dissabte, 10 de desembre de 2016

Canvi / Constitució

CANVI. L’estranya publicació amb gairebé dos anys de retard de l’Enquesta de Valors Socials de l’Ajuntament de Barcelona (amb entrevistes fetes a les acaballes de 2014) ens retrata una capital clarament guanyada per a l’independentisme. El percentatge de barcelonins que han passat a estar més aviat a favor de la independència ha crescut del 29,5% el 2006 al 40,1 en 2010 i el 52 just en 2014. A manca de dades més actualitzades retrata el gran corrent de fons que, de l’ensulsiada de l’Estatut i l’eclosió de les Consultes al 27-S, ha convertit l’independentisme, sense dubte, en el projecte de futur amb més suport al país, clarament per sobre dels defensors de l’statut quo i els de l’unicornisme federal. Quan la pressió de l’establishment dependentista es fa gairebé insuportable, convé fixar una mirada llarga i recordar la pasta ja ha sortit del tub i ningú no la podrà fer entrar una altra vegada.

CONSTITUCIÓ. En la batalla de les paraules ens hem deixat furtar el constitucionalisme. Si alguna cosa ens ha caracteritzat al llarg de la història és la capacitat de crear, durant sis segles, un sòlid edifici jurídic capaç de controlar i distribuir el poder. Tot el contrari de la Castella històrica, abocada a l’absolutisme. Ningú no és més constitucionalista que nosaltres. Però no de la Constitució del 78. I menys ara, després de 38 anys d’aplicació regressiva, gairebé els mateixos de la dictadura que va succeir. El text que va donar cobertura legal als Borbons i a la impunitat del franquisme és a hores d’ara una Constitució “zombie”, morta i de morts. Més de morts que de vius. Dades demogràfiques en mà, és fàcil calcular que més del vuitanta per cent dels catalans actuals no van recolzar la Constitució, principalment, perquè no havien nascut o no en tenien l’edat. Una autèntica closca buida.

divendres, 9 de desembre de 2016

Reforma / Xof

REFORMA. La nova situació de minoria del PP al Congrés espanyol suposa un canvi notable. Per a gairebé tot excepte en relació a Catalunya. Els pares de la Constitució i els alts comandaments militars que els sotjaven des de la cambra del costat ja van fer prou bé la feina: qualsevol reforma constitucional exigeix unes majories tan grans que resulta completament inviable. Així que, a la primera de canvi, la vicepresidenta del govern espanyol només ha hagut de recordar que no existeix cap mena de consens en relació a una hipotètica reforma per tombar la proposta dels Comuns i la mini-proposta del PSC. Desfetes com un glaçó en ple mes d’agost. Per moltes voltes que hi vulguin donar la realitat és incontestable: és completament impossible que el PP, Ciudadanos i el PSOE es posin d’acord en res que no sigui perjudicar encara més els interessos de Catalunya.

XOF. El grup parlamentari del Partit Popular al Parlament de Catalunya sempre ha excel·lit per la presència d’individus d’un friquisme elevat. El nivell intel·lectual de la tropa és perfectament descriptible. Entre els més hàbils, però, s’hi troba de fa anys en Santi Rodríguez: per això sorprèn i fa angúnia alhora el seu ridícul fent befa de l’impost del Govern a les begudes ensucrades just en el mateix moment en el qual el ministre Montoro anunciava a Madrid exactament la mateixa mesura, pensada per sostreure a la hisenda catalana altres 31 MEUR. Una patinada que passarà als annals de la comicitat parlamentària, però que sobretot evoca la total insignificança del PPC davant Génova: tot i que Soraya Sáenz de Santamaría ha obert despatx a Barcelona, la cúpula del PP no es molesta ni a informar-los de les seves decisions polítiques imminents.

dijous, 8 de desembre de 2016

Mentir / Referèndum

MENTIR. Té molta gràcia que el mitjà de comunicació d’un Grup obstinat a fer valdre, al preu que sigui, amb els costos que s’escaiguin, el seu posicionament polític favorable a la dependència de Catalunya, es dediqui a acusar la Generalitat de Catalunya de comprar notícies favorables al procés a la premsa internacional. És una línia de treball en la qual la premsa nacionalista espanyola que es publica a Madrid ja fa anys que hi treballa. És igual que el propi mitjà i l’autora de l’article procedissin immediatament a desmentir la intoxicació d’”El Periódico”. El diari dirigit pel gran inspector Enric Hernández, lluny de rectificar, tres dies més tard s’ha llançat, ferit, a una autèntica fugida endavant. Del cas no se sap que és més penós, si el nivell d’ètica periodística del delegat de Planeta o l’activitat de difusió de la intoxicació duta a terme per insignes independentistes i il·lustres diputades dels Comuns.

REFERÈNDUM. Tots recordareu l’escenografia dels QWERTY drets als seus escons, brandant cartells de “Referèndum ja” al Parlament, just quan la campanya electoral de les espanyoles els ho exigia per mossegar algun vot independentista despistat. Des de que es va certificar que al Congrés hi ha una solidíssima majoria en contra del referèndum d’autodeterminació a Catalunya (la darrera, d’almenys 254 dels 350 diputats), es veu que la proposta ha passat a no ser tan urgent. Per això Joan Coscubiela s’ha permès criticar des del faristol de la sala de premsa del Parlament que el projecte de pressupostos presentat pel Govern aquesta setmana inclogui una partida de 5,8 MEUR per sufragar les despeses de l’exercici democràtic a l’autodeterminació, a costa, diu ell, de la despesa social. Considera un excés dedicar aquesta quantitat dins els 26.500 MEUR del capítol de despesa dels comptes públics. Parlar de llautó és poc expressiu.

dimarts, 6 de desembre de 2016

Finançament / Jardins

FINANÇAMENT. L’estafa permanent de les successives revisions del sistema de finançament ha estat un dels fronts en els quals més coses hi ha a retraure als partits catalans de les darreres dècades: es podia entendre que, en el marc multilateral de la LOFCA, ben poc marge de maniobra hi havia i que, per tant, calia agafar les molles i tirar endavant; per comptes d’això, a cada renovació del sistema, els partits nacionalistes feien veure que el resultat havia estat meravellós, per tornar al cap de poc temps a la constatació que es mantenia un espoli fiscal equivalent al 8% del PIB. Per aquest motiu, és fantàstic que siguin ara els representants catalans del dependentisme, Arrimadas, Albiol i Iceta els qui es mengin el marró de vendre l’enèsima estafa. Que siguin ells els qui defensin la degradació dels serveis públics i les infraestructures del país per infra-finançament. 

JARDINS. Segurament es tracta d’una barreja d’implicació generacional i personal amb el tema, però costa molt d’entendre, des de fora d’una i altra, el paper de la consellera Dolors Bassa en relació a la polèmica sobre la valoració del règim castrista. Una dictadura és una dictadura, aquí i a la Xina popular. Encara que Franco construís pantans i creés l’Instituto Nacional de Previsión. Els qui van al capdavant del procés, com ara els consellers d’un Govern transversal com el de la Generalitat actual han de saber exactament quin és el seu paper i quines guerres toca avui obrir i quines no. Tot plegat costa tant d’entendre com l’actitud de molts independentistes exigint gairebé que el procés s’aturi fins que ens posem d’acord tots plegats sobre Cuba. Cosa que sabem d’entrada que és del tot impossible. A la basquitis, ara superada per motius obvis, sembla que la succeeix aquests dies la cubanitis.

dilluns, 5 de desembre de 2016

Disparar / Fallida

DISPARAR. Una part notable del dependentisme autoanomenat progre viu obsedida per demostrar que som uns autèntics tarats rurals, una mena de carlins assilvestrats, i que, per tant, la seva desqualificació moral del procés d’alliberament català té raons sòlides en nom de la civilització. És un argument de fons que intenta amagar una realitat que els és ben punyent que el seu nacionalisme respon, sobretot, a fer valdre la seva atàvica voluntat de subordinació a la majoria castellana que ha afaiçonat històricament l’actual Regne d’Espanya. Aquesta setmana, la polèmica desfermada a les xarxes socials per l’escriptora espanyolista i taronja Laura Freixas ha estat el viu exemple d’aquest capteniment: intentar relacionar la tradició castellera amb el neoliberalisme i el masclisme d’una sola tacada. De tan surrealista fins i tot ella, completament aliena al sentit i el significat de les tradicions del seu entorn, va haver de batre’s ben aviat en retirada. 

FALLIDA. La setmana acaba amb la certificació que altres 10.000 MEUR volen aquest primer desembre de la guardiola de les pensions. Aquella que els catalans hem anat engruixint durant anys amb el nostre superàvit fiscal depredat. El fet ens recorda que hem de començar la campanya del sí amb tots els arguments positius del país que volem, tal i com l’està impulsant l’Òmnium, però també (alhora i amb no menors energies) una altra de la por, per deixar clar el risc i la indignitat que suposa quedar-nos a Espanya. És temps de deixar caure el lliri de la mà i explicar, especialment, a la nostra gent gran, que està en risc la seva seguretat econòmica i el seu benestar material. Perquè, com diu Germà Bel, el petit percentatge de vots que ens manca per arrodonir la victòria cal anar-lo a buscar, principalment, a les residències de la tercera edat.

diumenge, 4 de desembre de 2016

Dependentisme / Diàleg

DEPENDENTISME. El torcebraç entre Inés Arrimadas i Xavier García Albiol (amb Miquel Iceta completament perdut i arrossegat, demanant de genolls com a fill pròdig la clemència del susanisme) per encapçalar el dependentisme a Catalunya ha tingut aquesta setmana la seva representació-baralla en relació a la voluntat de substituir el govern català en la negociació als fòrums multilaterals de presidents autonòmics o pel sistema de finançament. La proposta és ben surrealista: pretenen que les filials dels partits del govern a Espanya representin els interessos d’un territori on no arriben a representar un terç dels seus diputats autonòmics i poc més d’una quarta part dels del Congrés. Les coses del diàleg són ben estranyes. I la baralla per encapçalar l’orangisme català encara ha estat més divertida quan Inés Arrimadas ha parlat de la possibilitat impossible de participar en un referèndum pactat que mai serà. La cap de files de Ciutadans crema la seva imatge a marxes forçades.

DIÀLEG. L’espectacle dialogant es manté, mentre al simple espectador li cau la cara de vergonya de tanta simulació. Si fos un partit de futbol ja hi hauria hagut expulsions. En plena operació de maquillatge, llegir els diaris de l’”establishment”, els de Godó i Planeta, fa envermellir. A aquestes alçades la credibilitat de la paraula diàleg ja ha caigut sota mínims. “Al diálogo dando y con el mazo dando”, aquesta setmana, el govern en minoria del PP ja ha trepitjat l’impost de les begudes ensucrades i ha anunciat que portarà els pressupostos de la Generalitat al TC. El més bo de les desesperades operacions tercera via que organitza l’establishment de manera periòdica és que la seva credibilitat, cada vegada, dura menys. En aquest cas, no ha arribat ni a les 24 hores. El recurs està completament socarrimat.

dissabte, 3 de desembre de 2016

Boicot / Banc

BOICOT. La caverna dependentista ha respost al simple compromís amb la defensa de la projecció internacional de Catalunya per part de Sol Daurella, la presidenta de Coca-Cola European Partners, empresa que fabrica, embotella i distribueix Coca-Cola a tretze països europeus, amb una campanya surrealista sota l’etiqueta #CocaColaRompeEspaña. Mentre les forces de la moderació i el diàleg va unflant el seu globus recurrent, Espanya demostra una vegada i una altra la l’al·lèrgia a la diferència i la incapacitat absoluta per entendre que, fins i tot una part del dependentisme català del que indubtablement forma part la Sol Daurella, entén el seu país com un subjecte polític digne de ser defensat internacionalment. I així, a empentes i rodolons, fins i tot aquest perfil de gent acabarà entenent que, senzillament, amb aquells no hi ha res a fer. Per moltes entrevistes d’Àngels Barceló a Íñigo Errejón que ens passi TV3.

BANC. Dijous a la tarda, el sindicat estudiantil proper a la CUP organitzava una ocupació de la Secretaria d’Universitats per reclamar l’abaratiment d’un 30% (així, sense proporcionalitat en funció de la renda) de les taxes universitàries. Abans, diumenge, quaranta-vuit hores abans que el Govern de la Generalitat aprovés el projecte de pressupostos, tornava a escena amb una nova ocupació i desallotjament exprés el conflicte del denominat Banc Expropiat al barri de Gràcia de Barcelona. Casualment, també, la revifalla coincidia amb diverses senyals que el procés de negociació dels pressupostos entre la majoria de Junts pel Sí i el seu únic complement possible, la CUP, avança adequadament cap a un acord que serà de darrera hora (i amb molt de desgast encara), però que arribarà. Coincidència casual, no dubteu que la detenció de Joan Coma és produirà també en el moment que més mal pugui fer a la unitat de l’independentisme.

divendres, 2 de desembre de 2016

Suspensió / Virrei

SUSPENSIÓ. Com no podia ser d’altra manera, el Tribunal Suprem ha confirmat la suspensió de feina per tres anys al jutge Santiago Vidal, sota la increïble acusació d’haver mancat a les seves obligacions com a magistrat per haver dedicat el seu temps lliure a teoritzar sobre una futura Constitució catalana. Juntament amb la votació secreta en favor de la concessió del suplicatori de Francesc Homs pel “Congreso de los Diputados” ens trobem davant una nova i gravíssima vulneració dels drets fonamentals. Almenys esperem que el jutge Vidal ja no torni a fer cap sentència en nom del Borbó. Entretant, atès que ell mateix reconeix que al Senat s’avorreix, hauria de participar intensament en la preparació de la desconnexió en un dels àmbits on, a priori, resultarà més complicat: el de l’espai judicial propi. No només n’és aliena la llengua catalana, sinó fins i tot els catalans.

VIRREI. Dilluns prenia possessió el nou lloctinent de la monarquia espanyola al nostre país. Com passava de tant en tant en temps dels Àustria, hem passat del típic noble castellà perdut com un pop en un garatge, desesperat per marxar, a un altre de la terra, impotent per a evitar que la metròpoli, més enllà de pastanagues imaginàries, actuï d’acord amb els seus estrictes interessos. L’entrada d’Enric Millo (de l’independentisme dins Unió al “moderadíssim” espanyolisme que esparraca des del faristol informes polítics elaborats per la Generalitat) servirà, com totes les Operacions Catalunya que s’han succeït del 2010 ençà, per demostrar que a l’altra banda no hi ha res. Cada gran campanya en pro de la tercera via té l’enorme virtut, quan els fets no triguen a desmentir-la, de soscavar encara més la confiança en cap altra sortida alternativa que no sigui la constitució d’una República Catalana digna i pròspera.

dijous, 1 de desembre de 2016

Rostre / Sobirania

ROSTRE. A aquestes alçades el rostre petri del president dels socialistes catalans Àngel Ros ha accedit ja a la categoria de mític: capaç, sense moure les parpelles, de votar el 9-N i d’avalar que es persegueixi penalment els organitzadors de la votació, al crit de les lleis cal complir-les: li’n recordarem quan s’aprovi la Llei de Transitorietat Jurídica i ell es negui a acceptar el referèndum d’autodeterminació. El paper dels socialistes catalans, de tan galdós, comença a fer veritable llàstima. Aquesta setmana, arran del pacte entre el PSE i el PNB per a un govern a Euskadi, Susana Díaz no dubtava a trobar acceptable que es parlés del País Basc com una nació i del seu dret a decidir. Les mateixes coses que, si fossin defensades el PSC (com en algun moment ho havien estat) provocarien un autèntic daltabaix. Perquè hi ha coses que no es poden defensar només perquè ets català.

SOBIRANIA. Una vegada més, el primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, ha acudit a un esmorzar informatiu a la capital del Regne, per certificar (no és broma) que el PSC no és cap cinquena columna independentista dins el PSOE. Que Catalunya és una nació, sí (de moment, més endavant ja recularem si convé), però que la sobirania rau en la nació espanyola. És el concepte de nació-carcassa que els sembla que l’Espanya-castellana (que tampoc) podria arribar algun dia a assumir. Cal dissimular el centre autèntic del debat, el veritable moll de l’os: els catalans no volem ser una nació buida de contingut sinó en plenitud, és a dir volem exercir la sobirania. Iceta respon, doncs, als límits que imposa la metròpoli: és molt el que ha assassinat l’Espanya castellana al llarg de la història (el 1640, el 1714, el 1939) per assolir la concentració de la sobirania, com per a retornar-nos-la ara.

dimarts, 29 de novembre de 2016

Pinça / Pressing

PINÇA. Les tensions, per desgràcia, tornen a aflorar amb certa virulència. Esperem, però, que sense conseqüències irreparables. El cert és que l’ex-secretari general del Departament de Cultura, Eduard Voltas, s’ha referit aquesta setmana a la coincidència tàcita entre una part de l’entorn opinatiu del PDECat i els militants d’Endavant (el sector més radical de la CUP, després de la marxa dels qui ja no van acceptar ni la candidatura del president Puigdemont després de defenestrar Mas) entorn a la necessitat d’evitar l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat. Tots dos, des dels extrems exactament oposats del quadrilàter, amb una part dels Comuns, comparteixen un mateix discurs: no volen un país compartit amb l’altre. Difícilment es pot explicar amb més riquesa aquest posicionament que en l’article de dimarts del filòsof Ferran Sáez Mateu. Davant la força tel·lúrica d’aquests posicionaments, cal conservar el convenciment que els qui van al capdavant no llençaran per la borda el resultat del 27-S.

PRESSING. La publicació de la 3a onada de 2016 del Baròmetre d’Opinió Política del CEO, en la qual, per cert, no es preguntava sobre un referèndum d’independència, ha estat el tret de sortida per a una campanya, d’una intensitat enorme, desfermada per l’”establishment” amb l’objectiu d’exigir a Junts del Sí que desfaci el seu compromís electoral d’iniciar la desconnexió d’Espanya en un termini de divuit mesos i, en conseqüència, amb la convocatòria de noves eleccions, d’aturar el referèndum d’independència al setembre. Tot i que la “La Vanguardia” i “El Periódico” dedicaran autèntics rius de tinta a la causa, és fàcil deduir que no se’n sortiran. Després de l’error d’haver convertit la gran victòria del 27-S en una derrota, el redreçament de la situació amb el compromís de celebrar un referèndum han enfortit moltíssim l’aposta prèvia per la desconnexió, perquè només dins un marc legal propi serà possible votar el proper mes de setembre.

dilluns, 28 de novembre de 2016

Mentida / Pacte

MENTIDA. Fa alguns dies, però encara estem commocionats per la immensa cara dura d’Adolfo Suárez i Victoria Prego. Realment, no se sap qui n’hi té/tenia més. En realitat, en el cas del president Suárez potser hauria estat massa càndid esperar gaire polidesa democràtica d’algú que venia directament del falangisme. De la Prego, què dir: una periodista que amaga durant vint anys una informació com aquesta només demostra que és bastant més bona vassalla que professional. El contrast entre el relat construït sobre la Transició i la realitat que s’ha anat desvetllant amb tant d’esforç entra de ple en la categoria de la famosa postveritat, que ha fet famosa l’esclat dels populismes a Europa i Amèrica. La que Joaquim Coll no denunciarà en un dels seus característics articles insultants a “El Periódico”, en els que qualifica de pirats a la meitat dels seus conciutadans pel simple delicte de ser independentistes.

PACTE. El dependentisme ha xalat d’allò més amb la signatura del pacte de govern (incomplet, perquè li falta un escó) entre el PNB i el PSE, basat en el reconeixement d’Euskadi com a nació i en el seu dret a decidir. Dos conceptes que, si es defensessin des del socialisme català, haurien estat motiu d’atac d’histèria per part del susanisme. Es tracta, ens recomanen de manera inversemblant, de tornar deu anys enrere: de viatjar de nou al període 2004-2010, justament el de la frustració de l’autonomisme. No entenen que si el País Basc no segueix les nostres passes és bàsicament per dos motius: perquè la presència durant tants anys d’una violència injustificable ha minat molt la seva legitimitat i perquè ells sí tenen alguna cosa important a perdre: un concert econòmic (qüestionat a la UE) que els ha permès surfejar damunt la crisi amb prou gràcia com per a donar-nos ara lliçons interessades de moderació.

diumenge, 27 de novembre de 2016

Gramàtica / Lluna

GRAMÀTICA. Darrerament se succeeixen els debats en els quals demostrem ser un país de “tribuneros”. Tots sabem de tot, tu. Catalunya és com a una immensa tertúlia radiofònica matinal amb Gonzalo Bernardos i Gemma Galdón. Si els pedagogs plantegen nous mètodes d’ensenyament i es qüestionen l’utilitat de pràctiques tradicionals, els pares sortim com un sol home/dona a pontificar. Cap confiança en la seva professionalitat. Que l’Institut d’Estudis Catalans planteja canvis, ens hi oposem frontalment en nom de la intel·ligència, com si fossin una colla d’illetrats. Vés que una de les principals dificultats del procés (de fet, de les explicacions històriques d’on som) no sigui aquest “tribunerisme” tan nociu que ens fa desconfiar de tot i de tothom, sempre, de manera malaltissa. Quan hom llegeix molts comentaris sobre el procés als mitjans tradicionals i a les xarxes socials arriba a aquesta conclusió: observar la realitat críticament és una mesura de prudència fins al dia que porta al suïcidi.

LLUNA. Després d’expressar el seu punt de vista en un article a “El Periódico”, l’exdiputat socialista Francesc Vallès exposava al “Més324” de Xavier Grasset el seu punt de vista tècnic, com a professor de dret constitucional: votar en contra del suplicatori de Francesc Homs és només defensar un privilegi personal. Sentir-lo era espectacular, una representació gràfica de com el seu partit ha perdut tot contacte amb la realitat per situar-se en plena lluna. Més enllà d’allò que materialment va ser objecte de votació dimarts al “Congreso de los Diputados”, cadascun dels 350 diputats que hi van intervenir sabien prou bé què votaven: si l’organització del 9-N va ser o no un acte de desobediència als poders de l’Estat espanyol i si això justifica una actuació punitiva contra els seus autors. I, per això, la posició dels socialistes catalans, alineats novament amb Ciudadanos i el PP, passa de ple dret a la història de la vergonya.

dissabte, 26 de novembre de 2016

Amnèsia / Coherència

AMNÈSIA. Els grans sindicats, juntament amb el conglomerat QWERTY, el PSC i la CUP van participar el cap de setmana en una concentració per demanar més als pressupostos de la Generalitat per al 2017. Segons dades oficials van concentrar unes tres mil persones. És legítim demanar més (i segur que se’n pot posar més), però a dia d’avui tothom sap que els comptes autonòmics de la Gestoria no poden resoldre (o minorar mínimament) els grans problemes que té plantejats aquest país. És justament per això que molts demanem la independència. Després de la convocatòria encara feia més peneta escoltar el líder de Podemos a Catalunya, Albano Dante Fachín, exigir la retirada de la Creu de Sant Jordi a Isidre Fainé, president de Gas Natural, en resposta a la mort d’una víctima de la pobresa energètica a Reus. Bàsicament, perquè la medalla la va rebre d’un Govern on eren ICV i EUiA.

COHERÈNCIA. Dijous al vespre, el programa “Fora de sèrie” ens oferia una entrevista a fons a l’Anna Gabriel. A banda de constatar fins a quin punt una entrevistadora com la Julia Otero pot mostrar-se en fora de joc i adornar un qüestionari de tots els estereotips del masclisme, va servir per retratar prou bé un personatge realment important dins la política catalana actual. Il·luminava, sobretot, la coherència/intransigència (les dues cares d’una mateixa moneda) dels cupaires. Tot i que entenen l’alliberament nacional i la transformació social (aquí, substitueix, per amansir-lo, el terme revolució) com un procés indestriable, el cert és que a Catalunya, ateses les posicions dels altres actors, aquests dos vectors exigeixen aliances estratègiques incompatibles. Ben aviat, en poc més de dos mesos, la CUP haurà de triar companys de viatge per fer realitat només un dels seus somnis: la moneda a l’aire dringarà i encara no sabem si sortirà coherència o intransigència.

divendres, 25 de novembre de 2016

Relat / Tribunals

RELAT. Ho hem vist una i altra vegada els darrers anys, de Donald Trump als Estats Units a la tercera via i les seves incomptables plataformes a Catalunya (per cert, que ja hi ha més comitès, plataformes i associacions en defensa de la tercera via, que partidaris més avall de la Diagonal de Barcelona): l’”establishment” vol imposar a tota costa un relat, el que li convé a cada lloc i moment, però la realitat acaba imposant-se indefectiblement i demostra que la seva capacitat per marcar el terreny és cada dia més limitada. Ja no és possible fer ballar tothom al ritme de la seva música. Segurament, per dos grans motius: perquè ha abusat en excés durant massa temps de la seva posició dominant i perquè les xarxes socials marquen una manera de construir la informació (amb molts defectes) però molt més difícil de conduir des de les mans dels poderosos.

TRIBUNALS. Fa pocs dies va ser Pedro Sánchez reconeixent (d’aquella manera) el caràcter nacional de Catalunya; ara, l’exministre ple de despit, Juan Manuel García-Margallo, en admetre l’error de l’estratègia de judicalització del procés i criticant la pinça del govern espanyol contra Catalunya: d’una banda, amb la Brigada Aranzadi, dirigida per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, volcant el pes de l’actuació del govern a mans del Tribunal Constitucional; de l’altra, la del ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro, executant sense pietat una asfíxia premeditada. Més enllà de compromisos i de trobades per al diàleg, el que manifesten realment les obres del Partido Popular és que estan satisfets amb la seva doble estratègia seguida fins ara i que, a la vista dels resultats, pensen continuar mantenint-la. Així ho ha decidit el president Mariano Rajoy. I per a desmentir els profetes de la tercera via, qui ha marxat del gabinet és l’exministre d’exteriors.

dijous, 24 de novembre de 2016

Lleig / Peticions

LLEIG. També hem viscut aquests dies una escena lamentable d’agressió del líder de Ciudadanos a l’Hospitalet, l’expresident del club de futbol local Miguel García. La violència, sempre és condemnable. També, les pintades i danys provocats a la seu del partit a la segona ciutat de Catalunya. Ara bé, cansa també la tendència a crear escenaris irreals dels líders taronges (hem sentit en aquesta línia Rivera i Arrimadas) aprofitar agressions que res tenen a veure amb l’independentisme per fer veure que en el fons sí que ho són. O si més no per deixar una ombra de dubte en l’ambient que implícitament puguin comprar els seus adeptes. Molt lleig. Per cert, en veure les reaccions un es pregunta en quin punt deu estar la investigació judicial sobre aquelles dues afeccionades de la “selección” agredides al carrer.

PETICIONS. Després que el patètic portaveu del que sigui Antonio Hernando defensés el contrari 24 hores abans, a darrera hora, el PSOE va virar (pressionat per la denúncia de tothom, inclòs el defenestrat Pedro Sánchez) per a impedir que l’ex-ministre recusat Jorge Fernández Díaz pogués presidir la Comissió d’Exteriors del Congreso de los Diputados. Finalment, ha acabat per encapçalar la de Peticions: francament, posar la defensa de les queixes i sol·licituds directes dels ciutadans a mans d’un personatge que valora tant els drets de la gent que ha estat capaç de crear una policia política no sembla precisament el més adient. I, entretant, el socialisme espanyol ha iniciat la purga política contra el PSC, expulsant els seus diputats de la presidència de comissions i de la direcció del grup parlamentari. Certament, tenim el federalisme a tocar de dits. Això sí, ens continuem estimant el PSOE per sobre de totes les coses.

dimecres, 23 de novembre de 2016

Que no et confonguin: tres idees optimistes sobre el darrer #CEO

Disculpeu que aquest apunt excedirà una mica les dimensions habituals, però crec que s'ho val. El darrer baròmetre del CEO, la tercera onada de 2016, ha servit perquè la majoria dels mitjans, també els nostres, s'apuntessin a pressionar el país en el sentit del desànim. Resulta realment decebedor comprovar com, tret d'algun cas comptat, com el de Roger Tugas al NacióDigital, gairebé cap periodista s'ha entretingut a analitzar a fons l'enquesta, i tots ells s'han limitat a repetir les consignes més evidents (sovint falses) i les més desfavorables a l'independentisme. No cal dir-ho, encapçalats per la portada d'Enric Hernández ("Empat infinit", deia a tot drap) a "El Periódico" del dependentista Grupo Planeta. Per als qui heu sucumbit a la pressió ambiental us ofereixo tres consideracions optimistes que crec que us poden ajudar a mirar-vos aquesta enquesta amb uns altres ulls:

Primera. L'enquesta NO pregunta sobre què es votaria en un referèndum sobre la independència. Aquesta consideració tan òbvia cal fer-la perquè molts mitjans, començant pels butlletins de la nostra ràdio nacional, començaven divendres afirmant que el no guanyaria en un referèndum sobre la independència, en base al resultat de l'enquesta. I no, això no se'n pot deduir en cap cas. L'enquesta qüestiona als preguntats si volen que Catalunya sigui o no un estat independent. Una cosa és què vols i una altra que votaries demà, davant les alternatives reals existents darrera el sí i el no, en cas d'un referèndum d'independència. Igual que l'enquesta pregunta successivament de quin partit et sents més proper i després que votaries si demà hi hagués eleccions (amb resultats discordants), també hauria de preguntar si vols la independència i què votaries demà en un referèndum en dues preguntes diferents. El motiu pel qual el CEO no formula la segona pregunta se m'escapa completament. I crec que no és per raons científiques: no sé si es tracta de desanimar els nostres o de despistar els adversaris. L'enquesta de l'ICPS de la UAB, publicada la setmana passada, en canvi, sí preguntava pel vot en un referèndum, atorgant al sí un avantatge de 13 punts. És lògic, molts federalistes en un món ideal aterrarien en cas de referèndum per votar l'única opció possible de respecte a la sobirania del país: el sí.

Segona. La majoria dels mitjans han optat per comparar aquesta 3a onada del Baròmetre d'Opinió Política (BOP) del CEO amb la 2a d'aquest mateix 2016. La veritat és que, analitzades unes quantes preguntes socio-demogràfiques de base, de seguida es percep que les diferències en la mostra són prou substancials com per pensar que els canvis en els resultats (situats, a més, en els marges d'error de l'enquesta) són més deguts al canvi operat en la mostra que no a una hipotètica transformació de l'opinió dels catalans. Aquesta 3a onada té probablement la mostra més adversa per a l'independentisme de la història dels baròmetres del CEO (si més no, als darrers anys). Vegem-ho. El nombre de persones que desitgen contestar-la en català cau un 5,3% respecte a l'anterior; el d'enquestats nascuts a Catalunya 1 punt; amb pare nascut a Catalunya, 1,5; que consideren el català com a llengua pròpia, un 5%; que el van tenir com a primera llengua d'aprenentatge, un 3,4%. En aquestes condicions, que els qui diuen voler la independència passin del 47,7 al 44,9% és absolutament normal. Només faltaria. Si volem comparar realment pomes amb pomes hauríem d'anar a buscar la 2a onada del BOP de 2015, fa poc més d'un any, amb valors a la mostra prou semblants a aquesta darrera de 2016, I aquí, oh sorpresa, sabeu de quant guanyaven els contraris a la independència: d'un 7,1%, amb el 50% dels vots clavat (ara 45,1%). En altres paraules, que amb mostres realment comparables, en poc més d'un any, el sí a la independència ha crescut de 6,9 punts i el no n'ha perdut 4,9.

Tercera. Per acabar, una tercera constatació molt important, que també crida a l'optimisme: sembla que l'independentisme comença a créixer amb relativa força més enllà dels partits independentistes. Si comparem l'actual amb la que li és homòloga per mostra, és a dir, la 2a onada de 2015 (feta dos mesos abans del 27-S) comprovarem que la suma de la intenció directa de vot als partits independentistes és pràcticament idèntica: 34,2% aleshores i 34,8% ara (i que en el primer cas va subestimar lleugerament el vot independentista, que finalment el 27-S fou del 36,8% sobre el cens). Si creuem les dades anteriors, doncs, comprovarem que en poc més d'un any els qui volen la independència han pujat 6,9% sense que els partits independentistes hagin crescut significativament en intenció de vot. De fet, la 3a onada del CEO expressa que un 27,1% dels votants dels futurs Comuns vol fins i tot així, en abstracte, la independència de Catalunya: la xifra més alta fins ara.

Conclusió: si comparem adequadament amb enquestes anteriors de mostra anàloga, en contra de totes les interpretacions fetes aquests dos dies als mitjans, aquesta darrera enquesta del CEO podria fins i tot mostrar que l'empat dels darrers tres anys entre partidaris i contraris a la independència està començant a trencar-se en favor dels primers i que ho fa a base de penetrar en l'espai electoral d'opcions no obertament independentistes. Si us plau, aneu i expliqueu-ho.

dimarts, 22 de novembre de 2016

Estafar / Intoxicació

ESTAFAR. L’exministre socialista madrileny, d’origen català, Pepe Borrell, s’ha passejat durant els darrers anys pels mitjans del país com un linx en matèria de balances fiscals: a base de moure la boleta del deute, havia estat capaç de defensar (desafiant les lleis de la lògica econòmica elemental) que pràcticament Catalunya no ha patit dèficit fiscal. I fer-ho amb aquells aires de superioritat que el caracteritzen i que tan agraden els seus “hooligans”. Per això hem rigut tant en saber que el seu rigor en l’argumentari anti-independentista podia estendre’s també al de les inversions del seu socialista i extens patrimoni: d’una tacada diu que li han estafat, segons han denunciat ell mateix, fins a 150.000 euros. I per a acabar bé la setmana, la seva porta giratòria s’ha enfangat i el jutge l’investiga com a membre del consell d’administració d’Abengoa que va atorgar indemnitzacions milionàries a dos directius en plena fallida. Tot molt edificant.

INTOXICACIÓ. L’habitual profusió de mitges veritats i mentides de l’espanyolisme ha arribat aquesta setmana al paroxisme amb el cas de l’Hospital Trueta de Girona, amb Jordi Canyas, el líder de Ciudadanos investigat per frau fiscal, demanant explicacions al Govern català sobre un suposat cas de discriminació lingüística contra el castellà. Qualsevol que hagi utilitzat el sistema sanitari català sap que qui segur que no serà atès en algun moment en la seva llengua pròpia són els catalanoparlants. A les poques hores, el mateix CD Tenerife deixava ben clara l’explicació: a l’hospital gironí no havien volgut prioritzar el cas i ells havien decidit marxar a un altre centre. Un cas de “no sabe con quien està usted hablando”. L’explicació, però, no haurà tingut la més mínima difusió a Espanya. La intoxicació, feta.

dilluns, 21 de novembre de 2016

Colau / Dependència

COMUNS. L’alcaldessa Colau, en problemes, ha vist com aquesta setmana l’oposició en bloc li tombava els pressupostos: Gerardo Pisarello culpava Esquerra de buscar-hi només el seu interès partidari, obsessionada només a evitar l’enfortiment dels comuns: denunciar partidisme i alhora donar explicacions partidistes, que “cree el ladrón que todos son de su condición”. El regidor barceloní, a la vista del bloqueig, girava el cap envers CiU i Ciudadanos i parlava de la necessitat de ser... menys doctrinaris! Ells, que no fan ni una sola concessió als altres, demanen menys sectarisme. Espectacular. I just a la vegada Xavier Domènech parlava dels Comuns com la força encarregada d’acabar amb l’hegemonia convergent, com si no fos el procés independentista (i la corrupció) allò que se l’ha endut per davant, després de dècades de pacte implícit (o d’inoperància) amb l’esquerra autonomista, la que ells mateixos han triat per a caminar a Barcelona. Quanta coherència.

DEPENDÈNCIA. Dependència és justament això, és l’àvia de Reus morta per la conxorxa entre Gas Natural (presidida ara pel gran Isidre Fainé), la Moncloa i el Tribunal Constitucional. És el Govern espanyol actuant al servei de les elèctriques davant del TC per a evitar que la Generalitat tingui força real d’impedir els talls de subministrament. És aquesta incapacitat de la gestoria, aquesta manca de sobirania real, combinada amb l’actuació de l’empresa que (segons sembla) va tancar l’aixeta sense encomanar-se a ningú, el que va crear les condicions adequades per a la tragèdia. De la misèria política derivada de la conxorxa dels de sempre, curulls de beneficis, a la misèria social, també dels de sempre, pagant els plats trencats. Això, sí la manifestació no la convocarem davant la seu de Gas Natural o la delegació del govern espanyol, dels conxorxats, sinó davant la façana de la gestoria. És molt descarat.

diumenge, 20 de novembre de 2016

Cedir / Decidir

CEDIR. Avança la negociació entre Junts pel Sí i la CUP pel que fa als pressupostos de la Generalitat. Els vells tics, però, continuen presents. Tot i que l’impacte real, el marge de negociació existent, és ben limitat: l’autonomia intervinguda ha convertit la institució en una finestreta finalista. Fa gràcia veure com els dependentistes fan veure que la Generalitat té un marge ampli de maniobra. Preocupa també la tendència dels uns i dels altres a justificar davant les respectives parròquies que no han cedit. Els uns, en la seva voraç redistribució per la via fiscal (en realitat poc eficaç i diferida en els seus efectes fins d’aquí molts mesos) els altres, en la preservació de la seva aposta de col·laboració pública-privada. És lògic que tothom vulgui preservar el seu model, però si de veritat volem arribar a la República Catalana el primer argument, la primera medalla dels negociadors hauria de ser la d’haver estat generós.

DECIDIR. El diari del grup Planeta a Catalunya, xalava dimarts amb les declaracions de l’ambaixador francès al Regne d’Espanya, Yves Saint-Geours, contra una resolució del Parlament català refermant el dret dels catalans dels Comtats a decidir en llibertat el seu futur polític. Una votació al Parlament que diuen que no ha agradat l’executiu de Manuel Valls. Les declaracions del diplomàtic, ben sospesades, han estat impecables; de fet, ja ens agradarien aquí baix: ha recordat el fet que, més enllà de les particularitats culturals i lingüístiques, els nord-catalans se senten part de França. Fantàstic. És justament això. L’important és què considerin els ciutadans d’aquell territori. Bingo. Cent per cent d’acord. La majoria, ara, volen la dependència de França. Qui ho sap en un futur. Al sud, en canvi, per al govern i les institucions espanyoles és completament indiferent quina sigui l’opinió de la gent. La llei diu el que diu i punt.

dissabte, 19 de novembre de 2016

155 / Barra

155. La Brigada Aranzadi progressa adequadament. De fet, podríem parlar de jugada mestra del Partit Popular en la seva deriva antidemocràtica contra Catalunya: ara ja no necessita ni el consentiment de les cambres per aplicar el famós article 155 per a la suspensió de l’autonomia. L’aplica per etapes i de manera quirúrgica: una vegada assegurada (en temps de majoria absoluta) una majoria favorable durant una dècada a l’alt tribunal i introduïda la darrera reforma (sobre la qual ha decidit la seva majoria conservadora), amb un simple recurs al TC contra qualsevol actuació del Parlament, i amb la conseqüent inhabilitació automàtica de càrrecs públics de la mesa i/o diputats, pot consumar un nivell d’intervenció gairebé total decidida en solitari per instruccions d’un executiu en minoria. El govern fa i desfà sense cap contrapès: ja no requereix cap assentiment del legislatiu ni cap intervenció del poder judicial. Som en una democràcia modèlica.

BARRA. No van passar ni deu minuts de la notícia que el consell polític de la CUP acceptava la tramitació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2017 que els socialistes (agermanats amb els del sí a Rajoy) els començaven a acusar de posar per davant la independència de les necessitats socials. De manual dependentista. Costa molt d’entendre com és que els QWERTY assisteixen a manifestacions on s’exigeix destinar un 6% dels pressupostos a educació, justament el mateix dia en el qual una agència independent (l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials) assenyala el fet sorprenent que l’Ajuntament de Barcelona ha reduït la seva despesa social d’un 11% el darrer any i que espera tancar l’exercici amb un superàvit pressupostari de 70 MEUR. Sempre resulta xocant aquesta altíssima capacitat d’alguns per a exigir tant i tant als altres i tan poc a un mateix.

divendres, 18 de novembre de 2016

Tromba / Vots

TROMBA. Com els cau. L’autenticitat de Gabriel Rufián els esparvera. Són més d’aquella moderació del règim del 78 que permetia fer de les institucions una cova de lladres. Aquests dies hem contemplat com l’Enric Hernández i l’editorial d’”El País”, Planeta i Prisa, carregaven amb tot contra el diputat republicà assimilant-lo a Donald Trump. En el cas d’”El Periódico”, la diatriba del director compartia espai amb un article de José Zaragoza, presumpte inspirador del complot de la Camarga, en el qual Rufián era assimilat al lerrouxisme. Tones de rancúnia contra un representant del poble que s’ha limitat a posar-los a tots plegats davant del mirall de la seva pròpia immundícia: la dels polítics que traeixen el seu poble i la de suposats professionals de la premsa que són en realitat, bàsicament, lacais al servei dels poderosos amb la missió d’imposar un model domesticat de societat: “antes facha que rota”.

VOTS. Tornen els judicis sumaríssims, de moment, sense sentència de mort. Val molt la pena llegir amb calma els arguments dels vots particulars presentats pels tres magistrats del TC (entre els quals, la vicepresidenta) discrepants amb la sentència que capgira les atribucions de l’organisme de dalt a baix amb l’atribució de capacitat per suspendre càrrecs electes de manera sumària, sense oferir-los audiència ni possibilitat de recurs: és un autèntic arsenal dec retrets contra un estat demofòbic en constant degradació. Un dels magistrats afirma, literalment, que la reforma no s’ajusta al “model democràtic d’Estat”. I és que, de tant descarat, fins i tot una part d’ells comença a admetre-ho: el Regne d’Espanya llisca pel pendent, sense remei, cap a una situació d’excepció. I entre els tres magistrats que discrepen no hi ha la doctora Encarnació Roca Trias, a la qual la Universitat de Girona continua considerant digne de reconeixement honoris causa.

dijous, 17 de novembre de 2016

Persecució / Pressupostos

PERSECUCIÓ. Dilluns acudia a comparèixer sense èxit davant l’Audiència Nacional Santiago Espot i al vespre, davant la delegació del govern a Catalunya, una xiulada denunciava un nou exemple de degradació de la qualitat democràtica del Regne d’Espanya. Fer comparèixer davant d’un tribunal especial un ciutadà per instar una xiulada és el tipus de casuística penal que ha d’omplir d’orgull tot demòcrata i prestigiar internacionalment qualsevol democràcia. Es tracta del primer membre de la societat civil atacat directament per l’ofensiva de violència judicial de l’Estat espanyol que, en els propers mesos, s’abatrà sobre el país amb contundència extrema. Tot el reconeixement i la solidaritat amb aquells que han estat al carrer defensant Espot, igual com abans Mas, Ortega, Rigau i Homs, i Carme Forcadell, i Montse Venturós i Joan Coma, i José Téllez i Oriol Lladó: ens necessitem tots i units no podran amb nosaltres.

PRESSUPOSTOS. Sembla que, afortunadament, es va obrint pas la racionalitat. Després del paorós espectacle del juny, les forces independentistes al Parlament, van trobant els necessaris punts de contacte i de cessió mútua per tirar endavant (aquests sí), els darrers pressupostos abans del dia D de la desconnexió. Els necessitem per prendre el vol definitiu cap a la llibertat. Seran uns pressupostos contra els quals els QWERTY carregaran amb tot per suposada manca de despeses socials (la demagògia dels qui invertien menys quan eren al Govern); i l’establishment, amb el Grup Godó com a buc insígnia, per augmentar excessivament la fiscalitat sobre els catalans. El vicepresident Junqueras tindrà la papereta d’aconseguir implementar-los en els propers mesos: amb les partides per al referèndum i les estructures d’Estat en el punt de mira dels homes i dones de negre del Tribunal Constitucional, sempre a punt per decretar la seva suspensió.

dimarts, 15 de novembre de 2016

Federals / Mantinguts

FEDERALS. Obsessivament entestats a continuar marejant la perdiu, els socialistes catalans començaven la setmana amb el regust del seu darrer congrés, amb Meritxell Batet investida com a inverosímil secretària d’impuls federal. Mare meva. La suma d’impostures del vell partit del 78 no podia fer més mal als ulls. Àngel Ros invocant l’error del PP en el recurs contra l’Estatut (la sentència del qual va dictar el govern Zapatero i van aplaudir a duo Felipe González i Carme/n Chacón), autodefinicions com a republicans i federals (que mai han fet una sola passa en quaranta anys per fer realitat ni una cosa ni l’altra, fins i tot, amb canvi de monarca pel mig), cants de la internacional inclosos i amb el puny alçat, mentre es pidola que el PSOE que ha fet president Rajoy no els expulsi del seu pont de comandament. Tot plegat, fa autèntica angúnia.

MANTINGUTS. En un atac de sinceritat infreqüent en l’espanyolisme, el president d’Astúries i màxim representant de la gestora provisional que dirigeix el PSOE enmig del naufragi, ha reconegut que la independència de Catalunya posaria en rics la viabilitat del sistema de pensions a Espanya. No anem bé, la cosa es descara. Segons les necessitats de l’auditori l’espanyolisme afirma una cosa o la seva contrària, sense ruboritzar-se. Justament, arran del seu nomenament, aquests dies hem recordat com la flamant ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, ens recordava que era la solidaritat dels espanyols la que permetia mantenir els serveis públics a Catalunya. Tanta coherència no, si us plau, que m’ofego. Entretant, aquesta setmana coneixíem que l’Estat espanyol ja porta invertits 40.000 MEUR en l’AVE: vés que no siguin bogeries com aquesta les que han fet inviable el sosteniment d’un sistema de pensions tan pressionat per la precarització del treball i la piràmide demogràfica.

dilluns, 14 de novembre de 2016

Democràcia / Desconnexió

DEMOCRÀCIA. Qualsevol decisió democràtica cal prendre-la com a una oportunitat: ha estat la reacció de Barack Obama a la victòria increïble de Donald Trump. “Les eleccions les carrega el diable”; “se sap com comencen però no com acaben”; “no es pot posar en mans de gent decisions tan importants”: aquestes són algunes de les sentències que els darrers mesos hem sentit en boca del dependentisme, però aplicades als casos dels referèndums d’infaust resultat celebrats a Gran Bretanya o Colòmbia: si són coherents haurien d’aplicar ara els mateixos principis a les eleccions nord-americanes. Però, no: els problemes de la democràcia cal resoldre’ls amb més democràcia. I aquí i ara més democràcia vol dir no pas titllar (des de l’elitisme) d’imbècils els electors, la gent, sinó mirar d’entendre les causes de fons que han portat gairebé 60 milions de nord-americans a una elecció, vista de lluny, tan absurda.

DESCONNEXIÓ. Des de les pàgines de l’ARA, l’Àlex Gutiérrez, en base a l’anàlisi de les dades de l’OJD, retratava la caiguda espectacular de les vendes dels diaris de Madrid al nostre país. Entre 2011 i 2015 la premsa nacional espanyola ha vist reduïdes les seves vendes al Principat, de mitjana, d’un 51%. El diari de més èxit, “El País”, embarcat en una aposta oberta pel Front Nacional Taronja d’Albert Rivera, s’ha ensorrat en el mateix període de gairebé els 33.000 exemplars diaris a poc més de 14.000 (un 57%). És cert que som en un context mundial de canvi de paradigma als mitjans, però també que, durant el mateix temps, la premsa catalana ha perdut un 31% de les seves vendes. Ara mateix, només un 12,5% dels diaris que es compren a Catalunya han estat produïts a Madrid. Ara només falta que els grans diaris catalans desconnectin també de la seva militància dependentista.

diumenge, 13 de novembre de 2016

CIS / Comiat

CIS. La publicació aquests setmana d’un nou lliurament demoscòpic del CIS no ha aportat grans novetats. Bàsicament, la constatació de tendències conegudes que es mantenen. Les més cridaneres, l’ensulsiada de sis punts en la intenció directa de vot al PSOE i l’ascens d’altres dos per part del Partit Popular. També, la demostració que Podemos no capitalitza el descontent de la majoria dels votants socialistes que es consideren traïts pel gir al servei de l’establishment. Pel que fa a Catalunya, l’enquesta confirma també la lenta caiguda de les expectatives dels Comuns que, a l’espera de revifar amb la creació de la seva nova força, ja fa molts mesos que van a la baixa. En contrast, el CIS acredita un notable creixement d’Esquerra Republicana, la formació que mostra una major fidelitat dels seus votants. I entretant, 4 de cada 10 votants dels Comuns són ja partidaris de donar opció a la independència.

COMIAT. En el pla de la batalla internacional, la setmana ens ha deixat la pregunta formulada a la Comissió Europea per quatre parlamentaris catalans (Tremosa, Terricabras, Maragall i Urtasun) i el comiat del fins ara ministre d’exteriors i veu privilegiada sobre Catalunya, Juan Manuel García-Margallo. Diu que ha adreçat a les principals cancelleria europees i americanes un escrit demanant que no ens facin cas. De moment, sabem que la República francesa, alarmada per l'enfortiment del moviment autonomista a la Catalunya Nord, ja ha demanat explicacions al govern espanyol per la seva nul·la capacitat per donar sortida política a la tensió que es viu al Principat. La imatge que dóna un estat que recomana als altres que es tanquin al diàleg amb un actor polític escrupolosament democràtic no pot ser més dantesca. Tant, que fins i tot Rajoy ha decidit posar punt i final als despropòsits de Margallo.