diumenge, 26 abril de 2015

Bestiari del procés: J. Coll, E. Cuatrecasas i E. Franquesa

Coll, Joaquim (vicepresident de Societat Civil Catalana).
Extraterrestres al seu propi país.
Mentre continuen la seva utilíssima croada contra l’estelada (realment, creuen que així la desterraran del país, o potser aconseguiran fer-la encara més present?), la gent de Societat Civil Catalana (feliç primer aniversari: no és fàcil fer el ridícul tan sovint) continuen fent espectacle en estat pur: aquest cap de setmana les xarxes esclafien de riure davant l’avís de l’entitat que, aquest any, Sant Jordi d’escauria en 23 d’abril. Hores després de tan lluïda reflexió, repartien deu mil pamflets al Camp Nou (ja sabeu, mai s’ha de barrejar política i esport, com fan els independentistes) i destacaven que la seva propaganda havia tingut una excel·lent acollida entre... l’afició rival. I Josep Ramon Bosch posava la traca final a la setmana dient-nos franquistes. Realment, són uns cracs. Una gran organització de becaris contractats a base de fons reservats i beneficis del Pont Aeri.

Cuatrecasas, Emilio (expresident d’un prestigiós bufet d’advocats).
Baixar del Pont Aeri.
Difícil trobar una estampa més repulsiva de com els poderosos es vanten de la seva influència contra un moviment nascut dels anhels i les necessitats dels de baix. Si tu no hi vas, ells decidiran per tu. Parafrasejant el famós lema electoral socialista, la fotografia de grup de l’establishment, més enllà de cridar l’atenció per l’estat del comte, sobta per la manca d’entusiasme dels presents a la trobada, el baix relleu d’alguns dels substituts presents (no és el cas del Banc de Sabadell) i la desaparició d’escena de dos del principals promotors: Emilio Cuatrecasas i Rodrigo Rato, autèntics models de virtuts públiques. I, compte, sort que no s’han publicat els noms dels defraudadors i evasors fiscals identificats, perquè, del contrari, potser la propera vegada, per comptes de fotografia de grup els qui quedaran del Pont Aeri hauran de conformar-se amb un “selfie”.

Franquesa, Ester (directora general de política lingüística de la Generalitat de Catalunya).
Mala peça al teler.
Segons les dades de l'enquesta d'usos lingüístics que publica cada cinc anys el Departament de Cultura i l'Institut d'Estadística de Catalunya, el nombre de ciutadans del nostre país que tenen la llengua catalana com a primer referència d’identificació ha caigut de 2.491.900 el 2003 a 2.275.100 de 2013. En termes relatius, també han passat de constituir el 44,3% del total en la primera data al 36,4 d’ara. Tot i l’enorme esforç de normalització de la llengua, la tasca de contenir la potència abassegadora del castellà aquí despassa les nostres possibilitats. No tinc cap dubte que Catalunya, com a comunitat política, assolirà la seva independència en un termini de temps no massa llarg. Si, en canvi, hom es pregunta per les possibilitats de supervivència de la llengua del país, francament, es fa difícil ser gaire optimista.

dissabte, 25 abril de 2015

Bestiari del procés: C. Alonso, E. Borox i A. Colau

Alonso, Carmen (secretària de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat).
Exercici colonial.
Segons el seu propi currículum, la senyora Alonso porta trenta-cinc anys treballant a Catalunya, en concret, al servei dels ajuntaments de Sant Feliu i Cornellà de Llobregat i del Consell Comarcal de Baix Llobregat. És la Vicepresidenta del Col·legi de Secretaris, Interventors i Tresorers d’Administració Local de Barcelona. Però és que també ha impartit docència a quatre universitats del país i, atenció, col·labora habitualment amb l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. Aquesta setmana, algú ha denunciat a les xarxes socials el seu avís just en començar una conferència recent al Col·legi d’Advocats de Barcelona: “a quien tenga la tentación de dirigirse a mi en catalán o pregunte algo en catalán que sepa que no le voy a contestar porque no le voy a entender para nada”. A banda de la qualitat sintàctica i lèxica de la frase, algú s’imagina que passés a l’inrevès?

Borox, Eva (candidata de Ciudadanos a la Comunitat de Madrid).
Llautó sorollós.
L’acte de Societat Civil Catalana que no ha aconseguit omplir el Teatre Principal de Barcelona ha comptat amb un convidat habitual en aquesta mena de festes: l’imputat Jordi Cañas. Company de fatigues de primera hora de l’exmilitant popular Albert Rivera, l’antic portaveu parlamentari de Ciudadanos, assot infatigable contra la corrupció (dels altres), va dimitir arran de la seva imputació per suposat delicte fiscal, per passar immediatament després a cobrar una nòmina pública, pagada per tots els contribuents europeus, per fer d’assessor de l’europarlamentari Juan Carlos Girauta. Aquesta setmana, a la Complutense, l’auditori ha deixat sense parla la candidata de Ciudadanos: tanta incoherència junta, per més que un s’esforci, és difícil de justificar. Per fer aquestes coses, tal i com criden els alumnes assistents a l’acte, ja tenim al Partido Popular.

Colau, Ada (candidata de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona).
Lluitar contra la indefinició.
La llista Colau té un risc: la confusió. De fet, barreja un gran actiu històric de la lluita al carrer, ella, amb un producte caducat i un altre que comença a passar-se de cocció. Ai si les eleccions municipals arriben a venir tres mesos més tard! Conscient d’aquesta feblesa, l’antiga líder anti-desnonaments ha optat per posar la seva efígie, com els monarques, a la papereta electoral de Barcelona en Comú. En la línia d’escapar de la confusió, des d’aquest modest espai l’animo a clarificar altres aspectes de la seva proposta programàtica, com ara, si pensa parlar en algun moment del paper de l’Ajuntament de Barcelona en el procés d’independència que s’obrirà el 27-S. Confiem que, de la mà de la nova política d’en Jordi Borja, no ens acabi portant a un govern municipal pactat amb el PSC, el partit de la renovació.

dimecres, 22 abril de 2015

Bestiari del procés: A. Ros, J.L. Trapero i J. Sánchez Llibre

Ros, Àngel (alcalde de Lleida).
Empassar saliva.
Sentiments enfrontats. La correcció política mana no xiular els convidats. Però tota norma té les seves excepcions. No sé si era el cas, però s’hi semblava molt. L’Àngel Ros és la impostura portada a un nivell superior d’excel·lència, dins i fora del seu partit. Qualsevol, dotat d’un mínim de memòria, pot recordar no només el seu constant menyspreu per l’opció independentista, sinó també la seva bel·ligerància extrema contra la Consulta del 25-A de 2010 a Lleida, que titllà d’”aventura”. També, com va participar a la gran manifestació de la Diada de 2012 sota el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa”. La darrera ventada, després de passar d’aspirant renovador a reina mare del continuïsme dins el PSC, el va portar a aparèixer davant l’Assemblea General de l’ANC per reivindicar el seu catalanisme. Potser no convenia xiular-lo. Però, caram, es feia molt i molt difícil.

Trapero, Josep Lluís (comissari en cap dels Mossos d’Esquadra).
Començar a aclarir conceptes.
L’Assemblea ha començat aquest divendres una campanya informativa sobre el nou país que volem, a través de la difusió a peu de carrer de mig milió de diaris a peu de carrer. Cal fer feina en positiu, i tant, però també, com ha fet el màxim responsable dels Mossos, cal començar a denunciar fil per randa totes les deslleialtats del Govern de Madrid que posen en perill el nostre futur. Les que, si som derrotats pel nacionalisme espanyol, haurem d’empassar-nos del tot. Les que fan d’aquesta guerra un tot o res. Victòria o emigració. Que el Ministeri de l’Interior dificulti la connexió de la policia catalana amb la Interpol i eviti la recepció d’informació sensible per a la prevenció de l’activitat terrorista a Catalunya és un fet d’una gravetat sense precedents.

Sánchez Llibre, Josep (diputat d’UDC al Congreso espanyol).
Aterra com puguis.
A l’extrem de l’habitual fotografia de grup dels membres del Pont Aeri hem vist aquesta setmana el delegat d’un desesperat Josep Antoni Duran i Lleida, que ja prepara la seva sortida d’Unió d’aquí poques setmanes. Els de la tercera via que mai no arriba (ja no sabria dir per quin número de via hauríem d’anar?) continuen conspirant per imposar una solució de despatx a la crisi política catalana. Estan convençuts que ells solets decidiran pels més de cinc milions de catalans amb dret a vot. Tots els indicadors, la guerra bruta de l’estat, la campanya de difamació per terra, mai i aire i les pressions de l’establishment a través de les plomes i els mitjans comprats, activats al tres-cents per cent, d’aquí al 27-S. Com va dir aquell, fins aquí hem arribat sense ells i, ben segur, continuarem el camí sense ells.

dimarts, 21 abril de 2015

Bestiari del procés: C. Mejías, V. Partal i T. Riba

Mejías, Carina (diputada de Ciudadanos al Parlament de Catalunya).
Amenaça com puguis.
“Soy española y me voy a quedar aquí para recordaros que vosotros también sois españoles y para siempre”. La candidata de Ciudadanos a l’alcaldia de Barcelona, ex-dirigent popular a Catalunya, és una autèntica màquina de perdre els papers a les xarxes socials. Al dia següent d’aquesta piulada tan assenyada, la diputada no s’estava d’amenaçar a cops de Constitució l’Assemblea. És superior a les seves forces, l’instint els venç. Encarnen el nacionalisme per imposició. Espanyol vulguis o no. És tan i tan moralment superior el nostre plantejament: una nació política construïda des de l’estricta lliure adhesió dels seus membres. El contrast amb la frase recent d’en Justo Molinero no pot ser més eloqüent: “els catalans naixem on volem”... i segons la Mejías, morim espanyols per obligació.

Partal, Vicenç (director de Vilaweb).
Insistir i insistir.
Dilluns, el director de l’històric mitjà digital remarcava les conseqüències, al seu parer tan fortament negatives, de la concurrència de les forces sobiranistes en llistes separades el 27-S. El més sorprenent: anunciava una mobilització, la de la Meridiana, en la qual dos milions de persones ens plantarem davant del Parlament de Catalunya per expressar com volem la nova República, farcida de banderes de partit. Potser estic molt greument equivocat, el temps dirà, però alguns, aquesta partidització de la manifestació, no la sabem veure. Fins i tot, pel fet que hi ha la possibilitat que alguns dels veritables actes de campanya siguin unitaris. És a dir, no només serà la campanya “Ara és l’hora” i no els partits, l’organitzadora de la Via Meridiana, sinó que podem fer perfectament també un Camp Nou unitari com a tancament. Si volem guanyar, espolsar-nos el pessimisme acumulat quan abans és absolutament imprescindible.

Riba, Tian (periodista).
Temps de parlar clar.
Un dels opinadors amb més tribunes del procés, s’abraonava dilluns, des del programa “Divendres” de la nostra, contra l’acte organitzat per l’ANC i Òmnium Cultural al Palau Sant Jordi el proper 24 d’abril. L’argument (des del sobiranisme hi ha ben bé ganes de discutir-ho i discutir-nos-ho absolutament tot): que l’Assemblea fa partidisme, que es posiciona a favor de determinats partits. Hem passat mesos i mesos reclamant a tothom que parlés clar, sense eufemismes, i ara és el moment d’exigir-los-ho. L’acte del Sant Jordi servirà per donar suport a tots aquells candidats (siguin del partit que siguin) que es comprometin amb la “Declaració de Cervera” de l’AMI: lluitar per la construcció d’un nou Estat independent a les ordres del Parlament de Catalunya. Tots ells són lliures de signar-la o no. Recolzar a aquells qui ho facin mai se’n pot dir partidisme. És, simplement (i ja era hora!) sentit d’Estat.

dilluns, 20 abril de 2015

Ara, la trampa dels dos terços

Entre els mil i un paranys procedimentals dels adversaris de la plena llibertat de Catalunya, darrerament, excel·leix un que els opinadors de l’statu quo repeteixen a tort i a dret: que cal una majoria reforçada per endegar el procés d’independència. Després d’haver manifestat tots els inconvenients del món als tretze intents de majories catalanes de demanar l’autorització d’un referèndum pel Govern espanyol (perquè quan ho demanàvem deien que ja sabíem que Madrid ens diria que no; es veu que no com ara que el demanen ells i sembla taaan viable); després d’haver criticat que l’intentéssim fer almenys tolerat (no tenia prou garanties democràtiques); doncs ara, resulta que tampoc estan d’acord que puguem votar l’inici o no del procés d’independència d’acord amb les regles (escons que fan majoria) d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, que són les úniques que (de moment, si no les suspenen), sembla que ens deixen fer. Alguns exigeixen que ha d’haver una majoria del 50,1% dels votants, tot i que (totes les enquestes dels darrers tres anys així ho indiquen), l’Estat independent és la preferència majoritària dels catalans, per davant de qualsevol altre model.

Per què, una cosa, si els partits partidaris d’una Catalunya independent aconsegueixen la majoria absoluta en escons amb el 47% dels vots, què farem, desar-la en un calaix per aplicar el programa autonomista, posem, del 26% dels votants? Però és que, ara, hi ha qui, a més, exigeix que, clar, com per a reformar l’Estatutet en vigor calen dos terços del Parlament, per a fer la independència hauria de ser el mateix o més. Divertit. Aquesta gent, realment, creu que l’Estatutet de la Moncloa actualment en vigor, trinxat al Congrés i massacrat pel Tribunal Constitucional, té el suport de dues terceres parts de l’actual Parlament de Catalunya? I del que s’escollirà el proper 27-S? De veritat? Ens prenen per directament idiotes? Per què no s’atreveixen a demanar que es porti a votació una altra vegada al ple del Parlament el text de l’Estatutet actualment en vigor, a veure quin recolzament té? De veritat, observar ex-directors del diari comtal com Joan Tapia llançant exigències de suposat rigor democràtic com a tapadora de la defensa aferrissada de l’immobilisme al servei d’una minoria fa autèntica pena.

diumenge, 19 abril de 2015

Bestiari del procés: I. Guardans, P. Iglesias i A. Mas

Guardans, Ignasi (exparlamentari europeu).
Perdre els papers de la moralitat.
Si, en dies passats, la reacció occidental a la massacre fonamentalista a Kènia ens oferia el contrast entre el valor d’unes morts i d’altres, aquesta setmana hem tingut un nou tast amb l’enfonsament d’una immensa pastera carregada de desesperació a les aigües de la Mediterrània. El tuit de l’antic parlamentari europeu, ara assot de l’independentisme a les xarxes socials és dels qui et fan una mica més convençut de trobar-te en el bàndol honorable de la història. Una autèntica burrada que no provoca sinó llàstima per la seva immoralitat. Posar-se a un nivell inqualificable per, com un covard, haver d’esborrar-lo una hora més tard: “Lamento provocar: pero me permito cuestionar mi sentido de culpa si muere quien embarca con otros 400 en una barcaza miserable”. Plas, plas, plas.

Iglesias, Pablo (secretari general de Podemos).
Desfet com un glaçó.
La credibilitat del líder comença a situar-se a l’alçada del betum. La impressió que es tracta d’una operació buida, destinada simplement a ocupar el poder, d’un recanvi més que d’un canvi, creix com l’escuma. El laboratori demoscòpic diu que la Monarquia és àmpliament acceptada per la majoria dels espanyols-espanyols als quals tu t’adreces. I com vols un tsunami i no el pacient treball de formigueta per explicar perquè no l’acceptes, decideixes empassar-te el gripau. Enorme, verd intens, llefiscós. T’havies compromès a acabar amb la casta del règim del 79 i acabes fotografiat amb ella i negant-te a celebrar el 14 d’abril. Et proposaves revisitar per corregir la traïció de l’esquerra durant la Transició i, finalment, acabes reproduint exactament el mateix primer acte de la seva agra comèdia: l’acceptació de la monarquia borbònica. Tan penós com clarificador.

Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Nivell d’Estat.
La cimera euromediterrània sobre el gihadisme ha estat sagnant. No pas per la comissió de cap atemptat sinó per la crueltat a reflectir el nivell d’uns i d’altres. Que el Govern espanyol no volgués com l’any passat la intervenció del president de la Generalitat, vist tot plegat, s’entén perfectament. Mentre Mariano Rajoy mantenia la seva habitual mirada perduda de quan ha de comunicar-se amb algú no castellanoparlant, Mas dialogava del tot còmode a dreta i esquerra. El contrast del contingut dels discursos, directament dantesc. L’intent de repetir fins a la sacietat els termes Barcelona i Espanya encadenats, va provocar una intervenció farcida d’expressions d’un barroc nacionalista tronat que feia autèntica vergonya aliena. És impossible que qualsevol observador neutral no n’hagi tret unes quantes conclusions aquests dies.

dissabte, 18 abril de 2015

Bestiari del procés: E. Cantona, C. Capdevila i M.D. de Cospedal

Cantona, Éric (exjugador francès).
L’Eric de Can Rauric.
La setmana començava amb una bona plantofada a Espanya: un descendent de l’exili republicà (de família encara arrelada a Martorell) argumentava ben clar davant del món que els èxits de la seva “selección” són en realitat de la nostra selecció. La que ens segresten a cada competició per reafirmar-se ells i negar-nos a nosaltres. La setmana ha donat, a més, per tastar com l’agressió de les institucions espanyoles contra els catalans no coneix treva: des dels dos joves aficionats del Joventut multats amb un total de 7.000 euros per mostrar una estelada i cridar independència a Saragossa, a l’eloqüent vídeo de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes (no us el perdeu) que detalla els costos que suposa per a les entitats esportives catalanes el tracte d’espoli planificat rebut de la nova legislació espanyola.

Capdevila, Carles (director del diari ARA).
Sempre es possible caure més baix.
Com gairebé en tots els casos, a més, sense que ningú a Espanya senti cap mena de vergonya. Quan penses que l’espanyolisme i el dependentisme ja han tocat fons descobreixes que no, que sempre es poden rebolcar una mica més en la degradació moral. Els editorials de la caverna, a partir de les informacions (d’una feblesa argumental més que esfereïdora directament ridícula) subministrades pel Govern espanyol insisteixen a relacionar gihadisme amb sobiranisme. Tot plegat mentre, simultàniament, es confirmen els vincles entre els detinguts la setmana passada i l’extrema dreta espanyola, plenament legal i en el combat contra la qual (tot i la violència constant i fins i tot els assassinats comesos, com el de Guillem Agulló), les autoritats espanyoles mai han mostrat cap mena d’interès. Espectacular.

Cospedal, María Dolores de (secretària general del PP).
David contra Goliat.
Xavier Sala i Martín explicava en la seva recent presentació del president Mas a Nova York (la que tant ha emprenyat l’espanyolisme) que, en realitat, som més forts del que ens pensem. I que ells també en són molt més febles del que fan veure. Potser sí. Si més no, per abonar-ho, la intervenció de la dirigent del Partido Popular per justificar la no intervenció del Govern espanyol per aturar materialment el 9-N va semblar prou eloqüent: no es van veure capaços ni d’enviar-nos no ja l’exèrcit, sinó tan sols ni la Guàrdia Civil. I pensar que la greu incomoditat que els produeix la constatació d’aquesta feblesa no té a veure amb la darrera campanya desfermada pel ministre Fernández Díaz contra la política de seguretat del Govern català en matèria gihadista és de ser molt, però molt ingenu.

dimecres, 15 abril de 2015

Bestiari del procés: A. Pastor, A. Sánchez Camacho i A. Stanic

Pastor, Ana (ministra espanyola de Foment).
Les conseqüències de la dependència.
Un estudi de Fundació Josep Irla apuntava aquesta setmana el fet que la República Catalana haurà de fer front, en els pitjors dels casos, a 85.000 MEUR del deute espanyol, però que la Catalunya autònoma (si ens quedem) n’haurà d’entomar fins a 200.000. Són les conseqüències terribles de la dependència. Hem sabut també que el grup automobilístic alemany Daimler ha descartat Tarragona com a port des d'on exportar els vehicles que fabrica (principalment, Mercedes i Smart) perquè no té connexió amb la via d'amplada europea, responsabilitat que correspon al ministeri de Foment espanyol. Les xarxes socials van convertir l’etiqueta #DimissióAnaPastor en “trending topic” mundial la nit de dimecres. Tal i com en Joan Canadell no s’ha cansat de repetir, caldria una denúncia excepcional del cas per part del Govern català, les institucions tarragonines, els partits, els sindicats i les entitats. Ens roben el futur.

Sánchez Camacho, Alicia (presidenta del Partido Popular a Catalunya).
Botxins que passen per víctimes.
El dia de la mona la, per poc temps, responsable del partit del govern espanyol a Catalunya confessa que, segons tot apunta, els cauran al voltant d’un 30% de les llistes municipals que van aconseguir (moltes d’elles, tant ara com abans, farcides de “cuneros”) en 2011. És exactament el mateix cas del PSC, en procés d’enderroc, de Miquel Iceta. A esquerra i dreta, Podemos i Ciudadanos (les marques blanques) han aconseguit confegir centenars de llistes noves, però ells, les agències velles de l’establishment no poden tancar-les, bé perquè dedicar-se a la política en els temps que corren és massa difícil (ja veus, tu!), bé perquè són objecte d’encalçament per part dels sobiranistes arreu del país. Pobrets. Excuses que la nit del 24-M es demostraran falses. Camí de la irrellevància, l’equip suplent dels de sempre és a punt de saltar al camp.

Stanic, Ana (advocada eslovena experta en dret comunitari).
Solucions imaginatives.
Encara que, com diu Carles Boix, l’important serà exercir el poder real damunt el territori, no hi ha dubte que la qüestió del reconeixement internacional en un termini de temps raonable serà un dels elements essencials a partir de l’inici del procés de desconnexió el 28-S. Aquesta figura rellevant en el món jurídic de la Unió Europea, a més d’alguns exemples rellevants pel que fa al cas eslovè, ens ofereix en aquesta entrevista una idea que caldria tenir en compte: de cara a assolir el reconeixement internacional seria molt convenient que Catalunya plantegés el seu procés de construcció d’un estat propi no com una secessió, sinó com la dissolució de Regne d’Espanya del qual (diu ella, forçant un pèl la història) n’és cofundadora. Si és per tal d’en sortir-nos, potser haurem de ser capaços d’acceptar pop com a animal de companyia.

dimarts, 14 abril de 2015

Bestiari del procés: J. Fernández Díaz, J. Godó i Q. Mestre

Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Misèria humana.
Antonio Baños el denomina amb encert com el Ministre de l’Anterior. L’home que ha organitzat, en el marc d’una suposada democràcia estàndard, dins la Unió Europea del segle XXI, una autèntica policia política al servei de la investigació permanent dels principals agents actius del procés d’independència català, ha destacat aquesta setmana pel seu embolica que fa fort en matèries altament sensibles. Arran de les detencions de suposats terroristes, generalització de la sospita a tot l’Islam (a benefici del discurs de la dreta espanyolista, de García Albiol a Jordi Cañas), assenyalament de mesquites de poblacions catalanes concretes (més llenya al foc municipal) i acusació a l’independentisme de connivència amb el gihadisme. Els mitjans espanyols, immediatament, en corifeu, s’hi ha abraonat contra nosaltres. Sí, estan disposats a posar en risc el que calgui.

Godó, Javier (propietari del Grup Godó).
Ells sí que en saben.
Incapaços de connectar amb els anhels de la societat, allò que havia estat un diari i ara és poca cosa més que un pamflet, s’enfonsa inexorablement. Mes a mes, amb regularitat matemàtica, el vell transatlàntic de la premsa de l’establishment perd un 15% de lectors respecte al mateix mes de l’any anterior. Per això cal qualificar d’autèntic sarcasme l’editorial de diumenge passat, se suposa escrit a quatre a mans pel censor Carol i el delegat d’Interior a la redacció Gimeno, que portava per títol “Una hoja de ruta equivocada”. Per fer-ho encara més eloqüent us l’enllaço del bloc de Miquel Iceta. Segur que no pensaven en ells mateixos? Nerviosos perquè el sobiranisme posa finalment fil a l’agulla, histèrics, surten en tromba a exigir una majoria de dos terços inèdita al món per proclamar la independència. Pobrets. Se saben al caire de l’abisme.

Mestre, Quim (regidor barceloní trànsfuga d’ICV-EUiA).
De la nova política al poltronisme.
Després d’unes primàries marcades per les irregularitats en l’ús del vot dels immigrants, el candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, ha optat per incorporar un regidor fins ara als rengles dels ecosocialistes, desplaçat de les llistes de Barcelona en Comú. És l’abraçada de dos vaixells que s’enfonsen. Quatre anys de sou a canvi de trenta anys de militància. El fet és que Iniciativa, masegada per la marxa recent de Raül Romeva, ha d’encaixar un nou cop dur a la seva imatge, tacada també per la revolta interna a l'Hospitalet de Llobregat. No se’n surt ni tan sols camuflant la seva ensulsiada sota l’aura d’Ada Colau i l’empenta de Podemos. Iniciativa continua el seu inexorable declivi cap a la dissolució. Quim Mestre ha decidit saltar del vaixell: entre els socialistes, si més no, potser trobarà alguna plaça d’arquitecte municipal a algun municipi de l’àrea metropolitana.

diumenge, 12 abril de 2015

Bestiari del procés: A. Castellà, A. Colau i D. Fernández

Castellà, Antoni (secretari general d’Universitats i membre del comitè de govern d’Unió).
Esperança de juny.
Aquesta setmana, mentre recordàvem un nou aniversari de l’afusellament de l’històric d’Unió Manuel Carrasco i Formiguera, el líder del sector independentista del partit ha comparegut davant de’n Xavi Xirgu a “L’illa de Robinson” per contrarestar la nefasta roda de premsa del conseller Espadaler (el de la llista de voluntaris del 9-N que calia entregar al poder judicial espanyol) hores abans. El missatge, inequívocament independentista: el 27-S cal que sigui un plebiscit i UDC no podrà mantenir per més temps l’ambigüitat, perquè els electors han de saber exactament què voten si voten Unió. Duran i els seus acòlits continuen, a l’altre costat, omplint de dubtes milers d’electors catalans que no saben si votar CiU o les altres candidatures sobiranistes: el 24-M aquesta ambigüitat, amb la tàctica convergent de no respondre, pot acabar passant factura.

Colau, Ada (candidata de Barcelona en Comú).
Renovar amb els de sempre.
Navegació inconcreta, continua sense aclarir quin paper pensa fer jugar a Barcelona en el procés d’independència, en cas que els partits del sí s’imposin el 27-S. Després d’una nova fase de promoció intensiva a través d’una entrevista nocturna a la Sexta, dimarts saltava a la xarxa la darrera enquesta sobre els resultats municipals a la capital catalana. Tal i com es venia apuntant fins ara (encara que, potser, rebaixant expectatives) Barcelona en Comú té possibilitats de guanyar les eleccions. El més bo és que, després d’haver encapçalat una candidatura que vol amagar la llarga ombra dels seus creadors d’ICV, l’aritmètica electoral podria portar a la nova alcaldessa a governar de la mà de... el PSC! Seria, realment, l’estafa del segle. Renovació total, però del bracet dels qui han governat 35 anys Barcelona.

Fernández, David (diputat i portaveu parlamentari de la CUP-Alternativa d’Esquerres).
Parlar clar.
Amb la de Carles Boix, l’entrevista de la setmana als mitjans ha estat potser la de Bernat Dedéu a David Fernández. Senzillament espectacular: val molt la pena llegir-la. Si encara no ho heu fet, dediqueu-li deu minuts. Demostra l’alçada intel·lectual i moral del personatge. Nova política amb majúscules. Discurs que enganxa per la seva autenticitat. Fernández, el líder més ben valorat pels catalans, explica com el 10-N va haver d’agafar un taxi davant la impossibilitat material de caminar, aturat per tothom al carrer. I acaba amb una injecció d’autoestima: “Jo veig el procés molt sòlid, perquè en cas que falli la política, la lluita tornarà al carrer. Estem condemnats a sortir-nos-en. De fet, així és la nostra història. I si ho volem tot, caldrà donar-ho tot”. I atenció a la darrera frase, perquè és la clau de tot plegat.

dissabte, 11 abril de 2015

Bestiari del procés: L. Bassat, C. Boix i C. de Borbón

Bassat, Lluís (publicista).
La força dels de sempre.
Fa mooolta mandra, de tant en tant, haver discutir-se encara a les xarxes socials amb qui afirma que el procés és un invent de la burgesia. Exactament al contrari, l’establishment està jugant ja la carta de la submissió a tomba oberta, a cara descoberta. Aquesta setmana, l’entitat presumptament subvencionada a quatre mans amb els fons reservats i els cabals dels 300 de sempre, Societat Civil Catalana, ha publicat anuncis a pàgina sencera als dos diaris principals del país. Cap novetat entre les cares que donen suport a una Catalunya sense futur: molts dels qui l’han portat a la situació actual i dels qui la volen sotmesa. L’entitat, a més, continua cridant a la delació contra l’exhibició pública de l’estelada mentre el seu portaveu, amb centenars de fosses encara per desenterrar i milers de béns per retornar a les víctimes, afirma que el franquisme és només cosa del passat.

Boix, Carles (professor de Polítiques i Afers Públics de la Princeton University).
Mirada serena.
Sempre convé llegir a un dels membres més brillants del Consell per a la Transició Nacional. A l’entrevista d’Andreu Barnils valorava el preacord de full de ruta sobre la independència signat el 30 de març. Dos elements per a la reflexió: d’una banda, fora de partidismes, la conveniència que Artur Mas abandoni quan abans el seu paper presidencial per començar a explicar obertament la seva opció de país per la independència: cal recomençar quan abans el debat i els líders del procés han d’argumentar amb solvència, seguretat i decisió. En aquesta línia, Boix ens tranquil·litza: el preacord estableix, com a punt més important, que ja no hi haurà marxa enrere; el procés és irreversible passi el que passi el 27-S. Hem de carregar-nos d’il·lusió perquè mai ho hem tingut tan a l’abast.

Borbón, Cristina de (ex-infanta del Regne d’Espanya).
Anar molt confiada.
El jutge Castro ha decidit aquests dies executar els embargaments als encausats pel cas Noos, entre els quals, l’elefanta Cristina i Iñaki Urdangarín. Ella diu que ho firmava tot, tot, tot, amb confiança màxima en el seu marit, un argument que (en un país normal) hauria de valer (que no) per a qualsevol altra parella. Entretant, els advocats de Diego Torres han demanat la compareixença de sis-cents testimonis i han expressat la total seguretat que la Casa Reial, amb el rei abdicat i el rei en exercici al capdavant de tot plegat, eren perfectament conscients de la naturalesa dels negocis (els seus mateixos, però formalitzats) del gendre/cunyat. Vaja, que el judici avança a bon ritme cap a l’exoneració total de la infanta i de la Monarquia de qualsevol responsabilitat. El Regne d’Espanya, un país modèlic.

divendres, 10 abril de 2015

La bandera a l’ull aliè

De fa alguns mesos l’espanyolisme ha decidit reprendre la guerra de les banderes. La delegada del govern espanyol, encalçant ajuntaments; les entitats dependentistes, cridant a una suposada defensa de la bandera dels quatre pals que, naturalment, no fan extensiva al seu ús a les casernes de la guàrdia civil ni l’exèrcit a Catalunya. Se suposa, en un nou ridícul conceptual, d’afirmar que els indepedentistes hem substituït la bandera de sempre i de tots per l’estelada. És un de tants arguments absurds que corren per terra, mar i aire, sortits d’algun laboratori d’idees de gent despistada. En el front de les banderes, darrerament, fins i tot l’autoanomenada organització Societat Civil Catalana, generosament finançada a mitges per l’Estat i l’establishment català, ha iniciat una onada de plets per intentar eradicar l’estelada de l’espai públic, amb una sonora bufetada en la primera sentència judicial dels mateixos tribunals espanyols (imagineu-vos), relativa al cas de Sant Cugat del Vallès.

De l’afer, la veritat, bastant ridícul, m’han captivat darrerament les declaracions de l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlón. Bàsicament, perquè denoten la incapacitat de reflexionar sobre la naturalesa dels propis actes, mentre es censures els dels altres, que en realitat provoquen exactament els mateixos efectes. Deia la frustrada i fugitiva líder socialista aquests dies que, quan es planta l’estelada, s’exclou una part dels ciutadans que no la senten seva. Perfecte. De fet, quan els ajuntaments de majoria independentista les hissen als seus edificis o a les entrades de les seves viles i ciutats, no fan més que aplicar el mandat d’unes majories perfectament democràtiques als seus consistoris, que (en aquest moment excepcional de la història) reclamen com a urgent la constitució de Catalunya en un nou estat. Costa d’entendre, doncs, que Parlón no entengui que, quan ella penja l’estanquera al balcó de l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, també està excloent una part dels ciutadans i que seria més coherent que, si això la preocupa realment, col·laborés a censurar l’actitud del govern central que imposa la bandera espanyola a centenars d’ajuntaments que no la consideren seva.

dijous, 9 abril de 2015

Una explicació que en realitat no cal sobre l’únic referèndum possible

Allà on és convidat el professor de dret constitucional Xavier Arbós, conspicu unicornista federal, repeteix com un mantra el mateix: per què si el full de ruta preveu un referèndum de ratificació de la nova constitució no ho fa, prèviament, amb un sobre la independència? És l’exemple de com, aquells que van considerar que la Consulta del 9-N no es podia fer perquè no gaudia de plenes garanties democràtiques, ara es planten també contra les plebiscitàries del 27-S (el camí que ha forçat Espanya després de dinou negatives al Congrés) perquè no és un referèndum. La veritat és que, a aquestes alçades, insistir una vegada i una altra, d’Unió a Iniciativa, en què només estàs disposat a aplicar el mandat democràtic d’una majoria de catalans si l’estat espanyol l’accepta és, directament, una autèntica pressa de pèl. Repetim-ho tantes vegades com calgui: dins la legalitat espanyola, mai, mai, mai, podrà celebrar-se un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Ni ara, ni al 3014. Ho ha sap tothom i, per tant, els qui ho defensen enganyen.

Davant d’aquesta constatació hi havia dos camins: l’un, un 9-N fet de totes a totes i amb les conseqüències repressives que se’n derivessin. Era el meu camí favorit i hauria generat un escenari irreversible ja fa mesos. L’altre, és el que planteja al preacord de full de ruta pactat el passat 30 de març per les principals entitats sobiranistes, CDC i ERC: una desconnexió per fases, executada cable a cable, ignorant la reacció legal que pugui comportar en cada cas de part de l’estat espanyol. L’acció repressiva de l’Estat espanyol tornarà al punt del 9-N original i haurem d’estar disposats a resistir-la. El que és molt clar és que no podrem celebrar un referèndum dins la legalitat espanyola (amb les garanties que exigia el professor Arbós) però també que no tindrà sentit celebrar un referèndum d’autodeterminació quan ja haguem començat la creació d’un nou estat. Així que, agradi o no, perquè és l’única opció que ens deixa Espanya, el moment en el qual els catalans haurem de decidir si volem o no una Catalunya independent serà a les properes eleccions autonòmiques del 27-S. Encara que incomodi a un unicornisme federal que voldria diferir pels segles dels segles la solució.

dimecres, 8 abril de 2015

Bestiari del procés: A. Pastor, P. Rahola i E. Reyes

Pastor, Ana (ministra espanyola de foment).
Espoli aeroportuari.
Permeteu que us enllaci la notícia a través del diari ultraespanyolista ”El Mundo”, que fa més goig. A sac. Sense contemplacions. Espoli sobre espoli. La demostració plàstica del perquè el Govern espanyol insisteix en la sagrada indivisibilitat d’Aena. Aquesta setmana hem tingut els resultats econòmics del sistema aeroportuari espanyol en 2014. I ja és estrany que ens l’ofereixin desglossat. Resulta que la seva viabilitat es deriva, en exclusiva pràcticament, de l’explotació de quatre aeroports a Catalunya, Mallorca i Canàries. Que els aeroports del Prat (51,5%) i Palma (24,4%) representen pràcticament les tres quartes parts dels beneficis de l’ex societat estatal ara, en part, a borsa. Si hem d’explicar els beneficis de la independència, comencem per aquí: la reinversió d’aquests recursos oferiria a l’Aeroport de Barcelona possibilitats enormes d’esdevenir el gran centre de comunicacions del sud d’Europa. Vaja, just el que vol evitar Espanya.

Rahola, Pilar (periodista i escriptora).
País nou i creïble.
La insigne opinadora ha llançat aquesta setmana una campanya a les xarxes socials per reclamar, enderiada, que la Carme Forcadell i en David Fernández no abandonin les seves altes responsabilitats, a l’ANC i la CUP, justament ara que som a l’inici de la fase decisiva del procés. Hi estic en contra per diverses raons: els dos conservaran, reforçat i impolut, un prestigi que podran continuar posant al servei del procés allà on siguin (que hi seran). I en vindran d’altres per demostrar el fons d’armari del sobiranisme, que, al cap i a la fi, a ells tampoc no els coneixien fa només tres anys. Però, sobretot, seran fidels a una manera de fer nova, allunyada de l’arrapament a la cadira tan característic de la vella política. I això representa un servei clau al procés, perquè reforça el bé més preuat: la credibilitat. Demostra que molts volem construir un país realment nou.

Reyes, Eduardo (president de Súmate).
Unitat real.
Som en la pantalla (gairebé) definitiva. Després de moltes maniobres d’aproximació (disculpeu-me el símil aeronàutic) som a punt d’aterrar en la pista que tots sabíem a l’avançada que havíem d’abastar. Convé deixar en segon terme les instàncies que no ens permeten avançar i consolidar-ne de noves, on la claredat i l’anar de cara a barraca siguin la norma. L’eufemisme del dret a decidir ja està superat. A Catalunya mai no hi haurà un referèndum acordat, simplement, perquè Espanya no vol. Cal passar, doncs, a constituir un Pacte Nacional per la Independència que, fins i tot, després de la proposta del president de Súmate (anterior al preacord del full de ruta del 30 de març) encara té més sentit que abans: ha de ser el marc col·lectiu de la societat civil i els partits on discutir cada nova passa del procés sobiranista, una vegada entri en la fase decisiva, el proper 28 de setembre.

dimarts, 7 abril de 2015

Bestiari del procés: M. Iceta, R. Nadal i J.J. Nuet

Iceta, Miquel (primer secretari del PSC).
Histèra federalista.
Del catedràtic Xavier Arbós a l’editoralista d’El País, el preacord per a un full de ruta cap a la independència ha caigut com una autèntica bomba en els rengles de l’unicornisme federal. Es diria que han com embogit. Després de criticar radicalment tot el que tingués a veure amb el 9-N eixigint abans unes eleccions que donessin una majoria independentista, ara exigeixen un referèndum i no accepten uns comicis plebiscitaris. I tot i que el full de ruta preveu que la part catalana acceptarà un referèndum pactat amb el govern espanyol en qualsevol moment (suposadament, el que volen ells), els federalistes, per comptes de córrer a reclamar a la contrapart espanyola la seva celebració, es dediquen, enfollits, a amenaçar els sobiranistes. Tanta impostura acumulada costa d’empassar: potser per això el 24-M el PSC només podrà presentar candidatura a poc més de la meitat dels municipis del país.

Nadal, Rafael (periodista i opinador).
Santa innocència.
És un argument que repetim, potser perquè cal fer-ho. Crec que, la majoria, no ens el creiem, però hi posem un punt de sarcasme que despulli les dosis habituals de joc brut inherents a la manera de fer dels nostres adversaris. Potser algun dels nostres se’l creu. Des de fa mesos, el bo de Rafael Nadal va repetint allà on el conviden que confia que els qui són contraris a la independència acataran els resultats de les eleccions plebiscitàries del 27-S i es posaran a disposició de la majoria (que hi serà) indepedentista per a discutir i construir conjuntament el nou país. Cal ser molt ingenu per creure-s’ho. No. Convé que tots els independentistes votin independència el 27-S. Ni un vot distret per als tebis. Perquè a l’hora de la veritat, quan ens vulguin aplicar la força, ells s’amagaran, covards, a cobert, darrera dels qui ens disparin.

Nuet, Joan Josep (coordinador general d’Esquerra Unida i Alternativa).
Temps de parlar clar.
Més que nuet, en pilotes. La seva reacció a l’acord, afirmant que CDC i ERC s’han carregat el procés, just quan l’han afermat, potser, decisivament, passa als annals de la miopia política. Només superada per dues afirmacions recents, relacionades amb el procés, producte de la inigualable estultícia d’Alicia Sánchez Camacho: “que no es pugui votar es un gran triomf de la democràcia” i “el pla per a cear una república catalana en 18 mesos es inconstitucional”. Els excomunistes catalans han decidit despenjar-se del full de ruta: veurem com ho entomen alguns sectors, començant pel diputat independentista David Companyon. Compte amb la confecció de les llistes per al 27-S, perquè els caldrà aplicar una purga important per assegurar que cap diputat pugui afegir-se, en el moment decisiu, a la nova majoria sobiranista. Entretant, esperarem una nova blocada del savi professor Manuel Delgado.

diumenge, 5 abril de 2015

Bestiari del procés: M. Bustos, P. Gasol i F. Hollande

Bustos, Manuel (exalcalde de Sabadell).
Pràctiques digitals.
Crec que els ciutadans, en particular aquells que treballen a l’administració pública, poden estar satisfets de la sentència sobre la peça separada del cas Mercuri que afectava a l’assignació per vida digital (a dit, vaja), amb ficció de concurs públic, de la plaça d’arquitecta municipal de Montcada i Reixac. No ens enganyem, els Bustos, Daniel Fernández i Elena Pérez paguen els plats trencats d’una pràctica massa generalitzada durant dècades. El seu és l’exemple d’un delicte que tota una generació havia convertit en normal: el de, acostumats a un domini electoral de llistes tancades i fidelitat absoluta del votant de l’àrea metropolitana (ep, com els convergents en altres àmbits) privatitzar les institucions, convertir-les en una autèntica àrea reservada de caça per al gaudi gairebé exclusiu d’amics i familiars. Confiem que sentències com aquesta ajudaran a un veritable canvi de mentalitat sobre el servei públic.

Gasol, Pau (jugador de bàsquet).
País normal.
Qui, probablement, és el millor esportista català de tots els temps ha dit a la portada d’ABC una realitat com un temple: als Estats Units, patriotes de mà al pit com són, mai es xiularia massivament el propi himne. Lluny de desafortunada, tot al contrari, em sembla una afirmació demolidora contra els qui l’exhibeixen. Algun dia els espanyols es preguntaran perquè això, desconegut pràcticament arreu del món, només els passa a ells? Per tolerants? De fet, l’afirmació de Gasol la sentim repetida una vegada i una altra en tot el que fa referència al procés, amb menció especial per a l’autodeterminació. Que no està prevista a cap constitució del món: naturalment, perquè cap país (més enllà dels casos d’Escòcia i el Quebec) viu processos d’emancipació nacional d’una part dels seus ciutadans de la intensitat i el recolzament social el que es porta a terme a Catalunya!

Hollande, François (president de la República Francesa).
República i dignitat.
Setmana dolenta per als socialistes francesos. Només als departaments del sud han pogut aguantar l’estrebada d’un Sarkozy en procés de resurrecció. Els nordcatalans han triat un govern cantonal d’esquerres. I posats a valorar, cal dir que el paper d’Hollande i del primer ministre Valls durant la crisi de la catàstrofe de Germanwings ha estat realment remarcable, tant pel que fa al desplegament de mitjans posats en la recerca de les restes de la tragèdia, com en l’atenció als familiars de les víctimes. La premsa ha destacat la col·locació d’un monòlit en el seu record que ha esdevingut un element de memòria molt valorat. Per a molts dels catalans, però, ha representat un escarni el fet que la nostra identitat no hagi estat respectada ni tan sols després de morts. Vaja, per si algú encara en dubtava, que sense un estat que ens faci valdre no ens en sortirem.

dissabte, 4 abril de 2015

Bestiari del procés: A. Altafaj, J.R. Bauzà i A. Bosch

Altafaj, Amadeu (representant de Catalunya davant la Unió Europea).
Sembrar i sembrar.
Mentre el president Mas aprofitava una visita del primer ministre eslovac a algunes empreses del seu país establertes a Catalunya per conrear la llavor de les relacions internacionals a peu de pista (encara, avui, sense banda de música ni revista de tropes), la coalició fàctica radical-dependentista Partido Popular-Ciudadanos (PPC’S) llançava una veritable ofensiva parlamentària, a l’Eurocambra i a la CIutadella, contra el delegat de la Generalitat a Brussel·les, exigint-ne el seu cessament immediat. La sobtada intensitat i la trenada combinació de forces demostra que l’espanyolisme (el vell i el nou, que són, en el fons, la mateixa cosa) identifica Altafaj com un veritable risc pel seu prestigi a la capìtal europea. Així que tranquil·litat, exactament com fins ara: mai entrar al drap de les provocacions i anar fent feina de la bona, de formigueta.

Bauzà, Josep Ramon (president de les Illes Balears).
Punt i final.
Per tancar de manera gloriosa el seu mandat i a l’espera que tornin a parlar les urnes, d’aquí menys de dos mesos, el president balear ha procedit aquesta setmana a decretar el blocatge de les emissions del Super 3/Canal 33 i el 3/24 a les Illes. Es tracta, naturalment, de sacsar novament, en el moment electoral oportú, l’espantall catalanista. Després de destrossar el sistema públic de comunicació en la llengua pròpia, el Partido Popular clama contra la suposada voluntat dels catalans d’aixecar fronteres, mentre, simultàniament, procedeix a impedir les emissions de televisió entre territoris veïns que comparteixen (a banda d’altres moltes coses) llengua i cultura. Des del Principat, hem esperat debades que els nostres acèrrims defensors del bilingüisme i l’elecció de llengua parléssin per criticar semblant atemptat a l’ús del català, una de les parles que ells tant i tant s’estimen.

Bosch, Alfred (candidat d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona).
Furgar les ferides.
El candidat republicà a governar la ciutat de Barcelona continua la seva intensa campanya. Cal compensar la força dels dos grans protagonistes: l’alcalde Trias i l’aspirant Colau, la candidata d’intens sentit social i desconeguts mitjans per dur a la pràctica les seves polítiques des d’un país devastat per la dependència. A principis de setmana, Bosch cometia l’error de reobrir el debat que, durant tres mesos soterrat i altres tres a l’aire lliure, ha estat a punt d’endur-se el procés en orris. Crec que la llista única aportaria menys vots, però l’acceptaré si els protagonistes l’anuncien un dia, per sorpresa, sense llançar-se ni una pedra més entre ells en públic. Exactament com han fet amb el full de ruta. Treballem sobre el que ens posa d’acord i no per fomentar la divisió interna que tan mal ens ha fet fins ara.

dijous, 2 abril de 2015

Bestiari del procés: M. Rajoy, S. de Toro i G. Ubasart

Rajoy, Mariano (president del Govern espanyol).
Reacció central.
La setmana ha estat dura per al líder del Partido Popular: la castanya andalusa de diumenge passat cal qualificar-la d’accident greu: pot afeblir encara més les magres expectatives del partit pel que fa a les municipals i les autonòmiques que se celebraran d’aquí només dos mesos. L’enfonsament va, sense dubte, estretament lligat a la manca d’assumpció de responsabilitats pel que fa a la corrupció institucionalitzada: dimarts, el fiscal acusava formalment els populars d’haver mantingut una caixa B durant divuit anys. Resultat: cap. Rajoy ha hagut de fer front també a la crisi derivada de l’estavellament de l’avió de GermanWings: naturalment, amb un gabinet de crisi convocat... a la capital del Regne, a 600 km del 90% de les víctimes “espanyoles”. Perquè hi ha coses que, per molt que s’entestin a emboirar-les des de l’establishment, mai no canviaran.

Toro, Suso de (escriptor).
Lliures o morts.
De vegades, va bé que una veu forana però amiga il·lumini tot el quadre. Que ens recordi quin és el preu de la batalla. Abans que ens esborressin definitivament de la història (el que porten intentant tres segles), en un rampell de dignitat, la part políticament més conscient del país va decidir entre 2010 i 2012 que ja n’hi havia prou d’aquell color i va reptar l’Estat. Suso de Toro, en l’article de la setmana, ens recorda ara que la bèstia, ferida, no pensa fer presoners, perquè la nostra envestida pot ser mortal. Hem de saber revertir l’argument en favor nostre davant dels qui dubten: molts (ho diuen les enquestes) creuen que de la nostra lluita sortirà una millora de l’estatus de Catalunya dins Espanya, és a dir, unicornisme federal. Cal deixar-los ben clar que ja no és temps de més ambigüitats impossibles: lliures o morts.

Ubasart, Gemma (secretària general de Podemos a Catalunya).
Fracàs andalús.
La irrupció de Podemos, tot i sacsar l’ampolla durant mesos i mesos en l’altar de la platocràcia, no ha aconseguit sinó fer lliscar el tap, suaument i amb un sorollet, un pet, massa discret. Un 15% dels vots per fer la revolució i fer fora el bipartidisme (que, simultàniament, encara es fa amb el 73% dels escons) no sembla un èxit espaterrant. Substituir una Izquierda Unida que havia arribat a tenir-ne 20 i ara gaudia de 12 no sembla precisament l’objectiu abassegador que suposadament havia de comportar la irrupció dels de Pablo Iglesias. La lectura catalana, en síntesi, ha estat destacada abastament durant la setmana: el miratge federal es va aclarint, qualsevol possibilitat de canvi, de regeneració en profunditat del sistema polític espanyol perd pistonada. Única parada per construir de veritat un nou país: la República Catalana.

dimecres, 1 abril de 2015

Bestiari del procés: J.M. García-Margallo, A. Mas i J. Puigneró

García-Margallo, José Manuel (ministre d’afers exteriors del Govern espanyol).
Pena doble.
Aquests dies coneixíem a través de les xifres oficials del Govern espanyol, no només que el 38% que el fons de rescat de les pensions ha volat en tres anys (avis, si ens quedem a Espanya, no cobrareu la pensió!), sinó que la magnitud de l’exili econòmic continua creixent. La incompetència de l’Estat per obrir alguna mena de futur als seus propis ciutadans, es trasllada a l’exterior a l’hora de gestionar els seus drets polítics. A Andalusia, novament, el nombre de ciutadans que ha pogut votar des de l’exterior ha arribat a la fastuosa xifra del 3,8%. Doble càstig, doncs, exili i negació de drets. “Pack” complet “made in” García-Margallo. És per això que, encertadament, l’ANC ha començat aquest setmana una campanya per a incentivar el proper 27-S, convidant els 185.000 catalans a l’exterior a encetar els tràmits el més aviat millor.

Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Causa internacional.
Només calia visualitzar el programa especial de France 24H dedicat a la tragèdia dels Alps per comprovar que no existim per als nostres enemics. Al dia següent, la visita del president al lloc de l’accident en companyia de Merkel, Hollande i Rajoy, l’ha visualitzat (si més no en els reportatges gràfics) en un lloc prou rellevant. Ja se sap, la política és representació i Mas ha estat, sense dubte, a l’alçada del moment. I encara ha estat notícia aquests dies pel seu excel·lent article al rotatiu francès “Libération”. Gran jugada del president, per la importància del mitjà (un dels més influents diaris europeus) i per l’extraordinària claredat del missatge: manifestant la determinació prou inequívoca d’assolir l’estat propi i desmuntant els tòpics d’aïllament que propaga el Govern espanyol.

Puigneró, Jordi (director general de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya).
Santa Inconsciència?
Si volem (tal i com és imprescindible, si és que no volem embarrancar el procés) evitar desconfiances entre els seus principals actors, és també molt important no fer coses estranyes: la veritat, lliurar la governança del contracte de fibra òptica i el CESICAT (l’òrgan encarregat de vetllar per la seguretat informàtica de la Generalitat) a una empresa de l’Ibex35, antic monopoli estatal espanyol, farcida de personatges rancis, els dels rengles de sempre, ho és. I molt. Defensar-ho, simplement, en el moment històric on som, de desconnexió (sí, oi?) amb l’afirmació de Puigneró, a twitter, segons la qual “els concursos públics els guanyen qui fan les millors ofertes. Aquest cop l'han guanyat Ricoh, PWC i Telefònica”, és, com a mínim, pensant molt bé, d’una ingenuïtat absolutament esfereïdora.

dimarts, 31 març de 2015

L’Acord del 30 de Març, així, amb majúscules

“Cataluña, independiente en 18 meses si ganan los soberanistas” (“El Mundo”), “Independence Day” (“El Huffting Post”), “Mas y ERC declararán en 18 meses la secesión si tienen mayoría el 27-S” (“El País”). Mentre aquí els nostres (de Francesc-Marc Álvaro a Alfred Bosch) obrien l’enèssima discussió bisantina (per irresoluble) sobre la llista única, discretament, els secretaris generals de Convergència i Esquerra, i les principals entitats sobiranistes de la societat civil, tallaven finalment el nus gordià de la seva discrepància sobre el full de ruta. A Espanya, com posaven de relleu immediatament els seus digitals (mentre “La Vanguardia” mantenia la notícia a la tercera renglera dels titulars), ho van entendre, al moment, perfectament. Si algú dubtava que les eleccions del 27-S podien esedevenir plebiscitàries, aquí ho té: en cinc minuts. Acord de full de ruta per declarar la independència i, d’immediat, “ipso facto”, Espanya entoma el repte. I com els nostres adversaris, el món sencer. Demà, si no és ja a aquestes hores, començarem a veure arreu els titulars internacionals del nostre pla definitiu per marxar. Ni Podem, ni Guanyem, ni Construïm, nosaltres Marxem. Marxem Ja.

“Hola k ase amb el sufflé?”. Que no, que hi tornem. Ahir, justament, s’obrien les inscripcions per al gran acte de la societat civil al Palau Sant Jordi del dia 24. Ara, pren tota una altra dimensió. L’acord de full de ruta desfà el nus gordià de la desavinença entre Convergència i Esquerra en unificar en un sol acte allò que cadascú fins ara contraposava: la necessitat d’un referèndum i la voluntat d’obrir immediatament una etapa constituent en cas de victòria sobiranista el 27-S. És cert que ajuntar-ho en un sol vot obliga a fer el procés de redacció constitucional encara més participatiu: cal que es puguin votar d’alguna manera cadascuna de les seves parts fonamentals, i que tots assumim la refosa final que neixi de la voluntat majoritària. La prioritat de l’emergència social, el redreçament dels serveis públics i la lluita contra la corrupció hi apareixen sòlidament reflectits com el nord de les polítiques que caldrà aplicar durant aquests divuit mesos. Quan la CUP, Unió, MES i Avancem (no necessàriament en aquest ordre), s’hi afegeixin, a tot estirar, per Sant Joan, tindrem tota la tripulació a bord per salpar cap al gran embat de d’aquí sis mesos. I serà victòria o mort. Expliquem-nos aviat, expliquem-nos bé, expliquem-nos ben clar.

diumenge, 29 març de 2015

Bestiari del procés: M. Casals, J. Fernández Díaz i E. García

Casals, Muriel (presidenta d’Òmnium Cultural).
Reactivant motors.
Mentre l’Assemblea impulsa una campanya centrada en el foment del vot des de l’exterior el proper 27-S (185 dies i 185.000 potencials votants catalans!); mentre l’ANC es prepara per l’assemblea general ordinària del proper 12 d’abril a Lleida, que haurà d’aprovar el full de ruta discutit a les territorials d’arreu de Catalunya. Entretant, la campanya “Ara és l’hora” renova forces. Es tracta de difondre un acte, el del 24-A al Palau de Sant Jordi de Barcelona, que ha de servir per impulsar totes les candidatures sobiranistes que es presenten a les municipals arreu del nostre país. El missatge: ni un sol vot per a coalicions i partits que no defensin la plena llibertat de Catalunya. Especialment, per a aquelles que voldran tornar a enganyar-nos, fent veure que Espanya és susceptible de reforma. Tinguem seny i no votem per la perpetuació de l’establishment.

Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Delictes menors.
D’acord que una redifusió incontrolada dels missatges de xenofòbia anti-catalana que es van abocar a la xarxa des de més d’una vintena de comptes de twitter, van donar encara més visibilitat pública a uns quants depravats. Fins i tot, que la legítima voluntat de denunciar-ho, provocant sobre-exposició, no va ser potser prou respectuosa amb les famílies i els amics de les víctimes. Per coherència, per dignitat i per justícia, però, ara toca denuncia i acció de la justícia: si hi va haver reacció fulminant en el cas desgraciat dels insults a la presidenta de la Diputació de Lleó acabada d’assassinar, ara, què farà el ministre de l’Interior i la justícia espanyola davant el festival xenòfob i racista anti-català i anti-alemany a les xarxes socials? Si hem de creure el compte oficial de la policia, per desgràcia, res de res.

García, Esperanza (advocada i opinadora).
Misèria moral.
Està amargada. Amb la síndrome d’aquells conductors que decideixin agafar l’autopista en contra-direcció i que, tot i l’evidència, encara acceleren, a l’espera que la realitat s’acabarà potser adaptant a la seva decisió original equivocada. L’Esperanza va decidir abandonar Ciudadanos per passar-se al PP. A hores d’ara, ja està clar, va fer el negoci de Robert i les cabres. I ens ho fa pagar a tots amb la seva rancúnia insadollable. Fa uns mesos equiparava Esquerra a Terra Lliure. Ara, entestada a carregar contra Mas a qualsevol preu, s’equivoca a l’hora d’interpretar les seves declaracions. Les compara amb la bilis dels tuits catalanòfobs a les xarxes socials. Tothom excepte ella sap que circula en sentit contrari a la realitat. A ella li és igual. I prem l’accelerador. I la vergonya aliena esdevé llàstima. Perquè la retrata en tota la seva immoralitat.

dissabte, 28 març de 2015

Bestiari del procés: I. Arrimadas, J.M. Bartomeu i J. Bou

Arrimadas, Inés (diputada de Ciudadanos al Parlament de Catalunya).
Massa catalana.
La participació de “Ciutatans” a les eleccions andaluses ha prodigat moments de sucar-hi pa. Alguns, directament, de justícia poètica. Al principi de la campanya, el delegat del Govern espanyol a Andalusia (que encara ho és, com si res), va llançar una autèntica diatriba xenòfoba contra Rivera per dir-se Albert i pretendre dirigir Andalusia des de Barcelona. Perfecte, aquest home està preparat per a entendre perquè no volem que Catalunya es governi (cada dia més) des de Madrid. Si la cosa prometia de bon començament, la traca final l’ha posat una altre representant popular, el diputat i exalcalde de Còrdova Rafael Merino, acusant Inés Arrimadas, diputada monolingüe al Parlament català, de no saber res de la seva Andalusia natal. En resum: “mejor unidos, insultados y humillados”, per repetir els mateixos resultats electorals de la suma d’UPyD i Ciudadanos a les europees. Un paper moralment galdós i políticament justet.

Bartomeu, Josep Maria (president del FC Barcelona).
Ofensiva desfermada.
El procés contra la segona institució de Catalunya continua endavant a tot drap. Un cas de celeritat judicial realment únic en la velocíssima justícia espanyola. Cada passa dels togats traspua una desmesura descarada. L’Audiència Nacional, tribunal d’excepció orquestrat per a la lluita contra el terrorisme (no d’estat) i el narcotràfic, dedicada per obra i gràcia dels interessos de la llotja del Bernabeu, a jutjar un cas de delicte fiscal i societari. Sí, per més important quantitativament que sigui. El fiscal demana, entre altres moltes coses, multes astronòmiques i fins a set anys de presó per al president que ha pujat més alt i ha caigut més baix de tota la història blaugrana. Set anys. Més del que comporten certs delictes greus. Costa d’entendre. Per molt que la història col·loqui a marxes forçades Rossell i Bartomeu en el lloc que mereixen dins la història de la institució.

Bou, Josep (president d’Empresarios de Cataluña).
Establishment descarnat.
Durant el cap de setmana (i encara dilluns) “La Vanguardia” (el diari que més censura), com fent la prèvia al llançament del darrer xiringuito d’en Duran, ha dedicat un publireportatge gratuït, a tot drap, a difondre les idees d’aquesta nova entitat que ningú no sap qui representa. Els arguments, els habituals: que amb la independència tot seria catastròfic. La música de fons, dramàticament contradictòria: que diu que els empresaris catalans no s’atreveixen a donar la cara contra la independència, tot i que, segons les enquestes que sacsegen inconscientment aquests dies, els dependentistes són majoritaris a Catalunya. Es veu que alinear-se amb l’elit, amb Pedralbes, amb Oliu i Fainé, amb el Cercle del Liceu, amb tots els altaveus mediàtics a Barcelona i Madrid a la teva disposició és súper, súper arriscat. Què en són de porucs! I tot i això, encara alguns, com Antoni Esteve, president de Farmaindústria, diuen que s’adaptaran...

dimecres, 25 març de 2015

Bestiari del procés: J. Puigcorbé, M. Surroca i M. Vilarrubias

Puigcorbé, Juanjo (actor i membre de la candidatura d’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona).
Pas valent i aclaridor.
L’anunci del seu aterratge a la política barcelonina ha agafat a molts amb el pas canviat. La batalla de Barcelona es preveu dura. Per desgràcia, l’aspirant i favorita, Ada Colau, continua amagant l’ou sobre l’ambició nacional del seu projecte de ciutat: capital d’Estat amb recursos o ciutat de províncies a mercè de la metròpoli? No se sap, no contesta. Puigcorbé ha decidit fer el pas encara que pugui suposar-li greus conseqüències professionals en el futur. La seva aportació pot ser fonamental per al conjunt de l’independentisme, més d’enllà del seu coneixement del món cultural de la ciutat: significa obrir-se plenament al maragallisme clàssic i, per tant, fer una passa per esvair l’unicornisme, l’ensarronada federal: en aquest moment, l’objectiu més important dels qui volem un país nou i lliure.

Surroca, Montserrat (portaveu d’Unió Democràtica de Catalunya).
Nervis davant la batalla final.
La responsable comunicativa d’Unió, diputada a Madrid promocionada darrerament de la mà d’en Duran, ha menyspreat el convit a formar part de l’acord pel full de ruta sobiranista per al proper 27-S, amb un lacònic “no, gràcies”, alhora que exigia als convergents que deixin d’interferir en la dinàmica del seu partit. Ja sabeu, és allò de: sou molt deslleials si critiqueu Duran, però ell no, mai, encara que vagi a registrar, pel seu compte, un nou partit polític. En tot cas, demostra els nervis creixents d’un duranisme que viu els seus darrers moments d’hegemonia dins Unió. Cal reconèixer, però, amb preocupació, un cert emboirament en l’aposta del sector independentista per una triple resposta en consulta interna del proper 14 de juny. La possibilitat de triar federació, confederació o independència, a qui beneficiarà?

Vilarrubias, Mercè (professora i periodista).
Expulsar el català de la centralitat.
El combat sense treva, de fons, en tota circumstància, per desallotjar el català de la vida pública del nostre país és un dels objectius centrals de l’espanyolisme. Les estadístiques canten: més de quatre de cada cinc catalanoparlants són partidaris de la independència. Cap altre element s’identifica amb aquesta voluntat política tan intensament com la llengua d’ús habitual. Així que, aconseguir la submissió política del país té com a camp de batalla essencial el lingüístic. Aquesta activista contra la immersió, en l’òrbita de Ciudadanos, té clara quina és la via. De fet, la tècnica jurídica habitual, des de les curses de braus al DOGC, passant per pràcticament tot, per entrar a sac en les competències exclusives de la Generalitat en matèria lingüística. Una bona llei de bases. Una Llei General Espanyola de Llengües. Preparem-nos.

dimarts, 24 març de 2015

Bestiari del procés: M. Marchena, B. Marí i J. Molinero

Marchena, Manuel (president de la Sala Penal del Tribunal Suprem).
Condemna indiscriminada i abusiva.
Sense que serveixi de precedent, potser que caldria moure’s, aquí, en el terreny de la moderació. Defensar que no es pot passar de puntetes sobre els fets, greus, del bloqueig del Parlament em sembla del tot raonable. La simple absolució seria tant com cridar a que es pugui repetir amb qualsevol excusa reivindicativa. El jutge Vidal, però, ha defensat la possibilitat d’aplicar condemnes als responsables d’actes violents amb treballs per a la comunitat. Aplicar, però, de manera indiscriminada, penes que suposen l’entrada a presó per actituds que no comporten violència, en canvi, sembla una mesura tan forassenyada que sembla incomprensible avalar. I, francament, que les nostres principals institucions, el Govern i el Parlament, s’emparin en la voluntat repressiva d’un tribunal d’excepció les deixa en una posició francament impresentable.

Marí, Bartomeu (director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona).
Censura que ens fa mal.
Sense anar més enllà, hom, per motius de simple bon gust estètic i fins i tot moral, pot estar en contra de l’estil provocador i fàcil d’alguns artistes contemporanis que busquen l’escàndol per l’escàndol. I no convidar-los a casa teva. I tant. El que no es pot fer és pretendre obligar els comissaris, de qui s’ha admès un projecte de característiques perfectament conegudes, a retirar una peça concreta per incòmoda amb el poder establert, i anunciar la cancel·lació de l’exposició tot just una hora abans de la seva presentació en roda de premsa. El ridícul internacional assolit, amb una trentena d’artistes esbombant arreu la censura de la qual han estat objecte, és un autèntic tret al peu a la marca Barcelona. I aquesta vegada, a més, lamentablement, no podem atribuir-lo a les pràctiques habituals del Govern espanyol.

Molinero, Justo (empresari de la comunicació).
Fer nosa als de sempre.
Aquell dia, potser com molts d’altres després, junts, van compartir acte i estrada, ara pràcticament fa cinc anys. Era la vespra de la Consulta sobre la Independència del 30 de maig de 2010 a Sabadell, la primera que s’assajava en una de les grans ciutats catalanes. Molinero va fer un discurs plenament identificat amb l’objectiu independentista, molt abans, doncs, que el president de CiU fes el gran viratge del setembre de 2012. Nerviós, fent de portaveu de l’establishment, Cuní l’ha convidat aquesta setmana al seu espai televisiu de viabilitat compromesa (de fet, potser hauria caigut ja de la graella si no es valorés la seva influència congelant sobre el procés) amb motiu de la presentació del seu llibre “Revoltats”, amb recriminació inclosa. I és que als de sempre, està clar, ara menys que mai, no els agrada el paper integrador d’en Justo.

dilluns, 23 març de 2015

Unes quantes lliçons andaluses

Encara que sigui d’urgència, els resultats esdevinguts ahir a les eleccions a la comunitat autònoma andalusa ens ofereixen algunes llums d’anàlisi que cal ponderar. Amb un 30% d’electors indecisos fins gairebé el darrer moment i un 3% més de participació, la veritat és que les enquestes prèvies han estat prou fidels al resultat final. Amb una acotació important: a manca de dades fiables de cuina sobre record de vot, existia una evident sobre representació dels elements de canvi. Els resultats, en canvi, han posat de relleu l’existència d’un important vot ocult vergonyant, a favor dels partits de l’establishment. Els efectes del sistema electoral i el pas de tres a cinc llistes en disputa han provocat una situació curiosa: amb un substancial descens de més de cent mil vots i caient del 39,6 al 35,3% dels vots, en canvi, el PSOE ha mantingut, clavats, els 47 escons assolits en 2012. Tanmateix, IU, amb un descens només lleugerament superior, ha vist esfumar-se més de la meitat dels 12 escons que tenia fins ara.

Tot i les apel·lacions de Podemos i Ciudadanos al final del bipartidisme (incomprensiblement, fins i tot en valorar els resultats), el cert és que el PPSOE, l’establishment, s’ha alçat amb 80 escons de 109, que la suma dels dos nous s’ha quedat a 9 escons del resultat del PP i que encara s’ha vist doblada pels del partit del mega escàndol de corrupció dels ERE. Un fracàs, dels qui venien a revolucionar-ho tot, de proporcions considerables. Caldrà comptar, doncs, també a Catalunya, amb aquestes dues variables: amb el pes del vot ocult en les enquestes (caldrà ponderar en favor de qui!) i amb la força d’inèrcia dels vells partits, que han aguantat l’embat amb molta més força de la prevista. Encara una altra lectura catalana, prou evident: qualsevol miratge de reforma en profunditat del sistema polític espanyol està avui una mica més lluny que ahir, a la vista dels resultats escassos del suposat reformisme regenerador que havia d’inspirar-los i impulsar-los a partir de noves majories.