dimecres, 30 juliol de 2014

[-101] Bestiari del procés (81): F. Valls, M. Valls i M. Valls

Diari de Setge del 30 de juliol de 1714 (dia 371)

Valls, Francesc (sotsdirector d’El País Cataluña).
Explicar o canviar la realitat.
Quan, amb el pas de no gaire temps, la qualitat democràtica del país i el benestar dels nostres ciutadans millorin substancialment, el procés d'independència serà objecte d'atenció a les facultats de ciències polítiques, socials i de comunicació. El que veiem als mitjans darrerament és espectacular. Ni el més mínim respecte a les formes. Fa massa temps que molts es neguen obertament a publicar el que passa i han decidit centrar-se gairebé en exclusiva a comunicar què és el que els agradaria que passés. La giragonsa comunicativa d'El País a la seva darrera enquesta sobre Catalunya va ser impressionant, tot presentant l'auge independentista com una mena de crida nacional a favor de la tercera via. Obligar la gent a trencar-se la cara cada dia contra la realitat d'una manera tan flagrant té el seu risc: la mateixa enquesta reflectia l'ensorrament de la campanya de la por.

Valls, Manuel (primer ministre de la República Francesa).
Una carpeta dalt de tot.
Aquesta setmana, amb la Consulta del 9-N a menys de quatre mesos vista, s’han esberlat tabús; el primer, la lletania que la qüestió catalana era només un problema intern espanyol. Coherent, coherent, Merkel, nascuda a la RDA, ens va alliçonar sobre el respecte a la integritat territorial dels estats. Tot seguit, modificant el discurs previst, Hollande ens va situar, davant Felip VI, com un fet regional que vol esdevenir nacional: error, som una comunitat política que vol recuperar/exercir la sobirania. Per cert, que en la seva pèrdua de fa 300 anys els francesos van tenir un paper destacat. Finalment, a Madrid, Manuel Valls ha reblat el clau. L’important: ja som a primera línia, saben que anem de veres; amb nosaltres, la força de la democràcia i (aquí la clau veritable) un deute descomunal que alemanys i francesos, principals creditors d’Espanya, no voldran menjar-se amb patates.

Valls, Miquel (president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona).
Quin futur volem.
Està molt bé que el primer ministre francès ens alerti de les conseqüències econòmiques de la nostra tria democràtica lliure. També, però, cal tenir en compte què ens espera si ens quedem, tal i com acostuma a ponderar en Xavier Sala i Martín. Si no marxem, no només també haurem de pagar (més) deute espanyol, sinó que continuarem sotmesos al règim colonial que ens aplica la metròpoli i que lesiona la nostra economia i benestar col·lectiu. Aquest dijous el president de la Cambra n’exposava les dades: entre 2009 i 2014, la inversió estatal a Catalunya ha caigut d’un 71% i en la darrera dècada s’ha reduït a la meitat. Una “retallada” que, com tantes altres, ha estat aquí del doble que a la mitjana de la resta de comunitats autònomes. Vaja, per federar-se a sobre.

dimarts, 29 juliol de 2014

[-102] Bestiari del procés (80): J. Galí, C. Montoro i N. Parlón

Diari de Setge del 29 de juliol de 1714 (dia 370)

Galí, Jordi (catedràtic de la UPF).
Boicots d’amor.
Del dit i avisat (el desig, en el fons) al fet, de l'habitual pronòstic galàctic-catastròfic a l’acció concreta de boicot, ordenada des d'un despatx de la Moncloa o dels Ministerios. Un capteniment, el del Gobierno i els nacionalistes espanyols envers el procés català certament contradictori. Perquè, anem a veure, si el futur de Catalunya dins l'euro en cas d'independència és tan i tan segur que va al desastre, què té de tan nefast que un sobiranista tingui influència com a director d'investigació del Banc Central Europeu? Si quedarem aïllats del món mundial, fora de la galàxia, perquè cal evitar a tota costa que ens aproximem a l'Organització Internacional de la Francofonia? Esforçar-se tant per fer el més aspre possible l'escenari internacional d'una Catalunya independent, no és una manera de demostrar que és conseqüència directa de la simple voluntat d'Espanya?

Montoro, Cristóbal (ministre d’Hisenda espanyol).
“Libertad para Madrid”
Se’ls ha anat la mà: els nous “comptes territorialitzats” avalats pel govern espanyol no són més que una barroera operació de centripetació de la despesa realment feta a la capital de l’Estat, presentada de manera tan maldestra que gairebé ningú se la creurà des de Catalunya. La patètica atribució a Madrid d’un dèficit fiscal que, suposadament, dobla el del Principat, va provocar durant tot el dia autèntica hilaritat a les xarxes socials. El resultat, esperpèntic: l’Espanya perifèrica els roba i, per tant, cal suposar, ja no els costaria res de concedir-nos el concert econòmic. I més enllà de la fumera, els fets: a Barcelona, dimarts, davant d’un Cercle d’Economia posat de genolls, el ministre va dir a la cara, amb la seva gràcia habitual, que el govern espanyol no pensa llançar als de la tercera via ni una trista molla de pa. Ni tites-tites.

Parlón, Núria (vicepresidenta del PSc).
Però què Consulta?
La nova adjunta de Miquel Iceta, superat el vertigen que la va fer sortir corrents, ha tornat als mitjans aquests dies per difondre la "nova" línia d'acció política de la direcció socialista, renovada amb gent com ara Balmón, Rangel i Sala. Diu l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet que cal fer "una Consulta" perquè així ho volen el 80% dels catalans. Que ells s'han mogut (mooolt) i han proposat una pregunta concreta (que, per cert, ah caram, ara mateix no és ni legal ni acordada!). "Una Consulta", així, sense més. Sabeu què: jo també tinc la meva proposta de pregunta per a "una Consulta": la paella, amb sofregit de ceba on sense? Canvien les cares (algunes) i la presa de pèl és idèntica. La gent demana multitudinàriament al carrer expressar l'opinió sobre la independència i el PSOE no admet ni una trista Consulta unicornista sobre la tercera via.

dilluns, 28 juliol de 2014

[-103] Moments per recordar (i II): la història es repeteix?

Diari de Setge del 28 de juliol de 1714 (dia 369)

24 de maig de 1591. Felip II de Castella vol acabar d'un sol cop amb la resistència institucional d'aragonesos i catalans. Dos territoris que continuen actuant al marge de la lògica imperial, entestats a conservar la seva sobirania i fins i tot a imposar-ne als monarques la continuïtat en els seus mateixos termes contractuals històrics. El rei ordena la detenció a Saragossa del seu antic secretari Antonio Pérez, fugit mesos abans i acollit a la protecció dels furs del Regne. A Barcelona, ha donat instruccions als seus oficials perquè practiquin la detenció d'un tal Joan Granollacs, diputat militar, membre capdavanter del "govern" de la Generalitat, per haver defensat la jurisdicció, les "competències" de la institució que representa el Principat de Catalunya. Totes dues detencions fracassen. A Saragossa, el fet portarà poc temps més tard a la invasió militar castellana.

Als carrers de la capital catalana, la resistència de l'afectat i la protecció d'altres cavallers del seu seguici espasa en mà impedeix als oficials reials executar-ne la captura. Granollacs, enmig de la gentada que omple els carrers, ben protegit, es conduït fins a la Casa de la Diputació (el que ara en diem Palau de la Generalitat), on restarà reclòs durant mesos, fins al moment que la seva situació es faci insostenible i hagi d'abandonar la ciutat camí de l'exili. Entretant, però, el protegiran les guardes ordinàries o policia de la Generalitat, bàsicament integrada a la capital per menestrals dels gremis de Barcelona. Recapitulem. Ordre de detenció contra el principal representant de les institucions catalanes. Fracàs en l'intent de dur-la a terme. Fidelitat de la policia de la Generalitat en la defensa del diputat i del Palau. En un país tan persistent com el nostre, són coses que es diria que poden tornar a passar més de quatre-cents anys després.

diumenge, 27 juliol de 2014

[-104] Bestiari del procés (79): A.-D. Fachín, J. Font i Á. de la Fuente

Diari de Setge del 27 de juliol de 1714 (dia 368)

Fachín, Albano-Dante (periodista).
Mil formes de prendre mal.
En escoltar la seva denúncia sobre un altre document de l'ANC he pensat un parell de coses per situar-me ben a l'abast de totes les crítiques: d'una banda, el fil de preuada transversalitat tan extraordinàriament fràgil, si, com fem massa sovint, davant dels qui ens retreuen la indefinició de la nostra proposta, passem a concretar massa el model de país de futur que volem. Així, doncs, molt poquetes coses i molt bàsiques, referents als fonaments democràtics essencials, si és que no volem anar a petar directament a l’embolic. D'altra banda, la ironia que els escèptics que fan més punyent l’exigència de concreció per sumar-se a la reivindicació de la sobirania siguin justament els qui, en paral·lel, no es posicionen en relació a la principal deficiència estructural que en aquests moments fa inviable els serveis públics a Catalunya: la dependència.

Font, Joan (president del grup Bon Preu).
Els grans empresaris respiren com nosaltres.
La consultora Pricewaterhouse ha presentat aquesta setmana el sospitós resultat d'una enquesta elaborada entre els directius de les 200 empreses més importants de Catalunya, segons la qual només un 4,4% es declara partidari de la independència. A la vista de tan científica aproximació, cal afirmar que es tracta sense dubte, juntament amb els dels toreros i els falangistes, del col·lectiu amb menys penetració del sentiment independentista. Per aquest motiu cal agrair doblement el compromís d'empresaris com Víctor Grífols o Joan Font, que han donat suport explícit a la causa del benestar dels seus conciutadans, encara que els pugui reportar perjudicis personals. Per cert, aquest any, a banda de Bonpreu, trobarem la samarreta de la Via Catalana a algun altre establiment comercial d'àmplia implantació?

Fuente, Ángel de la (investigador del CSIC).
Rigor inclassificable.
Gran exercici, si teniu estómac, el d’escoltar les explicacions d’aquest crac acadèmic, fundador de Ciudadanos i nou referent del Partido Popular en matèria de balances fiscals. Amb frases mítiques com la que encapçala aquest article o altres perles com ara que el benefici que genera el turisme que rep Catalunya és de tots (els espanyols). Permeteu-me l’acudit fàcil, però l’aposta De la Fuente és ben clara: que l’aigua de la font ragi el més bruta possible. És a dir, optar per un sol sistema de càlcul de les balances, que sigui el més subjectiu possible, i que permeti interpretar cada partida en el sentit més procliu a rebaixar el dèficit fiscal de Catalunya. Com ara (una de tantes!), imputar-nos la despesa de milers de funcionaris ministerials que el govern espanyol continua mantenint tot i haver-nos transferit les competències en la matèria fa dècades.

dissabte, 26 juliol de 2014

[-105] Bestiari del procés (78): J.R. Bosch, J. Cañas i J.A. Duran i Lleida

Diari de Setge del 26 de juliol de 1714 (dia 367)

Bosch, Josep Ramon (portaveu de Societat Civil Catalana).
La yenka depedentista.
Tot i la constant apel·lació a la seva mort social, són pocs els dies en els quals no veiem la nova plataforma a d’un dels grans mitjans de comunicació. Mancada de cap missatge en positiu (en un ventall de proposta política que abasta del falangisme al federalisme), es limiten només a parar el cop, concentrats en una estratègia abocada al desprestigi del sobiranisme. Els dies senars s’afirmen minoria perseguida per la tribu; els parells, neguen que existeixi una majoria sobiranista, afirmen que no hi ha tribu. La seva darrera contribució kafkiana a la causa ha estat dedicar quatre mesos de feina i vint persones a comptar un a un els assistents a la Via Catalana per certificar que, al llarg de 400 km., hi va haver una mitjana de dues persones per metre a la primera filera. Mare meva, per Déu, quin fracàs de mobilització!

Cañas, Jordi (exportaveu parlamentari de Ciudadanos).
El negoci de la tangana.
En Cañas exemplifica el model del polític, bastit sobre l'exabrupte, víctima del seu propi estil. El d'aquells que volen fer de la tangana permanent una forma de vida. El seu desembarcament a la ràdio comtal, diria, l'he trobat excessivament natural. No pas en el sentit que potser espereu: com a percentatge de quota dependentista és una autèntica benedicció per al sobiranisme; entre el perfil de l'audiència de RAC1, a cada intervenció, deixat anar, encara que sigui sense intoxicació de cap mena, produirà nous indepes a raig. Per desgràcia, però, la seva incorporació és també la culminació d'un model de tertúlia diària basat de manera creixent en l'espectacle del crit. És justament allò que la competència, crec, ha intentat evitar durant aquest curs. I és possible que Cañas sigui la gota que faci vessar el got a més d'un oïdor.

Duran i Lleida, Josep Antoni (president del Comitè de Govern d’UDC).
General (sense tropa) a la reserva.
Finalment, a terminis, arrossegant-se, es confirma la retirada del líder d'Unió. No ens confonguéssim pas, no vol marxar definitivament. Només passa a la reserva activa, llest per al gran combat de les plebiscitàries (si és que Espanya frustra per la força el 9-N), encara que només com a cartutx per al cas que l'establishment hi vegi alguna possibilitat d'èxit a partir de la pírrica pista d'aterratge d'un miratge madrileny (que de moment no hi és, encara que ells l'esperen desesperadament). Del seu abandonament cal destacar un fet: es troba en un punt d'afebliment tal que ja sap que aquest servei a l'statu quo ja no podrà fer-lo encapçalant UDC. I dimarts, per reblar-ho, les primeres declaracions del seu successor, el conseller Espadaler, van ser per afirmar que el seu partit no anirà al marge de CDC a unes plebiscitàries. Zasca.

divendres, 25 juliol de 2014

[-106] Moments per recordar (I): la història és repeteix?

Diari de Setge del 25 de juliol de 1714 (dia 366)

L'altre dia us parlava d'un informe interessantíssim del magistrat i ennoblit botifler Josep Francesc d'Alòs i de Rius, que defensava el 1755 la no utilització de l'expressió dret de conquesta per motius, sobretot, de foment de l'oblit, de conveniència política. De la seva rica visió en perspectiva de l'actitud catalana durant la Guerra de Successió destaca la identificació (i la consegüent criminalització) del gran moment republicà de l'estiu de 1713. Des de la revolta austriacista de 1705 fins a l'evacuació de les tropes imperials pel juliol de 1713 es podia fer la ficció d'una Catalunya lliurada als aliats, a la fidelitat de l'emperador Carles, sota la pressió militar d'un exèrcit estranger damunt del terreny. Amb l'embarcament dels darrers soldats imperials, però, es constituïa de facto una República Catalana en guerra. La Junta de Braços que, amb representants del territori que encara aleshores no havia caigut a mans borbòniques, es decantà per la resistència a ultrança és ja, a criteri d'Alòs, plenament i indubtablement responsable de la traïció a Felip V.

La mateixa república en guerra que, sota el lideratge de Pau Claris, va decidir resistir la invasió militar del Principat ordenada per Felip IV i executada pel marquès de los Vélez durant la l'hivern de 1640. Moments, 1640 i 1713, en els quals, les institucions del país, nominalment dependents d'un monarca, van prendre les regnes del destí de la comunitat política i organitzaren tenaçment la resistència a la imposició política i militar que venia de ponent. Són Repúbliques catalanes en guerra. Com la que, encara que sigui només durant uns mesos i molt més desbordada al carrer, des del juliol de 1936, va organitzar la lluita contra la insurrecció militar i el front de combat contra el feixisme a terres aragoneses. Tres moments de sobirania republicana i de resistència que, afortunadament, amb totes les distàncies que planteja el pas del temps i l'absència de violència, podrem començar a reviure amb intensitat probablement a partir del proper 11-S, 300 anys després de la pèrdua de la nostra sobirania.

dijous, 24 juliol de 2014

[-107] De conversa amb els cosins aragonesos (i II): tria identitària obligatòria

Diari de Setge del 24 de juliol de 1714 (dia 363)

És gros que, tal i com us deia en l'apunt anterior d'aquesta sèrie, aquells qui viuen en una comunitat autònoma amb saldo fiscal positiu, és a dir, que rep globalment en inversió de l'Estat més del que aporta via impostos, tractin de mantinguts als qui recuperen 57 cèntims per cada euro que posen a la caixa comuna. Però en fi, què hi farem, encara que el ministre Fernández Díaz voldria, amb la família no ens barallarem; si més no, per això. Però anem al segon argument fort de la conversa de cap de setmana amb els cosins aragonesos: negativa oberta, frontal, absoluta, a permetre que en cas de separació una part dels catalans puguin gaudir de doble nacionalitat. Atenció que és molt bèstia. De cap manera. Tu els expliques que suposes que hi ha una part majoritària dels catalans que ja no voldrà la nacionalitat espanyola, però que una altra gens negligible (dins la qual també molts hauran votat per la secessió) voldrà compartir-la amb la catalana. Perquè una cosa és la identitat individual i una altra amb quin grau de de sobirania pròpia vols que es gestioni el territori on vius tu i els teus fills.

Doncs no, tu. Ni parlar-ne. En cas d'una Catalunya independent, tots els catalans privats ipso facto de la nacionalitat espanyola. Serà una part del càstig que ens tenen reservat. A banda que seria divertit veure com s'ho fan per saltar-se a la brava o per reformar la Constitució del 1978 per establir-ho, semblant disjuntiva col·loca el debat en un punt certament surrealista. Perquè, tot i que segons la propaganda dependentista nosaltres som els qui volem provocar una dolorosíssima fractura sentimental i identitària en milers de catalans, a l'hora de la veritat, molts indepedentistes som partidaris d'oferir canals d'acord entre els dos nous estats per compartir la doble nacionalitat, mentre l'espanyolisme militant exigeix que només se'n pugui gaudir d'una de sola. Veritablement, el món a l'inrevès. Ens acomiadem al final del cap de setmana fins a la propera. Molt probablement, serà ja a primers de 2015. Tot haurà canviat molt aleshores. Però molt. Serà interessant tornar-ho a debatre. I comprovar si aleshores ja cobrem la paga extra, com ells han pogut fer els dos darrers anys, en part, gràcies a la "solidaritat" dels qui l'hem perdut.

dimecres, 23 juliol de 2014

[-108] Bestiari del procés (77): A. Sáez, M. Vargas Llosa, C. Viver i Pi-Sunyer

Girona
Diari de Setge del 23 de juliol de 1714 (dia 364)

Sáez, Albert (sotsdirector d’El Periódico).
Com si fossin demòcrates.
La setmana del gran vídeo de l’Òmnium sobre un país normal que vol votar (sense Jordi Évole, però amb Andreu Buenafuente i Berto Romero), encapçalant una munió de veus entenimentades, aquest home fort dels mitjans ens ha recordat que no podem fer una Consulta on només vagin a votar els del sí. Dues constatacions. Primera, semblant línia de pensament consolida una gran clau democràtica segons la qual si no vols que guanyi l’opció contrària a la que defenses, pots boicotejar sistemàticament els referèndums que convoqui la majoria. Segona, encara que sigui organitzada de manera impecablement democràtica, plural i amb observadors internacionals, la consulta prohibida per Espanya és l’única que es pot fer, i això ho sabem tots des del minut u de partit. Perquè hi ha coses (Rajoy dixit) que per ells estan per sobre de la democràcia.

Vargas Llosa, Mario (escriptor hispano-peruà).
Grans demòcrates contra el vot.
Us en recordeu? Fins fa uns dos anys era pràctica habitual. Algun bon saberut català recordava les trobades d’intel·lectuals castellans i catalans del temps de l’antifranquisme, per concloure la referència erudita amb un: on són ara, aquells bons intel·lectuals espanyols? I han trigat, a fe de Déu (que diria el conseller Homs), però ja els tenim entre nosaltres. “Libres e iguales”, es fan dir. Amb gent tan del poble com una Álvarez de Toledo, un Boadella que no vol parlar per TV3 per denunciar TV3 (no com Joaquim Coll que sempre blasma l’apartheid que pateix a TV3 des de TV3) i el gran Vargas Llosa; perquè, no insistiu més, deixeu de fer paral·lelismes fàcils: tothom sap que el Perú va obtenir la seva independència de manera legal i acordada amb la metròpoli. I amb alguns morts, cert, però que eren uns despistats.

Viver i Pi-Sunyer, Carles (president del Consell Assessor per a la Transició Nacional).
El com fins allà on és possible.
Ens exigeixen, solemnes, que ho expliquem absolutament tot, amb pèls i senyals. Fins i tot, el que només està en mans del govern espanyol, al qual lliuren a ulls clucs la clau. Legal i acordada. De Miquel Iceta a Manuel Cruz ens insisteixen a reclamar com farem la independència, si és encara més inviable que el seu estat federal. És el famós federalisme utòpic per guanyar temps. Se’ls oblida especificar que d’independències n’hi hagut desenes i desenes al llarg del darrer segle i d’estats centralitzats esdevinguts federals cap. Però a la realitat empírica que la bombin. Així que, imagineu-vos què faran amb l’informe detallat sobre la manera de dur a terme la separació del CATN (produït pels qui, amb ànim despectiu, la premsa nacionalista espanyola sempre defineix com els “assessors de Mas”).

dimarts, 22 juliol de 2014

[-109] Bestiari del procés (76): O. Pujol, E. Reyes i M. Rojals

Riu Noguera de Tor
Diari de Setge del 22 de juliol de 1714 (dia 363)

Pujol, Oriol (exsecretari general de CDC).
Apartar-se per desemboirar.
No tinc ni idea de si l’Oriol Pujol és culpable o no de tràfic d’influències. La justícia ho dirà, cal desitjar que en el termini de temps més breu possible. Precisament en l’àmbit de la Justícia, tal i com ens fa avinent el jutge Santiago Vidal cada vegada que té l’oportunitat, la República Catalana tindrà una feinada de por. En tot cas, ara toca que cap campanya exterior, cent per cent intoxicadora o amb base més o menys certa, pugui erosionar el procés. Si és el cas, tot el reconeixement quan sigui a la seva generositat per apartar-se. Ara, toca enllustrar ben bé la nostra avantguarda, que comença la batalla final!

Reyes, Eduardo (president de Súmate).
On els fa més mal.
La bona gent de Súmate representa el sentit comú. El dependentisme vol convertir el procés català en una guerra identitària. Malda per generar conflicte, veu com s’apropa el dia D i no se’n surt. Per una raó molt senzilla: la gent normal diferencia perfectament entre la identitat pròpia, cada vegada més, múltiple, plural, mestissa, i la manera i el lloc des d’on vol que es governin els seus interessos. Els de Súmate han demanat també aquesta setmana entrevistar-se amb el president espanyol a la Moncloa, a la vista de l’èxit fulgurant, pluripromocionat pels mitjans i macrofinançat des d’on calgui, de la plataforma dependentista Societat Civil Catalana. A la qual, per cert, mentre demanava l’empresonament del president de la Generalitat, el secretari general d’un partit d’extrema dreta ha titllat de “gent decent”.

Rojals, Marta (escriptora emergent).
Perquè no podem més.
La millor ploma sense faç de la literatura catalana actual ens ha regalat aquesta setmana (no us perdeu les seves contribucions a Vilaweb després, naturalment, de passar pel directe!cat) un altre article espectacular, objecte, en un dia, de més de mig miler de retuits. Denuncia el supremacisme castellà i l’autoodi lingüístic de molts catalans. Ho necessito, us he de reproduir un fragment, autèntica canyella: “Explicava una meteoròloga catalana practicant a Madrid que, quan catalanoparlava amb algú a l'ascensor, per exemple, si hi pujava un passavolant madrileny continuaven la conversa en castellà 'per respecte'. Això sí que són maneres: maneres de mostrar respecte per l'odi dels altres. No fos cas que els potencials odiadors acabessin admetent que el català és un idioma normal a força de sentir-lo parlar amb normalitat.”

dilluns, 21 juliol de 2014

[-110] De conversa amb els cosins aragonesos (I): sou uns mantinguts

Diari de Setge del 21 de juliol de 1714 (dia 362)

Almenys una vegada a l'any, ens trobem uns dies al Sobrarbe per mantenir vius els llaços que ens uneixen en origen a aquelles terres de l'alt Aragó. Som tres generacions i els nostres pares, avis i rebesavis hi van néixer i ens agrada molt tornar-hi. Això, a banda de l'espectacularitat dels paisatges i dels àpats, que no sabria dir quina és més gran. Naturalment, des de que va esclatar, el procés sempre hi apareix en algun moment o altre. Naturalment, per desacreditar-lo. Aquest any, dos arguments bàsics en contra de la independència que, crec, es corresponen força bé amb els que el dependentisme català branda també amb més insistència. Hi dedicaré dos apunts. El primer: som uns pèssims gestors i ells ens han de mantenir amb el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Més enllà de l'abús que suposa que et prestin els teus propis diners al 5,5% d'interès, tal i com vaig intentar argumentar aquí fa uns dies, en aquest punt, certament, diria que nosaltres (fora de la capacitat habitual d'en Sala i Martín) tampoc no ens expliquem gaire com cal.

Perquè no podem finançar-nos fora del FLA? Perquè tenim tancats els mercats internacionals de crèdit? M'agrada explicar-ho a través de l'exemple del préstec bancari a un particular. D'una hipoteca. A partir d'una constatació prèvia: com a conseqüència de l'eliminació d'alguns impostos i dels reajustaments de l'economia provocats per la crisi, la Generalitat recapta, si no m'erro, al voltant d'un 5% de tots els impostos que es paguen a Catalunya. Quan, doncs, parlem amb el director de l'oficina per demanar diners, el primer que ens pregunta és quins ingressos tenim. I quan li diem que donem gairebé tot el que guanyem al nostre company de pis el banquer ens diu que aleshores qui haurà d'anar a demanar-lo haurà de ser ell. Aquesta realitat vol dir dues coses: una, que Espanya mai acceptarà que recaptem la major part dels nostres impostos perquè això ens atorgaria immediatament capacitat d'endeutament per dissenyar les nostres pròpies polítiques públiques; i dues, que si esdevenim un Estat independent, capaç de disposar en plenitud dels seus propis recursos, l'aixeta del finançament sens obrirà ben aviat. Naturalment, l'explicació no els convenç.

diumenge, 20 juliol de 2014

[-111] Bestiari del procés (75): J. Huguet, M. Nebrera i M. Pérez Oliva

Port Olímpic (Barcelona)
Diari de Setge del 20 de juliol de 1714 (dia 361)

Huguet, Josep (exdiputat i exconseller d’Esquerra Republicana).
Canvis en profunditat.
Tots els partits històrics d’aquest país demanen una profunda renovació en els quadres dirigents, les formes i l’organització. Josep Huguet, enretirat del primer pla de la política activa, ens va oferir fa uns dies als blocs del directe.cat una reflexió molt lúcida sobre la necessitat que Esquerra aprofiti també les properes eleccions municipals, si és que vol esdevenir el punt de confluència, la força central de la majoria d’esquerres del país, per obrir-se de bat a bat i deixar pas a l’empenta de nova gent ben connectada amb els moviments socials, amb el carrer en el sentit més ampli. És temps de generositat. Només un canvi de lideratge en la cúpula no serà suficient per convertir Esquerra, d’una manera consistent, en el primer partit de Catalunya. I el procés necessita que els de davant siguin molt, molt sòlids.

Nebrera, Montserrat (catedràtica de Dret Constitucional a la UIC).
Un pas coherent?
Qui Josep Piqué va portar com a independent al Partido Popular de Catalunya i es va enfrontar el 2008 (gairebé amb èxit) al lideratge d’Alicia Sánchez Camacho, ha estat escollida per àmplia majoria com a candidata de CiU a l’alcaldia de Sant Just Desvern per a les eleccions municipals de maig de 2015. És cert que Montserrat Nebrera havia anat marcant un perfil d’insistència en la regeneració democràtica i les estructures de partit convencionals que l’havia portat, fins i tot, a col·laborar activament amb formes de participació des de baix com les que representa l’ANC. Ara, després del fracàs del seu segon projecte personal, “Alternativa de Govern”, l’adhesió a un altre partit polític és del tot coherent amb la rectificació de la ruta inicial?

Pérez Oliva, Milagros (periodista d’El País).
Fum periòdic.
Som en el conte de Pere i el Llop: com més vegades parlen de l’arribada imminent de la tercera via, més la desacrediten, més evidencien la seva inviabilitat. Aquesta setmana hem gaudit d’un altre article inscrit en l’intent de l’antic diari de referència de l’esquerra espanyola de falcar l’statu quo. Segons Pérez Oliva, les posicions del govern espanyol i del sobiranisme català “se basan en la dialéctica del ‘Ellos contra nosotros’, donde ellos son los malos y nosotros los buenos, un discurso con el que se alimentan mutuamente en sus respectivos territorios de influencia emocional.” Com gairebé sempre, darrerament, a “El País”, una caricatura deformadora dels nostres propòsits; ells no són els dolents: defensen els interessos d’una elit emparats en la capacitat d’imposició demogràfica de la Gran Castella; nosaltres no som ni millors ni pitjors: simplement, tenim interessos diferents i molt contradictoris amb el seu model de dominació.

dissabte, 19 juliol de 2014

[-112] Bestiari del procés (74): C. Boix, J.L. Bonet i J. Graupera

Monestir de Ripoll
Diari de Setge del 19 de juliol de 1714 (dia 360)

Boix, Carles (professor de polítiques i afers públics de la Universitat de Princeton).
Prohom del procés.
Aquest membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) ens ha ofert aquesta setmana noves etiquetes conceptuals per definir el gran moment culminant dels propers mesos: d’una banda, els consultistes, aquells que volen anar a una consulta tant sí com no, d’acord amb la legalitat catalana i desacatant l’espanyola, per posar el trencament de la llei ara vigent a Catalunya el més a prop possible del pur exercici democràtic; de l’altra banda, els eleccionistes, partidaris d’unes plebiscitàries que permetin no incórrer en cap il·legalitat fins al mateix moment de la Declaració d’Independència. El risc, que la divisió entre consultistes i eleccionistes posi en perill seriós l’entesa dins el bloc sobiranista. El desllorigador: caldrà que el president Mas faci sortir un altre conill del barret com el de la data i la pregunta?

Bonet, Josep Lluís (president de Freixenet).
Als llimbs.
Són gent amb un enorme poder. Precisament per aquest motiu encara sobta més la seva capacitat per allunyar-se de la realitat. Diu el diari semi-gratuït comtal que aquest important empresari “descarta la independencia”, simplement que “no la contempla”. En llegir-lo em criden l’atenció dues coses fonamentals: la primera, que parli com si fos el president del Govern o el líder de la majoria parlamentària, descartant/no contemplant escenaris polítics que, se suposa, en un país normal decideix la gent i/o els seus representants. La segona, abans de llançar els tòpics de rigor escandalosament irreals sobre el diàleg, que la profunda raó adduïda per fonamentar la seva percepció/ordre als seus conciutadans és que “formamos parte de un conjunto, que es España”. Nivell impressionant, com el del seu cava.

Graupera, Jordi (periodista i filòsof).
Consultisme necessari.
La seva és una de les veus més potents (i escadusseres) del panorama mediàtic a favor de la Consulta tant sí com no. Aquesta setmana l’hem pogut llegir en un article brillant on retrata els fonaments arbitraris de l’Estat espanyol i la necessitat de dur la Consulta fins al final per retratar-lo. L’últim paràgraf mereix una menció especial pel seu valor pedagògic: “I caldrà que Artur Mas (sí, ell) posi les urnes als col·legis. Sobretot si vol legitimitat de cara endins. Demostrar que pot complir amb la pregunta i que per tant podrà complir amb la resposta. Comprengueu: desobeir l’arbitrarietat de l’Estat, (tan legalista com falsa i prevaricadora), és l’única manera civilitzada i oberta de mostrar un amor autèntic cap a l’estat de dret, la democràcia i la dignitat de la dissidència. Si ens pleguem a aquesta Espanya la condemnem a ser així.”

divendres, 18 juliol de 2014

[-113] El cens del 9-N, un error greu (#9n2014)

Diari de Setge del 18 de juliol de 1714 (dia 359)

11 de Setembre de 2012
Comparteixo radicalment l'avís d'en Vicent Partal en relació als seriosos inconvenients que planteja el cens que dibuixa la nova Llei de Consultes no referendàries que s'ha aprovat en comissió al Parlament de Catalunya. És a dir, del marc legislatiu que ha d'emparar la Consulta sobre el futur polític de Catalunya del proper 9 de novembre. Tots sabem, de fet, des del principi, que Espanya mai acceptarà cap forma de participació política, vinculant o no vinculant, en format referèndum o consulta, en la qual es pregunti als ciutadans de Catalunya (encara que sigui oferint-los fins a dues oportunitats alternatives, com és el cas) si volen o no continuar formant part d'Espanya. Com ha dit clarament el demòcrata Rajoy, la nació espanyola és un objecte polític que se situa fins i tot fora de l'abast dels propis espanyols. És el que tenen els nacionalismes més radicals, com el dels nostres veïns, la intangibilitat absoluta. De fet, el que ens diferencia més. Nosaltres volem votar per ser, ells només poden continuar existint si aconsegueixen que no votem.

Com que és ben clar amb qui ens juguem els quartos, tots sabem des del primer dia que la Consulta només pot acabar de dues maneres: o tolerada per impotència, però amb el boicot actiu d'Espanya i del dependentisme català, o impedida per la força. Del segon escenari caldrà parlar si és que es produeix, però si ens centrem en el primer, és evident (un servidor porta insistint mesos i mesos en el tema) que el gran repte no serà fer guanyar el sí-sí, sinó portar a votar entre 2,7 i 3 milions de catalans, el que situaria la participació per sobre del 50% del cens. I aquí arribem al quid de la qüestió. Parlem del cens electoral habitual a Catalunya. Perquè afegir els joves entre 16 i 18 anys i, sobretot, els estrangers comunitaris amb un any de residència i els extracomunitaris amb tres, afegeix uns quants centenars de milers de votants al cens electoral habitual, procedents de sectors en els quals la participació serà sensiblement més baixa. Així, doncs, ens aixequem la barrera de la participació del 50% per sobre, segurament, dels 3,2 milions de catalans: una xifra que supera en més d'un milió la de catalans que van votar sobiranista a les eleccions de novembre de 2012. Gran autogol? No ens creiem de veritat que farem la Consulta?

dijous, 17 juliol de 2014

[-114] 17 de juliol de 1714 (#DiarideSetge)

Jornada CCCLVIII del setge. Dimarts. La Ciutat ha rebut amb desànim general en les converses de carrer la deserció d’alguns dels seus millors generals. A mesura que avancen els dies i el desenllaç, sigui quin sigui, de la nostra desventura es va fent realitat, hem d’estar preparats per notícies com aquestes o de molt pitjors. Ni el mateix duc de Berwick ha justificat la seva covardia, en fer-los deportar immediatament fora del Principat, a l’espera de judici. Segons els nostres informadors, la defensa de la trinxera d’atac ha estat avui gairebé en exclusiva encomanada a regiments francesos i suïssos, mantenint 2000 sapadors en les tasques de l’obertura. Darrera la segona paral·lela han començat a construir també bateries molt temibles, amb una capacitat, segons ens sembla distingir des de la muralla, per a més de setanta canons i unes desenes de morters pedrers. Segons sembla, el mateix duc de Berwick ha mostrat la seva satisfacció després de visitar els treballs d’aproximació a la muralla. Des de la Ciutat hem mantingut un foc intens d’artilleria i fuselleria que ha provocat un bon nombre de baixes a l’enemic. De matinada, dos xabecs procedents de Mallorca han aconseguit entrar al moll per alleujar la gana de la Ciutat.

dimecres, 16 juliol de 2014

[-115] 16 de juliol de 1714 (#DiarideSetge)

Jornada CCCLVII del setge. Dilluns. Avui, amb l'excusa que sortien al camp per fer-hi reconeixement, han desertat alguns defensors de Barcelona. Hi havia el general Josep Anton Martí, son germà i el brigadier Moragull. Tots tres estaven en contra de la darrera decisió del Consell de Guerra: resistir a ultrança. Que siguin recordats amb vergonya. Els espies afirmen que el duc de Berwick, en rebre’ls, ha decidit d'enviar-los tot seguit a Peníscola perquè hi siguin reclosos. Els nostres avançats diuen que els filipistes han acabat avui d'obrir la segona paral·lela de la seva trinxera d'atac: hi han treballat més de 2000 sapadors durant tota la jornada. A més, a la seva esquerra, en ziga-zaga, hi han construït una línia per comunicar la primera trinxera amb la segona, que les separen uns 200 metres. Des de la plaça els hem disparat sense treva amb canons i abundant foc de fuselleria. Amb dos morters grans emplaçats al baluard de Llevant, els hem abocat una pluja de pedres. En previsió que els enemics ataquin el baluard de Santa Clara, la gent de la marina ha improvisat un fortí que els talla el pas cap al moll. Pretenem, així, d'evitar que l’enemic tingui qualsevol temptació d'atacar-nos el port. El comissari de bescanvis ha estat enviat també amb una missiva per a l’enemic.

dimarts, 15 juliol de 2014

[-116] Bestiari del procés (73): P. Sánchez, S. Santamaría i R. Tremosa

Rambles (Barcelona)










Diari de Setge del 15 de juliol de 1714 (dia 356)

Sánchez, Pedro (candidat a la Secretaria General del PSOE).
Lifting condemnat al fracàs.
Els qui l’estimen el comparen amb Felipe Gonzalez, els qui l’odien, amb José Luis Rodríguez Zapatero. El candidat amb més possibilitats de liderar els socialistes espanyols ha passat per Catalunya amb un discurs deliberadament inconcret, completament aliè als anhels actuals del país. Com en un bucle infinit, Iceta diu que no l’interessa gens l’opinió dels catalans sobre la independència, i Pedro Sánchez diu que no l’interessa gens la pregunta que el nou líder del PSc ha proposat per al 9-N. Que aquí no es pot fer cap mena de Consulta. Que ell decideix què és el que l’interessa a la gent i què no. Vaja, nova política, canvi i renovació. Potser resultarà que al final és només una mala fusió, un Frankenstein, entre Felipe González i Rodríguez Zapatero.

Santamaría, Sergio (diputat del Partido Popular al Parlament).
Supremacisme desbocat.
Hi ha representants (molts) del dependentisme al Parlament de Catalunya als quals el subconscient (el nivell és el que és) els acostuma a trair. No em refereixo a l’expressió, per referir-se a la Consulta, de “carreró de sortida”, emprada per aquest diputat del PP entre la hilaritat de la majoria sobiranista. Sinó a la seva impúdica manifestació de menyspreu envers l’ANC arran del famós informe sobre una hipotètica força naval militar de la República Catalana. Escric des de la meva condició d’objector al servei militar i de contrari a la creació de cap exèrcit (convençut, a més, que és un dels avantatges competitius d’un petit país com el nostre): des de quin descarnat supremacisme es pot fer sarcasme de l’existència d’un exèrcit català mentre s’assumeix la d’un espanyol (per cert, carregat de comportaments històricament indignes) com un dictat de Déu?

Tremosa, Ramon (parlamentari europeu de CiU).
Si volem un país normal.
Rosa Díaz i Albert Rivera tenen de liberal, més o menys, el mateix que Pablo Iglesias. De fet, tenen una mica de tot, perquè, a la recerca desesperada de guanyar protagonisme mediàtic i polític, ja han passat, gairebé, per tot l’espectre ideològic. I com ho han fet en trajectòries oposades no s’han trobat fins ara. Lamento per la incomoditat del dia a dia de l’eurodiputat de CDC, però tocarà aguantar-los durant un temps. A diferència de molts indepes del morro fort, a mi em sembla bé que els nostres representants siguin presents a tots els grans grups del Parlament europeu. Fins i tot, no acabo de saber si ERC, si vol ser pal de paller de la socialdemocràcia a Catalunya, ha de compartir grup amb partits nacionalistes o assimilar-se el més aviat possible als seus col·legues ideològics de Dinamarca o Àustria.

dilluns, 14 juliol de 2014

[-117] Bestiari del procés (72): E. Masip, L. Morales i À. Ros

Minyons de Terrassa
Diari de Setge del 14 de juliol de 1714 (dia 355)

Masip, Enric (exjugador d’handbol).
Unanimisme esportiu.
Només volem una selecció com tenen els altres. Un país com el seu, oferint-los a ells l’oportunitat de tenir-ne dos. De gaudir-ne de dues. Estem convençuts que és un gran avantatge tenir la facultat de poder triar. No volem obligar ningú a fer-ho, sinó obrir la possibilitat que els qui ara no la tenen, ho puguin fer en un futur. Aquesta setmana, un grup d’esportistes catalans, encapçalats per l’Enric Masip, han publicat un vídeo de suport a la Consulta del 9-N. El contrast d’aquest caràcter constructiu amb l’actitud del hooliganisme esportiu espanyol no pot ser més bèstia. Aquesta setmana, la caverna en ple ha exigit al Consejo Superior de Deportes que inhabiliti els organitzadors i els jugadors d’hoquei patins que van representar el nostre país a la darrera Copa del Tricentenari. No només és il·legal votar; fins i tot, jugar a hoquei. Esperpèntic.

Morales, Lina (alcaldessa de Cabrils).
Hi ha molts nervis.
L’alcaldessa de Cabrils ha declarat que la sentència, coneguda aquests dies, que nega al seu Ajuntament la cessió del padró municipal per a l’organització de la Consulta del 9-N, és de caràcter eminentment polític. Cal actuar en tots els fronts per tal de prevenir, també des del poder judicial més fidel a les directrius del dependentisme, el bloqueig de l’exercici democràtic normal a Catalunya. La notícia ha coincidit amb les informacions del Departament de Governació segons les quals les corporacions locals amb competències sobre el 80% dels ciutadans del país han respost positivament a la petició de col·laboració amb la Consulta que els va formular la vicepresidenta del Govern a finals de març. El temps avança i els preparatius, portats amb discreció, es compleixen inexorablement (sí, no?).

Ros, Àngel (alcalde de Lleida).
El gran prestidigitador.
Un autèntic espectacle. Sortim a joc de mà diari. És l’home orquestra, capaç de tocar cada dia un instrument i una partitura diferents, fins i tot a extremitat canviada. Impressionant. Boleta per aquí, boleta per allà. Aquesta setmana ha estat capaç de reunir-se formalment amb l’ANC, de donar suport explícit a la candidatura descaradament continuista de Miquel Iceta a la primera secretaria del PSc i d’assistir a l’acte de constitució del Moviment Catalunya, que situa bona part de l’anomenat sector catalanista amb un peu i mig fora del partit. També, de coincidir amb el govern Rajoy en la conveniència que governi la llista més votada (sobretot, si és la seva) i de donar suport al Tripartit. Observant al detall la seva trajectòria, la capacitat de contradicció del senyor alcalde és tal que ja fa molt temps que m’hi vaig perdre.

diumenge, 13 juliol de 2014

[-118] Bestiari del procés (71): M. Iceta, J.-C. Juncker i J. Martí Grau

Delta de l'Ebre











Diari de Setge del 13 de juliol de 1714 (dia 354)

Iceta, Miquel (candidat a Primer Secretari del PSc).
Expert en nyaps descomunals.
Pensàvem que Pere Navarro tenia una capacitat insuperable a l’hora de provocar hilaritat; Déu n’hi do, però, l’estrena del candidat únic i successor in pectore. En pocs dies, Miquel Iceta s’està superant. La mateixa necessitat de provocar un titular diari que va acabar convertint l’exalcalde de Terrassa en un mono de fira. Dilluns, des de la seva condició de setena força política en algunes de les darreres enquestes, el nou cap visible del PSc ens alliçona via pregunta contra l’entesa de dos terços del Parlament. Però, no havíem quedat que no es plantejava res de res si no era amb l’acord previ del Govern espanyol? Dimarts, genial, confirma que no l’interessa “gens” l’opinió dels catalans sobre la doble pregunta del 9-N: voleu una descripció més exacta del perquè de la desaparició, per desconnexió del carrer, del seu partit?

Juncker, Jean-Claude (candidat a president de la Comissió Europea).
Tenim dignitat.
Ja ens va venir a visitar durant la darrera campanya de les europees per faltar-nos el respecte. Ara, en resposta a una pregunta de Josep Maria Terricabras, aquest polític luxemburguès ens ha dit amb aires de pinxo que si ens pensem que podem entrar a la Unió Europea per carta. A la vista d’aquesta mena d’actituds potser convé que la Unió Europea constati quan abans que tenim dignitat. Que no estem disposats a deixar-nos trepitjar els drets bàsics. I la millor manera (encara que sigui amb tota l’elegància del món) es treure a passejar ben sovint el tema del deute espanyol. Perquè els europeus poden permetre’s el luxe d’insultar-nos, però han de saber que el caprici els sortirà car; que, concretament, hauran de posar un bilió d’euros damunt la taula per pagar la ronda.

Martí Grau, Jordi (ex cap de files del grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona).
Capital de qualitat.
Amb un punt de precipitació en el to, com de qui vol resoldre, ràpid, que té pressa per fer feina. Sobretot, no us perdeu el discurs de comiat de Jordi Martí com a regidor de Barcelona. Un veritable plaer. Un luxe escoltar com es construeix l’acció política a partir dels peus. Sentir enraonar un home de cultura d’ulls curiosos i reflexius. Impossible contenir-lo per més temps en els marges que s’empetiteixen de la barca a la deriva que és ja el seu partit. És l’hora, diu, que definitivament es trobin ciutat i nació. Sigui qui sigui el candidat d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona serà un greu error que no es trobin també per construir una fórmula feliç, una alternativa de govern, amb un capital com aquest que camina (encara més) lliure.

dissabte, 12 juliol de 2014

[-119] Bestiari del procés (70): M. Aragón, M. Bustos i C. Forcadell

Edifici Fòrum
Diari de Setge del 12 de juliol de 1714 (dia 353).

Aragón, Manuel (exmagistrat del Tribunal Constitucional).
Molest perquè existim.
L’home que va decantar la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’ara fa tot just quatre anys, s’ha despatxat a gust al Curs d’Estiu de la FAES i en entrevistes als mitjans (a veure si teniu estomac per llegir-ne aquesta) per justificar el seu paper. Amb el capteniment clàssic de les elits de l’Estat, fora de la realitat, ens diu a la cara que som ramat. I afegeix, com si la Constitució fos l’oracle de Delfos, que només es podia fer el que van fer; que el problema fou atrevir-nos a proposar una reforma estatutària sota la premissa que Catalunya era un subjecte polític. De fet, el nostre defecte no és la manca d’encaix en la Gran Castella que anomenen Espanya, sinó la mera existència, entestats a no desaparèixer engolits pel supremacisme dels nostres veïns des de fa 600 anys. Persistim massa.

Bustos, Manuel (exalcalde de Sabadell).
Verb incontenible.
Un dia de Nadal de fa anys vaig visitar el tradicional pessebre plantat dins l’Ajuntament de Sabadell. Just al costat, era impossible no veure-ho en atansar-te, havien col·locat un seguit de fotografies de primer pla de l’alcalde rebent un premi a la transparència. Aquell dia vaig entendre allò que tants a la meva nova ciutat definien com l’estil Bustos, una manera de fer expansiva que l’ha portat a la perdició. Les escoltes telefòniques practicades han permès implicar-lo, sempre presumptament, en un ventall inacabable de suposades irregularitats de baix to, que van des d’accions de pressió per beneficiar familiars en contractes i actes administratius, a la distribució digital de places a la funció pública, passant pel cobrament il·lícit de dietes superlatives. En definitiva, la vella política de pessebre que ha marcat de sempre aquest país i que ara hem de liquidar.

Forcadell, Carme (presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana).
Un crit al món i una nova suma.
Com l’any passat a aquestes alçades, l’ANC ha començat a presentar aquesta setmana els actes que, al llarg de les properes setmanes, serviran per internacionalitzar encara més la nostra causa democràtica abans de la Diada, però amb la mirada posada en la Consulta del 9-N. Com sempre, provoquen un efecte doble: mobilitzar els més partidaris (i entrenar-los per al gran dia) i influir cada vegada amb més força sobre cercles socials més i més grans, que assumeixen cada volta amb més nitidesa, al compàs de la nostra persistència, que el procés de Catalunya cap a l’estat propi és ja completament irreversible. Fer-ho coincidir, a més, amb l’any del Tricentenari de la pèrdua de la sobirania política en aplicació del dret de conquesta és, sense dubte, una gran reparació moral que ens ha volgut oferir la història.

divendres, 11 juliol de 2014

[-120] De quan convé canviar la pregunta (#9n2014Votarem)

Paeria de Lleida
Diari de Setge del 11 de juliol de 1714 (dia 352).

Anem a pams. És cert, tot ha de tenir un ritme. Fixar la data a un any vista ha perllongat el patiment de molta gent (el nostre és un país trinxat per tants anys d'espoli i d'autonomisèria, però ara no toca passar comptes amb els responsables, perquè és més important acabar-ho que analitzar-ho) però, és cert, ha provocat també un important efecte de decantació. Tant és així que, fins i tot, conec qui, havent votat Ciutadans, ara no descarta fer-ho a Esquerra si Espanya impedeix votar el proper 9-N. Tard o d'hora, cadascú des del seu lloc i encarant-se als seus, especialment durant aquestes setmanes d'estiu i, sobretot, a l'entorn de la Diada, cal que obliguem tots els partits, finalment, a definir-se sobre el sentit del seu vot. I aleshores, quan els qui defensen la Consulta i els qui es decanten finalment pel Sí-Sí siguin els mateixos, potser haurà arribat el moment de canviar la pregunta.

És el debat d'aquests dies: la proposta intermèdia del Sí-No, responia a la voluntat dels federalistes i confederalistes (als quals convenia sumar a la majoria inequívocament sobiranista) d'obrir una finestra d'oportunitat d'uns quants mesos a Espanya per tal que oferís alguna cosa. Un darrer intent d'entesa. A hores d'ara, gràcies a la insistència de Duran i Lleida i a la inoperància (renovada amb el "canvi" de lideratge) del PSc, ja ha quedat prou clar (per a qui conserva una mirada mitjanament honesta) que el Govern de Madrid no farà cap mena de proposta a mig camí abans del 9-N. Del Sí-No possible, doncs, cal passar definitivament al Sí o No. Un nou acord per a una pregunta clara i binària entre les forces polítiques compromeses amb el Dret a Decidir, just en el precís moment de la convocatòria, seria un cop d'efecte extraordinari. Xalaria sobretot en sentir els dependentistes indignitats per la substitució de la pregunta que tan poc els agradava...

dijous, 10 juliol de 2014

[-121] Esborrar-nos la memòria per sempre (#Tricentenari)

Diari de Setge del 10 de juliol de 1714 (dia 351).

Felip V








Fa alguns dies la bona gent del Polònia va dedicar un divertit episodi a recrear el setge de 1714 amb els protagonistes de la política actual. A l'inici, fins i tot el personatge de l'abrandat independentista es declarava saturat de Tricentenari. El trobava fins a la sopa. Bromes a banda, hi ha un motiu important per recordar el que va suposar la derrota de les institucions catalanes ara fa tres segles: la voluntat persistent dels seus liquidadors, des del primer moment, de fer desaparèixer per sempre la memòria de la Catalunya sobirana. Aquests dies he topat amb un informe de l'insigne botifler Josep Francesc d'Alòs i de Rius, distingit per Felip V amb el títol de marquès de Puerto Nuevo, relator de la superintendència (1714), alcalde major del corregiment de Barcelona (1718) i president de l'Audiència de Barcelona. Un jurista amant de la història, que participà dels anys de major impuls de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. La data del document és ben eloqüent: 18 de setembre de 1755, just 41 anys més tard de la caiguda de Cardona a mans dels borbònics. Quan el primer Borbó regnant a la península ja és mort i tota una generació ha assumit que la victòria del seu règim és definitiva.

Sona aleshores la campana de l'oblit. Correspon insistir en la necessitat d'una Catalunya que no recordi els seus atributs polítics propis. Ben submissa. Alòs dedica el seu informe a defensar amb arguments històrics ben curiosos que Felip V mai aplicà el dret de conquesta als catalans, tot i que aquells se n'havien fet ben mereixedors com a conseqüència del seu delicte de lesa majestat. Però més enllà de l'infumable argumentari negacionista, m'interessa reproduir aquí la seva deliciosa conclusió, un document extraordinàriament eloqüent que explica ben clarament perquè val la pena avui commemorar el Tricentenari: "Mi zelo al real servicio, y el largo conocimiento que tengo adquirido de Cathaluña me haze opinar que no conviene hablar de drecho de conquista, porque ni para la soberanía de su majestad, que está debidament respetada en el Principado, ni para la conservación de sus regalías, ni para sus reales intereses, y mucho menos por respetos y consideraciones de estado y política, es ni puede ser ahora ni en lo futuro acertado ni útil renovar memorias de delitos y excessos olvidados".

dimecres, 9 juliol de 2014

[-122] Bestiari del procés (69): J. Oliu, J. Puigcorbé i M. Rajoy

Sant Joan de Boí
Diari de Setge del 9 de juliol de 1714 (dia 350).

Oliu, Josep (president del Banc Sabadell).
Gent d’un altre planeta.
Extraterrestres a la plaça Catalunya de la ciutat vallesana. És com si aquest home visqués en un altre planeta. Diu que hi haurà acord entre els governs català i espanyol. Literalment (no és un acudit), a base de "cedir una miqueta per aquí i un poc per allà". Com si les posicions no estiguessin a les antípodes i la voluntat del govern espanyol no fos fer-nos desaparèixer del mapa. Inòpia culpable. Hi haurà acord, sí, naturalment, però serà de divorci. La seva proposta d’un Podem de drets, una altra autèntica ximpleria: els conservadors que volen preservar l’statu quo ja tenen els partits dinàstics per fer la feina. Un sense sentit com afirmar que Duran i Lleida i Miquel Iceta, després de trenta anys agafats a la mamella, ara són el paradigma de la regeneració; aix! No me’n recordava que això és just el que afirmen els mitjans de l’establishment.

Puigcorbé, Juanjo (actor).
Tolerància hispànica.
Un de tants casos durant la setmana que demostren que l’espanyolisme no deixa escapar mai cap oportunitat per manifestar la feblesa democràtica de les seves bases ideològiques. Ho ha notat aquests dies el grup Alquimia Flamenco, de Tarragona, tot denunciant a través del seu compte de twitter la censura de la qual han estat objecte en haver-se atrevit a donar suport al col·lectiu Súmate. En el cas de Puigcorbé, el govern municipal del PP a Bobadilla del Monte (Madrid) ha optat per retirar-li un premi com a represàlia al seu independentisme. Un atac a la llibertat d’opinió que ha estat censurat per la mateixa oposició al consistori. Una exigència de monolitisme ideològic que, probablement, ningú no li demanaria si no fos català. Després de setmanes i setmanes, articles i articles, parlant del suposat i inexistent cas Raimon, no sembla que el càstig real amb despossessió contra Puigcorbé hagi interessat massa els mitjans dependentistes catalans.

Rajoy, Mariano (president del Govern espanyol).
Parla poc i s’entén.
Són fantàstics. Els hem d’agrair tant i tant que ens facin la feina pedagògica de retratar-se! És difícil delatar la feblesa democràtica de les pròpies conviccions d’una manera més eficient. Amb un plantejament tan descaradament teleològic, ultranacionalista, de l’organització de la pròpia comunitat política. Aquesta setmana, el president del govern espanyol ha dit, lletra a lletra, que no pot acceptar que se sotmeti a referèndum l’existència del seu país. Espanya, és doncs, com diu la seva Constitució, un ens previ i independent de la voluntat dels propis espanyols. És ben curiós, a nosaltres ens passa exactament el contrari: que no podem acceptar que no se sotmeti a referèndum l’existència del nostre país. Ep, però, sobretot, recordeu sempre que els nacionalistes essencialistes i identitaris som nosaltres.

dimarts, 8 juliol de 2014

[-123] Bestiari del procés (68): C. Lesmes, A. Levy i X. Llavina


Prat de Comte
Diari de Setge del 8 de juliol de 1714 (dia 349).

Lesmes, Carlos (president del Consejo Superior del Poder Judicial).
Inquisició judicial.
Després que el Ministeri de l’Interior els assenyalés públicament filtrant la seva imatge a la premsa de xoc de l’espanyolisme, ara la màxima autoritat de la judicatura ha procedit a interrogar per sorpresa els magistrats catalans que, prudents, prudents, es van limitar a signar un document expressant la seva mera opinió jurídica al voltant de la legitimitat constitucional de la Consulta. D’aquesta manera, un òrgan que, habitualment, actua com a paraigües protector dels jutges i magistrats, s’encarrega de limitar els seus drets al dictat d’un mal anomenat sindicat de tendències feixistes. És ben bé que, quan es tracta de Catalunya, no hi ha límits per a la intolerància amb el discrepant tant característica històricament del nacionalisme espanyol.

Levy, Andrea (vicesecretària d’Estudis i Programes del Partido Popular a Catalunya)
Persistir sota el camuflatge.
No direm que sorprengui. L’esgrima dialèctica és la seva pràctica diària. Cal reconèixer-li l’habilitat per eludir el tema fonamental, sobretot si coincideix amb el que més incomoda. La setmana passada Andrea Levy va demanar una rectificació del Bestiari: aprofito per fer-la avui. Ja no incorporem als títols presents els seus antics càrrecs a les joventuts dels populars espanyols i europeus. I? De totes les seves piulades a twitter sobre el tema, ni una sola justificació de la qüestió principal: perquè és l’única alt càrrec en actiu que participa en tertúlies als mitjans? Perquè camufla de simple advocada la seva condició de dirigent d’un partit polític? Presentar-se a l’opinió pública falsament és una bona manera de fer política?

Llavina, Xantal (periodista).
Els unanimistes eren nosaltres.
Sobretot recordeu una de les tesis oficials del dependentisme: a Catalunya practiquem un terrible i pèrfid unanimisme. Tot i la força mediàtica i el nombre aclaparador de tribunes de què gaudeix l’statu quo, som els sobiranistes els qui ofeguem la llibertat dels discrepants. Tant és així, que fins i tot les enquestes d’El Periódico ja pregunten si al nostre país es poden defensar totes les idees sense sentir-se agredit. Bé, esteu situats? Doncs ara, un record per al cas d’una periodista, la Xantal Llavina, que, com insinua ella mateixa prou clarament, s’ha quedat sense programa per donar massa veu a polítics independentistes. No poden deixar passar ni una. Perquè, tot i que, recordeu, l’unanimisme és sobiranista, en les seves parcel·les de poder (com ara Ràdio 4), pensen executar una censura despietada contra els discrepants. És la guerra.

dilluns, 7 juliol de 2014

[-124] Vull ajudar Societat Civil Catalana (#tocomotxo)

Diari de Setge del 7 de juliol de 1714 (dia 348).

Canònica de Cardona












La nova plataforma dependentista catalana ha llançat aquests dies una campanya per explicar com Espanya ens ajuda a través del Fons de Liquidació (vull dir, Liquiditat) Autonòmica (FLA). Les xifres clares: dels més de 22.000 MEUR del total del fons en l'any 2013, la Hisenda espanyola ha cedit a la Generalitat de Catalunya més de 10.050. Espectacular generositat. De llagrimeta. A la vista d'una exposició matemàtica tan convincent i profunda, anuncio la meva voluntat d'ajudar econòmicament Societat Civil Catalana exactament de la mateixa manera. Molt desinteressadament. Sense abusar. Guanyo justet, però crec que podré afrontar-ho. He après el mecanisme i ho faré exactament igual que l'Estat espanyol ajuda Catalunya. Molt senzill. Sabeu que, segons les darreres dades publicades pel mateix Govern espanyol i elaborades pel conseller Mas-Colell, el dèficit fiscal català se situa entre els 11 i el 15.000 MEUR, segons la metodologia de càlcul emprada. És a dir, un 8% del PIB, si fa no fa, el mateix dels darrers 35 anys.

Així, doncs, per començar i fer-ho ben bé igual, seguint fil per randa les mateixes passes de la fructífera relació amical entre Catalunya i Espanya, només prego al tresorer de Societat Civil Catalana que dipositi graciosament al meu compte corrent una quantitat, la que vulgui. Pot agafar, per exemple (ep, és només un dir) dels diners que deu rebre directament dels fons reservats del Ministerio de l'Interior per a la lluita contra la independència de Catalunya. Bé, una vegada hagi rebut els diners al meu compte bancari, de veritat de veritat, faré immediatament un FLA, una ajuda desinteressada als amics de Societat Civil Catalana. Talment com fa la Hisenda espanyola els prestaré els seus propis diners al mòdic preu d'un 5,5% d'interès, a retornar (això sí) en còmodes terminis. De super bon rotllo. Després d'haver fet aquest negoci, vull dir, aquesta ajuda desinteressada a Societat Civil Catalana prometo no vantar-me d'haver-los salvat l'economia. No, ho faré discretament, que tampoc cal anar exhibint els propis mèrits. Aiiii, si és que Espanya ens estima. Però molt. Gairebé tant, com jo a Societat Civil Catalana.

diumenge, 6 juliol de 2014

[-125] Bestiari del procés (67): J. Gaspart, P. Gómez de la Serna i O. Junqueras

Nova Mar Bella (Barcelona)
Diari de Setge del 6 de juliol de 1714 (dia 347).

Gaspart, Joan (empresari d’hosteleria).
Triaran la mare.
Hi ha fórmules expressives d’una capacitat evocadora deliciosa. La que relaciona Catalunya i Espanya amb un matrimoni, sovint tan criticada, és de les més eficients. De l’origen forçat a la petició formal de divorci actual, passant pel maltractament de gènere. El suport de l’expresident del Barça a la Consulta i la manera d’explicar el seu posicionament al respecte han estat signes d’un valor enorme. Expressen el fet que fins i tot una part dels sectors més conservadors de la societat catalana ja han pres consciència del caràcter irreversible del procés. A mesura que aquesta percepció es faci més i més estesa el decantament sobiranista d’una part de l’establishment, la menys irreductible, es farà realitat, per assegurar-nos encara una majoria més àmplia.

Gómez de la Serna, Pedro (diputat del PP al Congrés espanyol i portaveu de la Comissió Constitucional).
Desig de sang.
Un festival diari contra el procés. Campus FAES 2014. Guadarrama. A pocs quilòmetres, per cert, d’on els franquistes van assassinar el president del Barça Josep Sunyol i Garriga el 6 d’agost de 1936. Un destacat polític del partit del govern es recrea en la descripció del risc català. A fi d’abonar la posició immobilista del seu cap de files, Gómez de la Serna ha afirmat que és impossible aturar el procés per la via del pacte amb el nacionalisme català. Necessiten desesperadament que ens equivoquem davant del món. Tothom sap que els mitjans per exercir la violència només poden venir d’un cantó, però tot i així treuen a passejar l’amenaça fantasma d’un esclat de sang al carrer, mirant de convertir els encalçats en encalçadors. L’enèssim intent de fer por. A questes alçades, però, ja hem superat la fase Pere i el llop.

Junqueras, Oriol (president d’Esquerra Republicana).
Fer-nos forts en la Consulta.
Votar el 9-N és, sense dubte, és el compromís més transversal de la societat catalana. Trobar un punt comú que aplegui la voluntat d’entre el 70 i el 80% dels ciutadans del nostre país té un valor immens. Més encara quan un percentatge fins i tot superior està disposat a acceptar el resultat que se’n derivi. És, sense dubte, el mecanisme que ens fa més forts davant del món per trencar la legalitat espanyola i per demostrar que som majoria els catalans que així ho volem. Aquesta setmana, el líder d’ERC ha manifestat una vegada més el seu compromís absolut amb el propòsit de portar els catalans a les urnes. I fins que la guàrdia civil requisi les urnes, no cal parlar de res més. Només, d’exercir la democràcia.