dimecres, 25 març de 2015

Bestiari del procés: J. Puigcorbé, M. Surroca i M. Vilarrubias

Puigcorbé, Juanjo (actor i membre de la candidatura d’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona).
Pas valent i aclaridor.
L’anunci del seu aterratge a la política barcelonina ha agafat a molts amb el pas canviat. La batalla de Barcelona es preveu dura. Per desgràcia, l’aspirant i favorita, Ada Colau, continua amagant l’ou sobre l’ambició nacional del seu projecte de ciutat: capital d’Estat amb recursos o ciutat de províncies a mercè de la metròpoli? No se sap, no contesta. Puigcorbé ha decidit fer el pas encara que pugui suposar-li greus conseqüències professionals en el futur. La seva aportació pot ser fonamental per al conjunt de l’independentisme, més d’enllà del seu coneixement del món cultural de la ciutat: significa obrir-se plenament al maragallisme clàssic i, per tant, fer una passa per esvair l’unicornisme, l’ensarronada federal: en aquest moment, l’objectiu més important dels qui volem un país nou i lliure.

Surroca, Montserrat (portaveu d’Unió Democràtica de Catalunya).
Nervis davant la batalla final.
La responsable comunicativa d’Unió, diputada a Madrid promocionada darrerament de la mà d’en Duran, ha menyspreat el convit a formar part de l’acord pel full de ruta sobiranista per al proper 27-S, amb un lacònic “no, gràcies”, alhora que exigia als convergents que deixin d’interferir en la dinàmica del seu partit. Ja sabeu, és allò de: sou molt deslleials si critiqueu Duran, però ell no, mai, encara que vagi a registrar, pel seu compte, un nou partit polític. En tot cas, demostra els nervis creixents d’un duranisme que viu els seus darrers moments d’hegemonia dins Unió. Cal reconèixer, però, amb preocupació, un cert emboirament en l’aposta del sector independentista per una triple resposta en consulta interna del proper 14 de juny. La possibilitat de triar federació, confederació o independència, a qui beneficiarà?

Vilarrubias, Mercè (professora i periodista).
Expulsar el català de la centralitat.
El combat sense treva, de fons, en tota circumstància, per desallotjar el català de la vida pública del nostre país és un dels objectius centrals de l’espanyolisme. Les estadístiques canten: més de quatre de cada cinc catalanoparlants són partidaris de la independència. Cap altre element s’identifica amb aquesta voluntat política tan intensament com la llengua d’ús habitual. Així que, aconseguir la submissió política del país té com a camp de batalla essencial el lingüístic. Aquesta activista contra la immersió, en l’òrbita de Ciudadanos, té clara quina és la via. De fet, la tècnica jurídica habitual, des de les curses de braus al DOGC, passant per pràcticament tot, per entrar a sac en les competències exclusives de la Generalitat en matèria lingüística. Una bona llei de bases. Una Llei General Espanyola de Llengües. Preparem-nos.

dimarts, 24 març de 2015

Bestiari del procés: M. Marchena, B. Marí i J. Molinero

Marchena, Manuel (president de la Sala Penal del Tribunal Suprem).
Condemna indiscriminada i abusiva.
Sense que serveixi de precedent, potser que caldria moure’s, aquí, en el terreny de la moderació. Defensar que no es pot passar de puntetes sobre els fets, greus, del bloqueig del Parlament em sembla del tot raonable. La simple absolució seria tant com cridar a que es pugui repetir amb qualsevol excusa reivindicativa. El jutge Vidal, però, ha defensat la possibilitat d’aplicar condemnes als responsables d’actes violents amb treballs per a la comunitat. Aplicar, però, de manera indiscriminada, penes que suposen l’entrada a presó per actituds que no comporten violència, en canvi, sembla una mesura tan forassenyada que sembla incomprensible avalar. I, francament, que les nostres principals institucions, el Govern i el Parlament, s’emparin en la voluntat repressiva d’un tribunal d’excepció les deixa en una posició francament impresentable.

Marí, Bartomeu (director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona).
Censura que ens fa mal.
Sense anar més enllà, hom, per motius de simple bon gust estètic i fins i tot moral, pot estar en contra de l’estil provocador i fàcil d’alguns artistes contemporanis que busquen l’escàndol per l’escàndol. I no convidar-los a casa teva. I tant. El que no es pot fer és pretendre obligar els comissaris, de qui s’ha admès un projecte de característiques perfectament conegudes, a retirar una peça concreta per incòmoda amb el poder establert, i anunciar la cancel·lació de l’exposició tot just una hora abans de la seva presentació en roda de premsa. El ridícul internacional assolit, amb una trentena d’artistes esbombant arreu la censura de la qual han estat objecte, és un autèntic tret al peu a la marca Barcelona. I aquesta vegada, a més, lamentablement, no podem atribuir-lo a les pràctiques habituals del Govern espanyol.

Molinero, Justo (empresari de la comunicació).
Fer nosa als de sempre.
Aquell dia, potser com molts d’altres després, junts, van compartir acte i estrada, ara pràcticament fa cinc anys. Era la vespra de la Consulta sobre la Independència del 30 de maig de 2010 a Sabadell, la primera que s’assajava en una de les grans ciutats catalanes. Molinero va fer un discurs plenament identificat amb l’objectiu independentista, molt abans, doncs, que el president de CiU fes el gran viratge del setembre de 2012. Nerviós, fent de portaveu de l’establishment, Cuní l’ha convidat aquesta setmana al seu espai televisiu de viabilitat compromesa (de fet, potser hauria caigut ja de la graella si no es valorés la seva influència congelant sobre el procés) amb motiu de la presentació del seu llibre “Revoltats”, amb recriminació inclosa. I és que als de sempre, està clar, ara menys que mai, no els agrada el paper integrador d’en Justo.

dilluns, 23 març de 2015

Unes quantes lliçons andaluses

Encara que sigui d’urgència, els resultats esdevinguts ahir a les eleccions a la comunitat autònoma andalusa ens ofereixen algunes llums d’anàlisi que cal ponderar. Amb un 30% d’electors indecisos fins gairebé el darrer moment i un 3% més de participació, la veritat és que les enquestes prèvies han estat prou fidels al resultat final. Amb una acotació important: a manca de dades fiables de cuina sobre record de vot, existia una evident sobre representació dels elements de canvi. Els resultats, en canvi, han posat de relleu l’existència d’un important vot ocult vergonyant, a favor dels partits de l’establishment. Els efectes del sistema electoral i el pas de tres a cinc llistes en disputa han provocat una situació curiosa: amb un substancial descens de més de cent mil vots i caient del 39,6 al 35,3% dels vots, en canvi, el PSOE ha mantingut, clavats, els 47 escons assolits en 2012. Tanmateix, IU, amb un descens només lleugerament superior, ha vist esfumar-se més de la meitat dels 12 escons que tenia fins ara.

Tot i les apel·lacions de Podemos i Ciudadanos al final del bipartidisme (incomprensiblement, fins i tot en valorar els resultats), el cert és que el PPSOE, l’establishment, s’ha alçat amb 80 escons de 109, que la suma dels dos nous s’ha quedat a 9 escons del resultat del PP i que encara s’ha vist doblada pels del partit del mega escàndol de corrupció dels ERE. Un fracàs, dels qui venien a revolucionar-ho tot, de proporcions considerables. Caldrà comptar, doncs, també a Catalunya, amb aquestes dues variables: amb el pes del vot ocult en les enquestes (caldrà ponderar en favor de qui!) i amb la força d’inèrcia dels vells partits, que han aguantat l’embat amb molta més força de la prevista. Encara una altra lectura catalana, prou evident: qualsevol miratge de reforma en profunditat del sistema polític espanyol està avui una mica més lluny que ahir, a la vista dels resultats escassos del suposat reformisme regenerador que havia d’inspirar-los i impulsar-los a partir de noves majories.

diumenge, 22 març de 2015

Bestiari del procés: X. García Albiol, J. Graupera i P. Iglesias

García Albiol, Xavier (alcalde de Badalona).
Nets de xenòfobs.
En la seva presentació de precampanya, acompanyat d’una Alicia Sánchez Camacho a la qual, potser, queden només unes setmanes de lideratge al PP català, amb la seva gomina, la pronúncia gangosa i, sobretot, el bascular fastigós i amenaçador de la seva mà, reiterat una vegada i una altra, tot recreant-se, per més i més vergonya aliena, feia temps que no sentia tant de fàstic davant d’un responsable polític. Amb permís de Jorge Fernández Díaz. El proper 24-M, acudint massivament a les urnes, els independentistes en concret i la gent de bé en general, tenim també l’oportunitat d’escombrar de racistes els nostres consistoris. Que la Plataforma per Catalunya reculi arreu i Badalona tingui un alcalde decent, seria una excel·lent notícia, si és que volem acréixer els estàndards democràtics del nostre país.

Graupera, Jordi (filòsof, professor i periodista).
Programa d’acció.
Sense pensar-hi gaire, diu ell modestament, ens ha ofert aquesta setmana un possible full de ruta, raonat i realista, per a la culminació del procés. Dos elements em semblen especialment destacats. El primer, la conveniència d’obrir com abans el debat sectorial i territorial sobre els beneficis i/o inconvenients de la independència, sota l’impuls del mateix Govern català. El segon, un punt intermedi en el desacord essencial entre els tres models de CiU, ERC i la CUP: després de la victòria sobiranista del 27-S, és possible una declaració d’independència d’inici, però, en cas de no obtenir reconeixement internacional, oberta a un referèndum de ratificació per continuar igualment endavant. Un element desencertat: tornar a obrir el meló (jo, francament, no puc més) del debat sobre la llista unitària. De veritat, ja hem fet massa el ridícul tots plegats per tornar-hi!

Iglesias, Pablo (secretari general de Podemos).
Antigor irredempta.
Després de recolzar l’actual monarca, el líder de Podemos s’ha llançat aquesta setmana, en el curs del campanya electoral de les autonòmiques andaluses, a cridar visques a l’exèrcit, la Guàrdia Civil i la policia. Sobre els del bucle hi ha dues línies d’investigació: la que defensa que, enquesta en mà, estan disposats a fer el que calgui per arribar al poder i aplicar després un rígid programa bolivarià, i la dels qui pensen que aquesta deriva, cada dia més desideologitzada, de la seva (d’altra banda, sana) campanya per desallotjar el PPSOE no augura gaire solidesa futura en l’aplicació pràctica dels seus (no) principis. De fet, d’entrada, no respectar la lluita republicana i anti-repressiva de generacions d’espanyols no sembla una manera gaire fiable d’abordar els reptes de futur.

dissabte, 21 març de 2015

Bestiari del procés: J. Coll, D. Fernández i C. Forcadell

Coll, Joaquim (tècnic de la Diputació de Barcelona i vicepresident de SCC).
Perseguir banderes.
Al capdavant de l’entitat del món amb més presència mediàtica i menys socis (en companyia del seu portaveu protofranquista), aquest referent ideològic de l’actual PSC que agonitza, esdevé setmana a setmana una mena de croat contra la presència pública de l’estelada, que blasma, pel boc gros, com a bandera de coacció i xantatge. Darrerament, fins i tot la justícia espanyola (la seva) li ha etzibat una bufetada en rebutjar la demanda presentada contra l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès per haver emplaçat un pal en un lloc preferent de la vila. Diu que l’estelada és la bandera d’un moviment polític. Viu en la ficció que l’estanquera, la bandera dels Borbons adoptada per Franco i confirmada per la Transició més desvergonyida representa a tothom. Sí, l’estelada és una bandera de part que només s’emplaça en públic en municipis de majoria independentista: l’espanyola, en canvi, s’imposa arreu amb l’amenaça d’inhabilitació.

Fernández, David (portaveu de la CUP al Parlament de Catalunya).
Unitat i ruptura.
La darrera onada d’enquestes dóna a entendre que els electors sobiranistes estan determinats a confiar a la CUP un paper més protagonista en el procés: tot fa preveure que el 27-S no hi haurà majoria independentista al Parlament sense ells. Si, fins ara, la sentència clàssica al món sobiranista deia que sense CiU no hi hauria independència, caldrà afegir, per mèrits propis i per caïnisme aliè, que sense la CUP, tampoc. Aquesta setmana, David Fernández, qüestionat sobre l’aparent impossibilitat que els seus donin suport a un Govern de CiU-ERC, responia amb un enigmàtic i esperançador “el que no farem serà fer el joc a l’Estat espanyol”. La gestió del 27-S requerirà, sense dubte, grans dosis de generositat: convindria que comencéssim a entrenar-nos quan abans.

Forcadell, Carme (presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana).
Programa d’acció.
L’ANC ha llançat aquesta setmana una nova ofensiva per anar posant en marxa la maquinària de campanya. La que ens ha de portar a configurar, per al moment decisiu de la desconnexió amb Espanya, una majoria independentista el més nítida possible: de primer, als ajuntaments i diputacions el proper 24-M; posteriorment, al Parlament de Catalunya, a les eleccions plebiscitàries del 27-S. Just un mes abans de les municipals, el 24 d’abril, caldrà omplir amb optimisme renovat el Palau Sant Jordi, sobretot, per donar-nos un cop de moral, però també, per demostrar a l’1,9 milions de compatriotes que van votar el 9-N que comptar amb unes institucions locals compromeses amb el procés és fonamental, especialment, pel que pugui sorgir en un futur proper de l’ànima repressiva de l’Estat espanyol. El proper dia 24 de maig, doncs, comencem per portar la independència als nostres ajuntaments!

divendres, 20 març de 2015

Unitat a canvi de ruptura social i nacional

Tot i que l’estrebada final, la crida de bona part de l’opinió pública a salvar la figura del president, molt probablement, farà forat durant la campanya, hi ha un element de la demoscòpia actual que sembla prou consolidat d’aquí al 27-S: com a resultat de la picabaralla dels dos grossos des del 9-N i de l’habilitat i el lideratge intel·ligent demostrat durant els darrers mesos pels anticapitalistes, el bloc majoritari i sobiranista que el CEO situa ara mateix entre 71 i 74 escons (per la banda alta, com a l’actual Parlament de Catalunya) caldrà comptar amb tothom per fer majoria de govern en el moment decisiu de la desconnexió amb Espanya: amb CiU (o CDC), amb ERC i amb la CUP. Fins ara es deia, sovint, que sense CiU no hi hauria independència; ara ens haurem d’acostumar tots plegats a afirmar que al marge de la CUP tampoc. Ens ho hem guanyat (amb mèrits i demèrits) tots plegats.

D’aquest desplaçament a l’esquerra del punt d’equilibri del sobiranisme (al qual, evidentment, la devastació social provocada per la crisi no és aliena) se’n deriva la constatació que dóna títol a aquest apunt: la unitat després del 27-S només pot venir d’un gran acord basat en la ruptura social i nacional amb l’autonomisme. Fa pocs dies, David Fernández responia (durant una entrevista a Catalunya Ràdio) a la qüestió sobre l’evident impossibilitat d’un Govern amb els convergents després del 27-S amb un significatiu: “el que no farem serà fer el joc a l’Estat espanyol”. S’apropen temps d’alçada de mires, de generositat. Confiem que el que ha succeït d’ençà de l’estiu de 2014 quedi enrere i actuï de vacuna contra el desencert. Però tot indica que només incorporant importants elements de ruptura en el procés constituent que començarà aquest setembre ens en sortirem. L’estabilitat del govern haurà de basar-se en la unitat d’acció i exigirà grans dosis d’audàcia.

dijous, 19 març de 2015

Els grans deures a fer d’aquí al #27s2015

El darrer CEO ens mostra el camí. La derrota del Sí es fonamenta en els 21 punts d’avantatge del No entre els majors de 65 anys, essent que els partidaris de la independència s’imposen en totes les franges d’edat per sota dels 50 anys. Treballar la fiabilitat i la credibilitat del projecte independentista ha de ser una prioritat, que passa sobretot per l’àmbit de les institucions. Cal articular una proposta molt sòlida i debatre-la públicament tant com sigui possible mirant d’arribar als sectors de la tercera edat de les àrees metropolitanes. Amb presència preferent de persones de perfil tècnic: homes com ara Joan Iglesias pel que fa a la Hisenda, Carles Viver en el terreny institucional i Amadeu Altafaj en l’europeu són (i ho han de ser encara més) fonamentals. En sentit contrari, cal deixar caure, d’una vegada, el lliri de la mà i començar la nostra pròpia campanya de la por: un retrat en cru de les conseqüències polítiques, econòmiques i socials de quedar-nos a Espanya. Parlem clar: avi, sense la independència, en pocs anys no tindràs pensió.

Del punt de vista dels partits i de la societat civil cal passar el rasclet en tots i cadascun dels espais de frontera, insistint en el fet que, més enllà de l’autoengany del que ens agradaria en un món ideal, no existeix per a l’afany regenerador del nostre país cap alternativa política real a la independència. Mentre el temps ens ajuda a posar cadascú a lloc, CDC té la responsabilitat de portar de la mà Unió cap a la integració en la majoria sobiranista; això passa per posar-hi tota la paciència del món fins al vespre del 14 de juny, quan es produirà la marxa definitiva de Josep Antoni Duran i Lleida. ERC, tal i com ha estat prioritari per a l’Oriol Junqueras des del minut u del seu accés a la presidència del partit, ha de treballar les relacions amb l’antic tros socialista, especialment a les àrees metropolitanes. Finalment, la CUP ha de pentinar l’espai d’esquerra més radical i anticapitalista, fins i tot ajudant a fer el pas als sobiranistes desencantats d’altres formacions properes a aquell àmbit que han optat per fer-se l’hara-kiri amb el seguidisme d’un Podemos cada dia mes sucursalista. Tenim gairebé 200 dies per treballar en tots aquests fronts: és temps suficient per bastir la gran victòria de la nostra generació.

dimecres, 18 març de 2015

Bestiari del procés: J. Sánchez Revenga, G. Ubasart i C. Valls

Sánchez Revenga, Jaime (director general de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre).
Encunya com puguis.
El Govern espanyol ha manifestat una vegada més la seva amnèsia patològica, l’al·lèrgia a l’assumpció del propi passat, la ignorància més supina, en incloure la inscripció “70 años de paz” en una emissió espacial de monedes d’euro. Un lema gairebé idèntic als famosos "25 años de paz" que va posar en marxa el ministre Fraga el 1964, per celebrar (encara) la victòria de la sublevació franquista. Mentre continua retenint una part dels documents catalans de Salamanca, incomplint la pròpia legislació estatal al respecte, el Govern espanyol insisteix a oblidar els crims del franquisme, la manca de drets polítics, l’exercici de la repressió i la tortura i la pau dels cementeris de les seves execucions fins al darrer moment, la violència d’estat permanent al llarg de gairebé quaranta d’aquests setanta anys. Vergonyós.

Ubasart, Gemma (secretaria general de Podemos a Catalunya).
Atiar l’odi.
Podemos Catalunya: com va dir aquell, no se sap si és coincidència o declaració d’intencions, però el nom és fortament revelador, en matèria social i nacional. Esporgar el país de corruptes és altament recomanable, gairebé tant, com de sectaris. Fins i tot el nou partit ha hagut de sortir al pas de les declaracions de la Ubasart i acceptar l’error. Això sí, a l’atac, els qui les hem criticat (com sempre, tots) és que volem tapar les retallades de CiU. El cert és que, si hem de creure les enquestes, l’estrella de la nova formació, després de tocar sostre en el tombant del canvi d’any, sembla que ara veu declinar el seu auge. La volàtil política actual farà probablement que vegi força rebaixades les seves expectatives sense ni tan sols haver-se enfrontat a un combat electoral de primer ordre.

Valls, Carme (vicepresidenta de Federalistes d’Esquerra).
Estranys companys federals.
L’entitat dependentista nascuda d’una part de les restes de Ciutadans pel Canvi hauria d’afegir al seu nom la paraula Espanya. Bàsicament, perquè hi ha molts independentistes que ens considerem federalistes d’Esquerra i aspirem a uns Estats Units d’Europa seriosos. Aquesta setmana han estat notícia per un debat en el qual Miquel Iceta (en ple procés de descomposició) ha donat l’alternativa a un Albert Rivera federalista sobrevingut. L’evidència del traspàs, acomboiat pel Pont Aeri, ha fet que, a darrera hora, se’n retiressin els representants d’ICV i UDC, partits que es troben (gairebé) a les antípodes ideològiques del dependentisme fort de Ciudadanos. Una reacció normal, si tenim en compte el fonamentalisme constitucional que, fins ara, els tarongets han mostrat de manera imperturbable i que els porta ara a proposar només uns quants retocs tècnics a la Carta Magna confegida fa gairebé quaranta anys a l’ombra del franquisme.

dimarts, 17 març de 2015

Bestiari del procés: M. L. Luna, A. Pastor i A. Rivera

Luna, María de los Llanos de (delegada del Govern espanyol a Catalunya).
Política colonial.
Després del tracte impresentable d’un magistrat metropolità a l’encara regidor barceloní Joan Laporta, aquesta setmana hem tingut la nostra dosi habitual de supremacisme lingüístic amb el maltractament denunciat, a través de la Plataforma per la Llengua, per part d’una advocada que assistia un estranger en un centre d’internament per a estrangers. Del despropòsit em quedo amb la sensació de reclusió i aïllament en terra revoltada que comencen a palesar els funcionaris colonials: el menysteniment del català es va fer a crits de "Aquí se habla en castellano. Aquí tiene usted que hablar en castellano y no en catalán. Estamos en unas dependencias españolas y aquí se habla español y punto". És a dir, que més enllà del seu tancat ja se saben en terra hostil. I el desfogament a base de pixar-se sobre l’estelada no els ho farà més falaguer.

Pastor, Ana (ministra espanyola de Foment).
Cleca europea.
Amb el vot unànime dels diputats regeneracionistes de Ciudadanos i Podemos per intentar impedir-ho (ja sabeu, els qui han d’acabar amb el bipartidisme antic però que, quan arriben els temes importants, voten amb els de sempre com un sol home), aquesta setmana el Parlament europeu ha censurat sense contemplacions el model espanyol d’infraestructures aeroportuàries, basat en la centralització, consistent a posar tota la xarxa al servei del creixement d’un sol aeroport central que, tot i això, perquè és impossible violentar les lleis universals de la física, els darrers anys es veu superat en nombre de passatgers pel del Prat. No patiu que no reaccionaran: des de sempre, el seu propòsit no és de solvència econòmica, sinó de supremacia política. I en això cremaran les barques davant l’astorament del món.

Rivera, Albert (president de Ciudadanos).
Guerra bruta.
Mentre els mitjans de sempre continuen llançats a impulsar la seva candidatura, els seus militants de peu continuen les pràctiques d’intoxicació a les quals ens té acostumats el dependentisme. Mentre l’IBEX35 i “El País” es posen d’acord per erosionar les expectatives electorals de Podemos i del Partido Popular, hi ha qui es dedica a fabricar cartells de falsa bandera per incriminar l’independentisme. Sota la cobertura de Societat Civil Catalana, la plataforma dependentista generosament regada (potser) amb els recursos dels 300 i del Ministeri de l’Interior, la veu pública de la qual, una setmana més, és la d’un protofranquista convicte i confés. El més divertit serà veure l’Enric Millo disculpant-se pels seus tuits contra els organitzadors i a Manos Limpias aconseguint, amb la seva demanda, la condemna dels implicats. Ah, que serà que no. Llàstima.

dilluns, 16 març de 2015

Un CEO que manté les constants vitals

Em sap greu insistir-hi, però el darrer baròmetre del CEO (encara, estimat lector/a que t’hagi desanimat), des del meu punt de vista, abunda en les constants bàsiques del país dels darrers anys. Pel que fa a la qüestió de la independència, reflecteix la resposta a una pregunta canviada. Ara ja no es realitza sota la fórmula, pròpia de les preguntes electorals, de “què votaria vostè si demà se celebrés un referèndum”, sinó, sota la genèrica i potser més pròpia dels desitjos que de l’analítica, “què vol vostè”. La diferència entre una i altra pregunta és que fa desaparèixer pràcticament el nombre d’indecisos i ens ofereix el resultat amb més d’un 92% de participació, possibilitat, crec, força irreal. El cert és que el 44,1% de catalans que s’expressen pel sí són, en general, més joves i més ben formats, i per tant el seu gruix tendirà a créixer a mitjà termini i és més sòlid i raonat del punt de vista de les preferències. En sentit contrari, els que es manifesten en contra són sobretot més grans: com a Escòcia, la victòria del No es fonamenta en els 21 punts d’avantatge obtinguts entre els majors de 65 anys.

Pel que fa a la part dedicada als resultats d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, l’enquesta recull la solidíssima persistència dels grans blocs en la política del nostre país. Un de més important, situat entre el 45 i el 50% dels electors, que pertany a l’electorat sobiranista i que es correspon amb les característiques del Sí en el referèndum. L’enquesta mostra una redistribució interna del vot en favor de la CUP amb un manteniment global a l’entorn dels 74 diputats actuals, és a dir, una majoria absoluta. Un segon bloc, el clarament autonomista-depedentista, agrupa ara les forces en la candidatura de Ciutadans, amb una reculada del PPSOE. El darrer, el de l’unicornisme federal, s’articula cada vegada més al voltant de Podemos. No s’aprecia una transferència de vots important entre el bloc sobiranista i els altres; només, el fet que el possible creixement del sobiranisme en enquestes anteriors recula en aquesta, sobretot com a conseqüència de la mobilització que ha provocat en sectors habitualment abstencionistes l’aparició de la formació de Pablo Iglesias. En conjunt, pocs canvis de fons, doncs. Però caldrà esperar, perquè més de sis mesos és tot un món.

diumenge, 15 març de 2015

Bestiari del procés: J.M. García-Margallo, P. Iglesias i S. López

García-Margallo, José Manuel (ministre espanyol d’Afers Exteriors).
Setmana gloriosa.
L’acció del ministeri que defensa els interessos d’Espanya a l’exterior mereix atenció aquesta setmana. El consolat espanyol a Brussel·les va expulsar fa uns dies un català de les seves instal·lacions davant la seva proposta perquè no li era admès un document judicial escrit en català. El més bo de tot, li van dir que anés a la delegació de la Generalitat perquè li traduïssin: però, en què quedem, no eren sobreres perquè els interessos dels catalans ja estan ben representats per la diplomàcia depenent de Madrid? Per arrodonir la festa, el ministre ha declarat secretes les despeses ingents de les 117 ambaixades i consolats (no com les oficines exteriors del Govern català!), alhora que el Parlament europeu clavava un nou mastegot al Govern espanyol per la seva insistència a marginar Kossove en el concert internacional de les nacions. Ridícul rere ridícul.

Iglesias, Pablo (secretari general de Podemos).
Monarquisme d’enquesta.
Tancat al despatx, observant les enquestes. És fàcil imaginar-se així, hores i hores, l’equip que comanda el partit del bucle. Marxisme pur, tenen uns principis, però estan sempre disposats a canviar-los si cal. Han comprovat que l’opinió de la majoria dels espanyols sobre la monarquia és positiva. Que tot i les caceres majors i menors del pare, la institució conserva uns índexs de popularitat notables. I han pensat que, tot i que són republicans de mena, no poden enfrontar-s’hi a camp obert. Solució: que Felip VI es presenti per ser cap d’Estat. Amnèsia total sobre el que els borbons han representat per a la llibertat dels pobles peninsulars. Més centralisme madrileny. Com sempre. Una altra vegada (i ja comencen a ser unes quantes), autèntica impostura. “Postureo” regenerador que cada dia cola menys i que, víctimes de la seva giragonsa populista, encara els caldrà accentuar.

López, Sergi (actor).
Agents del procés.
Lligat de fa anys a la CUP, el recordem en aquell celebrat discurs el dia de la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana: aquesta setmana (recordem-ho amb alegria, caram!) ha fet exactament tres anys del naixement d’una institució que ja és clau en la història del nostre país. Sergi López ha aprofitat una entrevista al diari argentí de referència, “La Nación” per explicar, amb senzillesa, perquè els catalans volem fer la nostra, exactament igual que ells. Cada nació té dret a autogovernar-se i la nostra només pot fer-ho, essent respectada i digna, si surt d’Espanya. L’actitud de l’actor, com la del jutge Vidal justament homenatjat aquests dies a Girona, apel·la a la responsabilitat de cadascú en l’èxit del procés d’alliberament nacional. Més encara en aquests moments en els quals, a banda i banda (incomprensible) s’intenta insuflar pessimisme per terra, mar i aire.

dissabte, 14 març de 2015

Bestiari del procés: E. Aguirre, D. Camats i N. Català

Aguirre, Esperanza (candidata del PP a l’alcaldia de Madrid).
Suspendre la realitat.
Tot i que es difícil escapolir-se’n, reconec que (més enllà de compadir-nos pels pobres guàrdies urbans de la capital) no m’interessa gens la seva nova aposta política; no farem aquí com alguns mitjans catalans que, bona part del cap de setmana passat, dedicaven quatre de les seves cinc primeres notícies de l’edició digital a la política local madrilenya. Aguirre és notícia perquè ha proposat suspendre la realitat i deixar-la fluir només a porta tancada. Diu que, d’entrada, l’Athletic i el Barça no haurien de participar a la Copa perquè ni els clubs ni les seves aficions respecten els símbols espanyols (recordeu la dita, no barregeu mai política i esport!). Si no hi ha més remei, però, ja que han arribat a la final, caldria suspendre-la o com a mal menor i jugar-la a porta tancada. Les opinions lliures, però cadascú a casa seva.

Camats, Dolors (co-coordinadora d’ICV).
Confiança infinita.
Encapçalant un grup de veterans independentistes (alguns d’ells en retirada, com ara Jaume Bosch o Ricard Gomà), la diputada Camats ha publicat un article aquesta setmana a l’ARA per justificar la nova oportunitat que pretenen que la majoria dels catalans atorguem a una Espanya que ja ha demostrat per activa i per passiva, de totes les maneres possibles, que no ens vol sinó com a súbdits pagans. Diuen que ningú podrà expulsar-los del sobiranisme. No, i ara! Simplement, tot el sobiranisme, amb l’ANC i l’Òmnium, començarà, després del 24-M, una intensa campanya per la independència fins el 27-S, demanant el vot per construir un estat independent, a partir d’un acord mínim que constarà als programes electorals de CiU, ERC, la CUP i qui vulgui afegir-se. ICV-EUiA no hi serà i els seus vots seran comptats aquella nit amb els de Ciudadanos i el Partido Popular.

Català, Neus (supervivent del camp nazi de Ravensbrück).
Més memòria que mai.
El president Mas ha respost al sectarisme d’alguns atorgant la Medalla d’Or a una veterana lluitadora comunista per la memòria de l’horror, la gairebé centenària resistent al nazisme Neus Català. És un record més necessari que mai, ara que, al nostre país, el protofranquisme (per a vergonya immensa de l’Europa malalta que el premia) torna a disposar de mitjans ingents de propaganda, ben parats per sufocar l’exercici de la lliure determinació del nostre poble. Com ella, la resta dels catalans som també al final d’una gran carrera de fons. En paraules d’un altre dels guardonats, l’escriptor (memòria diària del nostre present) Josep Maria Espinàs, ens "cal resistir amb la duresa del ferro si volem aconseguir el premi de l'or: la independència". L’exemple de tots dos, resistència i constància, les qualitats que necessitem per guanyar.

divendres, 13 març de 2015

Una segona lectura del GESOP

Una vegada la gent d'"El Periódico" ha posat a disposició de tothom les dades del darrer Baròmetre del GESOP, de març de 2015, m'han sorgit alguns dubtes que voldria compartir en aquest país. Com sempre, partint de la comparació amb altres sondatges de la mateixa sèrie, sobre idèntiques preguntes. Hi ha una de comuna, en relació a si l'enquestat se sent o no independentista i des de quan. La suma dels percentatges dels qui es declaren independentistes (ep, per lògica, menys dels qui votarien sí a la independència, aquesta és una precisió important!) s'ha rebaixat des del 49,5% del gener de 2013 al 44,9% d'ara, passant pel 46,4% del novembre de 2014. Aquesta seria una conclusió lògica, però, si la mostra es mantingués estable en el temps. Cosa que no succeeix en aquesta enquesta.

Tenim elements precisos per pensar que ha canviat de forma substancial (no dic si ara s'ajusta més o no a la realitat): perquè, simultàniament, el nombre d'enquestats nascuts a Catalunya ha anat baixant també en la mostra (que no en la realitat) d'un 75% en la primera data a un 69,4% en març de 2015, una reculada molt més espectacular que la dels qui es consideren independentistes. Per considerar la validesa d'aquestes dades cal tenir en compte que, d'acord amb el darrer cens del 2011, ajustades per als menors, un 76,8% dels ciutadans amb nacionalitat espanyola residents aquí eren nascuts a Catalunya i que, a data d'avui, ho són un 72,3% dels majors de 18 anys (per tant, amb dret de vot). La conclusió és senzilla: més enllà de lectures interessades, la solidesa del bloc independentista sembla extraordinària i, en tot cas, reforçada encara per un cert biaix contrari en la mostra de la darrera enquesta del GESOP.

dijous, 12 març de 2015

Fem una crida contra el pessimisme?

Comparteixo plenament una de les darreres reflexions d’en Salvador Cardús: si en alguna cosa s’està en sortint el cantó fosc de la força dels de sempre (ell ho diu d’una altra manera) és en el desànim i la manca de confiança dels partidaris de la plena llibertat de Catalunya. De manera per a mi força incomprensible, el pessimisme més eixorc envaeix de fa mesos les pròpies files, per a satisfacció dels nostres adversaris. Vol dir això que no hem de criticar els errors propis? No, i ara. Sempre ho hem fet i ho farem. És més o hem de fer. Però no obsessivament fins al punt de convèncer-nos a nosaltres mateixos que no hi ha sortida. Mentre som al divan del psiquiatra l’”establishment” ha optat per fomentar el reagrupament del vot dependentista a Ciudadanos, fet que, a la darrera enquesta de GESOP per a “El Periódico” ha donat major visualització demoscòpica electoral a aquell espai. En realitat, es tracta, de moment i a l’espera de nous sondatges, d’una simple redistribució del vot català que encara creu en Espanya.

Què passa del cantó del sobiranisme? Hi ha hagut tries que han destrempat. Segur. Tot i això, les mateixes enquestes detecten que la solidesa de l'espai independentista configurat entre 2010 i 2014 és senzillament enorme. És cert que no anem al ritme que molts (un servidor, el primer) voldríem. Però, si elevem la mirada, el cert és que totes i cadascuna de les passes dins l’antic espai catalanista caminen en la bona direcció: del PSC van sortir definitivament, fa mesos, els sectors sobiranistes; ICV es posiciona més enllà que mai i el quadripartit que s’albira a Espanya farà cada dia més inviable el seu posicionament de reforma constitucional; UDC decidirà definitivament el 14 de juny afegir-se a un programa per a la independència; i CDC parla ja inequívocament en els seus papers (més enllà d’etiquetes de nacionalisme més o menys encertades) de la independència com a objectiu. Sí, anem lents, en dièsel, però en una direcció inequívoca i amb totes les possibilitats de triomfar si aixequem l’ànim i tornem a seduir d’una punyetera vegada.

dimecres, 11 març de 2015

Bestiari del procés: S, Rodríguez, R. Romeva i J. Rull

Rodríguez, Santi (diputat del Partit Popular al Parlament de Catalunya).
Horitzó repressiu.
Després que, una setmana més, el diputat Sergio Santamaría (un de tants friquis que aviat perdran la feina a la bancada popular) provoqués, fins a la sacietat, la paciència infinita del diputat David Fernández, president de la comissió del cas Pujol, el Partit Popular s’ha acabat de cobrir de glòria amb l’aparició de Santi Rodríguez en una batussa amb el portaveu del Govern Francesc Homs. Molt destacable la seva referència a la (en realitat, inexistent) legislació alemanya que prohibeix presentar-se a les eleccions les formacions polítiques contràries a la constitució. Com sempre, girant la realitat: allà es tracta de protegir-se del retorn del totalitarisme feixista, justament el que els populars apliquen aquí per garantir que els catalans no ens puguem expressar democràticament. Un avís, doncs. La llei de partits com a fre al normal desenvolupament del 27-S.

Romeva, Raül (exparlamentari europeu d’ICV).
Temps de decidir.
És moment per als valents. Per a la dignitat i la coherència. El procés ens farà, a la majoria, molt millors. Un dels cervells més brillants de la política catalana ha pres una decisió humanament compromesa: abandonar la comoditat del seu partit de tota la vida per impossibilitat de defensar el seu actual projecte, vinculat a una Espanya que tothom (inclosa la direcció d’Iniciativa) sap que no canviarà. Bàsicament, perquè no ho vol una clara majoria dels espanyols. Esperem que Romeva mantingui de ple la seva contribució pública a l’enfortiment del procés d’independència. Si no és el seu desig fer-ho des d’alguna de les llistes de les plebiscitàries del 27-S, convindria que aprofités alguna de les diverses plataformes de la societat civil. Algú ha parlat aquests dies de la possibilitat que succeís Carme Forcadell al capdavant de l’Assemblea. Sembla una idea formidable.

Rull, Josep (coordinador general del comitè de direcció de CDC).
Gir definitiu.
El president Mas apareixia aquesta setmana, en declaracions a la CNBC, des del MWC2015, parlant prou clarament de l’aspiració a la llibertat plena. Amb unes bases alineades en més d’un 80% amb l’objectiu, els temps dels sinònims pal·liatius, afortunadament, va quedant enrere. Hi contribuirà el document que ha començat a discutir la direcció convergent en vistes a la convenció que celebrarà el proper mes de juliol: passar de la fase de "recuperació de la consciència nacional" i una estructura institucional d’autogovern a "crear un estat propi que participi amb veu pròpia en les institucions de governança mundial i tingui una específica vocació europea i mediterrània". D’això el document en diu “fer estat”. Som ja a només un pas de dir “volem la independència”. Confiem que el donaran en el programa acordat entre tots els sobiranistes per a les eleccions del 27-S.

dimarts, 10 març de 2015

Bestiari del procés: F. Homs, J. Laporta i M.J. Lecha

Homs, Francesc (conseller de presidència i portaveu de la Generalitat de Catalunya).
Es costos de la dependència.
Després de la tasca ingent del Consell per a la Transició Nacional, a la qual, per cert, el món sobiranista en general i el Govern en particular hauria de treure molt més profit per a generar el debat públic que volem, aquesta setmana el conseller Homs ha anunciat que la Generalitat treballa també en la publicació d’un llibre negre sobre el procés de recentralització que du a terme el Govern espanyol des de fa massa anys. Es tracta d’una idea excel·lent: cal saber que, com el CIS ens ha tornar a recordar aquests dies, hi ha una majoria sòlida d’espanyols favorable a deixar les coses com estan o fins i tot a anar enrere en matèria autonòmica. Que, per tant, és fals que l’alternativa a la independència sigui cap tercera via, sinó la inexorable liquidació de l’autogovern.

Laporta, Joan (expresident del FC Barcelona).
Justícia nacional.
La caverna mediàtica madrilenya s’ha abraonat sobre el regidor barceloní, amb les seves tècniques habituals d’intoxicació. Es tracta, com gairebé sempre quan es parla sobre Catalunya, més encara si és en matèria lingüística, de girar la realitat com un mitjó : per art de màgia, una simple petició (absolutament respectuosa) de poder emprar la llengua pròpia en un judici celebrat a Catalunya, ha mudat en resistència i negativa a parlar castellà, com tothom sap “la llengua de tots”. De veritat que val la pena veure les imatges i escoltar la petició de Laporta, feta sense un bri de presumpció. Si, després de presenciar una estampa com aquesta, quaranta anys després de la mort del dictador, penseu que no existeixen motius fundats de dignitat per marxar és que esteu disposats a empassar-vos-ho absolutament tot.

Lecha, María José (candidata de @CapigremBCN a l’Ajuntament de Barcelona).
Coherència de risc.
Tot i rels rumors que havien apuntat a la possibilitat que David Fernández en fos cap de cartell, la designació d’aquesta veterana lluitadora de carrer, tot fent tàndem amb la Maria Rovira, acredita, novament, l’aposta arriscada de les CUP per la coherència extrema en la seva acció política. Recanvi radical de quadres i de veus a les institucions. Preferència per la política de carrer: evitar a tota costa l’empoltronament polític. Contrasta radicalment amb la designació, resultat del càlcul i la negociació, d’altres candidatures autoproclamades com a renovadores, on desembarquen fins i tot diputades procedents de la Carrera de San Jerónimo. Autenticitat contra impostura. El repte del 5% serà molt difícil, però la gent de la CUP sembla convençuda que només des de la solidesa de la tasca de formigueta es pot construir un futur realment nou.

dilluns, 9 març de 2015

No és país per sectaris

És una epidèmia en una part de l’esquerra del país. Aquella que és incapaç de fer una abraçada a l’adversari amb el qual, tot i confrontat en gairebé tot, comparteix alguns valors essencials. Em va impactar fa uns mesos en boca de la Gemma Galdón: ella mai donaria suport a la independència, bàsicament, perquè el nou estat podria governar-lo la dreta catalanista; no entro en la incoherència salvatge que suposa, en canvi, acceptar la dependència de l’Espanya del Partido Popular, Ciudadanos i Vox. Em refereixo a una visió de la política que defensa no pas que el teu projecte és el millor per garantir la prosperitat i el benestar de la majoria, sinó que és l’únic que té dret a exercir el poder. Fa pocs dies, la mateixa hisendada protagonista ha confirmat que no vol participar de les llistes de Podemos al Parlament perquè hauria de compartir espais amb gent de Convergència, una mena d’empestats.

És l’odi que es difon durant temps i temps en determinats espais i que traspua finalment en entrevistes com la de Gemma Ubasart a “El Periódico” de fa uns dies, en la qual proposa centrar la campanya de la nova formació magenta per al 27-S en sacsar l’odi contra el president Mas. I per arrodonir-ho, la convergència (amb perdó) d’ICV-EUiA amb Podemos es veu certificada en les declaracions del co-coordinador de la coalició, Joan Herrera: es proposa, ens diu, refundar el país, sí, però sense CiU. És la mateixa idea de la Galdón: un país sense dreta. A un servidor, que mai els ha votat ni probablement els votarà, li provoca una profunda inquietud aquesta visió del món en la qual només els purs tenen dret a governar. Segur, segur que no és nova política. Fa molts anys que s’aplica arreu del món. Ara, per exemple, a Corea del Nord i a l’Estat Islàmic, per posar només dos exemples. El país nou que volem la majoria dels catalans, no hauria d’excloure ni la gent de dretes ni la d’esquerres: només els sectaris.

diumenge, 8 març de 2015

Bestiari del procés: C. Espinosa de los Monteros, G, Galdón i J. Herrera

Espinosa de los Monteros, Carlos (comissari de la “Marca España”).
De visita a les colònies.
Amb la presentació del periodista mediàtic Manuel Fuentes i la participació estel·lar de la delegada del Govern espanyol i l’encara portaveu “protofranquista” de Societat Civil Catalana (entre altres figures destacades del dependentisme català), i amb convit inclòs (del tot inexplicable!) als platós de la televisió pública catalana, el responsable de la “Marca España” s’ha passejat per la capital del país, en un intent desesperat de cridar a l’espanyolització del Mobile World Congress 2015. Tot plegat mentre, curiosament, la premsa madrilenya s’esforçava amb la màxima intensitat a ignorar un dels esdeveniments econòmics i tecnològics més importants de l’any. És clar, només els interessa utilitzar-nos com a aparador, tot i que, segons ells mateixos avisen, el procés espanta les inversions i és una mostra de la nostra voluntat d’aïllament. Coherència total.

Galdón, Gemma (membre del Consejo Ciudadano de Podemos).
De bigues a l’ull.
Impostura total, protagonitzava fa algunes setmanes una picabaralla a les xarxes socials sobre la precarietat del personal docent a les universitats, de la qual, naturalment, ella s’oferia com a model punyent. Però, sorpresa, com el col·lega Juan Carlos Monedero, sembla que és, alhora, una autèntica empresària d’èxit. Gràcies al portal de transparència de la seva formació, ella mateixa ha fet saber que gaudeix d’un pis de propietat a Barcelona i de 285.000 euros als seus quatre comptes corrents bancaris. A banda dels ingressos procedents de les seves múltiples col·laboracions als mitjans, fets a base d’informes de seguretat? No ha d’existir certa proporcionalitat entre esforç i retribució? La immensa majoria dels seus conciutadans no veurem mai aquesta quantitat. Però, tot i això, som casta. I ella, una altra vegada, víctima d’una cacera de bruixes.

Herrera, Joan (co-coordinador general d’ICV-Verds).
Convenció Irracional.
Pel qui no siguin molt, molt “hooligans”, la darrera convenció del partit a Sabadell ha estat de traca i mocador. Per molt que estigui en vies de dissolució dins Podemos, el pitjor que pot fer un partit és tractar els electors d’imbècils. És un intent d’alt risc. El temps ho dirà. Afirmar que vols un Estat lliure dins l’Espanya del Partido Popular i Ciudadanos (perquè amb aquests sí que estàs disposats a pactar-la) és espectacular. Parlar de voluntat revolucionària després de 35 anys d’acomodament, afaiçonament, apuntalament o justificació (depèn del moment) del sistema de la Transició és brutal. Realment, des d’una desconnexió radical, la de les poltrones que han ocupat durant dècades, cal pensar que els electors són molt, molt rucs per llançar missatges com aquests. I per això agonitzen políticament.

dissabte, 7 març de 2015

Bestiari del procés: M. Carol, A. Colau i A. Colomines

Carol, Màrius (director de “La Vanguardia”).
De la censura a la mentida.
El comportament del procurador comtal en l’afer Sánchez Piñol ha estat un dels més lamentables de la història del “periodisme” català en molts anys. Després que l’escriptor posés en evidència la censura de la qual havia estat objecte i que en Màrius encarregués a Francesc Granell un patètic article de resposta, que cridava a amagar la repressió que l’exèrcit espanyol ha aplicat històricament als catalans, finalment, el director del semi-gratuït (que encara ha de dir una sola veritat sobre el cas) ha decretat la fi de la relació del diari amb l’escriptor. Uns quants hem esperat debades durant la setmana que els grans bucs insígnia de la comunicació i l’opinió catalana en fessin algun tipus d’esment. Ai, si hagués estat contra una veu dependentista! El clam no me’l puc ni arribar a imaginar. Quanta indignitat al camí...

Colau, Ada (candidata de @BcnEnComu a l’Ajuntament de Barcelona).
Pair la crítica.
Aquesta setmana, per aclamació, Ada Colau ha esdevingut cap de llista de la candidatura del conglomerat ICV-EUiA, Podemos i Procés Constituent a l’Ajuntament de Barcelona. Fa més d’una setmana que els pregunto a les xarxes socials si donaran suport a l’entrada del consistori de la capital del país a l’Associació de Municipis per la Independència. El dia que fa 9, la @nurialb (no sé exactament en nom de qui) em diu que això és vella política: que faci la proposta al seu web i que ja ho votaran. Intento fer-ho però el manual d’instruccions és monolingüe espanyol. Li exposo la meva contrarietat i li plantejo si el fet que ICV els financi la seva campanya pot influir-hi o no. M’acusa de trollejar i s’acomiada. I, entretant, el perfil oficial sense dir ni piu. Tota una lliçó de nova política.

Colomines, Agustí (professor i assagista).
Animar la parròquia.
Hem de dir que tot va fatal. És obligatori. Com a exemple paradigmàtic de l’actitud malaltissa de molts independentistes de pedra picada, cal posar aquesta setmana, a parer meu, l’actuació del professor Colomines durant el debat polític nocturn del canal 3/24. Després de carregar contra les esmenes presentades per Esquerra als pressupostos, en suport de la creació d’estructures d’estat en diversos àmbits essencials, acusa els republicans (sense massa dissimulació) de manca de patriotisme, confirma el desinflament de tots els independentistes que, com ell, no militen a cap partit (què bo!) i s’alinea, per posar la cirereta al pastís, amb la tesi de Miquel Iceta i Joan Herrera segons la qual a les eleccions del 27-S no decidirem res sobre la independència. Quina contribució tan absolutament extraordinària, la seva, a la unitat i a l’èxit del procés!

dijous, 5 març de 2015

Canvi, continuïtat i coses rares del GESOP

Si alguna cosa ha caracteritzat les enquestes a Catalunya des de fa anys és l’existència de (almenys) dos grans àmbits de vot clarament diferenciats. D’una banda, el bloc tradicionalment nacionalista. L’enquesta el situa en la forquilla 67-70, amb un desgast respecte a enquestes anteriors per als partits que van protagonitzar l’espectacle negociador posterior al 9-N i premi per a la responsabilitat de la CUP. Per primera vegada, però, no es produeix només una redistribució de pesos dins aquest espai (amb l’eclosió dels anticapitalistes), sinó una pèrdua de pes neta respecte a la situació actual que podria arribar, segons l’enquesta, fins al set escons. És l’aspecte realment nou: fins ara el bloc nacionalista, esdevingut gairebé al cent per cent independentista (aquest és el gran canvi d’ençà del 2010!), sempre havia tingut majoria absoluta al Parlament de Catalunya. En tot cas, més enllà de la cuina, la intenció directa de vot als partits independentistes assoleix la cota del 51,5%.

A l’altra banda de l’espectre nacional, la suma de Ciutadans, PP i PSC (ara 48 escons), la clava amb entre 45 i 48 escons. L’intens treball de l’establishment, però, aconsegueix que, per primera vegada, Ciutadans aparegui com l’autèntic element central d’aquest pol, doblant en resultats populars i socialistes. Tanmateix, si tenim en compte que és lògic pensar que una part dels escons assignats a Podemos prové de l’espai socialista, sembla raonable pensar que el bloc dependentista pugui estar (no sabem ben bé en quina mesura) sobre-representat. Finalment, l’eclosió dels de Pablo Iglesias comença a minvar, una vegada l’establishment li ha retirat el suport inicial, i ICV-EUiA continua amb la seva davallada inexorable. Dues constatacions per acabar: la primera, algunes dades estranyes de l’enquesta, com ara que, en la intenció directa de vot, tant els nuls com els destinats a altres se situïn per sobre del vot de PP, ICV i PSC; i encara que fins a un 84,9% dels enquestats declari el seu vot, configurant una participació senzillament impossible. Finalment, la certesa que, a poc més de dos-cents dies per al dia D, tenim molta feina a fer i cal recuperar la iniciativa quan abans.

dimecres, 4 març de 2015

Bestiari del procés: S. Sáenz de Santamaría, X. Valls i S. Vidal

Sáenz de Santamaría, Soraya (vicepresidenta del Govern espanyol).
“Demolition woman”.
Qui avisa no és traïdor: el “Gobierno” espanyol, ens recorda sovint, ve a Catalunya amb fets, no amb paraules. I tant. Entre els darrers, trobem una nova llei que recentralitza el control i la gestió de les adopcions internacionals, prenent una nova competència a la Generalitat de Catalunya. Som, certament, en una ofensiva sense treva. Aquí no hi ha alts al foc que valguin. Disparen amb armament pesant. Cal explicar-ho ben bé als nostres conciutadans: l’alternativa real a la construcció d’un Estat propi i independent per Catalunya no és l’unicornisme federal, sinó l’arranament de l’escassa autonomia que ens queda. Fa mal dir-ho, però convé no deixar-nos entabanar per aquells que pretenen ocultar quina és la pulsió majoritària a Espanya, a la qual, ells ho saben, s’acabaran plegant tard o d’hora. Així que, lliures o morts.

Valls, Xavi (periodista esportiu de TV3).
Veritats que couen.
Una allau d’histèrics (uns quants d’ells diputats-cridaners, que n’hi ha uns quants a la patètica bancada popular al Parc de la Ciutadella) han censurat amb tota mena d’insults a les xarxes socials una piulada d’aquest periodista esportiu. “Lo peor que le ha pasado al PP es la desaparición de ETA”. Tanta consideració envers les víctimes del terrorisme contrasta amb l’ús descarnat, permanent i espuri que d’aquest dolor ha fet, sense cap mena de rubor, durant anys i anys, el gran partit de la dreta espanyola. Utilització que aleshores, a tots aquests ofesos, no els provocava, segons sembla, cap mena de rebuig. Políticament, ETA (amb la seva intel·ligència de nivell estratosfèric) va donar una enorme força al PP dins i fora del País Basc. Ara, les expectatives electorals dels populars són allí les més baixes de les darreres dècades. I cou.

Vidal, Santiago (jutge suspès de l’Audiència de Barcelona).
La primera víctima.
El Consell General del Poder Judicial ha decidit suspendre tres anys en les seves funcions el jutge Vidal. Tres anys apartat de la feina. És molt gros. Una nova demostració de la marxa enrere de l’Estat pel que fa als drets fonamentals, a més d’un avís a navegants: qui ocupi càrrecs de responsabilitat i posi en dubte la unitat d’Espanya pot ser objecte de qualsevol mena de represàlia personal. Des de la discrepància sobre el model de construcció constitucional del jutge, és evident que el procés guanya la dedicació a temps complert d’un home íntegre i plenament compromès amb la construcció d’un estat independent. A la nit, a TV3, la reacció federalista de Joan Botella, de traca: com més bufetades i més humiliacions rebem d’Espanya, ens diuen, més evident és que no ens en sortirem sense pactar-hi. Són incansables.

dimarts, 3 març de 2015

Bestiari del procés: E. Roca, D. Rodríguez i A. Ros

Roca, Encarna (magistrada del Tribunal Constitucional).
No m’esquitxeu.
La doctora honoris causa per la Universitat de Girona deglutia un “cocido” de 35 euros i mig el cobert mentre el Tribunal Constitucional espanyol operava amb alegria un nou pas de rosca en el procés de sotmetiment de Catalunya. Ni una trista discrepància. Sense deixar oberta cap escletxa. Res de res. Només guaitar amb la boca plena com els magistrats que actuen com a corretja de transmissió del PPSOE plantegen una autèntica regressió competencial que trinxa una via de consulta (la no referendària) que ni tan sols la famosa sentència castradora de 2010 havia tocat. La Generalitat no té capacitat per preguntar sobre res a tots els catalans. Cap respecte per la voluntat de més de dos milions de conciutadans, d’una amplíssima majoria parlamentària. Una autèntica vergonya. Ara, això sí, sobretot, mantingueu-li a la senyora tots els honors acadèmics, que si no sereu titllats de cafres.

Rodríguez, David (alcalde de Solsona).
Crida a l’ordre.
Acostumats a altres temps, l’espanyolisme organitzat està molt queixós per la befa a l’exèrcit feta aquesta setmana en el marc d’un carnaval, el de Solsona. L’any passat, el “Gobierno” ja va actuar preventivament prohibint l’ús de l’uniforme de la Guàrdia Civil als carnestoltes. Em reservo l’opinió sobre la intel·ligència política dels organitzadors, naturalment, tenint ben en compte que no tenen perquè tenir-ne cap. Se suposa que els dependentistes ofesos eren partidaris d’intervenir-hi per dir-los sobre què podien o no fer befa. És un posicionament que recorda, clarament, quins són els referents polítics de Josep Ramon Bosch i els seus: uns temps d’ordre i moderació on, quan convenia, es prohibia el carnestoltes. Punt i final. Quan calia, que venia a coincidir amb les grans victòries del nacionalisme espanyol a Catalunya: les de Felip V i el general Franco el 1714 i el 1939.

Ros, Àngel (alcalde de Lleida i president del PSC).
Sempre es pot empitjorar.
La situació dels socialistes catalans alineats amb el PSOE és cada dia que passa més compromesa. La confecció de les llistes municipals ha posat de relleu la sagnia de quadres i militants i la dificultat per trobar candidats a àmplies zones del país. Gairebé, només queda l’Àrea Metropolitana de Barcelona i algunes altres ciutats. A Lleida, l’alcalde i la fins ara número dos han fet esclatar una batussa pública de conseqüències electorals imprevisibles, amb acusacions de corrupció que ja han acabat al jutjat. Sobta la quantitat de coses que un es pot empassar quan ocupa un càrrec públic i la memòria que es recupera en ser apartat d’una carrera política. Per exemple, hem sabut que Ros, en plena crisi, ha dedicat recursos municipals per valor de 36.000 euros en regals de cortesia. Un autèntic hara-kiri polític en viu i en directe.

dilluns, 2 març de 2015

El doble paper (clau) de l’Assemblea

Afortunadament, molts ho esperàvem frisosos, l’ANC ha engegat novament motors. Falten set mesos per al dia D (sí, Joan, dia D i hora H) i cal activar novament el món sobiranista, després de la destrempada general provocada pel desacord entre els principals actors polítics del procés. És d’una importància cabdal: el paper de l’entitat està cridat a ser (una altra vegada) absolutament clau en els propers mesos. Ho serà, estic convençut, en qualsevol dels possibles escenaris que ens esperen. Amb un 27-S desenvolupat amb normalitat democràtica, per assegurar de totes totes el seu caràcter plebiscitari. Una campanya pròpia de l’ANC pel Sí a la independència, que conjuntés cartells al carrer i grans actes conjunts amb els partits signants del full de ruta que arribarà, seria d’una enorme plasticitat per assegurar que tots els electors catalans entenguin la importància i el sentit del seu vot. Sobretot, per compensar la brutal campanya que, d’ICV a l’establishment, ha començat per negar-lo.

Però el paper de l’ANC serà també determinant en el cas que s’imposi un segon escenari. El d’una escalada sense precedents en la repressió. L’Assemblea ha de jugar un paper de primer rengle a l’hora d’impulsar la convenció d’electes que, eventualment, substitueixi les institucions suspeses des de Madrid. També, a l’hora d’organitzar, de la mà dels altres actors socials, la resistència popular a l’anul·lació de l’autonomia política. Explicar-ho no ens ha de fer por: tot i que, a hores d’ara, el partit del Govern espanyol llanci a l’opinió pública la idea que el procés està liquidat i confiï en què la judicialització del cas català ens aturarà, un bon resultat del sobiranisme a les eleccions municipals, combinat amb enquestes que marquin la proximitat d’una còmoda majoria sobiranista després de les eleccions del 27-S poden portar a un escenari de repressió desconegut. Ho hem comprovat fins ara: ells estan disposats a fer-ho pràcticament tot per salvaguardar la unitat d’Espanya; nosaltres, també ho hauríem d’estar per preservar els nostres drets polítics. I l’ANC ha de jugar-hi un paper determinant.

diumenge, 1 març de 2015

Bestiari del procés: C. Forcadell, J. Pujol Ferrusola i J. Pujol

Forcadell, Carme (presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana).
Escalfant motors.
Amb la benzina de la repressió a tot gas, aquesta setmana l’ANC ha decidit arrencar novament la campanya que ens ha de conduir fins el 27-S. Després de tants mesos justificant el nostre dret a votar, finalment, podrem entrar a fons en el debat sobre les conseqüències de la independència. Sé que em faig pesat però caldria també encetar la discussió sobre les de la dependència: només podrem valorar adequadament els suposats costos de marxar si tenim en compte, simultàniament, els de quedar-nos en un estat que camina cap a una regressió sense precedents. Hi ha, a més, molta feina a fer de cara a les municipals: cal convèncer els (com a mínim) dos milions de votants actius independentistes que el 24-M la seva tria serà fonamental per disposar d’unes institucions de base, els Ajuntaments, ben alineades amb el moment culminant del procés.

Pujol Ferrusola, Jordi (empresari intermediari).
Símbol d’una època.
Potser ha nascut una estrella. Moralment buida, això sí. D’una fatxenderia en molts moments repulsiva. Davant l’escassa dedicació/preparació dels seus oponents, repetint la seva declaració davant del jutge i amagant amb la posada en circulació d’una versió de la Camarga en realitat antiga. Més enllà de la seva capacitat de seducció (entre altres conegudes facultats), el pas del fill gran dels Pujol per la comissió parlamentària que tracta l’afer de l’ex-president, ha servit per retratar tota una època (més de dues dècades) de la política i l’economia a l’oasi autonomista català. El gran intermediari, l’aconseguidor, el comissionista, ha construït una fortuna sobre la seva capacitat per barrejar-ho tot. Catalunya i el president. El país i el partit. Catalunya, el president i el partit amb el patrimoni personal i familiar. Una autèntica pena. Sí, no ens ho mereixem. Desterrem-ho per sempre.

Pujol Soley, Jordi (expresident de la Generalitat).
Autonomisme liquidat.
La nova escenificació dels Pujol al Parlament és un veritable símbol de la fi de l’autonomisme, justament del que volem des de sempre els independentistes. La fi d’un model de relació política entre Catalunya i l’Estat espanyol basat en la tolerància del campi qui pugui a canvi de no molestar massa. De donar recolzament aritmètic-parlamentari a la majoria de torn en dificultats al Congrés, cada vegada que fos necessari, a canvi de les corresponents engrunes. Tot això, s’ha acabat. També, caldria, tota manera de fer que confongui el desplegament dels legítims interessos personals en l’àmbit privat amb l’ocupació de i l’acció des de les esferes del poder públic. Tot això, s’ha acabat. És una gran virtut d’haver posat en marxa el procés cap a la independència. Si no fos així, continuaríem al fangar. En voleu encara més proves de la conveniència del camí iniciat?

dissabte, 28 febrer de 2015

Bestiari del procés: R. Albinyana, J.R, Bosch i R. Espadaler

Albinyana, Roger (responsable de l’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya).
Escalfant l’horitzó.
Convidat pel Parlament escocès, va exposar fa uns dies quines són les característiques de la política internacional de la Generalitat i les traves que (de la ridícula censura a la presentació d’una novel·la al boicot de conferències organitzades des del món acadèmic) està desplegant la xarxa diplomàtica del Govern espanyol. En la seva intervenció, a més, va llançar un interessant avís a navegants, potser el primer, tan nítid, per part del Govern Mas: si el 27-S es constitueix una majoria parlamentària sòlida i un Govern independentista eficaç, en el cas que el Govern espanyol no s’avingui a negociar un procés de secessió pactat, s’acabarà per fer una Declaració d’Independència. De cara en fora i de cara en dins convé que tot plegat estigui molt i molt clar quan abans.

Bosch, Josep Ramon (president de Societat Civil Catalana).
Força vella.
L’entitat nascuda a instàncies del PPSOE, refosa sota la inspiració de la delegada del Govern espanyol a Catalunya, la virreina “Llanetes” (segons terminologia Sánchez-Camacho a la Camarga), ha estat premiada aquesta setmana (a proposta dels seus mateixos impulsors, estil Juan Palomo) per una dilatadíssima trajectòria de set mesos plena d’èxits espaterrants de convocatòria al servei de la unitat d’Espanya. Alhora, nomes alguns mitjans catalans han volgut difondre les vinculacions del seu portaveu amb la ultradreta espanyola. Que les institucions europees guardonin una entitat amb cares com aquesta, directament feixistes de sentiment i acció, no és precisament una passa endavant per consolidar una imatge de la UE que, al nostre entorn, es va deteriorant de manera imparable. Així sí que ens acabaran fent fora. I, de fet, si són aquests els valors que volen potenciar, ens faran un favor.

Espadaler, Ramon (secretari general d’Unió).
Escac i mat?
Amb la prudència que els caracteritza i sense deixar-se empentar, UDC va fent les darreres passes abans d’assumir que el 27-S defensarà un projecte independentista compartit amb CDC. Sí o no? Només apareix a l’horitzó el dubte que el partit no posi a votació dels militants el programa comú acordat pel conjunt del sobiranisme, sinó algun altre plantejament més moderat, pensat precisament per matisar-lo, per rebaixar-lo. Si així fos, aquesta pirueta podria arribar a afectar seriosament la credibilitat de l’aposta independentista de CiU, de manera que tornaria a posar la pilota, una altra vegada, a la teulada de CDC. I és que, encara que sigui a empentes i rodolons, s’anirà aclarint el panorama: la gran virtut del caràcter plebiscitari del 27-S és que ningú podrà escapar a definir-se en favor o en contra de la independència. I els que no ho facin patiran.