divendres, 23 de setembre de 2016

Tripartit / Víctimes

TRIPARTIT. Encara hi ha un argument en el qual s’insisteix poc. Des dels QWERTY s’acostuma a assenyalar la presència de l’antiga Convergència pilotant el procés (cada dia més discutible, davant la independència de criteri del president, la força electoral creixent d’Esquerra i la presència d’independents a Junts pel Sí) com el gran roc al camí que fa inviable sumar-se al procés. L’independentisme d’esquerres faria bé d’adreçar-se als Comuns i girar-los cap per avall l’argument: allò que a Catalunya obstaculitza greument fins a impedir un govern d’esquerres és la perpetuació de la dependència. Només perquè existeix el gran repte de la independència al davant es justifiquen polítiques de transversalitat: el dia que la República Catalana sigui en marxa la unitat de l’esquerra serà facilíssima. I nomes les urnes dictaran aleshores si té o no prou força per governar. Prou dependència, doncs, si el que es vol és un govern d’esquerres.

VÍCTIMES. Durant dècades hem vist la dreta postfranquista utilitzar les víctimes de manera barroera. Normalment, com a coartada per a emparar vulneracions dels drets fonamentals. Tot ha estat justificable, encara que no vingués a tomb, amb tal de reparar el dolor de les víctimes. Ara resulta, però, que la seva desaparició i el dolor de les seves famílies era superable. Que l’extrema sensibilitat cap al seu dolor era només un recurs d’estratègia política. El ministre d’exteriors ens ho ha explicat clar: un atac terrorista se supera, però la dissolució d’Espanya és irreversible, com demostren totes les independències de la metròpoli. De fet, posats a dir bajanades, no ho és pas: simplement, només caldria tornar a ocupar militarment Catalunya com van fer les tropes filipistes el 1713-1714. Per la força: si es pot mantenir la dependència per la força, com es fa ara, perquè no, també, recuperar-la?

dijous, 22 de setembre de 2016

Reacció / Tripartit

REACCIÓ. L’actitud del govern espanyol davant l’èxit de la Diada ha estat l’esperada, transitant d’ignorar-ne l’abast i negar-ne qualsevol impacte polític a desplegar les clàssiques amenaces. A rebuf de la premsa del règim, posar-ne de relleu la menor participació en la que, tot i així, serà, gairebé segur, la mobilització més gran de l’any 2016 arreu d’Europa. Davant la proposta immediata del president Puigdemont d’un referèndum acordat (un element de volguda aproximació als Comuns), la vicepresidenta va saltar d’immediat a titllar d’oportunista (?) la proposta i el ministre de justícia a invocar-hi tot el pes de la llei. Sáenz de Santamaría, a més, va recordar la divisió de les famílies catalanes i va presentar la proposta (present al programa electoral de Junts pel Sí) com a una concessió per obtenir el suport de la CUP a la moció de confiança. Tot plegat, doncs, tremendament original. No s’havia dit mai.

TRIPARTIT. No per esperable no deixava de convenir que ERC aclarís posició davant dels malpensats. El famós acte de Sant Boi va tenir llums i ombres: com a rememoració de la Diada del 76 va ser fallit, en deixar al marge la meitat dels hereus d’aquell esperit unitari. Com a jugada de present fou un autèntic gol per l’escaire de l’independentisme: portar la gent de Podemos, CCOO i la UGT a un acte amb ERC i la CUP tot deixant de banda ICV i el PSC, va ser d’una habilitat extrema. Bàsicament, perquè va obrir un flanc de divisió interna de mil dimonis en l’àmbit encomunista: les crítiques dels seus propis a Albano Dante Fachín van ser immediates a les xarxes. I Joan Coscubiela encara deu estar hiperventilant. En tot cas, deixar clar, com feu Junqueras el 12 de setembre que ERC només governarà amb independentistes era del tot necessari.

dimarts, 20 de setembre de 2016

Onze / Patata

ONZE. La Diada d’aquest any era una prova d’esforç d’alt risc. Es tractava del cinquè any consecutiu de mobilització massiva i arribava després que la gent hagués fet a les urnes el que tocava: atorgar el mandat democràtic definitiu a una majoria parlamentària independentista. Fa mesos que tothom té clar que la feina clau toca ara als nostres representants. Aquesta Diada, a més, no tenia un objectiu immediat que calgués acomboiar: no tenia un 9-N a la cantonada com el 2014 o unes eleccions plebiscitàries del 27-S com el 2015, que havien estat la benzina de les dues darreres mobilitzacions. Aplegar, doncs, al carrer, al voltant del 10% de la població d’un país és una barbaritat d’unes dimensions tals que és per estar-ne del tot orgullós d’aquest poble. S’estudiarà i molt la potència extraordinària d’aquest moviment i ens en sentirem orgullosos tota la vida. Les generacions futures ens envejaran.

PATATA. La primera escletxa, de moltes que arribaran fins que guanyem, en l’estratègia repressiva de l’Estat contra les institucions catalanes ha arribat del TC. Tot i la majoria conservadora de l’alt tribunal, els magistrats no tenen ganes d’esdevenir executors de la repressió que els dicti el Govern. Que cadascú es faci responsable dels seus actes, pensen. Una de les incògnites de les properes setmanes, doncs, serà la de comprovar fins a quin punt suporten la pressió a l’hora de negar-se a encapçalar les mesures sancionadores contra la presidenta del Parlament català. De moment, sembla que volen resoldre primer els recursos presentats per les institucions basques i catalanes contra les noves funcions del TC. Aquesta pot esdevenir una qüestió altament decisiva perquè finalment puguem dir que amb el Constitucional va començar i va acabar tot plegat, just deu anys més tard.

dilluns, 19 de setembre de 2016

Fractura / Igual

FRACTURA. Amb la seva incontinència verbal habitual, el ministre d’afers exteriors espanyol ha continuat desbarrant aquesta setmana. Després de considerar-nos més perillosos que un atac terrorista, ha dit ara que els costarà entre 20 i 30 anys recosir la suposada fractura de la societat catalana. Es veu que se n’ocuparan ells. Nosaltres no hi juguem cap paper: no només no tenim dret a opinar sobre el nostre futur (el decidiran en nom nostre) sinó que seran ells els qui arreglaran la nostra destrossa. El que no ha especificat és si abans li agradaria fer-nos desaparèixer físicament o no. La darrera vegada que van haver d’intervenir per tancar ferides va ser el 1939 amb el seu “Ejército de Ocupación de Cataluña” i els va costar “quaranta d’anys de pau”, fins a assolir la restauració borbònica. Ara es veuen amb cor de fer-ho en la meitat de temps.

IGUAL. En una entrevista radiofònica l’endemà de la Diada el vicepresident del Govern català expressava un posicionament original, però, crec, àmpliament compartit a Catalunya. DUI + RUI, RUI + DUI, Constituents + DUI, RUI + Constituents: a la majoria potser ja ens és igual quin sigui l’ordre de les coses, volem la cosa. Que els tècnics, els experts, en funció de l’operativitat i la conveniència, ens exposin el què amb la màxima claredat possible. I endavant les atxes, com deia feliçment la cançó. I que comenci la festa. Al capdavall, el més possible és que la repressió contra el Parlament acabi accelerant i esberlant qualsevol estratègia prèvia per a la desconnexió i que el dubte sigui, bàsicament, si el Govern espanyol està disposat o no a suspendre per la força la cambra catalana, una vegada el Parlament ignori la inhabilitació de la seva presidenta i la gent la defensi al carrer.

diumenge, 18 de setembre de 2016

Demòcrates / Desinflat

DEMÒCRATES. En un acte de sinceritat extrema, la cap de l’oposició dependentista al Parlament de Catalunya ha estat meridianament clara: mai reconeixeran la legitimitat d’una majoria dels catalans per declarar la independència. Democràcia en estat pur. El Regne d’Espanya com a presó: atès que els catalans som només un 16% dels súbdits dels Borbó i que per a autoritzar un referèndum que esberli la unitat del reialme cal aplegar, en dos legislatures consecutives un 66% dels diputats i una majoria en referèndum, la lliçó és ben clara: és exactament igual el que pensem els catalans sobre el futur de la nostra comunitat política. Decidirà, sempre, la majoria demogràfica castellano-espanyola. I punt, que per a alguna cosa han guanyat dues guerres i han fet milers de morts i exiliats. Que, com diu Margallo, ells tenen dret a decidir què som els catalans. Fraternitat en essència.

DESINFLAT. La capacitat de l’”establishment” polític espanyol per ignorar el moviment polític de protesta més important d’Europa i la de la seva premsa per manipular-lo és autènticament digna d’estudi. L’evolució de les capçaleres digitals, també: sorpreses inicialment per les dimensions d’una mobilització que ja havien decretat liquidada, colpides per l’efecte multiplicador d’imatges de la desconcentració a les cinc seus, la majoria va coincidir a utilitzar el terme “multitudinari” per referir-s’hi. Naturalment, només va ser durant unes hores, no fos que patissin un empatx de veritat. Els responsables i el propietaris dels mitjans van tocar el xiulet i en poques hores l’impacte inicial ja havia estat substituït per un gran consens sobre la desinflada. Al dia següent, Inés Arrimadas ja era l’única veu digna d’entrevista i cap mitjà espanyol contactava amb els organitzadors perquè hi donessin la seva versió. Vaja, que el periodisme espanyol continua la seva baixada als inferns.

dissabte, 17 de setembre de 2016

Banderes / Cremadissa

BANDERES. Dignitat rima amb llibertat. “Respect” diu el lema de la UEFA, una entitat que hauria de començar a casa seva les campanyes en defensa dels valors. I respecte és el que demanem. Tot i que la federació europea ha optat per obrir-ne un nou expedient, no podem en cap cas fer-nos enrere. Un organisme esquitxat per la corrupció no té dret a posar en dubte, en cap cas, la nostra llibertat d’expressió. Mai. No només perquè ho hagi fet, descaradament, a instàncies del Govern espanyol. Ells sabran en quin embolic s’hi han volgut ficar, tot atacant drets fonamentals. Dictamini el que dictamini finalment el TAS no podem acceptar agenollar-nos. Encara menys pel fet que s’addueixi que proferim un missatge polític. Serà que la política no és present en tots i cadascun dels partits de la Lliga de Campions de mil i una formes, obertes o banals. Fermesa i guanyarem.

CREMADISSA. Francament, que voleu que us digui, com a iniciativa política, si el que volem és eixamplar els límits en totes direccions, assaltar les fronteres del nostre espai medul·lar i guanyar nous independentistes, potser no sembla l’acció més intel·ligent possible. De fet, a aquestes alçades de la pel·lícula del nostre procés d’alliberament, la crema d’estanqueres, retrats del Borbó i pàgines de la Constitució espanyola sembla més aviat una iniciativa antiga, un punt anacrònica, de quan érem petitets i ens havíem de conformar a jugar a la contra. De quan, per comptes de guanyar definitivament un Estat, ens conformàvem amb petites victòries simbòliques. Dit això, és evident que, també aquí, hem d’estar sempre de part de la llibertat d’expressió, posada fins i tot per sobre del respecte als símbols polítics i institucionals. El país nou que volem ha de posar-la al capdavant de tot.

divendres, 16 de setembre de 2016

Record / Salt

RECORD. La memòria enyorada dels qui ens han deixat és sempre molt present a cada 11-S. Enguany, molt, la d’en Jordi Carbonell. Molts dels qui avui sortirem al carrer portarem al cap i a la samarreta el nom de la Muriel Casals. Ha estat un encert que el Govern de la Generalitat hagi decidit concedir-li pocs dies abans la seva Medalla d’Or. Imprescindible escoltar el brillant discurs de la seva filla en l’acte de recepció al Palau de la Generalitat. La recorda també aquests dies en forma de llibre qui la va succeir en la presidència de l’Òmnium, Quim Torra. La Muriel Casals simbolitza totes les virtuts del procés: la fusió de la gent més formada, la suma d’ideologies i tradicions polítiques molt diferents i l’activisme cultural d’un moviment únic a Europa per la seva potència. Amb el llegat de gent com ella no podem fer altra cosa que guanyar.

SALT. Més enllà de la polèmica de les sigles (absurda de tots els punts de vista, també per la improvisació dels antics convergents en el seu tumultuós congrés fundacional), la decisió del Ministeri de l’Interior espanyol de denegar la inscripció del Partit Català Demòcrata, amb la impúdica exhibició d’un avís en relació a una possible incompliment de la Llei de Partits en incloure la independència com un dels seus objectius fundacionals, suposa un veritable pas de gegant en l’escalada de l’Estat contra el procés independentista. La insinuació apunta al que podríem tenir damunt la taula d’aquí uns pocs mesos: la desobediència a la inhabilitació de la presidenta del Parlament com a argument per a la il·legalització dels tres partits independentistes i la configuració d’un nou Parlament, després de noves eleccions, dominat pel dependentisme. Un autèntic carreró sense sortida per a la repressió del Govern espanyol.

dijous, 15 de setembre de 2016

Pagar / Polititzat

PAGAR. Al llarg de la setmana, el president Puigdemont, la presidenta del Parlament i els membres del Govern en ple han anat anunciant la seva voluntat de participar avui en la gran manifestació de la Diada. En el seu to habitual, Xavier García Albiol ha amenaçat el president de la Generalitat que “pagarà políticament” la seva assistència, en crear un precedent molt dolent. L’argument, el propi del manual del dependentisme: que si hi va no representa tots els catalans. Clar, evidentment. Representa aquells que l’han escollit, que fan majoria al Parlament de Catalunya. A tots no. Però voldria tranquil·litzar el líder popular: no és la primera vegada que passa. Quan el president Puigdemont ha participat a Catalunya en actes presidits pel Borbó a mi i a uns quants catalans més tampoc no ens ha representat. Segur que els seus enemics aquesta tria no li’n faran pagar.

POLITITZAT. Preocupat per l’escalfament evident de la participació durant la darrera setmana, el diputat de Ciudadanos Carlos Carrizosa ha criticat en roda de premsa al Parlament, atenció, redoblament de tambors... la politització de la Diada: és una de les imbecil·litats més bèsties que recordo. Una festa nacional, la nostra, en la qual es commemora (ells no, que són més del duc de Berwick) la defensa a ultrança de la comunitat política catalana com a tal, segons el dependentisme radical, no es pot polititzar! No és que no es pugui polititzar, és que si no es polititza no té cap mena de sentit. Sort que en la nova estratègia del partit taronja calia camuflar-se per a ocupar espai a l’antic catalanisme autonomista. Sembla com si ja només els quedés el comte de Godó, que es declara com a tal (no us perdeu la foto) just abans de considerar Rajoy un bon president. Com en Rivera.

dimecres, 14 de setembre de 2016

Espectacle / Fiscal

ESPECTACLE. Juan Rosell, l’ínclit president català dels empresaris espanyols representats a la CEOE ha intentat posar aquesta setmana el seu petit gra de sorra en l’esperpent polític que es viu a la capital del Regne. Per idees peregrines que no sigui. Diu que una possible solució a l’atzucac de la incapacitat de formar govern podria ser el vot secret a la investidura. A banda que els maletins volant de banda a banda podrien arribar a tapar el sostre del Congreso, la proposta generaria un veritable daltabaix al si dels partits i no serviria de res, si del que es tracta és d’obrir una legislatura que pugui tenir la més mínima viabilitat política. Vot secret també per als pressupostos? I sobre les reformes laborals? I sobre el model educatiu? Certament, la desesperació porta a oferir pegats impresentables. Ai si riurem, d’aquí al Nadal...

FISCAL. Ens amenacen com si allò que plantegem fos un problema de simple sotmetiment a la legalitat. Som uns pirats que hem decidit viure al marge de la llei. Això és tot. L’estampa és lamentable: sobretot, perquè denota que els valors democràtics fonamentals, al Regne d’Espanya, són només una crosta superficial que, quan convé, s’arrenca sense contemplacions, encara que a sota torni a brollar la sang a dojo. Així, en una exhibició modèlica de divisió de poders, si cal, fins i tot en la gran festa de la judicatura espanyola i davant del cap de l’Estat, el poc temps que no dediquen a polititzar la justícia el consagren a judicialitzar la política. Amb frases tan brillants com ara que la llibertat no allibera, només la llei. Vaja, com a Turquia o la Xina, quan es tracta dels kurds o d’Hong Kong. Aquesta fiscal general no sembla gaire afinada.

dimarts, 13 de setembre de 2016

Diàleg / Diferents

DIÀLEG. En un dia de la marmota perpetu, el diari comtal publicava a tot drap dilluns un article de Miquel Iceta amb una nova oferta per aturar l’independentisme. A diferència de l’”apoyaré” de Zapatero, aquesta vegada, sense comptar ni tan sols amb un majoria viable al Congreso. Però més enllà de l’unicornisme del seu impossible itinerari legislatiu, allò que feia més vergonya era el contingut de la proposta, un combinat d’afirmacions boniques sense cap concreció i de mirallets, xavalla per als indígenes. El moment més sublim de l’article era quan el bo d’Iceta ens prometia comptar amb un distintiu regional a les xapes dels vehicles... com a França, un veritable prodigi de respecte plurinacional. Una proposta que fa quinze anys ja hauria semblat ridícula. Un programa de petites concessions, sempre reversibles, i totalment contrari a la tendència de l’electorat espanyol (inclòs el de Podemos) a una major centralització del poder.

DIFERENTS. Arran del seu apartament definitiu de les llistes (quina sorpresa dels tribunals espanyols!), la Mònica Terribas entrevistava dilluns Arnaldo Otegui. El líder de l’esquerra independentista basca enunciava com a diferència fonamental entre el moment polític de Catalunya i d’Euskadi el fet que al nostre país una part substancial, fins i tot un segment de la burgesia i altres sectors benestants, havia comprès finalment que necessita un estat que protegeixi els seus interessos. I que això a Euskadi encara no passa. Sembla evident que, com la crisi ha fet palès, al País Basc, la hisenda pròpia ha permès posar a mans de la gent uns recursos que en el cas de Catalunya han volat sense remissió a mans de l’AVE, l’exèrcit i el salvament de la banca. A diferència de nosaltres, ells sí tenen alguna cosa important a perdre: nosaltres, només un Parlament de fireta i una Generalitat buida de competències.

dilluns, 12 de setembre de 2016

Consultes / Declaració

CONSULTES. Fins i tot els més conspicus monàrquics ho veuen. Enmig del bloqueig, la figura institucional del rei espanyol no serveix absolutament de res. Cap mena d’acció del més mínim valor polític. Només trobades protocol·làries. Pel que es veu, el Borbó, després del doble fracàs de la investidura fallida de Mariano Rajoy, ha renunciat a fer una nova ronda de consultes a les forces polítiques implicades en la constitució d’un govern a Espanya: tot empantanegat fins que passin les eleccions a Euskadi i Galícia del dia 25 de setembre; uns comicis que, per més que l’Enric Juliana fantasiegi (com gairebé sempre, amb gràcia, però sense encertar-ne ni una) no resoldran absolutament res. La situació de bloqueig encara ens oferirà un altre mes d’espectacle patètic (com encolomar-se els uns als altres la responsabilitat del fiasco), fins a la definitiva dissolució de les cambres, per tercera vegada en un any, el proper 31 d’octubre.

DECLARACIÓ. Raül Romeva, a càrrec de l’acció exterior del Govern (amb la col·laboració d’altres agents tan eficients com el Diplocat), dirigeix una política diplomàtica que va fent forat; aquesta setmana, amb l’obertura de noves delegacions a quatre capitals europees. Com a reacció a la difusió internacional de la nostra causa, el ministre d’exteriors espanyol ha continuat amb la seva tasca impagable de difusió de la voluntat catalana de declarar la independència, aquesta setmana, davant del Vaticà i la República italiana. La seva acció demostra ben clar que, una vegada declarada la independència pel nostre Parlament, l’Estat espanyol se sap sense eines a l’abast per imposar per la força el control del territori i que tot ho fia a la negativa que la República Catalana obtingui el reconeixement de països tercers. Més enllà de les amenaces que busquen tenallar-nos de por, la sensació d’impotència d’un Estat col·lapsat és cada vegada més intensa.

diumenge, 11 de setembre de 2016

Com sempre hem fet, en defensa de la sobirania

Un any més, especial, sí, però en el fons, com tots els altres des de l’ocupació borbònica. Com fa 300 anys, com la gent de 1714, sortirem al carrer (darrerament, tot seguint la crida de l’Assemblea i de l’Òmnium) en defensa de la pervivència de les nostres institucions: volem un estat propi perquè l’espanyol ha decidit anorrear la minsa autonomia de què disposàvem. No ens queda altre remei. Com els barcelonins que sortiren a defensar les muralles, avui lluitarem per preservar el nostre país com a una comunitat política lliure, que volem que sigui també justa socialment i solidària amb la resta dels pobles del món. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

Entrenem-nos, fem nostre el carrer

L’Estat espanyol, governat per la dreta post-franquista, viu un procés imparable de degradació dels principis democràtics fonamentals. La lluita sense límits contra el procés independentista el fa cada dia una mica més arnat i decadent. Les darreres amenaces de la Fiscalia General amb actuacions de caràcter penal i la insinuació de la Brigada Aranzadi que pensen aplicar-nos la Llei de Partits reclama una resposta contundent: donem-la demà, al carrer, massivament, expliquem-los que no pensem cedir ni un pam, encara que, folls, decideixin entrar en el carreró sense sortida de la repressió.

dissabte, 10 de setembre de 2016

80% / Atxes

80%. Després d’una banda toca l’altra. Després d’anunciar la seva participació a la manifestació de l’ANC i l’Òmnium per la Diada, aquesta setmana tocava llençar aigua al vi parlant de tornar a la suposada majoria de tres de cada quatre catalans pel dret a decidir impossible i inviable. I tocava negar l’única manera possible d’avançar, la unilateralitat. La semblança entre el confederalisme d’Ada Colau i el de Josep Antoni Duran i Lleida de fa tres anys no podia ser més cridanera. En tots dos casos, volgudament o no, instruments al servei de l’statu quo. Gens sorprenent per a un llogater del Palace, com ara el líder d’Unió; en el cas de l’exactivista social, en canvi, una mica més. Perquè la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (la PAH), encara que no t’ho sembli, amable lector, tot ho va aconseguir a base d’accions pactades amb els bancs, mai unilaterals.

ATXES. La cançó presentada aquests dies per diversos grups i cantants compromesos en suport a la gran mobilització independentista de demà porta per títol “Endavant les atxes”. En saber-ne el nom no us diré que ho vaig veure a venir, però sí, ho vaig veure a venir. Un dels recurrents defensors del bilingüisme al nostre país als darrers deu anys, l’exdiputat de Ciudadanos i actual dirigent de Societat Civil Catalana José Domingo, va demostrar el seu domini apostoflant de la llengua pròpia del país en considerar, durant una tertúlia a la ràdio nacional, que la lletra de la cançó crida a la violència. En Sebastià Alzamora n’ha fet un article deliciós al respecte. No cal dir-ho, també a Catalunya, aquells qui només coneixen una llengua (fins i tot acabats de sortir de la immersió a tants llocs del país inexistent), entestats a exigir als altres el seu no bilingüisme.

divendres, 2 de setembre de 2016

Senyal / Tots

SENYAL. La reunió dels caps de govern d’Alemanya, França i Itàlia per redefinir els futur de la UE post-Brexit és simptomàtica del valor del Regne d’Espanya a la comunitat internacional. Un país presoner del deute i incapaç de formar govern. Un problema creixent. Un actiu generador d’inestabilitat econòmica i territorial, que s’obre un nou front amb l’atac flagrant a la democràcia a Euskadi, on fa vetar un candidat sense encomanar-se a ningú. Aviat caldrà aplicar mesures draconianes per ordre dels guardians dels creditors i, ben segur, no vindran acompanyades d’una millora de la qualitat d’un ordre democràtic que a Espanya fa anys que es desploma en caiguda lliure. Gairebé descartada l’opció que els barons obliguin Pedro Sánchez i els seus a acceptar la rendició, ara ja només una trucada de la cancellera Merkel pot evitar una nova repetició de les eleccions, igual com va forçar una reforma constitucional un mes d’agost.

TOTS. El manual dependentista és reiteratiu i, molt sovint, mancat de qualsevol mena de lògica. Hi ha un recurs fonamental que consisteix a presentar qualsevol iniciativa de l’independentisme com adreçada només a una part de la societat. Agradi més o menys, tant la dependència com la plena sobirania afecten tots els catalans, pensin com pensin. La lider de Ciudadanos a Barcelona, l’ex-popular Carina Mejías ha criticat l’alcaldessa Colau per insinuar la seva participació a la Diada que no és de tots. Naturalment, a ella mateixa li semblarà perfecte que Mariano Rajoy i el Borbó presideixin els actes d’una festa del 12-O que no representa tothom, imposar l’estanquera a centenars d’ajuntaments que no la consideren pròpia i la Marxa Reial des Borbons, un símbol que no representa milers de ciutadans. En aquests casos, naturalment, com que són els seus, no importa que tots aquests símbols siguin imposats sense ser els de tots.

dijous, 1 de setembre de 2016

Pinça / Ridícul

PINÇA. L’establishment no descansa mai. Mentre els Comuns, aliens a la que es prepara (en això són coherents, perquè pensen que no passarà res) es reuneixen per concretar la seva oferta electoral a la primavera, la plataforma liberal dependentista propulsada per les escorrialles de l’antiga CiU difunta va fent també les seves passes inicials. Recorda una mica, però, les gestions discretes de Duran i Lleida, mesos abans de l’esclat definitiu dels democristians, amb voluntat de crear una marca alternativa capaç de fer-los sobreviure, transvestits, de manera inverosímil, de nova política. Ara, l’ex-CDS Antoni Fernández Teixidó, l’ex-UDC Roger Muntañola i l’ex-CDC Xavier Cima (el senyor Arrimadas), van cobant el seu particular club dels rebotats: ben segur, els de sempre els posaran el cel als peus a canvi d’erosionar l’independentisme. Gira el procés i les maniobres sempre són les mateixes. I tanta reiteració potser va deixant de ser efectiva.

RIDÍCUL. La capacitat dels QWERTY per rabejar-se en el ridícul supera ja a aquestes alçades tot el que era previsible. Cada setmana d’estiu el nivell de la seva dignitat política cau més i més avall. Després de disparar contra tot allò que es mou, en particular si és d’Esquerra, i d’alliçonar cada dia la CUP sobre què ha de fer i què no, aquests dies han emprès una denúncia de la persecució de la qual, suposadament, són objecte a les xarxes socials. Diumenge a la tarda, Marta Ribas i Lluís Rabell denunciaven a l’úníson els insults rebuts des d’un compte de twitter amb només dos tuits i trenta seguidors, com a exemple dels atacs dels quals són victimes. Examinada la naturalesa de l’agressor, era fàcil determinar que es tractava d’un perfil creat per la policia, per l’entorn de SCC o fins i tot per ells mateixos. Prou de fer el ridícul, de veritat.

dimarts, 30 d’agost de 2016

Pactes / Picaplets

PACTES. L’escena ja es va produir després del 20-D i ara els partits espanyols de la banda dreta ens ofereixen el mateix espectacle patètic: l’escenificació d’un pacte, amb foto entre Rafael Hernando (del PP) i Juan Carlos Girauta, que no es recolza en cap mena de majoria parlamentària. Espanya és l’únic país del món on es fan pactes de govern inviables que fan sospitar que només es tanquen amb la finalitat estricta de construir relat per a les següents eleccions. Perquè signar un pacte sense majoria parlamentària que el suporti i a l’espera que algun tonto útil, al qual no s’ha tingut en compte a l’hora de negociar i escenificar l’acord, s’hi sumi de franc, és una manera de fer les coses (i ja en van dues eleccions) molt i molt estranya. Que estan bojos aquests espanyols. I així, fins que, de tantes voltes com facin, acabi retornant definitivament el bipartidisme perdut.

PICAPLETS. La incapacitat del dependentisme per assumir en termes polítics el fet que més de la meitat dels catalans ja no volem formar part d’Espanya és tan bèstia, que en molts moments fa feredat. Sembla que, en efecte, ja juguem lligues diferents. El vicepresident del Parlament de Catalunya, José María Espejo-Saavedra, de Ciudadanos, en resposta a la notificació rebuda de part del TC (està clar que en el seu cas es tracta d’un error!) ha argumentat que la presidenta Forcadell va cometre frau de llei amb la voluntat d’incomplir les disposicions del Constitucional espanyol. Nosaltres caminant amb pas ferm cap a la independència i ells ens parlen de fraus de llei. L’il·lustre senyor diputat viu en un món a banda, com si encara fos assessor de la Caixa. Més ben dit, sí, encara treballa al servei de Fainé i els seus, però temporalment li paguem el sou entre tots.

dilluns, 29 d’agost de 2016

Ignorar / Metròpoli

IGNORAR. Ens aproximem al dia D: aquest setembre, més enllà de la mobilització de la Diada i de la moció de confiança al president de la Generalitat, el procediment del TC contra la presidenta del Parlament pot implicar la inhabilitació de Carme Forcadell. El tribunal haurà de mesurar molt bé les seves passes perquè podria generar un escenari de difícil retorn. Una part molt àmplia de l’independentisme, d’Antoni Castellà a Albert Sánchez Piñol, ha expressat públicament la necessitat que la majoria sobiranista al Parlament no acati cap mena d’actuació contra la presidenta Forcadell. Si això és així, podríem trobar-nos amb l’abandonament de la cambra catalana per part dels dependentistes enmig d’una situació d’independència de facto. Encara no sabem, doncs, si el trencament tindrà lloc per defensar el Parlament o per exercir el dret a l’autodeterminació. El que sí sembla clar és que el tenim a tocar.

METRÒPOLI. Com deia aquesta setmana un conegut “fake” del president Mas a les xarxes socials, Catalunya serà allò que vulguin els anticatalans. La demostració més palmària que l’Estat espanyol ha trencat qualsevol mena de pacte constitucional al voltant del règim del 78 és la decisió unilateral (que no és d’ara, sinó de fa uns quants anys, via tribunals) de dissenyar el sistema educatiu català des de la “villa y corte”, tot i que és la Generalitat la que gaudeix, teòricament, de les competències per fer-ho. És així com els representants de dos partits que el 27-S van aconseguir un 26,39% dels vots i 35 de 136 escons al Parlament han acordat a la capital de la metròpoli com cal que s’ensenyi a la colònia. Per a que després, des d’aquí, com a capatàs de l’amo, algú critiqui els nostres suposats comportaments unilaterals, que no són més que una reacció a una agressió prèvia.

diumenge, 28 d’agost de 2016

Cleca / Decepció

CLECA. El procés independentista continua fent cadàvers. Després de CiU en conjunt i d’Unió en particular, s’aproxima el moment de la desaparició d’Iniciativa. Els interessats, naturalment, ho porten malament. Ada Colau, però, no pensa cedir en cap cas. Després d’unes setmanes de beligerància brutal d’ICV contra l’independentisme, els seus principals dirigents van posar la cirereta al pastís anunciant que el partit no acudiria a la manifestació de la Diada. Per això, l’alcaldessa de Barcelona ha decidit deixar clar qui mana dins els QWERTY tot desautoritzant completament el posicionament d’ICV: ella sí anirà a la mobilització que preparen l’Assemblea i Òmnium, que han rebut les seves paraules amb una sonora benvinguda. D’immediat, Joan Coscubiela, un veritable “zombie” polític a qui queden nou mesos per a la jubilació anticipada, ha criticat públicament el posicionament de Colau. El darrer alè d’Iniciativa.

DECEPCIÓ. Són moltes les entitats que van definint-se al voltant del referèndum d’independència. Aquesta setmana ho han fet, per desgràcia en el mateix sentit, el Foment del Treball i la UGT. El president de la primera, Joaquim Gay de Montellà i Ferrer-Vidal, com si el temps no passés, ha insistit a reclamar un pacte fiscal, una proposta realment unicornista, ateses les circumstàncies no només polítiques sinó també econòmiques: un Estat espanyol endeutat a màxims històrics i sense diners per pagar pensions a curt termini. El secretari general del sindicat, Camil Ros, ha estat francament decebedor en rebutjar un referèndum si no compta amb el vistiplau impossible d’Espanya: tothom sap que condicionar-lo al pacte significa atorgar a l’altra part la possibilitat de blocar-lo indefinidament, fet que no té absolutament cap sentit... si és que realment es vol un referèndum. Que un ex-secretari general de les JERC (1996-1998) acabi així és ben trist.

dissabte, 27 d’agost de 2016

Boomerang / Bombolla

BOOMERANG. D’aquí només uns dies viurem una nou quadre de la comèdia esperpèntica del darrer any de desgovern al Regne d’Espanya. Com més ens aproximem al debat d’investidura que tothom sap fallit a l’avançada, més s’accentua la impressió que la decisió de Mariano Rajoy de forçar una repetició electoral el Dia de Nadal, per excessivament descarada, pot girar-se en contra seva. L’error: considerar els votants uns estúpids integrals. Tothom sap que és a mans del PSOE decidir si vol facilitar un govern estable del PP durant uns quants anys o anar a terceres eleccions; triar expressament la data del 25-D per accentuar la pressió fa que els electors hi vegin una estratègia més de l’estil partidista de la vella política. En barrejar el desastre de repetir terceres eleccions amb fer-les el Dia de Nadal potser Rajoy aconseguirà quedar esquitxat amb la responsabilitat que volia defugir.

BOMBOLLA. Amb policies nacionals, regidors i diputats del PP obtenint medalles olímpiques i brandant l’estanquera, els Jocs Olímpics de Río han suposat un nou aparador estelar per al nacionalisme espanyol. Al darrera, però, s’amaga la veritable cara d’una imposició identitària que mai us explicarà la premsa del sistema. La seva llei de l’esport preveu sancions greus per a aquells esportistes que es neguin a participar a les seleccions espanyoles; mostrar no ja una estelada, sinó una simple senyera suposa la suspensió automàtica de la llicència federativa necessària per competir a nivell internacional. Entre els catalans menors de trenta anys, l’edat de la majoria d’esportistes, l’independentisme és clarament majoritari i es tracta d’evitar per terra, mar i aire que ningú pugui expressar-ho públicament: s’hi juguen els diners i el futur. Només persones com l’exiliada Anna Tarrés, actual responsable de l’equip de natació sincronitzada d’Ucraïna.

divendres, 26 d’agost de 2016

Unilateralitat / Via

UNILATERALITAT. L’unicornisme ha fet de la uniltarelitat un tòtem en negatiu, sobretot, perquè saben que és el nostre obre-llaunes. Mentre acusen l’independentisme de pensament màgic, no paren de repetir consignes increïbles. Parlen de coses com ara una República Catalana sobirana però no independent (cas únic al món), com en el cas de Gerardo Pisarello al debat organitzat per l’ANC de Gràcia aquesta setmana. Ell i altres líders encomunistes parlen de la necessitat de guanyar aliats per assegurar el reconeixement internacional: una altra mostra evident d’irrealisme. Ningú, però ningú, reconeixerà Catalunya com a estat independent, ni farà cap mostra pública de tenir la més mínima intenció de fer-ho, precisament fins al moment en el qual les institucions catalanes exerceixin la sobirania real sobre el seu territori. No hi haurà cap reconeixement abans de la independència. I la independència només és possible de manea unilateral. Sense unilateralitat, res de res.

VIA. Durant l’estiu tampoc no hi ha treva. El desastre del sistema ferroviari català propiciat per l’antiga RENFE no descansa mai. En el darrer cas, aquesta setmana, màquines de tren de fa trenta anys, progressivament desplaçades fins a Catalunya per fer-les rodar sobre infraestructures en un estat degradat per la desinversió, del tot lamentable. L’acceptació per part de la Generalitat de la modificació dels horaris per part de l’operadora, de moment, sembla que només ha servit perquè RENFE s’estalviï els diners de les compensacions per retard a les quals havia de fer front fins ara. Atès que és evident que el govern espanyol ens castiga amb nul·les inversions per raons polítiques, convindria que el Departament de Territori i Sostenibilitat mantingués una actitud extremadament exigent a l’hora d’analitzar si els nous compromisos de l’empresa ferroviària s’estan complint o no. Perquè tothom sap que no complirà.

dijous, 25 d’agost de 2016

Referents / Sectarisme

REFERENTS. Resulta esfereidor comprovar, una vegada i una altra, amb el silenci absolut de l’esquerra espanyola, fins a quin punt el feixisme impregna les institucions espanyoles. Hem parlat molt del nacionalisme banal, aquell que dóna per feta la presència de l’espanyolisme en qualsevol escenari, mentre cal justificar cada pas del sobiranisme. També caldria parlar, en el cas del Regne d’Espanya, d’un feixisme banal. Que el compte oficial de l’Exèrcit de Terra a twitter utilitzi les paraules d’un article publicat al diari falangista “El Alcázar” el 1949 per l’escriptor Camilo José Cela, en lloança del militar feixista i fundador de la guàrdia civil Millán Astray, com a reacció a la derrota de Rafael Nadal en el partit per la medalla de bronze de la competició de tennis dels Jocs Olímpics explica ben a les clares en quin tipus de societat som. Només un boig no voldria fugir-hi quan abans.

SECTARISME. No hi ha setmana en la qual els QWERTY no ens ofereixen un nou exemple de malhaurat sectarisme. Després de la patètica ofensiva per expulsar de la memòria col·lectiva del país les institucions sobiranes de dret púbic anteriors a la conquesta castellana i la implantació del règim borbònic (els efectes de totes dues coses, encara vigents), durant la inauguració de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) de Prada, el president de l’Institut d’Estudis Catalana ha donat a conèixer la retirada de la subvenció de 5.500 euros rebuda fins ara de l’Ajuntament de Barcelona; la professora Elisenda Paluzie explicava a les xarxes socials poc després que el consistori de la capital hi destina, en canvi, 50.000 a la Universitat Progessista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Col·locar en càrrecs només els meus, donar feina només als meus, fer sentir la veu només dels meus. Sectarisme en estat pur. Nova política e n busca de l’hegemonia.

dimarts, 23 d’agost de 2016

Rebutjat / Règim

REBUTJAT. Com la majoria dels sobiranistes, m’he resistit massa temps a acceptar quin és el sentit últim de l’acció política dels QWERTY. A aquestes alçades, però, no pot estar més clar que treballen al servei de l’statu quo borbònic del 78. A Catalunya són ja la seva darrera trinxera, mentre l’establishment valora si és a temps de construir-ne alguna altra al darrera al voltant de les restes d’Unió i dels pocs dissidents de l’antiga Convergència com el marit d’Inés Arrimadas. Aquesta setmana, Lluís Rabell ha dit que se senten rebutjats de la mobilització de la Diada. Qui no recorda l’encerclament patètic de la Caixa, amb Camats i Herrera. L’estratègia és clara: cada any, atacar la mobilització de la Diada, com si fos la primea vegada que se’n desmarquen, quan la realitat és que no hi han col·laborat mai. Que segueixin el seu decantament dependentista i ens deixin en pau.

RÈGIM. Des de les pàgines de l’abans solvent diari “El País”, com més va, més òrgan d’opinió de l’establishment i el seu instrument polític privilegiat, Ciudadanos, la pressió sobre el partit socialista creix exponencialment. Les forces que han bastit i viscut del Règim del 78 comencen a sotmetre el PSOE en general i concretament Pedro Sánchez i el seu equip dirigent a uns nivells de pressió desconguts fins ara. La consolidació del pacte entre el PP i Ciudadanos ajudarà a pujar la temperatura de la caldera al punt d’ebullició. Veurem si el secretari general del partit és capaç de resistir el foc creuat. Cada dia serà més difícil resistir la cadència i la potència del foc exterior, per molt ben parapetat que Sánchez estigui a l’interior del partit; però ho serà encara més quan les bales comencen a arribar des de dins. Nosaltres, crispetes i a gaudir de la funció.

dilluns, 22 d’agost de 2016

Intolerants / Legalitat

INTOLERANTS. La incomoditat de Rafael Nadal, durant la cerimònia de lliurament de la medalla d’or de la competició de dobles masculins de tennis als Jocs Olímpics de Río, com a parella de dobles amb Marc López, és l’enèssim exemple de la intolerància de l’espanyolisme amb la diferència. Existeix un abisme moral entre la postura dels uns i dels altres, o sigui, nosaltres. A molts catalans ens està fantàstic que els espanyols triomfin. Ningú aspira aquí a que les seleccions i els atletes espanyols no puguin competir i, arribat el cas escàs, guanyar en les competicions esportives internacionals. Només demanem poder ser-hi també nosaltres com a nosaltres. Ells, en canvi, arrufen el nas només de veure’ns. Ens neguen l’existència. Volen que no hi siguem. És aquesta diferència, incomprensible per a aquells qui no són molt nacionalistes, la que ens acabarà donant la victòria. Com es justifica impedir portar els colors nacionals que vulguis?

LEGALITAT. De kafkiana cal qualificar l’actitud dels protaurins i la família reial espanyola en relació a l’assistència il·legal de Victòria Federica de Marichalar, filla de la infanta Helena de Borbó, a un espectacle taurí a Palma. La llei del Parlament balear que regula les curses de braus estableix la prohibició d’assistir als menors. Tot i això, els partidaris del maltractament animal han demanat, se suposa que amb l’aquiescència dels afectats, l’empara de la fiscal general de l’Estat per protegir els drets de la menor. Atenció, vetllar per la filla de la infanta no és allunyar-la d’un espectacle humanament degradant basat en el gaudi amb la tortura fins a la mort d’un animal, sinó assegurar-ne que hi pugui assistir. A diferència de tot el que passa a Catalunya, aquí el respecte a la legalitat vigent no cal, simplement perquè és autonòmica. Realment, aquests espanyols tenen molt alterats els valors fonamentals.

diumenge, 21 d’agost de 2016

Discrets / Esperpent

DISCRETS. Si s’analitzen els resultats en funció del medaller, cal dir que l’actuació de l’esport espanyol als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro ha estat prou millorable, per no dir decebedora. Països com ara França o Itàlia han triplicat el nombre de pòdiums espanyols. Sense l’aportació catalana, a més, el paper encara hauria estat més fluix. Si bé és cert que en bona mesura correspon a la presència en molts esports d’equip, sobta que la delegació espanyola hagi estat una de les més nombroses dels Jocs. Més enllà dels directius de TVE i les seves famílies i d’altres molts funcionaris esportius, sembla que el criteri per enviar esportistes a Rio ha estat extraordinàriament generós. A molts esports, com ara l’atletisme, els tres espanyols presents a cada prova queien indefectiblement en primera ronda. Sobta aquesta alegria en un Estat amb pensions en fallida i que aviat serà obligat a aplicar retallades dramàtiques.

ESPERPENT. La setmana del caos espanyol ha estat d’allò més divertida. Un seguit de rodes de premsa bàsicament adreçades a traspassar-se dels uns als altres el mort de la reponsabilitat d’unes terceres eleccions. Rajoy reuneix la direcció del PP per abordar les sis condicions de Ciudadanos i quan surt a explicar-ho diu que no n’han parlat. Finalment, dijous, la presidenta del Congreso anunciava que el ple d’investidura tindrà lloc el 30 d’agost, fet que podria portar (cas que el president espanyol no superi la votació) a les terceres eleccions espanyoles en un any el dia de Nadal. Definitivament, als populars se’ls hi ha anat la mà: quan era tan evident per tothom que el PSOE hauria de decidir si carregar o no amb el pes d’una nova convocatòria electoral, forçar que sigui el dia més festiu de l’any sembla una estratègia partidista excessivament descarada. I dir-ho obertament, encara més.