dimarts, 30 de juny de 2015

Bestiari del procés: Q. Masferrer, C. Punset i A. Rivera

Masferrer, Quim (actor i presentador de televisió).
Perseguir la llibertat d’expressió.
Certament, de vegades, tots cometem errors. Cal esforçar-se a no donar carnassa a una tropa que està amatent a tergiversar tant com pugui la realitat, a deformar-la i obscurir-la tant com calgui, fins a fer-la irreconeixible. Aquesta setmana ha tocat a en Quim Masferrer sofrir l’encalçament dels mitjans dependentistes, després que un conegut digital en hores baixes l’assenyalés falsament, presentant com a insults a tots els espanyols allò que només eren vituperis adreçats al govern del Partido Popular. La capacitat dels nostres adversaris per modificar la realitat, però, té límits i, en aquest cas, existeixen vídeos que permeten recuperar exactament les paraules i el context exacte de les opinions d’un Quim Masferrer que, generós, sempre veiem lliurat en suport a les entitats sobiranistes en mil i un actes arreu del país. I és aquest servei el que incomoda.

Punset, Carolina (portaveu de Ciutadans a les Corts Valencianes).
“Hooligan” dels Països Catalans.
Després de no trobar la seu de les Corts valencianes, la Punset es va lluir dijous, durant el debat d’investidura del nou president de la Generalitat valenciana, amb un discurs carregat de supremacisme espanyol. De menyspreu per la seva pròpia llengua i de la seva terra d’acollida: denúncia delirant de la immersió a un territori on milers de pares veuen negat el seu dret a escolaritzar els fills en valencià. Acusació d’aldeans, amb un menysteniment cap als pobres aborígens digne de colonitzadors pujats a cavall. Sorpresa, sobretot, per la seva fe pràctica en l’existència dels Països Catalans: minuts i minuts dedicats a parlar de la situació i de l’acció del nacionalisme català al Principat. Us imagineu que algú dediqués el temps de la seva intervenció en un debat tan central al Parlament català a parlar sobre el País Valencià? Ni la CUP, tu.

Rivera, Albert (candidat de Ciutadans a la presidència del govern espanyol).
Exili espanyol.
Finalment, el líder de Ciudadanos ens deixa i emprèn l’aventura espanyola. No cal dir que, convençut com està ell de la necessitat de regenerar la vida política del seu país, ben segur, serà la seva darrera legislatura en política: en acabar-la, si tot rutlla a Madrid amb normalitat, portarà ja 13 anys xuclant de la mamella dels pressupostos públics. La seva atzagaiada de la setmana ha consistit a entrevistar-se, de la mà de l’eurodiputat Juan Carlos Girauta (no sabem si també hi era present el suís Javier Nart) amb el líder dels liberals europeus per demanar formalment l’expulsió de CDC del grup al Parlament d’Estrasburg, sota l’acusació que el partit vol fer sortir Catalunya de la Unió Europea. Surrealista. Contaminar la imatge del país al món, aquesta és la funció del dependentisme més actiu.

diumenge, 28 de juny de 2015

Bestiari del procés: P. Iglesias, M. de los Llanos de Luna i A. Mas

Iglesias, Pablo (secretari general de Podemos).
Nova política des de la caverna.
Després de l’èxit relatiu a les municipals, allà on Podem ha confluït amb altres forces amb més arrelament històric i social, Iglesias referma ara la seva estratègia per concórrer en solitari a les generals espanyoles. A Catalunya l’escenari serà segurament prou diferent: cal confluir per evitar una victòria esclatant de l’independentisme. De fet, per frustrar-la val pràcticament tot. Aquesta setmana no ha dubtat a basar els seus atacs contra el president de la Generalitat en la intoxicació electoral fabricada pel Ministerio del Interior de Fernández Díaz i publicada per “El Mundo” de Pedro J. Ramírez. La difamació com a eina de construcció del discurs polític. L’enfangament del camp, però, no aproxima Podem, precisament, a la nova política, sinó que l’equipara a les tàctiques més quinquis del vell bipartidisme. Cal que ERC i la CUP s’hi posen les piles per despullar-ho.

Luna, Maria de los Llanos de (delegada del Govern espanyol a Catalunya).
Majoria petonera.
Ocupada fins ara, bàsicament, a perseguir ajuntaments que es declaraven sobirans, pagaven els seus impostos a través de l’hisenda catalana o no penjaven l’estanquera, sembla que el darrer èxit de la delegada del govern espanyol a Catalunya ha estat el de posar tota la carn a la graella en l’organització de massives jures de bandera de civils a la caserna del Bruc, a Barcelona, com la que tindrà lloc aquest matí. Els mitjans espanyolistes, curulls d’orgull no nacionalista, han donat compte de la descomunal mobilització obtinguda enguany: 600 persones! Més que a Madrid! Senzillament espectacular. No sé perquè ens entretenim a ponderar manifestacions, cadenes humanes o V; la gentada que és capaç de treure al carrer l’espanyolisme a Catalunya és cada vegada més impressionant. 600 persones, “apostoflant”.

Mas, Artur (president la Generalitat).
Turbo masista.
El president Mas ha comès un error notable, si analitzem el pas des del punt de vista dels interessos generals. Quan tot era preparat per llançar la seva candidatura i les tres llistes sortir al carrer, acomboiades per una potent campanya de suport de la societat civil impulsada per l’ANC i l’Òmnium, ha decidit tornar a obrir en les entitats un debat irresoluble. Senzillament, és impossible que les organitzacions creades per fer campanya transversal es decanten per cap partit o lideratge individual. L’entrevista de dilluns a TV3 va servir per remarcar l’error del moviment tàctic: més de la meitat del temps dedicat a parlar d’ell i del seu paper. Entretant, milions de catalans (a favor o en contra) esperen que comenci d’una vegada per totes el debat sobre la independència. Perquè si volem unes eleccions plebiscitàries només hi ha una manera d’aconseguir-ho: parlar dels pros i els contres de la independència.

dissabte, 27 de juny de 2015

Bestiari del procés: I. Arrimadas, J.A. Duran i Lleida i G. Galdón

Arrimadas, Inés (diputada de Ciutadans al Parlament de Catalunya).
A menys, i espera.
A desgrat d’ells, Catalunya és una nació i no tenir-la com a prioritat els passarà factura. Albert Rivera ha decidit fer les Espanyes i ens deixa la diputada Arrimadas, una candidata monolingüe incapaç de connectar fins i tot amb una certa part de l’electorat natural de Ciudadanos. L’aventura en solitari d’Unió i els primers compromisos de governabilitat a les institucions autonòmiques i municipals espanyoles posen damunt la taula els primers signes d’erosió en les expectatives electorals del partit. Dels més de vint diputats de les enquestes anteriors a les municipals a una xifra sensiblement inferior. De fet, segons el darrer baròmetre d’”El Periódico” la suma del PSC, PPC i Ciudadanos s’ensorraria dels 48 actuals a uns futurs 33-36 escons, ni tan sols compensada per l’entrada d’UDC; la de la dreta espanyolista de populars i neolerrouxistes, en solitari, dels 28 als 25-27.

Duran i Lleida, Josep Antoni (president del comitè de govern d’Unió Democràtica).
Directe a les roques.
La setmana, després de l’entrevista entre Duran i Mas a Palau, ha anat cristal·litzant el definitiu trencament entre convergents i unionistes. Tot i els moviments anteriors que apuntaven a una fugida d’estudi, el de la Franja ha manifestat que es veu amb força per presentar-se, bé el 27-S, bé a les eleccions generals que s’esperen immediatament a continuació. Sí, és tota una alegria per als qui creiem que la castanya d’UDC en solitari ha de ser personal i intransferible. Duran ha de deixar clara quina és la seva herència de més de tres dècades de control del vell partit demòcrata-cristià: una organització trinxada per dins i irrellevant al país. 6 o 7 escons segons el darrer baròmetre d’EPC. Veure Duran al grup mixt del Parlament Constituent serà un gaudi difícilment superable.

Galdón, Gemma (membre del Consejo Ciudadano de Podemos).
Aterra, si us plau.
L’emissora comtal no perd pistonada. Al dia següent de l’enquesta del GESOP, la que, com acabem de comprovar a les municipals, multiplica sempre per dos el dependentisme i divideix sovint per la meitat algunes de les forces sobiranistes, a Can Basté apareix a la tertúlia la precària Gemma Galdón. Ja sabeu, precària en idees, que no en compte corrent. Parla del full de ruta pre-acordat el 14 de gener com d’un impossible per a, acte seguit, amb suprema impostura, afirmar que el Parlament espanyol pot autoritzar a Catalunya un referèndum sobre la independència. Galdón, baixa, aterra, que justament això és el que Tribunal Constitucional ha negat explícitament en les seves darreres sentències. Així que ara cal una reforma del text sagrat i per dur-la a terme només fa falta que hi donin suport un 410,7% dels catalans. Tot molt viable.

divendres, 26 de juny de 2015

Masisme a tot drap

L’entrevista al president de fa uns dies va posar de relleu un element, des del meu punt de vista, altament preocupant: la seva no acceptació, sota cap concepte, d’un lideratge plural del procés. De fet, aquest capteniment, per a mi, definitivament invalidant, ha estat una característica essencial de la seva presidència durant aquests tres anys: incapaç de solidificar confiances, cancel·lació unilateral de la Consulta del 9-N i substitució, també per pebrots, pel procés participatiu final, tan espectacular com ineficient. Anem als orígens de tot plegat: la societat catalana va dir clarament a les urnes el novembre de 2012 que volia encetar un procés cap a la plena sobirania sota el lideratge d’Artur Mas, però el va fer recular, amb l’objectiu que tingués els contrapesos necessaris. Davant la Mònica Terribas, però, el president va tornar a afirmar que calia que algú (ell, a poder ser, encara que es va mostrar disposat a sortir d’escena) guanyés clarament i que fos simplement complementat per alguna altra força.

Mas no creu en, per exemple, un model de tres forces (centre dreta liberal, centre esquerra social-demòcrata i extrema esquerra anti-capitalista) amb una força relativament semblant, pactant la Catalunya constituent amb l’aportació de tothom. Que és a on podríem anar amb les eleccions del 27-S, tal i com estan plantejades ara. Diu que el procés necessita aquest lideratge fort i que el món no entendrà una altra cosa. Nega que l’assumpció per les tres llistes d’una marca comuna i la coincidència en actes de campanya conjunts permetin visualitzar un front comú, si se superen els 68 escons en conjunt. El seu plantejament és clar: o llista unitària, o guerra total. Sense posicions intermèdies d’unitat d’acció des de la diversitat. Anem, doncs, al caïnisme total amb l’objectiu de reforçar el seu lideratge. En l’àmbit sobiranista, ara que el president ha guanyat credibilitat amb la mort de CiU, molts estan disposats a jugar-hi. Però en tota guerra hi ha morts i ferits i no tots són de l’altre bàndol. I, per desgràcia, amb les pròpies forces tan afeblides fem la derrota més possible. Que tinguem sort.

dijous, 25 de juny de 2015

Independència versus República Catalana: dues estratègies de mal combinar

La darrera giragonsa del president Mas és d’una irresponsabilitat injustificable. Perfecte coneixedor de la pluralitat i la transversalitat del moviment sobiranista, no ha dubtat a portar les grans entitats del sobiranisme civil organitzat a l’extrem d’una insuportable tensió interna, amb conseqüències que, tant de bo m’equivoqui, poden arribar a ser letals. Exactament com va succeir a l’entorn del procés participatiu del 9-N, amb ferides de desorientació i desànim que les entitats encara no han superat. Després d’enviar el procés al congelador durant nou mesos, ho ha fet a escassos tres de la celebració de les eleccions plebiscitàries del 27-S, quan totes les energies haurien d’estar (així ho han entès l’ANC i l’Òmnium reactivant la campanya “Ara és l’hora”) concentrades a explicar la Catalunya que volem. Per comptes de mostrar la solidesa seductora de les nostres propostes, hem triat ensenyar als votants la part més fosca de la batussa interna. Desgraciadament, la derivada immediata d’aquest immens error pot ser definitiva a les urnes.

Probablement, hi ha una component estratègica de fons, subjacent a tot plegat, que potser ho explica. Després de desfer-se de la Unió duranista (per desgràcia, el sector independentista del partit va quedar-se a les portes de prendre el control!), Convergència, ben definida i creïble finalment, ha identificat com el seu principal espai de creixement al votant independentista convençut. Això suposa carregar les tintes contra els altres partits que competeixen en aquest mateix espai: l’ofensiva contra Esquerra fa molts mesos que va; l’agressivitat contra la CUP comença a insinuar-se ara. La campanya d’ERC i dels anticapitalistes, té per objectiu, en canvi, l’atansament a sectors de l’electorat del seu àmbit ideològic (social-demòcrata i anticapitalista) que no han estat tradicionalment independentistes, però que ara podrien donar suport a un procés constituent atractiu. Desgraciadament, les dues estratègies són de mal combinar. Es tracta de parlar d’independència o de República Catalana: uns apel·len al terreny central, altres a les fronteres. I les dues coses seran molt difícils de combinar pacíficament. I sense una mínima harmonia interna no ens fem atractius.

dimecres, 24 de juny de 2015

Bestiari del procés: R. Romeva, J. Rull i F. Taleb

Romeva, Raül (exparlamentari europeu d’ICV).
Sang fresca.
La designació de Romeva com a director de la campanya “Ara és l’hora”, reactivada per conduir-nos de dret, en només cent dies, directes al 27-S, és un enorme encert. No només pel seu prestigi i capacitat, sinó per la seva extracció ideològica, que l’habilitarà per lluitar especialment en el combat contra tots aquells que, des de l’esquerra suposadament rupturista però aliada “de facto” amb l’establishment, després de no haver mogut un sol dit per defensar els nostres drets fonamentals davant l’agressió de l’Estat espanyol el passat 9-N, pretenen que el proper 27-S tampoc puguem expressar clarament un mandat democràtic a favor de la creació de la República Catalana, és a dir (per tranquil·litzar els inquiets), un nou estat independent. Caldrà fer-ho a partir d’una campanya ben centrada en la possibilitat única que se’ns ofereix de construir de veritat un nou país.

Rull, Josep (secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya).
Caixa o faixa.
Duran & Co., estomacats amb contundència per la militància democristiana, com si no hagués passat, es van empescar des de la mateixa nit de l’estimbada l’enèsima estratègia de dilació: ara negociarem els condicionants del full de ruta només amb CDC. I la resposta automàtica del partit, en boca de Josep Rull, no podia ser més hàbil i contundent. Amb elegància de saló en les formes, però de dret a l’arrel de la qüestió, obligar Unió, abans de negociar cap altra element del camí, a dir d’una punyetera vegada sí o no a la independència, justament, allò que la direcció unionista ha maldat per evitar. Vaja, que Convergència, sense contemplacions, va obligar Duran a menjar-se amb patates la seva pregunta-trunyo, exactament dos dies després de formular-la als soferts militants (que encara queden) a Unió Democràtica.

Taleb, Fatima (regidora de Badalona en Comú).
La Badalona neta.
Amb molta diferència, la millor imatge de dissabte passat, dia de la constitució dels nous ajuntaments (sembla que ha passat un mes, després d’una setmana tan intensa!), va ser la de la primera regidora badalonina musulmana i compromesa amb el nou país. Dona, immigrant i sobiranista. No es pot demanar més: el cap de Xavier García Albiol va donar tantes voltes que el seu coll recordava de manera fidedigna el ninot de Michelin. Al fracàs de Plataforma per Catalunya i les campanyes més directament racistes del Partit Popular a molts municipis (amb medalla de mesquinesa i vergonya aliena per als de Badalona, Rubí i Barcelona), cal afegir una autèntica escombrada general arreu del país. El resultat: una sola alcaldia entre el Partido Popular i Ciudadanos de les 948 possibles. Ben bé ja som un altre país.

dimarts, 23 de juny de 2015

Bestiari del procés: A. Levy, J. Olòriz i M. Rojals

Levy, Andrea (vice-secretària d'Estudis i Programes del PP espanyol).
Impostura recompensada.
Fa mesos que, modestament, he denunciat la presència d’Andrea Levy a les tertúlies de la ràdio comtal. No per res. És que era l’única representant de partit polític (encara que fos presentada com a advocada) amb presència incombustible. Aquí, cal dir-ho en raó de justícia, la responsabilitat no recau damunt d’ella, que ha buscat legítimament el màxim protagonisme als mitjans, si no de qui l’ha convidat a ella i a ningú més. L’espectacle va fer una passa endavant quan Xavier Sala i Martín la va treure de polleguera fa unes quantes setmanes, demanant-li que reconegués la seva condició de veu de partit. Ella, indignadíssima, va marxar adduint que opinava de manera pròpia. I tan personal devia ser que, de número tres que era al PP català, l’han convertit en responsable d’estudis i programes de la central metropolitana. Quanta independència de criteri!

Olòriz, Joan (exidirigent gironí d’ICV).
L’hora de dir sí o no.
Els independentistes d’Uníó han forçat una consulta interna, encara que la confusió de la pregunta hagi aconseguit emboirar el resultat. A Iniciativa, ni això. Però la veritat és que a falta ja de menys de cent dies per al #27s2015 (i cada dia més) ningú podrà defugir definir-se. I qui no ho faci es consumirà a foc lent però inexorable. Després de la marxa d’en Raül Romeva fa uns mesos, ara toca la baixa de qui ha estat durant anys i panys un dels referents principals dels ecosocialistes a terres gironines. Una passa més envers el referèndum plebiscitari del setembre. Perquè la nova política, encara que alguns sectors a dreta i esquerra es resisteixin numantins, passa ara mateix, necessàriament, per la fi de les ambigüitats tant en l’àmbit nacional com en el social, junts i indestriables, més que mai.

Rojals, Marta (escriptora i periodista).
Contra el sectarisme que ens corca.
Els seus articles valen gairebé sempre el seu pes en or. A “Independència sí, però amb tu no”, no us la podeu perdre, la Rojals ha expressat amb la seva brillantor de costum allò que pensem milers i milers de catalans compromesos amb la independència del nostre país (més o menys) per damunt de tot. Perquè es tracta d’això. De no deixar a mans dels aprofitats del sistema la construcció del nou país; ni tampoc, dels qui pensen que es pot edificar alguna cosa que valgui la pena sobre la base de l’exclusió d’una part, sigui de dalt o de baix. Com diu ella, amb el retrat més encertat possible de la seva actitud, que “el seu odi per una part és més gran que el desig de llibertat per al tot”. Recuperem la paraula: ge-ne-ro-si-tat (i realisme).

diumenge, 21 de juny de 2015

Bestiari del procés: A.-D. Fachín, T. Forcades i O. Junqueras

Fachín, Albano-Dante (candidat de Podem a la presidència de la Generalitat de Catalunya).
Confluència impossible.
El flamant candidat de Podemos a Catalunya, a més de queixar-se contra TV3 per no parlar del llançament de la seva candidatura (de moment, extraparlamentària), ha explicat aquests dies a la multitud de mitjans que sí els paren atenció que és partidari d’un procés Constituent a Catalunya, però coordinat (?) amb els dels altres territoris de l’Estat. Com en tots els períodes revolucionaris de la història espanyola que, indefectiblement, han acabat com el rosari de l’aurora. En una mostra d’alçada política sense parió ha afegit que anirà a la gran mani de l’11-S a la Meridiana en funció de la seva agenda: aquest és el nivell de respecte per la mobilització popular més important de la història del país: s’hi pot estar a favor o en contra, però no és obligatori fer el ridícul.

Forcades, Teresa (candidata de Procés Constituent a la Generalitat de Catalunya).
Maniobra d’exclusió.
Les darreres passes de la líder anticapitalista semblen no gaire mesurades. Ha abandonat la vida religiosa per llançar (en una actitud que, francament, fa ferum de vella política, de dalt a baix) la seva pròpia candidatura a encapçalar la llista de confluència dels qui volen canviar-ho tot (excepte, alguns, d’Estat). El més sorprenent de la seva aposta és la claredat amb la qual exclou una part significativa de la societat catalana. Diu la Teresa Forcades que la independència cal fer-la sense CiU. I la matemàtica més bàsica no surt. Perquè, com es pot construir la República Catalana deixant de banda entre el 20 i el 25% dels votants i dels seus lideratges? La pregunta és: quan s’exigeixen condicionants impossibles, s’està fent més viable o impossible un projecte col·lectiu? Francament, si és per a això no calia exclaustrar-se.

Junqueras, Oriol (president d’Esquerra Republicana de Catalunya).
L’aposta republicana.
Encetant d’una vegada (mare meva com ha costat!) el tipus de campanya eminentment programàtica que necessitem com aigua de juny, pensat alhora per a unes eleccions plebiscitàries i constituents com les que ens esperen d’aquí cent dies, aquest divendres, per arrodonir la festa, avançant-se un dia al president, el líder d’Esquerra llançava la seva aposta per al 27-S: una Aliança per la República Catalana. Una candidatura, centrada en la independència, la justícia social i la regeneració democràtica, coherent amb el que ha estat la trajectòria de Junqueras des del minut u del seu lideratge: l’objectiu (encara que no ho sembli, gens partidista, de país) de guanyar tot l’espai possible per a una esquerra nacional, no subordinada, en substitució del paper històric dels socialistes catalans. La victòria de Mas el 27-S no enfosquirà la importància de la seva missió.

dissabte, 20 de juny de 2015

Bestiari del procés: A. Castellà, J.A. Duran i Lleida i R. Espadaler

Castellà, Antoni (secretari d’Universitats del Govern de Catalunya).
Valor de futur.
Dins un partit on el duranisme ha anat fent durant els darrers anys un procés de selecció de fidels intensíssim, on, en el darrer congrés, una part notable del sector independentista va marxar rere les passes de Josep Maria Vila d’Abadal, té un mèrit enorme assolir l’èxit d’Antoni Castellà, Joan Rigol i Núria de Gispert. Amb calma i una extraordinària habilitat per no caure en els continus paranys del vell establishment del partit, per primera vegada en quatre dècades, s’hi han enfrontat i amb mirat de fit a fit a la direcció . Castellà ha esdevingut, aquests dies de màxima visibilitat pública, un dels principals valors polítics del procés i escalarà a un dels primers llocs de la llista del president. Un home cridat a jugar un paper de primera línia en els temps decisius que vénen. S’ho mereix.

Duran i Lleida, Josep Antoni (president del comitè de govern d’Unió).
Covard com sempre.
Amagat, sense donar la cara en cap moment, ni abans, ni després. Llançar la pedra i amagar la mà. Les notícies a la premsa sobre la connivència total de la direcció del partit en la creació i registre com a formació política de Construïm han fet envermellir de vergonya. Deu ser el primer cas a la història que la cúpula d’un partit crea un altre a esquenes dels seus militants. I, entretant, Duran, encara que només sigui per noranta vots, s’ha quedat la marca. Sí, és cert. Però hi ha marge per a la batalla. Els partidaris del no han de plantar cara i exigir la celebració d’un congrés extraordinari del partit. De fet, han de fer exactament allò que el de la Franja ha practicat des de que va començar el procés: posar el dit a l’ull tant com puguin al líder. Res de marxar.

Espadaler, Ramon (secretari general d’UDC).
Els darrers dies de Pompeia.
La fumarola és evident molt enllà, a l’horitzó, i el núvol de cendres s’aproxima inexorablement. La lava arribarà més tard, per cobrir les despulles. La gestió de la Consulta, teòricament destinada a clarificar posicions, compromesa per part del conseller Espadaler, ha estat nefasta: indeterminació total de l’objectiu final sumat a tots els condicionants possibles, uns quants, a més incompatibles entre ells. Boira densa per guanyar temps. L’error l’aboca a una situació molt precària, de moment, traduïda en la seva sortida del Govern. La compareixença de la nit electoral, despentinat literalment i figuradament, esperpèntica: insistir a actuar com si (tal i com estaven acostumats en la llarga era Duran) el 80% de la militància hagués avalat la proposta de la direcció. La sensació que tot estava planificat molt abans. Fins i tot, de quan, l 2 de maig, “El Periódico” va avançar la seva marxa.

dimecres, 17 de juny de 2015

Bestiari del procés: A. Mas, J. Ortega i A. Rivera

Mas, Artur (president de la Generalitat).
Surrealisme repressiu.
Mentre continuem esperant la seva passa decisiva, amb l’anunci d’una llista transversal per al 27-S confeccionada amb personatges de renom, independents, al marge dels partits (que enviarà CDC i UDC al congelador per una temporada), els adversaris polítics de la independència ens ofereixen moments sublims, del tot surrealistes. Quan sembla que ja és completament impossible superar els llindars del ridícul assolits fins ara, Espanya encara dóna més de sí. El partit fundat per Aleix de Vidal-Quadras amb nom de diccionari, Vox, s’ha pres al peu de la lletra la metàfora del president Mas en una entrevista al “Corriere della Sera” i ha exigit per via d’urgència a les autoritats judicials el registre del seu despatx institucional. També demanaran l’ocupació d’Ítaca, a fi d’evitar que els independentistes aconseguim arribar-hi. D’autèntic sainet.

Ortega, Joana (vicepresident de la Generalitat de Catalunya).
Bonzo incomprensible.
Hi ha coses difícils d’entendre. Potser, si pensem bé, només des de la fidelitat enfollida a qui li deus tot. Perquè el súmmum de la estultícia política deu ser immolar-te al servei de Duran i Lleida (en la seva condició de portaveu de l’establishment) justament al mateix temps que Espanya et processa per desacatament. De fet, que algú com ella, que es va negar en rodó a portar endavant la consulta del 9-N en el seu format original, sigui de totes formes perseguida per la justícia espanyola és la demostració empírica de la inviabilitat tant dels sis condicionants, com de la pregunta proposada pel comitè de govern d’Unió per marejar la perdiu. Amb Espanya no hi ha cap possibilitat d’entesa sobre la llibertat de Catalunya, perquè és un estat construït sobre la imposició de Castella a les altres nacions peninsulars.

Rivera, Albert (president de Ciudadanos).
El rei taumaturg.
Les xarxes socials són molt cruels i els tuits de Rivera i els seus, blasmant la corrupció, són ara autèntics punyals. Ha acabat el temps de la política de saló i s’inicia l’enfangament amb la realitat. I a la vista de les primeres passes i dels arguments adduïts per defensar-les, cal concloure que la manca de vergonya política del líder neolerrouxista li farà ben aviat un lloc en els annals de la ciència política. Per justificar que fa exactament el contrari del que havia promès, que apuntala dos dels tres governs més corruptes de la seva Espanya, el dels ERO i el de la trama Gürtel, diu que qui pacta amb ell queda sanat. Tocar Ciudadanos regenera. Fan miracles. Com el de convertir l’aigua en vi: les demoníaques ambaixades catalanes en actives oficines internacionals de promoció econòmica a Andalusia. Perquè el problema no és que siguin ambaixades, sinó que siguin catalanes.

dimarts, 16 de juny de 2015

Bestiari del procés: D. Fernández, N. de Gispert i J.M. Lassalle

Fernández, David (portaveu de la CUP al Parlament de Catalunya).
Contra la impostura.
Mítica xerrada a Madrid del líder parlamentari de la CUP que va marxant. Qüestionat sobre les causes de la no confluència amb Barcelona en Comú, David Fernández les sintetitza ràpid: s’anomenen, bàsicament, Iniciativa. Assumir la cultura política de la Barcelona olímpica, de la del Fòrum, de la de l’especulació urbanística, la de l’aplicació de la primera retallada de salaris (de fet, l’única que ha esdevingut irreversible!) del 5% als treballadors públics, la dels quatre ferits per pilotes de goma (per tres de CiU). La bateria de raons és demolidora. I aquesta setmana, hem sabut que l’antic portaveu municipal socialista, que havia rebutjat integrar-se a la llista d’Esquerra Republicana és fitxat com a gerent. I que el cap de premsa d’Hereu, passarà a fer funcions semblants per al nou equip de govern. Conclusió: Catalunya en Comú està difícil.

Gispert, Núria de (vicepresidenta del Parlament de Catalunya).
Determinació impressionant.
La participació dels pesos pesants d’Unió en la batalla del 14-J està resultat sorprenent: clàssics com Joan Rigol o Núria de Gispert no han dubtat a l’hora de contestar públicament el posicionament polític del comitè de govern. La paraula és claredat. S’ha acabat el temps d’enredar. I acostumats com estàvem a veure’ls marejar la perdiu, la veritat és que tanta contundència provoca un somriure de goig immediat. El moment destacat, quan de Gispert replica l’afirmació d’Espadaler que un posicionament clar d’Unió pot provocar una fugida de vots cap a Ciudadanos; la resposta, un repàs a la tasca dels neolerrouxistes contra la llengua pròpia del país i la conclusió que si estan disposats a fer aquest salt és que el seu lloc no era a Unió. Amb un bon vent i barca nova de post data. Espectacular.

Lassalle, José María (Secretari d’Estat de Cultura del govern espanyol).
A punta de baioneta.
Aquesta setmana el segon del ministeri en afers de Cultura ha comparegut al Congrés dels Diputats espanyol per recordar-nos que, setanta-sis anys després, per disposició inapel·lable del Tribunal Constitucional, els arxius i documents confiscats el 1939 a particulars i entitats dels quals no sigui possible identificar-ne els hereus actuals hauran de repetir el mateix viatge cap a Salamanca que va organitzar aleshores el feixisme. En ignorar la legislació republicana i actual que atorgava i atorga la competència sobre el patrimoni cultural català a la Generalitat, el govern i el màxim tribunal espanyol donen per bones les operacions massives de confiscació organitzades durant l’ocupació franquista de Catalunya. Per això (i pels milers de republicans que continuen a les cunetes) fa molta gràcia que el Borbó faci a París els homenatges que els seus neguen a Barcelona.

dilluns, 15 de juny de 2015

A qui votaré el 27-S

L’espectacle dels “hooligans” amb motiu de les eleccions municipals ha estat lamentable. Passejar-se per les xarxes socials, un acte de veritable masoquisme. Un no arriba a entendre com es pot estar tan fora de la realitat. 948 oportunitats de criticar per una cosa o per just la contrària, el que fan altres independentistes. Partidisme clandestí a cada passa, especialment, el pitjor, entre els qui més denuncien el suposat partidisme dels altres. L’espectacle (sort que ha passat ja la constitució dels ajuntaments!) m’ha servit per veure-hi una mica més clar de cara a les eleccions plebiscitàries del 27-S. Alguns opinadors dediquen molts esforços a lamentar-se pel fet que la realitat del debat polític no s’ajusta exactament a allò que ells havien previst (en bona part, per haver enviat el procés a hivernació durant nou mesos eixorcs). Un servidor, en canvi, està tan, però tan, fins als nassos (essent fi) d’aquest exercici diari de caïnisme que ens assetja des de l’estiu de l’any passat que he decidit adoptar-hi un enfocament més constructiu.

Sintetitzem-ho, per respondre a la pregunta que dóna títol a aquest article. Que a qui votaré i a qui recomanaré votar d’aquí poc més de cent dies a les eleccions més importants de la història de Catalunya? Molt senzill. Dos paràmetres bàsics, interrelacionats, que, de fet, es reforcen mútuament. Exactament, votaré i recomanaré votar a aquell candidat, candidatura i entorn de campanya (tots tres, eh!) que acrediti dedicar menys temps, esforços i mala baba a criticar per terra, mar i xarxes els altres candidats, candidatures i entorns de campanya independentistes. En altres paraules, votaré a aquell candidat, candidatura i entorn de campanya que (en no estar distret desqualificant els altres independentistes) dediqui més temps a proposar amb credibilitat i rigor el nou país que tenim l’oportunitat única de crear. Perquè el model de nou país que em proposen des del caïnisme, sigui de dretes o d’esquerres, d’un superlíder o de l’altre, no m’interessa, per moralment repulsiu. Apa, doncs, candidats, candidatures i entorns de campanya, comença el període de prova. Vosaltres direu.

diumenge, 14 de juny de 2015

Bestiari del procés: C. Chacón, A. Colau i R. Espadaler

Chacón, Carme/n (secretària de Relacions Internacionals del PSOE).
Ensenyeu-li el camí.
Fracassada en l’intent de fer les Espanyes, Carme Chacón, la ministra dels submarins que no suren i els desnonaments exprés, torna a lloc del crim quatre anys més tard. Si ningú no hi posa remei (i qui voldrà fer-se càrrec d’aquest paper!) la diputada catalana més absent, s’ha ofert desesperada a encapçalar la llista del PSC-PSOE a Barcelona a les properes eleccions espanyoles. Les del nostre comiat com a país. Està disposada a protagonitzar el col·lapse definitiu: si Jaume Collboni ha aconseguit la històrica xifra de quatre regidors a Barcelona, la líder socialista pot assolir també un autèntic rècord d’infra-representació socialista. De moment, de cara a l’inici de la campanya, tal i com parodiava ja fet temps el “Polònia”, caldrà que algú li ensenyi el camí per arribar a Catalunya.

Colau, Ada (líder de Barcelona en Comú).
Temps de sumar.
La que avui serà nova alcaldessa de la capital catalana, durant els darrers dies, ha portat a terme diverses trobades amb entitats de la societat civil organitzada. De la reunió amb l’Assemblea i l’Òmnium va derivar-se l’anunci formal de la seva participació institucional a la manifestació de l’11-S a Barcelona, així com la signatura d’un compromís específic de Barcelona amb el procés d’independència. Ara esperem que, tot i la idea inicial de remetre-ho a una consulta més endavant, el nou plenari municipal pugui discutir i votar la integració de l’ajuntament a l’AMI abans del 27-S. Francament, deixar per després el posicionament en la qüestió institucional més important que ha d’afrontar el país no tindria gaire sentit. I el dia de la votació, amb la suma de CiU, ERC i la CUP, l’independentisme només necessitarà tres vots més per fer majoria.

Espadaler, Ramon (secretari general d’Unió).
Fal·làcies de principiant.
El conseller d’interior (encara) del Govern de Catalunya s’arrossega pels mitjans fent la impressió que ni ell està convençut del carreró sense sortida on l’ha posat en Duran. La lluita per la marca històrica d’Unió és a mort. Com a arguments forts, la necessitat de preservar la seguretat jurídica i el diàleg amb l’ocupant. Una altra via morta. Perquè l’única seguretat dec dret que ens ofereix el Regne d’Espanya (on els estàndards d’independència del poder judicial són directament inexistents) és la laminació sistemàtica via tribunals, lleis i normes de l’autonomia de Catalunya. És l’únic que tenim segur. I què dir del diàleg, després de la seva pròpia experiència en el comandament dels mossos d’esquadra, bandejats i traïts pel ministre Fernández Díaz. Només un estat propi donarà autèntica seguretat jurídica als nostres ciutadans i Espadaler ho sap perfectament.

dissabte, 13 de juny de 2015

Bestiari del procés: J. Antich, M. Bustos i D. Camats

Antich, José (exdirector de “La Vanguardia”).
Mutació justiciera.
Plantofada rere plantofada. A dreta i esquerra. A dues mans. La carta de comiat enviada al seu antic diari és tan eloqüent que reclama a crits reprduir-la aquí en forma d’encadenat de frases entre cometes. Prepareu-vos. Sobre la relació amb els lectors: “cal mantenir aquesta complicitat, cal parlar la mateixa llengua”. Reflectir la realitat, no perdre el cap per modificar-la: “un diari que ha d’avançar pel carril central de la societat catalana”. Deixar de banda el messianisme comtal que a hores d’ara tot ho impregna: “la nostra societat no necessita que ningú li digui el que ha de pensar”. Perquè s’adrecen a gent que pensa: “si us plau, no menystinguem els nostres lectors”. I com a corol·lari, un pinzellada del mal rotllo que presideix a hores d’ara les relacions entre l’empresa i la redacció, amb la recomanació de no “tornar a l’estèril llenguatge del ‘nosaltres i ells’”.

Bustos, Manuel (exalcalde Sabadell).
Prendre la moral com a hostatge.
En una compareixença parlamentària surrealista a la comissió sobre el frau, el defenestrat Manuel Bustos s’ha presentat a sí mateix com una víctima de l’establishment sabadellenc que, suposadament, no el va acceptar mai per haver nascut fora de la ciutat vallesana i de Catalunya. L’etnicisme com a argument defensiu, just en el moment que començaven a circular els rumors sobre el desmarcatge (afortunadament, no consumat) del seu partit a Badalona, en considerar la candidata alternativa massa independentista. Entretant, a l’espera del que acabi de confirmar-se avui, ERC i la coalició local en la qual s’integra la CUP, han arribat a un acord per a governar una de les principals ciutats del país. Sí, les eleccions municipals (tot i fer nosa al procés) han servir per fer net i per acréixer la presència de l’independentisme allà on era més necessari.

Camats, Dolors (vice-coordinadora d’ICV-EUiA).
Equivocar el temps.
La direcció ecosocialista ha emplaçat aquets dies PSC i ERC ha reproduir a nivell local, arreu, tripartits que arrabassin el poder a CiU. Camats ha parlat fins i tot de la necessitat d’estar “a l’alçada del moment”. És sorprenent que aquesta percepció de la importància històrica d’on som, per a algú que s’ha declarat independentista i es considera d’esquerres, no sigui reconeguda com la millor oportunitat de les seves vides per fundar un nou país de base popular. Entre els “hooligans” de la llista única i els del tripartit, hi ha un intent claríssim d’ofegar la pluralitat i de desviar l’atenció del moment clau on som: a cent dies d’unes eleccions alhora plebiscitàries i constituents que ens han de permetre tres coses: la victòria inequívoca del sí, determinar el lideratge (més coral) renovat del procés i el marcar el pes de cada orientació ideològica en el procés constituent.

dijous, 11 de juny de 2015

Deprimiu-vos, és una ordre

A risc que s’enfadi, com fa pocs dies, per dur-li la contrària, començo aquest apunt amb la frase final del darrer article d’un dels opinadors de capçalera del procés: “Saben d'alguna dada per a l'optimisme?” Brutal. Tot va malament. Tot i el pacte del 14 de gener per a unes eleccions plebiscitàries i un full de ruta acordat, tot, absolutament tot és un desastre. Homes d’una capacitat analítica tan estratosfèrica com en Toni Aira s’arrosseguen, pesarosos, pels mitjans, per explicar que tot va fatal. Segons sembla, per primera vegada, els partits catalans (de la mà de les grans entitats sobiranistes de la societat civil) tenen models diferents de societat i els defensen, però a partir d’un acord mínim de base sobre la naturalesa de les properes eleccions i les passes comunes que caldrà fer en divuit mesos per construir un nou Estat mitjançant un procés constituent de base popular. “Saben d'alguna dada per a l'optimisme?” No, tot va fatal.

“Saben d'alguna dada per a l'optimisme?” Som a punt de votar, d’aquí poc més de cent dies, el primer Parlament democràtic de la nostra història (des de l’estamental de la tardor de 1640) amb una majoria i un mandat partidari de la independència nacional. “Saben d'alguna dada per a l'optimisme?” La constitució d’aquest Parlament serà possible perquè mai hi havia hagut una majoria social tan àmplia com ara a favor de l’Estat propi. “Saben d'alguna dada per a l'optimisme?” En aquests dies que vénen ens juguem, bàsicament, si es reflectirà només en una majoria absoluta d’escons (suma de la llista del president, l’aglutinada a l’entorn d’Esquerra i la del Capgirem de la CUP) o es veurà reforçada també per una majoria absoluta de vot popular. Aquesta és la batalla que fa només cinc anys no podíem ni somiar. “Saben d'alguna dada per a l'optimisme?” És cert, la mirada d’un nombre massa elevat d’analistes oficials potser no contribueix a l’optimisme.

dimecres, 10 de juny de 2015

Bestiari del procés: A. Rivera, J. Soler i J.M: Vila d'Abadal

Rivera, Albert (president de Ciudadanos).
Messianisme desbocat.
De Pedro Sánchez a Mariano Rajoy, el líder neolerrouxista ha escenificat aquesta setmana la seva vocació de crossa incòmoda del bipartidisme. Amb un resultat apreciable, però situat clarament per sota del que les enquestes del seu estimat “establishment” li albiraven, només pot condicionar quatre governs autonòmics del Partido Popular. Entretant, les queixes per la seva forma personalista d’exercir el poder a nivell intern acreixen. La proximitat del 27-S a les generals també l’incomoda profundament: l’embat més seriós de Catalunya contra l’Estat requeriria de la seva presència, però la possibilitat que el president espanyol convoqui per a només dos mesos més tard donaria una imatge no gaire propera a la de la regeneració democràtica. Inés Arrimadas, doncs, sembla predestinada a encapçalar la llista estrella del dependentisme a les eleccions més transcendentals de la nostra història.

Soler, Josep (economista).
Seguretats impostades.
Un dels economistes de capçalera dels de sempre, a rebuf de la pregunta d’Unió, insisteix als mitjans: jo ja estaria a favor de la independència, i tant, però hi ha massa interrogants sobre la permanència de Catalunya a la UE. Sobre el tema (suposant que interessi formar part d’aquesta unió cada dia més desgraciada), el dependentisme ha bastit un veritable castell de naips. El club d’estats amenaça (i ni tan sols formalment) amb deixar-nos fora, perquè és justament el que sap que ha de fer per a desincentivar una part dels catalans. És igual que no existeixi cap precepte ni cap interpretació tangible dels tractats (perquè el cas no s’ha donat) que avali aquesta afirmació. Més enllà de l’amenaça, qualsevol que analitzi el cas amb honestedat intel·lectual sap que, depassat un punt irreversible, hi haurà un acomodament pragmàtic a la realitat. Com sempre.

Vila d’abadal, Josep Maria (president de l’Assemblea de Municipis per la Independència).
Al servei del procés.
Amb la constitució ahir dels nous ajuntaments, el procés independentista ha fet una nova passa endavant: els 700 municipis adherits a hores d’ara a l’AMI creixeran considerablement. Fins i tot, amb alguns del “top ten” de ciutats del país. Molts dels regidors hauran promès i/o jurat els seus càrrecs amb la fórmula impulsada per l’entitat, mitjançant la qual s’hauran posat al servei del procés cap a la independència si el resultat del plebiscit del 27-S així ho avala. La decisió de la Junta Electoral Central en relació a aquesta modalitat d’acatament forçada de la constitució espanyola en la presa de possessió dels edils no respon en cap cas a les seves competències. És, de fet, una nova oportunitat de demostrar que el temps de sotmetiment als preceptes del règim constitucional heretat del franquisme, per a nosaltres sí, ja forma part de la història.

dimarts, 9 de juny de 2015

Bestiari del procés: O. Junqueras, F. Martínez i A. Mas

Junqueras, Oriol (president d’Esquerra Republicana).
Treballar en les fronteres.
El líder d’Esquerra, objecte de fa mesos d’un fort desgast als mitjans, encalçat per un sector ampli de l’independentisme que li exigeix el suport a una llista unitària, semblava fins fa no gaire molt tocat. Ara, però, acabat de renovar per un 92% de la militància republicana, se’l torna a veure més relaxat, coincidint amb el seu èxit electoral a Sant Vicenç dels Horts. Dels pocs que sembla estar per la feina de fer campanya sobre la independència. Aquesta setmana a la trobada de Sitges organitzada pel Cercle d’Economia ha fet una intervenció molt lloada. És escoltar-lo i pensar per un moment, per fer una comparativa cruel, en les capacitats de discurs i comunicació de Mariano Rajoy. La xerrada de Junqueras és sobretot interessant perquè és un bon exemple del que necessitem: seduir en les fronteres de l’espai electoral sobiranista.

Martínez, Francisco (Secretari d’Estat de Seguridad del govern espanyol).
Ridícul a canvi de descompressió.
L’argumentari de les autoritats espanyoles és tan surrealista que resulta evident que, a la vista que l’orientació de l’opinió pública catalana els importa un rave, han fomentat la xiulada a l’himne espanyol i al Borbó. Quan, després de la surrealista reunió exprés (posterior al comunicat més ràpid de la història, i en dissabte!) decideixen sancionar els impulsors de la protesta, en realitat haurien d’auto-aplicar-se una dura sanció. Tot el que van fer durant els dies anteriors va ser estimular una xiulada descomunal; l’objectiu ha semblat clar: cohesionar de cara endins el Partit Popular i evitar durant dies i dies (abans i després del partit) que es parli de la castanya monumental que les eleccions del cap de setmana anterior van suposar per al partit del govern, amb els pactes que els desallotjaran de centenars de llocs de poder.

Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Temps d’enlairar projecte.
Duran continua aplicant aquests dies (el temps se li escola entre els dits de manera inexorable) el seu full de ruta: fer tot el mal possible al procés cap a la independència. En la sessió parlamentària de control, aquesta setmana, el president Mas ha protagonitzat una giragonsa susceptible de ser interpretada com un suport implícit a la pregunta aprovada pel comitè de govern d’Unió. Continuar xipollejant en la indefinició, en el doble sentit, és justament el que ha portat Mas de més de seixanta diputats a menys de quaranta. Contra l’estratègia de Duran per desgastar-lo només hi ha una sortida: deixar de banda els dos components de la federació i anunciar com abans la seva candidatura transversal al marge dels partits. Cada dia que retardi el llançament serà una jornada més de desgast innecessari a la seva credibilitat.

diumenge, 7 de juny de 2015

Bestiari del procés: X. Fina, X. García Albiol i X. Hernández

Fina, Xavier (filòsof i opinador).
Avalar la regressió.
Dilluns participa al 23/24, un dels espais més recomanables de la televisió pública catalana, per demanar-nos més autocrítica. Enmig de l’ofensiva més descomunal de l’espanyolisme des del 1936, és prioritari que ens auto-examinem si portem el casc ben posat de casa. Surrealista. La capacitat per girar la realitat com un mitjó, de traca. Per comptes d’explicar que ha estat la fallida del sistema autonòmic allò que ha portat els catalans a buscar una sortida a la seva supervivència com a comunitat política, la reflexió ve a ser que és ens ho tenim ben merescut per haver-nos tornat bojos i provocar l’Estat espanyol. El més penós, però, la banalització del dret a la protesta política en una democràcia. Quan Fina se’n fot de la repressió de qui protesta contra el Borbó i l’Estat espanyol, esdevé col·laborador actiu d’una reculada democràtica que ningú (ni tan sols nosaltres) ens mereixem.

García Albiol, Xavier (exalcalde de Badalona).
Netejar Badalona.
Una de les grans alegries de la setmana ha estat, sense dubte, l’acord de les formacions d’esquerra a Badalona per desallotjar i desinfectar l’alcaldia. La campanya i el discurs directament racista de l’exalcalde mereixien una resposta proporcionada en forma de cop de peu al cul, després que el 2011 l’aritmètica i els acords a moltes bandes amb CiU haguessin fet viable el seu govern en solitari. Avui, en canvi, ja podrem dir que la tercera ciutat del país és un lloc més digne. Pacte de perdedors? Potser. Està clar que la llista més votada no pot ser desplaçada per un aiguabarreig incomprensible. En aquest cas, però, sembla que l’alternativa confegida té la mínima coherència ideològica exigible. De fet, algú dubta que, en el cas que el sistema electoral permetés una segona volta, García Albiol també tindria moltes possibilitats de perdre l’alcaldia?

Hernández, Xavi (capità del FC Barcelona).
Sortida lliure.
La seva situació amb un peu fora, sense dubte, l’ha ajudat a expressar-se aquesta setmana sense por als habituals condicionants de l’esportista d’elit. Ha qualificat la xiulada com a “espectacular” i ha recomanat (ple de sentit comú!) que, en comptes de sancionar, l’estat hauria de reflexionar, ni que fos per un moment, sobre quines són les causes que porten (gairebé només a Espanya) milers i milers de ciutadans a xiular els símbols que se suposa que haurien de tenir com a propis. I quan encara eren calentes les paraules de Xavi (contestades a les xarxes socials amb l’habitual allau d’insults perquè l’Estat federal és a la volta de la cantonada) el portaveu del Grup Parlamentari Popular al Congreso de los Diputados, Rafael Hernando, verbalitzava la profunda reflexió del primer partit espanyol sobre la qüestió: xiulem, simplement, perquè estem malalts. Ole.

dissabte, 6 de juny de 2015

Bestiari del procés: J.R. Bosch, A. Castellà i J.A. Duran i Lleida

Bosch, Josep Ramon (president de Societat Civil Catalana).
Impotència civil.
Aquesta setmana la capacitat econòmica d’aquesta entitat, que no arriba al centenar d’associats però no s’està d’exigir (i obtenir) una forassenyada presència mediàtica acompanyada del suport econòmic i logístic de l’Estat en la seva acció dependentista, s’ha vist reflectida en la contractació (o regal) d’un nou anunci a pàgina sencera als grans diaris barcelonins. La darrera iniciativa, la denúncia davant dels tribunals contra la campanya de la Generalitat que ens esperona a preparar-nos per construir un país millor, un lema que resulta sorprenent que Societat Civil Catalana no comparteixi: no estan favor d’una Catalunya millor? Llançar-se als tribunals denota, novament, la seva desesperació creixent: incapaços d’aconseguir cap mena de mobilització rellevant en defensa de la dependència, han de limitar-se a imitar el “sindicat” d’ultra-dreta “Manos Limpias”, amb el que molts d’ells comparteixen orígens i ideari.

Castellà, Antoni (secretari general d’Universitats del Govern de Catalunya).
Responsabilitat històrica.
Encapçala l’ala independentista d’Unió, que combina el suport de figures com Joan Rigol i Núria de Gispert, amb àmplies capes del partit, especialment al territori, on el suport a les mobilitzacions independentistes, de la V al 9-N, ha estat senzillament massiu. Clar en la crítica a la indeterminació total de la pregunta proposada pel comitè de govern, Castellà haurà de ser l’home fort d’una campanya disputada militant a militant i en la qual caldrà estar amatent a les maniobres pocs clares dels qui controlen l’aparell del partit des de fa tantes dècades. Si se’n surt, Catalunya haurà guanyat un procés més fort i Unió un nou lideratge. I sigui com sigui, Castellà sembla inequívocament cridat a jugar un paper important en la llista per al 27-S que el president anunciarà d’aquí pocs dies.

Duran i Lleida, Josep Antoni (president del comitè de govern d’Unió).
Punt i final.

El de la Franja ha aconseguit aquesta setmana imposar la seva pregunta inacabable. Un rosari de condicions per no baixar (del tot) de l’autobús, que constitueixen un obús en la línia de flotació del preacord sobre el full de ruta. Duran ha estat brillant amb el seu “win-win”: es fa seu el sí i trasllada als contraris la imatge de doblegar-se a pressions externes i d’inestabilitzar greuement el partit. Tot plegat, mentre continua desgastant el lideratge de Mas. El 14 de juny, doncs, els militants d’Unió tindran la paraula: només una victòria del no (entès com a esmena a la totalitat) permetrà salvar un patrimoni polític de 84 anys. En cas contrari, Duran haurà de preparar-se per concórrer en solitari a la cita electoral, com a gran aposta del Pont Aeri: o no, perquè les enquestes aviat revelaran que només farà mal al PP i Ciudadanos i difícilment superarà el 3% dels vots.

dimecres, 3 de juny de 2015

Bestiari del procés: X. Sala i Martín, A. Sánchez Camacho i X. Trias

Sala i Martín, Xavier (professor d’economia a la Columbia University).
Confondre el tot amb la part.
El sectors propers a CiU han paït molt malament la pèrdua de Barcelona. Amb una errònia confusió entre la sort de la federació i (encara més) del seu líder amb el procés, consideren que les eleccions municipals han estat un fracàs de l’independentisme. A la ràdio comtal, Sala i Martín apuntava a la manca de trempera manifestada pel sobiranisme en comparació amb la proposta Colau. Les xifres no semblen avalar una tesi semblant: Barcelona en Comú ha sumat als resultats d’ICV-EUiA del 2011 poc més de 110.000 vots i 6 regidors, en tant que ERC i la CUP als seus de la mateixa convocatòria més de 80.000 i els mateixos 6 regidors. No semblen magnituds molt diferents: el sobiranisme han sumat, sí, encara que no sigui en la direcció ideològica que alguns voldrien.

Sánchez Camacho, Alicia (presidenta del Partit Popular Català).
Castanya monumental.
Ja sabem que sempre guanyen tots, però tot i així, la compareixença de la líder popular per donar compte dels resultats va ser el més patètic de la nit. La Sánchez Camacho va afirmar que el seu partit “namés” havia perdut 130.000 vots i que altres havien baixat més. El PP, pràcticament empatat amb Ciudadanos i la CUP assoleix els seus pitjors resultats d’ençà del 1991, abans de l’era Aznar. La catàstrofe a Barcelona (de 9 a 3 regidors) és dantesca. Arreu, la formació d’Albert Rivera escombra els populars. El “sorpasso” és generalitzat i apunta a una marginalització dels populars a Catalunya que amenaça de deixar-los clarament per sota dels deu diputats a les eleccions del 27-S. Sánchez Camacho ocupa encara la direcció a la colònia només amb l’objectiu d’acabar d’entomar el desastre que vindrà.

Trias, Xavier (exalcalde Barcelona).
Desorientació preocupant.
La reacció de CiU a la pèrdua de Barcelona ha estat lògicament dolguda. Convé, però, que surti quan abans de la desorientació. El president Mas, per comptes d’analitzar les raons de fons, afirmava dilluns que la derrota havia estat conseqüència de la desunió del vot sobiranista, com si algú s’hagués plantejat una llista conjunta de l’independentisme a Barcelona. Els cops de volant de Trias han estat també un autèntic tret al peu contra la credibilitat que necessiten els actors del procés. Després de manifestar-se en campanya a favor que governés la llista més votada i d’acceptar de manera elegant la derrota la nit electoral, dos dies després, com si acatés les ordres de Pilar Rahola, el candidat de CiU passava a afirmar que encara no estava tot escrit: l’espectacle d’especular amb una investidura (l’única aritmèticament possible) recolzada alhora pel PP i ERC, autènticament patètic. Passem pàgina i parlem de futur, del 27-S.

dimarts, 2 de juny de 2015

Bestiari del procés: N. de Gispert, M. Iceta i J. Muñoz

Gispert, Núria de (presidenta del Parlament de Catalunya).
Arriba el moment decisiu.
Un dels elements més importants per definir amb claredat el tauler de joc del 27-S, més enllà de la definitiva configuració de l’espai d’esquerra radical, és disputa en el terreny d’Unió. Naturalment, Duran i els seus voldrien estirar el xicle de la puta i la ramoneta tant com es pugui, si fos possible, fins el mateix dia de les eleccions. Una dotzena de membres del comitè de govern i un miler de militants, molts d’ells, amb responsabilitats territorials, han dit prou a l’ambigüitat i han exigeixit aquesta setmana que la consulta interna del 14 de juny pregunti explícitament sobre la independència. És un repte de primer ordre al lideratge de Josep Antoni Duran i Lleida, que cada dia sembla més ocupat en la seva nova plataforma (Construïm) que en el vell partit de Carrasco i Formiguera.

Iceta, Miquel (primer secretari del PSC).
Enfonsats i cecs.
El Partit dels Socialistes ha resistit l’embranzida en alguns dels seus feus tradicionals, especialment, a l’àrea metropolitana de Barcelona i a Tarragona: a ciutats tan importants com ara Santa Coloma de Gramenet, l’Hospitalet i Cornellà de Llobregat, certament, amb nota. Més de mig milió de vots. País endins, però, tendeix directament a la desaparició. I les castanyes de Barcelona (on fa dotze anys tenia 20 regidors) o Sabadell, on passa de 13 a 5, són directament mítiques. Així que, tant com la no dimissió instantània de Jaume Collboni o Josep Ayuso, la reacció del seu primer secretari entra en la categoria d’insult a la intel·ligència dels ciutadans. Atenció: després que el seu partit hagués perdut vora dels dos-cents mil volts, Iceta ha afirmat que aquestes eleccions marquen l’inici de la recuperació del PSC. Senzillament insuperable.

Muñoz, Jordi (politòlegs).
Dimensionar l’èxit.
Els politòlegs estan de moda. Un dels de capçalera del diari ARA, ha dedicat aquesta setmana diversos articles a cartografiar el notable creixement del sobiranisme i la destacada reculada del dependentisme amb motiu de les eleccions municipals de fa una setmana, apuntant, a més, que el vot sobiranista (ara, del 45%) tendeix a créixer entre 8 i 10 punts en les autonòmiques. Imagineu-vos. En paral·lel, amb la precisió d’arribar fins a la secció censal, Pere Cardús i Marc Belzunces han ofert també des de Vilaweb uns quants mapes que fan una impecable presentació gràfica de les dades relatives a aquesta important contesa electoral. A les xarxes socials han corregut també dos mapes enormement eloqüents que, respectivament, tintaven de colors blau i vermell els municipis conquerits a l’Estat espanyol pel PP i el PSOE: la blancor de la seva absència a Catalunya i Euskadi mostren d’un sol cop d’ull que ja som més fora que dins.

diumenge, 31 de maig de 2015

Bestiari del procés: J. Fernández Díaz, T. Forcades i L. García

Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Pactes ambivalents.
Des de el mateix moment que va acabar el recompte, la nit de diumenge, el cap d’Esperanza Aguirre no para de donar voltes. De la proposta de fer alcalde de Madrid el candidat socialista ha passat, sense solució de continuïtat, a oferir un pacte de tots contra Podemos. La desorientació és màxima. El ministre de l’Interior, qui va intoxicar contra Xavier Trias, ha ofert ara els vots que comanda el seu germà per salvar-li la cadira. Diu que avala els pactes per evitar que l’esquerra radical ocupi llocs rellevants de poder. Volen aïllar-la. Aplicar-li un cordó sanitari. Mentre alguns dels seus candidats parlen del retorn de la crema d’esglésies i la violació de monges. Vés per on, després de tants anys assegurant que el Pacte del Tinell, amb la seva clàusula de compromís contra el PP, era excloent, ara resulta que està justificada contra els de Pablo Iglesias.

Forcades, Teresa (impulsora de Procés Constituent).
Confluència rima amb independència.
Entremig de molts altres vectors entrecreuats, està clar que la confluència de les formacions de l’esquerra (més o menys sincerament) rupturista ha triomfat a les municipals. Allà on Podemos ha col·laborat amb altres forces la suma ha obtingut els millors resultats. La temptació de traslladar el model, mimèticament, a la contesa del 27-S ja és damunt la taula. Procés Constituent, amb una evident pugna interna, vol encapçalar una gran candidatura per canviar-ho tot. Tanmateix, a hores d’ara, no sembla possible sumar ICV-EUiA i Podemos a una candidatura que permeti expressar aquell dia un sí plebiscitari a la independència. Caldrà esperar com es descabdella el debat entre aquestes forces durant les properes setmanes i mesos, però sembla que Procés Constituent serà la primera víctima del desacord entre l’anticapitalisme decidit a prescindir d’Espanya i el que accepta la dependència.

García, Lola (sots-directora de “La Vanguardia”).
Encalçar el president.
No havien transcorregut dotze hores des del tancament dels col·legis electorals i el senyor comte llançava les seves hosts en persecució del president. Objectiu: pressionar-lo per aconseguir aturar el 27-S com sigui. Els resultats de les municipals han estat nefastos pels de sempre. La independència és en sí mateixa una opció terrible, però si, a sobre, ve escorada a l’esquerra (fins i tot anticapitalista!), aleshores ja ni us explico. Durant les setmanes properes, mentre Unió acaba de desfullar la margarida, la pressió de l’establishment sobre el president serà senzillament bestial. Els que confiem en la seva paraula no podem més que proposar-li que anunciï quan abans la seva voluntat de concórrer amb la llista de país que, sense dubte, fa mesos que prepara, apartada del nom tradicional de la seva formació i farcida d’independents de prestigi.

dissabte, 30 de maig de 2015

Bestiari del procés: T. Aira, M, Cardenal i A. Colau

Aira, Toni (periodista).
Frenada parcial.
David Fernández s’expressava amb contundència en valorar els resultats del 24-M: el sobiranisme ha sumat 300.000 nous vots per assolir una xifra (el 44,9% dels sufragis) mai vista en unes eleccions municipals; qui té la temptació de passar-ho per alt és que analitza el procés amb ulls d’un sol partit, encara que s’ofengui. I aquest moviment cap a la llibertat plena no és ni d’una sola formació, ni d’un sol líder. És de la gent. Des de novembre de 2012. Tot no és perfecte: la caiguda de Barcelona a mans d’alguna gent que no està prou compromesa amb el procés és un inconvenient, sí. Però el cert és que (amb la feblesa dels seus 11 de 41 regidors) serà també una oportunitat per comprometre’ls. CiU és imprescindible per culminar el procés independentista: no ho és però, que hagi de guiar el cent per cent del temps el camí.

Cardenal, Miguel (president del Consell Superior d’Esports espanyol).
Trepitjant drets.
L’alt càrrec del govern Rajoy ha amenaçat aquesta setmana amb sancions del Comitè Antiviolència a l’Athletic i el FC Barcelona si es produeix aquesta nit una xiulada (com serà, memorable) a la Marxa Reial i al Borbó. Cap sorpresa en un país en el qual el retrocés de les llibertats civils (en les actituds dels governants i en la legislació que generen) és flagrant i constant. Ara resulta que l’exercici de la llibertat d’expressió (com l’exhibició de símbols) que emparen totes les cartes de drets fonamentals és una manifestació de violència! És ben bé el món a l’inrevès. Un món al qual (que no t’embauquin, benvolgut lector) la dependència ens farà retornar una vegada i una altra: perquè tothom sap que només hi ha una manera de perdre de vista per sempre el Partido Popular.

Colau, Ada (alcaldable de Barcelona en Comú).
Primers moviments.
La triomfadora de les eleccions al cap i casal no ha trigat a obrir ronda negociadora. Descartats CiU, PP i Ciudadanos per raons ideològiques, les opcions es redueixen a dos: PSC o ERC-CUP. L’opció d’una entrada d’Esquerra al govern municipal amb la CUP donant suport puntual des de fora, permetria disposar d’una mica més d’estabilitat (16 regidors). Resultaria, però, prou incompatible amb un pacte Podemos-ICV-EUiA per confegir una candidatura nacional puta-ramonesca per al 27-S i, per tant, enfrontada a ERC i CUP. L’opció d’un govern estable amb el PSC seria, però, un cop directament demolidor a la credibilitat de la nova alcaldessa: “acabar” amb el model Barcelona vigent durant tres dècades a base de compartir llista amb els col·laboradors necessaris i formar govern amb els actors principals. Colau haurà de triar aviat.

dimecres, 27 de maig de 2015

Bestiari del procés: S. Pedraz, J. Sánchez i M. Verdaguer

Pedraz, Santiago (jutge de l’Audiència Nacional espanyola).
Àrbitres comprats.
Pensar que el magistrat del tribunal espanyol d’excepció encarregat de la persecució del terrorisme actuarà contra les forces de seguretat de l’estat veí és d’una ingenuïtat supina. Mai. Encara que els Mossos d’Esquadra presentessin les proves de càrrec més irrefutables, més evidents de la història judicial mundial. Ni que se li aparegués el mateix Perry Mason. La pràctica del desprestigi incessant de la policia catalana i la calúmnia permanent contra els responsables del seu comandament no és una estratègia conjuntural de caràcter partidari, és una veritable operació d’estat amb un objectiu principal: justificar la retirada de les competències de la Generalitat de Catalunya en la seguretat interior del nostre país, un element imprescindible per tal d’evitar una Declaració d’Independència del nostre Parlament en els propers mesos.

Sánchez, Jordi (president de l’ANC).
Portar la guerra a la frontera.
Dissabte, aquest veterà activista independentista, en el marc de la primera reunió del nou Secretariat Nacional de l’ANC celebrada a Cardona, fou escollit nou president, en substitució de la Carme Forcadell. No cal dir (com, des d’aquesta mateixa columna, la setmana passada) els actius que podien aportar altres candidats. L’home triat finalment pel Secretariat, però, indubtablement, també en té: una llarga trajectòria d’activisme i alhora de tracte amb les institucions, un coneixement exhaustiu de la realitat sociològica del nostre país (a partir sobretot dels seus anys a la presidència de la Fundació Jaume Bofill) i un enquadrament ideològic proper al món que ens cal encara atansar a la independència. Tot plegat, un còctel d’ingredients que (pacificada la pugna interna) ha de posar quan abans el motor de l’ANC a tot gas per eixamplar la majoria sobiranista que necessitem.

Verdaguer, Marc (alcalde Calldetenes).
Banderes de part.
El jutjat contenciós administratiu número 10 de Barcelona ha condemnat el batlle osonenc a pagar 1.500 euros de la seva butxaca per no aplicar la sentència que l’obligava a penjar la bandera espanyola a la casa del consell del seu municipi. El contrast amb l’ofensiva simultània de persecució de l’exhibició de l’estelada a l’espai públic no pot ser més bèstia. A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, les quatre forces més votades a Calldetenes foren, per aquest ordre, CiU, ERC, la CUP i SI, sumant entre totes un 87,04% dels sufragis. Ara, la Junta Electoral Central ha recordat que "l'estelada simbolitza l'aspiració d'una part de la societat". A Calldetenes, en concret, l’opció de gairebé nou de cada deu vilatans. Però, vés per on, resulta que l’estanquera, el símbol que representa poc més del 10% dels habitants del poble no és de part. Pura matemàtica recreativa.

dimarts, 26 de maig de 2015

Bestiari del procés: G. Ferre, E. Gesa i C. Mejías

Ferre, Gonzalo (president d’Adif).
Serveis Colonials, S.L.
Són una mina: dijous, Societat Civil Catalana feia, una vegada més (i són ja incomptables), un veritable ridícul atribuint al procés sobiranista l’enèssima jornada de desgavell al servei de Rodalies de RENFE. Com si les competències de control del gestor d’infraestructures, Adif, no fossin del Ministerio de Fomento. El sistema ferroviari espanyol a Catalunya, una de les vergonyes del continent en el país de l’AVE, ha arribat puntual, a dos dies d’acabar la campanya electoral per a les eleccions municipals de diumenge. Difícil ensenyar d’una manera més pràctica i pedagògica la necessitat de disposar d’un estat propi que vetlli pels interessos de la majoria dels catalans: sense independència no hi haurà unes infraestructures de transport dignes en aquest país. Això devien pensar uns quants mentre esperaven debades el tren a les andanes de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Gesa, Esteban (candidat del Partido Popular a Sabadell).
Violència física.
Després del festival racista “in crescendo” al qual ens té cada vegada més acostumats, en competència amb la (per fortuna) declinant Plataforma per Catalunya, darrerament el dependentisme ha optat per donar una passa més enllà cap a la violència física. Després de la baralla de Manresa derivada, segons sembla, de l’insult xenòfob a un menor per part d’un dels candidats de la llista de Ciudadanos, ha destacat també poderosament l’actitud d’energumen del candidat popular a la co-capital del Vallès Occidental, després que aprofités la protesta de membres de la PAH i afectats pel cas de l’estafa del Forum Filatélico, durant el míting de Mariano Rajoy a Barcelona, per agredir físicament a alguns dels protagonistes. La veritat, tant centrisme i moderació entendreixen. Per sort, la campanya s’ha acabat, perquè del contrari encara serien capaços de passar a majors.

Mejías, Carina (candidata de Ciudadanos a Barcelona).
Culminar l’obra.
La formació taronja, producte 2.0 de la platocràcia, només té una estratègia: lluir el lideratge d’Albert Rivera i amagar tots els rostres possibles dels seus candidats, molts d’ells procedents de l’extrema dreta. Tot i l’esforç, la campanya ha anat salpebrada d’escenes tragico-còmiques referents a candidats que no sabien que ho eren, que dimiteixen en llegir-se el programa o que simplement no saben ni què diu. De les poques que s’atreveix a lluir-lo és la Carina Mejías, de dilatada trajectòria com a ex-portaveu frustrada del Partido Popular al Parlament català. Aquesta setmana, agafant al fil una pregunta capciosa de Carles Capdevila s’ha decantat per enderrocar el Born. La imatge és d’una potència esborronadora: després de tres-cents anys d’intentar-ho, aquesta filla de militar (com el pare dels germans Fernández Díaz) proposa acabar l’obra de Pròsper de Verboom i els ducs de Pòpuli i Berwick.