divendres, 22 agost de 2014

[-78] 22 d'agost de 1714 (dia 394)

Diari de Setge del 22 d'agost de 1714 (dia 394)

Jornada CCCLXXXXIV del setge. Dimecres. Obliguem els enemics a dedicar grans esforços a construir les defenses necessàries per resguardar la seva bateria, la que descarrega les bombes contra el baluard del portal Nou, del foc tan encertat que els fem entre el baluard de Sant Pere i el de Jonqueres. Portem ja uns quants dies de pluges molt intenses, que dificulten molt seriosament la tasca dels minadors. Afortunadament, hem perfeccionat la nostra gran mina sota la bretxa reial per preparar el segon assalt general dels borbònics. Els nostres espies han informat que a les cinc de la tarda el mariscal duc de Berwick ha celebrat consell de guerra amb tots els seus ajudants. De matinada, el comandant en cap general Antoni de Villarroel ha anat a fer reconeixement dels treballs i a passar revista a les guardes dels baluards, bretxes i travesseres; i ha fet el mateix amb els cossos de reserva; i en presència dels enginyers, ha visitat també les bateries de la nostra artilleria, en particular la del famós bombarder Costa, el qual, només avui, ha aconseguit desmuntar successivament fins a cinc canons borbònics. Aquesta nit quinze embarcacions han sortit i trencat el bloqueig en direcció a Mallorca; dues més, amb instruccions per al marquès del Poal i el general Moragues.

dijous, 21 agost de 2014

[-79] 21 d'agost de 1714 (dia 393)

Diari de Setge del 21 d'agost de 1714 (dia 393)

Jornada CCCLXXXXIII del setge. Dimarts. El marquès del Poal i els comandaments de l'exèrcit català han fet Consell de Guerra a Olesa de Montserrat. Esperem que intentaran entrar un miler d'homes per reforçar la defensa de Barcelona. Entretant, l’enemic continua batent amb força la muralla i els baluards. Des de fa una setmana ha ampliat considerablement la grandària de la bretxa principal, amb l’objectiu d’entrar a la Ciutat en formació de batalla. Cada dia construeix nous emplaçaments perquè les seves bateries no siguin destruïdes per les nostres (entre ahir i avui els hem desmuntat fins a dotze canons), reforça el camí cobert i les baixades al fossar. Alguns hòmens escapen de la Ciutat, exposant-se molt, per les mateixes bretxes que baten els borbònics, atès que les portes estan barrades i ben vigilades. L’avançat estat dels treballs de l’enemic i la feblesa que ens provoca la gana i els seus constants atacs d’artilleria fan pensar que a primers de setembre es prepararà un nou atac general contra la Ciutat. Avui, però, per tercer dia consecutiu, han entrat algunes embarcacions al moll de les que van sortir de Mallorca el dia 18: el govern de la Ciutat ha hagut de posar guarda nombrosa i ben armada a les embarcacions per tal d’evitar-ne el saqueig de la farina i el vi per part dels més famolencs.

dimecres, 20 agost de 2014

[-80] Bestiari del procés (93): J. Rigol, Q. Torra i J.M. Tresserras

Diari de Setge del 20 d'agost de 1714 (dia 392)

Rigol, Joan (coordinador del Pacte Nacional pel Dret a Decidir).
Deixar que decideixi Espanya.
No hem arribat fins aquí per deixar que decideixi Espanya. Limitar la possibilitat de celebrar la Consulta del 9-N al fet que sigui impulsada, avalada o tolerada pel govern del Partido Popular i el TC no només és una estafa a la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament el gener de 2013, sinó fins i tot al sentit comú: tots sabíem des del minut zero que això era impossible. No ens enganyem: l’element bàsic que atorgarà legitimitat política i reconeixement internacional a la Consulta serà el nivell de participació: que, com a mínim, més de la meitat dels catalans acudeixin a les urnes. Només això i tan difícil com això, amb el dependentisme i el govern espanyol fent-nos boicot.

Torra, Quim (director del Born Centre Cultural).
Record dels valents.
El director del Born, l’extraordinari espai patrimonial posat al servei de la memòria col·lectiva i de la cultura del país i de la capital catalana, ha fet al llarg de tot l’any del Tricentenari una tasca excel·lent de difusió del coneixement històric d’aquells fets que ens han marcat tan profundament. Aquesta setmana hem commemorat amb ell (i amb el president Mas en un paper protagonista que no ha passat desapercebut a la premsa espanyolista) la batalla de Talamanca, darrera victòria de les tropes catalanes sobre els borbònics i, sobretot, els tres dies de l’horrorosa batalla del Baluard de Santa Clara, la primera gran carnisseria del setge de Barcelona, en la qual van caure morts més d’un miler de defensors, entestats a defensar, per damunt de tot, la sobirania de les seves institucions polítiques.

Tresserras, Joan Manuel (exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació).
Teoria del procés.
Ara que potser gaudiu d’una mica més de temps, us recomano aquesta extensa entrevista a un dels principals ideòlegs actuals d’Esquerra Republicana, per al meu gust, un dels grans pensadors del procés. Hi trobareu la fonamentació profunda del moviment revolucionari que està vivint la societat catalana, un cas veritablement únic de renovació. D’entende com l’esclat de l’afer Pujol posa fi a tota una manera de fer, la pròpia de l’autonomisme postfranquista que ara estem liquidant. En llegir-lo sentireu orgull per disposar de l’oportunitat de participar en un procés de transformació com el que viu a hores d’ara el nostre país. També, d’entendre quin és el pensament fort que avala la celebració de la Consulta del 9-N digui el que digui el govern espanyol.

dimarts, 19 agost de 2014

[-81] Bestiari del procés (92): A. Mas, J. Ortega i M. Rovira

Diari de Setge del 19 d'agost de 1714 (dia 391)

Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Solidesa entre sorres movedisses.
El del president Mas és un cas digne d’estudi: apareix cada dia més sòlid, al mateix temps que la marca electoral que encapçala s’encamina cap a la desaparició. Ben bé, com Adolfo Suárez. Temps al temps, que les mutacions que vivim seran fulminants. La seva aparició per posar ordre després de la batussa derivada de les desafortunades declaracions de Joan Rigol i Joana Ortega ha aconseguit (a desgrat dels mitjans espanyolistes) assossegar la tropa sobiranista. L’element clau: després de la suspensió de la Consulta el Tribunal Constitucional, la resposta del país, sigui la que sigui, sortirà del consens de tots els partits que van acordar data i pregunta. Calma, doncs. Els qui van al davant s’han guanyat un vot de confiança.

Ortega, Joana (vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya).
Errors que maten.
Amb el Gran Timoner de vacances, la responsable directa de l’organització de la Consulta del 9-N ha refredat les expectatives aquesta setmana posant la celebració efectiva dels comicis en mans del TC. Ras i curt, ha anunciat als seus membres que si suspenen la convocatòria no es farà: un incentiu veritablement intel·ligent per aconseguir que no l’entorpeixin. Mentre totes les forces que van acordar data i pregunta haurien de concentrar-se en reforçar una Diada que volem una vegada més apoteòsica i que els nostres adversaris estan molt interessants a rebaixar, resulta realment sorprenent la capacitat d’alguns membres del Govern per llançar als mitjans missatges contraproduents. Qualsevol diria que hi ha tremolor de cames. Confiem que no tinguin res a veure amb les amenaces de les clavegueres de l’Estat.

Rovira, Marta (secretària general d’Esquerra Republicana).
Sense ambigüitats.
Just abans de marxar de vacances ha parlat prou clar. Esquerra Republicana ha marcat un posicionament contundent. I ho ha fet com més m’agrada, disputant al dependentisme cada centímetre de terreny en la guerra de les paraules: la Consulta, diu Marta Rovira, serà legal i acordada; legal, o sigui d’acord amb la legalitat catalana i internacional; acordada, sí, per una àmplia majoria del Parlament de Catalunya, després d’una declaració democràtica. I el 9-N tindrà lloc com a conseqüència d’un inapelable mandat democràtic, el de les catalanes i els catalans a les eleccions del 20-N de 2012, que en cap cas va ser ni pot ser impugnat per l’Estat espanyol. Escac i mat a l’ambigüitat, una explicació de perquè uns van a l’alça i altres a la baixa.

dilluns, 18 agost de 2014

[-82] Quan Societat Civil Catalana et marca com a objectiu

Diari de Setge del 18 d'agost de 1714 (dia 390)

Avui ho farem una mica més llarg, Molt de tard en tard, com suposo gairebé tothom, surfejo amb el meu nom a la xarxa. Fa uns dies vaig descobrir amb sorpresa com el 2 d'agost, el compte oficial del portaveu de Societat Civil Catalana, Josep Ramon Bosch, em dedicava el següent tuit:
Crec que semblant menció, encara que apressada, mereix un comentari perquè retrata la psicologia del personatge i el que representa ell i els seus al nostre país. D'entrada, cal començar per constatar una vegada més que els Ez els fem molta ràbia, però molta. A nosaltres els Bosch no ens en fan gens, perquè dependentistes catalans de vint generacions n'hi ha hagut sempre i, naturalment, ara, hi són a cabassos. Però, òndia, que un Pérez sigui independentista català els toca i molt. Per això, d'entrada, per marcar terreny, fa esment del meu nom en castellà. A mi em sembla bé: de fet no me l'he canviat oficialment en honor als meus pares, que així me'l van posar. Potser esperaré a tenir el passaport de la República Catalana per fer-ho. No penso tampoc castellanitzar-li el nom a ell, tot i el seu abrandat espanyolisme.

Que, a continuació, em col·loqui el cognom Valle només és un indici del nivell de rigor amb el qual treballen. Nul. Només encerta mitja consonant. Que em consideri un "patriota català", naturalment, és un honor que li agraeixo: el contrari (si mirés no gaire enrere en la història) només em faria tenir mala consciència. Diu que estic al servei de Blanca Serra, tot i que en realitat (una altra mostra d'encert) he col·laborat amb molt d'honor i continuo col·laborant amb la seva germana Eva, la millor historiadora catalana d'avui. No diria que sigui una amistat perillosa, tot i que va passar pels calabossos de la Policía Española que tant estima Josep Ramon Bosch fa només vint anys per exhibir en una manifestació una pancarta amb l'ofensiu lema literal de "Independència".

Reconec que la resta de la piulada del portaveu de SCC em té subjugat. Què voldrà dir amb "¿Qué coño es la UDEF?" i un enllaç al meu currículum professional a continuació? Digueu-me suspicaç, però, després d'haver llegit el famós article de José Antonio Zarzalejos, a mi em fa l'efecte que se situa a mig camí entre l'emenaça poc subliminal i l'assenyalament directe perquè m'investiguin. Per evitar esforços ja li avanço: només tinc una nòmina i el "meu" pis és sobretot del banc fins l'any 2044. I si les amenaces de Josep Ramon Bosch representen el tipus d'estat en el qual hauran de viure els meus fills, actituds de xulo de barri com aquesta (com tantes i tantes dels seus) només fan que ratificar-me en l'encert de la meva aposta de fa tants anys per deslliurar-nos de la seva dominació.

P.S. Amb posterioritat a la redacció d'aquest apunt he vist que no he és un cas aïllat, sinó que l'home té per costum el tuit-amenaça-assenyalament:





diumenge, 17 agost de 2014

[-83] Bestiari del procés (91): J. Cercas, M. Delgado i E. Duran Costell

Diari de Setge del 17 d'agost de 1714 (dia 389)

Cercas, Javier (escriptor).
Agraït a insults.
Un dels articulistes d’El País més agressius amb el sobiranisme ha començat la seva campanya internacional contra el procés. Tot i que ha fet estranyes apostes públiques a que el sí no superarà el 35% en un referèndum d’independència, tracta de presentar-se com un heroi aïllat en terra hostil (amb un mercat de 400 milions de lectors!). Al que fa no li direm victimisme. Defensar l’ideal europeu (un altre nacionalisme, com demostren els centenars d’africans que pengen durant hores de la reixa de Melilla o els qui naveguen amuntegats cap a Lampedusa), contra el particularisme català, tot oblidant l’espanyol que ajuda a imposar-nos; a criticar el qual, per cert, no dedica una sola línia. Presentar el teu propi país a un gran mitjà italià com un lloc farcit de nacionalistes d’utopia assassina, tot fent una llarga elipsi per dir-los nazis, mentre ens afirma mesquins, provincians, garrepues i tancats. Un home agraït, sí senyor. Molts petons.

Delgado, Manuel (antropòleg).
Avís de lerrouxisme.
Aquest referent de l’esquerra anticapitalista a Catalunya, proper a Esquerra Unida i Alternativa i, des de fa mesos, comvençut del caràcter irreversible del procés independentista, ha commocionat una part del debat català amb un apunt al seu blog, de títol extens, però que val molt la pena llegir: “El perill d'un lerrouxisme antisistema. Sobre una estratègia del nacionalisme espanyol per desacreditar el procés sobiranista i dividir l'esquerra anticapitalista”. Delgado adverteix de l’intent de llançar Podemos i Guanyem Barcelona contra el procés, aprofitant que, en part, aquestes forces estan començant a mossegar en l’espai espanyolista a Catalunya (de fet, Ciudadanos ha començat des de la seva irrupció un declivi evident a les enquestes). Està bé que una veu incontestable com la seva adverteixi del darrer i desesparat parany del nacionalisme espanyol.

Duran Costell, Elvira (membre de Socialisme, Catalunya i Llibertat i de Súmate).
Viure el procés.
Ha tingut aquests dies un extraordinari ressò a la xarxa el primer apunt d’un blog anomenat suggeridorament: “¿Qué hace una española como tú en una Cataluña como ésta?" Us el recomano amb tot l’èmfasi, perquè permet entendre perfectament la possibilitat d’observar el procés català amb simpatia també des de l’espanyolitat. Seguint el fil a twitter és possible observar fins a quin punt el seu posicionament provoca curt-circuits neuro-sentimentals a l’esquerra espanyolista catalana. De fet, en aquest punt del procés hem arribat a un punt kafkià en el qual els sobiranistes defensem la possibilitat de gaudir d’identitats plurals, mentre el dependentisme fa de la nacionalitat un tòtem unívoc impossible de compartir.

dissabte, 16 agost de 2014

[-84] Bestiari del procés (90): M. Alonso, M. Bernad i M. Candini

Diari de Setge del 16 d'agost de 1714 (dia 388)

Alonso, Matías (diputat i portaveu de Ciudadanos).
Nous prehistòrics.
El dependentisme català de Ciudadanos, durant un temps emergent, ha comparat aquests dies la Via Catalana amb les manifestacions de suport al franquisme i, agafant-se a la constant estratègia d’aprofitar qualsevol contradicció del Govern per atacar el president amb l’objectiu d’enfonsar el procés, ha afirmat que Mas és un cadàver polític. I és que fins i tot en la seva anàlisi de la realitat, el partit dependentista ha envellit a una velocitat (com la dels moments que vivim) de vertígen: tot i que suposadament venia a fer-lo miques, ja només interpreta la realitat en clau del manteniment o no dels vells partits de l’establishment, quan, ben segur, vivim uns temps de transformació tan important que ningú sap quin serà el sistema de partits català d’aquí a dos anys.

Bernad, Manuel (presidente de Manos Limpias).
Amenaces estúpides.
Aquesta tropa que es fa dir sindicat i que porta per títol el seu propi antònim, aquesta gentola que encara té les mans tacades amb la seva vinculació ideològica amb el putrefacte règim anterior (i encara amb imputacions de casos de corrupció) ens ha fet riure aquesta setmana afirmant que tenen talps dins les principals organitzacions socials i partits polítics independentistes: no és que l’Estat espanyol no els tingui, com ha fet tota la vida, és que resulta ridícul pensar que una colla de xarlatans com ells gaudeixi de cap mena de capacitat operativa per infiltrar-se enlloc, més enllà de mobilitzar un equip d’advocats a partir dels ingents recursos econòmics que els posen a les mans. Almenys, ens han fet riure.

Candini, Montserrat (senadora de CiU).
Somriures feridors.
En veure-la, la rialleta, vaig pensar exactament el mateix que ha expressat amb encert una dels seus, l’alcaldessa de Calella. S’ha declarat dolguda, després d’atendre els darrers dies militants del seu partit entre llàgrimes. De fet, crec que em va ferir més que la mateixa confessió. Un pot explicar en el darrer moment, com qui rebenta un globus a punt de petar en mil bocins, un secret guardat penosament durant dècades a benefici d’uns fills bandarres. Molt bé. Però aquella posada en escena, a Queralbs, davant dels mitjans, de vacances, tranquil, relaxat, oferint-se, va ser com un autèntic directe a la mandíbula de la nostra dignitat. Aquest home s’ha rigut de nosaltres durant més de tres dècades. Rialletes. Què fort. Ni rastre de penediment. Un somriure que fa mal i que concreta que som davant d’un autèntic pocavergonya.

divendres, 15 agost de 2014

[-85] Enfonsar-se en el dubte, prendre mal

Diari de Setge del 15 d'agost de 1714 (dia 387)

És raonable deixar-se el màxim de portes obertes. Potser és fins i tot el més responsable. Però fa tota la impressió que l'actitud del president de la Generalitat pot ser letal... per als seus. Desconec els motius. Potser ha estat una deslleialtat. Se m'escapa. No sóc a la rebotiga. Però aquesta setmana Esquerra Republicana ha falcat el seu posicionament definitivament en el tant sí com no a la Consulta. Sense ambigüitats. Mentre Junqueras continua fent territori, fins i tot de vacances, la Marta Rovira ho ha deixat prou clar: el no del TC no pot aturar la Consulta. És un posicionament del qual ja serà impossible desdir-se en el futur i que situa de facto el Gran Timoner en un molt mal pas. D'aquí en endavant, com més trigui el president Mas a clarificar la seva posició davant el bloqueig espanyol, més deteriorat serà el seu futur polític i el del seu partit/coalició: si finalment es fa la Consulta del 9-N tot el mèrit se l'endurà la pressió i la constància d'ERC; si no es fa, haurà d'assumir que és l'única força del pacte de data i pregunta que s'hi ha desmarcat per plegar-se a la prohibició del govern espanyol.

Tots els números per perdre... si és que no hi ha llista única tot seguit. Capítol a part mereix (ara crec que toca parlar clar, després de tants mesos de marge i d'indefinició) la immoralitat política d'ICV-EUiA i UDC. Que es plantin el primer dia de setembre d'enguany sense haver clarificat quina és la seva posició definitiva en relació a la Consulta (Sí-No, Sí-Sí o llibertat de vot) és d'autèntica vergonya. També viuen del dubte. De fet, comença a semblar molt clar que pretenen que el Tribunal Constitucional els solucioni el problema: que la suspensió de la Consulta, acatada pel Gran Timoner (amb ICV que encara tindrà fins i tot el morro de criticar-li-ho sense haver pres posició!), els permeti ni tan sols afrontar un debat que saben incòmode en les seves pròpies files. Enfonsats en el dubte, tots plegats, prendran mal. Com ha passat sempre des de que el procés català cap a la plena sobirania va esclatar, la indefinició es paga a les urnes. La de tothom.

dijous, 14 agost de 2014

[-86] Vargas Llosa, nacionalista català

Diari de Setge del 14 d'agost de 1714 (dia 386)

Encara que amb retard no em puc estar de fer-ne el comentari. Diumenge passat el diari que va nomenar l'exhonorable Jordi Pujol "español del año" ens va obsequiar amb una entrevista al gran Mario Vargas Llosa, ara impulsor d'una plataforma anti-sobiranista (ep, catalana, no espanyola ni peruana). El titular de portada era molt i molt aclaridor: la majoria dels catalans no vol separar-se d'Espanya. Naturalment, la contundència i la simplicitat analítica del premi nobel van suscitar a les xarxes socials un xivarri monumental; fins i tot, amb propostes que Cameron i Salmond abandonin el referèndum de 18 de setembre a Escòcia i facin economia tot preguntant al bo d'en Mario què és el que de debò volen els escocesos. En realitat, però, no se sap què era més surrealista: si l'afirmació sense cap base empírica de l'escriptor peruà o el criteri periodístic d'elevar una parida com aquella a gran titular de l'entrevista (que en tenia uns quants més).

A mi, però, allò que realment, em va cridar l'atenció va ser el permanent exercici d'incoherència del nacionalisme espanyol "del libro" (vull dir, la Constitució de 1978). A veure, que sembla mentida que hagi de recordar-li aquestes coses, don Mario: la sobirania rau únicament en el conjunt del poble espanyol. I aquesta és justament la gràcia de tot plegat: com la majoria demogràfica del bloc castellà-andalús, el que conté l'essència de l'espanyolitat monolíngüe, se situa al voltant del 55% de la població de l'Estat, això significa tant com dir que a Espanya manaran sempre els fundadors, els escollits, en definitiva, els qui s'ho van guanyar per dret de conquesta. Per tant, quina rellevància tindrà el que pensin la majoria dels catalans? Precisament, el tinglado polític espanyol se sustenta sobre la base que la nostra opinió (som el 16%) és irrellevant, sigui la que sigui i tingui el consens intern que tingui (com el del 75% actual que vol votar). Faci-s'ho mirar, don Mario, que veig en vostè perillosos indicis de nacionalisme català.

dimecres, 13 agost de 2014

[-87] Bestiari del procés (89): S. Vila, E. Voltas i J.A. Zarzalejos

Diari de Setge del 13 d'agost de 1714 (dia 385)

Vila, Santi (conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya).
Cau l’esperança blanca.
El dependentisme fa mesos que somia amb la possibilitat d’una revolta interna a CDC que permeti descavalcar Mas. El conseller ha aparegut com un dels líders cobejats per encapçalar la conspiració de palau. I, aquest dijous, va rebre molt males notícies: Vila va defensar a Catalunya Ràdio, amb enorme contundència, l’opció Sí-Sí en la Consulta del 9-N. I ho va fer amb un argumentari que va destrossar sense pietat la Tercera Via: “No tenim res a dialogar. No em sona cap polític espanyol que hagi posat sobre la taula amb rigor i solvència cap solució, que reconegui i respecti que som una nació mil·lenària i que reconegui que ens empobrim. Com que no hi ha ningú a l'Estat que sembla que li preocupi això, les persones honestes que ens dediquem a la política hem de dir als nostres conciutadans que l'única solució es diu votar per la independència”.

Voltas, Eduard (periodista i editor).
Intel·ligència amb el procés.
Amb el seu victimisme habitual, tot i tenir al darrere un estat sencer que treballa sense escatimar mitjans (bé que ho saben ells, que en beuen) al servei de la causa d’ensorrar-nos, el dependentisme ha disparat aquesta setmana contra Eduard Voltas, arran d’una píndola excel·lent a RAC1 sobre els preparatius de la Diada i el contrast entre la multitudionària organització de la V per part del sobiranisme català i l’autogol per l’escaire que es prepara el mateix dia el dependentisme a Tarragona, mostrant al món la seva infinita minoria. Amb la de Jordi Graupera, la contribució, a base d’idees fortes, d’aquest periodista, exsecretari general del Departament de Cultura en temps del conseller Tresserras, és una de les que més val la pena seguir a les xarxes i als mitjans digitals. Segur que ja ho féu, però si no, seguiu-li les passes. Val la pena.

Zarzalejos, José Antonio (periodista).
Un Estat corrupte.
Seria increïble si això no fos Espanya. Fins ara, perquè som en guerra i val tot, hem sentit reflexions i hem llegit escrits dels nostres adversaris realment repulsius. Però que un dels ideolègs del govern espanyol, des de la FAES, amb tribuna privilegiada en el diari comtal, dediqui un article (inqualificable i impublicable a cap altre lloc civilitzat del món) a justificar l’acció de l’Estat contra la corrupció només en aquells casos en els quals el subjecte actiu del desfalc contra tots els ciutadans sigui algú contrari als interessos del govern, constitueix un dels exercicis d’immoralitat pública per part del nacionalisme espanyol més bèsties que s’ha vist mai negre sobre blanc. Amenaces com la seva no fan sinó acrèixer la necessitat de marxar quan abans d’un país on els qui manen poden tenir el capteniment descarat d’en Zarzalejos.

dimarts, 12 agost de 2014

[-88] Bestiari del procés (88): A. Salmond, A. Sánchez Camacho i T. Soler

Diari de Setge del 12 d'agost de 1714 (dia 384)

Salmond, Alex (primer ministres escocès).
Gran lideratge.
L’assimilació al cas escocès, està clar, no ens interessa, encara que ens la mirem de lluny per si ens facilita de cop una via ràpida d’integració a l’estructura política de la Unió Europea. No només perquè l’independentisme no té la mateixa força d’aquí (probablement perdrà el referèndum del proper 18 de setembre), sinó perquè, en bona mesura, s’ha construït de dalt a baix, justament al contrari del nostre, en essència popular. Aquesta setmana, però, ha provocat enveja sana el primer debat televisiu entre Salmond i Alistair Darling, líder del blog dependentista. Igual, igual que aquí. Antològica la resposta del primer ministre escocès en ser preguntat pel manteniment de la lliura com a moneda: naturalment que la continuarem fent servir, és tan nostra com dels anglesos. De fet, el mateix que ens passa a nosaltres amb l’actiu anomenat dret a formar part de la UE: és tan nostre com dels espanyols.

Sánchez Camacho, Alicia (presidenta del Partido Popular a Catalunya).
Sola, en contradirecció.
Saben aquell que diu d’un conductor que s’exclama que absolutament tothom és boig, que a qui se li acudeix que tots excepte ell vagin per aquella autopista en sentit contrari. He pensat en l’acudit en sentir la ja habitual decisió dels populars catalans de no participar en els actes institucionals de la Diada; la notícia venia acompanyada de les imatges de l’acte de l’any passat a la plaça del Rei de Barcelona, darrere una pancarta que deia “Per una Diada de tots”. Brutal. El Partido Popular denuncia que no existeixi una festa compartida, tot desmarcant-se de la que celebren conjuntament tres quartes parts dels partits polítics catalans. Resulta impossible expressar la incoherència i la voluntat d’intoxicació d’una manera més plàstica.

Soler, Toni (periodista i historiador).
L’error de fugir.
L’autor d’una de les columnes d’opinió política de referència de la setmana, ha abandonat aquesta setmana twitter fart de l’assetjament al què era sotmès pel dependentisme radical. Toni Soler s’hi referia en l’escrit als pseudo-independentistes i a altres milers de catalans, especialment a l’establisment econòmic i polític (no necessàriament, de dretes) que van camí de patir lesions oculars cròniques de tant mirar simultàniament els dos cantons del rectangle de joc per no triar l’equip perdedor i mantenir el seu estatus al preu que sigui. En els seus tuits de comiat, Soler afirmava haver sabut de bona font el que és fàcil de sospitar: que una part important del dependentisme anònim a les xarxes socials està en nòmina. Ell no ho diu, però caldria puntualitzar que del govern espanyol.

dilluns, 11 agost de 2014

[-89] 11 d'agost de 1714 (dia 383)

Jornada CCCLXXXIII del setge. Dissabte. Els nostres enemics comencen a concentrar les forces d'assalt a la trinxera d'atac, en el tancament definitiu de la qual treballen uns dos mil sapadors. Els moviments són constants i no ens passen desapercebuts. Tothom a l’entorn del comandant en cap Villarroel sap que ens estem apropant als instants decisius del setge. Probablement, els minadors ja deuen estar carregant el subsòl dels baluards de Santa Clara i el Portal Nou amb gran quantitat de pólvora, per fer-los volar en l’inici de l’atac general que ens preparen. Sembla que el mariscal duc de Berwick ha supervisat també avui personalment els preparatius. Des de Montjuïc s’han fet senyals durant més d’una hora, a fi de comunicar la Ciutat assetjada amb els bons patricis que resisteixen i importunen el cordó de setge dels borbònics. La manca de pa comença a ser molt greu: als combatents de la Coronela els donen sisenes fetes de faves tan roïns que en altre temps no es donarien ni als cavalls; també, del segó del blat i d’ordi que encara es troba per les cases, tot per formar un pa xic i dolent; el bescuit, segons sembla, es guardarà per al darrer moment de necessitat.

diumenge, 10 agost de 2014

[-90] Bestiari del procés (87): P. Morenés, L. Orriols i S. Sáenz de Santamaría

Diari de Setge del 10 d'agost de 1714 (dia 382)

Morenés, Pedro (ministre de Defensa espanyol).
Vestit de camuflatge.
L’activitat del ministeri de Defensa ha pres involuntàriament un protagonisme especial aquests dies: no em refereixo a l’habitual conflicte amb Gibraltar de cada estiu, que permet riure una estona mentre prenem un refresc amb els peus damunt la taula, tot comprovant com el prestigi internacional de la Marca España s’ensorra una mica més, sinó a l’extraordinària aventura del Juan Sebastian Elcano, vaixell escola de l’Armada espanyola convertit en base logística per al narcotràfic entre Colòmbia i Pontevedra, amb escala (i astorament/rídicul davant la policia) a Nova York. Aquest any la manta gibraltarenya ha de tapar molt: també, el pressupost extraordinari de gairebé 900 MEUR aprovat l’agost per a la compra de material militar; suposem, segur, segur, que sense cap vinculació amb el passat del ministre com a alt directiu d’una empresa del sector.

Orriols, Lluís (professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Girona).
Descriure la realitat és tan difícil.
Enmig de les pàgines d’El País, d’un diari marcat per la ira contra el procés, és un plaer llegir els articles del jove doctor Lluís Orriols. Aquesta setmana, dedicat a l’impacte de l’afer Pujol en el procés de Catalunya cap a la plena sobirania. A refugi de l’aclaparadora confusió ente informació i opinió en els articles de la secció de política; enmig de desenes i desenes d’opinadors i acadèmics volcats a desqualificar-nos i/o a tergirversar la realitat per tal de defensar allò que els agradaria i no el que està passant, és un plaer seguir les reflexions d’algú que intenta analitzar desapassionadament els fets: el procés continuarà endavant, bàsicament, perquè no veu dels lideratges d’una classe política que ja era del tot desprestigiada abans de la caiguda del mite.

Sáez de Santamaría, Soraya (vicepresidenta i ministra de la Presidència).
L’holograma de la Tercera Vía.
Aquesta setmana hem conegut les dades del darrer baròmetre (de juliol de 2014) del Centro d’Investigaciones Sociológicas (CIS), que depèn de la vicepresidenta del govern espanyol. Els resultats resulten ben clarificadors: els partidaris del manteniment de l’statu quo i fins i tot de l’aprimament i de la desaparició del sistema autonòmic sumen un 60% del total dels espanyols, als quals cal afegir encara pràcticament un 10% que es decanta per la possibilitat de reconèixer el dret a la independència a una comunitat autònoma. És a dir, la banya de l’unicornisme federalista ha crescut aquesta setmana, com a mínim, un centímetre més. I entretant, a qui l’importa la realitat, el president del PSC, Àngel Ros, l’home de les mil cares, ens ha recordat que l’independentisme és només una reacció emocional.

dissabte, 9 agost de 2014

[-91] Bestiari del procés (86): L. Companys, J. de Godó i J.A. Duran i Lleida

Diari de Setge del 9 d'agost de 1714 (dia 381)

Companys, Lluís (president de la Generalitat de Catalunya).
La vigència del feixisme.
L’espanyolisme ha reaccionat al nostre moviment cap a la llibertat amb una evident revifada de la hidra feixista. De moment, limitada als insults i les agressions als símbols del país. Encara que aquest bestiari parla només dels vius, excepcionalment, cal aquesta setmana fer esment a la memòria del president màrtir. Per segona vegada en pocs mesos, el nou Museu creat a la seva vila natal, el Tarròs (Tornabous), ha estat atacat per uns covards a cops de mall. Aquesta vegada, el seu momument ha estat decapitat i el pal de la bandera tirat a terra. Em plantejaria molt seriosament si no deixar-ho com està amb una placa que serveixi per donar testimoni del fet que el feixisme espanyolista que va acabar amb la seva vida fa 73 anys continua ben viu entre nosaltres.

Godó, Javier de (comte de Godó).
Certificar l’ensorrament.
Les darreres dades de vendes i difusió del diari comtal, buc insígnia de la premsa dependentista a Catalunya han confirmat que el diari que dirigeix Màrius Carol manté la seva caiguda lliure. Probablement, sense suport públic ja hauria d’haver tancat. L’ànima espanyolista del seu propietari, afegida a les pressions descomunals rebudes des dels poders de l’Estat han portat el mitjà a un punt de desprestigi, probablement, de no retorn. Aquesta setmana hem vist lloar la seva línia editorial a Alicia Sánchez Camacho, des de la cadena ultra 13TV. El més divertit de tot plegat és que, l’encara líder del PP a Catalunya, hagi afirmat que els altres mitjans del Grup (RAC1 i 8tv) mantenen un to independentista (!?) per simple interès empresarial: però no havíem quedat que a Catalunya la majoria silenciosa és dependentista? No parla i tampoc sent?

Duran i Lleida, Josep Antoni (president del Comitè de Govern d’UDC).
Pantejar, desesperat.
De la mà de l’expremier italià Enrico Letta, aquesta setmana hem vist el líder demòcrata-cristià, en estampa estiuenca de mànigues de camisa llarga a mig recollir, parlant del seu nou moviment de centre. No patiu. Tot és pur teatre. A hores d’ara, el de la Franja és només un roc a la faixa dels de sempre per al moment més desesperat, però tan gastat que quan ens el vulguin llançar se’ls quedarà entre els dits. Duran i Lleida ja ni tan sols té capacitat d’arrossegar Unió al servei de l’establishment i contra el Sí-Sí. Així que, per fer soroll, ha decidit parlar d’un fantasmagòric projecte (mentre afirma que mai abandonarà el seu partit) per tapar la seva pròpia impotència. El centre polític del país s’ha desplaçat cap al sobiranisme i ell ha quedat en la marginalitat.

divendres, 8 agost de 2014

[-92] Tàctiques de maltractador (#procés)

Diari de Setge del 8 d'agost de 1714 (dia 380)

Sí, sé que està mal vist comparar el procés català amb una parella en tràmit de divorci. I encara més censurable, per a molts (cert, el tema no és per fer broma ni símils forçats) és posar-la en context d'un cas de maltractament de gènere. Però és que la comparació és tan rica que, una vegada i una altra, caic en la temptació de reprendre-la. Ja haureu vist el curtmetratge que la recrea amb tanta fortuna com realisme. Parlem-ne. La cosa ve de lluny, però l'afer Pujol ho ha posat encara damunt de la taula amb més força. Ara, en la relació de submissió entre Esanya i Catalunya es tracta de convèncer la víctima de la seva total incapacitat. Fins ara no podíem marxar perquè érem menors d'edat; ara, perquè som uns corruptes, incapaços de governar-nos. Es tracta de degradar-nos a la categoria de gregaris que només estiguin disposats a executar la veu de l'amo.

Cal, simplement, desmoralitzar-nos. Ells (és el que més ràbia els fa) ens veuen plens d'il·lusió; es tracta, doncs, de trencar-nos la confiança en la nostra capacitat de crear un futur millor. A partir de les informacions de corrupció selectivament descobertes, han encetat una nova etapa en la lluita contra el procés, a mesura que ens atansem a velocitat de creuer al moment estel·lar. Ignoren, però, una vegada més, que tracten amb gent adulta i formada, capaç de prendre les seves pròpies decisions. Que, en el context punyent d'aquesta crisi, ja no està disposada a doblegar-se perquè sí als interessos de l'Espanya de sempre. Hem completat bona part del camí: ja han renunciat a seduir-nos amb el carinyo, a convèncer-nos amb arguments. Ara ja només aspiren a que ens quedem a casa per manca de confiança en les nostres pròpies forces. I el pitjor de tot és que si ho féssim (que no ho farem), si renunciéssim al camí traçat quan ja veiem la pancarta d'arribada, els estaríem donant la raó.

dijous, 7 agost de 2014

[-93] Els del No no votaran

Diari de Setge del 7 d'agost de 1714 (dia 379)

A mesura que ens aproximem al moment culminant, quan la nostra classe dirigent haurà de triar entre desobeir el Tribunal Constitucional o la majoria del seu poble mobilitzat, s'esmolen els arguments en un i altre sentit. Un dels que llegim i escoltem amb freqüència per justificar el desestiment en la Consulta, quan sigui prohibida des de Madrid, és aquell que diu que hem d'organitzar una Consulta en la qual participin els del sí i els del no. Correcte. Així ha de ser. Els nostres poders públics i els obsevadors internacionals que convoquem a l'efecte han de garantir un procés electoral net i transparent, en el qual puguin concórrer totes les opcions i puguin expressar-se lliurement tots els posicionaments. Crec que ningú no pot dubtar que, en el marc d'una Consulta convocada i organitzada en base a la nostra pròpia Llei de Consultes, tot això ho tindrem clarament protegit.

Els del no, doncs, tindran totes les garanties democràtiques per participar a la Consulta del 9-N, tal i com estem obligats a oferir-los-hi. Però és evident que se saben minoria i que no volen reconèixer Catalunya com a subjecte de sobirania i que, per tant, no ho faran: en el cas que el Gran Timoner continués endavant amb la Consulta, el govern espanyol i els partits dependentistes catalans desfermarien una campanya de boicot descarada, embogida. És aquesta una raó suficient pel nostre desestiment? Cal donar aquesta capacitat de bloqueig a una minoria que, prenent com a hostatge dels seus interessos l'abstenció, pugui blocar els desitjos d'una majoria política legítima? A mi em sembla que clarament no. Encara per un altre motiu: quan el Parlament de Catalunya declari la independència nacional els partidaris del No, sense dubte, faran boicot. També abandonaran l'hemicicle, tal i com van fer el dia de la Declaració de Sobirania. I, aleshores, ningú no va desistir de tirar-la endavant.

dimecres, 6 agost de 2014

[-94] Bestiari del procés (85): J. Rull, P. Sánchez i J. Tebas

Diari de Setge del 6 d'agost de 1714 (dia 378)

Rull, Josep (secretari general de CDC).
La consolidació del viratge.
Amb la dimissió d’Oriol Pujol, primer episodi d’aquest ensorrament per etapes de la nissaga, Convergència Democràtica va donar pas a l’inici de la refundació del partit, probablement, el referent del centre dreta en la nova República Catalana. El Gran Timoner ha confiat (certament, podia haver estat un procés de recanvi més guiat per la nova política) en la figura d’aquest encara jove polític terrassenc. Independentista de vella fornada, des del bressol, l’aposta forta de confiança en ell i el nomenament com a portaveu de l’alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, Mercè Conesa, també prou implicada aquests últims anys en l’acció de l’Associació de Municipis per la Independència, demostren que l’aposta del president Mas per avançar en el procés és ferma i irreversible. Molta sort en el mar agitat on hauran de navegar. La necessitaran.

Sánchez, Pedro (secretari general del PSOE).
El bucle etern.
Espaterrant el canvi en els missatges, en les formes i en les persones. La presentació en societat del nou líder dels socialistes espanyols, el més contrari de tots els candidats a permetre el Dret a Decidir dels catalans, ha estat d’impacte: tot situant l’independentisme a l’alçada de les xacres de la crisi i el maltractament de gènere. La seva primera entrevista amb Mariano Rajoy, una aposta decidida per impedir-nos el vot. El seu nou Comitè Federal, integrat per figures tan renovadores com Joan Lerma i Josep Borrell, el nou fitxatge de la gran plataforma del dependentisme a Catalunya, de la mà de veterans candidats i simpatitzants a casa nostra del Partido Popular, UPyD, Ciudadanos i Plataforma per Catalunya. En el cas de Pedro Sánchez Zapatero, m’esborrona tanta renovació.

Tebas, Javier (president de la Liga de Futbol Profesional).
Autogols i negoci.
La pela és la pela. Aquí i arreu. Aquesta setmana el màxim dirigent de la Lliga ha amenaçat el FC Barcelona amb l’expulsió si Catalunya és independent. No aprenen: una vegada i una altra ens manifesten el seu carinyo alçant-nos la mà, en un capteniment que segur que convenç molts catalans de mantenir la convivència. Tothom sap que, calculadora en mà, les lligues nacionals són poc rendibles i que caldrà caminar cap un model de NBA futbolística continental. Mentre aquest invent (que el Barça jugui amb l’Arsenal, la Roma o el PSG cada setmana i no contra l’Almería, el Recre i el Celta) acaba de cuallar, el primer equip de Barcelona jugarà exactament en la lliga que li doni la gana. I el Madrid serà el primer interessat, passada l’emboirada, a demanar de genolls que sigui a l’espanyola.

dimarts, 5 agost de 2014

[-95] Bestiari del procés (84): S. Naïr, J. Pujol i M. Rajoy

Diari de Setge del 5 d'agost de 1714 (dia 377)

Naïr, Sami (exparlamentari europeu, filòsof i politòleg francès).
El ruc català surt de perill.
L’exparlamentari i pensador referent de l’esquerra europea (i així està) ha afirmat aquesta setmana en una entrevista a un digital del nostre país que “el procés és un conte per a rucs que no entenen res de política”. Patim per la desaparició de la nostra raça autòctona i resulta que som entre dos i tres milions de rucs en plena forma, encara que caminem a dues potes. El mateix dia, el CATN presentava els darrers informes que han completat la sèrie de divuit que dibuixen tots els aspectes del procés de transició cap al nou estat; el seu president el definia com a "perfectament possible i tècnicament viable". Naïr, en canvi, l’afirma impossible i considera que ha estat dissenyat únicament per obtenir un nou estatus polític: la pregunta, òbvia, si tan clara és la seva inviabilitat, perquè Espanya hauria de cedir-hi en res?

Pujol, Jordi (expresident de la Generalitat de Catalunya).
Decepció inqualificable.
Durant molts anys l’autonomisme ha estat conceptuat com un període transitori en el procés de reconstrucció nacional del nostre país després de la catacumbes del franquisme. Una mena de mal necessari. Ara hem sabut que en bona mesura ha estat un tap a la nostra llibertat, gestionat per intermediaris que ben sovint hi jugaven un paper indigne. L’afer Pujol suscita certament compassió per un home octogenari que ho tenia tot per morir com un heroi, entre l’admiració devocional dels seus. Però sobretot ha demostrat cruelment la necessitat que aquí no hi hagi una transició nacional: necessitem una ruptura profunda amb el paper que han jugat les elits polítiques del país en el llarg i lleig negoci de la nostra subordinació política. Com diu el diputat David Fernández, independentitzar-nos també de la corrupció inherent a l’establishment.

Rajoy, Mariano (president del govern espanyol).
L’estaquirot absent. 
Una foto i un crit que retraten l’adversari. La primera, la que obria tots els mitjans dijous, no podia ser més expressiva. Tu mires cap a l’Aragó i jo cap a les Illes. Difícil reflectir més gràficament la impossibilitat d’un acord al gust de la Tercera Via unicornista. Però és que, a més, la imatge de la democràcia espanyola, entestada a negar-nos el vot per terra, mar i aire, va ensorrar-se una mica més sota l’atenta mirada dels mitjans de comunicació i les cancelleries del món, per la via d’un comunicat i quatre piulades seves, mentre Alicia Sánchez Camacho, que no hi havia estat, compareixia a Barcelona per donar (el seu) compte de la reunió. Difícil comunicar pitjor. I, a l’altra banda, el Gran Timoner contestava durant una hora i mitja totes i cadascuna de les preguntes dels periodistes espanyols i un feixista l’esbroncava a la vista de tothom.

dilluns, 4 agost de 2014

[-96] No traurem les urnes al carrer

Diari de Setge del 4 d'agost de 1714 (dia 376)

Disculpeu però, darrerament, el rabiòmetre se'm dispara amb la frase que es pregunta, una vegada i una altra, a totes les tertúlies, si el 9-N "traurem les urnes al carrer". És la manera desafortunada de dir que farem la Consulta tant sí com no, amb permís de Madrid o sense. I a veure, no. De cap manera. No traurem les urnes al carrer. Això era abans. El compromís signat per la immensa majoria del Parlament de Catalunya parla de l'organització d'una votació sobre el futur polític del país que només la participació, més o menys àmplia de la ciutadania de Catalunya, convertirà en vinculant. En execució material de la voluntat expressada per gairebé dos terços de la cambra catalana, la Generalitat està obligada a preparar la logística d'una Consulta amb tots els ets i uts. Amb administració electoral, presidents i membres de mesa, paperetes, urnes i cabines de vot. I sota cobert.

M'encanten tots els actes reivindicatius d'una democràcia més àmplia, de base popular, al voltant del dia de les eleccions. Sóc dels qui vaig votar al multireferèndum organitzat per diverses entitats el passat 25 de maig, amb motiu de les europees. Però no és això, senyores i senyors, no és això. No traurem les urnes al carrer. El proper 9-N els representants de l'adminsitració i els ciutadans cridats a formar part de les meses electorals obriran els col·legis electorals o punts de votació i, de nou del matí a vuit del vespre, als 947 municipis del Principat, els ciutadans hi acudirem per dipositar el nostre vot, el que sigui. I només la Guàrdia Civil, la Policía Nacional i l'exèrcit podran impedir-nos-ho físicament. I no serà en una vorera que votarem, sinó en els locals electorals habilitats per a la votació pel Govern de Catalunya i en presència dels observadors internacionals. I votarem normal com si fóssim un país normal.

diumenge, 3 agost de 2014

[-97] Bestiari del procés (83): M. Ferre, C. Forcadell i A. Mas

Diari de Setge del 3 d'agost de 1714 (dia 375)

Ferre, Miguel (secretari d’Estat d’Hisenda del govern espanyol).
No som espanyols.
Després que la setmana passada (i l’altra, i l’altra) el ministre Montoro li digués a la cara (amb la seva gràcia habitual) al nostre establishment, el seu segon ha tornat a manifestar ara que el nou sistema de finançament, el que fa set mesos que hauria d’haver entrat en vigor, continuarà desat al calaix dels mals endreços. L’argumentació m’ha semblat deliciosa. D’aquelles que traeixen el subsconscient. Ells s’esforcen i cal que dir que ho aconsegueixen gairebé a diari, pero resulta difícil expressar d’una manera més gràfica la seva desconnexió mental amb els nostres interessos. Diu el secretari d'Estat que no imagina "cap comunitat autònoma renunciant a part del seu finançament per donar-n'hi a una altra". És a dir, no li passa pel cap que ningú pugui acceptar justament el que ells exigeixen a Catalunya des de fa 35 anys.

Forcadell, Carme (presidenta de l’ANC).
Reflexes perfectes.
M’ha encantat la reacció. De totes les que he escoltat aquests dies d’intens trasbals dels esperits, potser la més intel·ligent, agafant la pilota de cop al bot per tornar-la el més ràpid possible al terreny contrari. Davant una sotragada com aquesta, l’autèntica societat civil catalana és potser la incògnita: com encaixarà l’immens cop de maça (un altre, i van tants!) de desconfiança cap als representants públics que ha suposat l’hara-kiri del president Pujol. Forcadell contribueix a desmuntar la campanya dependentista al respecte en qualificar-ho sense dubte de “bona notícia” i en manifestar el desig que, en aquesta fase de guerra total on som, surti tot, absolutament tot. Perquè no som millors que ningú i cal que fem net, de veritat, a fons, si volem fer veritablement atractiva la nostra aposta per un nou país.

Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Gran victòria en camp contrari.
Deprés de la dura compareixença pública de dimarts per comunicar la defenestració del seu pare polític, a l’establishment dependentista català la trobada entre Mariano Rajoy i el president Mas de dimecres li ha esclatat a la cara. Es tractava sobretot de marejar la perdiu i, si era possible, retratar el dirigent català com un forassenyat irreflexiu i enrocat. I el resultat ha estat exactament el contrari. Pausat en les formes però ferm en el contingut, Mas ha presentat 23 mesures concretes a negociar, però ha deixat ben clar que la Consulta del 9-N va endavant, si no hi ha acord, amb el suport de la legalitat catalana. Un pas endavant que referma que aquell dia sí, i tant, que votarem. Només la Guàrdia Civil i l’exèrcit podran impedir-ho. I aleshores, sí, ja haurem guanyat.

dissabte, 2 agost de 2014

[-98] Bestiari del procés (82): F.M. Álvaro, L. Bassets i J. Borrell

Diari de Setge del 2 d'agost de 1714 (dia 374)

Álvaro, Francesc-Marc (periodista).
Llegir per entendre.
Durant setmana, tan accidentada, ha estat un plaer seguir-li les reflexions als mitjans i als seus espais a la xarxa. Com les d’en Vicent Sanchís, Toni Aira o Francesc Abad. És prou conegut, es tracta d’un dels experts en CiU i en Jordi Pujol de més prestigi. Amb Josep Antoni Duran i Lleida i altres desenes d’opinadors ha coincidit a situar-se al bell mig, a la recerca de la centralitat: ni l’afer Pujol acaba amb el procés, ni deixarà de tenir-hi conseqüències rellevants. Com sempre, digueu-me eufòric, però a mi em sembla que, per descomptat que en tindrà, però per fer encara més clara la inviabilitat de l’era autonomista que mor i per accentuar exponencialment el desig de canvi en la societat catalana. També, per cert, per accentuar la nostra autoexigència en la construcció d’un nou estat que respongui als interessos de la majoria.

Bassets, Lluís (director adjunt d’El País).
Si us plau, si us plau, que afecti al procés.
Des dels rengles del dependentisme, articles com el d’en Bassets han servit de contrapunt. No cal dir que l’antipujolisme històric ha salivat amb la caiguda d’un dels grans mites del catalanisme autonomista del segle XX. Després de menystenir el desig potentíssim de canvi del sobiranisme, que abasta una majoria social encara més gran que aquell, farta de la humiliació política i moral que implica el sotmetiment al sistema de 1978, en Bassets no es talla a l’hora de negar l’acció injustificable del Ministeri de l’Interior al servei de l’enderrocament polític del president Mas; argumenta que ara s’ha demostrat que una part de la informació del famós informe de la UDEF era certa... I, justament, això és potser encara més greu: des de quan l’Estat espanyol disposava d’informació per fer xantatge a l’exmolt honorable?

Borrell, Josep (exministre socialista espanyol).
Reforços agres.
Aquesta setmana les desenes de socis de Societat Civil Catalana han presentat els actes pensats per contraprogramar la gran mobilització sobiranista al voltant de l’11-S. Resum: manifestació cruel d’impotència. Ni els recursos de l’establishment, ni els fons resevats poden fabricar del no res una mobilització de cartró pedra. Tan fàcil que seria organitzar un gran acte paral·lel, amb la sotsdegelada Llanos de Luna, la Guàrdia Civil i el capità general, en memòria del seu heroi, el duc de Berwick. A més, per al dijous següent a la Diada, coincidint amb el referèndum escocès i amb el tricentenari de la capitulació de Cardona, darrer bastió de la resistència catalana el 1714, anuncien una conferència a Lleida de Josep Borrell: certament, si el que es pretèn és associar la seva entitat a l’agror concentrada i la xuleria condescendent, la tria no podria ser més perfecta.

divendres, 1 agost de 2014

[-99] Endosar-nos les xacres que ens provoquen

Diari de Setge del 1 d'agost de 1714 (dia 373)

Una de les argumentacions més recurrents i psicodèliques del dependentisme és aquella que, sistemàticament, nega qualsevol legitimitat a la independència en base a una hipotètica inacapacitat dels catalans per autogovernar-se. En realitat, hauria de fer-los vergonya, perquè és una mostra crua d’un supremacisme (el castellà/espanyol) de la pitjor espècie. Nosaltres volem un Estat propi, prinicipalment, perquè desitgem que defensi els nostres interessos. Ells no hi oposen cap compromís alternatiu per defensar-los, sinó que miren d’humiliar-nos tot afirmant que som incapaços de fer-ho sense la seva tutela. Semblant actitud, pròpia del manual clàssic del maltractador, la veiem reiterada en mil i un detalls. Com ara en la imputació que ens fan de l’endeutament de la Generalitat autonòmica, la gestoria que ells han creat (tot s’ha de dir, amb la complacència de la majoria dels catalans durant dècades). També les retallades han estat fins ara i encara són culpa del goven en la seva deriva independentista.

Però la darrera i més ocorrent és aquella que afirma que, com ens llança a la cara Esperanza Aguirre, no podem tenir una Agència Tributària Catalana perquè què passaria amb els Jordi Pujol. El tema és senzillament genial. No només perquè el frau fiscal a Espanya, tal i com admet tothom, és absolutament descomunal, sinó sobretot perquè l’evasió fiscal que ara ha confessat l’exmolt honorable s’ha produït sota el domini de l’Agència Tributària Espanyola. És ben curiós com és pot regirar la veritat per tapar un fet objectiu, indiscutible: que Jordi Pujol ha eludit el fisc espanyol durant 34 llargs anys. I posats a especular, la incompetència inspectora és l’explicació més benigna: perquè seria legítim també arribar a la conclusió que el Regne d’Espanya ha estat perfectament conscient de la situació i l’ha utilitzat com a eina de xantatge i que només l’ha fet pública quan el personatge s’ha descontrolat abandonant l’autonomisme. I potser, fins i tot, també explica algunes de les darreres decisions de pacte amb la dreta espanyola dels governs del Pujol crepuscular.

dijous, 31 juliol de 2014

[-100] L’afer Pujol i el temps dels fariseus

Diari de Setge del 31 de juliol de 1714 (dia 372)

La confessió de Jordi Pujol ha obert un veritable temps dels fariseus en el dependentisme català. Anem a pams. Alguns s’han posat immediatament a demanar responsabilitats com si la seva motxilla no fos més pesant que la que cal per pujar l’Everest. És senzillament impressionant. La primera, l’Alicia Sánchez Camacho, representant a Catalunya d’un partit que ens vol units al preu que sigui a l’Espanya, país on els seus acumulen milers de casos de corrupció, molts d’ells judicialitzats. La mateixa que s’ha apressat a eixigir una comissió d’investigació al Parlament de Catalunya; la mateixa que es va negar a comparèixer davant la cambra catalana quan va ser requirida a explicar el seu muntatge per extreure informació a l’exdona de Jordi Pujol junior. I que dir de Ciutadans, amb un Jordi Canyas imputat per frau fiscal dictant cátedra i un Javier Nart que continua al seu escó europeu després d'adduir que no va regularitzar l’herència Suïssa del seu pare per motius polítcs. Ep, i tan ample, com un campió al qual ningú a hores d'ara està demanant la dimissió

Ha estat apassionant també contemplar astorat les critiques d’una part considerable de l’entorn mediàtic tradicional del socialisme català vinculant l’afer Pujol amb les expectatives polítiques dels catalans. Els mateixos als quals hem escoltat (de vegades, amb raó), l’excessiva identificació entre la causa personal de l’expresident i el conjunt del país, ara s’han abraonat a fer exactament el mateix. Ja no diguem la caverna. En fi que, tots plegats, tenen la seva propia penitència: perquè aquest cas, per a la immensa majoria de nosaltres (més enllà del que per a una bona part del país suposa la caiguda d'un referent vital amic o enemic), és exemplar de la necessitat inajornable, de la enorme oportunitat que se’ns presenta de començar de nou; ells, en canvi, saben que mai tindran l’oportunitat de fer-ho, enfangats fins al coll en una Espanya que no té cap mena de redreç, dominada per una oligarquia atrinxerada als dos grans partits i acomboiada pels mitjans al seu servei que la porten al desastre.

P.S. Per cert, avui falten 100 dies per a la Consulta, el moment clau de la història del nostre país en els darrers 300 anys: que no ens distreguin!

dimecres, 30 juliol de 2014

[-101] Bestiari del procés (81): F. Valls, M. Valls i M. Valls

Diari de Setge del 30 de juliol de 1714 (dia 371)

Valls, Francesc (sotsdirector d’El País Cataluña).
Explicar o canviar la realitat.
Quan, amb el pas de no gaire temps, la qualitat democràtica del país i el benestar dels nostres ciutadans millorin substancialment, el procés d'independència serà objecte d'atenció a les facultats de ciències polítiques, socials i de comunicació. El que veiem als mitjans darrerament és espectacular. Ni el més mínim respecte a les formes. Fa massa temps que molts es neguen obertament a publicar el que passa i han decidit centrar-se gairebé en exclusiva a comunicar què és el que els agradaria que passés. La giragonsa comunicativa d'El País a la seva darrera enquesta sobre Catalunya va ser impressionant, tot presentant l'auge independentista com una mena de crida nacional a favor de la tercera via. Obligar la gent a trencar-se la cara cada dia contra la realitat d'una manera tan flagrant té el seu risc: la mateixa enquesta reflectia l'ensorrament de la campanya de la por.

Valls, Manuel (primer ministre de la República Francesa).
Una carpeta dalt de tot.
Aquesta setmana, amb la Consulta del 9-N a menys de quatre mesos vista, s’han esberlat tabús; el primer, la lletania que la qüestió catalana era només un problema intern espanyol. Coherent, coherent, Merkel, nascuda a la RDA, ens va alliçonar sobre el respecte a la integritat territorial dels estats. Tot seguit, modificant el discurs previst, Hollande ens va situar, davant Felip VI, com un fet regional que vol esdevenir nacional: error, som una comunitat política que vol recuperar/exercir la sobirania. Per cert, que en la seva pèrdua de fa 300 anys els francesos van tenir un paper destacat. Finalment, a Madrid, Manuel Valls ha reblat el clau. L’important: ja som a primera línia, saben que anem de veres; amb nosaltres, la força de la democràcia i (aquí la clau veritable) un deute descomunal que alemanys i francesos, principals creditors d’Espanya, no voldran menjar-se amb patates.

Valls, Miquel (president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona).
Quin futur volem.
Està molt bé que el primer ministre francès ens alerti de les conseqüències econòmiques de la nostra tria democràtica lliure. També, però, cal tenir en compte què ens espera si ens quedem, tal i com acostuma a ponderar en Xavier Sala i Martín. Si no marxem, no només també haurem de pagar (més) deute espanyol, sinó que continuarem sotmesos al règim colonial que ens aplica la metròpoli i que lesiona la nostra economia i benestar col·lectiu. Aquest dijous el president de la Cambra n’exposava les dades: entre 2009 i 2014, la inversió estatal a Catalunya ha caigut d’un 71% i en la darrera dècada s’ha reduït a la meitat. Una “retallada” que, com tantes altres, ha estat aquí del doble que a la mitjana de la resta de comunitats autònomes. Vaja, per federar-se a sobre.