diumenge, 21 desembre de 2014

Bestiari del procés: C. Boix, M. Buch i J.I. Elena

Boix, Carles (professor de política i afers públics a Princeton).
Clarividència entre nervis.
La negociació entre els partits independentistes, afortunadament, després de l’atzucac de l’inici de la tramitació dels pressupostos, continua endavant. HI ha qui (és un dir, en realitat, hi ha un exèrcit d’opinadors!), per comptes de veure-hi una oportunitat de donar el cop definitiu, es dedica a llançar improperis i a fer augmentar la pressió d’una situació ja de per sí prou tensa per als protagonistes, tot avançant escenaris de càstig que, si cal, ja arribaran. Hi ha, en canvi, qui com Carles Boix, membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, posa tota la seva intel·ligència al servei de treballar i oferir els matisos d’un acord que permeti un gran pacte de país que inclogui CiU i ERC (amb altres), com a gran referents independentistes. La proposta: en aquest article del diari Ara aparegut fa uns dies.

Buch, Miquel (president de l’Associació de Municipis de Catalunya).
Eleccions necessàries.
L’alcalde de Premià de Mar, el convergent Miquel Buch, no ha dubtat a demanar aquesta setmana, en nom de l’entitat municipalista més important del país, coautora, amb l’AMI, de l’emocionant mobilització d’alcaldes per la sobirania (recordeu l’estampa a la plaça de Sant Jaume i el Palau de la Generalitat, a Barcelona) més reeixida des de fa un segle, la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries immediates que, en els propers mesos, permetin dotar el Parlament de Catalunya del mandat democràtic necessari per obrir definitivament el camí cap a la independència. L’associació, que aplega multitud d’alcaldes convergents i republicans, ha sabut bastir una postura unitària en favor del que dicta el sentit comú: que és completament inviable continuar amb una legislatura normal després del clam del 9-N.

Elena, Joan Ignasi (advocat i cofundador d’Avancem).
Passes cap a la triple candidatura.
Separar el progrés social del nacional és un dels objectius més cobejats pel dependentisme. Portem anys repetint-ho: són senzillament indissociables. Com demostren els actuals pressupostos de la misèria autonomista, serà impossible (re)crear unes condicions de vida dignes a Catalunya sense disposar d’un Estat propi. Després de la constitució fa algunes setmanes del Moviment d’Esquerres (MES), aquests dies, en la seva quarta assemblea, Avancem ha manifestat, a més, de la seva voluntat de construir un pol de centre-esquerra a les municipals, la seva obertura a situar algú a la llista construïda al voltant d’ERC a les eleccions que ha de convocar ja el president Mas. A l’espera del llançament definitiu de la Crida Constituent, van prenent forma les tres grans llistes independentistes que podrien concórrer a unes eleccions plebiscitàries, és a dir que donessin el mandat democràtic necessari per proclamar la independència.

dissabte, 20 desembre de 2014

La clau del CEO: un joc de credibilitats

Havia d’arribar el moment en el qual les tendències es belluguessin, després de dos anys de gran estabilitat. Cal comprovar si es tracta d’una modificació puntal o esdevé tendència. Francament, sembla un canvi massa brusc, que caldrà analitzar en perspectiva, sobretot quan nous lliuraments del Baròmetre del CEO permetin (o no) confirmar-lo. Just abans del 9-N, l’octubre de 2014, l’aposta dels catalans per un Estat independent en resposta multi-opció (regió, autonomia, estat federal o independent) se situava en el 45,3%. Només uns mesos abans, en el moment màxim (novembre de 2013) havia assolit el 48,5. Ara, en poques setmanes, ha caigut fins el 36,2: es a dir, un de cada quatre partidaris d’un estat independent (se suposa) han deixat de donar suport a aquesta opció en només un any. Correlativament, si el novembre de 2012, la resposta directa en un referèndum a la pregunta què votaries demà en un referèndum sobre la independència assolia el 57% de Sí (màxim històric), ara mateix se situa en el 44,5% (si bé amb una pregunta que ja no és sobre què faries en un referèndum sinó sobre què vols, cosa matisadament diferent).

Més enllà dels grans canvis metodològics d’una enquesta fora dels Baròmetres ordinaris que, per tant fa de mal comparar, amb una mostra més petita, telefònica i no presencial, amb sobre-representació dels nascuts fora de Catalunya i dels majors de 65 anys i amb preguntes i qüestionari diferents, si és que hem de creure (que no sé) un canvi tan important, caldrà analitzar-ne les causes. A mi em sembla que la clau està en la credibilitat de fons dels projectes de país: encara que sembli impossible, la consolidació de Podemos, en certs àmbits d’electors, hauria pogut revifar el zombi d’una Espanya federal possible. En l’altra extrem, la manca de conseqüències pràctiques del 9-N, l’aturada en sec posterior i la imatge de divisió interna, han fet que en el moment d’enquestar la credibilitat del projecte independentista es vegi afectada pel fet que la baralla actual fa que no presentem un full de ruta compartit i per tant creïble. Però tothom tranquil: el bluf federalista s’escenificarà ben aviat i els independentistes tornarem a la unitat de acció. El procés continua essent irreversible, però només la nostra capacitat de reforçar-nos en credibilitat el farà més o menys ràpid.

divendres, 19 desembre de 2014

Podem anar encara més enrere

Signes clars que l’esquerra espanyola, a mesura que s’aproxima l’any electoral, es desplaça en contra-direcció als interessos de Catalunya. El desplegament per la base, però, pel que fa als lideratges, de dalt a baix, del nou partit reformista espanyol continua avançant com els crancs, marxa enrere: no només en les seves, almenys inicialment, ambicioses propostes socials o en relació a la denúncia al pagament del descomunal deute privat que l’Estat espanyol ha convertit en públic. En l’àmbit de l’estructura territorial i el respecte a la plurinacionalitat, a desgrat (se suposa) de la professora de la Universitat de Girona Gemma Ubasart, al ritme que han imprès de marxa enrere, és possible que d’aquí uns mesos arribin a demanar la supressió de les comunitats autònomes. Les seves darreres intervencions deixen clar que la formació de Pablo Iglesias no contempla l’exercici del dret a decidir si no és dins la legalitat espanyola. És a dir, defensa un dret a decidir de broma.

Parlem clar, defensar un dret a decidir només dins la legalitat espanyola de 1978 és a la pràctica, negar el dret a decidir: és regalar a la casta la clau de la reforma territorial, talment com ha fet Miquel Iceta amb la seva reculada vestida de progrés: ara admet que si els catalans votem no a la reforma constitucional que ens cuinaran (que, naturalment, perquè hi són en contra tres quartes parts dels espanyols, no veurà mai la llum) caldrà que Espanya negociï la celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. Uns i altres volen que aturem les nostres passes, a l’espera d’una reforma del sistema a la qual ha de donar el vistiplau la dreta espanyola que recollia signatures contra Catalunya i que està practicant (a compte de la crisi) l’operació de restricció de l’autonomia més ambiciosa, per davant de la LOHPA, des del 1978. Una cosa: som idiotes (a la vista està el que ens costa posar-nos d’acord per fer via), però no tant.

P.S. A la vista del darrer CEO que s'acaba de fer públic rectifico: sí, som bastant idiotes!

dijous, 18 desembre de 2014

Ajudar-los és la nostra responsabilitat

Fa dos mesos, tot i que la carrosseria lluïa nova, el tren va començar a fallar greument per falta de bon manteniment: la inèrcia dels temps de bona marxa va aconseguir superar l’obstacle més difícil, aquell llarguíssim túnel, gràcies a l’astúcia del conductor i la tenacitat dels passatgers, però, finalment, s’ha aturat. Uns diuen que és culpa del maquinista, confiat de la robustesa del vehicle; altres, del revisor, que hauria d’haver vist molt abans que alguna cosa no rutllava. Uns i altres ho saben: si es mesuren bé les forces encara és possible arribar a l’estació de destí on time. Els qui anem al tren tenim dues possibilitats: abraonar-nos sobre el conductor i el revisor, o tots dos alternativament (cadascú, segons les seves preferències), per recriminar-los perquè el tren, amb tot el que hem pagat de bitllet, no funciona com caldria; podem amenaçar-los amb un acomiadament automàtic i infamant. O ajudar-los a portar la màquina i tots els vagons de la millor manera possible, sigui com sigui (no com ens agradaria o com pensem que seria ideal) fins al destí final que, suposadament, desitgem tots.

M’agradaria que tot plegat hagués anat molt diferent. Molt. Des del trencament del 13 d’octubre, podem dedicar-nos a matxucar a les xarxes socials i als mitjans, amb totes les nostres forces, als qui van al capdavant del comboi. És molt comprensible interpretar cada gest i cada situació que protagonitzen en sentit negatiu. Pessimista. Podem. Recriminar-los cada dia que passa, fins i tot cada hora, el seu desacord. Sí, podem fer-ho. Però també podem intentar treballar al servei dels grisos. Mirar d’obligar-los a una entesa amb cessions mútues. Perquè encara som a temps de premiar la il·lusió de tanta gent. Podem obrir finestres i fer que circuli l’aire als entorns resclosits. Podem valorar cada gest com una passa, per petita que sigui, en la bona direcció. Parlar de la importància de l’acord que arribarà o continuar segregant bilis a tones sense moure’ns de lloc. I l’obligació de tothom, a casa, a la feina i més encara dels qui tenim qualsevol finestra als mitjans, és la d’ajudar, mentre sigui possible, mentre el tren tingui alguna possibilitat d’arribar a l’estació, encara que sigui bufant. I temps tindrem per passar comptes.

P.S. Després d’escriure aquestes línies llegeixo la crònica de la intervenció d’ahir de la Carme Forcadell: no puc estar-hi més d’acord en el seu clam contra el pessimisme!

dimecres, 17 desembre de 2014

Bestiari del procés: C. Mejías, A. Rivera i M. Soares

Mejías, Carina (probable candidata de Ciudadanos a l’Ajuntament de Barcelona).
Xipollejant en la mentida.
Una de les estampes més patètiques de la setmana correspon a una piulada llançada (i rectificada poc després davant l’allau d’indignació generat) des del compte oficial del partit ultra espanyolista a Nou Barris (Barcelona). Deia el següent: “¿Sabias que las Becas comedor estan condicionadas por saber o no catalán?”. Cada dia l’espanyolisme ens ofereix la seva ració d’insult, de bilis i de mentida. Però hi ha jornades en les quals excel·leix. Defensar el #MejorUnidos al mateix temps que es menteix descaradament amb l’objectiu d’enverinar la convivència i fer-se amb un grapat de vots és una actitud moralment inqualificable. Superada la nàusea inicial ens resta el plaer de comprovar com Mordor es degrada dia a dia, mentre nosaltres lluitem, només mirant endavant, per construir una societat inclusiva i plural. Un país nou per tothom. Fins i tot per a la gentussa.

Rivera, Albert (president de Ciudadanos).
Reproducció del sistema.
El temps avança cap a un any electoralment intensíssim. La preparació de les eleccions municipals de finals de maig està deixant al descobert els mètodes desesperats d’una opció política que, per massa catalana, tot i que sigui ultraespanyolista, no qualla a Espanya: l’objectiu, constituir del no res unes quatre-centes candidatures electorals. Tot i que, teòricament parlem de formes autoproclamades com a renovadores de la vella política, com en el cas de Podemos, la construcció de candidatures es fa rigorosament de dalt a baix, amb una aplicació de la via digital executada sense contemplacions. Aquesta setmana un centenar i mig de militants i exmilitants de Ciudadanos a Espanya han denunciat les pràctiques caciquils de la direcció d’Albert RIvera. Els mateixos mètodes de sempre però aplicats amb una dosi corregida i augmentada de messianisme.

Soares, Mário (expresident portuguès).
Justícia històrica.
Diplocat, el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, entitat publicoprivada que desenvolupa una activitat incansable de difusió de la causa i els interessos del nostre país arreu del món, ha organitzat en pocs dies actes a Lisboa i Viena, amb les habituals escenes ridícules provocades per les respectives ambaixades espanyoles, que han enviat alts funcionaris per difondre entre els assistents, a base de papers mal confegits, l’argumentari del Govern espanyol contra la independència. A Portugal, l’expresident socialista Soares ha lloat el paper històric dels catalans en l’assoliment de la independència portuguesa i ha defensat el nostre dret a decidir en llibertat el propi futur polític. A més, el Govern ha aprofitat per anunciar públicament que obrirà noves oficines a les capitals italiana i austríaca per avançar en la internacionalització del procés. Més, més, volem més estructures d’Estat!

dimarts, 16 desembre de 2014

Bestiari del procés: C. García, M. Iceta i P. Macías

García, Coque (membre de Súmate).
L’altra guerra bruta.
La bona gent de Súmate va acudir dilluns al programa líder de la ràdio catalana per defensar la seva honorabilitat davant dels atacs de Gonzalo Bernardos, qui dies abans havia titllat de subvencionada la plataforma independentista de catalans d’origen espanyol; l’expert més omnipresent a les tertúlies va marejar la perdiu amb la seva habitual indignitat moral i intel·lectual. Va parlar del seu salari acadèmic, però no de tot el que cobra per participar en desenes de tertúlies. Coque García, en canvi, va ratificar que l’entitat no cobra un euro de subvencions, que planifica els seus actes en funció dels recursos que disposa (recollits dels seus socis) i que, en canvi, veu com altres entitats suposadament nascudes de la societat civil disposen d’ingents quantitats de recursos. A ells mai els difamarà Gonzalo Bernardos, perquè són dels seus.

Iceta, Miquel (primer secretari del PSC).
Superar-se sempre és possible.
Mítica conferència del “nou” líder del que queda dels socialistes catalans a les ordres de Madrid. Tot el catàleg de tòpics de Pere Navarro, però enumerats amb més gràcia pel seu autèntic autor intel·lectual. Que la majoria dels catalans, diu, no volen la independència com es va demostrar el 9-N; se li oblida, però, per analogia, recordar que el 2006, d’acord amb la mateixa lògica (i amb idèntiques xifres de suport), també una majoria dels catalans van dir que no volien l’Estatutet i, en canvi, està en vigor. Diu que ens guiarà per fer l’Espanya que volem, en una doble falta de respecte: de primer, perquè el 16% que som els catalans imposarem el nostre criteri al 74% d’espanyols que vol continuar igual o recentralitzar; també, als catalans que durant 300 anys han intentat sense èxit canviar una Espanya encantada de ser com és.

Macías, Pere (diputat de CiU al Congreso de los Diputados).
Encara miren enrere.
“És molt fort”; “el camí és un altre”. Per als divuit mesos de negociació que preveu el full de ruta del president Mas, cal ser-hi a Madrid. És molt prematur. Tal vegada, l’ombra de Duran és encara massa allargada. El número dos del grup de CiU al Congreso de los Diputados troba encara excessivament agosarat cremar les naus i plantar definitivament Espanya, emprant mesures de caràcter irreversible. Encara el reflex autonomista és massa present. El canvi de xip del que ell mateix parla, inexistent. Alfred Bosch, per part d’Esquerra, es manifesta també escèptic: no vol passar primer i quedar-se sol. És evident que, en aquesta part definitiva del procés, amb les seves rutines de trenta-cinc anys de regnar sense controls, els partits polítics ens donaran encara moltíssima feina.

dilluns, 15 desembre de 2014

Retardar les eleccions? Una incoherència d’arrel

Emboirats entre mantres. Hi ha el de la pluralitat de llistes per abastar els indecisos. Hi ha, a l’altra banda, el de la necessitat d’una llista única, presentada com a única alternativa a unes eleccions normals. En tots els casos, com si no existissin els grisos. Com que el primer ja el combaten a la xarxa insignes opinadors, m’hi fixo en aquest darrer argument. Si no és per fer unes plebiscitàries anirem fins al 2016: ara, no podem convocar unes eleccions normals. Ho sento, però em sembla que aquesta visió manipula la realitat 180 graus. És exactament al contrari. És imprescindible convocar eleccions, sigui la fórmula de partits o candidatures que es presentin la que sigui, precisament perquè, després del que ha passat en aquest país durant els darrers tres anys, és absolutament impossible continuar endavant amb aquesta legislatura com si fos un període polític normal, fins i tot, encara que el president gaudís de majoria parlamentària per fer-ho. No, cal rebre un mandat renovat del poble: és per això que les eleccions (el president ja triga!) cal convocar-les com abans millor.

Anem a pams. Fins ara, molts han lloat la proximitat del Gran Timoner als anhels de la brutal mobilització sobiranista (no tant als de les víctimes de la crisi social que ens ha tocat viure i a ell gestionar). Així ha estat, en efecte. El setembre de 2012, després de la descomunal manifestació de l’Onze i del cop de porta de Mariano Rajoy a negociar un pacte fiscal, el president Mas va convocar les eleccions per rebre un mandat clar en relació a la proposta de convocar una Consulta sobre el futur polític del país (incís: que ell volia fer en 2016). Doncs bé, aquest mandat d’ara fa dos anys, després del 9-N, està clarament caducat: aquest és el motiu principal pel qual cal anar a unes noves eleccions. Ara, Artur Mas té dues possibilitats: convocar els comicis per rebre el mandat popular explícit d’encetar el procés d’independència o sotmetre a les urnes un plantejament alternatiu per al futur del país a aplicar durant els propers quatre anys. Així, doncs, esperant que es decanti per la primera opció (si pot ser, naturalment, acordada amb ERC, la CUP, l’Assemblea, Òmnium i tutti quanti), és la seva responsabilitat cridar a les urnes els catalans el més aviat possible.

diumenge, 14 desembre de 2014

Bestiari del procés: M. Crosas, I. Cusidó i J. Fontana

Crosas, Marc (futbolista).
A l’espera de l’altre passaport.
Una de les escenes que sempre em vénen al cap quan recordo el procés fallit de reconeixement internacional de la Federació Catalana de Patinatge, perseguit i boicotejat per l’Espanyola a les assemblees de Fresno i Roma (ara, justament ha fet deu anys de la primera) és la del seu president, Carmelo Paniagua, al faristol, brandant el passaport espanyol en una versió elaborada de l’intel·ligent “que pone en tu DNI.” Amb aquell gest potent que li hem d’agrair, vàrem capir que mai disposaríem del dret plenament reconegut a disposar de seleccions normalitzades si, abans, no obteníem el nostre propi estat. Ens hem posat decididament a la feina, però, entretant, hi ha gent com el futbolista Marc Crosas que ha tirat pel dret i ha aconseguit la carta de ciutadania mexicana, que li permetrà jugar amb la selecció d’aquell país. Felicitats per abandonar la presó!

Cusidó, Ignacio (Director General de la Policia espanyola).
Cadascú té els seus herois.
En presència de la delegada del Govern espanyol, el més alt responsable de la policia espanyola ens va visitar per llançar-nos diumenge passat una arenga espanyolista sense contemplacions. Diu que els policies morts a Sabadell a mans d’ETA ara fa 24 anys van donar la seva vida per la Constitució. El fonamentalisme constitucional que destil·len a tota hora els vells partits i la premsa espanyola resulta particularment difícil d’entendre. No es defensen uns valors, unes idees, sinó un text legal. Fins i tot, s’afirma en ple deliri que gaudim de drets fonamentals no perquè sigui un fet consubstancial a una democràcia, sinó perquè els recull l’arquitectura legal. Que Catalunya gaudeix d’autogovern gràcies a la Constitució, com si el text del 78 l’hagués creat. És el seu particular món al revés, en el qual impedir votar és una gran notícia per a la democràcia.

Fontana, Josep (historiador).
Mirada llarga.
L’historiador català viu més prestigiós ha continuat aquesta setmana amb la presentació als mitjans de la seva darrera obra, el llibre “La formació d'una identitat. Una història de Catalunya”, un repàs global a la trajectòria històrica del nostre país d’autèntica lectura obligatòria. De la seva entrevista al programa radiofònic de Mònica Terribas, altament recomanable, us en destaco tres idees fonamentals sobre el moment actual que viu el país, fetes des d’una mentalitat escèptica envers la viabilitat de la independència en el curt i, fins i tot, en el mitjà termini: som en una carrera de fons i caldrà persistir (si hem superat cinc segles de dificultats, ja no vindrà d’aquí); el nostre és un moviment de base popular d’una potència inaudita a l’Europa actual; i serà la gent, més enllà dels partits i els lideratges polítics, la que el portarà quan sigui possible fins a la culminació.

dissabte, 13 desembre de 2014

Bestiari del procés: K. Aulet, F. Bonet i C. Castro

Aulet, Kim (activista en xarxa).
Cremar les naus de la desconnexió.
Les xarxes socials han bullit tota amb la #ViaClaver, la sàvia proposta consistent a què els partits sobiranistes rebutgin, en un acte de suprema coherència en la desconnexió amb Espanya, presentar-se a les properes eleccions generals de la tardor del 2015 o principis de 2016. Que els independentistes en fem boicot actiu, negant-nos a participar a les meses electorals. De moment, els partits han respost amb la fredor habitual de qui vol anar pas a pas, sense tancar-se el camí de sortida. Tal i com proposa el seu autor, per donar credibilitat a la solidesa de la seva aposta independentista estaria bé que els partits que concorreran a les eleccions plebiscitàries dels propers mesos anunciessin, en el marc del full de ruta que estan acordant (sí, oi?), quina serà la seva posició al respecte. També això ens ajudarà a triar.

Bonet, Francesc (director general del Sistema d’Emergències Mèdiques).
Necessitats d’assistència.
Estic molt d’acord amb la crida del conseller Mas-Colell a no fer demagògia amb els salaris dels alts càrrecs de l’administració. Si volem els millors els hem de pagar com correspon. D’acord. Hi afegiria que sempre que només s’hi dediquin un temps. Tots els principis generals tenen, però, excepcions: els temps actuals, els de la pitjor crisi econòmica dels darrers vuitanta anys, en són una de claríssima. Cal viure molt fora d’aquest món, ser directament un astronauta, un autèntic campió, per cobrar-se complements per valor d’un 19,3% més aquest 2014. És el cas més extrem d’entre els set directius de la sanitat pública que s’han apujat els emoluments enguany, tot i les retallades. És impossible demanar als altres unes draconianes mesures d’estalvi (suposadament, per fer viable una sanitat pública de qualitat) quan no s’està disposat a aplicar-se a un mateix una mínima contenció?

Castro, Carles (analista electoral de “La Vanguardia”).
Mitjans embogits.
El diari comtal ens ha obsequiat aquesta setmana amb l’enèsima enquesta-acte de fe, sense, com és habitual (a diferència del que fa GESOP per a “El Periódico”), facilitar cap mena de dada interna en brut. Però, aquest cop més que les arts de cuina, el que més ha sorprès (per dir-ho suaument) ha estat l’exercici delirant de presentació de la informació, a base de destacar tot allò que beneficia a l’statu quo en titulars i amagar les dades poc propícies a l’stablishment a l’interior. Gran titular: “La mayoría ve el plan independentista de Mas perjudicial para la economía”. Dada a l’interior: “Más del 43% (un punto menos que hace un año) creen que el nivel de vida sería mejor en una Catalunya independiente y casi un 26%, que sería igual”. Un tipus de confusió dependentista que explica bé perquè en el darrer any el diari ha reduït d’un 10% les seves vendes.

divendres, 12 desembre de 2014

Demostrar-los qui mana (#ViaClaver)

És prou conegut, però convé recapitular per posar-vos en situació: amb la seva majoria abassegadora al Congreso de los Diputados ens van negar per terra, mar i aire, fins a catorze vegades, la possibilitat de celebrar un referèndum acordat. Finalment, varem intentar-ho a través d'una Consulta no referendària, que ens van rebregar a la cara sense contemplacions, per la via d'una actuació exprés que els de "Polònia" van escenificar com una mena d'entrada a boxes d'un bòlid de Fòrmula 1. Està clar: el 16% de catalans que hi ha a Espanya només podem votar per decidir el nostre futur polític si convencem un 50% dels diputats espanyols que votin una reforma constitucional per majoria de dos terços, convoquin un referèndum que els nostres amics peninsulars tornin avalar i que un nou Congreso torni a sumar els dos terços per avalar per segona vegada allò que demanem una minoria demogràfica dels espanyols. Allò que una majoria claríssima no està disposada a acceptar en cap cas.

El resum de tot plegat és clar: es tracta de demostrar-nos que no manem, que no podem dir-los què i quan podem votar sobre el nostre futur polític. I és justament això el que més m'encanta de la proposta més fresca dels darrers mesos a la política catalana (amb permís, naturalment, del procés participatiu del 9-N). D'entre tots els arguments a favor de la #ViaClaver hi ha un que m'agrada especialment. Que és el boomerang perfecte a la seva prohibició humiliant del 9-N. És pagar-los amb la seva pròpia moneda. El que més em sedueix és que fent boicot a les seves eleccions, negant-nos a votar i a formar part de les seves meses electorals, assumint les conseqüències que se'n derivin, els diem exactament el mateix que ells ens han vomitat a nosaltres durant tants mesos, fins a l'extenuació: que ells no manen, senzillament, que ja no poden dir-nos què i quan podem votar sobre el nostre futur polític. Que decidim nosaltres i decidim marxar.

dijous, 11 desembre de 2014

Dos grisos per a un acord possible

Els dos principals actors de la representació, Artur Mas i Oriol Junqueras, han plantejat ja les seves apostes pròpies per continuar amb el procés a través d’una convocatòria electoral plebiscitària que pugui substituir el referèndum prohibit per Espanya. Totes dues gaudeixen de potents avantatges i d’alguns inconvenients. Per arribar a un consens mínim, és evident, caldria identificar correctament quins són els elements que podrien aconseguir compensar al màxim, en la mesura del possible, els problemes que planteja cada opció. No amagaré que em decanto per l’aposta paraigua que unifiqui tres llistes de fet separades, que podrien ser Ara és l’hora-Llista pel Sí, Ara és l’hora-Esquerra per la Independència i Ara és l’hora-Crida Constituent. Sí aquestes tres llistes acorden un punt comú clar amb un objectiu i un full de ruta cap a la independència i realitzen actes conjunts compartint el suport de l’Assemblea en una potent campanya electoral, crec que la lectura immediata dels resultats podria ser perfecta, especialment, si s’acordés a l'avançada que, passi el que passi, es mantindrà el lideratge del president Mas.

D’altra banda, la candidatura unitària té tots els avantatges de comprensió del resultat a nivell mundial, però pot deixar fora alguns indecisos. Se m’escapa l’efecte il·lusió que tot sovint sento invocar: em sembla que pràcticament tots els votants independentistes estan a hores d’ara hiper-motivats. Caldria compensar-ho, en tot cas, amb l’establiment per part de les forces polítiques que hi donin suport, d’un decàleg fort on la regeneració democràtica, la lluita contra la corrupció i el salvament de l’estat del benestar haurien d’aparèixer lligades a la recuperació de la plena sobirania política. A més, probablement, fora bo que la llista fos encapçalada per un personatge destacat de la societat civil i que la seva composició comptés amb homes i dones destacats del cantó ideològic de l’esquerra i amb força pel seu activisme social en l’àmbit de l’entorn de la capital catalana. Proposta A o B. Tinc les meves preferències, però crec que és possible acabar comprant-ne una o altra com a mal menor. Perquè, si alguna cosa està clara, és que l’alternativa d’embarrancar durant un any i mig seria molt, però molt pitjor que qualsevol de les altres dues. De fet, no ens la podem permetre de cap manera.

dimecres, 10 desembre de 2014

Bestiari del procés: M. Rajoy, S. Sostres i J.A. Zarzalejos

Rajoy, Mariano (president del Govern espanyol).
Fiu-fiu.
Aquest home no ens falla mai. És un veritable orfebre d’independentistes. Només desqualificacions i insults i ni una sola proposta. La voluntat de mantenir per terra, mai i aire la seva doble aposta simpàtica: salvar-nos amb els nostres diners i impedir-nos votar per decidir el nostre futur polític en llibertat. Una visita llampec, de poc més de dues hores, que ha deixat fins i tot els seus amb un pam de nas. Feta només com a líder del PP, davant de la seva claca, no com a president del Govern, per escoltar els representants socials i institucionals del país. Això, tot i que és Espanya qui té un veritable problema a Catalunya. I, una vegada més, els teòricament patriotes actuen només en benefici dels interessos socials i econòmics que representa el PP. Gracias presidente per dissoldre en un plis-plas qualsevol dubte.

Sostres, Salvador (perodista).
En el bàndol correcte.
Fa pocs dies, el president Mas creuava el seu Rubicó particular, renunciava definitivament als eufemismes i traçava un full de ruta definitiu cap a la independència en un període de divuit mesos. Gairebé simultàniament, un dels seus antics valedors, ara aferrissat enemic íntim en l’àmbit dels mitjans, en nòmina de l’espanyolisme des de fa ja uns quants anys, consolidava definitivament la seva aposta personal per acabar d’arrodonir el seu personatge repulsiu, ara, posat al servei de l’Espanya de sempre. La seva crònica de la visita llampec de Mariano Rajoy el retrata lliurat en cos i ànima a la causa del dependentisme més radical. Per a molts ha estat, realment, una enorme alegria: que gent de la seva categoria moral formi part dels nostres adversaris polítics ens fa automàticament millors. Anar-hi de bracet sí que seria un veritable dilema.

Zarzalejos, José Antonio (periodista).
Adobar el terreny.
Poc a poc es van acumulant els arguments. Aquesta setmana, arran de l’aposta, sempre que en té l’oportunitat reiterada pel president de Freixenet, en favor de la subordinació perpètua dels catalans a les decisions del Congreso de los Diputados. La suposada persecució dels espanyols a Catalunya, naturalment, ocuparà el primer lloc entre els “arguments” que el Govern de Madrid farà servir, arribat el moment, per suspendre l’autonomia catalana. Zarzalejos, histèric, ja crida aquests dies, sense manies, a emprar els "mecanismos de coerción que la Constitución legitima". Avancem inexorablement cap a un escenari de confrontació total: l’únic dubte, el que encara no sabem, és si les mesures excepcionals que ens aplicaran arribaran abans o després del desastre total del Partido Popular a les eleccions de maig de 2015.

dimarts, 9 desembre de 2014

Bestiari del procés: J. Ortega, M. Pigem i E. Pino

Ortega, Joana (vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya).
Consolidant l’opció.
Després de votar a la Consulta sobre la independència de 2011 i de participar amb discreció a les darreres Diades multitudinàries, la número dos del Govern Mas s’ha definit aquesta setmana per primera vegada públicament com a independentista. Per ser més exacte, com a “independentista de reacció”: no se sap si és sobretot (o totes dues coses alhora) un efecte de la querella fraternal que ha impulsat el Govern espanyol contra ella, o la manifestació definitiva de la insignificància total d’un Duran i Lleida que (si no fos per la famosa foto del Palace) comença a fer fins i tot un xic de peneta. Sumem i tot sembla indicar que Unió (només cal recordar els entusiastes aplaudiments d’Espadaler al president Mas) s’afegirà clarament al bloc del sí en les plebiscitàries que arriben.

Pigem, Mercè (ex-vocal del Consell General del Poder Judicial).
Posar-ho en safata.
El diari “Ara” començava la setmana destapant l’operació del ministre Fernández Díaz (delegat de Rajoy i Sáenz de Santamaría) contra el sobiranisme, a través d’una unitat especial de la Policia encarregada d’investigar-nos a tots plegats per motius estrictament polítics. El cas Pigem cal inscriure’l, naturalment, en aquestes coordenades: amb el seu descavalcament del CGPJ, el PP aconsegueix embrutar una mica més la imatge de CIU, però sobretot guanyar-hi una majoria que li permeti allunyar el jutge Ruz de la instrucció del cas Gürtel. El joc brut de l’Estat no pot amagar, però, la turpitud de la representant catalana. Amb la que cau, 9.500 euros rebuts de la mare i trets d’Andorra (per regals de Nadal?): realment, alguns dels nostres polítics són gent d’un altre planeta.

Pino, Eugenio (comissari de la Policia espanyola).
Se sabrà tot.
Finalment, un dels grans mitjans de comunicació del país s’ha posat les piles per denunciar el joc brut d’Espanya i ha contribuït decisivament al despullament integral de l’estratègia del Govern espanyol en la seva batalla pel descrèdit del que consideren les figures capdavanteres de l’independentisme. Ara sabem que, probablement poc després del triomf electoral del Partit Popular i en particular des de que el Gran Timoner va emprendre la ruta, a les altes instàncies de la policia, s’ha creat una estructura paral·lela a l’oficial encarregada d’investigar els sobiranistes per les seves idees. Es tracta d’una veritable policia política, lliure de cap mena de control judicial i a les ordres directes del comissari Pino, l’home de confiança del ministre de l’Interior. Modèlic. Estat de dret i tal i tal.

dilluns, 8 desembre de 2014

Com deixar-ho de veres (#ViaClaver)

Pel que sé de les converses a la vora del foc, el meu avi, mort quinze anys abans de la meva aparició en aquest món, era un home de sòlides conviccions i de caràcter expeditiu. En la memòria familiar dels qui l’hem succeït ha quedat fixat el record de com afrontà els primers coquetejos d’un dels seus fills amb el tabac: el convidà a fumar conjuntament un havà empassant-se el fum i el resultat, en forma da mareig i vomitada descomunal el va immunitzar per a la resta de la seva vida. Actuar a l’avançada, preventivament, és sense dubte el més intel·ligent, perquè després costa molt deixar-ho, especialment si, tot i el mal rebut durant dècades, hi ha qui li ha acabat agafant fins i tot el gust, vivint a cos de rei a canvi de servir els qui tots sabem. No cal dir que, una vegada enganxat, deixar les dependències és molt més costós. A aquests alçades, contrastat mèdicament l’efecte devastador de la dependència, advertit que li va la vida en l’envit, el pacient sap perfectament que ha de deixar-ho. És el primer pas. Important. Sap que no hi ha vida més enllà. Lliures o morts.

Però, caram. Les dependències són com són i costa molt tallar les amarres. Habitualment, passem per un estadi de sí, ho sé, he de fer-ho, però no cremem del tot les naus. Un hemisferi del cervell vol entabanar l’altre. He decidit deixar-ho però continuo passant per aquell lloc dels afores, on sé que un senyor amb caputxa em passa coses. He decidit deixar-ho però al rebost, darrera les conserves, encara tinc una ampolleta, ei, només per a un moment crític, de màxima desesperació. Sí, he decidit deixar-ho, però al fons del tercer calaix de l’escriptori, a sota l’estelada de les manis, encara tinc un paquetet amb l’encenedor a dins. Em penso que ara som exactament en aquest punt. Sí, tots plegats hem decidit deixar-ho (deixar-la), però, insegurs com estem (sobretot alguns) de l’aposta, no ens atrevim encara a cremar definitivament les naus. No canviem definitivament de ruta. No llancem el líquid maleït per l’aigüera. No enviem a la brossa el paquet de ros. I no, amics, és el moment de fer la passa definitiva, de fumar-nos un havà com una casa i treure-ho tot. De desenganxar-nos. D’emprendre la #ViaClaver.

P.S. En canvi, la solució coma etílic d’en Josep Lluís Carod-Rovira no em convenç: hi veig risc de continuar enganxats.

diumenge, 7 desembre de 2014

Bestiari del procés: M.D. Cospedal, O. Junqueras i A. Mas-Colell

Cospedal, María Dolores (Presidenta de Castella-La Manxa i secretària general del PP).
Escenaris de combat.
Encara que la pròpia interessada va mirar de rebaixar el soufflé hores més tard i que la direcció socialista s’ha apressat a negar-ho, el cert és que la secretària general dels populars ha començat a preparar el terreny en la línia d’una gran coalició entre els dos grans partits estatals, capaç de frenar la previsible força descomunal de Podemos als propers comicis generals. Els d’Iglesias van camí de guanyar les eleccions i un pacte de perdedors entre PP i PSOE tindria per a les forces de statu quo la gran virtut de blindar l’immobilisme per quatre anys més, amb una majoria parlamentària sòlida. Comportaria també un altre efecte fortament desitjat pels populars: estroncar d’arrel qualsevol mena d’entesa per a reformar la Constitució.

Junqueras, Oriol (president d’Esquerra Republicana).
Un camí més clar.
La conferència del líder d’Esquerra ha estat acollida amb evident disgust per part d’amplis segments del sobiranisme. Es pot dir que, des de dimarts, Artur Mas ha consolidat encara més les seves opcions de victòria en les properes eleccions, amb un resultat fins i tot que, si sap envoltar-se personalitats brillants, pot apropar-se al de 2012. Tanmateix, si, amb la seva aposta, Oriol Junqueras s’ha apropat a la gent del sí-no i n’arrossega ni que sigui uns quants diputats més haurà valgut la pena. Per entendre el seu moviment, probablement, cal tenir en compte que el proper partit a esclatar serà una ICV en procés de deglució (a Barcelona, completat) per Podemos. Les previsibles tres llistes sobiranistes (amb la CUP) sumaran més diputats pel Sí dels que hi ha hagut mai al Parlament de Catalunya: una majoria incontestable per construir i declarar la independència.

Mas-Collell, Andreu (conseller d’Economia).
La peça clau de la sala de màquines.
El veterà professor ha presentat aquesta setmana en nom de CiU el projecte de pressupostos per a l’any vinent, que difícilment comptarà amb l’aval parlamentari per surar. Retrata la insuficiència financera del Govern de Catalunya, resultat d’un ofec llargament executat, i fia una part dels ingressos a un seguit de transferències procedents de l’aixeta de Montoro que tothom sap que no vindran. L’assignació a l’Agència Tributària de Catalunya, ara sí, augmenta d’un 26%: una estructura encara clarament insuficient per fer realitat una hisenda pròpia. El veterà professor ho té clar: aquests pressupostos han de servir sobretot per denunciar el gran negoci que l’Estat espanyol fa amb Catalunya, enmig del patiment de milers i milers dels nostres conciutadans. Confiem que sigui l’últim.

dissabte, 6 desembre de 2014

Bestiari del procés: G. Bernardos, M. Casamitjana i R. Catalá

Bernardos, Gonzalo (professor d’economia de la UB).
Sense problemes de finançament.
Escoltar-lo, omnipresent, provoca habitualment entre hilaritat i vergonya aliena. En el món, tan divers, de les tertúlies als mitjans resulta difícil trobar un personatge més patètic. Entre els misteris més insondables del panorama comunicatiu català de principis del segle XXI, algú haurà d’estudiar de quina manera un semi-analfabet lingüístic, amb nul·les capacitats comunicatives més enllà de les guturals i un discurs que navega enmig de la contradicció permanent ha aconseguit tants minuts de presència pública. Recordeu (només és un exemple) com, en mesos, va passar de petonejar els peus a la solvència acadèmica del conseller Mas-Collell a afirmar amb contundència que és incapaç tècnicament de confegir uns pressupostos! Aquesta setmana el personatge amb més fonts de finançament (confessables i inconfessables) del país, ha acusat la gent de Súmate de subvencionats. Francament, cal tenir poca vergonya.

Casamitjana, Magda (presidenta provisional de Moviment d’Esquerres).
Reconstruir la socialdemocràcia.
Els dos (un) grans transatlàntics de la partitocràcia espanyola, el PPSOE, han embarrancat i es troben en greus dificultats: Podemos neix de la seva desfeta i de la incapacitat de les terceres opcions fins ara existents; a Catalunya els referents dels partits clàssics espanyols van camí de situar-se clarament per sota del 10% dels vots en les properes eleccions. Tot i que els de Pablo Iglesias passaran el rasclet, en el cas del PSc, una part dels seus fidels poden anar a raure a Moviment d’Esquerres, la nova formació política que intenta reagrupar el socialisme sobiranista. Aplega (o aplegarà) l’herència de Pasqual Maragall, la presència de veterans que van formar part dels seus governs, però sobretot alguns joves (i no tant) cridades a jugar un paper rellevant a la nova República. Confiem que, després de tant temps de desconnexió, sàpiguen ara reprendre correctament el pols del país.

Catalá, Rafael (ministre espanyol de justícia).
Paraula de moderat.
Famós per la patètica compareixença del cel·lo la nit del 9-N, el nou ministre va ser presentat en el seu dia pels agents de la Tercera Via com a un home obert i moderat. Imagineu-vos. Ara, considera que el moviment sobiranista, pel seu caràcter cabdillista i lliurat a l’impuls de les masses, recorda els feixismes europeus del segle XX. Fixeu-vos que la dreta espanyola (hereva, directament, tant que fins i tot es nega a condemnar el franquisme i perseguir els franquistes) sempre parla d’aquella mena de règims com una d’una cosa llunyaaana llunyana. Francament, quan l’acusació de nazis és el resultat de l’exabrupte i la limitació neuronal s’entén més que quan, a sobre, vol ser el producte d’una suposada elaboració teòrica sobre la tensió entre legalitat i legitimitat a les societats democràtiques.

divendres, 5 desembre de 2014

El misteri dels 18 mesos

Hi ha un fet indubtable: que per primera vegada d’ençà del 14 d’abril de 1931, un president de la Generalitat hagi fixat data de sortida d’Espanya és enormement important. Sense dubte, Artur Mas passa a la història. No us puc amagar, però, que ja d’entrada però cada vegada més, a mesura que passen els dies, els interrogants sobre el pla plantejat pel president s’acreixen. Se m’escapa la naturalesa exacta d’aquest període de transició nacional. Sembla com dibuixar-se, novament, una estratègia tipus procés participatiu. De desobediència no frontal, parcial, més pensada per a la cohesió interna i la reacció del adversari que per a un escenari de canvi de sobirania real. En el pla no hi ha ni rastre d’una declaració d’independència, senzillament perquè es remet, al final de 2016, a la celebració encara d’un referèndum definitivament resolutori en el qual el país encara podria decidir renunciar a tot plegat.

El misteri és com es gestionen aquests divuit mesos d’indefinició. La resolució inicial del nou Parlament en la qual s’anunciarà al món la voluntat de constituir-nos en Estat anirà seguida d’una petició de negociació amb l’Estat espanyol i la comunitat internacional que durarà exactament cinc minuts. Ningú ens prendrà seriosament fins que passem a la fase dels fets consumats. Si es tracta d’anar fent petites passes de desconnexió, relacionades sobretot amb la creació d’una Agència Tributària i una Seguretat Social pròpies, caldrà afrontar (a més de la querella contra el president Mas que ja tenim en marxa) noves actuacions dels tribunals i l’administració espanyols, que poden afectar les institucions i els ciutadans de Catalunya sense que puguin acollir-se a la protecció de ningú. Francament, si donem per bo el resultat de les plebiscitàries, cal com abans sigui tècnicament viable declarar la independència i negociar d’igual a igual, també en quin moment serà possible assumir la plena recaptació de tots els impostos.

dijous, 4 desembre de 2014

Podemos o l'engany dels sense rostre

Els politòlegs estudiaran durant molts de temps el fenomen d’una formació política capaç de guanyar eleccions sense candidats ni programa coneguts. És realment extraordinari. Imagineu-vos els moments de glòria que la presència de gent com una Gemma Galdón amb altes responsabilitats ens pot deparar. La darrera enquesta de GESOP per a “El Periódico” situava la candidatura sense rostre com a tercera força en unes autonòmiques i com a guanyadora d’unes generals a Catalunya. A banda del fet que no sabem si en tornarà a haver, de generals Catalunya, la dada no hauria de ser interpretada necessàriament com a un indicador dolent per al sobiranisme. Ben mirat, podria ser analitzat com un altre signe de desconnexió: milers de catalans deixarien de voler intervenir amb la tradicional veu pròpia del catalanisme a Espanya i es limitarien a empènyer per desestabilitzar el sistema de la Transició, amb premi per a la candidatura més anti-PP que trobaran al col·legi electoral.

Però no tot són flors i violes, naturalment. El fenomen Podemos suscita també alguna reflexió no tan benèvola. I és que el Procés, el moviment polític de gran abast que viu Catalunya, acaba, tard o d’hora, per retratar totes les impostures dels partits. Els sense rostre diuen defensar (cada vegada més tímidament) el dret a decidir de totes les nacions que conformen Espanya amb aquella fórmula tan usada i incomprensible de la “nació de nacions”. El més coherent, doncs, seria prometre des d’aquest mateix moment que, cas de sumar majoria a les Corts espanyoles que es constituiran a finals de 2015, des de Podemos convocaran un referèndum per tal que Catalunya exercici aquell dret. Però no, d’això ni parlar-ne: manllevant el discurs dels opinadors i les forces més reaccionàries Espanya endins (és a dir, gairebé totes) diuen que per exercir-lo cal una reforma (que tothom sap impossible) de la Constitució de 1978. Que caldrà fer, naturalment, de la mà dels seus amics de la casta. Dit en altres paraules, Podemos: més impostura de vella política.

dimecres, 3 desembre de 2014

Bestiari del procés: M. Rajoy, S. Saénz de Santamaría i J. Tapia

Rajoy, Mariano (president del Govern espanyol).
Un vaixell que s’enfonsa.
Les enquestes apunten a una situació d’alerta màxima. Aquesta setmana, fins i tot, el president Rajoy ha hagut de lliurar finalment el cap de la ministra Ana Mato per guanyar una mica d’oxigen. La tempesta perfecta continua engreixant els seus núvols a l’horitzó i, en aquestes condicions, la possibilitat que les mesures contra Catalunya serveixin de darrera vàlvula d’escapament augmenten exponencialment. Aquesta setmana hem vist el president del Govern espanyol negar la seva pressió sobre la Fiscalia General de l’Estat, alhora que afirmava falsament que la justícia ha manifestat ja per dues vegades que la Consulta és il·legal (com sabeu tots, extrem literalment fals, atès que només les ha suspès mecànicament) o fins i tot que el TC li ha donat la raó. Un nou argument per marxar d’un Estat on la separació de poders és inexistent.

Sáenz de Santamaría, Soraya (vicepresidenta del Govern espanyol).
Abraçada desesperadament a la llei.
Segueix, impassible, agafada a l’argumentari del compliment de la llei. Com si la desobediència descarada, diàfana, de 2,3 milions de persones es pogués tractar a cop de tribunal, de codi penal. De bojos. Viuen en el seu món particular. Per això el desconeixement absolut de la realitat catalana, com a argument a favor del compliment de la legalitat, la va impulsar a posar com a exemple quins efectes podrien derivar-se per al Govern de Catalunya d’una hipotètica negativa massiva dels ciutadans a pagar els seus impostos... a la Generalitat! Com si el govern autonòmic, la trista i exhausta Gestoria que ens han deixat, recaptés encara algun tribut rellevant. Impressionant.

Tapia, Joan (periodista).
Tirem de manual.
“Mas se erige en caudillo provisional”. Aquest és el títol d’un article de l’exdirector de “La Vanguardia” sobre la proposta d’Artur Mas del passat dimarts. No seré qui defensi l’estil, per al meu gust, excessivament unilateralista, del president Mas. Tampoc, però, és normal caure en la paranoia. Les veus privilegiades de l’statu quo a Catalunya dels darrers trenta anys, a dreta i esquerra, de Lluís Foix a Lluís Bassets, s’han llançat aquesta setmana en tromba a criticar el cabdillisme del Gran Timoner. A veure, és un retret difícil d’entendre aritmèticament: si el president exhaureix la legislatura (també estaria bé saber com, hauria de ser de la mà d’un PSC que agonitza) tindrà per davant encara dos anys. A canvi, en el seu pla, es fa l’hara-kiri, bé en divuit mesos, durada de la legislatura especial que proposa, o bé des d’ara mateix, si és que no encapçala la llista. Curiosa manera d’exercir un cabdillisme, amb data de caducitat.

dimarts, 2 desembre de 2014

Bestiari del procés: A. Mas, J.C. Monedero i À. Pont

Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Alliberat per l’alliberament.
El maig de 2012, en rebre en presència seva el premi al Català de l’Any, Joaquim M. Puyal va manifestar públicament la seva impressió sobre el president: un home seriós, tristot, marcat pel pes de la responsabilitat. Pensarós. Sospesava, ben segur, mentre els preparatius del primer gran Onze de Setembre avançaven, el que seria el gran gir de la convocatòria electoral del 25-N: l’inici d’una aventura amb una gran càrrega de risc personal. Sembla tota una vida, però han passat poc més de dos anys des d’aleshores. Aquesta setmana, després de la seva excel·lent conferència de dimarts, potser sobretot a l’entrevista d’en Cuní del dia següent, Artur Mas semblava transformat. Un altre. Mai se l’havia vist tan solt. És com si l’explicitació definitiva del seu objectiu, l’exposició del seu pla cap a la independència, tot d’una, l’haguessin alliberat.

Monedero, Juan Carlos (membre del Consell Ciutadà de Podemos).
Copy and cast.
Una de les veus principals de Podemos ha aprofitat aquesta setmana un debat organitzat a Madrid per un dels principals xiringuitos del dependentisme a Catalunya, Federalistes (i espanyols) d’Esquerres, amb representants d’IU i el PSC, per carregar contra els nacionalistes catalans, acusant-los de generar odi i de manipular la memòria de 1714 al servei dels seus interessos, amb “contes i milongues”. Setmana a setmana comprovem (cal dir, sense gaire sorpresa) com la suposada sensibilitat plurinacional de la nova formació anti-sistema (sí, no?) es desfà com un glaçó sense remei. Certament, la de manipular la història per negar la condició nacional del nostre país és una acusació molt, molt original, que els seus enemics de la casta mai havien utilitzat contra nosaltres. Mai.

Pont, Àngels (investigadora social i directora de GESOP).
Un moviment solidíssim.
Del baròmetre de tardor d’El Periódico, gairebé tothom ha valorat del dret i del revés (i sovint, s’ha enfangat) en l’anàlisi dels previsibles resultats electorals dels partits i les llistes. Convé, però, no perdre de vista els de les altres preguntes, més directament vinculades al procés, perquè són senzillament espectaculars! D’entrada, la més important: un 57,9% sobre el total de 90% de votants que es defineixen (difícil una participació més alta) es decanta pel sí a la independència, superant en més de quinze punts el no. Però, espereu: un 57,3% creu que Mas hauria de convocar eleccions, un 63,1% veu bé unes eleccions plebiscitàries i fins al 46,5% (contra el 34,4) està d’acord que el Parlament faci una DUI si els independentistes guanyen les eleccions. Són uns resultats senzillament espectaculars. Alegria: més enllà de l’atzucac circumstancial dels lideratges hi ha un terra molt, molt sòlid.

dilluns, 1 desembre de 2014

Actituds preocupants (espanyolejant)

Vagi per davant que acceptaré el model electoral que vulgui la majoria del sobiranisme. Tinc les meves preferències i crec que és legítim. Considero que el model de tres llistes abocades cadascuna al seu àmbit ideològic (liberal-conservador, socialdemòcrata i anti-capitalista) obtindrà en total més diputats independentistes i que la votació al nou Parlament en la qual s’anunciarà al món la intenció de constituir-nos en estat tindrà així més vots que a través d’una llista unitària. Sincerament, aquests dies, a diferència de mitjans d’octubre, no em preocupa gaire la tensió existent: crec que tots plegats ens avindrem finalment i que tirarem endavant. I que si el resultat electoral no acompanya ho haurem intentat honestament. Darrerament, però, em preocupen molt més certes actituds intolerants que observo al meu voltant. D’un integrisme cec i sord que em deixa bocabadat.

L’encalçament del dissident s’efectua per terra, mar i aire. Gairebé sempre amb un “hooliganisme” incomprensible que exalça tot i sempre el que diuen els propis i menysté tot i sempre el que afirmen els discrepants. Un histerisme de gent tradicionalment assenyada que nega legitimitat als arguments de persones que, per la seva trajectòria de coherència independentista, mereixerien una mica més (encara que sigui un mínim) de respecte. Acceptar que tots volem la independència i que creiem legítimament en estratègies diferents. Si em disculpeu la provocació, diria que una part del sobiranisme està espanyolejant en excés: o acceptes a ulls clucs el model que han posat damunt la taula o, directament, ets un anti-patriota. I és exactament així com han aconseguit expulsar del consens històric espanyol milions de catalans. I és així com, si no ens tranquil·litzem una mica, podem acabar fent fora dels nostres rengles uns quants sobiranistes, farts de rebre coces per discrepar.

diumenge, 30 novembre de 2014

Bestiari del procés: I. Gómez Liaño, J. Herrera i O. Junqueras

Gómez Liaño, Ignacio (filòsof i escriptor).
Preparant el terreny.
“Cuando en un país son legales partidos cuyo objetivo es la destrucción de ese país o nación, está claro que el Estado está mal constituido”. Així començava un dels articles més vomitius que la premsa espanyola ens ha ofert fraternalment aquesta setmana. Durant mesos i anys, són molts els catalanets de bona voluntat que han reclamat l’entrada dels intel·lectuals espanyols en escena. I... voilà, aquí en tenim un nou exemple. De forma més el·líptica els uns i més barroera els altres, comencen a ressonar als mitjans espanyols les veus que reclamen, davant del nou escenari, bé la il·llegalització dels partits sobiranistes, bé la suspensió de l’autonomia de Catalunya. Això vol dir que és obligació del Govern, dels partits i de les organitzacions de la societat civil preveure els mitjans adequats per sortejar aquests dos escenaris, que poden esdevenir reals en els propers mesos.

Herrera, Joan (coordinador nacional d’ICV).
El que calgui.
Les darreres enquestes han afeblit enormement la posició dels ecosocialistes. Gairebé com en una reacció instantània, Joan Herrera ha saltat als mitjans per anunciar que estan disposats “a allò que calgui” per tal de confluir amb Podemos, abans de ser gairebé del tot escombrats de l’escena. De fet, es tracta de la tempesta perfecta: si, d’una banda, ICV pot arribar a perdre la seva independència com a formació política per a restar integrada (com Izquierda Unida a nivell espanyol) en el magma desconegut que dirigeix Pablo Iglesias, de l’altra, el plantejament a Catalunya d’unes eleccions plebiscitàries podria acabar amb la fractura de la formació i el pas d’alguns dels seus membres més nacionalistes a alguna o algunes de les llistes nítidament independentistes que s’enfrontaran a les urnes. Certament, no són bons temps per a les ambigüitats.

Junqueras, Oriol (president d’Esquerra Republicana de Catalunya).
L’hora de la responsabilitat.
El president Mas ha fixat un marc de referència que ens situa més a prop que mai de la llibertat plena, per la qual Esquerra treballa formalment des de fa 25 anys. La condició d’una sola llista unitària de l’independentisme en condicions d’obtenir majoria absoluta, però (amb l’amenaça d’empantanar el camp dos anys en cas contrari), determina en excés les regles del joc. Tot i així, és hora d’entomar el repte i millorar l’oferta. El líder d’ERC té tot el dret a insistir en el que creu millor: tres llistes de concentració ideològica amb un acord en l’àmbit de la independència. Acceptar la cotilla del president, però, com a paradoxa, també pot permetre a Junqueras gaudir de tota la legitimitat del món per millorar-la: cal clarificar (i molt) el full de ruta i despartiditzar del tot la llista, amb l’objectiu de fer-la tan transversal com sigui possible.

dissabte, 29 novembre de 2014

Bestiari del procés: J. Cuní, J.A. Duran i Lleida i P. Gabancho

Cuní, Josep (periodista i editor de “8aldia” de 8TV).
Ennuegats de demagògia.
Des de Rafael Nadal a Lluís Foix, l’espai dels Godó (no penseu malament, tan preocupats ells per la profundíssima crisi social que assola el país) martelleja gairebé a diari una mateixa idea, sense deixar escapar una sola oportunitat. Dilluns, aprofitant que hi passava en Duran, el gran capo de “8aldia” es va decidir a formular-la obertament a l’audiència. Deia, aproximadament, el següent: creu que el 9-N ha servit d’excusa per no parlar de les qüestions socials? Una pregunta formulada i posada en context amb l’objectiu evident de recavar un sí apoteòsic. La resposta de l’audiència a la demagògia d’en Cuní no podia ser més contundent: un 90% de l’audiència responia que no; a hores d’ara, ja tothom sap que resoldre els problemes socials és precisament la primera motivació del procés sobiranista.

Duran i Lleida, Josep Antoni (president del Comitè de Govern d’Unió).
La ràbia se’l menja.
Després de sis mesos de no concedir una sola entrevista, vés per on, quines casualitats té la vida, el líder democristià va decidir parlar tot just unes hores abans de l’esperadíssima conferència d’Artur Mas. Ofereix tot el seu repertori, un autèntic festival de demagògia anti-independentista. Acusa d’ignorant al cap de l’oposició i a tothom de frívol, alhora que afirma sense cap mena d’argumentació la sortida automàtica de Catalunya de l’euro i cita com a concloents per a l’expulsió de Catalunya de la Unió Europea tres articles dels Tractats en cap dels quals s’aborda la qüestió de la secessió d’un estat membre. Repeteix l’argument penós del seu pare a l’altra banda del mur i, per acabar d’acontentar els seus, reconeix que CiU és ja només una mena de concertació d’interessos. Insignificant, ningú es digna a contestar-lo.

Gabancho, Patricia (periodista i escriptora).
Temps de maximalismes.
Ep, que potser és la millor opció (encara que a mi no m’ho sembla), però sobretot no deixis que la realitat t’espatlli el fonamentalisme de la llista unitària. Em sorprèn la negativa radical d’alguns opinadors a acceptar que les coses poden no ser com ens agradarien: la xarxa i els mitjans s’omplen dia i nit de gent que, compulsivament, escriu i parla per convèncer els convençuts, sense ser conscients que la guerra del suport massiu a la independència l’hem de guanyar en terreny indecís, de la mà de gent per a la qual la plena sobirania és només un dels diferents temes d’interès. Naturalment, existeixen arguments forts a banda i banda, però costa d’acceptar que els partidaris de la llista unitària estiguin tan desaforadament agressius envers el qui pensem que cap efecte il·lusió compensarà amb nous vots els qui es perdin a les fronteres.

dijous, 27 novembre de 2014

Cal doblar l’aposta de Mas

Disculpeu-me la immodèstia: l’abril del 2014, preocupat per l’evident desacord sobre quina era la millor manera de continuar endavant després del tan previsible vet del TC a la Consulta, vaig proposar una solució molt semblant a la que ha posat damunt la taula el president Mas: unes Referumdàries. Es tractava d’evitar a tota costa la imatge de divisió que es va desencadenar després del 14 d’octubre, amb la imposició unilateral del nou 9-N per part del Gran Timoner. El que menys em va agradar de dilluns va ser justament això: que com si no haguéssim après dels darrers mesos, el plantejament del president va ser, novament, o compreu la meva oferta o tot se’n va a fer punyetes. En l’altra cantó de la balança, però, de forma prou contundent, la proposta de Mas va aconseguir començar a esvair molts dels dubtes que fins ara planaven de partidisme i personalisme, amagats rere una hipotètica llista de país.

Per aquest motiu, crec que la societat civil organitzada i els altres partits implicats si és que decideixen comprar l’oferta presidencial, són obligats a marcar unes quantes condicions per fer-la encara més sòlida:

1) La llista no ha d’incloure en posicions capdavanteres cap polític, si més no, cap de les primeres espases, i en tot cas no de CiU o ERC; es tractaria de combinar-hi perfils tècnics i d’activisme social, a fi d’intentar, també, falcar una possible fugida de vots pel descontentament creixent dels ciutadans envers la partitocràcia. 

2) Els candidats no han de ser proposats per quotes de partit, sinó que, a partir dels avals de la societat civil, han de ser escollits en un mega procés de convenció nacional, de primàries, que es podria organitzar, per exemple, a les delegacions de l’Òmnium i l’ANC arreu del país; i sobretot, caldrà convidar gent per a una llista molt pensada en clau àrea metropolitana, perquè a les fronteres ideològiques del sobiranisme aquesta llista serà feble.

3) És imprescindible una major concreció del full de ruta sota dues premisses fonamentals: atesa l’excepcionalitat d’un Parlament amb una majoria apartidària, el període entre les eleccions Referumdàries i les Constituents ha de limitar-se estrictament a només un any (el que marca la llei electoral) i ha de preveure el mecanisme de pressió d’una DUI en cas que es certifiqui la previsible negativa espanyola a qualsevol negociació: només serà possible forçar el govern espanyol i les institucions europees a seure a la taula de negociació quan els fets consumats de la inestabilització econòmica els obliguin a fer-ho.

dimecres, 26 novembre de 2014

Bestiari del procés: M. Rajoy, J.M. Romero de Tejada i G. Ubasart

Rajoy, Mariano (president del Govern espanyol).
S’expliquen malament.
Mentre el número tres del Partido Popular, Carlos Floriano, es dedicava dia sí dia també a pressionar la Fiscalia i a denunciar el clima contaminant que existeix a Catalunya, Mariano Rajoy rebia a la reunió del G-20, celebrada a Austràlia, algun sonor correctiu que el portava a afirmar (sospitosament, tal i com algun mitjan de comunicació d’abast mundial li havia demanat feia algunes setmanes) que visitarà Catalunya el dia 29 d’aquest mes. El primer ministre espanyol, però, no ha acceptat l’altra recomanació des mateixos diaris: fer reconeixement dels erros comesos. I ara! Ja ens ho ha dit ben clar: el problema és que s’expliquen malament. Recordeu: “Alguns s’entesten a sentir-se incòmodes a Espanya”. Solució? Molt fàcil: si fins ara ens denigraven genèricament, ara s’aplicaran a insultar la nostra intel·ligència, tot dient-nos que ens estan salvant amb el FLA.

Romero de Tejada, José María (fiscal superior de Catalunya).
Revolta interna.
Després que el seu predecessor, el fiscal Martín Rodríguez Sol, fos fulminat per defensar el dret dels catalans a votar sobre el seu futur polític, aquesta setmana hem viscut un fet inversemblant: una majoria dels fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya han manifestat al fiscal general Torres-Dulce, el seu superior jeràrquic, que na-nai. Que no. Que per molt que ho ordeni ells no interposen la querella contra el president Mas. Només hauria faltat que Romero de Tejada (finalment, a la segona, obedient) hagués dit al Govern espanyol si busqueu un responsable aquí em teniu a mi. Ha costat que el Govern de la Generalitat desobeís, però ara s’apunten fins i tot els fiscals. I això que només es podia desobeir una vegada!

Ubasart, Gemma (membre del Consell Ciutadà de Podemos).
Esvaint dubtes.
La dissolució del dret a decidir a mesura que es consolida Podem no sembla tenir aturador. Alguns dels seus representants apel·len directament a diferir tant com es pugui la decisió (que es veu que nosaltres, encara no Podem); altres, han passat directament a negar-lo. Les darreres declaracions de Pablo Iglesias són clares: hem de decidir entre tots i cal respectar la legalitat. La similitud argumental i lèxica amb Soraya Sáenz de Santamaría comença a ser rellevant. L’última perla, realment sorprenent en un politòleg: que la Generalitat no té competències per fer una DUI, com si algun Parlament al món que l’ha fet n’hagués tingut. L’adequació a la llei que exigeixen resulta especialment sorprenent en un partit que es presenta com a tsunami contra l’establishment i que proposa, per exemple, no satisfer una part (si més no) dels interessos del deute. I és que, el que més se sembla a un espanyol de la vella política és un espanyol alternatiu.