divendres, 29 de juliol de 2016

Impostura / Unilateralitat

IMPOSTURA. El resultat del 27-S, amb un 12% dels votants decantats per no definir-se va generalitzar la idea que calia eixamplar la majoria independentista del 48% (en realitat del 55%, xifra incomprensiblement no acceptada per la majoria dels mateixos independentistes) entre el món de l’esquerra federalista catalana. Les darreres setmanes, amb la càrrega dels QWERTY contra el simple debat dels pressupostos i les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent (que han titllat d’inútil després d’acceptar d’inici la seva proposta que fos rebaixada), afegides a l’espectacle dels Comuns a Madrid, embogits per culpar l’independentisme de la seva impotència, comença a fixar un abans i un després en la relació entre aquell món i el dels catalans partidaris de la plena sobirania. La realitat és que els QWERTY no volen fer la independència amb segons qui i que la immensa majoria dels independentistes tampoc volem més dependència amb els QWERTY.

UNILATERALITAT. L’excusa del món dels Comuns per no afegir-se a la majoria independentista ara es diu unilateralitat. Amb el seu capteniment, els representants de l’esquerra transformadora es converteixen així en avalador i falca insubstituïble per a la perpetuació de l’statu quo petrificat a la Constitució espanyola fabricada amb l’anuència dels hereus del dictador. Els QWERTY, però, ens hauran d’explicar al detall perquè avalen amb el seu immobilisme la unilateralitat de l’estat que prohibeix un dret fonamental com és el de l’autodeterminació (amb tres quartes parts dels catalans a favor) i en canvi denuncien, aquesta sí, la unilateralitat d’un Parlament que només vol exercir-lo. La unilateralitat per restringir drets des d’una clara minoria del país, encara que ells hi estiguin en contra, sí que és respectable; la unilateralitat per defensar-los, no. Tot plegat, molt i molt progre. Hi veig Rosa Parks, Martin Luther King i Mahatma Gandhi.

dijous, 28 de juliol de 2016

Enquesta / Impedir

ENQUESTA. Amb una mostra que segueix bàsicament les constants des del 2014, segons la segona onada de 2016 del baròmetre del CEO, publicada divendres, l’independentisme s’enfila als seus màxims històrics. De manera suau, feixuga però inexorable, cada lliurament reflecteix per sedimentació la consolidació d’una majoria que en un referèndum a l’escocesa se situaria al voltant del 55%. En contrast, des de fa dos anys l’opció federal s’ensorra. Els resultats del 26-J hi han contribuït en aquest darrer baròmetre: el federalisme ha perdut pràcticament un terç del seu suport, repartit a parts iguals entre l’opció independentista i l’statu quo autonomista. El darrer CEO ens confirma que el país és madur per portar-lo a un referèndum d’autodeterminació de resultat vinculant. Molt més que per a unes eleccions constituents, tot i que les tendències de simpatia i de vot dels grans rivals, els Comuns/QWERTY, han caigut en totes les preguntes des del baròmetre anterior.

IMPEDIR. En una nova mostra de l’alt nivell democràtic de l’estat espanyol, el Tribunal Constitucional s’ha adreçat preventivament al Parlament de Catalunya per ordenar-li que impedeixi l’inici d’un Procés Constituent. És a dir, la tercera cambra espanyola estableix que la immensa majoria del poble de Catalunya partidària d’encetar un Procés Constituent no subordinat (84 diputats de 135 el 27-S, encara que després els QWERTY hagin traït el mandat rebut en aquest sentit pels seus electors) no té cap dret a veure com llurs representants acaten la seva voluntat. El xoc de legitimitats està servit. Els grups parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP han anunciat públicament que, tot i les amenaces, faran que es votin al ple les conclusions prohibides de la comissió. Podria ser el principi de l’espiral de repressió de l’estat contra les institucions catalanes. Cal preparar-nos tots, des de les institucions i al carrer.

dimecres, 27 de juliol de 2016

El Sí clarament situat per sobre del 55%

Més enllà de l'estimat "Temps de Sedició" m'hi torno al bloc, avui, després d'un llarg període de sequera (ja em disculpareu) per incidir una mica més en les meravelloses dades del darrer CEO, en particular, pel que fa al suport creixent dels catalans a la independència. Guanyem. Hi ha molta feina a fer encara, però guanyem. Nítidament. Totes les operacions, del tercerviisme a l'espanyacanvisme, i tots els altres ismes del dependentisme s'estavellen contra la solidesa de la decisió presa, sobretot del 2010 ençà, per una majoria dels catalans. Mireu que és casualitat, perquè si comptem només a aquells que van voler expressar la seva voluntat sobre la independència a les eleccions plebiscitàries del passat 27-S el Sí va obtenir una nítida victòria amb deu punts d'avantatge sobre el no, 55 a 45%. I ara, la darrera onada del baròmetre del CEO, la segona de 2016, torna a situar els partidaris de la independència clarament per sobre d'aquest percentatge. El 47,7% que manifesta la seva intenció directa de votar sí és netament superior al 42,4% que es decanta pel no i aquests dos valors, traslladats a un resultat final de referèndum ens situarien en un 53 a 47. Pam. Però encara hi ha més.

Si bé és cert que la mostra de la darrera onada recupera un petit biaix favorable a l'independentisme envers les anteriors del període (2014-2016), també ho és que un parell d'elements descriuen bé la solidesa actual de la majoria favorable al naixement de la República Catalana: a) d'una banda, la suma dels qui responen l'enquesta del CEO amb un Sí o un No a la independència totalitza un 90,1% del total dels interpel·lats; atès que en un referèndum real la participació difícilment s'enfilaria per sobre del 80% i que l'independentisme té els electors més mobilitzats, més formats i més participatius en comicis, sembla clar que aquesta reculada de les preferències manifestades en abstracte al vot real aniria en favor de la majoria independentista; i b) lligada a la reflexió anterior, el fet que la pregunta sigui sobre una preferència abstracta, voluntat o desig i no en termes de votació imminent (com es feia abans de 2014 i en les altres preguntes sobre decisió electoral), fa pensar encara que la impossibilitat d'alternativa real reforçaria també el vot independentista. Elements per a l'optimisme: tenim un país preparat per a desconnectar i validar la desconnexió amb una victòria clara en un referèndum sobre la independència.

dimarts, 26 de juliol de 2016

Confiança / Deute

CONFIANÇA. Ens en sortirem. Hi ha molts elements per a l’esperança: només cal analitzar el darrer baròmetre del CEO. Confiem que el canvi de direcció a la CUP, amb gent com en Quim Arrufat, permeti aplicar un gir de major responsabilitat a la gestió parlamentària feta fins ara pels anticapitalistes. Segons sembla, el president Puigdemont està portant personalment i directa les negociacions relacionades amb la moció de confiança. No esperem, però, allò que és impossible: ara només és al nostre abast (i ho és tot) refer els elements més bàsics per culminar el procés, executar-los i anar a eleccions el més aviat possible. Seria fantàstic refermar la confiança en el president, aprovar pressupostos per al 2017, organitzar el Referèndum vinculat i definitiu per al dia de Sant Jordi, aprovar les lleis de desconnexió just abans i declarar la independència després de la victòria. I eleccions constituents abans de l’estiu.

DEUTE. Després d’uns quants anys sense poder acudir als mercats (com a resultat de l’escanyament d’un sistema de finançament dramàticament insuficient) aquesta setmana hem sabut que el percentatge del deute de la Generalitat envers l’Estat espanyol representa ja el 74% del total. Joan Coscubiela s’ha apressat a assenyalar-ho com un símptoma més de la nostra dependència / incapacitat per a desconnectar. En realitat, més aviat sembla just tot el contrari, un deute repartit entre molts creditors internacionals seria molt més difícil de gestionar: quan, d’aquí no gaire, superem encara aquesta xifra i com més ens apropem al 100% tindrem una eina extraordinàriament poderosa a les nostres mans: l’impagament d’aquest deute després de la declaració d’independència tindria conseqüències extraordinàriament greus per a la hisenda espanyola i serà un incentiu interessant per a que els creditors d’Espanya l’obliguessin a seure a la taula de negociació.

dilluns, 25 de juliol de 2016

Ciment / Colònia

CIMENT. La tenen de ciment armat, la cara. En Comú Podem llançava diumenge passat la candidatura de Xavier Domènech a la presidència del Congreso. Immediatament, Ada Colau i els seus llançaven una campanya de pressió mediàtica a Esquerra i el Partit Demòcrata per aconseguir que hi donessin suport. Tot plegat descriu la immensa barra dels Comuns: després de mesos de votar en contra de tot el que proposa Junts pel Sí, de titllar d’inútil el Procés Constituent no subordinat amb que s’havien compromès en campanya, d’evitar la tramitació dels pressupostos, de titllar el president i el seu Govern d’hereus d’en Pujol, d’acusar de màfia el grup municipal convergent objecte de la policia política del PP, ara, després de tot això, demanen que, per Catalunya, se’ls voti, així, de franc, el seu candidat, com si fos un objectiu nacional. De veritat que tenir la cara més dura sembla del tot impossible.

COLÒNIA. Llegir l’explicació dels fets, la narració personal de la Montserrat Puig, del cas de la ciutadana maltractada a la comissaria de la policia espanyola de Vic fa feredat. Per a aquells que consideren que exagerem quan diem que això és una colònia, convé explicar que coses com aquestes estan passant aquí i ara. Funcionaris de l’Estat espanyol que es comporten amb la mentalitat de qui es mou en terra conquerida. Afortunadament, encara que pocs, que la majoria acceptaven canviar de llengua quan eren obligats a emprar l’espanyol, hi ha qui comença a dir prou: la Montserrat Puig es va plantar i va decidir defensar la seva dignitat. Cada dia més i més gent d’aquest país, amb el suport d’entitats com la Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural i tantes altres, ha decidit que no mirarà cap a una altra banda, que no abaixarà el cap, que això no és normal.

diumenge, 24 de juliol de 2016

Assassins / Bandera

ASSASSINS. Aquesta setmana, la mateixa en la qual l’Ajuntament de Barcelona (felicitats, Jaume Asens!) ha ratificat el tancament de la vergonyosa Llibreria Europa de Gràcia, l’Audiència de València ha ordenat retornar tot un seguit d’objectes de propaganda nazi que havien estat confiscats fa anys a un dels condemnats per l’assassinat de Guillem Agulló. Resulta difícil descriure el fàstic que provoca que aquestes proves de convicció, per comptes de ser destruïdes, siguin retornades a un delinqüent condemnat per portar a la pràctica fins a la mort l’ideari feixista. Entretant, el mateix Consell General del Poder Judicial que va apartar dos anys de la carrera judicial el jutge Vidal per pensar diferent, donava el vistiplau a la reincorporació del (manifestament) delinqüent Daniel de Alfonso a l’Audiència de Barcelona, i el Borbó Felip VI ens donava lliçons d’independència del poder judicial des de l’Escola i al costat del president Puigdemont. De pandereta.

BANDERA. Durant mesos els hem sentit sacsar la bandera del referèndum. Es tractava, naturalment, de marejar la perdiu. Tan aviat com han pogut l’han desat al calaix. Tots els cinc aspirants a dirigir Podemos a Catalunya es manifestaven el cap de setmana passat en contra d’un Referèndum que convoqui el Parlament si no és acordat amb Espanya, és a dir, que només defensen un referèndum si és segur que no es farà mai. Fins aquí hem arribat: ara toca oblidar els lideratges dels Comuns i centrar-se en la gent que comparteix un ideal de canvi sincer. A hores d’ara ja sabem que els qui van al davant, conservadors de mena, només aspiren a blindar l’statu quo. Explicar la proposta d’una República Catalana inclusiva i potent i posar-la a votació: i quan arribi la policia espanyola, que Ada Colau, Xavier Domènech i Joan Coscubiela la defensin.

dissabte, 23 de juliol de 2016

Absents / Aniversari

ABSENTS. Només faltaria, el conseller de Cultura i l’alcalde Tarragona han signat un conveni de col·laboració sobre els usos lingüístics que garanteix a la nostra llengua un estatus d’oficialitat durant la celebració dels Jocs del Mediterrani a Tarragona. Repeteixo, només faltaria que no fos així a cada nostra. De fet, ja costa d’entendre que calgui signar res per garantir-ho. Hi haurà el català, sí, però en canvi no hi haurà catalans. Més de quatre mil esportistes de 26 nacionalitats, 3.500 voluntaris, 33 disciplines esportives. Una vegada més i a casa nostra, les nostres seleccions seran absents i els nostres esportistes obligats a defensar els interessos d’un altre. La nostra lluita per la dignitat, el ja n’hi ha prou, va disputar una primera batalla molt important en l’àmbit esportiu. Per desgràcia, fins i tot en una competició tan menor com aquesta, Espanya continua essent un mur unitarista, incapaç de cap cessió.

ANIVERSARI. Coincidint amb la data de la insurrecció militar feixista de 1936, el Govern català va organitzar al Palau de la Música un emotiu acte de commemoració del 80è aniversari de l’inici de la Guerra Civil, farcit de moments musicals i literaris de gran relleu, que va acabar (com comença a fer-se costum al Palau) amb un cant dels Segadors espontani i a crits d’independència des de la platea; al Parlament, igualment, les famílies dels parlamentaris i dels treballadors de la casa perseguits durant el franquisme van rebre també un càlid homenatge amb la presidenta Forcadell. L’Estat espanyol, immers en la comèdia de la constitució del Congreso, no va ser capaç de programar coincidint amb la celebració més que una pel·lícula de propaganda franquista a la segona cadena de la televisió pública que paguem. Ben bé som dues realitats molt i molt desconnectades.

divendres, 22 de juliol de 2016

Tribunals / Unilateralitat

TRIBUNALS. Els nostres euro-parlamentaris fan de fa anys (començant pels temps del gloriós trident Romeva-Junqueras-Tremosa) una gran tasca en la internacionalització del plet català. Ara toca donar-hi encara més empenta. Aquest dimarts, a la sortida del Consell Executiu, la consellera-portaveu Neus Munté anunciava, davant les “noves” revelacions, publicades a “El Periódico”, referents a l’Operació Catalunya, que el Govern acumula informació per acudir a la justícia espanyola. Sincerament, crec que ens hem de començar a proposar molt seriosament deixar d’una vegada per sempre qualsevol instància judicial espanyola i començar a anar pel món denunciant el nostre cas als tribunals internacionals: potser no ens faran cas, però ens en podrem fer sentir. Acudir a àrbitres comprats, a aquestes alçades, ja no té cap mena de sentit. En ple divorci, no té sentit anar al pare de la teva parella a implorar justícia.

UNILATERALITAT. Els resultats de Podemos a Espanya han posat molt nerviosos els seus líders a Catalunya, immersos en una campanya de la més vella política per fer-se amb el poder, naturalment, com s’ha fet tota la vida, de dalt a baix. L’estroncament de la seva estratègia de pacte amb Espanya (Errejón ja se situa mentalment en el 2020!) ha fet que es regirin amb extraordinària violència contra l’única estratègia viable i veritable de trencament a l’abast: la creació de la República Catalana a partir del mandat inequívoc de l’únic espai de sobirania on hi ha prou majoria per al canvi: el d’aquí. Aquesta setmana, un dels candidats a la direcció de Podemos a Catalunya, Raimundo Viejo ha comparat l’exercici de la sobirania pels catalans (això que amb tan poca gràcia diem unilateralitat) amb l’acció del terrorisme etarra. Molt penós. Ja ho sabeu, el RUI és ETA.

dijous, 21 de juliol de 2016

Refundació / Represàlies

REFUNDACIÓ. Naturalment, com en el cas dels pressupostos, la resta de partits han tirat de manual per desqualificar la creació del (de moment) Partit Demòcrata Català. Simple canvi de xapa i pintura ha estat l’expressió més repetida. Amb l’angúnia que em provoca que Germà Gordó hi continuï encara, de manera increïble, remenant la cua, a mi em sembla que el canvi ha anat molt més enllà del que era previsible, amb contínues rebregades de l’assemblea sobirana a les propostes del comitè organitzador, començant pel mateix nom del nou partit. I a les ponències ideològica i d’organització, un partit republicà i independentista, assembleari, amb coordinador general (com Iniciativa, què bo!), establiment de fortes incompatibilitats i limitació de la durada dels càrrecs: Déu n’hi do! Certament, ara cal reforçar la imatge de canvi amb una direcció on els noms nous sobresurtin particularment. Tot l’independentisme serà més fort.

REPRESÀLIES. Amarats de suor en el combat en defensa de la unitat d’Espanya, els mitjans no deixen de degradar-se cada setmana una xic més: és el que ha fet que siguin observats a nivell internacional com els menys fiables del món civilitzat. Patricia López, una de les periodistes que va destapar públicament, amb Carlos Enrique Bayo, des de Publico.es, el GAL mediàtic de Fernández Díaz, ha denunciat aquesta setmana que, arran del cas, ha estat vetada a l’espai “Espejo Público”, l’intent d’informatiu matinal que dirigeix Susanna Griso a Antena3, la cadena del Grup Planeta, protagonista en diferents moments de les converses entre el ministre i el seu oficial a les colònies, Daniel de Alfonso. Poca broma: els interessos econòmics i polítics de la llotja del Bernabeu estan disposats a jugar molt fort a l’hora de contaminar-ho tot. I no volen testimonis. Encara que calgui aplicar-hi la censura més barroera.

dimarts, 19 de juliol de 2016

Pactar / President

PACTAR. La gestió de la reobertura del CIE de la Zona Franca de Barcelona ha continuat creant una forta expectació. El govern espanyol hi ha fet entrar aquesta setmana el primer intern, alhora que impedia reiteradament fer-ho als funcionaris enviats per l’Ajuntament. El regidor encarregat, Jaume Asens, ha insistit que el consistori barceloní imposarà, sigui com sigui, el compliment de la normativa municipal, després que les autoritats estatals donessin amb la porta als morros els inspector enviats per la corporació local: l’Ajuntament insisteix que no es rendirà i el Govern de la Generalitat li ha donat ple suport. El cas del manteniment del CIE és una eina excel·lent, un mirall insuperablement eloqüent a l’hora de constatar qui mana de veritat a la colònia. Demanar que els QWERTY, però, en treguin alguna conclusió al respecte sobre la necessitat de la unilateralitat seria massa.

PRESIDENT. De la famosa entrevista de Germà Bel a Vilaweb d’aquesta setmana m’ha cridat l’atenció, més enllà del seu posicionament fortament contrari al RUI (amb arguments interessants, que convé repassar, encara que sigui des de la discrepància), sobretot, la seva precisa descripció del capteniment polític del president Carles Puigdemont. La peripècia del seu accés rocambolesc al Palau de la Generalitat el dota d’una qualitat especial: “és una persona [diu Germà Bel] que no té cap necessitat mental ni política d’ocupar el càrrec que ocupa. I això dóna una llibertat d’acció fantàstica. No tenir temor de perdre un càrrec et permet de fer política de debò”. Més enllà de les polèmiques entorn al millor instrument per assolir l’objectiu, està clar que la gent que va al capdavant mereix confiança i que els independentistes, atès que del dependentisme només rebran que bufetades, insults i mentida, faríem bé d’oferir-los-hi.

dilluns, 18 de juliol de 2016

Fundadors / Marshall

FUNDADORS. Si és que finalment el registre de partits no hi posa remei, tindrem Demòcrates i republicans, com als Estats Units. Sona bé. El sistema de partits a Catalunya ha experimentat una nova sacsejada amb la desaparició de CDC i l’aparició d’una nova força de centre-dreta, cridada a ocupar un espai important en la nova República. Les assemblees de la CUP amb els seus problemes, el sistema assembleari dels congressos d’Esquerra (que la direcció ha intentat carregar-se infinites vegades sense èxit davant la resistència dels militants republicans) i el nou capteniment, lliure i combatiu, demostrat pels associats del nou Partit Demòcrata, amb el magma dels Comuns en terreny de ningú, tot plegat ha demostrat que els únics partits que mantenen a Catalunya el seu funcionament a l’antiga es corresponen perfectament amb l’arcaisme del seu projecte de manteniment de la dependència: Ciudadanos, el PP i el PSC.

MARSHALL. Només en set dies el record del seu pas s’ha volatilitzat enmig de la irrellevància. A les xarxes socials hi ha qui ha comptabilitzat el temps exacte de durada de la visita fugaç d’Obama en territori espanyol. Una estada d’un president nordamericà que no es produïa des de feia quinze anys: si tenim en compte el transcorregut dins l’Air Force One, els vehicles i les legacions diplomàtiques dels Estats Units, així com als establiments militars de Torrejón de Ardoz i de Rota fora de la jurisdicció espanyola, en total, unes 2 hores i 15 minuts en territori borbònic, compartides amb els grans patriotes que reclamen Gibraltar mentre cedeixen bases i amb un Pablo Iglesias parlant de la Lincoln de les Brigades Internacionals mentre (en la primera incoherència greu d’Unidos Podemos) la gent d’Izquierda Unida, empesa per la tradició anti-OTAN, es manifesta al carrer contra la presència d’Obama.

diumenge, 17 de juliol de 2016

Eleccions / Expulsat

ELECCIONS. Encara que sembli impossible, guanya cada dia posicions la possibilitat que Espanya es vegi abocada a unes increïbles terceres eleccions. El sistema vol obligar a repetir-les amb l’esperança de tornar a un status el més semblant possible al del vell bipartidisme anterior a la crisi. En efecte, tant el Partit Popular com el PSOE semblen convençuts que un nou pas per les urnes pot reforçar la seva posició a costa de les “noves” forces, respectivament, de Ciudadanos i d’Unidos Podemos. Com sempre, la batalla per fixar el relat del que està succeint davant dels electors serà fonamental, amb l’objectiu de culpabilitzar l’altre de la repetició. Les dinàmiques electorals, però, les carrega el diable: se sap com comencen, però mai com evolucionaran fins al dia de les eleccions. I acostuma a passar que els aparents beneficiaris d’inici surten malparats finalment. I, entretant, Europa s’ho mira amb cara agra d’incredulitat.

EXPULSAT. Els dos grans dinosaures de la premsa catalana en paper continuen caient pel pendent del descrèdit, portada a portada més i més colossal. Aquesta setmana hem vist com “El Periòdico” s’apressava a identificar la nova marca convergent amb la primera candidatura electoral del pujolisme i com el mitjà descobria, amb només dos anys de retard, l’Operació Catalunya, la gran conspiració d’Estat que mai ha investigat; entretant, els seus col·legues i guardians de la moderació de “La Vanguardia” continuen sense dedicar cap mena de censura semafòrica al pitjor escàndol de la “democràcia” espanyola des del GAL: no només això, aquesta setmana han decidit, sense cap vergonya, prescindir de les col·laboracions de feia disset anys del filòsof Xavier Antich, després que aquell gosés en la darrera demanar-hi la dimissió de Jorge Fernández Díaz. Un nova glòria que Màrius Carol pot afegir al seu currículum. Tot plegat, d’autèntica vergonya professional i democràtica.

dissabte, 16 de juliol de 2016

Arguments / Confiança

ARGUMENTS. Aquest cap de setmana els socis de l’Assemblea som cridats a votar sobre la conveniència o no de la convocatòria d’un Referèndum d’Independència. En resposta a Germà Bel (i a una part de l’independentisme, la més propera al Partit Demòcrata, encara que no tot), Jordi Graupera ha fet una brillant exposició de motius a favor: cal que el Referèndum, en qualsevol cas, sigui un veritable exercici de sobirania (amb el paraigües d’una Llei de Transitorietat Jurídica que l’empari) i que tingui un caràcter realment vinculant, és a dir, que superi els efectes d’una baixa participació, resultat del boicot del no i de l’Estat mitjançant la pressió judicial i policial. Si falla algun d’aquests dos trets essencials, ha de ser només per la intervenció per la força de l’Estat per aturar-ho. I si és així, la càrrega de legitimitat que rebrà el procés serà essencial per fer-lo encara més majoritari.

CONFIANÇA. El debat al voltant del referèndum s’ha fet especialment intens aquesta setmana, amb la publicació d’un manifest favorable a una seqüència consistent a aprovar una Llei de Transitorietat que empari un Referèndum vinculant i la immediata aplicació del seu resultat pel Parlament, i també amb la consulta convocada entre els socis de l’Assemblea. Entre els qui han evitat posicionar-se a favor o en contra hi trobem Vicent Partal, qui defensa que, abans cal concentrar-se en la moció de confiança, sense l’èxit de la qual s’estronca tot. Passi que passi al setembre, però, la incompatibilitat entre els extrems de la transversalitat independentista no només fa inviable transitar ara el camí d’un procés constituent, sinó ni tan sols una majoria parlamentària estable. Cal anar doncs, a l’únic que es pot fer amb acord de tothom: un referèndum vinculant el més aviat possible. L’única manera de salvar el mandat del 27-S.

divendres, 15 de juliol de 2016

Pensions / Supremacisme

PENSIONS. Una vegada satisfeta la paga estival dels pensionistes, hem sabut que el govern espanyol ha hagut de prendre 8.700 MEUR del fons de reserva de la Seguretat Social i que ara ja només en queda per a tres pagues més. Som, doncs, a tres extres de fer fallida en un dels punts més sensibles per a la pau social i per a la sostenibilitat dels serveis públics. Cal explicar a tothom que el retorn del deute, el pagament de l’AVE i la despesa militar han provocat un endeutament sense precedents i que el panorama ens obliga a accelerar la nostra sortida del Regne d’Espanya. Per acabar-ho d’adobar, expliquen els qui en saben, mentre ens distreuen amb les suposades conseqüències del Brexit, la Reserva Federal dels Estats Units és en procés d’augmentar els tipus d’interès, fet que pot portar a una fallida exprés a la hisenda pública espanyola.

SUPREMACISME. El cas d’en Quimi Portet, ja sabeu, la denúncia del capteniment propi d’un pinxo d’un cambrer de Balèaria, tot negant entendre’l en demanar-hi un cafè amb llet, amb la reacció histèrica dels mitjans espanyols, posa de relleu (també en aquest punt) que les societats catalana i espanyola s’allunyen a tot drap, que volen com un coet en direcció contrària. Una part important dels catalans, fins els pebrots d’entomar, ha decidit que no estem disposats a acceptar per més temps una submissió passiva, just aquella a la qual teníem tan mal acostumats els espanyols; de l’altra, amb el seu menysteniment supremacista, veus fins i tot de l’esquerra espanyolista han demostrat també que el Regne d’Espanya de la restauració borbònica és cada dia més al·lèrgic a la diferència. Així que, no és que emprenguem camins diferents, és que som a punt de perdre’ls en l’horitzó.

dijous, 14 de juliol de 2016

Operació / Patrimoni

OPERACIÓ. El comissari de la policia espanyola José Manuel Villarejo Pérez, encausat en un afer de presumptes gravacions a altres policies i agents del CNI ha cantat davant del jutge, deixant en pilotes el ministre de l’Interior espanyol. Com qui no vol la cosa, ha admès la seva col·laboració amb la denominada, tan discretament, “Operació Catalunya”. Fa anys que diversos mitjans, amb la nul·la (lògica) atenció dels mitjans espanyols i l’escàs (incomprensible) seguiment dels catalans, venien oferint detalls de l’existència d’una unitat de policia política que emprenia investigacions pròpies sense cap mena de control judicial. Un escàndol de proporcions estratosfèriques davant del qual Jorge Fernández Díaz s’havia espolsat les puces sense perdre ni cinc minuts. Ara, doncs, comptem amb el testimoni explícit d’un dels protagonistes, que s’afegeix als detalls oferts per les famoses converses de despatx del ministre. Però, sí, tot quedarà igual.

PATRIMONI. El cas de les obres d’art conservades per institucions catalanes, procedents de l’antic monestir de Sixena, afirmen els professionals dels museus afectats, obre una via d’aigua de proporcions incalculables. Una vegada més, l’estat espanyol actua amb total menyspreu de les nostres competències exclusives sobre el patrimoni artístic conservat al país, adquirit segons tothom reconeix, lícitament, mentre reté encara una part del patrimoni documental obtingut a punta de baioneta el 1939. En el clàssic món a l’inrevés dels espanyols, els qui van salvar-lo de la devastació són presentats com a lladres i els qui el van robar com a herois. Francament, si és que volem fer el pas de construir un Estat propi, potser hauríem de començar per defensar el nostre propi patrimoni: perquè en el moment del trencament caldrà encara més força, experiència i determinació. Comencem aquí i acudim si cal a les instàncies internacionals per denunciar l’espoli.

dimarts, 12 de juliol de 2016

Exili / Incompliment

EXILI. Gràcies a la reforma introduïda, amb la pitjor intenció, en la mecànica del vot exterior, la participació al conjunt de l’Estat amb motiu de les eleccions espanyoles del 26-J va ser d’un pírric 6,3% del cens, i d’una mica més d’un punt superior a Catalunya: només 15.000 dels 200.000 catalans amb dret a vot l’han exercit. Naturalment, el PP sap el que es fa: Podemos hi ha estat la gran dominadora, amb més del 30% dels sufragis. Una vegada més, l’Estat espanyol ha boicotejat la participació política d’un volum molt important de compatriotes. Els estralls de la crisi han provocat l’exili d’alguns dels millors i d’un volum notable dels nostres: si tenim en compte que la població de l’Hospitalet de Llobregat és de 253.518 (2014) es pot afirmar tranquil·lament que la segona ciutat del país ja es diu exili econòmic. Per això també tenim pressa.

INCOMPLIMENT. Aquesta setmana, el regidor barceloní Gerardo Pisarello ha insinuat que Barcelona en Comú no impulsa la consulta sobre l’entrada a l’AMI de l’Ajuntament de la capital, perquè els grups municipals partidaris de la independència creuen que podrien perdre-la. Cal tenir un rostre petri per a incomplir un altre compromís de campanya i culpar-ne, precisament, a aquells qui n’estan exigint el seu compliment. De fet, tant el grup de CiU com el d’Esquerra han recordat immediatament al govern barceloní el seu suport a la convocatòria de la consulta ciutadana. Els Comuns continuen amb el seu intent desesperat de no prendre partit a favor de la sobirania de Catalunya. Ara aspiren a que ens acontentem amb quatre anys més de govern del PP, a l’espera que Pablo Iglesias no perdi en les properes eleccions un altre milió de vots. Però els propers mesos els obligaran a mullar-se en defensa d’Espanya.

dilluns, 11 de juliol de 2016

Destruir / Eliminats

DESTRUIR. Encara que Europa digui el contrari (despullant també les operacions urbanístiques que han permès finançar en tants moments el Real Madrid), en realitat, com tots sabeu, el Barça és l’únic equip que fa contractes irregulars i els seus els únics jugadors que defrauden a hisenda, des de Dani Alves a Javier Mascherano, passant, naturalment, per Leo Messi. Es tracta d’aconseguir que el millor jugador del món abandoni el Barcelona, que aquesta és una guerra que no fa presoners, que no ha de quedar pedra sobre pedra. Un dia un periodista català investigarà a fons el comportament de l’advocacia de l’Estat evitant de totes totes un pacte, una vegada retirada la acusació per la fiscalia. Un dia un periodista català investigarà a fons quines són les simpaties polítiques del jutge del cas Messi i descobrirà exactament el que estàs pensant. Un dia tot això passarà.

ELIMINATS. En una nova demostració d’infantilisme polític, el Borbó Felip VI ha decidit vetar els partits bascos i catalans en la recepció que s’oferirà dilluns a Madrid al president Obama. Naturalment, els mitjans espanyols, tant amatents a la veritat, han explicat justament el contrari: que són el que ells anomenen nacionalistes els qui no hi volen assistir. És com si, ja que per la violència, com sempre, ja no poden, a base d’ignorar-nos deixéssim d’existir. Recorda també les visites del general Franco a Barcelona, quan es pentinava la ciutat de “vagos y maleantes” per fer la millor cara social i política davant del dictador. L’exclusió, que als qui estem per marxar com abans ens hauria d’estar francament bé, és certament sorprenent venint d’algú que fa pocs dies, a Girona, ens alliçonava afirmant que hem d’aprendre a conviure. Conviure des de l’exclusió és una curiosa manera d’enfortir els nostres llaços trencats.

diumenge, 10 de juliol de 2016

Confiança / Credibilitat

CONFIANÇA. Aquesta setmana fins i tot l’associació conservadora de la magistratura espanyola ha criticat el retorn del magistrat Daniel de Alfonso a les seves responsabilitats com a jutge de l’Audiència de Barcelona. Certament, després de l’espectacle lamentable, mafiós, d’un director de l’Oficina Antifrau defraudant els principis més bàsics de la democràcia, començant per la divisió de poders, cal tenir molta indignitat per presentar-se davant dels ciutadans com algú amb prou dignitat per impartir justícia. De la mateixa manera que costa d’entendre que els agents dels mossos que van extra-limitar-se fins causar-li la mort a Juan Andrés Benítez tornin a intervenir al carrer d’aquí no gaire, també costa molt assumir que algú que ha demostrat un nul interès per l’equanimitat, que ha fet del sectarisme la seva divisa, pretengui actuar ara com a magistrat. Si a mi em toqués com a jutge sortiria corrent de la sala de vistes.

CREDIBILITAT. Un dels principals problemes del val tot contra els catalans és el mal que els mateixos espanyols es fan. Un país amb principis democràtics tan tendres hauria de ser particularment curós a l’hora de preservar els mecanismes més bàsics d’un estat de dret. Al contrari, posar tota la maquinària de l’estat al servei de la defensa d’un búnquer de poder mesetari no ha fet sinó podrir una mica més el seu prestigi. Com volen, ara, que ens mirem les seves operacions-espectacle contra la corrupció que quedaran en no res. Si és que, realment, el jutge del Vendrell vol avançar en la seva investigació de vuit possibles delictes amb la detecció de noves proves, com és possible que la guàrdia civil, a la qual s’encarreguen els escorcolls, informi tantes hores abans la premsa, amb la lògica possibilitat que els propis investigats arribin a saber-ho i destrueixin qualsevol prova?

dissabte, 9 de juliol de 2016

Canadenca / Catalanisme

CANADENCA. Miquel Iceta ha tornat amb la seva vella idea (cop de pilota i endavant) d’un marc legal que permeti un referèndum d’autodeterminació si els catalans voten no a una suposadament possible reforma constitucional. Naturalment, es tracta d’una mostra més del dret a diferir al qual s’han abonat els socialistes catalans, després d’anar reculant, passa a passa, fins i tot envers els plantejaments d’algú tan poc sospitós com Pere Navarro. Fum poc dens, atès que a Espanya no s’acordarà (més enllà de la pura cosmètica que permeti vestir un pacte de legislatura més o menys estable) cap mena de reforma profunda de la Constitució. I tot i que estem parlant de pura ciència ficció, el PSOE i la revolta interna dels seus quadres a Catalunya, va obligar el PSC a recular en menys de 24 hores. Disculpin l’acudit fàcil, però la d’Iceta, més que quebequesa, és més aviat la via Toronto.

CATALANISME. Els taronges d’Albert Rivera han quedat molt tocats, particularment a Catalunya. Després de tocar el cel, en versió Junts pel No, el passat 27-S, no han fet més que perdre suports, en aquelles eleccions, les generals, que els haurien de ser les més propícies. Fins al punt, de situar-se a Catalunya més de dos punts per sota de la mitjana estatal de percentatge de vot i de perdre pràcticament aquí una quarta part de tots els vots evaporats pel conjunt de les seves candidatures. El mateix que Podemos, tot sembla indicar que a Ciudadanos han volgut estirar massa el xiclet: pretendre aparèixer com els veritables catalanistes per pescar en les aigües de l’antiga CiU és quelcom senzillament increïble per als catalanistes de tota la vida i fins i tot clarament contraproduent, perquè empeny els seus votants cap als veritables patriotes que es deixen la pell a les clavegueres: el PP.

divendres, 8 de juliol de 2016

Ràbia / Tupinada

RÀBIA. Poques vegades una victòria havia estat tan amaga. Xavier Domènech compareixia la nit electoral extraordinàriament crispat, en tromba contra els qui havien criticat en campanya les flagrants incoherències de la seva formació; l’alcaldessa de Barcelona, mig plorosa. Al dia següent, la roda de premsa coral de valoració dels resultats semblava un autèntic funeral. És el que té haver pres l’opció del sucursalisme, és la conseqüència de fiar-ho tot absolutament i fraternalment al canvi d’una Espanya que no vol canviar: tones de frustració. El marc mental de la possibilitat d’un canvi imminent, hàbilment construït durant mesos per suplantar la il·lusió que fins fa poc havia representat en solitari l’independentisme, s’enfonsava. Comença una nova etapa en la qual els Comuns, de moment, semblen parlar només de política convencional en el marc d’una autonomia intervinguda: no sé si amb això recuperaran la grapa perduda.

TUPINADA. No hi ha dubte que els dos grans partits espanyols, però sobretot el PP, de tota la vida, hi fan trampes. Els geriàtrics i els convents són els seus escenaris predilectes. El vot per correu, un bon filó. Està claríssim que, en les darreres convocatòries, torpedinar el vot exterior, integrat sobretot per gent jove i formada (el negatiu del seu perfil de votant), s’ha convertit en un objectiu (també ho va ser descaradament el 27-S) al qual s’apliquen amb fruïció. Però una cosa no treu l’altra: els grans partits tenen apoderats que controlen els recomptes i es fan amb còpia de les actes de gairebé totes les meses obertes: la possibilitat de fer un frau massiu que modifiqui substancialment el resultat d’unes eleccions és altament remota. Francament, a Podemos farien bé d’analitzar les causes reals per les quals els ha volat més d’un milió de votants.

dijous, 7 de juliol de 2016

Pantalla / Premi

PANTALLA. Dilluns l’entitat espanyolista amb forts lligams amb l’extrema dreta, Societat Civil Catalana, feia instal·lar, sense permís, per a veure “la roja”, una pantalla a la plaça Catalunya, davant la qual es van concentrar dos-cents ultres i alguns turistes despistats. Tot i que, com diria Joaquim Coll, sense respecte a la llei no hi ha democràcia, en aquest cas (com sempre que cal) l’espanyolisme es va passar pel folre les ordenances municipals i va tirar pel dret, que jugava la selecció espanyola. La manifestació nacionalista-esportiva va començar enviant l’expresident Mas a la cambra de gas i va acabar (com acostuma a passar darrerament en les concentracions feixistoides) empaitant periodistes. Entretant, a Ponent, per celebrar els zero escons a la demarcació del partit d’Àngel Ros i els seus acòlits de Ciutadans, trenta lleidatans s’aplegaven davant la pantalla pagada per la Paeria per veure la derrota davant d’una Itàlia molt més afamada de victòria.

PREMI. L’afer Fernández Díaz va tenir impacte en la campanya electoral, en efecte, bàsicament per refermar la concentració del vot espanyolista a mans del PP, el partit que millor combat l’independentisme com sigui, legalment o il·legal. Un cas tan greu d’utilització de les institucions per instigar una persecució política, amb la concurrència del poder judicial i els mitjans de comunicació afins, no només no ha provocat cap càstig electoral sinó tot el contrari: ha estat efusivament premiat. A Espanya, ha contribuït a fer del Partit Popular la candidatura més votada a 42 províncies. A Catalunya, ha servit per erosionar Ciutadans (que perd aquí gairebé una quarta part dels vots que es deixa pel camí en total) i a fer dels populars el tercer partit més votat a la ciutat de Barcelona. Un país veí de vergonya i un espanyolisme català neofranquista, per si encara no ho teníem prou clar.

dimarts, 5 de juliol de 2016

Generositat / Judici

GENEROSITAT. En el camí de reconstruir una força d’esquerra autonomista a Catalunya, els Comuns van obtenir fa set dies la victòria electoral, encara que s’hi van deixar vuitanta mil vots en els revolts d’una campanya mal gestionada. Que la qüestió del referèndum fos tan present, a desgrat seu, segurament els va provocar una petita fuita de vots pel flanc espanyolista, concentrat sobretot a Barcelona i el seu entorn metropolità (amb la pèrdua de 22 mil només a la capital). El contrast amb la castanya descomunal de la pèrdua de més d’un milió de vots i el “trompasso” a Espanya, que els ha deixat en tercera posició, és sorprenent. El seu resultat aquí els permetria pensar a ser força decisiva de govern en una República Catalana on aplicar bona part del seu programa: en canvi, persistiran a mantenir la submissió a una Espanya comandada pel PP o no hi tenen ni grup parlamentari propi.

JUDICI. Tot apunta a que l’expresident Mas, l’exvicepresidenta Ortega i l’exconsellera Rigau seran portats finalment a judici davant del TSJC per una iniciativa de caràcter estrictament polític. Més enllà de si som o no d’acord amb l’estil poruc del seu argumentari de defensa, la gravetat del fet hauria d’esperonar els 2,3 milions de catalans que vàrem participar al 9-N a mobilitzar-nos intensament per denunciar davant del món l’immobilisme antidemocràtic en el qual ens manté tenallats l’Estat espanyol. Judicialitzar-ho tot, violentament, és la via empresa pels nostres adversaris. Nosaltres hauríem d’entomar el repte i fer-hi front en el mateix terreny, el de la democràcia, perquè ens és el més avantatjós: cada passa de l’Estat espanyol contra el referèndum hauria de ser contestada per nosaltres insistint-hi. I si fixéssim com a data d’un referèndum vinculant la data del judici contra els responsables del 9-N?

dilluns, 4 de juliol de 2016

Excloure / Expulsió

EXCLOURE. S’apropa el moment decisiu. El de constatar novament dues realitats que els nostres adversaris s’entesten a negar per terra, mar i aire, de debat en debat, des del ministre García Margallo a l’ex José Borrell: l’enorme flexibilitat adaptativa de la política internacional i el pes nul d’Espanya en el context de les nacions. Ho hem vist en el cas de Kosovo en les seves relacions creixents amb la Unió o en el de Gibraltar, admès a les federacions europea i mundial de futbol tot i l’oposició espanyola. Ara Rajoy, inconscient, s’ha llançat a negar el pa i la sal a una Escòcia que vol romandre a qualsevol preu dins la UE, un fet que avala i impulsa de manera difícilment evitable un segon referèndum sobre la independència. Serà tan senzill com seure tranquil·lament i esperar esdeveniments: fins a veure com la posició espanyola s’ensorra en topar amb la realitat.

EXPULSIÓ. Després que fa pocs dies coneguéssim les dades esfereïdores sobre el retrocés del català a l’administració de justícia a Catalunya, aquesta setmana ha esclatat l’enèsim afer de discriminació contra un catalanoparlant. En aquest cas, arran de la l’expulsió d’un entrenador per animar, a Catalunya (!), un dels seus pupils durant el campionat d’Espanya de tennis taula sub 23. Retrata la impossibilitat d’aconseguir portar la majoria castellanoparlant a l’acceptació de l’existència al seu voltant d’una realitat plurilingüe: l’àrbitre va actuar així adduint que no sabia si l’entrenador estava donant instruccions tècniques, aspecte prohibit pel reglament. És a dir, que, com sempre (als tribunals o allà on sigui), l’obligació de coneixement, per respecte als ciutadans, no és dels àrbitres, sinó dels parlants. Una lluita massa pesada per encarar-la dins un Estat que és incapaç d’evitar la imposició de la seva majoria històrica monolingüe.

diumenge, 3 de juliol de 2016

Comuns / Enquestes

COMUNS. La castanya electoral dels QWERTY ha estat de les que fan època. Mentre els líders a Catalunya i els seus assessors polítics s’enroquen (els d’Iniciativa, com correspon a la vella política, els qui més), s’introdueixen en una fase de teorització exprés per justificar el seu conservadorisme, el replegament (algun opinador cupaire proper parla de llarg hivern), la negativa a la ruptura que lamentablement, ben aviat hem tingut els primers indicis, els alinearà en els mesos decisius amb la dreta neofranquista. A la base, però, la veu de regidors com els comunaires de Sant Adrià de Besòs o Ripollet, l’evidència que Espanya té altres valors i altres interessos (i perquè hauria de canviar, doncs?) va fent forat. Els resultats del 26-J poden marcar un abans i un després en el procés d’eixamplament de la majoria independentista. Caldrà que sapiguem oblidar-nos de la cúpula i pensar en la seva gent.

ENQUESTES. Més enllà dels errors metodològics (encara enquestes telefòniques, sí?) sembla que, en un context fortament polaritzat s’accentua l’existència d’un vot vergonyant. Un país on la platocràcia i les xarxes impulsen, a dreta i esquerra, candidatures modernes i guais, però on bona part de la gent acaba votant els de sempre. Amb la meva poca experiència com a enquestador a peu d’urna, sembla que s’ha ponderat incorrectament el pes d’aquells qui es neguen a contestar, que no representen aleatòriament tot l’electorat (és sobretot gent gran i amb menys formació), sinó que es concentra en candidatures que després resten infrarepresentades; és el que passa amb el PP a Espanya i amb CDC a Catalunya. I al contrari, aquí, els votants d’En Comú Podem i d’Esquerra voten eufòrics i contesten tants enquestadors com trobin pel camí. Corregir les deficiències de la mostra hauria de ser, doncs, l’aportació fonamental dels professionals de la demoscòpia.

dissabte, 2 de juliol de 2016

Brutícia / Canvi

BRUTÍCIA. Amb el pas dels dies hem anat coneixent nous detalls, a quin més fastigós, de la trama de persecució política de l’independentisme ordida des del Ministerio del Interior espanyol i l’Oficina Antifrau catalana. El nivell d’immundícia, de misèria humana i política que regalima de cadascuna de les píndoles que ens ha ofert el diari publico.es és d’autèntica llàstima. Un manual dels baixos fons a cavall entre els usos de la màfia i els de Pere Gotera i Otilio. Filtració dosificada de la informació/desinformació als periodistes i mitjans amics, ús de la fiscalia (del poder judicial, vaja) a benefici d’interessos d’intoxicació, configuració d’unitats de policia política al servei d’una estratègia de persecució de ciutadans per les seves idees. I més, i més, i més. Sense cap mena de dubte, es tracta del major escàndol de la “democràcia” espanyola des del GAL i els nostres mitjans sembla que no hi suquen el pa que caldria.

CANVI. El búnquer del 78 ha estat el gran triomfador del 26-J. L’Espanya de la que sempre us parlo, la que retrata acuradament i puntual, cada tres mesos, l’enquesta del CIS, la que li agrada ser com és (i en té tot el dret a ser-ho, que som nosaltres, minoria nacional, els que no en tenim a obligar-los a canviar!) ha decidit per via electoral que la corrupció generalitzada del Partit Popular no és important (dos escons més al País Valencià!), que les polítiques de la “troika” ja li estan bé i que la lluita contra l’independentisme ha de transitar tots els camins, legals o il·legals, tant se val. Ha sentenciat que Jorge Fernández Díaz no només no ha de dimitir, sinó que ni tan sols ha de donar explicacions al Congrés. Aquesta és l’Espanya real, no el “matrix” on alguns (que rima amb Comuns) han passat vivint mig any.