dimarts, 17 de gener de 2017

Mesures / Mètode

MESURES. Ximple com és, Xavier García Albiol traspua sense subterfugis, gairebé sempre, el pitjor de l’espanyolisme a casa nostra. Desmenjat com ell sol, tan alt com mancat de cervell, el “sin que se note el cuidado” no va precisament amb ell. És transparent com ningú. Aquesta setmana ens ha avançat quins són els plans per al dia després d’aixafar la rebel·lió catalana: tornar a les depuracions del 1939. “Soft”, però 1939. Sense contemplacions, ha acusat desenes de milers de professionals de l’ensenyament catalans (amb l’espontània Inés Arrimadas, reblant el clau al dia següent) d’adoctrinar, tal qual, “adoctrinar” els seus alumnes. Resulta difícil menysprear d’una manera més olímpica la feina de tanta i tanta gent, pensant que actua i es mou en els paràmetres nacionalitzadors (recordem el gran ministre Wert, de vacances pagades a París) que l’espanyolisme pancastellanista enarbora i aplica sense contemplacions en aquest país des del 1714.

MÈTODE. Aquesta setmana hem conegut a través del testimoni de l’exdirector de la famosa agència de detectius Método3 el paper de dos investigadors al servei del govern espanyol, tot fent-se passar per membres de la UDEF per a investigar polítics catalans i comandaments del cos de mossos d’esquadra. Caldria instal·lar a la Plaça Catalunya de Barcelona un comptador actualitzat dels milions que l’Estat espanyol porta gastats en la lluita contra la llibertat dels catalans només en els darrers cinc anys. Us imagineu quines serien les dades d’atur si Espanya fos una democràcia normal? I és que, compte, a la vista de semblant desplegament, potser anem equivocats. Potser l’Operació Catalunya no és, com veiem cada dia, una vomitiva conspiració d’estat capaç de passar per sobre de qualsevol principi democràtic per ofegar l’independentisme, sinó una eina de l’Estat espanyol per fer créixer l’ocupació en un país consumit per l’atur.

dilluns, 16 de gener de 2017

"Gilipollas" / Irrellevant

“GILIPOLLAS”. Un alt dirigent del PP andalús ha reconegut que tots els seus clixés han caigut per terra de vacances nadalenques per Catalunya. Que no som monstres, vaja. La coneguda anècdota, però, reflecteix almenys un parell de coses rellevants. Que com en Germà Bel va posar de relleu en el seu mític “Espanya, capital París” el rebuig contra els catalans no neix d’ahir, d’una suposada diferenciació dels temps autonòmics, sinó que és un fenomen sociològicament contrastat des dels mateixos orígens de la sociologia. També retrata els efectes poderosíssims de la manca de pluralisme informatiu a Espanya sobre el “cas català”: mentre el dependentisme ens exigeix tertúlies de majoria unionista a la televisió pública, els consumidors de mitjans espanyols (a Catalunya i a Espanya) tenen zero possibilitats de contrastar la teva visió amb una d’alternativa procedent de l’independentisme. I això ni en Toni Martín ha estat capaç de retreure’ls-ho.

IRRELLEVANT. Després del fracàs punyent de Societat Civil Catalana, la somiada plataforma de suport al dependentisme català que “gaudeix” d’un nul suport popular, tot i (presumiblement) el rec generós de determinat món empresarial i dels fons reservats, darrerament l’espanyolisme català presenta novetats. Primer va ser el nou “think tank” amb gent tan fresca com Josep Piqué, José Borrell i Francesc de Carreras. Aquesta setmana, a bombo i plateret, s’ha presentat Concordia Cívica, amb la televisiva (sobretot d’en Cuní) catedràtica de dret constitucional Teresa Freixas. Una i altra entitat s’ofereixen com una factoria d’idees contra l’independentisme. Francament, quanta incoherència. A veure, si els catalans mai podrem votar per decidir si volem o no dependre d’Espanya, perquè cal crear un argumentari en favor del no? No serà que la cosa no està tan clara i el moment decisiu de tot plegat s’apropa a marxes forçades?

diumenge, 15 de gener de 2017

Efectiu / Ètica

EFECTIU. La més llesta de la classe, poc a poc, va redirigint la barca, a mesura que cada baula de l’argumentari s’enfonsa sense remei. Sap que el paper del triumvirat Coscubiela-Dante-Rabell és insostenible. Que no pots predicar durant anys la desobediència a la “troika” per acabar sotmès al que autoritzi el PP. Que ni al més babau de la colònia li cola allò del referèndum pactat. Que exgir el reconeixement internacional previ per a quelcom que no existeix és fer el ridícul. I ara diu Ada Colau que ja no es tracta d’això. Que el que és clau és que sigui efectiu. La batalla està guanyada perquè el referèndum, sí és que l’Estat espanyol no l’impedeix mitjançant l’ús de la força, segur que serà efectiu. Perquè si l’arribem a dur a terme després de l’aprovació de les lleis de desconnexió serà de fet perquè ja som independents “de facto”.

ÈTICA. Digueu-me naïf, però encara hi ha qui creu en uns mínims d’ètica periodística per davant de la ideologia de cada professional. Però no. Es veu clar que no. El diari dels Godó ens ha ofert aquesta setmana una allau de reconstruccions de la realitat al servei de l’estratègia de campanya comtal. Capaç de titular a tot drap que un indigent assassina a un altre per la independència i postil·lar línies més avall que bé, que tenia mig centenar d’antecedents, que anava completament begut i que de fet podia haver discutit sobre qualsevol altre tema. I què dir de les portades sobre la darrera enquesta, contraposant els qui preferirien un referèndum pactat amb els qui saben que l’única sortida és la unilateral, com si fossin dues opcions incompatibles. Eludir les preguntes pertinents per poder treure les conclusions que hom desitja. Una setmana més, el procés degrada la premsa dependentista a nivells preocupants.

dissabte, 14 de gener de 2017

27-S / Conservadors

27-S. Als qui vàrem exigir des del primer dia l’acompliment del mandat electoral del 27-S ens van acusar durant mesos de no haver-ne interpretat correctament el resultat. Calia repensar-ho tot. Refredar el partit. Eixamplar la base i bla, bla, bla. Curiosament, a mesura que ens apropem a consumir el termini de divuit mesos i a l’esclat de tot plegat, amb l’aprovació de les lleis de desconnexió en dos temps, en funció del resultat final del referèndum, cada vegada resta més clar que els qui no van entendre el resultat del 27-S són uns altres. A dia d’avui encara hi ha qui no ha capit que aquell dia l’independentisme va guanyar a les urnes. Que aquella nit va quedar escollit el primer Parlament de majoria independentista de la història de Catalunya, que va triar un president i un Govern independentistes per fer la independència. I que el dependentisme només podrà evitar la independència si guanya el referèndum.

CONSERVADORS. Tertulià habitual del “Més324”, l’exdiputat d’ICV Joan Boada va tenir-hi dilluns una actuació estel·lar. Dos “leitmotivs” de traca i mocador. D’entrada, que perquè un referèndum sobre la independència i no sobre un acord federal (com si els seus, amb 11 diputats, haguessin guanyat les eleccions del 27-S). I, més espectacular encara: que els canvis no es poden demanar d’avui per demà i que cal fer-ho tot dins la legalitat. Atenció, un senyor que participa de la tradició comunista, cridant a canviar l’”statu quo” sense presses i dins d’un ordre, justament quan comencem a celebrar el centenari de la Revolució Russa. Com tants altres de la seva trajectòria política, la miopia davant l’únic canvi possible que representa el moviment independentista a Catalunya els fa aparèixer com el que són: conservadors al servei del manteniment d’un estat de coses injust. Fan molta, molta pena.

divendres, 13 de gener de 2017

President / Revertir

PRESIDENT. Hem tingut una enorme fortuna de comptar amb ell en un lloc clau en el moment decisiu. Com també de gaudir de la contribució de la presidenta Carme Forcadell. De Lluís Llach o de Raül Romeva. De la malaguanyada Muriel. De tots els de la barcassa del Delaware. El president Puigdemont ha confirmat aquesta setmana que l’any vinent no vol continuar al capdavant de la Generalitat de Catalunya. Cal valorar el seu gest de manera molt generosa. Sap que, davant la fortíssima campanya de desestabilització que ens espera, per terra, mar i aire, per forçar eleccions, cal mostrar inequívocament (indefectiblement, com diu ell) que el referèndum tindrà lloc passi que passi. Que ell no pensa fer jugar cap mena d’interès personal o de partit. Fins i tot el futur compromés del PDeCAT no el fa desviar-se ni un mil·límetre del seu missatge marcat: donar seguretat que farem un referèndum decisiu i vinculant.

REVERTIR. Els sindicats de l’Ensenyament han preparat un hivern calent. Tal i com exposava dilluns l’Eduard Voltas a les xarxes socials, es tractaria d’aprofitar el tràmit pressupostari per escalfar la temperatura del debat i el conflicte fins a fer inviable el suport de la CUP al comptes del Govern de Junts pel Sí. És el moment de la màxima responsabilitat per totes les parts. Potser una bona proposta (què has dit!) consistiria a destinar una part dels recursos dels treballadors d’Ensenyament més ben remunerats, a la proposta estrella dels sindicats: la contractació dels entre 5 i 6 mil nous docents que reclamen per recuperar la famosa sisena hora. Ara que, si la vaga està convocada per al 9 de febrer, cal dir també que la CUP ja haurà pres una decisió definitiva sobre els pressupostos en la reunió que el seu Consell Polític té previst per al 28 de gener. Fins aleshores, la guerra!

dijous, 12 de gener de 2017

Lliris / Matemàtica

LLIRIS. Hem d’aprendre molt, però molt. De veritat. Del contrari, quan arribi el moment decisiu, ens desfarem com un glaçó el mes d’agost. La capacitat de molts dels nostres opinadors per exagerar anècdotes pròpies i servir-les en safata als adversaris per tal que muntin un sidral és molt difícil d’entendre. Dilluns, el Telenotícies de TV3 podia informar sobre dos fets relacionats amb l’Assemblea: la tonteria dels fanalets o la presentació de la campanya “Fem Futur”: naturalment, va prioritzar allò que més convenia a Espanya. Els mitjans d’allà, naturalment, han aprofitat fins al vòmit una qüestió d’ínfim interès per carregar amb tot. I nosaltres, en comptes de respondre de forma unitària i posant de relleu el frau, hem optat per anar per lliure, abaixar-nos els pantalons i demanar perdó. Si aquest és l’esperit, anem apanyats, perquè just ara comença el més cru de la guerra als mitjans.

MATEMÀTICA. Els pressupostos són el port de muntanya decisiu dins la llarga etapa que ens queda pel davant fins al desenllaç de l’estiu, amb l’aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica com a desencadenant de la Gran Resposta Repressiva del govern espanyol. Des de la intervenció de les finances de la Generalitat de no fa gaires anys, tot aprofitant la crisi, el muntant total dels comptes que ha preparat el vicepresident Junqueras està determinat pel Ministeri espanyol d’Hisenda i, una vegada rebutjades les esmenes a la totalitat, ara ja pertoca només moure peces d’un lloc a l’altre. La CUP afirma que caldria reubicar-hi 760 MEUR: esperem que tingui clar on haurien d’anar, però també d’on caldria treure’ls. Una solució senzilla, salomònica i matemàtica potser seria admetre el canvi de partides per valor exactament de la proporció dels deu diputats anticapitalistes dins el conjunt de la majoria de 72 diputats independentistes. Ni més ni menys.

dimarts, 10 de gener de 2017

Humiliació / Il·legalitzar

HUMILIACIÓ. De defensar el dret a decidir a que tot segueixi igual, sempre és possible rebaixar-se una mica més. Durant mesos havíem anat sentint la cançoneta de re-fundar a Catalunya la federació catalana del PSOE, com a càstig al no a Rajoy del PSC. La veritat és que ja no els cal. El nivell d’intervenció dels socialistes espanyols sobre la línia ideològica de la seva filial catalana és ja total. No només els queden només els votants del PSOE, sinó que els seus dirigents han lliurat les armes i aspiren només a posar-se a les ordres de la metròpoli. La darrera mostra l’hem tingut aquesta setmana amb l’avís del PSOE que a partir d’ara vol intervenir també en els pactes autonòmics i municipals del PSC. Els socialistes catalans representen ja només pur sucursalisme de Ferraz. Miquel Iceta ha completat la feina a la que estava cridat. Moltes felicitats.

IL·LEGALITZAR. Anna Gabriel ha manifestat aquests dies que la CUP treballa, entre altres derivades de la repressió de l’Estat espanyol contra persones, entitats i institucions del nostre país, amb la hipòtesi que s’acabi il·legalitzant la formació anti-capitalista. Es tracta d’un escenari de futur plausible, però només en el cas que el govern espanyol se’n surti a l’hora d’aplicar la suspensió de l’autonomia de Catalunya en resposta a l’aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica. Amb un escenari a la basca: liquidar tot seguit el Parlament actual de majoria independentista i forçar unes noves eleccions sense candidatures sobiranistes. Per això, naturalment, caldria no només il·legalitzar la CUP, sinó també la resta de formacions independentistes de l’arc parlamentari. Si el govern espanyol emprèn aquesta via (que serà difícil, gairebé impossible de transitar) ho farà només després d’actuar contra les institucions. I han de passar moltes coses abans.

dilluns, 9 de gener de 2017

Expulsar / Ferida

EXPULSAR. El polèmic Miguel García, portaveu de la formació nacionalista espanyola Ciudadanos a la segona ciutat del nostre país, l’Hospitalet de Llobregat, ha convidat Diego Arcos, membre de l’Assemblea i de diferents entitats relacionades amb l’emigració, a marxar de Catalunya. El seu delicte: haver nascut a l’Argentina i defensar la independència de Catalunya. És un capteniment freqüent a Ciudadanos: qualsevol que hagi debatut amb els seus dirigents haurà escoltat (com un servidor de la diputada del “perreo”) un “si no t’agrada la Catalunya espanyola, fot el camp”. El posicionament xenòfob de García resulta especialment punyent en una ciutat que és el producte de l’arribada de centenars de milers de nous catalans. L’Ajuntament, a més de recomanar la destitució del conegut rector que acull homenatges al feixisme, també hauria de pronunciar-se públicament contra els qui llancen amenaces d’expulsió del país per diferències ideològiques.

FERIDA. Sempre incisiu, el diputat republicà Joan Tardà ha estat clar sobre les conseqüències de la hipòtesi (dia sí, dia no, ben plausible) que els Comuns abandonin finalment l’aposta pel referèndum. Si els QWERTY baixen del tren, avisa, la divisió de l’esquerra catalana farà inviable cap acord de govern de la misèria autonomista durant dècades. El posicionament cada dia més autosuficient dels Comuns en relació a la resta de les forces d’esquerra del país resulta ben difícil de pair. Xavier Domènech practica a tort i a dret, a cada entrevista, l’insult permanent a ERC i la CUP, situant-les com una mena de mesells útils d’una suposada hegemonia convergent. Una hegemonia convergent consistent a presentar uns pressupostos amb més percentatge de despesa social que els del Tripartit (amb els seus col·legues d’ICV-EUiA) i a preparar el naixement de la República Catalana, de la qual CiU no n’havia estat mai partidària.

diumenge, 8 de gener de 2017

Eleccions / Equidistància

ELECCIONS. Dimarts, en una entrevista radiofònica a la SER, el líder “in pectore” dels Comuns a nivell nacional, llançava la seva exigència d’unes noves eleccions autonòmiques de manera immediata. Encara que la polèmica (que devia ser notable també de portes endins, després del nul debat intern davant d’un cop de timó decidit tot sol) el va obligar a rebaixar les seves paraules el dia següent, el cert és que la credibilitat del seu suport al referèndum ha quedat greument tocada: contradir el 61% (segons el darrer baròmetre del GESOP publicat per “El Periódico”) dels electors dels Comuns, partidaris de dur endavant el referèndum encara que no hi hagi pacte amb el govern espanyol, suposa un greu error de conseqüències predictibles. La davallada en les expectatives electorals, que ja afecta fins i tot Ada Colau a Barcelona, comença a provocar errades molt greus.

EQUIDISTÀNCIA. Després d’unes quantes anades i vingudes contradictòries, Pepe Álvarez, líder de la UGT espanyola, ha situat el sindicat en un doble punt equidistant. D’una banda, avala l’exercici del dret a decidit tant per a tornar a votar un Estatut (el dia de la marmota que ens ofereix el PSC, tot retornant-nos a 2006) com per un referèndum real d’autodeterminació. De l’altra, afirma que si s’hi arriba a produir, la UGT es mantindrà equidistant entre el sí i el no. Certament, es tracta d’un posicionament valent. Fins i tot més enllà de l’oficial a Podemos, on Íñigo Errejón i Pablo Iglesias han apostat obertament per defensar el no. Entretant, Camil Ros i Matías Carnero, dupla responsable del sindicat a Catalunya, el mantenen dins el Pacte Nacional pel Referèndum. Confiem que, com sempre ho han estat, els dos grans sindicats catalans dels darreres quaranta anys seran fidels a la defensa de la democràcia.

dissabte, 7 de gener de 2017

Determinació / Diàleg

DETERMINACIÓ. Si no cedim en el nostre convenciment i arribem a l’aprovació de la Llei de Tranistorietat Jurídica a mitjans de juny col·locarem el dependentisme en una situació gairebé impossible de gestionar: esperar la intervenció de Madrid per la força en aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola, tot invocant la “Ley de Seguridad Nacional”, o si, en canvi, es consolida durant aquells quinze dies el control del territori per part de la Generalitat, assistir impotents al fet que una part dels votants del no decideixen finalment participar en el referèndum (el que vol, no ho oblidem, el 85% dels catalans) mentre els seus partits, completament en fora de joc, llancen una campanya desesperada cridant a l’abstenció. Tal combinació, nascuda del control de la situació pel Govern, situaria la participació final per sobre del 50% i la victòria del sí en un marge extraordinàriament ample.

DIÀLEG. El Partit Popular, instrument privilegiat de la Llotja del Bernabeu, mai no acostuma a decebre. I aquesta vegada tampoc ho ha fet. A la primera oportunitat de concretar la campanya de màrqueting internacional altrament dita “Operación Diálogo”, la qüestió s’ha resolt amb el previsible zero a l’esquerra. És el que té el fum. Què és fum. Foment diu no al traspàs de Rodalies i a la retirada de cap dels recursos contra mesures socials al TC. Foment no assumeix l’estafa flagrant dels dos anteriors plans de rodalies i ja ni tan sols s’atreveix a oferir-ne un tercer. Foment menteix descarnadament sobre les inversions fetes en els darrers anys. Foment ni esmenta les obres a l’estació fantasma de la Sagrera. L’única concreció és tornar a diferir un altre any l’entrada en servei del tram de doble via entre Castelló i Tarragona, feta a més (quan sigui) en ample de via espanyol i no europeu. De traca.

divendres, 6 de gener de 2017

Paranys / Reforma

PARANYS. La cimera del nou Pacte Nacional pel Referèndum ha desfermat novament la bèstia del tribunerisme independentista. Lluny d’apreciar que el retorn temporal a l’oferta de referèndum pactat amb Espanya (que, per cert, era al programa electoral de Junts pel Sí i convindria hipotèticament per moltes raons, com convé un divorci pactat) és un moviment tàctic adreçat a refermar el compromís amb les urnes de la majoria dels votants (que no dirigents) dels Comuns, el pas ha provocat una autèntica onada de retrets a la majoria parlamentària que pilota el procés. El que més m’ha impressionat d’aquesta efervescència ha estat que centenars d’opinadors independentistes basaven les seves crítiques en interpretar la realitat en base als titulars de la premsa catalana dependentista radical (naturalment, “El Periódico” i “La Vanguardia”). Mai la intoxicació de l’adversari havia estat tan fàcil. I així, en comptes de preparar la resistència desprestigiem els qui van al davant.

REFORMA. Mentre els Comuns insisteixen en la inviabilitat d’un referèndum d’autodeterminació no pactat, tots els indicadors que ens arriben des d’Espanya manifesten que allò que es realment impossible és la reforma del règim postfranquista espanyol, que transita a tomba oberta el camí de l’erdoganització. El búnker del 78 no només resisteix, sinó que es reforça. Aquesta setmana n’hem tingut una bona prova en el pacte per al repartiment dels quatre nous membres del Tribunal Constutucional que cal renovar entre afins, a parts iguals, dels vells partits, PP i PSOE, mentre la crossa taronja de Ciudadanos i Podemos (en tota la seva impotència caïnita d’aquests dies) s’ho miraven com a simples espectadors. Segurament és per això que el darrer estudi del CEO apunta, en cas de noves eleccions a Espanya, a una caiguda d’En Comú Podem a Catalunya de fins a tres punts i a la primera victòria d’Esquerra Republicana.

dijous, 5 de gener de 2017

Memòria / Odi

MEMÒRIA. L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica ha decidit portar el discurs nadalenc del Borbó davant el defensor del poble espanyol. Imagineu-vos només per un moment què passaria si aquesta crida a l’oblit, molt lògica en qui deu el càrrec i els privilegis a l’assassinat de milers dels seus vassalls al llarg de la història i a la voluntat expressa d’un dictador de no fa gaire, imagineu-vos que passaria si aquesta petició d’amnèsia s’apliqués a les víctimes de la violència terrorista al País Basc. Les lliçons d’un rei, que gaudeix de l’estatus inaudit en democràcia de jurídicament inviolable, sobre el compliment de la llei i l’empobriment moral i material, per part de qui és hereu i beneficiari d’una fortuna familiar construïda durant quatre dècades de (presumpte) tràfic d’influències descarat i blindat pels mitjans, són d’un sarcasme que supera qualsevol límit en la poca vergonya. Endavant República Catalana.

ODI. La capacitat del dependentisme català per convertir les víctimes en botxins és realment espectacular. Certament, tenen molta feina a fer de cara endins: justificar la repressió que l’estat aplicarà a les institucions del seu propi país i als seus representants públics democràticament escollits requerirà dosis molt especials de vilesa moral. Un bon exemple del que vindrà en un dels representants més excelsos de l’espanyolisme babós. Xavier Vidal-Folch ens oferia des del diari posat al servei de Ciudadanos un repertori d’argumentacions capgirades per convertir la presidenta del Parlament, perseguida pel poder judicial espanyol per negar-se a actuar de censora dels debats de la cambra i les actuacions dels diputats en ús de la seva llibertat d’expressió, en agressora consumada. Tot per negar-se a acceptar una realitat: que els catalans van votar el 27-S i van donar al Parlament de Catalunya la primera majoria independentista de la història. I com cou.

dimarts, 3 de gener de 2017

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.

FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franquisme ens ha portat fins aquí. Amb tots els sectors socials que van donar suport al règim arresserats dins el primer partit espanyol, el que ocupa el govern i les institucions més importants de l’estat, fins a prendre el Tribunal Constitucional per braç executor i el cap de l’Estat com a simple portaveu. El que habilita un expolicia franquista a exercir com a jutge en un tribunal d’excepció que deriva directament del Tribunal d’Ordre Públic de l’antic règim. El que li permet invocar un delicte tipificat com a tal a la reforma del codi penal de 1973 per encausar un regidor municipal electe per les seves expressions en un ple municipal en suport d’una declaració del Parlament de Catalunya. Potser sembla massa radical parlar de l’Estat espanyol com a una continuació envernissada del franquisme: casos com el de Joan Coma ens recorden que no n’exagerem en absolut.

dilluns, 2 de gener de 2017

Credibilitat / Data

CREDIBILITAT. Segons sembla, la companyia britànica EasyJet es nega a atendre en català les reclamacions i peticions d’informació que li formulen els clients a través de les xarxes socials. Aquesta és la seva pràctica habitual tot i el que disposa l’article 128.1 del Codi de Consum de Catalunya: “Les persones consumidores, en llurs relacions de consum, tenen dret, d’acord amb el que estableixen l’estatut d’autonomia i la legislació aplicable en matèria lingüística, a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin”. Es tractaria en cada cas d’una falta lleu que comportaria una sanció de 3.000 euros. Certament, els usuaris som molts per fer-nos valdre i hauríem de fer notar a la companyia el nostre disgust, però també les institucions que ens representen haurien de demostrar el seu compromís en defensa de la llengua amb sancions efectives. Perquè caldria utilitzar el poc estat que ja tenim.

DATA. Mentre els Comuns demanaven que, per damunt de tot, no es fixi data per al referèndum (una actitud molt-molt normal quan realment vols una cosa), la CUP apuntava obertament a la necessitat de fer-ho per a abans de l’estiu, una vegada l’Estat espanyol no només ha acreditat la seva nul·la voluntat d’establir qualsevol via de pacte per a un referèndum, sinó que ha incrementat la seva ofensiva judicial contra les llibertats bàsiques de tots aquells qui es declarin públicament independentistes. Jordi Turull i Gabriel Rufián s’han expressat també aquesta setmana en un sentit semblant. De fet, sembla molt probable que el desllorigador per al suport dels anticapitalistes als pressupostos passi per avançar la data del referèndum a la primera meitat de juliol, tot enllaçant l’aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica un parell de setmanes abans amb l’inici mateix de la campanya. Avancem.

diumenge, 1 de gener de 2017

Boicot / Combat

BOICOT. Fa un parell de mesos el fundador i conseller delegat de Norwegian anunciava la voluntat de la companyia de “low cost” de vols de llarg abast d’instal·lar al Prat la seva base d’operacions per a Europa. Norwegian aprofitava així el mercat que li proporciona Vueling (qui connecta Barcelona amb totes les principals ciutats europees) i que l’Estat espanyol a bociotejat sistemàticament, obstaculitzant al màxim les connexions intercontinentals des del Prat. Ara, de sobte, el grup IAG, del qual en forma part Ibèria, ha descobert les immenses possibilitats que fins ara bescantava i anunciat tot un seguit de vols a Amèrica i Àsia per fer front a l’oferta de Norwegian. L’operació recorda descaradament les instrumentades per ClickAir contra Vueling i Iberia contra Spanair. Un escenari de competència deslleial, també en l’àmbit empresarial, en el qual els nostres interessos sempre han de lluitar amb les mans lligades.

COMBAT. Fa uns dies que el diari dels Godó ens ofereix una sèrie d’articles suposadament acadèmics (en realitat, en la seva major part, de professor universitaris amb carnet a la boca) en referència a la reforma constitucional, aquell ens intel·lectual que ningú no ha aconseguit atrapar mai. Després de l’entrada fulgurant de Teresa Freixas i Xavier Arbós (dependentistes furibunds) dimarts ens oferia una nova reflexió del fundador de Ciudadanos, l’il·lustre Francesc de Carreras. El millor de l’article, l’autèntica plantofada a la tercera via, la doctrina oficial del diari: la prinicipal conclusió del bo d’en de Carreras al convit a reflexionar sobre la conveniència d’una reforma constitucional és que no cal esforçar-se a fer cap mena de reforma constitucional. Genial. Ell està per derrotar el nacionalisme (el seu no, s’entèn que només el català), si cal, a través de l’estat de setge. És bonic veure fins a quin punt els tenim d’exaltats.

dissabte, 31 de desembre de 2016

Amenaces / Assaig

AMENACES. La constatació que entrem en la fase decisiva els ha posat histèrics. Amb més o menys matonisme, de Manel Manchón a José García Domínguez, el dependentisme espanyolista a Catalunya ha entrat en mode quinqui. Es tracta, alhora, d’amenaçar molt fort i de dir-nos covards. Com si s’enfrontessin a desmemoriats del que ha suposat tantes vegades, de mort i exili, enfrontar-se cara a cara amb l’espanyolisme; com si els qui van al capdavant del proces fossin nans mentals i no s’haguessin plantejat des del mateix moment en què es van oferir a encapçalar les llistes de Junts pel Sí i la CUP a les darreres eleccions, quin era el preu pesonal que estaven disposats a pagar per lluitar per fer realitat l’anhel de dignitat de tants i tants dels seus conciutadans. Tant menysteniment, tants insults, tanta histèria en els nostres adversaris només revela un fet: que saben que anem de cara a barraca.

ASSAIG. Disculpeu que em repeteixi, però el veritable hàmster de la política catalana és la constatació, setmana rera setmana, de fins a quin punt cau encara més avall la qualitat democràtica dels nostres veïns. Dijous, el dia després del surrealista pas per l’Audiència Nacional del regidor de Vic Joan Coma, “La Razón”, “El Mundo” i “El País” hi dedicaven al tema zero centímetres quadrats a les seves portades. Però, atenció, “La Vanguardia” i “El Periódico” exactament el mateix espai. Res. Compte perquè va sonar a autèntic assaig general del que estan disposats a fer quan esclati la repressió contra les institucions democràtiques i els representants del país. Dels mitjans del nacionalisme espanyol publicats a Madrid no ens podíem esperar una altra cosa, però dels dels Godó i Planeta, tot i la seva trajectòria, fins i tot encara ens sorprèn tanta cruesa en la seva manca de vergonya democràtica.

divendres, 30 de desembre de 2016

Segadors / Triar

SEGADORS. Si alguna cosa caracteritza el nacionalisme espanyol és el negacionisme històric. Aquesta setmana n’ha donat novament compte la parella Carrizosa – García Albiol al Parlament de Catalunya. La primavera de 1640, en el seu avanç des del sud cap a Barcelona, després d’un cruel setge ple de destrucció i del saqueig de la vila, les tropes castellanes van assassinar a cops de sabre de cavalleria entre cinc-cents i set-cents defensors de Cambrils rendits i desarmats i van aplicar el garrot vil per via sumaríssima al seu govern municipal en ple. Es tractava de deixar clar a la resta de poblacions que qualsevol resistència comportaria la mort. La vila no va recuperar en un segle i mig la seva antiga esplendor. Els actuals polítics espanyolistes defensen que cal amagar aquesta realitat i que, en paraules de García Albiol, cap espanyol ha matat mai un català. Encara avui volen continuar humiliant els cambrilencs imposant-los l’oblit.

TRIAR. Arriba el temps de triar i els Comuns apareixen cada vegada més i més nerviosos. Rabell, Coscubiela i Colau han assistit a la reunió del Pacte Nacional pel Referèndum. Xavier Domènech, líder “in pectore” del nou projecte dels Comuns, ha decidit que no. Es tracta d’un estudiadíssim ara sí, ara no, que intenta contemplar totes les sensibilitats d’aquell espai. La Puta i la Ramoneta supervivents. Acostumem a exigir-los definició. No cal. No és difícil endevinar que mai prendran una determinació fins que nosaltres els obliguem a fer-ho. Així que, endavant, a executar el full de ruta traçat. És responsabilitat dels independentistes trencar la indefinició que el 27-S va generar un resultat de 48% a 39%, deixant un 11% al marge: ara no hi pot haver qui se n’amagui. Tothom serà comptat. Referèndum o referèndum: al setembre serem lliures o no tindrem institucions pròpies i ells segur que hauran hagut de triar un dels dos camps.

dijous, 29 de desembre de 2016

Manipulació / Pagats

MANIPULACIÓ (i III). L’enquesta és important també per un parell més de constatacions que assenyalen que només nosaltres mateixos i/o la força bruta de l’Estat poden aturar aquest corrent d’opinió cap a la llibertat que va activar el binomi Consultes de 2009/2011 – Sentència del Tribunal Constitucional de 2010. La primera, molt, molt, molt important, que gairebé dos terços dels catalans diuen que aniran a votar en el referèndum peti qui peti (segur, 52,8% i molt probablement un 11,5%). La segona, vital per consolidar una participació que superi clarament els 2,5 milions de catalans a les urnes en el referèndum, que un 60,6% dels votants dels QWERTY hi estan a favor encara que es faci sense permís i que només un terç dels seus votants hi exigeixen un acord previ. Aquest suport tan clar al referèndum o referèndum farà gairebé segur que l’Ada Colau li’n doni suport i deixa en pilotes el discurs de Coscubiela, Rabell i Fachín.

PAGATS. Són tan sapastres que ells mateixos s’incriminen. Tot i que els mou per davant de tot l’amor a Espanya, el cert és que a falta de cap servei d’intel·ligència dels nostres i d’un periodisme català d’investigació que frega el no res, només són filtracions o declaracions dels mateixos implicats allò que acaba revelant la punta de l’iceberg de la formidable despesa en mitjans que l’Estat espanyol dedica cada dia a ofegar l’anhel de sobirania dels catalans. Després de les converses del ministre Fernández Díaz i dels maletins per pagar informacions falses a Suïssa, ara sabem també que el CNI paga experts en xarxes socials perquè facin de trols contra el procés. Només cal passejar-hi mínimament pels diaris digitals per a constatar l’existència de centenars de personatges ficticis abocats dia i nit i a sou públic espanyol a difondre falòrnies i amenaces. I és així com la campanya pel no la paguem tots.

dimarts, 27 de desembre de 2016

Manipulació

MANIPULACIÓ (I). Començava la setmana a can Planeta (“El Periódico” del comissari Enric Hernández) difonent el seu tradicional Baròmetre del GESOP. La direcció del mitjà va treballar incansablement per donar-li la volta a una enquesta altament favorable a l’independentisme. Fins a un 84,6% dels catalans es mostren partidaris d’un referèndum: poques coses deuen generar un consens tan alt a Catalunya, atenció, amb el 42% dels votants del PP, el 52% de Ciudadanos i el 72% dels del PSC inclosos! En comptes de titular amb aquest fet destacadíssim, el diari dels Lara que ja van entrar el 1939 per la Diagonal es van decantar per un (de primer de manipulació): “El referèndum unilateral divideix els catalans”. Així, al 49,6% dels catalans que el volen encara que sigui convocat de manera unilateral, hi van oposar en bloc tant el 35% que també vol referèndum però exigeix que sigui pactat i el mínim 13,8% que diu que els catalans no podem votar.

MANIPULACIÓ (II). El pamflet espanyolista del comissari Hernández comunicava als catalans a bombo i plateret que només un 18% dels enquestats creu que el procés acabarà amb la independència. En realitat la xifra mai ha estat gaire més alta (però això no toca dir-ho). És com si valoració de la clàssica pregunta (de rang interpretatiu menor) sobre qui creu que guanyarà les eleccions hagués de substituir la que demana què es votarà efectivament demà si hi ha eleccions. Per cert que els gairebé deu punts de diferència entre els qui votarien sí i no a la independència en cas de referèndum, assenyala novament com totes les preguntes ben formulades dels darrers tres anys, que ens trobem amb un 55-45 amb tendència a fer créixer la distància. Quan es pregunta què votaràs efectivament i no si vols la independència en abstracte es passa automàticament de l’empat a aquests deu punts de marge favorables al sí.

dilluns, 26 de desembre de 2016

Horaris / Injúries

HORARIS. Diàleg i tercera via. Els contraris a la plena llibertat de Catalunya continuen amb el seu discurs propi d’un món ideal. La crua realitat és que no hi ha res de res. No hi ha setmana en la qual no ens ho demostrin. En aquesta, el TC, és a dir, la tercera cambra legislativa que, com totes, el nacionalisme espanyol controla amb majoria absolutíssima, ha refermat que ni tan sols decidir sobre els horaris comercials. Ni el temps màxim d'obertura setmanal, ni els períodes de rebaixes, ni quins festius els establiments poden obrir. I ara el dependentisme ens dirà de la Catalunya sotmesa actual que és la que gaudeix de més autonomia de la història (quin sarcasme, per a un país amb plena sobirania durant cinc segles!) o que som dins un règim federal ultra avançat en el context europeu. L’habituual contrast que ja no cola entre la seva propaganda i la realitat.

INJÚRIES. Més enllà de la propaganda dels qui els agradaria una altra Espanya que (gairebé) no existeix, el cert és que el Congreso de los Diputados reflecteix una majoria claríssima dels defensors del búnker del 78. PP i PSOE amb el recolzament de la seva crossa taronja. 254 de 350 escons al servei del manteniment de l’statu quo. Aquesta setmana n’hem tingut una nova mostra amb el rebuig de la seva Comissió de Justícia a una proposta presentada per Esquerra Republicana per a derogar com a delicte les ofenses a la corona, tal i com ara contemplen els articles 490.3, 491 i 543 del Codi Penal espanyol. Cal atorgar al Borbó un blindatge del qual no gaudeix cap altra autoritat pública, principalment, perquè simbolitza la pervivència d’un Estat que no es fonamenta en la lliure adhesió dels seus ciutadans, sinó en l’herència d’un dictador. I aquests fonaments, més d’hora que tard, acabaran esborrats per la realitat.

diumenge, 25 de desembre de 2016

Cervantes / Estelades

CERVANTES. La quota catalana al govern Rajoy, la metralladora Dolors Montserrat ha estat notícia pel surrealisme triple de la seva proposta d’un programa d’intercanvi per a alumnes d’entre 14 i 18 anys a nivell espanyol, que portaria per nom Cervantes. Surrealista pel fet que va anunciar-lo la ministra de Sanitat en la seva compareixença a la Comissió de Sanitat i Serveis Socials del Congreso. Surrealista perquè diu que ho ha “comentat amb el ministre d’Educació”. Així. Surrealista perquè no se sap res més sobre tal ocurrència: ni quan s’implementarà, ni quants diners hi posarà el govern espanyol ni a quants alumnes afectarà. Vaja, que és un simple intent de cridar l’atenció. I si és que va endavant, només serà per a ajudar a posar en qüestió la immersió lingüística a Catalunya. O potser es tracta de fer més independentistes enviant joves a Espanya perquè siguin conscients de quins són els serveis allà i aquí?

ESTELADES. Tot i que l’escassa claredat de l’acord ha portat a criticar-lo dins el món independentista, els titulars de la premsa enemiga de la llibertat del nostre poble deixen clara la nostra victòria: “La UEFA acepta las 'estelades' en los estadios”, publicava en saber-se la notícia el diari “El Mundo”. I és que la recepta és dignitat i persistència. La directiva del Barça ha anat amunt i avall, presentant i retirant recursos. La gent, no. Des del primer dia, els socis i els seguidors de l’equip van dir que de cap manera estaven disposats a acceptar la limitació de la seva llibertat d’expressió. I així hem viscut aquests darrers mesos en els quals cada partit s’ha convertit en una magnífica ocasió per manifestar que volem exercir en plenitud els drets polítics. Així ho han entès les aficions d’altres equips, sumant-se a la reivindicació i, finalment, la persecució que van impulsar les autoritats espanyoles s’ha ensorrat.

dissabte, 24 de desembre de 2016

Bogeria / Campanya

BOGERIA. Tot i la coneguda habilitat del pressupost espanyol per a camuflar la despesa militar i el sosteniment de la Monarquia, la nova ministra María Dolores de Cospedal s’ha despatxat, només prendre possessió com a ministra amb l’amenaça de gastar més i passejar-se sovint de maniobres per Catalunya. En concret de més que doblar aquesta legislatura la despesa oficialment assignada al ministeri de Defensa espanyol (més enllà de les habituals i escandaloses ampliacions de crèdit posteriors, que ara fins i tot el seu TC ha prohibit). Diu, atenció, que cal “defender a España de regímenes totalitarios y populistas". I per a aconseguir-ho, des de 2012 els “Programas Especiales de Armamento” (PEAs) preveuen gastar fins a 37.000 MEUR en fragates, submarins, tancs i avions. La seva integració aquest any en el pressupost del ministeri provocarà un augment del 30%. Una autèntica immoralitat aplaudida pels quatre grups principals del Congreso, Podemos inclòs.

CAMPANYA. La setmana ens ha deixat la notícia que la CUP encetarà la seva campanya pel sí el proper mes de febrer; s’uneix a les que ja han llançat Demòcrates i Esquerres per la Independència, i a la reserva d’1 MEUR per part d’ERC en els seus pressupostos per al 2017. També hem conegut una interessant entrevista amb Íñigo Errejón en la qual el líder de Podemos aconseguia el més difícil: justificar la unilateralitat, però defensant que no tindrà cap efecte polític. CCOO, desgraciadament, l’ha rebutjat, que és el mateix que dir que refusa de fet el Referèndum, tot i seure a la taula del Pacte Nacional celebrat al Parlament. I el cert és que necessitem qui, arribat el moment, acceptant el fet que la unilateralitat no és cap voluntat nostra sinó que és una imposició d’Espanya per tal d’evitar el nostre dret a l’autodeterminació, faci efectivament campanya pel no.

divendres, 23 de desembre de 2016

Mossos / Radials

MOSSOS. Talment com els quinze dies que manquen perquè els QWERTY compleixin amb el seu compromís d’un referèndum pactat en 2016, passa molt desapercebuda una altra notícia molt rellevant per al dies de fúria que vénen. El Tribunal Constitucional, braç perfectament greixat del poder executiu al servei del Partido Popular, ha avalat amb traca i mocador la “Ley de Seguridad Nacional” que faculta el president del govern espanyol a mobilitzar en casos excepcionals els mossos d’esquadra. No cal ni dir que el cas que ens ocuparà d’aquí ben pocs mesos, ho serà. Al si de la policia de Catalunya es diputarà una de les batalles clau per blindar per la via de fet el canvi de legalitat en el moment decisiu. Per això és tan important una doble realitat de difícil conjunció: assegurar un comandament fidel a les institucions catalanes i no posar-lo a la picota a les primeres de canvi.

RADIALS. Dilluns, el govern espanyol difonia allò que era un secret a veus de feia molts mesos, que pensa traspassar els 5.500 MEUR de deute de les empreses concessionàries de les catastròfiques autopistes radials de Madrid a l’erari públic. Novament, socialitzen les pèrdues. És a dir, que mentre la bossa de reserva de les pensions es buida gairebé completament i el deute de l’estat supera àmpliament el 100% del PIB, el Regne d’Espanya n’assumeix un nou negoci fallit de la Llotja del Bernabeu. Com sempre, amb Catalunya implicada (com amb el Castor o el túnel del Pertús). És a dir, que, pagant com paguem un 25% dels impostos que es recapten al Regne, ja sabem quina és la factura que ens suposarà la festa. Francament, no sé perquè es preocupen tant per les injúries al Borbó: crec que el més pràctic seria fer cap de l’Estat directament Florentino Pérez.

dijous, 22 de desembre de 2016

Liquidat / Massatge

LIQUIDAT. La setmana començava forta amb la premsa dependentista pitjant gas a fons. “La Vanguardia”, per via del gran mag de l’estadística Carles Castro, publicava un article inaudit, que la versió digital del diari va mantenir durant hores com la primera notícia (repeteixo, notícia, del diari). El senyor comte es va llevar i va dir a les seves hosts: faci’s la meva voluntat. I dit i fet. Titular: “Catalunya asimila ya un pacto con Madrid y deja atrás el trienio rupturista”. Com traslladar un desig intens no pas a l’editorial del seu diari o a l’espai d’opinió d’un dels seus fidels vassalls. No, no, directament a l’espai dedicat a la informació. Catalunya vol pacte i no ruptura. No és l’opinió del comte, són fets, és el que està passant. Ni els més vells del lloc són capaços de recordar una actitud més barroera per part d’un mitjà que en el passat havia estat prestigiós.

MASSATGE. L’altra gran capçalera dependentista del país, la del grup Planeta, no va voler quedar-se al marge. Si els uns tracten de desanimar i confondre, els altres treballen la divisió. Convençuts que la majoria parlamentària independentista se sosté feblement (cosa que caldrà veure quan tornem a votar), el diari d’Enric Hernández tot ho aposta a erosionar per l’esquerra fent de portaveu dels Comuns amb portades tan grandiloqüents com ara “El transport públic de BCN no pujarà en 2017”. Davant tanta eufòria, dues consideracions: perquè sí es pot pactar amb la dreta catalana no baixar els preus del metro i en canvi no es pot per a augmentar la despesa social de la Generalitat; i com és que vivint a Sabadell (alcalde d’ERC) i treballant a Sant Cugat (alcaldessa del PDECAT) utilitzaré el mateix títol de transport congelat que el diari de Planeta només atribueix en portada a l’alcaldessa de Barcelona?

dimarts, 20 de desembre de 2016

Expressió / Franquisme

EXPRESSIÓ. L’Audiència Nacional espanyola, amb la seva habitual habilitat en els “tempos”, ha obert aquesta setmana el front de persecució contra militants de la CUP (els prèviament identificats d’ofici pels mossos) acusats d’haver cremat retrats de Felip VI durant la Diada. L’acció, segurament, sembla pròpia d’una psicologia resistencialista que no s’hi adiu a l’estadi on som: el d’una majoria social netament partidària d’una República Catalana. Dit això, és evident que, molt més important que l’estètica, són els valors bàsics i el de la llibertat d’expressió n’és un dels més fonamentals. La degradació dels principis més bàsics de la democràcia espanyola no hi ha setmana que no rebi un cop de maça en aquest temps de sedició catalana. I esclatada la repressió no hi ha res tan exemplificador com rebentar-la a base de reiterar, arreu del país, començant pel faristol del Parlament, la mateixa llibertat d’expressió.

FRANQUISME. Entre els analistes és lloc comú assenyalar la sort que, a Catalunya i Espanya, l’extrema dreta anti-europeista no tingui representació a les institucions. Hauríem de recordar, però, que al nostre país Plataforma per Catalunya va estar a pocs milers de vots d’entrar al Parlament en 2012 i no ho va fer només per l’exigència d’un 3% dels vots a alguna demarcació. Però, sobretot, cal tenir ben present que, en realitat, l’extrema dreta ja s’hi sent representada a Catalunya i Espanya, principalment, entre els rengles del Partido Popular: aquesta setmana hem vist com un alt càrrec i tres regidors del PP d’Extremadura eren premiats per la Fundació Francisco Franco per honorar la memòria del “Caudillo”. I, a casa nostra, com qui no vol la cosa, la secció d’Alella del PP felicitava el Nadal amb un pollastre franquista ben gros. I cada dia aquest vincle, afermat per la catalanofòbia, és més sòlid.