dijous, 25 d’agost de 2016

Referents / Sectarisme

REFERENTS. Resulta esfereidor comprovar, una vegada i una altra, amb el silenci absolut de l’esquerra espanyola, fins a quin punt el feixisme impregna les institucions espanyoles. Hem parlat molt del nacionalisme banal, aquell que dóna per feta la presència de l’espanyolisme en qualsevol escenari, mentre cal justificar cada pas del sobiranisme. També caldria parlar, en el cas del Regne d’Espanya, d’un feixisme banal. Que el compte oficial de l’Exèrcit de Terra a twitter utilitzi les paraules d’un article publicat al diari falangista “El Alcázar” el 1949 per l’escriptor Camilo José Cela, en lloança del militar feixista i fundador de la guàrdia civil Millán Astray, com a reacció a la derrota de Rafael Nadal en el partit per la medalla de bronze de la competició de tennis dels Jocs Olímpics explica ben a les clares en quin tipus de societat som. Només un boig no voldria fugir-hi quan abans.

SECTARISME. No hi ha setmana en la qual els QWERTY no ens ofereixen un nou exemple de malhaurat sectarisme. Després de la patètica ofensiva per expulsar de la memòria col·lectiva del país les institucions sobiranes de dret púbic anteriors a la conquesta castellana i la implantació del règim borbònic (els efectes de totes dues coses, encara vigents), durant la inauguració de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) de Prada, el president de l’Institut d’Estudis Catalana ha donat a conèixer la retirada de la subvenció de 5.500 euros rebuda fins ara de l’Ajuntament de Barcelona; la professora Elisenda Paluzie explicava a les xarxes socials poc després que el consistori de la capital hi destina, en canvi, 50.000 a la Universitat Progessista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Col·locar en càrrecs només els meus, donar feina només als meus, fer sentir la veu només dels meus. Sectarisme en estat pur. Nova política e n busca de l’hegemonia.

dimarts, 23 d’agost de 2016

Rebutjat / Règim

REBUTJAT. Com la majoria dels sobiranistes, m’he resistit massa temps a acceptar quin és el sentit últim de l’acció política dels QWERTY. A aquestes alçades, però, no pot estar més clar que treballen al servei de l’statu quo borbònic del 78. A Catalunya són ja la seva darrera trinxera, mentre l’establishment valora si és a temps de construir-ne alguna altra al darrera al voltant de les restes d’Unió i dels pocs dissidents de l’antiga Convergència com el marit d’Inés Arrimadas. Aquesta setmana, Lluís Rabell ha dit que se senten rebutjats de la mobilització de la Diada. Qui no recorda l’encerclament patètic de la Caixa, amb Camats i Herrera. L’estratègia és clara: cada any, atacar la mobilització de la Diada, com si fos la primea vegada que se’n desmarquen, quan la realitat és que no hi han col·laborat mai. Que segueixin el seu decantament dependentista i ens deixin en pau.

RÈGIM. Des de les pàgines de l’abans solvent diari “El País”, com més va, més òrgan d’opinió de l’establishment i el seu instrument polític privilegiat, Ciudadanos, la pressió sobre el partit socialista creix exponencialment. Les forces que han bastit i viscut del Règim del 78 comencen a sotmetre el PSOE en general i concretament Pedro Sánchez i el seu equip dirigent a uns nivells de pressió desconguts fins ara. La consolidació del pacte entre el PP i Ciudadanos ajudarà a pujar la temperatura de la caldera al punt d’ebullició. Veurem si el secretari general del partit és capaç de resistir el foc creuat. Cada dia serà més difícil resistir la cadència i la potència del foc exterior, per molt ben parapetat que Sánchez estigui a l’interior del partit; però ho serà encara més quan les bales comencen a arribar des de dins. Nosaltres, crispetes i a gaudir de la funció.

dilluns, 22 d’agost de 2016

Intolerants / Legalitat

INTOLERANTS. La incomoditat de Rafael Nadal, durant la cerimònia de lliurament de la medalla d’or de la competició de dobles masculins de tennis als Jocs Olímpics de Río, com a parella de dobles amb Marc López, és l’enèssim exemple de la intolerància de l’espanyolisme amb la diferència. Existeix un abisme moral entre la postura dels uns i dels altres, o sigui, nosaltres. A molts catalans ens està fantàstic que els espanyols triomfin. Ningú aspira aquí a que les seleccions i els atletes espanyols no puguin competir i, arribat el cas escàs, guanyar en les competicions esportives internacionals. Només demanem poder ser-hi també nosaltres com a nosaltres. Ells, en canvi, arrufen el nas només de veure’ns. Ens neguen l’existència. Volen que no hi siguem. És aquesta diferència, incomprensible per a aquells qui no són molt nacionalistes, la que ens acabarà donant la victòria. Com es justifica impedir portar els colors nacionals que vulguis?

LEGALITAT. De kafkiana cal qualificar l’actitud dels protaurins i la família reial espanyola en relació a l’assistència il·legal de Victòria Federica de Marichalar, filla de la infanta Helena de Borbó, a un espectacle taurí a Palma. La llei del Parlament balear que regula les curses de braus estableix la prohibició d’assistir als menors. Tot i això, els partidaris del maltractament animal han demanat, se suposa que amb l’aquiescència dels afectats, l’empara de la fiscal general de l’Estat per protegir els drets de la menor. Atenció, vetllar per la filla de la infanta no és allunyar-la d’un espectacle humanament degradant basat en el gaudi amb la tortura fins a la mort d’un animal, sinó assegurar-ne que hi pugui assistir. A diferència de tot el que passa a Catalunya, aquí el respecte a la legalitat vigent no cal, simplement perquè és autonòmica. Realment, aquests espanyols tenen molt alterats els valors fonamentals.

diumenge, 21 d’agost de 2016

Discrets / Esperpent

DISCRETS. Si s’analitzen els resultats en funció del medaller, cal dir que l’actuació de l’esport espanyol als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro ha estat prou millorable, per no dir decebedora. Països com ara França o Itàlia han triplicat el nombre de pòdiums espanyols. Sense l’aportació catalana, a més, el paper encara hauria estat més fluix. Si bé és cert que en bona mesura correspon a la presència en molts esports d’equip, sobta que la delegació espanyola hagi estat una de les més nombroses dels Jocs. Més enllà dels directius de TVE i les seves famílies i d’altres molts funcionaris esportius, sembla que el criteri per enviar esportistes a Rio ha estat extraordinàriament generós. A molts esports, com ara l’atletisme, els tres espanyols presents a cada prova queien indefectiblement en primera ronda. Sobta aquesta alegria en un Estat amb pensions en fallida i que aviat serà obligat a aplicar retallades dramàtiques.

ESPERPENT. La setmana del caos espanyol ha estat d’allò més divertida. Un seguit de rodes de premsa bàsicament adreçades a traspassar-se dels uns als altres el mort de la reponsabilitat d’unes terceres eleccions. Rajoy reuneix la direcció del PP per abordar les sis condicions de Ciudadanos i quan surt a explicar-ho diu que no n’han parlat. Finalment, dijous, la presidenta del Congreso anunciava que el ple d’investidura tindrà lloc el 30 d’agost, fet que podria portar (cas que el president espanyol no superi la votació) a les terceres eleccions espanyoles en un any el dia de Nadal. Definitivament, als populars se’ls hi ha anat la mà: quan era tan evident per tothom que el PSOE hauria de decidir si carregar o no amb el pes d’una nova convocatòria electoral, forçar que sigui el dia més festiu de l’any sembla una estratègia partidista excessivament descarada. I dir-ho obertament, encara més.

dissabte, 20 d’agost de 2016

Crancs / Detritus

CRANCS. Sovint ens acusen d’haver-nos radicalitzat: tot el contrari, som on som davant el trencament unilateral per part del Regne d’Espanya del pacte de submissió que la majoria de la societat catalana va acceptar pacíficament (enmig de la traïció dels líders que denunciava en Xirinacs) després de 1978. Pau per dependència. Són ells els qui han decidit anar enrere. I així continuen. L’esquerra espanyola predominant a Catalunya durant dècades, per exemple, ha passat d’acceptar l’autodeterminació a negar-la; els encomunistes estan exactament en el mateix procés. És així com sectors de l’extrema dreta el 1978 han esdevingut ara els principals garants de la Constitució. Des de José María Aznar a en Pérez de los Cobos, l’actual president del Tribunal Constitucional, que esparrecava exemplars del text constitucional en els seus temps d’institut. No és que nosaltres haguem guanyat ambició, són ells els qui han trencat l’acord. I no els ho diem prou.

DETRITUS. De tant en tant les clavegueres de l’Estat espanyol suren de tants excrements com porten. Divendres es coneixia la declaració davant la jutgessa d’Higini Cierco accionista principal de la Banca Privada d’Andorra (BPA), amb la denúncia de xantatges i pressions per part de la policia espanyola en el marc de l’anomenada Operació Catalunya, a la recerca d’informació comprometedora contra Artur Mas i Oriol Junqueras. Naturalment, no hi havia res de res. Sorprèn molt que els espies de Moncloa no demanessin informació sobre gent tan perillosa per a l’establishment com ara en Joan Coscubiela o l’Albano Dante Fachín. Segons sembla, l’entitat va ser amenaçada en cas de no col·laborar amb la intervenció del departament de Delictes Financers del Tresor nord-americà, fet que es va produir efectivament mesos més tard. Un altre ensenyament, doncs: hem d’estar conscienciats de la col·laboració de tercers països en la lluita contra el nostre procés d’alliberament.

divendres, 19 d’agost de 2016

Portes / Veïns

PORTES. Després de mesos d’escoltar Pablo Iglesias clamar contra les portes giratòries del règim del 78 i de mesos de bloqueig per part dels Comuns, finalment, la Comissió de Transparència de la malvada Generalitat governada per la dreta catalana ha imposat l’obligació (a petició del mitjà digital Catalunya Plural) de publicar les retribucions i els noms dels principals responsables de l’empresa pública Transports Metropolitans de Barcelona. Més que la quantia dels salaris, potser normal en l’àmbit de les grans corporacions, crida l’atenció el fet que, com a mínim, una quarta part dels seus membres tinguin vinculacions directes amb els socialistes i Iniciativa per Catalunya. En concret, l'exalcalde de Gavà (PSC) i un excàrrec d'ICV al Tripartit ocupen dos dels tres llocs de directors executius. Salaris de directius qualificats a mans d’assessors de confiança política: les dues coses no poden ser, encara que siguin dels bons que, facin què facin, sempre representen la justícia.

VEÏNS. Veure els Jocs Olímpics de Río des de la premsa espanyola es una nova demostració de la distància mental que ens separa. La Televisió Espanyola i el diari Marca mantingueren durant hores referències en les seves versions digitals a la medalla d’or de la nedadora-tonadillera “Mireia del Monte”. Entretant, la narració de la televisió pública espanyola dels partits de bàsquet del combinat estatal (quina gran selecció catalana tindríem, amb les Xargay, Cruz o Palau!) s’hi referia a una tal “Alba Torrence” (que no Torrens) i les de natació a un suposat “Yuan Yui Pong” (Joan Lluís Pons). La incapacitat per entendre la realitat del suposat país plural on viuen és tan abismal que ni es plantegen la possibilitat de preguntar a qualsevol dels seus nombrosos companys “perifèrics” quina és la pronúncia normal dels noms i cognoms de milions dels qui volen connacionals. I es fa ja massa cansat canviar tot això.

dijous, 18 d’agost de 2016

Mocions / Pacte

MOCIONS. La cursa entre el PP i Ciudadanos per presentar mocions als ajuntaments catalans contra l’inici del Procés Constituent demostra com hem avançat en el camí de la construcció d’una majoria sobiranista al nostre país. Fa només uns pocs anys, menys d’una dècada, l’independentisme aconseguia fer aprovar alguna escadussera proclama sobiranista a algun petit ajuntament de la Catalunya interior. Avui, 786 consistoris són integrats a l’Associació de Municipis per la Independència. Ara, és el dependentisme radical (amb una sola alcaldia i 390 regidors a tot el Principat, una mitjana de 0,4 per municipi) qui ha de recórrer a aquesta mena de pronunciaments simbòlics, bàsicament, perquè sap que està perdent la batalla i necessita fer-se sentir i mobilitzar els propis. El seu procés de minorització va consolidant-se dia a dia i sobta que ara s’avinguin a posar-ho de relleu: actuen ja com els partits de la minoria espanyola a la futura República Catalana.

PACTE. De mica en mica, Ciudadanos s’apropa a la genuflexió completa davant del PP. Olora cadiram i sap que unes terceres eleccions serien un veritable drama per a ells. Les pressa per seure-hi, però, com després del 20-D, els fa córrer el risc d’un nou rídicul: com deia a les xarxes socials en Francesc Rbera, Titot, Ciudadanos pot ser el primer patit de la història que tanca dos pactes de Govern amb forces antagòniques (o no tant) i no aconsegueix governar efectivament amb cap de les dues. El pacte de veritat, però, el que els hi demana el cos és un gran acord anti-independentista, amb PP i PSOE, en la línia del pacte anti-terrorista a Euskadi. Unitat per lluitar contra l’exercici de la democràcia Catalunya. De mica en mica, s’imposa. Més enllà del partidisme rampant que immobilitza des de fa un any la política espanyola només hi ha una cosa: l’anticatalanisme.

dimarts, 16 d’agost de 2016

Kosovo / Obsessions

KOSOVO. La cerimonia inaugural dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro ens oferia l’estampa d’una delegació kosovar, formada per vuit atletes, que no apareixia abillada amb vestit d’astronauta, sinó amb l’habitual d’aquesta mena de cites esportives. Que no es troben en l’espai exterior ho va acabar de certificar dilluns la judoka Maljinda Kelmendi, en la categoria de menys de 52 kg, en pujar al més alt del podi. La cara del ministre espanyol García-Margallo en conèixer la notícia debia ésser tot un poema, només superable per un or de Gibraltar. La realitat s’acaba imposant, encara que no sigui fàcil. I un país en la precària situació internacional de desprestigi en la que es troba Espanya hauria de ser conscient que té nul·les possibilitats de mantenir el bloqueig a la república balcànica, menys encara si el principal valedor de l’exclusió és la democràtica Rússia de Vladimir Putin.

OBSESSIONS. En resposta a un article anterior del politòleg Jordi Muñoz, el número dos de l’Ajuntament de Barcelona, l’esmunyedís Gerardo Pisarello ha publicat aquesta setmana un eloqüent article (que val molt la pena llegir per situar on som) en un mitjà afí sobre les relacions entre els Comuns i l’independentisme. En resum: treieu-nos de sobre els de l’antiga Convergència i potser ens hi sumem. L’odi a CDC impregna de dalt a baix el text, incapaç d’entendre que no es pot construir un país des d’un sol dels dos espectres ideològics. Però potser el que més impressiona és la insistència a criticar el processisme per part d’aquells que després només aspiren a guanyar temps evitant l’exercici de l’autodeterminació; d’aquells qui justament podrien ajudar a fer néixer ja la República Catalana amb el seu suport. L’antropòleg Manuel Delgado posava a les poques hores el dit a la nafra: si el procés l’encapçalés Esquerra, tampoc s’hi sumarien.

dilluns, 15 d’agost de 2016

Eleccions / Incompatible

ELECCIONS. Una setmana més, les constants vitals de la legislatura espanyola es mantenen sota mínims. Els resultats de la darrera enquesta del CIS, amb un clar retrocés d’Unidos Podemos i Ciudadanos, probablement, expliquen molt del que estem vivint. Encara que està en el guió de la peça dramàtica fer contínues invocacions al desastre que suposarien unes terceres eleccions, en el fons, és probable que el PP i el PSOE, les peces clau del bipartidisme del règim del 78 no n’estiguin pas tan alarmades. Cada nou pas per les urnes, amb la decepció de les propostes de canvi i l’apel·lació cada vegada més difícil a la participació, faciliten un procés de retorn imperfecte al reforçament del vell bipartidisme. S’enterra la il·lusió de canvi i després d’una crisi brutal, els principals protagonistes tornen a surar. De moment, tothom parla de deixar els nous moviments per a després de les eleccions basques i gallegues.

INCOMPATIBLE. Una altra de les polèmiques de la setmana, pròpies d’estiu, ha esclatat arran de les infografies relatives als Jocs Olímpics als Telenotícies de TV3, on, només en alguna ocasió, s’ha identificat amb la bandera catalana als atletes del nostre país, com ara Joaquim Rodríguez, cinquè a la cursa de ciclisme en ruta. Immediatament, especialment des de Ciudadanos, les xarxes socials dependentistes han esclatat titllant des de “paletos” a provincians els responsables de la cadena pública, com tothom sap, un dels principals objectius a abatre per part dels d’Albert Rivera. L’objectiu bé val una contradicció total: si Catalunya, com defensen, és part indissoluble d’Espanya, quin mal hi ha en que els atletes catalans-naturalment-espanyols s’indentifiquen com a tals? En el fons, doncs, el que demostra aquest histerisme és que ells són els primers a saber que som una altra cosa. Una altra cosa que ja no controlen. Adéu.

diumenge, 14 d’agost de 2016

Cercle / Comuns

CERCLE. L’establishment nostrat no falla. Preocupat per la situació de bloqueig a la metròpoli, arriba puntual a la seva cita. Gent suposadament d’esquerres com l’acabat d’estrenar expresident del Cercle d’Economia, el professor Antón Costas recomanava dijous des de les pàgines de “La Vanguardia” (com no) que els socialistes espanyols facilitin un govern encapçalat per Mariano Rajoy. El darrer crit: convertir el “marxisme” (el de Groucho) de Ciutadans, disposat a pactar amb qui sigui per seure a la cadira, en suprema virtut, en contrast amb l’immobilisme dels socialistes. El degoteig de persones i personalitats properes al món socialista que aniran posicionant-se en el mateix sentit serà incessant. El PP sap que la pressió serà extraordinària i juga a elevar-la més i més. Passaran les setmanes i el president en funcions continuarà sense convocar el ple d’investidura mentre no s’hagi assegurat prou suports. El “pressing” PSOE no ha fet més que començar.

COMUNS. L’embogiment d’alguns representants QWERTY, particularment, els lligats a Inicitiava per Catalunya, s’explica probablement pels indicis creixents d’un fort desgast electoral. La castanya immensa del 26-J els ha portat ha desconnectar del canvi impossible a Espanya per passar a centrar les seves energies a desbancar l’independentisme a Catalunya. Tal i com ja va acreditar el darrer baròmetre del CEO fa algunes setmanes, el darrer lliurament del CIS, el passat dilluns, acreditava un fort desgast dels Comuns en unes hipotètiques terceres eleccions, particularment, respecte al seu moment més àlgid del primer trimestre del 2016. Des d’aleshores, la intenció directa de vot d’En Comú Podem s’ha desplomat del 3,3 al 2,4% del total de l’Estat espanyol. Els nervis estan portant a una veritable fugida endavant que, molt probablement, no farà sinó accentuar la seva caiguda. En aquests temps d’acceleració de les tendències, uns quants indicadors apunten a l’ocàs del darrer estilet de l’statu quo.

dissabte, 13 d’agost de 2016

155 / Alliçonar

155. Després que el catedràtic Francesc de Carreras aval·lés la tesi a les pàgines d’”El País”, Juan Antonio Zarzalejos s’ha mostrat aquesta setmana partidari de no oferir cap cessió i d’aplicar el famós article de la Constitució borbònica postfranquista. Qualsevol diàleg amb l’adversari és un senyal de feblesa, és la cultura hispànica de negociació. Manca tot detall, però, en l’explicació de quina seria la via legal que permetria justificar la recuperació de qualsevol competència que l’Estatutet atribueix en propietat a la Generalitat; i també, com es podria obligar els funcionaris a col·laborar amb les directrius de l’administració ocupant si no volen fer-ho. Aquest argument, el dels treballadors públics, podria tornar-se en contra del govern espanyol en cas que comenci a aplicar mesures d’excepció. Perquè en el 155 ni se sap com entrar ni, encara molt menys, com sortir. Per això, han parlat i en parlaran molt, però difícilment podran aplicar-lo.

ALLIÇONAR. Ésser els únics dipositaris del bé resulta molt cansat. Els guardians de la nova ortodòxia. Com tants totalitarismes del segle XX. Només això explica conductes com les de l’encomunista Joan Mena, un dia des de Croàcia, un altre des de Roma, impartint doctrina sobre on i amb qui la gent pot celebrar les seves festes privades. Cert és que el vídeo penjat per Pilar Rahola d’una trobada d’amics a la seva casa de Cadaqués, amb la presència del president Puigdemont, no pot considerar-se precisament com el millor producte de comunicació política, però encara és pitjor l’actuació etnicista de destacat dirigent dels QWERTY, quan considera que les úniques festes representatives socialment i territorialment són les que s’hi celebren a Badia del Vallès, un municipi que no es distingeix pel seu baix nivell de renda, sinó per l’origen de la majoria dels seus habitants. Els nivells de demagògia són a punt de trencar tots els rècords olímpics.

divendres, 12 d’agost de 2016

Sectarisme / Suspendre

SECTARISME. L’ofensiva del govern municipal de Barcelona per rebaixar tot possible valor memorialístic al Born, s’ha vist reforçada aquesta setmana per noves polèmiques que revelen el caràcter, massa sovint sectari, del seu capteniment. Cap diàleg, cap consens, apropiació en solitari de la veritat. Jordi Guillot, exsenador d’ICV, ho expressava de meravella: només forma part de la memòria històrica allò que decideixin ells, que són els bons, encara que ho hagin defensat, com ell, des del consell d’administració d’una Caixa Catalunya en saqueig. I, encara, la prohibició de la sortida des de la casa de la ciutat de la ja tradicional comitiva de la Coronela de Barelona durant la Diada. Un dels elements més dignes i espectaculars, per a qualsevol que hagi tingut el plaer, sobretot, de veure una de les seves descàrregues al Fossar de les Moreres. Però, com que no se la senten seva, no la volen. I això té un nom.

SUSPENDRE. Mentre mitjans ultres demanaven la declaració immediata de l’estat de setge, un conseller nacional del PSC, sí, sí, dels socialistes catalans reclamava la suspensió de l’autonomia. Al dia següent, la diputada Meritxell Batet ho justificava sense manies. També el director de “La Razón” i catalaníssim “periodista” Paco Marhuenda clamava per la dissolució dels Mossos d’Esquadra i la recuperació de competències per part de l’Estat en diversos àmbits: la pregunta és senzilla, ells que són tant de reduir tot plegat a un conflicte de legalitat (som uns delinqüents contra els quals simplement cal aplicar la llei), amb quin suport legal introduïrien tots aquests canvis? Com es priva el Govern de competències perfectament fixades en l’Estatutet en vigor? Amb una llei especial? Encarregant al Constitucional una segona retallada unilateral? S’estan ficant en un autèntic jardí i ho saben: de moment han començat per predre’s un mes de vacances.

dijous, 11 d’agost de 2016

Provincianisme / Revolta

PROVINCIANISME. Daniel Modol, regidor de l’Ajuntament de Barcelona nomenat a proposta de l’actual alcalde accidental judicialment imputat i ex-casta Jaume Collboni, president de la Comissió d’Economia, Urbanisme i Mobilitat de la capital catalana, es despatxava a gust aquesta setmana, enmig de la polèmica sobre l’exposició del Born, titllant el màstil de 17,14 metres ubicat davant del Born de “porno nacionalista provincià”; encara que no sigui gens original, no em resisteixo a deixar constància en aquest resum setmanal de la incoherència que suposa que aquells qui defensem una Catalunya estat siguem titllats de provincians, mentre els qui avalen l’actual autonomia intervinguda i subodinada a la monarquia borbònica puguin presentar-se davant tothom com a ciutadans del món. La veritat, costa de creure que a aquestes alçades de la pel·lícula encara pugui colar. El president Puigdemont, àgil al rebot, ha optat per traslladar-hi l’acte oficial de la Diada.

REVOLTA. A hores d’ara les terceres eleccions a Espanya en menys d’un any semblen l’opció amb més possibilitats. Per més que els mitjans de l’establishment s’hi escarrassin a projectar-los com a una opció solvent, el cert és que el paper de Ciudadanos, atesos els resultats electorals del 26-J, és del tot irrellevant. La seva abstenció o el seu vot a favor de Mariano Rajoy (en cas de produir-se, premi a la coherència!) no serveixen de res sense l’abstenció del PSOE. Tota la pressió, doncs, recaurà sobre Pedro Sánchez i el seu equip. I a hores d’ara, atesa la fermesa demostrada en la determinació de no facilitar un govern de dretes, tot sembla indicar que es tornaran a parar les urnes a finals d’any, a no ser que una revolta dels barons, aplaudida pels mitjans d’ordre, acabi forçant la dimissió i sortida de l’actual líder socialista. En l’èxit o el fracàs d’aquesta operació de substitució, doncs, rau tot plegat.

dimarts, 9 d’agost de 2016

Notificacions / Pitet

NOTIFICACIONS. Dimarts, dia en què es reuneix el Consell Executiu, el president i una bona part dels consellers mostraven a les xarxes socials les notificacions rebudes advertint-los que no realitzen ni emparin cap acte relacionat amb el desplegament del procés de creació de la República Catalana: és a dir, que no compleixin amb l’encàrrec rebut dels ciutadans el 27-S. El president la va rebre amb un somriure ben ample. Esta bé. Crec, però, que ens falta massa sovint sentit del poder: calia que la mesa del Parlament ordenés presentar i signar la rebuda, personalment, a cadascun dels membres de la sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, d’una notificació de tornada advertint-los que deixin d’amenaçar els membres del Govern de Catalunya. Prou d’acceptar que només l’Estat espanyol és poder. Nosaltres també en tenim i ben aviat caldrà que l’exercim en plenitud. I el poder judicial hauria de ser-ne conscient com abans.

PITET. Una setmana més i la formació de govern a Espanya continua del tot embarrancada. És un espectacle digne de veure: només Ciudadanos sembla desesperat per salvar espais de poder i evitar l’ensulsiada. Els partits del 78, en canvi, fa l’efecte que estan encantats amb la possibilitat de la repetició d’uns comicis en els quals pensen que tindrien més a guanyar que a perdre. Es tracta, naturalment, de fer veure tot el contrari. Crida l’atenció la desorientació absoluta de la gent de Podemos, amb un Pablo Iglesias en plena depressió i uns Comuns centrats a Catalunya a combinar mesures-espectacle en l’àmbit municipal amb l’atac per terra mar i aire a l’independentisme: escoltar la seva candidata a la lehendakaritza, Pilar Zabala, afirmar que prefereria un nou govern Rajoy a la repetició de les eleccions resulta especialment impactant: a veure si, al final, l’abstenció no vindrà del PSOE sinó d’Unidos Podemos.

dilluns, 8 d’agost de 2016

Monolingüisme / Negacionisme

MONOLINGÜISME. Dijous el grupuscle filofeixista Societat Civil Catalana presentava la seva campanya per a aquesta Diada. Després de l’èxit d’anys anteriors proclamant la seva sagrada veritat sobre l’Onze de Setembre com a simple enfrontament dinàstic que per art de màgia, finalment, ens va fer perdre la sobirania, enguany se centraran en els esforços per denunciar la Catalunya del monolingüisme. El gir copernicà dels de Joaquim Coll ha estat espectacular. Aquí, evidentment, ha d’haver-hi un error, perquè de Catalunya monolingüe només n’hi ha una: la de centenars de milers de catalans que, fins i tot acabats de sortir dels centres d’ensenyament on suposadament es practica la immersió lingüística, són incapaços no ja d’escriure, sinó ni tan sols de mantenir una conversa estàndard en català. El paper d’aquesta organització, a la qual donen suport i finançament intens de manera combinada l’Estat espanyol i l’establishment català resulta cada dia més esperpèntic.

NEGACIONISME. El subconscient els traeix. Darrerament, de manera recurrent en el discurs del Partido Popular i de Ciudadanos, davant els moments més determinants del procés de creació de la República Catalana, reiteren una vegada i una altra que són els independentistes els qui estan posant en risc les institucions del país, com si l’autonomia concebuda el 1978 no hagués passat ja a la història i com si no estiguéssim treballant per una República Catalana. El moment més patètic és quan arriben a atribuir-se (ells!) la lluita de tantes generacions per la sobirania de Catalunya. De tant invocar el catalanisme és possible que ens acabem fent més anti-catalanistes que ells. Però el subconscient els traeix fins al punt que el patètic Xavier García Albiol va aprofitar un moment de poesia sublim per atribuir a l’independentisme inclinacions encara més perverses que les del franquisme, que segons ell, mai va aniquilar l’autonomia de Catalunya. Espectacular.

diumenge, 7 d’agost de 2016

Desdoblament / Grup

DESDOBLAMENT. Les primeres declaracions d’Albano Dante Fachín, secretari general flamant de Podemos a Catalunya, amb el suport de poc més del 5% dels inscrits a l’organització, han estat de traca i mocador. Ha descartat per inviable el referèndum i ha resumit les vies que ens queden en dos: o pacte amb Espanya (que només vol submissió incondicional) o fer una guerra, no se sap amb quin exèrcit. Patètic. En el clàssic master de doble moral que acostuma a caracteritzar els Comuns, Dante Fachín ha considerat inviable qualsevol pacte amb el Partit Demòcrata Català perquè s’hi assembla massa al PP, partit amb el qual els QWERTY acostumen a coincidir votant cada dos per tres de costat al Parlament de Catalunya. Encara ressonen els aplaudiments del front dependentista a Coscubiela durant el darrer debat sobre el Procés Constituent. Tot i la perversitat exconvergent, els seus vots sí eren bons per fer Patxi López president del Congreso.

GRUP. Mentre els Comuns se’n rentaven les mans (i aquí no els importava coincidir amb els de Mariano Rajoy), els dos grans grups del Congreso van optar per castigar l’antiga Convergència evitant que pugués tenir grup propi a cap de les cambres espanyoles. Ciudadanos va llançar fins i tot una campanya a les xarxes vantant-se d’haver arranat el grup convergent. De la mateixa manera que justifiquen l’expulsió de cap representació del Partit Demòcrata o d’Esquerra Republicana a la comissió de secrets oficials, amb un desvergonyiment espectacular, el Partido Popular havia exigit prèviament els de Francesc Homs, per concedir-los-ho, que es desmarquessin de la resolució del Parlament relativa al Procés Constituent: en conclusió, que en la modèlica democràcia espanyola, pots gaudir dels avantatges de tenir-hi grup parlamentari o perdre-les del tot en funció de quines siguin les teves propostes polítiques. Tanta fraternitat junta esparvera.

dissabte, 6 d’agost de 2016

Agror / Amenaces

AGROR. Es percep d’una manera cada vegada més punyent a les seves intervencions públiques als mitjans i a les xarxes socials, els indeterminats, aquells que han fet de la indefinició la seva empremta, estan cada vegada més irritats. Han decidit bolcar tota la seva bilis, preferentment, contra l’esquerra sobiranista que, a diferència d’ells, sap que de l’Estat espanyol nascut del 78 no es pot esperar res. Tot s’accelera i el moment de la veritat és a la cantonada. El temps en el qual hauran de triar entre aliniar-se amb l’statu quo i donar suport a les accions de força de l’Estat espanyol o posar-se al servei de les institucions nacionals; voldrien allargar i allargar la indefinició, però no. Tot plegat s’acaba. Neix la República Catalana i ells en seran aliens, perquè així ho han decidit. Els fa ràbia. Els sap greu. I per això es mostren tan agres. Amb el temps encara passaran més vergonya.

AMENACES. Primer va ser l’Associació de Militars Espanyols (AME) i després comptes de fòrums de professionals de la Guàrdia Civil a les xarxes socials. Un nivell d’amenaça rupestre, amb una imatgeria, un argumentari i un lèxic inundat per la caspa. Gent que viu encara, arnada, entre el segle XIX i 1939. Només els queda jugar amb la nostra por, amenaçar-nos, amb l’ombra del que ens han fet tantes vegades encara present a la retina dels més grans. En realitat, però, les seves amanaces són crits buits que no se sustenten en cap capacitat real ni operativa de controlar un territori en estat de revolta civil, de mobilització i de desobediència. Som més i som els més polititzats, els més mobilitzats. Ens hi hem entrenat molt els darrers anys. I quan calgui ho demostrarem. Ells ja se saben superats a l’avançada. Les seves amanaces són un senyal inequívoc d’impotència.

divendres, 5 d’agost de 2016

Pregó / Privatitzar

PREGÓ. A la vista de la frustració del seu projecte espanyol el 26-J i de l’embús que el darrer baròmetre del CEO ha fet notar en les seves expectatives de creixement a Catalunya (amb un suau descens en tots els indicadors de vot i simpatia des del passat mes de març) els nervis es fan notar a cada passa dels Comuns. Un dels trets més preocupants del seu capteniment actual és el creixent sectarisme que els fa confiar tots els càrrecs i projectes a familiars, amics i coneguts. El darrer cas, el del dibuixant de la corda Miguel Gallardo, que ha passat per via de designació digital, de treballar per BeC a ser l’autor del cartell oficial de les Festes de la Mercè. Festes de les quals serà pregoner el també encomunista Javier Pérez Andújar, autor d’una cèlebre comparació de l’independentisme amb el règim dels aiatol·làs. La deriva anti-independentista continua a tot drap.

PRIVATITZAR. Diumenge passat l’Assemblea inundava de creus grogues la Plaça Major de Vic per denunciar els costos de la dependència en el manteniment del sistema de salut català, sintetitzats en la frase de Daniel de Alfonso, “les hemos destrozado el sistema sanitario”. Naturalment, l’espanyolisme, en tromba, de Joaquim Coll a Inés Arrimadas, va sortir a criticar la iniciativa. Allò que és realment sorprenent és que els croats en defensa de la sanitat pública critiquessin també desaforadament la iniciativa. En síntesi: va semblar molt que només ells, els purs, els bons, tenen dret a defensar els serveis públics, que només ells avalen qui pot fer-ho i que només ells autoritzen des de quin argumentari sí que es pot. I, francament, en aquestes condicions, fa tota la impressió que són ells els qui es dediquen a privatitzar la Sanitat en defensa de l’”statu quo”.

dijous, 4 d’agost de 2016

Paraules / Polítics

PARAULES. Sempre ens deixem perdre la batalla de les paraules. El dependentisme ens agafa massa sovint en bimbes. Amb la seva demagògia habitual, els socialistes catalans, de David Pérez a Ferran Pedret, van afrontar el debat de la desconnexió al Parlament com si fos un problema reglamentari i no de sobirania. Bàsicament, de si acceptem que la sobirania és dels espanyols o dels catalans. El seu líder criticava les conclusions de la Comissió del Procés Constituent afirmant que suposava la derogació de facto de l’Estatut sense la majoria necessària per fer-ho. Es tracta de criminalitzar la unilateralitat. La que Espanya no para d’emprar des de que va intentar prohibir la Consulta d’Arenys de Munt. És com si l’Estatut actualment en vigor a Catalunya no hagués estat imposat unilateralment per dotze senyors que viuen a Madrid. Ningú aquí l’ha avalat ni l’ha votat, però regeix per pebrots.

POLÍTICS. La portaveu de Ciudadanos, la cridanera Inés Arrimadas, i el vicepresident del Parlament José María Espejo-Saavedra han emprat aquesta setmana reiteradament l’apel·lació a uns suposats privilegis de “certs polítics” per a evitar la repressió de l’Estat. El to marcadament populista amb el qual han pronunciat la paraula polític crida realment l’atenció. Ciudadanos fa ja molts anys que corre pels passadissos de la política catalana, així que costa molt d’entendre que els seus representants es refereixin als altres amb una connotació pejorativa que, en tot cas, els hauria d’afectar a ells també de ple. Els càrrecs que ocupen, però, a més, els haurien de fer veure que no només són “polítics”, sinó diputats, és a dir, representants del poble de Catalunya. És lògic que per a ells representar la colònia no suposi cap mena d’il·lusió, però almenys haurien de ser capaços de respectar mínimament a aquells per als quals sí és un honor fer-ho.

dimarts, 2 d’agost de 2016

Majoria / Monarquia

MAJORIA. Amb un desvergonyiment que hauria de fer-se mirar, la premsa dependentista catalana ha mirat de crear un relat de sol·licitud independentista en el pas de sobirania fet pel Parlament el passat dimecres. Un relat de divisió del país que, s’aplica sempre, aquest sí, de manera unilateral. Només l’independentisme divideix. El federalisme que desitja poc més d’un 20% dels catalans en la darrera onada del Baròmetre del CEO, no; l’autonomisme, l’opció del 26% a la mateixa enquesta, tampoc. En canvi, el que va votar un 48% dels ciutadans el passat 27-S és molt divisiu. Naturalment, tots voldríem un acord més ampli en el model de sobirania que volem. Però, essent pragmàtics, la pregunta és clara: si l’independentisme no té al darrera prou suport, encara en tenen menys els altres projectes polítics que es presenten com a alternatius, tant el manteniment de l’statu quo, com la renovació del contracte de dependència en altres condicions.

MONARQUIA. Un dels temes més comentats de la darrera enquesta del CEO ha estat el fet que la Monarquia sigui la segona institució en la qual els catalans tenen menys confiança, just abans dels bancs. Tenint en compte el blindatge mediàtic superlatiu del qual encara gaudeix, sembla un fet veritablement extraordinari. Aquesta setmana, el director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo. publicava el seu habitual llistat, actualitzat, dels periodistes i comunicadors catalans amb més influència a la xarxa: resultava espectacular comprovar com entre els quinze primers no hi ha ni un de sol que s’hagi posicionat públicament a favor de la independència i molts que s’hi han manifestat obertament contraris. Realment, de vegades sembla un autèntic miracle que, tot i el treball comunicatiu a favor de l’”statu quo” a Catalunya hagin guanyat la força que tenen les posicions rupturistes. Un tema, realment, per a investigar a fons.

dilluns, 1 d’agost de 2016

Intervenció / Investidura

INTERVENCIÓ. No cal dir que “La Vanguardia” ha reaccionat contra l’aprovació pel ple del Parlament de les conclusions de la Comissió d’estudi del Procés Constituent amb una virulència equivalent a la que va emprar contra la Declaració del 9-N. La línia argumental de descrèdit és clara i bàsicament coincident amb el dependentisme parlamentari: tot és una concessió de Junts pel Sí a la CUP per assegurar-se que el president Puigdemont superarà la moció de confiança; com si el procés de desconnexió no tingués res a veure amb el programa amb el que (mal que els pesi i com els pesa!) la coalició independentista va guanyar les eleccions del 27-S. El que resulta ja directament esperpèntic és que el diari comtal conclogui com a alternativa que “el nou escenari espanyol ofereix possibilitats d’intervenció que cap força política catalana no hauria de menystenir”. Impressionant: que santa Llúcia els conservi la vista.

INVESTIDURA. Després de la ronda dels vassalls, patètica en tants moments (que si sa majestat està aixís o aixàs, amb aquest o aquell estat d’ànim, semblaven ben bé els cortesans de Versalles), Mariano Rajoy ha decidit que calia dissimular més bé que en la legislatura anterior i que tocava acceptar l’encàrrec de formar govern. Això sí, sense concretar ni la data ni tan sols si efectivament se sotmetrà a la investidura en cas de no disposar de suports garantits. L’esperpent màxim. Són més de 200 dies sense goverm; més ben dit, en funcions: Mariano Rajoy ha guanyat gairebé un any sencer de pròrroga a la seva majoria absoluta, en una situació envejable: amb els pressupostos aprovats, ha governat via decret sense cap mena de control parlamentari. Ara, es tracta de forçar les terceres i definitives eleccions que fulminin Ciudadanos i qualsevol expectativa de canvi, naturalment, però sense que es noti massa.

diumenge, 31 de juliol de 2016

Impresentable / Insurrecció

IMPRESENTABLE. El procés de naixement del Partit Demòcrata Català ha continuat els darrers dies amb pas ferm. El triomf de l’alcaldessa de Sant Cugat del Vallès Mercè Conesa com a nova presidenta del Consell Nacional, per davant del candidat assenyalat pel president de la Generalitat, ha marcat clarament la voluntat de conduir el nou partit de manera ben diferent. De superar el passat. Per contrast encara costa més d’entendre el galdós paper de Francesc Homs al capdavant del grup de l’antiga CDC a Madrid: per comptes d’explicar-se davant dels electors i posar de relleu els guanys que la seva votació en l’elecció de la mesa del Congreso reportava en termes d’ingressos, visibilitat i capacitat política, l’exconseller ha passat dies i dies fugint. Apel·lar al caràcter secret del vot sembla incomprensible: el d’un representant mai és secret perquè està sotmès a retre comptes als seus electors. Que puguem oblidar-ho ben ràpid.

INSURRECCIÓ. Sembla que, després de dimecres, és possible (com diu Eduard Voltas) que tothom hagi entès aquí i allà quina és la situació on som. Bé, tothom tothom potser no. El portaveu dels QWERTY al Parlament, Joan Coscubiela continuava, a la seva bola, parlant dels focs d’encenalls del pujolisme i del suposat pacte a Madrid dels convergents (la seva obsessió malaltissa) amb el Partit Popular. Serà el seu un cas d’intoxicació amb la pròpia propaganda? Un senyal: en la seva intervenció al ple del Parlament de dimecres explicà que els experts que havien participat a la Comissió del Procés Constituent havien constatat que tots els nous Estats recents eren nascuts o bé com a resultat d’un pacte amb l’Estat matriu o bé per la via insurreccional. Després d’aquest descobriment espectacular, de màster en política comparada, un es pregunta en quin escenari es pensa exactament Joan Coscubiela que hem entrat?

dissabte, 30 de juliol de 2016

Gratis / Impacte

GRATIS. De Miquel Iceta a Inés Arrimadas, tot l’unionisme ha combinat l’estrany exercici de titllar de covards els representants polítics de l’independentisme i de, simultàniament, anunciar-los/amenaçar-los amb l’habitual violència judicial de l’Estat espanyol contra els dissidents polítics. Sense dubte, amb el seu posat de pinxo, l’habitual gest condescendent i l’estètica d’estiuejant acabat de retornar de les vacances, Xavier Garcia Albiol ha excel·lit, tot amenaçant el president i el vicepresident de la Generalitat que tot plegat no els sortirà de franc. De fet, en un exercici d’imprudència habitual en ell, ha manifestat la “impressió” que la reacció del TC i el poder judicial espanyol es produirà més aviat que tard, reforçant molt i molt la impressió de separació de poders tan pròpia de l’Estat espanyol. Vaja, que ha deixat la pilota botant suaument a l’àrea petita i el vicepresident Junqueras només ha hagut de posar suaument la punta de la bota per fer-hi el gol.

IMPACTE. Gairebé sempre convé agafar perspectiva per mirar la composició general del quadre. La premsa internacional s’ha fet un ressò extraordinari de la votació de dimecres al Parlament de Catalunya establint un programa detallat de desconnexió amb Espanya. Contrasta amb la manipulació barroera dels mitjans espanyols d’aquí i d’allà. El dia abans i després, “La Vanguardia” i “El Periódico”, parlant respectivament d’una majoria absoluta que es quedava sola (imagina’t la minoria!) i d’un Parlament que decidia dividit, enfocament que mai de mai aplicaria a les decisions unilaterals contra Catalunya. Entretant, per no entrar-hi encara més a dins de la caverna, “El País” parlava d’una decisió de trencament del Parlament presa “sense negociació”: realment inversemblant que després de quatre anys durant els quals l’espanyolisme només ha ofert un no a tot, guerra bruta i violència judicial, ara es presenti la decisió del Parlament en aquests termes.

divendres, 29 de juliol de 2016

Impostura / Unilateralitat

IMPOSTURA. El resultat del 27-S, amb un 12% dels votants decantats per no definir-se va generalitzar la idea que calia eixamplar la majoria independentista del 48% (en realitat del 55%, xifra incomprensiblement no acceptada per la majoria dels mateixos independentistes) entre el món de l’esquerra federalista catalana. Les darreres setmanes, amb la càrrega dels QWERTY contra el simple debat dels pressupostos i les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent (que han titllat d’inútil després d’acceptar d’inici la seva proposta que fos rebaixada), afegides a l’espectacle dels Comuns a Madrid, embogits per culpar l’independentisme de la seva impotència, comença a fixar un abans i un després en la relació entre aquell món i el dels catalans partidaris de la plena sobirania. La realitat és que els QWERTY no volen fer la independència amb segons qui i que la immensa majoria dels independentistes tampoc volem més dependència amb els QWERTY.

UNILATERALITAT. L’excusa del món dels Comuns per no afegir-se a la majoria independentista ara es diu unilateralitat. Amb el seu capteniment, els representants de l’esquerra transformadora es converteixen així en avalador i falca insubstituïble per a la perpetuació de l’statu quo petrificat a la Constitució espanyola fabricada amb l’anuència dels hereus del dictador. Els QWERTY, però, ens hauran d’explicar al detall perquè avalen amb el seu immobilisme la unilateralitat de l’estat que prohibeix un dret fonamental com és el de l’autodeterminació (amb tres quartes parts dels catalans a favor) i en canvi denuncien, aquesta sí, la unilateralitat d’un Parlament que només vol exercir-lo. La unilateralitat per restringir drets des d’una clara minoria del país, encara que ells hi estiguin en contra, sí que és respectable; la unilateralitat per defensar-los, no. Tot plegat, molt i molt progre. Hi veig Rosa Parks, Martin Luther King i Mahatma Gandhi.

dijous, 28 de juliol de 2016

Enquesta / Impedir

ENQUESTA. Amb una mostra que segueix bàsicament les constants des del 2014, segons la segona onada de 2016 del baròmetre del CEO, publicada divendres, l’independentisme s’enfila als seus màxims històrics. De manera suau, feixuga però inexorable, cada lliurament reflecteix per sedimentació la consolidació d’una majoria que en un referèndum a l’escocesa se situaria al voltant del 55%. En contrast, des de fa dos anys l’opció federal s’ensorra. Els resultats del 26-J hi han contribuït en aquest darrer baròmetre: el federalisme ha perdut pràcticament un terç del seu suport, repartit a parts iguals entre l’opció independentista i l’statu quo autonomista. El darrer CEO ens confirma que el país és madur per portar-lo a un referèndum d’autodeterminació de resultat vinculant. Molt més que per a unes eleccions constituents, tot i que les tendències de simpatia i de vot dels grans rivals, els Comuns/QWERTY, han caigut en totes les preguntes des del baròmetre anterior.

IMPEDIR. En una nova mostra de l’alt nivell democràtic de l’estat espanyol, el Tribunal Constitucional s’ha adreçat preventivament al Parlament de Catalunya per ordenar-li que impedeixi l’inici d’un Procés Constituent. És a dir, la tercera cambra espanyola estableix que la immensa majoria del poble de Catalunya partidària d’encetar un Procés Constituent no subordinat (84 diputats de 135 el 27-S, encara que després els QWERTY hagin traït el mandat rebut en aquest sentit pels seus electors) no té cap dret a veure com llurs representants acaten la seva voluntat. El xoc de legitimitats està servit. Els grups parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP han anunciat públicament que, tot i les amenaces, faran que es votin al ple les conclusions prohibides de la comissió. Podria ser el principi de l’espiral de repressió de l’estat contra les institucions catalanes. Cal preparar-nos tots, des de les institucions i al carrer.