diumenge, 23 novembre de 2014

Bestiari del procés: B. de Lezo, A.M. Magaldi i C. Mejías

Lezo y Olabarrieta, Blas de (militar borbònic).
Estat tolit.
Espanya se’ls desfà a les mans. De moment, és Catalunya. D’aquí uns mesos, amb les eleccions municipals i generals, la desintegració serà pràcticament total. De manera que, si fins ara calia bombardejar Barcelona cada cinquanta anys, ara han de conformar-se amb homenatjar els militars espanyols que han fet xixines catalans al llarg de la història. Fa pocs més d’un any, amb motiu del 325 aniversari del seu naixement (del militar, vull dir), UPyD ja va presentar al Congrés espanyol una proposició no de llei per homenatjar-lo i el Museu Naval de Madrid li va dedicar una exposició. A les poques setmanes, la fragata Blas de Lezo es passejava cofoia pel port de Barcelona, a fi de recordar-nos la nostra condició de vençuts. Tal i com es vantava un diputat espanyol aquells dies, amb el Tricentenari ells sí que han celebrat una victòria. Ara mateix, se’ls veu molt i molt necessitats.

Magaldi, Ana María (fiscal en cap de Barcelona).
Manar a la colònia.
El magistrat injust és una de les figures històricament més criticades per la gent de baix. Les narracions populars inspirades en la Divina Comèdia que circulaven per la Catalunya del segle XVII, per exemple, posaven sempre els jutges superbs i prevarivadors en la part més fonda de l’avern. La revolta de juny de 1640 acabà amb bona part dels jutges de l’Audiència reial defenestrats i/o assassinats al carrer. Més de 350 anys després, la fiscal Magaldi, membre de l’associació conservadora de fiscals, ha decidit posicionar-se a favor de la querella contra Mas, Ortega i Rigau, no fos cas que el fiscal general s’enfadés, i ha ordenat la reobertura de totes les denúncies arxivades. De pas, ha aprofitat l’avinentesa per menystenir la llengua del país i afirmar implícitament, amb xuleria indecent, que emprar la nostra llengua en un acte públic és de mala educació.

Mejías, Carina (diputada de Ciudadanos).
Trencant barreres.
La moció presentada dimecres, descarada, directa, contra un mitjà de comunicació concret (el digital Vilaweb) trenca totes les barreres de la decència democràtica. Fa sentir vergonya de pagar el sou a gent d’aquest nivell moral. En la setmana en la qual Ciudadanos ha trencat la baralla de les seves negociacions de fusió amb UPyD i ha decidit ser irrellevant a Espanya (i aviat, amb la irrupció de Podemos, també probablement a Catalunya), ha optat també per passar a la història presentant una moció ad hominem per reclamar que es retirin les subvencions, que s’atorguen d’acord amb unes bases en un procés de concurrència, per motius ideològics. Des d’aquí tota la solidaritat a Vilaweb i tota la repulsa a comportaments (avalar la persecució ideològica dels mitjans de comunicació) que farien envermellir qualsevol demòcrata al món.

dissabte, 22 novembre de 2014

Bestiari del procés: J. Domínguez Buj, J. Fernández Díaz i J.M. García-Margallo

Domínguez Buj, Jaime (cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra espanyol).
Retratant el problema.
Sempre s’agraeix que et parlin clar, en aquest cas, que un altíssim servidor de l’Estat espanyol ens digui que som una colònia. Diu que estan a les ordres del Govern i el Parlament per actuar quan i com calgui. El més lluït, sense dubte, ha estat la comparació amb el 1898. L’alt comandament militar ha estat finíssim en el paral·lelisme: ara fa més de cent anys, el Regne d’Espanya va decidir emprendre el camí de la humiliació quan va triar enfrontar-se militarment a la principal potència emergent, que acabaria per dominar el segle XX. Ara, el Regne d’Espanya ha tornat a optar per la humiliació: la de demostrar aviat que no es sobirana quan els seus creditors i els grans estats europeus que els avalen l’obliguin a seure per negociar la secessió de Catalunya. El 1898 serà una mena de conte infantil.

Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Indigència moral.
L’espiral d’immundícia sense límits que caracteritza la trajectòria del ministre ha viscut aquesta setmana nous episodis que cal qualificar directament de vomitius. Diumenge, des de la portada d’ABC, profetitzava un esclat de violència a Catalunya. Fa por. Coneixent les seves tàctiques i els recursos humans i materials de què disposa. Aquests dies hem sabut també que la policia espanyola va iniciar una investigació política contra els magistrats catalans que van signar un manifest en favor del dret de decidir. I, entretant, les vaques sagrades de l’opinió publicada, que consideraven que el descobriment del joc brut contra l’alcalde Trias tindria conseqüències molt greus, van comprovant com al ministre no se li ha mogut ni una cella. Si fos dels meus em cauria la cara de vergonya. Saber que jugues de part dels bons és meravellós.

García-Margallo, José Manuel (ministre espanyol d’Afers Exteriors).
Parlar d’igual a igual.
Novament protagonista, el ministre que mes parla del Gran Afer Exterior ha reconegut aquesta setmana, després d’afirmar que cap estat reconeixerà la República Catalana després d’una DUI (en realitat a qui no reconeixeran serà a Espanya, si és que ha d’afrontar tota sola el seu deute mastodòntic), que Catalunya és amb diferència el problema més greu que ha d’afrontar el Govern espanyol en aquest moment. Imagineu-vos. En realitat, aquests dies, parlant al Congrés dels diputats del reconeixement de Palestina, de la mà de l’ex-ministra Trinidad Jiménez, ens ha assenyalat el camí, ben bé en direcció contrària al que fan sempre que parlen de Catalunya: diuen que Palestina només podrà pactar amb Israel una acord definitiu des de la condició d’Estat, d’igual a igual. Evident, senyor ministre. Prenem nota.

divendres, 21 novembre de 2014

Els espanyols també tenen dret a decidir

La realitat és tossuda. Segons el darrer estudi del CIS, pel que fa al model territorial, reforçant una tendència que ve d’anys, un 74% dels espanyols desitja mantenir l’statu quo actual o bé, fins i tot, operar una re-centralització que inclogui la devolució de competències des de les comunitats autònomes al Govern central. Aquesta és la situació, el veritable allunyament de trens entre Catalunya i Espanya: mentre aquí creix el nombre de partidaris de l'autogovern (fins i tot complet) allà succeeix exactament el contrari. Les dades, a més, inclouen l’opinió de catalans i bascos sense els quals, aquest percentatge, probablement s’enfilaria fins el 80%. Tot i que, a dia d'avui, la majoria dels grups polítics espanyols han arribat a la conclusió que l’immobilisme no farà baixar la temperatura del repte sobiranista català i que, per tant, cal pensar en algun tipus de proposta reformadora, l’opinió majoritària dels espanyols s’acabarà imposant.

De moment, el PSOE ja ha retardat qualsevol concreció en la seva oferta de reforma constitucional, que no tindrà cap mena de recorregut en aquesta legislatura, tal i com el PP no s’ha cansat de recordar. Podemos es troba en una situació semblat: conscient d’aquest contundent 74%, més enllà dels grans principis, a mesura que ha anat avançant en les enquestes i ha ensumat la possibilitat real de guanyar, la seva “comprensió” cap al procés català ha anat clarament a la baixa. Ara mateix, segons ells, es veu que els catalans ja no podem decidir com a un subjecte polític: hem de fer-ho dins la legalitat constitucional de 1978 i amb el conjunt dels espanyols: un llenguatge, per cert, que s’apropa a marxes forçades al dels partits tradicionals. I és que, com es pot plantejar un esquema polític basat en la voluntat d’un 15% dels espanyols? Federalisme com sigui, amb calçador, encara que sigui contra la voluntat d’una clara majoria dels espanyols, que no el volen?

dijous, 20 novembre de 2014

Dues pel preu d’una: eleccions plebiscitàries i constituents

En Roger Palà va avançar fa algunes setmanes el seu model d’eleccions i aquests dies un pessimista Vicent Partal ha reblat el clau. Si m’heu llegit darrerament ja sabeu què és el que en penso al respecte: el millor model per aconseguir el màxim nombre de diputats per declarar la independència al Parlament (per a mi, el més important) és el de tres llistes bolcades a mobilitzar fins al darrer votant dins els seu espai natural. Naturalment, aquest escenari ha de tenir una prèvia: un acord clar sobre l’objectiu final, l’estratègia i el calendari d’assoliment de la independència. Ha d’existir un acord per construir l’Estat propi el més ràpid possible. Crec que l’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional el dibuixa bé. I que, en tot cas, la negativa del Govern espanyol a cap negociació accelerarà els temps i a la pràctica farà convergir les actuals estratègies (més o menys rupturistes d’entrada) dels partits catalans.

Assolida aquesta unitat (que no serà gens, gens fàcil), caldria compartir la marca electoral “Ara és l’hora” i comptar amb el suport de l’ANC i l’Òmnium en una campanya de suport intens a les tres llistes que portin al seu programa aquest “Acord de país”. I que la societat civil organitzés un gran acte compartit, un Camp Nou. I a partir d’aquí, contràriament al que postulen molts dels contraris a la pluralitat de llistes, pel que fa als models econòmics i socials de cadascú, estaria perfecte que els independentistes ens llancéssim els trastos pel cap amb tota la intensitat possible. La transversalitat del nostre projecte col·lectiu és un valor que hauria de quedar perfectament reflectit, també, en la campanya. Els liberals han de tenir la seva oferta independentista. I els demòcrata-cristians. I els conservadors. I els socialdemòcrates. I els verds. I els anticapitalistes. Només així farem la majoria constituent més àmplia possible. Dues pel preu d’una: eleccions plebiscitàries i constituents.

dimecres, 19 novembre de 2014

Victòria per als astuts, glòria a la nació

Xavier Rull (no confondre amb Josep), va dedicar fa uns dies un apunt molt recomanable a analitzar la situació actual del procés. Entre altres il·lustratives conclusions lloava l’habilitat del Gran Timoner per generar (novament, com en l'enfrontament amb el Govern espanyol pel nou 9-N) una tàctica win-win: en col·locar-se com a únic valedor d’una llista de país, guanyarà tant si ERC s’hi suma com si no. Crec, però, que oblida la primera fase d’aquesta mateixa tàctica: de quina manera, a través de l’unilateralisme amb el qual va forçar el nou 9-N, el president Mas va fer a la pràctica inviable la possibilitat d’una candidatura conjunta amb els republicans més o menys acomboiada per la societat civil. Felicitats, doncs, si del que es tracta és de tornar a guanyar les eleccions, perfecte. El més probable és que ho aconsegueixi. He d'advertir, però, que crec que a moltíssims ciutadans això ens importa exactament un rave.

En les circumstàncies excepcionals on som, el que m’importa, no em cansaré de repetir-ho, és fer realitat l’estratègia que permeti sumar el màxim nombre de vots possibles a les llistes d'oferta independentista. Per tant, si Mas conquereix massivament (valgui la redundància) l’electorat sobiranista més convençut, seduït per la seva perseverança per fer realitat el procés participatiu, i alhora, ERC i la CUP, en els seus espais naturals, conquereixen indecisos i els porten a les urnes a partir de la seva seducció més ideològica, l’objectiu s’haurà aconseguit. Encara que l’entorn de CiU als mitjans, tan poderós, vulgui fer veure el contrari, uns quants dels qui no veiem clar els avantatges electorals de la llista unitària (i per tant polítics, perquè caldrà votar un dia una Declaració d’Independència i estaria molt bé que ho fem, almenys, amb més de 80 diputats), no ho estem perquè no ens agradi el Gran Timoner, sinó perquè volem maximitzar els resultats del conjunt de l’independentisme. Així, doncs, si cal, victòria per als astuts i glòria a la nació. I felicitats a tots!

dimarts, 18 novembre de 2014

La guerra la guanyarem a les fronteres

Disculpeu-me la incoherència. Fa uns dies, per emfatitzar la necessitat de discutir sobre què volem, com volem i quan volem fer-ho (just, el que no s'està debatent), vaig dir que no participaria del creuament de parers sobre la llista unitària. Ja se sap, però, que la vida del blocaire polític és plena de temptacions. Sí, és difícil resistir-se a les entenimentades (normalment) discussions de saló d’aquests dies. Sense dubte, trobo que els arguments més forts en favor d’una llista unitària són els que miren enfora. A Espanya la temen com la pesta i només això ja és un bon motiu per donar-hi suport. I potser, més enllà de l’apetència dels budells, encara més important: el mandat popular seria inequívocament interpretat arreu del món. Llista unitària, majoria absoluta (tant de bo), escac i mat. La claredat del missatge enviat com a virtut màxima. Indubtable.

Problema: la guerra la guanyarem a les fronteres, als flancs de la batalla. Si alguna cosa ha demostrat el 9-N, a parer meu, és que disposem d’una majoria sòlida, però que encara ens falta fer nostres un grapat d'indecisos i de partidaris del Sí-No. És a dir, uns quants dels votants d’Unió, ICV-EUiA i, en menor mesura, PSC. A Santa Coloma de Gramenet, per exemple, poc més d’un 14% dels possibles votants van acudir als punts de participació el 9-N. Honestament, no crec que la defensa de llistes d’ampli espectre, farcides d’independents i notables, de banda i banda de l’espectre ideològic, sigui la millor opció per atreure'ls. Veig una llista articulada al voltant del president Mas i sobre la base de CDC amb el seu entorn d’intel·lectuals i opinadors, capaç de retenir el noranta per cent del vot d’Unió. Veig una llista àmplia d’ERC i els socialistes escindits capaç de mossegar i fins i tot fer-se fort en l’espai històric del PSC i fins i tot, en part, d’ICV-EUiA. I, francament (tampoc no cal que em digueu traïdor) veig una llista unitària perdent unitats a banda i banda.

diumenge, 16 novembre de 2014

Una contra-anàlisi del 9-N

Avui m’estendré més de l’habitual. Crec que el tema s’ho val. Ha passat una setmana, temps suficient per deixar reposar les idees pròpies i per escoltar i llegir una munió d’anàlisis, en particular, les majoritàries, procedents de l’hagiografia presidencial. Potser estarà bé que algú n’ofereixi una visió alternativa. Primera constatació: el procés de participació del 9-N s’ha tancat amb un èxit extraordinari. Lamentablement, al mateix temps que gaudim tot contemplant com a la trinxera del davant es llancen els trastos pel cap, vivim també un intent, descarat, d’apropiació indeguda a mans de partit, apartant la gent. Es tracta, cal dir-ho ben clar, de la cristal·lització d’una estratègia que neix del mateix vespre electoral de les darreres eleccions autonòmiques del 25-N de 2012. Vegem-ho, sinó, en perspectiva.

D’on venim. Les darreres eleccions autonòmiques, les del cartell del Gran Timoner amb els braços estesos, van ser plantejades per CiU i el seu entorn mediàtic i opinatiu com les de la majoria extraordinària, que hauria d’atorgar al president Mas la legitimitat suficient per dirigir en solitari, com a gran líder, els destins del procés de Catalunya cap a la consecució d’un Estat propi. Els resultats, però, van assenyalar clarament la voluntat d’una majoria de catalans d’encetar aquest procés, sí, però de dotar-lo d’una característica no desitjada pels Convergents: la transversalitat i, com a derivada, d’un lideratge polifònic. Em temo que és impossible entendre el que ha passat aquestes darreres setmanes sense partir exactament d’aquest punt: hi ha qui no ha paït mai el resultat electoral de la tardor de 2012.; aquests dies, llegir algunes coses em rejoveneix: és que com si fóssim dos anys enrere, exactament, durant la campanya d’aquelles eleccions.

Dos anys per una Consulta. El programa electoral de CiU va proposar aleshores una Consulta sobre l’Estat propi al llarg de la legislatura 2012-2016. Atesa la necessitat de configurar una majoria al Parlament, ERC s’avingué a oferir estabilitat al nou Govern a canvi d’un pacte per dos anys que obligués a celebrar la Consulta abans de l’acabament de l’any 2014. El president Mas es va prendre tot l’any 2013 per impulsar la negociació d’un acord sobre la data i la pregunta i encara fins al novembre de l’any següent per celebrar efectivament la Consulta. En realitat, però (contra el que alguns ingenus volíem creure, confiant vanament en la responsabilitat dels implicats), no existia cap pacte de fons sobre la manera en la qual s’abordaria, arribat el moment que tothom sabia que es produiria, el bloqueig legal de l’Estat espanyol sobre la Consulta. Amb una temeritat indecent i incomprensible (això sí que és un misteri) es van deixar escolar els mesos des del desembre de 2013 a l’octubre de 2014 sense pactar cap sortida.

Una jugada mestra. Ara hem sabut que l’operació Procés Participatiu per substituir la Consulta original havia estat planificada molts mesos abans. Les altres forces implicades, segons cal deduir, no van ser informades en cap moment al respecte. L’argument és que no es podia donar a conèixer l’ardit als altres davant del risc de posar en alerta l’Estat. Entretant, no hi havia ni rastre de les estructures d’Estat que suposadament s’estaven posant en marxa com a fruit del pacte de legislatura. Des de la perspectiva particular de CiU la sortida via procés participatiu era literalment perfecta: posava entre l’espasa i la paret les altres forces sobiranistes i les plataformes de la societat civil, les quals havien d’acceptar la sortida planejada unilateralment pel president, de dalt a baix, si és que no volien enviar-ho tot en orris i frustrar la brutal tasca mobilitzadora feta durant tants mesos. El president Mas no hauria pogut aprovar el procés participatiu si l’hagués hagut de fer passar pel Parlament; en canvi, però, l’imposava hàbilment a tothom com si gaudís de majoria absoluta.

Les llacunes en l’organització. Si és que és cert que el procés participatiu estava previst de feia molt temps i no va ser una maldestra improvisació, cal dir que, en uns quants aspectes, no ho ha semblat gens. La vicepresidenta Ortega, en presentar-lo inicialment, va parlar de menys de 700 llocs de votació, amb més de 500 municipis sense punt de participació. La pressió popular i les entitats de la societat civil van obligar el Govern a multiplicar els “col·legis” a la ciutat de Barcelona i a gairebé totes les poblacions catalanes, però deixant autèntics forats a les grans poblacions del voltants de la capital. La distribució de les àrees de població a cadascun dels punts de votació provocà greus deficiències i, potser, una sagnia de vots, justament (això és el més greu) en indrets on l’independentisme necessita encara arrelar amb força. Només la implicació descomunal i històrica de l’ANC i l’Òmnium a través de la campanya “Ara és l’hora” i l’enorme generositat dels voluntaris (per exemple, acompanyant en els seus cotxes particulars votants des del col·legi erroni al seu) va evitar que el nivell de participació deixés al final una imatge d’autèntic tret al peu.

Forts en la fe. L’èxit indiscutible del 9-N, resultat sobretot de la implicació dels de baix, amaga un fet fonamental que marcarà els propers mesos. La mecànica unilateral del procediment de convocatòria del procés participatiu (passant olímpicament del posicionament d’ERC, ICV-EUiA i la CUP), com si el Gran Timoner disposés d’una majoria absoluta que els catalans no li van donar en el seu dia, condicionarà fortament les properes passes del procés. El front polític avança, però amb ferides profundíssimes que no cicatritzaran fàcilment. Ara, a sobre, s’exigeix confiar cegament en el mateix president Mas que ha amagat la seva aposta concreta de model de 9-N durant mesos, que l’ha dut a terme sense el recolzament de les altres forces pro-Consulta i que no ens ha ofert durant els dos anys de legislatura cap notícia en relació als compromisos sobre les estructures d’Estat que havien de permetre un avanç decisiu cap a la constitució d’un Estat català independent. Llegeixo astorat moltes veus escandalitzades per la manca de confiança entre les parts. A mi no em sorprèn gens. I és que, de vegades, els costos del triomf en una batalla poden fins i tot arribar a comprometre la victòria final.

dijous, 13 novembre de 2014

La fi de la impostura: l'objectiu i les estratègies

Superada l'eufòria per la impressionant demostració de força de diumenge cal començar a anar al gra quan més aviat millor. Més enllà de la darrera finta del Gran Timoner, per la via d'una carta a Rajoy que el Govern espanyol ha contestat abans de rebre a base de querelles, crec evident que hem superat l'etapa de la Consulta. Després de dos anys d'intentar una convocatòria acordada o unilateral, a hores d'ara ja hem comprovat del dret i del revés que mai podrem votar un referèndum d'autodeterminació mentre romanguem sota la sobirania espanyola. Això vol dir que toca passar pantalla, en direcció a una declaració unilateral d'independència des del Parlament de Catalunya. Pre-condició necessària, doncs, una cambra dotada del mandat democràtic més fort possible per dur a terme la comesa. Com aconseguir el major nombre de diputats independentistes al nou Parlament? Aquesta és la qüestió que mena de pet a l'actual debat (que serà cada dia més asfixiant) sobre la llista unitària.

Des de fa setmanes, CiU i el seu entorn mediàtic i opinatiu martellegen l'opinió pública i les entitats cíviques amb l'axioma de la imprescindible candidatura unitària. La qüestió em preocupa profundament. De veritat, no puc més amb l'empatx d'impostura. Repetició de la jugada, no, si us plau. Des de l'acord de data i pregunta fins al mes d'octubre d'enguany els partits polítics ens han fet viure en la ficció d'un acord d'acció que no existia: els sobiranistes volíem coses diferents i no s'explicava per preservar una suposada unitat que en realitat era pura façana. Ara, amb el debat de la llista unitària tornem exactament al mateix punt. Parlar en aquest moment de lideratges i de llistes és un error monumental. No penso sumar-m'hi. Ara toca parlar d'estratègies i de calendaris d'actuació. Què volem fer per assolir l'objectiu i en quin moment. Crec que el Llibre Blanc del Consell Assessor per a la Transició Nacional podria ser un bon punt de trobada estratègic. Si no és possible l'acord, però, cadascú a defensar davant dels electors la seva estratègia. I que els catalans triïn lideratge i itinerari. Particularment, jo estic disposat a posar-me al servei del guanyador, sempre que es parli clar. Prou d'impostura, si us plau.

dimarts, 11 novembre de 2014

9-N, compactació sobiranista! (ja sóc aquí)

Sí, hola. Perdoneu que m'hagi retardat un dia. El cas és que, com tants milers de compatriotes, també vaig fer de voluntari en la màgica jornada d'abans d'ahir. I vaig acabar rebentat; un no parar: tot el dia intentant reconduir gent que anava francament perduda. Tant, que crec que, si més no pel que es podia captar a les àrees perifèriques de les grans ciutats del país, si haguéssim disposat d'una infraestructura de punts de votació semblant a la de les eleccions normals ens podíem haver atansat seriosament als tres milions de votants. Sí, amigues i amics, estava equivocat. El trencament de la unitat i la manera en la qual es va plantejar el nou 9-N, per primera vegada en la història de les darreres reivindicacions del sobiranisme, de dalt a baix, em va fer pensar inicialment que el risc que la iniciativa es girés en contra del procés com a un boomerang era alta. Estava equivocat. Les ganes de votar de la gent i l'afany de desobeir la demofòbia del govern espanyol han pogut amb totes les nostres mancances de plantejament i organitzatives.

Encara que els cogui i vulguin dissimular-ho, 2,3 milions de votants és una xifra estratosfèrica. Senzillament brutal. Abans de començar l'arriscada partida hauria signat els 1,8. Hi ha qui en vol veure en els 1,9 milions de sufragis pel Sí-Sí un cert sostre de l'independentisme. Crec, molt seriosament, que no. Els nostres adversaris ens recorden que la suma de CiU, ERC, ICV i la CUP a les darreres eleccions s'ha situat en aquesta cota. És cert. Però no quedàvem que una part important de l'electorat d'aquests partits no estava encara per la independència? El resultat suggereix, doncs, una important compactació independentista. Si a això li sumem que una part apreciable del Sí-No se sumarà al primer en el cas d'una pregunta binària o en unes eleccions definitives, tenim un panorama certament engrescador pel davant. I en l'altre extrem, tal i com destacava avui Tian Riba, la sorpresa que els independentistes siguem capaços de convocar a expressar-se públicament, com a mínim, tres vegades més partidaris del no que els que Rivera i Sánchez-Camacho van ser capaços de situar el 12 d'octubre a la plaça Catalunya de Barcelona. La incapacitat política del dependentisme és digna de tesi doctoral.

dimecres, 15 octubre de 2014

Tot vostre, ens retrobem el 10-N

Han estat 1.679 apunts. Una meravellosa aventura de 1.679 dies consecutius en els quals he tingut l'esma (i prou salut) de publicar cada jornada un pensament en dos paràgrafs. Com un parell de glaçons. Des del març de 2010, just quan la cuina del Tribunal Constitucional era a punt d'emplatar-nos el trinxat de l'Estatutet i tot plegat es desfermava. Sí, he tingut el gaudi de viure i reflectir amb emoció grans coses: sobretot, les manis més espectaculars de la nostra història. Unes quantes campanyes electorals amb el sobiranisme creixent com l'escuma. Amb una menció molt especial, també, per a les Consultes sobre la Independència a Sant Cugat i Sabadell, a les quals vaig tenir l'honor de contribuir modestament, a peu d'urna. També, contribuint, de vegades, a la memòria de la nostra rica història, com faig en el dia d'avui, amb el record del president màrtir Lluís Companys, afusellat pel feixisme avui fa just 74 anys.

Durant tot aquest temps, tot seguint els alts i baixos de l'actualitat, sempre he pensat que podia aportar un gra de sorra d'opinió positiva sobre el nostre procés històric. Des de fa alguns dies, però, em trobo en un veritable col·lapse anímic. No puc més amb la sobredosi d'impostura a la qual ens han decidit sotmetre. Ras i curt: el que em passa pel cap és preferible no posar-ho negre sobre blanc. Així que visc un veritable dilema moral: no vull contribuir amb acidesa al desànim, a fer un mal objectiu a tanta gent bona implicada en la llibertat del nostre país. Però tampoc vull trair-me a mi mateix, a la meva consciència, fent veure que m'empasso el que ens estem fent. Així que, arribats a aquest punt del camí, fins aquí la meva contribució continuada d'aquests darrers quatre anys i mig. Em temo que tot el que podria escriure d'aquí al 9-N seria tan bestialment descoratjador que prefereixo mantenir-me en silenci. Ens retrobem, suposo, el dia 10-N. Per reprendre junts la part més difícil del camí.

dimarts, 14 octubre de 2014

[-25] Bestiari del procés (120): J. Herrera, L. Llach i M. de los Llanos de Luna

Herrera, Joan (coordinador d’ICV).
Protestar pel no debat que no vols.
Im-pres-sio-nant. No tinc paraules. Sense enrogir-se de vergonya per la contribució feta amb el nomenament del seu representant a la Comissió de Control de la Consulta, dimecres a la nit, en una entrevista a una ràdio espanyola, un dels co-líders d’Iniciativa afirmava que cada dia que passa existeixen menys garanties democràtiques per dur a terme el 9-N. Sense dubte, una nova contribució a la pau i al bon rotllo dels qui fins fa dos mesos predicaven la desobediència. I perquè, en concret, us preguntareu, no hi ha prou garanties democràtiques? Admeto que en sentir la seva argumentació he estat a punt de caure de la cadira: perquè no hi ha debat sobre el sí i el no! Ells, que han decidit no tenir opinió sobre el futur polític de Catalunya, critiquen que ningú no faci campanya! Im-pres-sio-nant.

Llach, Lluís (cantant i escriptor).
Disposat a tot.
Dijous, en format d’entrevista a la ràdio nacional, enmig de la muntanya russa d’emocions en què ens trobem, el cantautor de Verges/Porrera/Senegal va donar una autèntica lliçó de bon toc. La seva contribució a aixecar la mirada i a asserenar els ànims em va semblar extraordinàriament sàvia. El 9-N ens plantarem davant del col·legis per votar. Però si, abans, les forces polítiques acorden unes eleccions avançades amb llista unitària, després d’haver retratat com Espanya trepitja i menysprea els nostres drets fonamentals, els seguirem. I si es divideixen, escoltarem que ens diuen les plataformes de la societat civil per continuar endavant. I, cadascú de nosaltres, personalment, estem disposats a posar tota la carn a la graella per contribuir al projecte. Amb generositat i intel·ligència: si no el vàreu escoltar, paga la pena fer-ho.

Llanos de Luna, María de los (delegada del Govern espanyol a Catalunya).
Amenaces de virreina.
La representant del Govern Rajoy a Catalunya ha respost a la notícia del nomenament de més de tres-cents coordinadors municipals i a la fixació de prop de dos-cents punts de votació per part dels ajuntaments durant la primera part de la setmana amb una carta amenaçant-los. És la reacció d’Espanya davant l’acte (espectacular i emotiu) durant el qual, el passat cap de setmana, més de vuit-cents alcaldes, convidats pel de Barcelona, van lliurar al president de la Generalitat les mocions en favor de la Consulta del 9-N aprovades pel 97% dels consistoris catalans. Una resposta “Marca España”, després que Enric Millor ja hagués avançat que el percentatge no era prou representatiu perquè a les eleccions locals hi ha molta abstenció.

dilluns, 13 octubre de 2014

[-26] CDC-ERC: l’intercanvi que ens cal

La decisió no és fàcil. Potser, com demanava Quim Arrufat en nom de la CUP fa uns dies, caldria començar per fer un Govern d’unitat per refermar la Consulta, abans que se’n vagi definitivament en orris. A hores d’ara, sembla que les tensions entre CiU i ERC no es deriven (digueu-me ben pensat) de l’estricte partidisme, sinó que es concentren en quina és la millor estratègia per culminar el procés. I no són pas menors. Crec que el plantejament hauria de ser d’intercanvi, un teva-meva que permeti un punt de trobada: portar la Consulta fins al final, desobeint de manera controlada, a canvi d’acceptar una llista unitària. Sí, aquesta opció té uns quants contres: potser hauria estat preferible haver bastit durant més temps un projecte comú de centre esquerra més estable en el temps. Tots sabem que dos mes dos no sempre fan quatre: la tasca d’en Junqueras de penetració en l’espai històric dels socialistes es pot veure afectada per una coalició amb CDC, sobretot en aquest moment d’emergència de Podemos.

També el fet que, a hores d’ara ningú, no pot preveure quina és la fondària exacta de l’armari convergent. Però els avantatges de la llista unitària també són clars: el més important, respondria (sobretot si el conformessin principalment personatges de la societat civil) al component unitari i en bona mesura anti-partidista (més que apartidista) de la mobilització popular; evitaria l’ensorrament d’un dels elements imprescindibles en el procés, amb la presència d’un ampli ventall polític i el lideratge combinat del president Mas i d’en Junqueras, els dos polítics ara mateix més ben valorats del país; a més, obligaria Duran a posar en solfa i enfrontar a les urnes el seu projecte personal de salvament de l’statu quo al servei de l’establishment. Tot plegat, amb la CUP articulant una altra llista àmplia en l’espectre anti-capitalista per assumir/contenir la irrupció d’una força de dubtosa adscripció nacional. Un intercanvi, doncs, Consulta fins al final a canvi de llista unitària per fer una declaració unilateral al nou Parlament.

diumenge, 12 octubre de 2014

[-27] Bestiari del procés (119): J.R. Bosch, Q. Brugué i R. Espadaler

Bosch, Josep Ramon (president de Societat Civil Catalana).
Amics molt simpàtics.
Després de la multitudinària concentració de la Diada a Tarragona (set mil persones segons les fonts més generoses), aquesta setmana, la de la tradicional “Fiesta de la Raza”, la plataforma dependentista s’ha lluït amb una campanya a les xarxes en la qual, per obra i gràcia dels seus hàbils publicistes, mana callar a tots aquells que no celebrem com ells el 12 d’Octubre. Han decidit potser afegir-se a la reivindicació dels que de veritat no podem expressar-nos en llibertat: els que volem votar el 9-N per decidir democràticament. Propaganda encoberta de l’Ara és l’hora?. La convocatòria, regada amb caríssima publicitat a tots els mitjans i logística de franc (pasta gansa posada per l’Estat i l’establishment català), d’aquella que sabem segur que no serà objecte de cap inspecció fiscal, ja ha rebut el suport explícit del Casal Tramuntana, el MSR, Democracia Nacional i la Falange.

Brugué, Quim (catedràtic de ciència política de la UAB).
A benefici de l’agressor.
Diumenge a la nit va saltar la sorpresa. Després que Marc Carrillo, expert designat a proposta d’ICV-EUiA al Consell de Garanties Estatutàries presentés vot particular sobre la constitucionalitat de la Llei de Consultes, ara, Quim Brugué, també proposat pels ecosocialistes (ep, però no penseu malament, que és pura coincidència), dimitia com a membre de la Comissió de Control de les Consultes, exactament quatre dies després del seu nomenament. Realment, costa d’entendre què ha canviat en aquestes poc més de cent hores, amb la Consulta ja prohibida pel TC en el moment d’accedir-hi al càrrec. Sobretot, que el rigorisme en l’exigència de condicions democràtiques a la Consulta, contra les quals, objectivament, només treballa el Govern espanyol, es tradueixi a la pràctica en una bufetada a la cara del Parlament de Catalunya.

Espadaler, Ramon (secretari general d’Unió).
Indeterminació que compromet el futur.
Si alguna cosa ha demostrat fins ara el procés d’autodeterminació és que engoleix sense pietat tots aquells que s’entesten a mantenir-se en la indeterminació. Unió ha triat aquesta setmana fer-ho. La seva aposta suposa que el partit que podria esdevenir referent del centre-dreta a la nova República defuig la seva responsabilitat històrica. Com a conseqüència, cap de les forces polítiques que van obligar a complicar la pregunta del 9-N farà campanya, finalment, pel Sí-No. Vist des de l’altra banda: Duran i Lleida, home fort de l’establishment que lluita amb ungles i dents contra el procés, no és només que fins ara no ha estat capaç de vendre la moto del Sí-No a la majoria dels catalans: és que no se’n surt ni al seu propi partit.

dissabte, 11 octubre de 2014

[-28] Bestiari del procés (118): Q. Arrufat, L. Bassets i J.L. Bonet

Arrufat, Quim (diputat de la CUP).
Pitgem l’accelerador.
Dimarts un dels tres representants de l’esquerra independentista més ferrenya al Parlament desvetllava la petició feta a Artur Mas durant la famosa (primera) cimera pel salvar el 9-N: que ells mateixos i sobretot ERC entressin a Govern per assegurar la celebració de la Consulta. De fet, aquest moviment coincideix amb el prec que Oriol Junqueras va fer al president durant el Debat de Política General al Parlament. En efecte, pas a pas, potser abans de parlar de llistes unitàries, el més convenient seria parlar de governs d’unitat. Hauria estat una magnífica resposta, un veritable cop d’efecte, a la suspensió de la Consulta per part del TC. Tots plegats van deixar passar aquella oportunitat; fer-ho ara i emprendre el camí de la desobediència donaria una força extraordinària al procés i una immensa alegria a milers i milers de catalans.

Bassets, Lluís (director de l’edició digital d’El País en català).
Insults en llengua pròpia.
“El desafío de Mas” i “la movilización callejera” seran, potser, de les primeres construccions que caldrà traduir a la nova edició digital d’El País en la nostra llengua. Segons sembla, a partir d’ara, quan ens insultin en català ens sabrà menys greu. O més. No sé. La presentació a Barcelona de la nova web va comptar amb l’estrellat de Soraya Sáez de Santamaría i Pedro Sánchez. Una veritable operació d’estat, convençuts com estan que cal ensarronar amb un renovat unicornisme federal els lectors catalans. No sé si en són conscients, però fan tard. La major part de la seva antiga audiència a Catalunya ja ha volat, farta de no trobar cap diferència, ni en els titulars, ni els articles, entre el vell referent de l’esquerra espanyola i els diaris de la caverna.

Bonet, José Luis (president de Freixenet).
Anti-paternalisme.
Sempre, però encara més en els temps de crisi, els qui disposen de més mitjans per fer-ho, encara que sigui com a resultat del propi esforç (que no tinc ni idea si és el cas), tenen l’obligació de posar-se al servei de la majoria per intentar que tots plegats surem en les millors condicions possibles. Resulta, per això, al·lucinant, la desconnexió entre els de dalt i la immensa massa de desposseïts que està generant aquesta llarga crisi. En quin planeta cal viure perquè t’importi un rave el patiment dels de sota? De tots els arguments que l’espanyolíssim senyor Bonet podia adoptar per defensar la dependència, se li ha acudit emprar un que denota la seva qualitat moral: "que les coses segueixin com estan, que estan bé". I, clar, segons sembla, Madrid li té reservat un premi per als propers mesos.

divendres, 10 octubre de 2014

[-29] Espanya sap que votarem el 9-N

Fa anys que portem la iniciativa. Que juguem descaradament a l’atac, mentre ells tiren pilotes fora i ens busquen constantment els turmells. Em fa l’efecte, però, que en aquest tram decisiu del procés no és ben bé així. Sembla com si haguéssim perdut la dimensió exacta dels termes del combat que disputem. Just el que ahir us comentava de l’actitud d’en Brugué. A veure, no som en una batalla com tantes altres, en la qual es respecten les convencions de la guerra. De cap manera. L’Estat, perllongant l’estratègia d’ignorar la nostra condició de comunitat política, està atacant amb tot el que li queda a mà la nostra posició més feble: la credibilitat de la Consulta. Des del primer dia sabem que una Consulta sobre la independència del nostre país no es podrà dur a terme amb normalitat sota la jurisdicció espanyola. Per tant, sabem que els del No en faran sempre, majoritàriament, un boicot descarat. I que, per tant, la validesa internacional de la Consulta dependrà sobretot de la pulcritud del procés i del nivell de participació.

Aquesta realitat explica a la perfecció perquè Espanya, que ja sap que finalment no podrà impedir que votem el 9-N, està concentrant el foc on ho fa. Amb l’auxili dels de sempre, es tracta de parlar tot el dia de la manca de garanties democràtiques, a fi de desacreditar les institucions que organitzen la Consulta (el Govern i els ajuntaments) per tal d’aconseguir un efecte doble: restar-nos credibilitat en l’escena internacional i assegurar que acudeixen a les urnes un nombre insuficient de catalans. La nostra obligació, doncs, és la de posar tota la carn a la graella: garantir amb la nostra participació l’organització de la Consulta i convèncer tants conciutadans com puguem que cedir a les pressions i el xantatge de les institucions espanyoles, negant-nos els nostres drets de participació i expressió, en cap cas suposa respectar millor la democràcia.

dijous, 9 octubre de 2014

[-30] Pintures Brugué

El catedràtic de Ciència Política de l’UAB Quim Brugué ha abandonat aquest diumenge a la francesa la Comissió de Control de la consulta del 9-N, exactament, quatre dies després del seu nomenament. Una llàstima: sembla haver estat incapaç d’avaluar quins són els condicionants en els quals, per desig exprés d’una de les parts en conflicte (la que ara lloa massivament i arreu el seu capteniment), tindrà lloc. S’entén bé que un tractat acadèmic ha de perfilar tots els requisits necessaris per dotar una Consulta de les millors qualitats de puresa democràtica del món mundial. Naturalment que sí. Però, en el cas que ens ocupa, a l’Espanya demofòbica d’avui, qui no estigui interessadament cec, ha de partir d’una constatació: que la part del No s’escuda en la legalitat (interpretada restrictivament, amb la descarada intencionalitat política d’obstaculitzar l’exercici de drets fonamentals) per boicotejar la Consulta que desitgen gairebé tres quartes parts dels membres de la comunitat política catalana.

Davant d’aquesta realitat política que ens toca gestionar hi ha dues possibilitats: acceptar el bloqueig de la democràcia que imposa una minoria decidida a impedir la Consulta, o analitzar, a partir de les possibilitats efectivament existents, de quina manera es poden assolir els màxims estàndards de qualitat democràtica en el disseny i execució del procés consultiu. El senyor Brugué, per mor de la puresa, ha triat alinear-se amb els primers, perquè diu que “una societat creua una frontera quan considera que el fi legitima els mitjans”. A mi, en canvi, em sembla que quan l’esquerra transformadora decideix no travessar la frontera de la injustícia esdevé conservadora i es posa al servei de l’establishment. I, sobretot, que el que fa es tapar amb una maldestra i gruixuda capa de pintura negra (molt negra) la responsabilitat dels qui realment estan destrossant les garanties democràtiques en l’exercici dels drets fonamentals a Catalunya.

dimecres, 8 octubre de 2014

[-31] Bestiari del procés (117): A. Ros, S. Sáenz de Santamaría i P. Sánchez

Ros, Àngel (president del Partit dels Socialistes de Catalunya).
L’home de les mil cares.
Les giragonses de l’alcalde de Lleida han estat, els darrers anys, de premi. Dimarts a la tarda, davant la Paeria, alguns milers de lleidatans convocats per l’ANC per protestar contra la prohibició de la Consulta cridaven massivament independència, però també, Ros dimissió. Motiu: mentre el Conselh Generau d’Aran aprovava el seu suport a la Consulta, a la mateixa hora, a instàncies del secretari municipal, l’alcalde Ros negava el dret a votar sobre la moció a tots els regidors de l’Ajuntament de Lleida. Ni tan sols es pot votar que es vol votar. A les 48 hores, el grup socialista, a la vista del ridícul d’àmbit nacional, començava a rectificar i obria la possibilitat de portar al ple fins a dos noves mocions sobre el tema. Això sí, embolcallades del mateix legalisme que defensa irreductible el dependentisme més ranci.

Sáenz de Santamaría, Soraya (vicepresidenta del Govern espanyol).
Llegir és de covards.
Una de les estampes més patètiques de la setmana de la prohibició ha estat sense dubte la protagonitzada per la vicepresidenta i estrella emergent el dissabte al matí. L’extraordinari impacte mundial de la signatura del decret de convocatòria del 9-N va agafar (sorprenentment) una altra vegada a contrapeu el Govern espanyol i Sáenz de Santamaría es va veure obligada (amb don Tancredo a l’avió, procedent de la Gran Muralla xinesa) a convocar a corre-cuita una roda de premsa de valoració sobre els fets de Catalunya. Resultat: no tenia ni idea del contingut del decret que estava valorant com a il·legal, extrem que fins i tot va haver de reconèixer davant dels periodistes. Ridícul còsmic. Estat de dret i tal i tal.

Sánchez, Pedro (secretari general del PSOE).
Fer-se el boig.
El nou líder socialista espanyol ha volgut fer-se el simpàtic des del primer dia. Podemos apreta i es fa necessari, fins i tot, trucar a la televisió per mirar de retenir el vot de la seva base electoral tradicional. El nivell de contradicció al qual ha arribat en poques setmanes és per anar a l’especialista: partidari acèrrim del diàleg i de la reforma constitucional federal (unicornisme absolut), és capaç alhora, sense que no li tremoli ni una parpella, de donar ple suport a les mesures repressives del PP contra la Consulta del 9-N. I encara que, per fer-ho, hagi de trinxar una mica més la tan malmesa credibilitat del PSC. En referir-se al decret de la Consulta firmat pel president Mas explicita, a més, la seva “condemna”, com si es tractés d’un atemptat d’ETA. Realment fresc, aquest Pedro Sánchez.

dimarts, 7 octubre de 2014

[-32] Bestiari del procés (116): M. Rajoy, J.M. Romay Beccaría i S. Rodríguez

Rajoy, Mariano (president del Govern espanyol).
Paràlisi i plasma.
La compareixença del president espanyol el matí de dilluns manté el seu habitual to plasmàtic. Incapaç d’articular dues subordinades, llegeix de principi al fi el seu text, on martelleja dos conceptes: llei i estat de dret. De fet, seria intercanviable amb el que els portaveus del govern xinès apliquen a la revolta popular democràtica d’aquests dies als carrers de Hong Kong. En acabar la seva declaració, només admet tres preguntes, sempre a mitjans super-favorables al procés: “Libertad digital”, “El País” i “La Vanguardia”. Maleït unanimisme. Al dia següent, la plantofada que li dedica l’editorial del grup de comunicació nordamericà Bloomberg no pot ser més descomunal: ha de venir a Catalunya a disculpar-se, ha de cedir competències i diners, i ha de reformar la Constitució espanyola per fer possible referèndums que habilitin la secessió. Impressionant.

Romay Beccaría, José Manuel (president del Consell d’Estat).
Informe exprés.
En el Gran “Rally” de l’Estat de Dret espanyol, han excel·lit els temps marcats pel Consell d’Estat. Una estoneta de reunió extraordinària (que és diumenge i tots tenim família) per ventilar-se una llei sencera i un decret. A poc més de mitja hora per recurs. Extraordinari. D’entre les velles glòries del Consell (de la mà de Landelino Lavilla) cal destacar sense dubte la figura del seu president, ministre en temps de José María Aznar i històric home de confiança de Manuel Fraga. Tot un expert en estats de dret, vegeu sinó l’inici del seu currículum: Secretari General del Sanitat (1963-1966), Director de l'Institut d'Estudis de l'Administració Local (1973), Sotssecretari de Presidència (1974), i Sotssecretari de Governació (1975). Un home, sense dubte, en disposició de donar-nos grans lliçons de democràcia... orgànica.

Rodríguez, Santi (portaveu adjunt del Partit Popular al Parlament de Catalunya).

“Cree el ladrón”.
Aquesta setmana hem sabut que la tercera partida pressupostària que més creixerà en els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2015 serà la dedicada al CNI. I és que aquí els donem una veritable feinada. En una insinuació gens dissimulada, que ja hem sentit a cada revés rebut des d’un dels grans mitjans de comunicació internacional (cada vegada més profunds i més freqüents, per cert) el portaveu popular ha acusat el govern català de, a través del Diplocat, comprar l’editorial de Bloomberg: és un greu insult, d’autèntic ignorant, a la premsa internacional. Demostra que estan convençuts que poden aplicar a la restat del món els xantatges i les comminacions que els han portat a carregar-se els tres directors dels diaris espanyols més importants.

dilluns, 6 octubre de 2014

[-33] Els treballadors públics, al servei dels drets fonamentals (#Funcionarispel9N)

Davant la prohibició de la Consulta del 9-N per part del Tribunal Constitucional, el Govern de la Generalitat de Catalunya va optar la setmana passada per suspendre’n la campanya informativa als mitjans i, el que és pitjor, per aturar del tot els preparatius. Per fer-ho, va adduir que el manteniment del procés electoral podia comportar perjudicis a tercers, particularment, als treballadors públics i empreses implicats. Com a funcionari, fa mesos que em plantejo perquè el meu Govern no ha engegat cap mecanisme per conèixer la disponibilitat de tots i cadascun dels seus treballadors davant la possibilitat (perfectament predictible) que Espanya optés per prohibir-nos l’exercici de drets fonamentals com els de participació i expressió. La consellera del ram, Joana Ortega, no ha fet cap pas en aquest sentit des de l’acord de data i pregunta, fa nou mesos. Que, després de precaritzar sense pietat les condicions laborals dels treballadors públics de la Generalitat durant quatre anys, afirmi ara que actua amb l’objectiu de protegir-nos, em resulta, com a mínim, poc creïble. Francament, sona excusa de mal pagadora.

No, molts no volem sotmetre’ns a la por i l’amenaça xantatgista de les institucions espanyoles. Molts, estem disposats a acceptar les conseqüències que se’n derivin, tot i que, alhora, continuem convençuts que el Govern pot dificultar les represàlies que se’ns vulguin aplicar. Fa dues dècades, la desobediència civil dels objectors de consciència, assumida molt majoritàriament per la societat com a causa justa, va acabar per dinamitar el servei militar obligatori. Ara, els treballadors públics en general i els funcionaris en particular, per la nostra funció social, tenim l’obligació especial de protegir els drets fonamentals dels nostres conciutadans. Molts estem disposats a donar el pas al servei de la Consulta i preguem que el Govern torni a posar en marxa el procés d’inscripció de representants de l’administració per a la Consulta del 9-N, el termini de la qual va expirar ahir. Ara fa exactament setanta-cinc anys, el franquisme va depurar milers de funcionaris catalans que, des de la Generalitat, les Diputacions i els Ajuntaments, s’havien mantingut fidels al seu poble. També en memòria d’ells, alguns volem ser #Fucionarispel9N.

diumenge, 5 octubre de 2014

[-34] Bestiari del procés (115): C. Montoro, J. Ortega i F. Pérez de los Cobos

Montoro, Cristóbal (ministre d’Hisenda i Administracions Públiques).
Sense treva.
L’anunci aquesta setmana del projecte de pressupostos generals de l’Estat espanyol per a l’any vinent esclata en plena tensió per la Consulta. El ministre de la benzina gaudeix ruixant-nos. Així, que cremi tot. Com justificar una previsió d’inversió del 9,5% per a una població que representa el 16% i aporta un PIB del 19%? Espectacular. És com si, després de finançar la seva compra, no et deixessin pujar a l’autobús públic pagant el mateix preu que els altres. Ja sabem, a més, que l’execució d’aquest migrat pressupost, com és costum, difícilment superarà aquí el 80%, mentre, també com d’habitud, a altres territoris que no cal ni esmentar superarà amb escreix el 100%. I així, encara que nosaltres no podem gairebé fer campanya pel Sí+Sí, distrets com estem en l’intent d’aturar l’ofensiva prohibicionista, el ministre fa la feina de convèncer els indecisos per nosaltres.

Ortega, Joana (vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya).
Excuses prescindibles.
Rumors de dimissió. Al Consell Executiu, segons sembla, els consellers d’Unió, els qui controlen les carteres clau de cara al 9N, és a dir, Governació i Interior, se’n surten a l’hora de fixar posició: acatament d’entrada a la sentència del Constitucional. S’aturen els primers procediments relacionats amb el cens i l’organització logística de la Consulta: el registre d’estrangers i la inscripció dels representants de l’administració que hi poden col·laborar. La vicepresidenta parla de protegir tercer i no perjudicar els funcionaris implicats. Ha tingut deu mesos per preguntar als treballadors públics si estaven disposats a arribar fins al final en condicions de màxima hostilitat d’Espanya i no ho ha fet. Ara, els pren com a excusa, sense respectar el seu dret a decidir si hi volen col·laborar o no.

Pérez de los Cobos, Francisco (president del Tribunal Constitucional).
Suspendre a la velocitat del so.
Després de la mítica pífia en consignar una data errònia a la Llei de Consultes no referendàries i al decret de convocatòria, el recurs del Govern espanyol arriba volant al Tribunal Constitucional. En representació, una filla de ministre franquista lliura al president, ex-militant del PP i ex-simpatitzant de Falange, contrari a la Constitució quan es discutia la seva aprovació, la demanda de l’executiu espanyol que provoca la prohibició automàtica de la Consulta. El TC es reuneix en sessió ordinària al dictat del Govern i decreta en menys d’una hora fins i tot mesures restrictives de difusió del 9N. La nota de premsa es refereix al Decret com de convocatòria d’un Referèndum, passant olímpicament del text jurídic lliurat. La imatge del TC com a eina auxiliar del Govern no pot resultar més gràfica. Pobre democràcia espanyola.

dissabte, 4 octubre de 2014

[-35] Bestiari del procés (114): C. Chacón, M. Herrero y Rodríguez de Miñón i A. Mas.

Chacón, Carme (diputada del PSC).
Imposar la llibertat.
La capacitat del dependentisme per rebregar el vocabulari polític bàsic és pràcticament il·limitada. Després de la còmica frase “me sentí fusilado en mi propia casa” del famós regidor popular de Cardedeu, aquesta setmana l’ex-ministra de defensa espanyola ens ha obsequiat amb el concepte “imposar un referèndum”. Oferir l’oportunitat d’exercir el dret de vot com pot ser una imposició? Triar és sempre un exercici de llibertat, que inclou sempre la possibilitat de no fer-ho. Ningú obliga a participar en la Consulta del 9-N. Tots els qui no vulguin prendre-hi part poden no fer-ho; fins i tot, poden exercir el seu dret a ser extrets del cens electoral. Però aquesta voluntat seva de no participar, és de sentit comú, no pot implicar a la resta de la comunitat política, que sí vol ser interpel·lada. De tan lògic sembla balder haver-ho d’explicar.

Herrero y Rodríguez de Miñón, Miguel (membre del Consell d’Estat).
Cauen mites.
De tots els membres de l’actual Consell d’Estat el teníem pel més amic. Premi Blanquerna i tot. La seva teorització de l’extensió del reconeixement dels drets històrics recollit a la Constitució espanyola de 1978 per al cas de Catalunya hauria estat útil si Espanya no fos com és. A l’hora de la veritat, però, l’home s’ha retratat: vot unànime amb la resta i avall que fa baixada. El seu cas desmenteix cap possibilitat de canviar les relacions de dominació entre Catalunya i Espanya bastides des de fa just 300 anys. Desesperadament, els darrers federals s’aferren a voler fer-nos esperar l’arribada de les eleccions espanyoles de la tardor del 2015 per si es produeix un canvi de govern a Espanya. Pur il·lusionisme. La crua realitat és que PP i PSOE no accepten cap votació sobre la independència i l’obert Pablo Iglesias ha trigat tres dies a reaccionar davant la prohibició de la Consulta.

Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Muntanya russa.
Les emocions d’aquests dies pugen i baixen a un ritme frenètic. El cap de setmana, amb la posada en escena de la signatura del decret de convocatòria i la declaració trilingüe posterior, Artur Mas va estar francament brillant. Després del “rally” constitucional espanyol, però, com incomprensiblement noquejat, el president ha trigat massa a reaccionar. Tocava convocar les forces de l’acord de data i pregunta immediatament després de la suspensió i la cita ha arribat amb quatre dies de retard. Pel mig, hores de confusió basades en la suspensió unilateral de la campanya institucional i els actes preparatoris de la Consulta. Dijous a la tarda, un xic de calma recuperada després que Mas hagi signat el nomenament dels membres de la Comissió de Control de la Consulta del 9N. “Keep calm” em recomana un amic. L’avaluació, el dia 9.

divendres, 3 octubre de 2014

[-36] Pobres espanyols

Els nacionalistes gallecs van desplegar dimecres al vespre una important mobilització, a una desena de poblacions, en rebuig a la suspensió cautelar de la llei de Consultes catalana i del decret de convocatòria del 9-N. Fan bé. No ja per solidaritat internacionalista o ibèrica. No. Per ells mateixos. Perquè el procediment exprés aplicat pel Govern espanyol ha esdevingut l’autèntic símbol d’una involució democràtica a Espanya sense precedents des del cop d’Estat sorgit de l’entorn del rei (amb l’objectiu de consolidar-lo) i executat per Tejero el 23-F de 1981. Un veritable espectacle, una exhibició d’autoritarisme que es pot considerar directament pornogràfica. Un poder de l’Estat, l’executiu, posant tots els altres òrgans a les seves ordres per defensar una posició de partit (de part, perquè se suposa que en la seva mentalitat els catalans, abassegadorament contraris, també som espanyols) sense el més mínim pudor.

L’espectacle de la reunió a darrera hora de diumenge, per primera vegada, del Consell d’Estat. La del Tribunal Constitucional en sessió extraordinària dilluns mateix, com mai s’havia fet, per estudiar i decidir en poc més d’una hora sobre dos textos jurídics complexos de mig centenar de fulls. Es desconeix si Moncloa ja havia redactat a la prèvia els textos aprovats pels dos organismes, el Consell d’Estat i el TC, o han estat ells mateixos qui s’han molestat a fer-ho, referint-s’hi com a “referèndum”. L’ús de tots els instruments de l’Estat al servei d’una causa d’imposició posa encara més al descobert, sense dubte, que nosaltres no en formem part. Es tracta d’un gravíssim retrocés democràtic que contribueix a conformar un Estat de caire autoritari del qual encara ens regalen més ganes de sortir. I em sap greu pels bons espanyols que, quan nosaltres, d’aquí uns mesos, haguem marxat, hauran de fer-hi front.

dijous, 2 octubre de 2014

[-37] Provocar-los amb la democràcia

Ara sí, després de tants anys de lluita, de tants herois, i de tants que hem convençut en els darrers anys de la impossibilitat de l’entesa, hem entrat en la fase decisiva del conflicte. La de la insubmissió oberta a Espanya. La de comprovar, vist des de l’altre cantó, si l’Estat serà capaç de mantenir la seva sobirania sobre el nostre país per la força. La d’ara és sobretot una pugna per reforçar la nostra legitimitat per constituir-nos en nació lliure. Durant anys, hem demostrat als nostres conciutadans que la dependència d’Espanya és un desastre en tots els ordres: en el polític, l’econòmic, el cultural, i en tants d’altres; darrerament, sobretot, en el pla de la dignitat i (davant la guerra bruta que ens fan) la mínima moral democràtica. Ara, es tracta de continuar convencent els nostres conveïns, però també de demostrar al món la justícia de la nostra causa per la llibertat. 

Hem iniciat els primers moviments d’una partida d’escacs que mira el món i de la qual cada peça de les nostres ha de sentir-se protagonista, sigui quin sigui el paper que hagi decidit jugar. Sense retrets dins el nostre camp. L’objectiu és molt senzill: forçar tant com sigui possible l’error del contrari. Aquell qui s’equivoqui acabarà perdent la partida. Ara, cal portar la insubmissió a la suspensió cautelar, d’entrada, fins a la nit del 8 de novembre o la sentència exprés del Tribunal Constitucional. Confiar en què el Govern continuarà endavant amb tots els preparatius; en què milers de treballadors públics estaran disposats a col·laborar-hi i milers de ciutadans a gestionar les meses de votació. I esperarem que les mesures repressives adoptades per Madrid, que denunciarem implacablement, acabin de reforçar la nostra majoria Catalunya endins i la nostra posició Catalunya enfora. I el dia 9 de novembre, tots a votar, amb la legitimitat reforçada d’un país a punt de néixer!

dimecres, 1 octubre de 2014

[-38] Bestiari del procés (113): H. Van Rompuy, X. Vidal-Folch i J.M. Vila d'Abadal

Van Rompuy, Herman (president del Consell Europeu).
L'Europa vella.
El president europeu s’ha deixar portar de manera lamentable pel seu ultranacionalisme belga; de fet, ha posat la cirereta en el pastís de les reaccions de la Unió Europea al resultat del referèndum escocès. Ells, la classe dirigent al servei dels vells estats-nació europeus, s’han carregat l’actual Europa, allunyant-la dels anhels de la majoria per agenollar-la al servei d’uns pocs, alhora que ens acusen a nosaltres de posar-la en perill amb la nostra reclamació d’empoderament. Afirmar que “la democràcia no serveix per canviar les fronteres”, sentit de boca dels qui emparen l’accés a la Unió Europea de països que han dirigit, fa no gaires anys, polítiques de neteja ètnica és un dels actes més vomitius que tinc a la memòria. Tant, que estan aconseguint que milers de catalans ens anem preguntant cada dia amb més intensitat si volem compartir teulada amb gent com aquesta.

Vidal-Folch, Xavier (periodista).
Follia dependentista.
Un referèndum anticatalà: aquesta és la formula emprada pel vell factòtum de l’antic diari de referència de l’esquerra espanyola per referir-se a la Consulta del 9-N. Dos terços del Parlament català prenen decisions anticatalanes. El nivell de xaladura és de premi. Del seu delirant article d’aquesta setmana excel·leix el passatge en el qual considera la Consulta el major escàndol democràtic de la història del món mundial. Amb voluntat de confondre, diu que la segona pregunta exclou els votants de la primera. Fa mandra explicar una cosa tan evident però és que pensar que algú vota No a que Catalunya sigui un Estat (1a pregunta) però sí a que sigui un Estat independent (2a pregunta) només seria possible en un estat etílic que impediria fins i tot encertar amb la papereta l’urna de vot.

Vila d’Abadal, Josep Maria (president de l’Associació de Municipis per la Independència).
Municipalisme compromés.
Aquesta setmana, l’acció de l’Associació Catalana de Municipis que dirigeix l’alcalde de Premià de Mar Miquel Buch i l’Associació de Municipis per la Independència, amb la votació de centenars de mocions als ajuntaments catalans en suport a la Consulta del 9-N, està provocant un moviment tectònic (que s’avança als resultats de les eleccions locals de maig de 2015) realment espectacular. Un veritable tsunami que pot abastar pràcticament 900 dels 947 municipis catalans i donarà una força extraordinària davant la comunitat internacional a la nostra reivindicació. Especialment, si vénen mal dades. Cal estar preparats: si el govern espanyol opta per la suspensió de l’autonomia i la dissolució del Parlament, el paper dels ajuntaments serà absolutament fonamental. Greixem, doncs, totes les eines.

dimarts, 30 setembre de 2014

[-39] Bestiari del procés (112): R. Mejide, J.M. de Mena i A. Rivera

Mejide, Risto (publicista i presentador de televisió).
Els del no que votaran.
He d’admetre que estava convençut que la Consulta del 9-N l’hauríem de portar endavant, tots solets, fins a les darreres conseqüències, els del sí-sí. Encara que ja fa mesos que els Estopa van obrir el foc, com més s’apropa la data, apareixen més personatges contraris a la independència disposats a acceptar la realització de la pregunta. Fins i tot, encara que sigui blocada pel govern nacionalista espanyol. Potser el resultat a Escòcia els ha animat. Aquesta setmana hem vist la conversa entre Risto Mejide i Jorge Javier Vázquez al respecte a TeleCinco. La potència del volem votar, per a gran disgust del dependentisme refugiat a la desesperada en el “hooliganisme” legalista, és enorme. Un gran rebost d’arguments que ens han regalat i que ens farà invencibles.

Mena, José María de (exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya).
Armes d’inhabilitació massiva.
Des de la ràdio pública de Catalunya, l’exfiscal en cap ens ha avisat que els funcionaris podran ser acusats de prevaricació i inhabilitats si col·laboren de qualsevol manera amb la realització de la Consulta suspesa: l’estratègia és clara, es tracta d’amenaçar amb represàlies personals tanta gent com sigui possible. Els cal desmobilitzar-nos. Els qui considerem que l’únic ordenament que ens obliga legítimament, a aquestes alçades, és el que emana del Parlament de Catalunya i executa de forma acordada el nostre govern, hem de tenir molt clar que la repressió és viable contra uns pocs, difícil contra molts i directament impossible si tots els qui ens podem veure afectats ens conjurem per trencar les cadenes de la por i actuar en consciència al servei dels interessos de la majoria.

Rivera, Albert (president de Movimiento Ciudadano).
Focus bruts.
Aquesta setmana ha semblat avançar la convergència entre el seu partit i el de Rosa Díez, l’exconsellera del Govern Basc encapçalat pel PNB, que afirma que això nostre, encara que no matem, de fet, és pitjor. Mentre arriba el moment, Ciudadanos va perdent gas a mans de Podemos en la seva imatge de gran regenerador de la vida política espanyola. El seu coordinador a Valencia, l’expopular Francisco Mut, ha plegat després de la seva imputació per desviar suposadament 6 milions d’euros atorgats pel govern valencià a un centre d’innovació. Als casos Cañas i Nart, s’afegeix ara, doncs, un altre entre els (se suposava) croats contra la corrupció. I és que no resulta estrany que a Riviera se li esvaloti el galliner: amb tantes hores de plató la vida no li dóna per més.