral de Barcelona en Comú. En la línia d’escapar de la confusió, des d’aquest modest espai l’animo a clarificar altres aspectes de la seva proposta programàtica, com ara, si pensa parlar en algun moment del paper de l’Ajuntament de Barcelona en el procés d’independència que s’obrirà el 27-S. Confiem que, de la mà de la nova política d’en Jordi Borja, no ens acabi portant a un govern municipal pactat amb el PSC, el partit de la renovació.