diumenge, 26 de febrer de 2017

Dividir / Embrutar

DIVIDIR. Les informacions de la premsa dependentista han mirat aquesta setmana, com de costum, de dividir l’independentisme: és gairebé la darrera eina que els queda. Profundament decebuts per l’aprovació dels pressupostos, el darrer gran port de l’etapa final de la volta, ara intenten sembrar el dubte. “El País”, deformant el contingut de les conferències d’Artur Mas; “La Vanguardia”, generant sospites sobre el president Puigdemont; “El Mundo”, llançant als lleons un Oriol Junqueras suposadament més interessat a anar a eleccions que a celebrar el referèndum. I tret del sector de l’independentisme dedicat sistemàticament a dubtar de les darreres intencions de tot lideratge independentista (què hi farem!), el cert és que l’estratègia, que en altre temps hauria generat acusacions de traïció per tot arreu, ha deixat de funcionar. Aquesta ja ens la sabem. I és que potser l’única bona notícia d’aquest allargament excessiu del procés és que ells han perdut tota capacitat de sorprendre’ns.

EMBRUTAR. Des dels poders de l’Estat i les tribunes del dependentisme català s’aprecia l’esforç per aconseguir que els fem més fàcil la feina i que siguem nosaltres mateixos els qui renunciem al referèndum. Crec que no coneixen qui va al davant de tot plegat. Puigdemont, Junqueras, Forcadell, Turull, Arrufat, Rovira o Gabriel. I tants altres. Tota la confiança. Es potser l’acció desesperada de qui sap que no podrà evitar-lo o potser simplement, disposats a usar la força, es tracta d’intentar fer-nos desistir per no quedar malament. I no, l’Estat espanyol ha de saber que s’haurà d’embrutar les mans. Que les cancelleries europees miraran cap a una altra banda, però plenes de vergonya. Que haurà de reprimir i limitar drets fonamentals. Perquè nosaltres no tornarem a fer marxa enrere. I és que alguns s’entesten a no entendre què va passar de debò aquell 27-S de 2015.

dissabte, 25 de febrer de 2017

Ànima / Confiança

ÀNIMA. Dilluns, els consellers de Cultura dels tres territoris centrals dels Països Catalans, les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya, signaven la Declaració de Palma, un compromís de reforçar els seus llaços històrics i culturals de segles en els àmbits de la llengua i de la cultura. Com no podia ser d’altra manera i amb el silenci total dels seus covards companys de files al Principat, el portaveu valencià de Ciudadanos, Fernando Giner, titllava la declaració d’agressió a l’autonomia. L’ànima anti-catalana del partit continua preparada per limitar l’ús i el coneixement de la llengua catalana tant com sigui possible. L’alarma de l’espanyolisme és lògica: l’evidència de l’espoli que es practica contra els Països Catalans i l’acaparament descarat del poder central no faran sinó acréixer durant els propers anys un sentiment de desafecció que en no gaires anys pot portar a escenaris de retrobament que avui no ens podem ni imaginar.

CONFIANÇA. Si no ho heu fet, us recomano vivament escoltar el gran discurs de la Isabel Clara Simó en l’acte de recepció del 49è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Us en faré cinc cèntims d’allò que considero essencial. L’excandidata de Solidaritat Catalana ens va voler recordar que som un gran poble. Que Catalunya sí que pot (aixxx). Tenim alguns dels metges, científics, escriptors, escultors, cuiners, esportistes (i tants, tants d’altres) millors del planeta. Fem una aportació al món d’enorme pes, tenint en compte les dimensions del nostre poble. Així que, ara que hem de fer el pas més important en 300 anys, cal reforçar la nostra auto-confiança. A les amenaces i els menysteniments dels nostres adversaris, que ens apliquen sense pietat la lògica del maltractador, nosaltres hem de respondre amb més seguretat en les nostres pròpies forces. Quin goig escoltar de la Isabel Clara Simó aquesta lliçó fonamental per als temps de revolta que encarem.

divendres, 24 de febrer de 2017

Sentències / Servei

SENTÈNCIES. És com una broma. La Fiscalia general de l’Estat ha decidit arxivar la denúncia de l'exconseller i diputat del PDeCAT Francesc Homs contra el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, i l’exministre de Sanitat Alfonso Alonso, pels presumptes delictes de desobediència i prevaricació administrativa per incomplir sentències del TC. Els mateixos presumptes delictes que s’imputen a ell mateix i a Mas, Ortega i Rigau. El més “graciós” de tot plegat és que l’escrit de la fiscalia nega la comissió d’aquestes figures penals, basant-se exactament en els mateixos arguments que les defenses de l’expresident i altres membres del govern català han emprat en el cas, vist per sentència, del 9-N. Cap sorpresa. El poder judicial espanyol està al servei de l’estratègia repressiva del govern i no admet a raons. La seva degradació, com s’ha constatat una altra vegada en el cas del president de Múrcia, ja és total. I no passa res.

SERVEI. Mariano Rajoy anunciava dilluns que hi ha institucions catalanes que només estan al servei dels independentistes. Com cou la marginalitat de l’espanyolisme recalcitrant a Catalunya. Des de l’alcaldia de Pontons no s’hi pot construir gaire res. La majoria que sustenta l’actual govern espanyol, amb el Partido Popular i Ciudadanos, governa una sola institució a Catalunya, un municipi amb 477 censats en 2014. Com cou el fet que els ciutadans del nostre país hagin volgut que les institucions catalanes estiguin a mans o bé de federalistes o, en el cas del Parlament, les quatre diputacions i 8 de cada 9 ajuntaments, de l’independentisme. I parlar d’institucions que no són al servei de tothom, perquè així ho han volgut lliurament els electors, des d’un partit processat per corrupció i que actua com a braç executor dels interessos de l’exclusiva Llotja del Bernabeu fa plorar de vergonya. Tot no s’hi val per justificar la repressió.

dijous, 23 de febrer de 2017

Maniobres / Recuperar

MANIOBRES. Mentre els Comuns evitaven finalment a Barcelona, de la mà de Ciudadanos i el Partido Popular, desterrar la presència militar del Saló de l’Ensenyament, l’alcalde de Celrà, Dani Cornellà, prohibia el pas pel municipi gironí a l’exèrcit espanyol en maniobres. A les poques hores s’hi sumava l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas. La denúncia: mai l’exèrcit espanyol ha fet maniobres d’aquesta mena en les seves poblacions. Per què ara? Perquè cal representar gràficament, en territori hostil, la presència de l’Estat espanyol. A les visites de Soraya Sáenz de Santamaría cal sumar-hi ara la presència militar damunt del terreny. Aprofitar qualsevol excusa per desplegar l’amenaça davant dels ulls astorats de quanta més gent millor. Res de tancar-se a les casernes, cal que se’ls vegi bé. Fins aquí hem arribat: com diu la CUP en un cartell (aquest sí, ben encertat!): l’única maniobra de l’exèrcit espanyol a casa nostra, la retirada.

RECUPERAR. El congrés del Partido Popular petrificava, el cap de setmana passat, la política i el lideratge immòbil de Mariano Rajoy. El tancredisme com a màxima virtut política en temps de canvi. Seure amb un havà a la boca a esperar el desgast de l’adversari, la irrellevància de Ciudadanos, la covardia socialistes i el caïnisme de Podemos. Això sí, sense callar sobre Catalunya. Des d’aleshores, el president del govern espanyol no s’hi ha estat d’anar llançant combustible a la foguera dialèctica. Ha parlat de “recuperar les institucions catalanes”. I, francament, tenint en compte que ells no n’han governat mai cap de significativa del país (més enllà de Badalona una legislatura), sembla legítim plantejar-se si no es referia a “recuperar les institucions catalanes” de la mateixa manera que el nacionalisme espanyol les va prendre captives i desarmades el 1939. I posar-les al servei de l’aniquilació física i moral dels seus adversaris polítics.

dimarts, 21 de febrer de 2017

Feixistes / Legalitat

FEIXISTES. Després del breu parèntesi de diàleg adreçat a la comunitat internacional, el sí de la CUP als pressupostos i l’entrada en la fase final del procés d’independència ha desencadenat l’operació demonització del sobiranisme català: es tracta de consolidar (que ja fa anys que hi treballen) davant l’opinió pública espanyola, la imatge que som uns autèntics monstres, de manera que tot el que decideixi el Tripartit del búnquer del 78 estigui justificat. Caldrà privar de llibertat milers de ciutadans i de drets polítics més de la meitat dels catalans, així que primer cal fixar la idea que som molt dolents. I deuen estar molt desesperats, perquè posen tothom a la feina, fins i tot la suposada ala catalanista del Partido Popular, representada per l’exministre d’Aznar Josep Piqué. Ara, francament, que el fill de José Piqué Tetas, darrer alcalde franquista de Vilanova i la Geltrú ens digui feixistes és francament deliciós.

LEGALITAT. Joan Coscubiela continua falcant la resistència d’una part dels Comuns a defensar de veritat el dret d’autodeterminació de Catalunya. Aquesta setmana ens ha sorprès amb l’afirmació que no hi ha altra legalitat que l’espanyola. La idea de situar la llei emanada del búnquer del 78 i perfilada pels seus actuals intèrprets involucionistes com el límit dels drets fonamentals sembla tan, tan, tan progressista que esparvera. I tot per carregar contra el full de ruta de la majoria independentista al Parlament de Catalunya. Es tracta d’evitar a tota costa haver de triar entre la lliure determinació dels catalans (que només serà possible, ara i sempre, de manera unilateral, com a la immensa majoria de les nacions que avui són estats independents) i l’alineament repressiu amb el Tripartit que governa Espanya. Lamentem informar l’il·lustre diputat Coscubiela que no pensem renunciar als nostres drets fonamentals per a no incomodar-lo en els seus llimbs.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Dividir / Fatxenderia

DIVIDIR. Més enllà de la justícia o no de les seves afirmacions, amb risc evident de la classificació simple d’antipolítica, el que és impossible d’amagar és que la famosa intervenció de Jordi Évole al concert del Sant Jordi ha aconseguit dividir la gent, les forces socials i polítiques que aposten clarament per una actitud acollidora envers els refugiats, just una setmana abans de la gran manifestació d’avui. Com gairebé sempre en un determinat sector de l’esquerra dependentista del país. Gairebé sempre es tracta d’esberlar la transversalitat: és impossible assumir la presència dels impurs. Cal deixar-los de banda. Actuar com si el poder a Catalunya encara fos a mans de Convergència i Unió. Menystenir la pluralitat i substituir-la pel sectarisme. És la manera perfecta de no haver de justificar perquè es neguen a participar de la revolta democràtica més important a l’Europa actual. Al final, fins i tot els Comuns de Barcelona han hagut de sortir a dir-li-ho.

FATXENDERIA. Dels havans de la Maestranza a la cigarreta de la fiscal Magaldi. Fumar mata. Això intenten. La “Fiscalía General de su Estado” emetia dilluns un patètic comunicat lamentant els insults i l’assetjament suposadament patits per la fiscal en cap provincial de Barcelona, Ana María Magaldi. Després de la segona sessió del judici, la senyora baixava les escales tan enderiada a provocar els pocs concentrats a les portes del judici que gairebé ensopega. A molts metres hi ha poc més d’una dotzena de persones. Gairebé tots jubilats. Un senyor amb barretina amb un cartell casolà de suport al president Mas. I un sol jove que crida. Ella es recrea en l’escena, gira el cap, xucla la cigarreta amb posat fatxenda i avança. Als pocs metres torna a girar-se i se’n riu dels presents. És la via estampa de l’assetjament. Magaldi resumeix perfecte les constants del procés: provocació, mentida i repressió.

diumenge, 19 de febrer de 2017

Bruta / Comprensió

BRUTA. Cada setmana ens ofereix un nou lliurament de porqueria podenta que mostra de quina manera la democràcia espanyola va perdent llençols en la seva lluita desesperada per combatre l’independentisme pel civil o pel criminal. La negativa a abordar una sortida democràtica al conflicte no fa sinó accentuar, cada vegada més, el pendent vertiginós de vulneració de drets polítics fonamentals que l’allunyen cada dia més d’una democràcia sana. Cada nova frontera que salta, és una nova amenaça, no només per a nosaltres, sinó també per a qualsevol adversari polític del govern espanyol, encara que molts d’ells mirin cap a una altra banda amb una sorprenent candidesa (i gran amor a Espanya). Aquests dies hem conegut amb estupor nous detalls de l’Operació Catalunya, orquestrada pel trio Sánchez Camacho-Moragas-Fernández Díaz. Amb el que ja coneixem amb proves fefaents a qualsevol país del món els tres haurien hagut d’abandonar la política.

COMPRENSIÓ. Costa molt d’entendre determinades actituds. Com ara la dels 300 empresaris valencians i catalans aplegats a Tarragona per demanar de genolls al govern espanyol alguna concreció en el calendari d’actuació del Corredor Mediterrani. De veritat que és increïble. És inconcebible que hi hagi persones que encara parlin de la necessitat de convèncer el govern espanyol de la importància estratègica d’aquesta infraestructura. Que no siguin conscients que l’Estat és un artefacte ideat per fer prevaldre els interessos de la capital sobre els de la resta de pols econòmics de la península. Que, històricament, Castella es va menjar la idea d’Espanya i que Madrid s’ha cruspit Castella. És quelcom que el cavaller tortosí Cristòfor Despuig ja va denunciar en els seus famosos Col·loquis fa... quatre segles i mig. Prou, ànimes candides. Ens coneixen i ens comprenen perfectament: simplement, volen guanyar-nos i esborrar-nos del mapa tan aviat com sigui possible.

dissabte, 18 de febrer de 2017

Acollir / Associació

ACOLLIR. Avui serà un gran dia, un altre, com al d’ara fa just 14 anys, quan vàrem dir no a la guerra, per a enorgullir-nos com a poble. Sí, caram, quan fem les coses bé cal dir-ho. Perquè necessitem autoconfiança. Com tot poble vençut, confiem poc en les nostres pròpies forces. Per preparar el terreny de la gran manifestació d’avui, si és que no la coneixeu, us proposo que llegiu la història espectacular del petit Ilyas que ens ha explicat a les xarxes en Jordi Calvis. Val realment la pena: un nen de tres anys atropellat quan anava a escola, a les Borges Blanques: des del l’AMPA, Càritas, les entitats locals i la gent, s’hi apleguen més de cinc mil euros per poder pagar el viatge de la seva família al Marroc a enterrar el seu cos. La carta d’agraïment de la mare demostra com la solidaritat, fer comunitat, és la millor via per construir entre tots els nascuts aquí i els nouvinguts, una societat on valgui la pena viure.

ASSOCIACIÓ. Un Tribunal de Tarragona revocava el cap de setmana passat l’acord del ple de l’Ajuntament de Reus d’adscripció del municipi a l’Associació de Municipis per la Independència. L’Estat espanyol, amb el poder judicial com a principal braç executor, continua fent grans passes d’aprofundiment democràtic. Ara ja no existeix ni el dret a associar-se lliurement. L’argument central de la sentència, a més, apunta al que vindrà en la fase repressiva que ens espera: l’Ajuntament no pot associar-se a l’AMI perquè té finalitats anti-constitucionals. Com que és evident que no resulta gens lògic prohibir l’entrada a tercers a una entitat pels seus objectius, però sense actuar directament contra ella, no cal ser molt espavilat per apreciar que el següent serà prohibir-la. L’Estat espanyol va fent les passes successives per instaurar a Catalunya un estat d’excepció amb les llibertats fonamentals fortament restringides. Convindria potser avançar-se i desconnectar.

divendres, 17 de febrer de 2017

Saltar / Sang

SALTAR. Mentre Núria Parlón intentava posar-hi seny, considerant una absurditat el procés criminal engegat contra l’anterior president i dues conselleres de la Generalitat, Miquel Iceta queia encara més avall en el seu pou particular. Declaració a declaració. A més de dir que la sort de la presidència de la Generalitat no va amb ell (i encara se’n reclama catalanista!), va pronunciar l’esplendorosa frase que pocs governs democràtics s’han atrevit a saltar-se la llei com el català. Ell, que va treballar al gabinet de Moncloa del Felipe González (presumptament) senyor X del GAL. Molta gent ideològicament, vitalment i sentimentalment molt vinculada al socialisme català es posa a hores d’ara les mans al cap: com és possible caure tan baix en la manca de sintonia amb la voluntat majoritària del país. Fa angúnia pensar quants gripaus més serà capaç d’empassar-se a mesura que creixi la repressió.

SANG. Mentre des de les pàgines d’”El Mundo” Luis María Anson cridava a la suspensió de l’autonomia i parla de sang, la insigne dirgent de la FAES de José María Aznar i exdiputada del PP més ultra, Cayetana Álvarez de Toledo, reclama un nou Tribunal de la Sang. Des de les pàgines del mateix diari traça el calendari de la intervenció del Govern espanyol a Catalunya. Es tracta d’anar prenent una a una totes les competències bàsiques de la Generalitat i de liquidar el Parlament. El seu pla té una falla fonamental: creu que el milió i mig de catalans que ens hem mobilitzat una i altra vegada, ara ens quedarem a casa mirant. El setembre de 1567, Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, III duc d’Alba, instaurava el Tribunal de la Sang, amb l’objectiu de castigar amb la màxima severitat els atacs iconoclastes a esglésies dels Països Baixos. Fou la tomba del prestigi dels Habsburg.

dijous, 16 de febrer de 2017

Paranoia / Ressò

PARANOIA. El legalisme de la Brigada Aranzadi arriba a límits insospitats: aquesta setmana, davant l’allau de manifestants als carrers de Barcelona (anem tan sobrats que ja fem manis de 50.000 persones en dilluns a les 8 del matí!) la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría ens ha recordat que no es acceptable utilitzar el dret de manifestació que empara la llei per anar contra la mateixa llei: vaja que els drets fonamentals no són inherents a la condició de ciutadà lliure d’una comunitat democràtica, sinó que només se’n deriven del fet del seu reconeixement legal. És difícil agafar el rave per la part més extrema de la fulla. Vaja, que si la legislació espanyola no el contemplés, no tindríem dret de manifestació. I és que els autors de la llei mordassa preparen el terreny per retallar drets fonamentals, mentre l’esquerra espanyola brilla per la seva absència.

RESSÒ. Tot i que l’impacte subterrani (potser molt i molt potent, de llaurar en silenci i veure els resultats en el temps de la sega) és molt difícil de valorar, si és cert que, de la darrera conferència del president Puigdemont a Brussel·les, ens va mancar un ressò més directe, més immediat i potent, a la premsa, si més no, europea. En canvi, de manera potser una mica inesperada, l’inici del judici a Mas, Ortega i Rigau va rebre un nivell extraordinari de cobertura que ha de resultar extraordinàriament feridora a la metròpoli. Que segurament explica notícies posteriors, com ara l’embargament d’un quart de milió d’euros a l’ANC. Els mitjans més importants del món, d’Al-Jazeera al “The New York Times”, passant per la BBC o “Le Monde”, tots han posat en lloc destacat la notícia. I el que és més important tots han manifestat la seva incomprensió davant la judicialització del conflicte polític.

dimarts, 14 de febrer de 2017

Llengua / Locals

LLENGUA. De les pàgines llardoses del diari “El Mundo” al mur de Facebook del regidor del PP de Roquetes Joaquim Llopis, les mostres de xenofòbia de la dreta espanyola han resultat escruixidores, com a reacció a la presa de possessió del nou senador d’ERC, el català d’origen indi Robert Masih. L’escàndol pel seu nivell d’espanyol (estrany, perquè l’home va prometre el càrrec en català) és el millor símbol de fins a quin punt el nacionalisme d’estat viu allunyat de la realitat, perdut en el seu monolingüisme militant. Als carrers d’Espanya hi ha centenars de milers de persones que parlen moltes llengües d’arreu del món: no està de més que hi siguin presents al “Congreso” i al “Senado” de la “capital del Reino”. En això també portem molt d’avantatge: que a les institucions hi siguin persones que desconeixen la llengua pròpia del país fa molts anys que passa a Catalunya.

LOCALS. L’amenaça més o menys directa del Govern espanyol sobre recórrer al precinte dels centres d’ensenyament públic per a evitar el referèndum d’autodeterminació a Catalunya, ha desfermant una degoteig d’oferiment de locals per part de particulars que en disposen i estarien oberts a posar-los al servei de la Generalitat. Gràcies de tot cor a tots plegats, però no. De cap manera. Ja no estem en aquesta fase. Ara cal fer-lo en els col·legis de sempre. El més semblant possible a una convocatòria electoral normal, protegida per la legalitat catalana. No podem repetir un procés participatiu. Ara toca que les institucions assumeixin de ple la seva responsabilitat i el portin fins al final... o que l’Estat espanyol l’impedeixi físicament i s’atengui a les conseqüències de blocar la voluntat política de més de la meitat dels catalans. Els temps del terme mig s’han acabat. L’autonomisme és mort.

dilluns, 13 de febrer de 2017

Estratègia / Fallida

ESTRATÈGIA. La línia de defensa escollida pels encausats el 9-N ha suscitat polèmica dins els món independentista. No són pocs els qui consideren que caldria haver explicitat davant del jutge la desobediència a les imposicions del TC dictades pel govern espanyol. Que no fer-ho afecta a la credibilitat del procés. No són altra cosa que les dues estratègies que separen Junts pel Sí i la CUP des del primer moment. A la primera, predomina la idea que cal mantenir el respecte a la legalitat espanyola fins al mateix dia en què es faci néixer des del Parlament una nova legalitat catalana, a la qual caldrà també exigir total respecte. El punt intermedi entre dues posicions irreconciliables segurament passa per no allargar aquest penós interinatge d’acatament de les lleis espanyoles d’una democràcia malalta (en definició cartera del president Puigdemont) ni un minut més del que sigui estrictament necessari. 

FALLIDA. Marisol Blázquez, analista de l’agència Moody’s encarregada del seguiment de l’estat financer de les comunitats autònomes ens ha recordat la clau (què poc en parlem des de l’independentisme!), el desllorigador de la secessió: qualsevol atac de tresoreria contra les administracions catalanes seria entès per la comunitat internacional com una fallida del propi Regne d’Espanya en el seu conjunt. La magnitud descomunal del deute espanyol és la nostra gran carta. Fa molts mesos, si no recordo malament, en el marc d’una altra conferència a Brussel·les, l’actual vicepresident Oriol Junqueras va parlar d’escenaris gandhians i de la conveniència de paralitzar l’economia catalana durant una setmana per provocar l’ensulsiada necessària per a una intervenció internacional. Avui encara continuem contemplant aquest escenari com a molt llunyà, però fa tota la pinta que serà justament aquí on es decidirà la partida.

diumenge, 12 de febrer de 2017

Detenció / Escombrant

DETENCIÓ. Els detalls de l’actuació judicial de la setmana passada resulten escruixidors. L’habitual estratègia consistent a barrejar algun element de base real amb un còctel d’informació esbiaixada publicada de manera immoral. Actuació de la Fiscalia Anticorrupció jeràrquicament dependent del Govern amb anunci previ als mitjans perquè no se’n perdin ni un detall. El testimoni de l’exsecretari del Govern i exregidor barceloní Antoni Vives posa els pèls de punta. La conclusió és clara: en el pendent de la lluita contra l’independentisme, el Govern espanyol està disposat a trepitjar els drets fonamentals que calguin: ara, amb la capacitat per detenir qui vulgui i quan vulgui. Persones retingudes il·legalment per la Guàrdia Civil durant un dia i mig sense ordre judicial, declaració ni imputació de càrrecs. Ja se sap, l’estat de dret i tal i tal. El respecte a la llei i tal i tal. Mentre l’esquerra espanyola s’ho mira.

ESCOMBRANT. El jutge Jesús Maria Barrientos era triat ara just fa un any com a president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Des d’aleshores, no s’ha estat de fer declaracions contra la necessitat que els jutges entenguin almenys el català per a exercir a Catalunya. Diu que el nostre país seria un “desert judicial”. President del tribunal que jutja Mas, Ortega i Rigau, no s’ha estat de recriminar-los el seu retard del primer dia. Però, sobretot, ha resultat deliciós veure’l al rescat de la testimoni principal de l’acusació, l’excandidata i exdirectora de l’Institut Pedraforca de l’Hospitalet de Llobregat, en veure-la contra les cordes com a conseqüència de les preguntes de la defensa, que posaven de manifest la seva vinculació política estreta amb Ciudadanos. El mateix dia que “La Razón” anunciava/ordenava que hi haurà veredicte unànime. Visca el joc net i la independència del poder judicial.

dissabte, 11 de febrer de 2017

Acusats / Criminalitzar

ACUSATS. El dies 20 i el 22 de gener de 1927, Francesc Macià es declarava davant dels tribunals francesos com a únic responsable del denominat Complot de Prats de Molló, que havia mirat d’organitzar l’alliberament militar de Catalunya de les grapes de la Dictadura del general Primo de Rivera. El 14 d’octubre de 1940, el president Companys era sotmès a un consell de guerra sumaríssim i executat al dia següent al castell de Montjuïc. Ahir, per tercera vegada en el darrer segle, un president de la Generalitat seia al banc dels acusats de l’Estat espanyol. Primo de Rivera, Francisco Franco i Felip VI. La imatge de Mas, Ortega i Rigau davant d’un tribunal amb l’objectiu de castigar penalment un acte polític resulta completament incomprensible arreu i suposa una nova passa en el camí de no retorn del descrèdit de la metròpoli a Catalunya.

CRIMINALITZAR. L’excusa permanent. Abans del 9-N de 2014 l’independentisme havia de guanyar unes eleccions; abans del 27-S, un referèndum. Ara ja només val una majoria de 2/3 al Parlament. Les giragonses de Lluís Bassets són de traca i mocador. Diu un dels més excelsos comissaris de narcòtics, en el seu darrer article a “El País”, que no es pot ser demòcrata i independentista si es defensa el mateix que la majoria absoluta del Parlament de Catalunya: Bassets prepara els lectors dependentistes per a acceptar un hipotètic escenari repressiu que suposarà la restricció de drets polítics fonamentals a una part dels catalans. Abans, cal deixar ben clar que les futures víctimes són culpables. Que allò que ens faci Espanya serà perquè ens ho hem merescut. És el paradigma de com s’obre pas un nou argument: els independentistes som responsables d’acabar amb l’autonomia que, en realitat, el PPSOE va matar unilateralment fa anys.

divendres, 10 de febrer de 2017

Precintes / Processisme

PRECINTES. L’allau d’amenaces que ve i que augmentarà tracta d’atemorir els sectors més porucs de la societat catalana. Com en el cas de les exageracions sobre les conseqüències econòmiques de la independència, es tracta de dir-la ben grossa. D’inocular la por. I encara que sigui amb més gràcia, nosaltres també hem de jugar aquesta partida. Per exemple, explicant a les residències de la tercera edat (on hi ha més votants de no que podrien passar al sí) que les seves pensions perdran aquest any força poder adquisitiu i que només les salvaran si esdevenim República. I també, avisant els funcionaris públics, tots, que de la mateixa manera que ara actuar contra la legalitat espanyola té conseqüències, a partir del dia de l’aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica, actuar contra la legalitat catalana també en tindrà. Vaja, que potser els precintes els posarem nosaltres.

PROCESSISME. De la mà de molts dels seus contraris, una part de l’independentisme, fent sobretot tàndem amb els Comuns, fa mesos que insisteix en el fet que tot plegat és un engany de Convergència per mantenir-se en el poder. Des del 27-S, quan ells mateixos van afirmar que no es podia declarar la independència, insisteixen en que el Govern i la majoria parlamentària no han fet res per culminar el procés. Han desqualificat els qui van al davant sense pietat, posant en dubte les seves darreres intencions en tot moment. Ara, una vegada el sí als pressupostos ha tancat la darrera baula de la cadena que ens deixa als peus del caixa o faixa, de manera sorprenent, demanen més temps. No direu que no és primorós que els inventors del concepte despectiu de processisme, arribats al moment clau demanin de genolls per tot arreu que allarguem el procés.

dijous, 9 de febrer de 2017

Relat / Portes

RELAT. Després d’una setmana poc lluïda, finalment, els pocs mitjans catalans alineats amb l’independentisme, afortunadament, semblen haver passat també a l’ofensiva. Dilluns, el diari “Ara” dedicava la portada i un ampli espai interior a analitzar fins a 26 sentències favorables a la Generalitat que el Govern espanyol se salta pel morro i sense cap amenaça ni conseqüència. Des d’altres mitjans digitals del país, ara que l’Audiència Nacional exigeix l’execució d’una multa de gairebé mig milió d’euros contra l’ANC, teòricament, per haver gestionat malament dades amb component ideològic, es comparava el cas amb la campanya de cartes trameses per Sociedad Civil Catalana a un milió de jubilats dies abans del 27-S amb l’objectiu d’espantar-los amb un suposat impagament de les seves pensions en cas d’independència. La premsa del país necessita amb urgència marcar el seu propi relat de la realitat d’aquí, deixar de comprar sistemàticament el que ens assenyalen des de la metròpoli.

PORTES. Mentre Inés Arrimadas s’entrevistava a la desesperada amb la vicepresidenta espanyola, en l’intent de guanyar alguna mena de visibilitat, la irrellevància de Ciudadanos quedava de manifest davant del nomenament (consensuat entre els qui manen, el PPSOE de Mariano Rajoy i Susana Díaz) de l’ex-diputat durant tretze anys i ex-director general de la Guàrdia Civil la legislatura passada Arsenio Fernández de Mesa y Díaz del Río com a nou membre del consell d’administració de Red Eléctrica Española. Com tothom sap, Ciudadanos entrava per regenerar la vida política espanyola i acabar amb el bipardisme. Està claríssim. A la pràctica, ha vist passar per davant seu un nomenament pel sistema de portes giratòries enfadant-se molt i no fent res. I què dir de la presidència del Tribunal Constitucional, negociada públicament a dues mans pels del règim del 78 sense amagar-se’n. Sí, sí, amics dels Comuns, com està canviant el Regne d’Espanya.

dimarts, 7 de febrer de 2017

Diàleg / Hegemonia

DIÀLEG. La ració de la setmana, ennuegada de cop, passava de principi per l’impagament de les beques escolars i universitàries (particularment necessàries a Catalunya, davant del preu de les matrícules i que també haurien d’haver estat cedides en aplicació de sentències incomplertes del TC) i per l’anunci d’un nou endarreriment (el tercer) en la construcció del veritable monument a la crisi per als qui accedeixen a Barcelona des del Baix Llobregat: el pont que ha d’enllaçar l’AP-7 i l’A-2 a Castellbisbal, iniciat fa exactament deu anys. Ara diu que volen revisar fins i tot el projecte. Entretant, dijous, per amagar l’ou, Xavier García Albiol llançava l’anunci que en dos anys el corredor mediterrani “serà una realitat”, després que les autoritats catalanes i valencianes hagin constatat que no s’està fent absolutament res damunt del terreny. La presa de pèl es de dimensions còsmiques: afortunadament, no serà el “Ministerio de Fomento del Reino de España” qui acabarà l’obra.

HEGEMONIA. En el context de les primeres passes de la nova macedònia dels Comuns, Xavier Domènech, inassequible al desencís, continua predicant obsessivament la seva teoria, acomboiada des dels mitjans afins, que ells són l’única alternativa a l’hegemonia de CiU. És possible tanta alteració de les capacitats cognitives? De moment, la seva oposició al Parlament consisteix massa sovint a alinear-se sistemàticament amb els partidaris de l’statu quo. Costa tant analitzar qualsevol estudi demoscòpic per apreciar la desaparició d’Unió de l’escena i quina és l’expectativa de vot al partit successor de l’antiga CDC? Fixar com a màxim objectiu d’un partit acabar amb una situació de poder que ja no existeix és, com a mínim, sorprenent. Cops de puny a un enemic invisible. Diguem-ho clar, a Catalunya, l’hegemonia ideològica se situa a l’esquerra i l’únic que impedeix a hores d’ara que cristal·litzi en govern és precisament l’alineament dels Comuns amb el dependentisme.

dilluns, 6 de febrer de 2017

Depressió / Descontrolats

DEPRESSIÓ. Només cal veure com han rebut la notícia clau que superem el port dels pressupostos i anem de cap al Referèndum. Diumenge, la reacció irada de la vicepresidenta espanyola en conèixer la notícia va ser d’allò més reveladora. La tropa d’opinadors dependentistes als mitjans catalans, en estat d’evident desànim: s’havien fet tantes il·lusions! La previsió-desig d’eleccions era tan forta... Calia intentar col·lapsar al preu que fos la primera majoria independentista i tornar a sumir la política catalana en la mirada curta del partidisme més eixorc. Ara, al davant, tindran tot just el contrari. Una majoria parlamentària que ja ha acordat al 95% el camí de la desconnexió i el referèndum. Un president i un Govern absolutament decidits a complir amb el seu compromís històric. Superat el desencís, però, atenció, ben aviat veurem i viurem les campanyes d’intoxicació i manipulació als mitjans més bèsties de les nostres vides.

DESCONTROLATS. Sense necessitat de conèixer tot l’entrellat de l’afer, ja es veu que van molt descontrolats. El pas de Jorge Fernández Díaz pel ministeri espanyol de l’interior ha tingut efectes certament devastadors en la qualitat democràtica de la casa. La creació, impulsada per ell mateix, d’una unitat de policia política encarregada de subministrar els materials necessaris per a atacar els adversaris polítics, d’entrada, amb tota la fúria, als independentistes catalans, va obrir la veda. Ara, segons sembla, sectors de la mateixa policia espanyola fan xantatge al CNI amb l’amenaça de descobrir les vinculacions del Borbó gran amb el cas Gürtel. La bèstia creada per a desacreditar l’independentisme fa mesos que actua per lliure, decidida a incriminar davant dels tribunals qui calgui per ensortir-se’n, xipollejant enmig de la porqueria dels casos de Alfonso, Pujol i Método 3. Amb el xalet compartit amb la Corinna als Alps i els vídeos porno amb Bárbara Rey. Monarquia bananera.

diumenge, 5 de febrer de 2017

Atac / Automàtic

ATAC. Com revifats per la clarificació del calendari, la setmana començava amb els nostres a l’ofensiva. Set dies abans que Mas, Ortega i Rigau seguin al banc dels acusats, altres dos responsables polítics encausats, Carme Forcadell i Francesc Oms passaven a l’atac. La primera, amb un importantíssim article a una de les capçaleres periodístiques més importants del món “The New York Times”, per a explicar al públic nord-americà l’escàndol democràtic que suposa el seu cas. Francesc Oms, demanant al fiscal que actuï (hahahahahaha) contra el president del govern espanyol Mariano Rajoy en resposta a la seva desobediència i prevaricació (les acusacions que es formulen contra el propi Oms) en relació a l’incompliment d’una desena de sentències del TC, particularment, les relacionades amb la competència sobre la distribució entre les ONG del famós 0,7% recaptat amb l’IRPF. En efecte, cal denunciar la judicialització del conflicte i jugar-hi amb les mateixes armes: quan puguem, als tribunals europeus.

AUTOMÀTIC. La resposta als plans repressius del Govern espanyol, entusiàsticament escortat pel PSOE i Ciudadanos, ha d’estar a l’alçada. La clau ha de ser a la Llei de Transitorietat Jurídica. Tal i com ja s’ha explicat, en aprovar-se al Parlament entrarà automàticament en vigor la part que protegirà legalment el referèndum i la resta quedarà en suspens fins al moment que els ciutadans prenguin la decisió a les urnes. A fi d’accentuar la crida a la participació dels del no i alhora dificultar l’acció repressiva de l’Estat espanyol, la Llei de Transitorietat hauria de preveure l’entrada automàtica en vigor de tota la llei (i per tant, el naixement de la República Catalana), a les 12 de la nit del dia del referèndum en cas de victòria del sí, però també en cas que el Govern espanyol dificulti de qualsevol manera la celebració del referèndum. Totes les cartes damunt la taula.

dissabte, 4 de febrer de 2017

3% / 92%

3%. Ni dos dies han passat entre la fi de l’”Operació Diàleg” i una nova embranzida de la Fiscalia Anticorrupció pel que fa al finançament irregular de CDC a base de comissions a la contractació d’obra pública. Endavant les atxes. Una de les coses més bones del procés cap a la República Catalana es qui hi arribarem nets i polits. Tot el rigor contra els xoriços que han malversat els diners de tots des de les institucions. I dit això, quin ridícul tot plegat, el de sempre. Detencions que no són detencions. Mitjans avisats per poder fer la foto. La Guàrdia Civil que s’equivoca d’escorcoll. El jutge que porta el cas però que no ha ordenat cap intervenció. La Fiscalia a les ordres del Govern espanyol per lliure. Vaja, que podem comptar que tot quedarà en no res. I, entretant, en un sol matí, tres mil nous inscrits a la concentració en suport als encausats pel procés participatiu del 9-N.

92%. Diumenge passat, en un exercici democràtic impecable, l’Ajuntament de Viladamat posava a votació del seus veïns si volien que onegés la bandera espanyola a la casa del comú. Amb un 37% de participació, la victòria, abassegadora, en favor de la retirada dels símbols espanyols, que divideixen, de la casa de tots. I és que votar ens fa imbatibles. S’entén arreu del món. Un llenguatge universal. Si en alguna cosa hem encertat darrerament (després de renunciar a tirar pel dret amb el 48%, que era un 55% dels qui realment es van voler pronunciar en el plebiscit del 27-S) ha estat en el fet d’associar el nostre posicionament, indefectiblement, amb la democràcia. “Love Democracy” és el lema de la campanya de les entitats independentistes en favor del referèndum i contra la judicialització del procés. És tot un encert: estimem la democràcia i pensem dur-la fins a les darreres conseqüències.

divendres, 3 de febrer de 2017

Pregunto / Subordinat

PREGUNTO. Diumenge a la nit TV3 estrenava “Jo pregunto” un nou format televisiu que defugia l’entrevista tradicional i periòdica al president de la Generalitat per oferir un entretingut exercici de contacte directe entre el país i el seu màxim responsable polític. Calia, en efecte, renovar el format. Desgraciadament, va quedar un pèl deslluït per la manca de transparència en la presentació dels qui interpel·laven el president (a qui per cert, exigien com si fos cap d’estat, tot i que la majoria no en volien que ho fos mai). Calia un “càsting” que bandegés tothom que tenia connexions de partit o sindicat o bé que, si no era així, ho exposés nítidament davant dels espectadors. Clar que, amagar l’ou és quelcom que portem molts anys fent, com ara, per exemple, amb Andrea Levy , sistemàticament presentada durant anys a les tertúlies com a advocada, sense esmentar els seus càrrecs orgànics al PP.

SUBORDINAT. Per desgràcia, els Comuns podrien seguir un camí en paral·lel al viscut pel PSC els darrers anys. Del dret a decidir de Pere Navarro a la genuflexió amb dos genolls de Miquel Iceta. Parlar d’una República Catalana que decideixi les seves interdependències té molt poc sentit si, alhora, es transita des de la defensa d’un procés constituent no subordinat (campanya del 27-S) a un altre de necessàriament a coordinat amb Espanya, per al qual no existeix cap mena de majoria previsible no només a curt, sinó tampoc a mitjà termini. És més, de moment n’hi ha una de defensora amb bel·ligerància de l’statu quo, formada pels 254 diputats de 350 que donen suport al tripartit més o menys actualment vigent a Madrid. La ponència ideològica fundacional dels Comuns indica que mantenen la seva (in)definició nacional i hi perden un nou llençol a cada nova passa.

dijous, 2 de febrer de 2017

Mentir / Mort

MENTIR. Amb l’habitual negligència amb la qual jutgem cada passa de Mariano Rajoy, una part dels mitjans han parlat de la suposada confusió del president espanyol a l’hora d’exigir la versió espanyola del web de la Generalitat. Santa ingenuïtat. Res més lluny de la realitat. El líder del PP sap perfectament que existeix la possibilitat d’accedir-hi en castellà. Només es tracta de mentir per a empastifar l’altre. Això és la guerra i val tot. Si els mitjans espanyols, davant una mentida tan flagrant, li’n demanessin comptes (amb el descrèdit d’imatge que això li suposaria) no hi ha dubte que Rajoy no diria coses semblants. Però com sap, com així ha estat, que ningú no dirà ni piu fora de Catalunya, doncs endavant. Es menteix i així es nodreix el relat que passa per la persecució del castellà al nostre país. I com que encaixa amb el discurs sobre la nostra perfídia, a Espanya (gairebé) ningú anirà a gencat.cat a comprovar-ho. 

MORT. Josep Lluís Bonet, un dels grans productors de cava del país com a president del gegant Freixenet i ínclit lluitador contra la independència, ha rebut aquesta setmana un premi inesperat als seus serveis. En un combat a mort com el que està plantejat amb tota cruesa per l’Espanya castellana, des dels temps d’Aznar, amb l’objectiu d’imposar la capitalitat econòmica de Madrid a major glòria dels interessos de la llotja del Bernabeu, no hi ha pacte possible: a fi d’establir un marc de competència interna que afebleixi els interessos dels catalans, l’Estat espanyol opta per protegir els elaboradors de cava extremeny oferint-los la cobertura de la denominació d’origen que els productors històrics catalans volien conservar com a pròpia estrictament del territori d’elaboració del cava. I és que, una vegada feta la feina, Roma no paga traïdors. Naturalment, l’afectat ni piu, que Espanya és el més important.

dimarts, 31 de gener de 2017

Fugida / Marginat

FUGIDA. Inés Arrimadas se’ns en va. No ha quallat com a màxima representant del dependentisme a Catalunya. Tot i gaudir del reconeixement oficial com a cap de l’oposició, són en realitat els QWERTY, amb l’hàbil corredor Joan Coscubiela al capdavant, els qui realment actuen com a assot del Govern de Junts pel Sí; fins i tot Xavier García Albiol, amb els seus estirabots grandiloqüents, supera Arrimadas en efectisme i la deixa gairebé sempre en segon terme. Ara, Albert Rivera se l’emporta perquè actuï com a portaveu del partit taronja a nivell espanyol. Una candidata a la Generalitat de portaveu a Madrid. Es tracta d’un greu error de Ciudadanos. Significa donar la idea que ja no té marge per créixer a Catalunya. Que aquí els resta poca cosa a fer. Que la batalla està perduda. Com a independentista em sembla un autèntic regal.

MARGINAT. No només han estat les informacions sobre el canvi climàtic o els drets del col·lectiu de LGTB. El nou president dels Estats Units, Donald Trump, ràpid com un llamp, ha fulminat també la versió castellana del web de la Casa Blanca. A Espanya, la presidenta andalusa Susana Díaz s’ha apressat a condemnar el fet: “un desprecio a la comunidad hispana y un ataque intolerable a la segunda lengua en EEUU”. Sembla mentida de quina manera es pot exigir als altres allò que no s’està disposat a admetre a casa. Ni al Parlament europeu: el PSOE que és a un pas de dirigir, no ha admès mai el plurilingüisme a les institucions de l’estat i ha participat de tots els intents de bloqueig a l’oficialitat del català a Europa. Sobta, doncs, que s’exigeixi respecte a una llengua no oficial mentre es marginen aquí totes aquelles que no són l’espanyol.

dilluns, 30 de gener de 2017

Descomunal / Escrúpols

DESCOMUNAL. En una nova entrevista per a emmarcar, on s’assenyalava la pluja com a única solució a l’encariment del preu de l’electricitat, Mariano Rajoy admetia dijous que la sola concessió a Catalunya d’un règim econòmic especial, semblant al concert econòmic basc, provocaria maldecaps descomunals al sosteniment de la hisenda espanyola. És la coherència habitual: es nega l’existència de l’espoli fiscal (fins i tot es caricaturitza amb la fórmula ridícula del “Espanya ens roba”), al contrari, s’argumenta que és l’Estat espanyol qui està sostenint a través del FLA la Generalitat de Catalunya (per exemple, Enric Millo a Can Terribas en una entrevista el dia abans), però tot seguit s’avalua com a impossible un règim d’autogestió catalana de la recaptació tributària. Francament, el president espanyol hauria de contactar amb el nou “think tank” que prepara Pepe Borrell, perquè li expliqués “las cuentas y los cuentos” d’aquests maldecaps descomunals.

ESCRÚPOLS. El nou delegat del Govern espanyol ha fet una pausa en la seva impostada cara amable, pròpia de l’Operació Diàleg, per deixar-les anar de l’alçada d’un campanar. Amb una evident intenció d’insultar, Enric Millo, l’home que representa el Regne d’Espanya a la colònia perquè un dia no va poder representar Esquerra Republicana a Madrid, va dir que el Govern català havia anat a Brussel·les a exercir el dret a fer el ridícul. No content amb l’ocurrència, va decidir, quan ni tan sols havien passat 48 hores des de la tragèdia, reconvertir el cas d’una nena morta en una batalleta contra la independència. La manca d’escrúpols fa venir ganes de vomitar. S’entén que el buit argumental en el que, dramàticament, es mou el dependentisme ha de ser molt i molt angoixant, però tot hauria de tenir un límit.

diumenge, 29 de gener de 2017

Canguelo / Denunciar

CANGUELO. El suposat informe del CNI sobre Catalunya que és al damunt de la taula de Mariano Rajoy, filtrat aquesta setmana per Carlos Dávila, avisa que fem forat a Europa. Que els delegats del nostre Govern fan bona feina. Que el monòleg legalista de les autoritats espanyoles és massa difícil de vendre. Els països del nord i escandinaus, de sòlida tradició democràtica i els de l’est, de recent creació, són prou sensibles a respectar la voluntat majoritària que es va expressar el 27-S. I espera. Espera que el control efectiu del territori el duguin a terme les autoritats catalanes: veuran quina és la reacció dels estats, com ara França o Alemanya, amb milers de milions d’euros en inversions i milers d’empreses operant cada dia des de Catalunya. El govern espanyol té cada dia més por, perquè sap que s’acabarà quedant sol i la humiliació serà insuportable. Un altre 1898.

DENUNCIAR. L’episodi de Mortadelo entrant de nit i per la finestra al despatx del Conseller de Justícia retrata un nou element de l’acció dels serveis secrets espanyols contra el procés. De què es tractava, d’instal·lar micròfons o d’aconseguir informació rellevant? Fins ara semblava dominar la discreció: ara, a punt que esclati l’acarament de legitimitats, és el moment que se sàpiga tot. O de que quedi clar que estan posant tots els mitjans al seu abast per aturar-nos. Centenars, milers d’agents, desplegats al si dels cossos de seguretat espanyols a Catalunya, infiltrats a les organitzacions, a l’administració i a la policia catalana, actius a les xarxes socials, dins i fora de les entitats dependentistes. Tot ben regat de recursos públics al servei d’aturar el procés. És on som. En un punt sense retorn: convé que tots en siguem conscients. O anem fins al final o arranaran el país fins als fonaments.