dimecres, 15 octubre de 2014

Tot vostre, ens retrobem el 10-N

Han estat 1.679 apunts. Una meravellosa aventura de 1.679 dies consecutius en els quals he tingut l'esma (i prou salut) de publicar cada jornada un pensament en dos paràgrafs. Com un parell de glaçons. Des del març de 2010, just quan la cuina del Tribunal Constitucional era a punt d'emplatar-nos el trinxat de l'Estatutet i tot plegat es desfermava. Sí, he tingut el gaudi de viure i reflectir amb emoció grans coses: sobretot, les manis més espectaculars de la nostra història. Unes quantes campanyes electorals amb el sobiranisme creixent com l'escuma. Amb una menció molt especial, també, per a les Consultes sobre la Independència a Sant Cugat i Sabadell, a les quals vaig tenir l'honor de contribuir modestament, a peu d'urna. També, contribuint, de vegades, a la memòria de la nostra rica història, com faig en el dia d'avui, amb el record del president màrtir Lluís Companys, afusellat pel feixisme avui fa just 74 anys.

Durant tot aquest temps, tot seguint els alts i baixos de l'actualitat, sempre he pensat que podia aportar un gra de sorra d'opinió positiva sobre el nostre procés històric. Des de fa alguns dies, però, em trobo en un veritable col·lapse anímic. No puc més amb la sobredosi d'impostura a la qual ens han decidit sotmetre. Ras i curt: el que em passa pel cap és preferible no posar-ho negre sobre blanc. Així que visc un veritable dilema moral: no vull contribuir amb acidesa al desànim, a fer un mal objectiu a tanta gent bona implicada en la llibertat del nostre país. Però tampoc vull trair-me a mi mateix, a la meva consciència, fent veure que m'empasso el que ens estem fent. Així que, arribats a aquest punt del camí, fins aquí la meva contribució continuada d'aquests darrers quatre anys i mig. Em temo que tot el que podria escriure d'aquí al 9-N seria tan bestialment descoratjador que prefereixo mantenir-me en silenci. Ens retrobem, suposo, el dia 10-N. Per reprendre junts la part més difícil del camí.

dimarts, 14 octubre de 2014

[-25] Bestiari del procés (120): J. Herrera, L. Llach i M. de los Llanos de Luna

Herrera, Joan (coordinador d’ICV).
Protestar pel no debat que no vols.
Im-pres-sio-nant. No tinc paraules. Sense enrogir-se de vergonya per la contribució feta amb el nomenament del seu representant a la Comissió de Control de la Consulta, dimecres a la nit, en una entrevista a una ràdio espanyola, un dels co-líders d’Iniciativa afirmava que cada dia que passa existeixen menys garanties democràtiques per dur a terme el 9-N. Sense dubte, una nova contribució a la pau i al bon rotllo dels qui fins fa dos mesos predicaven la desobediència. I perquè, en concret, us preguntareu, no hi ha prou garanties democràtiques? Admeto que en sentir la seva argumentació he estat a punt de caure de la cadira: perquè no hi ha debat sobre el sí i el no! Ells, que han decidit no tenir opinió sobre el futur polític de Catalunya, critiquen que ningú no faci campanya! Im-pres-sio-nant.

Llach, Lluís (cantant i escriptor).
Disposat a tot.
Dijous, en format d’entrevista a la ràdio nacional, enmig de la muntanya russa d’emocions en què ens trobem, el cantautor de Verges/Porrera/Senegal va donar una autèntica lliçó de bon toc. La seva contribució a aixecar la mirada i a asserenar els ànims em va semblar extraordinàriament sàvia. El 9-N ens plantarem davant del col·legis per votar. Però si, abans, les forces polítiques acorden unes eleccions avançades amb llista unitària, després d’haver retratat com Espanya trepitja i menysprea els nostres drets fonamentals, els seguirem. I si es divideixen, escoltarem que ens diuen les plataformes de la societat civil per continuar endavant. I, cadascú de nosaltres, personalment, estem disposats a posar tota la carn a la graella per contribuir al projecte. Amb generositat i intel·ligència: si no el vàreu escoltar, paga la pena fer-ho.

Llanos de Luna, María de los (delegada del Govern espanyol a Catalunya).
Amenaces de virreina.
La representant del Govern Rajoy a Catalunya ha respost a la notícia del nomenament de més de tres-cents coordinadors municipals i a la fixació de prop de dos-cents punts de votació per part dels ajuntaments durant la primera part de la setmana amb una carta amenaçant-los. És la reacció d’Espanya davant l’acte (espectacular i emotiu) durant el qual, el passat cap de setmana, més de vuit-cents alcaldes, convidats pel de Barcelona, van lliurar al president de la Generalitat les mocions en favor de la Consulta del 9-N aprovades pel 97% dels consistoris catalans. Una resposta “Marca España”, després que Enric Millor ja hagués avançat que el percentatge no era prou representatiu perquè a les eleccions locals hi ha molta abstenció.

dilluns, 13 octubre de 2014

[-26] CDC-ERC: l’intercanvi que ens cal

La decisió no és fàcil. Potser, com demanava Quim Arrufat en nom de la CUP fa uns dies, caldria començar per fer un Govern d’unitat per refermar la Consulta, abans que se’n vagi definitivament en orris. A hores d’ara, sembla que les tensions entre CiU i ERC no es deriven (digueu-me ben pensat) de l’estricte partidisme, sinó que es concentren en quina és la millor estratègia per culminar el procés. I no són pas menors. Crec que el plantejament hauria de ser d’intercanvi, un teva-meva que permeti un punt de trobada: portar la Consulta fins al final, desobeint de manera controlada, a canvi d’acceptar una llista unitària. Sí, aquesta opció té uns quants contres: potser hauria estat preferible haver bastit durant més temps un projecte comú de centre esquerra més estable en el temps. Tots sabem que dos mes dos no sempre fan quatre: la tasca d’en Junqueras de penetració en l’espai històric dels socialistes es pot veure afectada per una coalició amb CDC, sobretot en aquest moment d’emergència de Podemos.

També el fet que, a hores d’ara ningú, no pot preveure quina és la fondària exacta de l’armari convergent. Però els avantatges de la llista unitària també són clars: el més important, respondria (sobretot si el conformessin principalment personatges de la societat civil) al component unitari i en bona mesura anti-partidista (més que apartidista) de la mobilització popular; evitaria l’ensorrament d’un dels elements imprescindibles en el procés, amb la presència d’un ampli ventall polític i el lideratge combinat del president Mas i d’en Junqueras, els dos polítics ara mateix més ben valorats del país; a més, obligaria Duran a posar en solfa i enfrontar a les urnes el seu projecte personal de salvament de l’statu quo al servei de l’establishment. Tot plegat, amb la CUP articulant una altra llista àmplia en l’espectre anti-capitalista per assumir/contenir la irrupció d’una força de dubtosa adscripció nacional. Un intercanvi, doncs, Consulta fins al final a canvi de llista unitària per fer una declaració unilateral al nou Parlament.

diumenge, 12 octubre de 2014

[-27] Bestiari del procés (119): J.R. Bosch, Q. Brugué i R. Espadaler

Bosch, Josep Ramon (president de Societat Civil Catalana).
Amics molt simpàtics.
Després de la multitudinària concentració de la Diada a Tarragona (set mil persones segons les fonts més generoses), aquesta setmana, la de la tradicional “Fiesta de la Raza”, la plataforma dependentista s’ha lluït amb una campanya a les xarxes en la qual, per obra i gràcia dels seus hàbils publicistes, mana callar a tots aquells que no celebrem com ells el 12 d’Octubre. Han decidit potser afegir-se a la reivindicació dels que de veritat no podem expressar-nos en llibertat: els que volem votar el 9-N per decidir democràticament. Propaganda encoberta de l’Ara és l’hora?. La convocatòria, regada amb caríssima publicitat a tots els mitjans i logística de franc (pasta gansa posada per l’Estat i l’establishment català), d’aquella que sabem segur que no serà objecte de cap inspecció fiscal, ja ha rebut el suport explícit del Casal Tramuntana, el MSR, Democracia Nacional i la Falange.

Brugué, Quim (catedràtic de ciència política de la UAB).
A benefici de l’agressor.
Diumenge a la nit va saltar la sorpresa. Després que Marc Carrillo, expert designat a proposta d’ICV-EUiA al Consell de Garanties Estatutàries presentés vot particular sobre la constitucionalitat de la Llei de Consultes, ara, Quim Brugué, també proposat pels ecosocialistes (ep, però no penseu malament, que és pura coincidència), dimitia com a membre de la Comissió de Control de les Consultes, exactament quatre dies després del seu nomenament. Realment, costa d’entendre què ha canviat en aquestes poc més de cent hores, amb la Consulta ja prohibida pel TC en el moment d’accedir-hi al càrrec. Sobretot, que el rigorisme en l’exigència de condicions democràtiques a la Consulta, contra les quals, objectivament, només treballa el Govern espanyol, es tradueixi a la pràctica en una bufetada a la cara del Parlament de Catalunya.

Espadaler, Ramon (secretari general d’Unió).
Indeterminació que compromet el futur.
Si alguna cosa ha demostrat fins ara el procés d’autodeterminació és que engoleix sense pietat tots aquells que s’entesten a mantenir-se en la indeterminació. Unió ha triat aquesta setmana fer-ho. La seva aposta suposa que el partit que podria esdevenir referent del centre-dreta a la nova República defuig la seva responsabilitat històrica. Com a conseqüència, cap de les forces polítiques que van obligar a complicar la pregunta del 9-N farà campanya, finalment, pel Sí-No. Vist des de l’altra banda: Duran i Lleida, home fort de l’establishment que lluita amb ungles i dents contra el procés, no és només que fins ara no ha estat capaç de vendre la moto del Sí-No a la majoria dels catalans: és que no se’n surt ni al seu propi partit.

dissabte, 11 octubre de 2014

[-28] Bestiari del procés (118): Q. Arrufat, L. Bassets i J.L. Bonet

Arrufat, Quim (diputat de la CUP).
Pitgem l’accelerador.
Dimarts un dels tres representants de l’esquerra independentista més ferrenya al Parlament desvetllava la petició feta a Artur Mas durant la famosa (primera) cimera pel salvar el 9-N: que ells mateixos i sobretot ERC entressin a Govern per assegurar la celebració de la Consulta. De fet, aquest moviment coincideix amb el prec que Oriol Junqueras va fer al president durant el Debat de Política General al Parlament. En efecte, pas a pas, potser abans de parlar de llistes unitàries, el més convenient seria parlar de governs d’unitat. Hauria estat una magnífica resposta, un veritable cop d’efecte, a la suspensió de la Consulta per part del TC. Tots plegats van deixar passar aquella oportunitat; fer-ho ara i emprendre el camí de la desobediència donaria una força extraordinària al procés i una immensa alegria a milers i milers de catalans.

Bassets, Lluís (director de l’edició digital d’El País en català).
Insults en llengua pròpia.
“El desafío de Mas” i “la movilización callejera” seran, potser, de les primeres construccions que caldrà traduir a la nova edició digital d’El País en la nostra llengua. Segons sembla, a partir d’ara, quan ens insultin en català ens sabrà menys greu. O més. No sé. La presentació a Barcelona de la nova web va comptar amb l’estrellat de Soraya Sáez de Santamaría i Pedro Sánchez. Una veritable operació d’estat, convençuts com estan que cal ensarronar amb un renovat unicornisme federal els lectors catalans. No sé si en són conscients, però fan tard. La major part de la seva antiga audiència a Catalunya ja ha volat, farta de no trobar cap diferència, ni en els titulars, ni els articles, entre el vell referent de l’esquerra espanyola i els diaris de la caverna.

Bonet, José Luis (president de Freixenet).
Anti-paternalisme.
Sempre, però encara més en els temps de crisi, els qui disposen de més mitjans per fer-ho, encara que sigui com a resultat del propi esforç (que no tinc ni idea si és el cas), tenen l’obligació de posar-se al servei de la majoria per intentar que tots plegats surem en les millors condicions possibles. Resulta, per això, al·lucinant, la desconnexió entre els de dalt i la immensa massa de desposseïts que està generant aquesta llarga crisi. En quin planeta cal viure perquè t’importi un rave el patiment dels de sota? De tots els arguments que l’espanyolíssim senyor Bonet podia adoptar per defensar la dependència, se li ha acudit emprar un que denota la seva qualitat moral: "que les coses segueixin com estan, que estan bé". I, clar, segons sembla, Madrid li té reservat un premi per als propers mesos.

divendres, 10 octubre de 2014

[-29] Espanya sap que votarem el 9-N

Fa anys que portem la iniciativa. Que juguem descaradament a l’atac, mentre ells tiren pilotes fora i ens busquen constantment els turmells. Em fa l’efecte, però, que en aquest tram decisiu del procés no és ben bé així. Sembla com si haguéssim perdut la dimensió exacta dels termes del combat que disputem. Just el que ahir us comentava de l’actitud d’en Brugué. A veure, no som en una batalla com tantes altres, en la qual es respecten les convencions de la guerra. De cap manera. L’Estat, perllongant l’estratègia d’ignorar la nostra condició de comunitat política, està atacant amb tot el que li queda a mà la nostra posició més feble: la credibilitat de la Consulta. Des del primer dia sabem que una Consulta sobre la independència del nostre país no es podrà dur a terme amb normalitat sota la jurisdicció espanyola. Per tant, sabem que els del No en faran sempre, majoritàriament, un boicot descarat. I que, per tant, la validesa internacional de la Consulta dependrà sobretot de la pulcritud del procés i del nivell de participació.

Aquesta realitat explica a la perfecció perquè Espanya, que ja sap que finalment no podrà impedir que votem el 9-N, està concentrant el foc on ho fa. Amb l’auxili dels de sempre, es tracta de parlar tot el dia de la manca de garanties democràtiques, a fi de desacreditar les institucions que organitzen la Consulta (el Govern i els ajuntaments) per tal d’aconseguir un efecte doble: restar-nos credibilitat en l’escena internacional i assegurar que acudeixen a les urnes un nombre insuficient de catalans. La nostra obligació, doncs, és la de posar tota la carn a la graella: garantir amb la nostra participació l’organització de la Consulta i convèncer tants conciutadans com puguem que cedir a les pressions i el xantatge de les institucions espanyoles, negant-nos els nostres drets de participació i expressió, en cap cas suposa respectar millor la democràcia.

dijous, 9 octubre de 2014

[-30] Pintures Brugué

El catedràtic de Ciència Política de l’UAB Quim Brugué ha abandonat aquest diumenge a la francesa la Comissió de Control de la consulta del 9-N, exactament, quatre dies després del seu nomenament. Una llàstima: sembla haver estat incapaç d’avaluar quins són els condicionants en els quals, per desig exprés d’una de les parts en conflicte (la que ara lloa massivament i arreu el seu capteniment), tindrà lloc. S’entén bé que un tractat acadèmic ha de perfilar tots els requisits necessaris per dotar una Consulta de les millors qualitats de puresa democràtica del món mundial. Naturalment que sí. Però, en el cas que ens ocupa, a l’Espanya demofòbica d’avui, qui no estigui interessadament cec, ha de partir d’una constatació: que la part del No s’escuda en la legalitat (interpretada restrictivament, amb la descarada intencionalitat política d’obstaculitzar l’exercici de drets fonamentals) per boicotejar la Consulta que desitgen gairebé tres quartes parts dels membres de la comunitat política catalana.

Davant d’aquesta realitat política que ens toca gestionar hi ha dues possibilitats: acceptar el bloqueig de la democràcia que imposa una minoria decidida a impedir la Consulta, o analitzar, a partir de les possibilitats efectivament existents, de quina manera es poden assolir els màxims estàndards de qualitat democràtica en el disseny i execució del procés consultiu. El senyor Brugué, per mor de la puresa, ha triat alinear-se amb els primers, perquè diu que “una societat creua una frontera quan considera que el fi legitima els mitjans”. A mi, en canvi, em sembla que quan l’esquerra transformadora decideix no travessar la frontera de la injustícia esdevé conservadora i es posa al servei de l’establishment. I, sobretot, que el que fa es tapar amb una maldestra i gruixuda capa de pintura negra (molt negra) la responsabilitat dels qui realment estan destrossant les garanties democràtiques en l’exercici dels drets fonamentals a Catalunya.

dimecres, 8 octubre de 2014

[-31] Bestiari del procés (117): A. Ros, S. Sáenz de Santamaría i P. Sánchez

Ros, Àngel (president del Partit dels Socialistes de Catalunya).
L’home de les mil cares.
Les giragonses de l’alcalde de Lleida han estat, els darrers anys, de premi. Dimarts a la tarda, davant la Paeria, alguns milers de lleidatans convocats per l’ANC per protestar contra la prohibició de la Consulta cridaven massivament independència, però també, Ros dimissió. Motiu: mentre el Conselh Generau d’Aran aprovava el seu suport a la Consulta, a la mateixa hora, a instàncies del secretari municipal, l’alcalde Ros negava el dret a votar sobre la moció a tots els regidors de l’Ajuntament de Lleida. Ni tan sols es pot votar que es vol votar. A les 48 hores, el grup socialista, a la vista del ridícul d’àmbit nacional, començava a rectificar i obria la possibilitat de portar al ple fins a dos noves mocions sobre el tema. Això sí, embolcallades del mateix legalisme que defensa irreductible el dependentisme més ranci.

Sáenz de Santamaría, Soraya (vicepresidenta del Govern espanyol).
Llegir és de covards.
Una de les estampes més patètiques de la setmana de la prohibició ha estat sense dubte la protagonitzada per la vicepresidenta i estrella emergent el dissabte al matí. L’extraordinari impacte mundial de la signatura del decret de convocatòria del 9-N va agafar (sorprenentment) una altra vegada a contrapeu el Govern espanyol i Sáenz de Santamaría es va veure obligada (amb don Tancredo a l’avió, procedent de la Gran Muralla xinesa) a convocar a corre-cuita una roda de premsa de valoració sobre els fets de Catalunya. Resultat: no tenia ni idea del contingut del decret que estava valorant com a il·legal, extrem que fins i tot va haver de reconèixer davant dels periodistes. Ridícul còsmic. Estat de dret i tal i tal.

Sánchez, Pedro (secretari general del PSOE).
Fer-se el boig.
El nou líder socialista espanyol ha volgut fer-se el simpàtic des del primer dia. Podemos apreta i es fa necessari, fins i tot, trucar a la televisió per mirar de retenir el vot de la seva base electoral tradicional. El nivell de contradicció al qual ha arribat en poques setmanes és per anar a l’especialista: partidari acèrrim del diàleg i de la reforma constitucional federal (unicornisme absolut), és capaç alhora, sense que no li tremoli ni una parpella, de donar ple suport a les mesures repressives del PP contra la Consulta del 9-N. I encara que, per fer-ho, hagi de trinxar una mica més la tan malmesa credibilitat del PSC. En referir-se al decret de la Consulta firmat pel president Mas explicita, a més, la seva “condemna”, com si es tractés d’un atemptat d’ETA. Realment fresc, aquest Pedro Sánchez.

dimarts, 7 octubre de 2014

[-32] Bestiari del procés (116): M. Rajoy, J.M. Romay Beccaría i S. Rodríguez

Rajoy, Mariano (president del Govern espanyol).
Paràlisi i plasma.
La compareixença del president espanyol el matí de dilluns manté el seu habitual to plasmàtic. Incapaç d’articular dues subordinades, llegeix de principi al fi el seu text, on martelleja dos conceptes: llei i estat de dret. De fet, seria intercanviable amb el que els portaveus del govern xinès apliquen a la revolta popular democràtica d’aquests dies als carrers de Hong Kong. En acabar la seva declaració, només admet tres preguntes, sempre a mitjans super-favorables al procés: “Libertad digital”, “El País” i “La Vanguardia”. Maleït unanimisme. Al dia següent, la plantofada que li dedica l’editorial del grup de comunicació nordamericà Bloomberg no pot ser més descomunal: ha de venir a Catalunya a disculpar-se, ha de cedir competències i diners, i ha de reformar la Constitució espanyola per fer possible referèndums que habilitin la secessió. Impressionant.

Romay Beccaría, José Manuel (president del Consell d’Estat).
Informe exprés.
En el Gran “Rally” de l’Estat de Dret espanyol, han excel·lit els temps marcats pel Consell d’Estat. Una estoneta de reunió extraordinària (que és diumenge i tots tenim família) per ventilar-se una llei sencera i un decret. A poc més de mitja hora per recurs. Extraordinari. D’entre les velles glòries del Consell (de la mà de Landelino Lavilla) cal destacar sense dubte la figura del seu president, ministre en temps de José María Aznar i històric home de confiança de Manuel Fraga. Tot un expert en estats de dret, vegeu sinó l’inici del seu currículum: Secretari General del Sanitat (1963-1966), Director de l'Institut d'Estudis de l'Administració Local (1973), Sotssecretari de Presidència (1974), i Sotssecretari de Governació (1975). Un home, sense dubte, en disposició de donar-nos grans lliçons de democràcia... orgànica.

Rodríguez, Santi (portaveu adjunt del Partit Popular al Parlament de Catalunya).

“Cree el ladrón”.
Aquesta setmana hem sabut que la tercera partida pressupostària que més creixerà en els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2015 serà la dedicada al CNI. I és que aquí els donem una veritable feinada. En una insinuació gens dissimulada, que ja hem sentit a cada revés rebut des d’un dels grans mitjans de comunicació internacional (cada vegada més profunds i més freqüents, per cert) el portaveu popular ha acusat el govern català de, a través del Diplocat, comprar l’editorial de Bloomberg: és un greu insult, d’autèntic ignorant, a la premsa internacional. Demostra que estan convençuts que poden aplicar a la restat del món els xantatges i les comminacions que els han portat a carregar-se els tres directors dels diaris espanyols més importants.

dilluns, 6 octubre de 2014

[-33] Els treballadors públics, al servei dels drets fonamentals (#Funcionarispel9N)

Davant la prohibició de la Consulta del 9-N per part del Tribunal Constitucional, el Govern de la Generalitat de Catalunya va optar la setmana passada per suspendre’n la campanya informativa als mitjans i, el que és pitjor, per aturar del tot els preparatius. Per fer-ho, va adduir que el manteniment del procés electoral podia comportar perjudicis a tercers, particularment, als treballadors públics i empreses implicats. Com a funcionari, fa mesos que em plantejo perquè el meu Govern no ha engegat cap mecanisme per conèixer la disponibilitat de tots i cadascun dels seus treballadors davant la possibilitat (perfectament predictible) que Espanya optés per prohibir-nos l’exercici de drets fonamentals com els de participació i expressió. La consellera del ram, Joana Ortega, no ha fet cap pas en aquest sentit des de l’acord de data i pregunta, fa nou mesos. Que, després de precaritzar sense pietat les condicions laborals dels treballadors públics de la Generalitat durant quatre anys, afirmi ara que actua amb l’objectiu de protegir-nos, em resulta, com a mínim, poc creïble. Francament, sona excusa de mal pagadora.

No, molts no volem sotmetre’ns a la por i l’amenaça xantatgista de les institucions espanyoles. Molts, estem disposats a acceptar les conseqüències que se’n derivin, tot i que, alhora, continuem convençuts que el Govern pot dificultar les represàlies que se’ns vulguin aplicar. Fa dues dècades, la desobediència civil dels objectors de consciència, assumida molt majoritàriament per la societat com a causa justa, va acabar per dinamitar el servei militar obligatori. Ara, els treballadors públics en general i els funcionaris en particular, per la nostra funció social, tenim l’obligació especial de protegir els drets fonamentals dels nostres conciutadans. Molts estem disposats a donar el pas al servei de la Consulta i preguem que el Govern torni a posar en marxa el procés d’inscripció de representants de l’administració per a la Consulta del 9-N, el termini de la qual va expirar ahir. Ara fa exactament setanta-cinc anys, el franquisme va depurar milers de funcionaris catalans que, des de la Generalitat, les Diputacions i els Ajuntaments, s’havien mantingut fidels al seu poble. També en memòria d’ells, alguns volem ser #Fucionarispel9N.

diumenge, 5 octubre de 2014

[-34] Bestiari del procés (115): C. Montoro, J. Ortega i F. Pérez de los Cobos

Montoro, Cristóbal (ministre d’Hisenda i Administracions Públiques).
Sense treva.
L’anunci aquesta setmana del projecte de pressupostos generals de l’Estat espanyol per a l’any vinent esclata en plena tensió per la Consulta. El ministre de la benzina gaudeix ruixant-nos. Així, que cremi tot. Com justificar una previsió d’inversió del 9,5% per a una població que representa el 16% i aporta un PIB del 19%? Espectacular. És com si, després de finançar la seva compra, no et deixessin pujar a l’autobús públic pagant el mateix preu que els altres. Ja sabem, a més, que l’execució d’aquest migrat pressupost, com és costum, difícilment superarà aquí el 80%, mentre, també com d’habitud, a altres territoris que no cal ni esmentar superarà amb escreix el 100%. I així, encara que nosaltres no podem gairebé fer campanya pel Sí+Sí, distrets com estem en l’intent d’aturar l’ofensiva prohibicionista, el ministre fa la feina de convèncer els indecisos per nosaltres.

Ortega, Joana (vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya).
Excuses prescindibles.
Rumors de dimissió. Al Consell Executiu, segons sembla, els consellers d’Unió, els qui controlen les carteres clau de cara al 9N, és a dir, Governació i Interior, se’n surten a l’hora de fixar posició: acatament d’entrada a la sentència del Constitucional. S’aturen els primers procediments relacionats amb el cens i l’organització logística de la Consulta: el registre d’estrangers i la inscripció dels representants de l’administració que hi poden col·laborar. La vicepresidenta parla de protegir tercer i no perjudicar els funcionaris implicats. Ha tingut deu mesos per preguntar als treballadors públics si estaven disposats a arribar fins al final en condicions de màxima hostilitat d’Espanya i no ho ha fet. Ara, els pren com a excusa, sense respectar el seu dret a decidir si hi volen col·laborar o no.

Pérez de los Cobos, Francisco (president del Tribunal Constitucional).
Suspendre a la velocitat del so.
Després de la mítica pífia en consignar una data errònia a la Llei de Consultes no referendàries i al decret de convocatòria, el recurs del Govern espanyol arriba volant al Tribunal Constitucional. En representació, una filla de ministre franquista lliura al president, ex-militant del PP i ex-simpatitzant de Falange, contrari a la Constitució quan es discutia la seva aprovació, la demanda de l’executiu espanyol que provoca la prohibició automàtica de la Consulta. El TC es reuneix en sessió ordinària al dictat del Govern i decreta en menys d’una hora fins i tot mesures restrictives de difusió del 9N. La nota de premsa es refereix al Decret com de convocatòria d’un Referèndum, passant olímpicament del text jurídic lliurat. La imatge del TC com a eina auxiliar del Govern no pot resultar més gràfica. Pobre democràcia espanyola.

dissabte, 4 octubre de 2014

[-35] Bestiari del procés (114): C. Chacón, M. Herrero y Rodríguez de Miñón i A. Mas.

Chacón, Carme (diputada del PSC).
Imposar la llibertat.
La capacitat del dependentisme per rebregar el vocabulari polític bàsic és pràcticament il·limitada. Després de la còmica frase “me sentí fusilado en mi propia casa” del famós regidor popular de Cardedeu, aquesta setmana l’ex-ministra de defensa espanyola ens ha obsequiat amb el concepte “imposar un referèndum”. Oferir l’oportunitat d’exercir el dret de vot com pot ser una imposició? Triar és sempre un exercici de llibertat, que inclou sempre la possibilitat de no fer-ho. Ningú obliga a participar en la Consulta del 9-N. Tots els qui no vulguin prendre-hi part poden no fer-ho; fins i tot, poden exercir el seu dret a ser extrets del cens electoral. Però aquesta voluntat seva de no participar, és de sentit comú, no pot implicar a la resta de la comunitat política, que sí vol ser interpel·lada. De tan lògic sembla balder haver-ho d’explicar.

Herrero y Rodríguez de Miñón, Miguel (membre del Consell d’Estat).
Cauen mites.
De tots els membres de l’actual Consell d’Estat el teníem pel més amic. Premi Blanquerna i tot. La seva teorització de l’extensió del reconeixement dels drets històrics recollit a la Constitució espanyola de 1978 per al cas de Catalunya hauria estat útil si Espanya no fos com és. A l’hora de la veritat, però, l’home s’ha retratat: vot unànime amb la resta i avall que fa baixada. El seu cas desmenteix cap possibilitat de canviar les relacions de dominació entre Catalunya i Espanya bastides des de fa just 300 anys. Desesperadament, els darrers federals s’aferren a voler fer-nos esperar l’arribada de les eleccions espanyoles de la tardor del 2015 per si es produeix un canvi de govern a Espanya. Pur il·lusionisme. La crua realitat és que PP i PSOE no accepten cap votació sobre la independència i l’obert Pablo Iglesias ha trigat tres dies a reaccionar davant la prohibició de la Consulta.

Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Muntanya russa.
Les emocions d’aquests dies pugen i baixen a un ritme frenètic. El cap de setmana, amb la posada en escena de la signatura del decret de convocatòria i la declaració trilingüe posterior, Artur Mas va estar francament brillant. Després del “rally” constitucional espanyol, però, com incomprensiblement noquejat, el president ha trigat massa a reaccionar. Tocava convocar les forces de l’acord de data i pregunta immediatament després de la suspensió i la cita ha arribat amb quatre dies de retard. Pel mig, hores de confusió basades en la suspensió unilateral de la campanya institucional i els actes preparatoris de la Consulta. Dijous a la tarda, un xic de calma recuperada després que Mas hagi signat el nomenament dels membres de la Comissió de Control de la Consulta del 9N. “Keep calm” em recomana un amic. L’avaluació, el dia 9.

divendres, 3 octubre de 2014

[-36] Pobres espanyols

Els nacionalistes gallecs van desplegar dimecres al vespre una important mobilització, a una desena de poblacions, en rebuig a la suspensió cautelar de la llei de Consultes catalana i del decret de convocatòria del 9-N. Fan bé. No ja per solidaritat internacionalista o ibèrica. No. Per ells mateixos. Perquè el procediment exprés aplicat pel Govern espanyol ha esdevingut l’autèntic símbol d’una involució democràtica a Espanya sense precedents des del cop d’Estat sorgit de l’entorn del rei (amb l’objectiu de consolidar-lo) i executat per Tejero el 23-F de 1981. Un veritable espectacle, una exhibició d’autoritarisme que es pot considerar directament pornogràfica. Un poder de l’Estat, l’executiu, posant tots els altres òrgans a les seves ordres per defensar una posició de partit (de part, perquè se suposa que en la seva mentalitat els catalans, abassegadorament contraris, també som espanyols) sense el més mínim pudor.

L’espectacle de la reunió a darrera hora de diumenge, per primera vegada, del Consell d’Estat. La del Tribunal Constitucional en sessió extraordinària dilluns mateix, com mai s’havia fet, per estudiar i decidir en poc més d’una hora sobre dos textos jurídics complexos de mig centenar de fulls. Es desconeix si Moncloa ja havia redactat a la prèvia els textos aprovats pels dos organismes, el Consell d’Estat i el TC, o han estat ells mateixos qui s’han molestat a fer-ho, referint-s’hi com a “referèndum”. L’ús de tots els instruments de l’Estat al servei d’una causa d’imposició posa encara més al descobert, sense dubte, que nosaltres no en formem part. Es tracta d’un gravíssim retrocés democràtic que contribueix a conformar un Estat de caire autoritari del qual encara ens regalen més ganes de sortir. I em sap greu pels bons espanyols que, quan nosaltres, d’aquí uns mesos, haguem marxat, hauran de fer-hi front.

dijous, 2 octubre de 2014

[-37] Provocar-los amb la democràcia

Ara sí, després de tants anys de lluita, de tants herois, i de tants que hem convençut en els darrers anys de la impossibilitat de l’entesa, hem entrat en la fase decisiva del conflicte. La de la insubmissió oberta a Espanya. La de comprovar, vist des de l’altre cantó, si l’Estat serà capaç de mantenir la seva sobirania sobre el nostre país per la força. La d’ara és sobretot una pugna per reforçar la nostra legitimitat per constituir-nos en nació lliure. Durant anys, hem demostrat als nostres conciutadans que la dependència d’Espanya és un desastre en tots els ordres: en el polític, l’econòmic, el cultural, i en tants d’altres; darrerament, sobretot, en el pla de la dignitat i (davant la guerra bruta que ens fan) la mínima moral democràtica. Ara, es tracta de continuar convencent els nostres conveïns, però també de demostrar al món la justícia de la nostra causa per la llibertat. 

Hem iniciat els primers moviments d’una partida d’escacs que mira el món i de la qual cada peça de les nostres ha de sentir-se protagonista, sigui quin sigui el paper que hagi decidit jugar. Sense retrets dins el nostre camp. L’objectiu és molt senzill: forçar tant com sigui possible l’error del contrari. Aquell qui s’equivoqui acabarà perdent la partida. Ara, cal portar la insubmissió a la suspensió cautelar, d’entrada, fins a la nit del 8 de novembre o la sentència exprés del Tribunal Constitucional. Confiar en què el Govern continuarà endavant amb tots els preparatius; en què milers de treballadors públics estaran disposats a col·laborar-hi i milers de ciutadans a gestionar les meses de votació. I esperarem que les mesures repressives adoptades per Madrid, que denunciarem implacablement, acabin de reforçar la nostra majoria Catalunya endins i la nostra posició Catalunya enfora. I el dia 9 de novembre, tots a votar, amb la legitimitat reforçada d’un país a punt de néixer!

dimecres, 1 octubre de 2014

[-38] Bestiari del procés (113): H. Van Rompuy, X. Vidal-Folch i J.M. Vila d'Abadal

Van Rompuy, Herman (president del Consell Europeu).
L'Europa vella.
El president europeu s’ha deixar portar de manera lamentable pel seu ultranacionalisme belga; de fet, ha posat la cirereta en el pastís de les reaccions de la Unió Europea al resultat del referèndum escocès. Ells, la classe dirigent al servei dels vells estats-nació europeus, s’han carregat l’actual Europa, allunyant-la dels anhels de la majoria per agenollar-la al servei d’uns pocs, alhora que ens acusen a nosaltres de posar-la en perill amb la nostra reclamació d’empoderament. Afirmar que “la democràcia no serveix per canviar les fronteres”, sentit de boca dels qui emparen l’accés a la Unió Europea de països que han dirigit, fa no gaires anys, polítiques de neteja ètnica és un dels actes més vomitius que tinc a la memòria. Tant, que estan aconseguint que milers de catalans ens anem preguntant cada dia amb més intensitat si volem compartir teulada amb gent com aquesta.

Vidal-Folch, Xavier (periodista).
Follia dependentista.
Un referèndum anticatalà: aquesta és la formula emprada pel vell factòtum de l’antic diari de referència de l’esquerra espanyola per referir-se a la Consulta del 9-N. Dos terços del Parlament català prenen decisions anticatalanes. El nivell de xaladura és de premi. Del seu delirant article d’aquesta setmana excel·leix el passatge en el qual considera la Consulta el major escàndol democràtic de la història del món mundial. Amb voluntat de confondre, diu que la segona pregunta exclou els votants de la primera. Fa mandra explicar una cosa tan evident però és que pensar que algú vota No a que Catalunya sigui un Estat (1a pregunta) però sí a que sigui un Estat independent (2a pregunta) només seria possible en un estat etílic que impediria fins i tot encertar amb la papereta l’urna de vot.

Vila d’Abadal, Josep Maria (president de l’Associació de Municipis per la Independència).
Municipalisme compromés.
Aquesta setmana, l’acció de l’Associació Catalana de Municipis que dirigeix l’alcalde de Premià de Mar Miquel Buch i l’Associació de Municipis per la Independència, amb la votació de centenars de mocions als ajuntaments catalans en suport a la Consulta del 9-N, està provocant un moviment tectònic (que s’avança als resultats de les eleccions locals de maig de 2015) realment espectacular. Un veritable tsunami que pot abastar pràcticament 900 dels 947 municipis catalans i donarà una força extraordinària davant la comunitat internacional a la nostra reivindicació. Especialment, si vénen mal dades. Cal estar preparats: si el govern espanyol opta per la suspensió de l’autonomia i la dissolució del Parlament, el paper dels ajuntaments serà absolutament fonamental. Greixem, doncs, totes les eines.

dimarts, 30 setembre de 2014

[-39] Bestiari del procés (112): R. Mejide, J.M. de Mena i A. Rivera

Mejide, Risto (publicista i presentador de televisió).
Els del no que votaran.
He d’admetre que estava convençut que la Consulta del 9-N l’hauríem de portar endavant, tots solets, fins a les darreres conseqüències, els del sí-sí. Encara que ja fa mesos que els Estopa van obrir el foc, com més s’apropa la data, apareixen més personatges contraris a la independència disposats a acceptar la realització de la pregunta. Fins i tot, encara que sigui blocada pel govern nacionalista espanyol. Potser el resultat a Escòcia els ha animat. Aquesta setmana hem vist la conversa entre Risto Mejide i Jorge Javier Vázquez al respecte a TeleCinco. La potència del volem votar, per a gran disgust del dependentisme refugiat a la desesperada en el “hooliganisme” legalista, és enorme. Un gran rebost d’arguments que ens han regalat i que ens farà invencibles.

Mena, José María de (exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya).
Armes d’inhabilitació massiva.
Des de la ràdio pública de Catalunya, l’exfiscal en cap ens ha avisat que els funcionaris podran ser acusats de prevaricació i inhabilitats si col·laboren de qualsevol manera amb la realització de la Consulta suspesa: l’estratègia és clara, es tracta d’amenaçar amb represàlies personals tanta gent com sigui possible. Els cal desmobilitzar-nos. Els qui considerem que l’únic ordenament que ens obliga legítimament, a aquestes alçades, és el que emana del Parlament de Catalunya i executa de forma acordada el nostre govern, hem de tenir molt clar que la repressió és viable contra uns pocs, difícil contra molts i directament impossible si tots els qui ens podem veure afectats ens conjurem per trencar les cadenes de la por i actuar en consciència al servei dels interessos de la majoria.

Rivera, Albert (president de Movimiento Ciudadano).
Focus bruts.
Aquesta setmana ha semblat avançar la convergència entre el seu partit i el de Rosa Díez, l’exconsellera del Govern Basc encapçalat pel PNB, que afirma que això nostre, encara que no matem, de fet, és pitjor. Mentre arriba el moment, Ciudadanos va perdent gas a mans de Podemos en la seva imatge de gran regenerador de la vida política espanyola. El seu coordinador a Valencia, l’expopular Francisco Mut, ha plegat després de la seva imputació per desviar suposadament 6 milions d’euros atorgats pel govern valencià a un centre d’innovació. Als casos Cañas i Nart, s’afegeix ara, doncs, un altre entre els (se suposava) croats contra la corrupció. I és que no resulta estrany que a Riviera se li esvaloti el galliner: amb tantes hores de plató la vida no li dóna per més.

dilluns, 29 setembre de 2014

[-40] El subconscient els traeix

Amb comptadíssimes excepcions (per raons de formació acadèmica, de vegades, Joaquim Coll) és pràcticament impossible mantenir un diàleg civilitzat amb els dependentistes en relació a la història de Catalunya. Josep Fontana ho exposava fa pocs dies en un article de lectura imprescincible, que em dóna peu a estirar d’un fil que fa dies que volia resseguir amb un apunt com aquest. L’anàlisi del passat, l’avaluació, la discussió i el debat en base als documents històrics disponibles, es veu substituïda sistemàticament en articulistes com ara Gregorio Morán, Francesc de Carreras o Francesc Granell (la llista d’articulistes d’El País d’aquest perfil seria pràcticament inacabable), per un veritable allau d’insults ad hominem en els quals hi ha una paraula que sempre apareix: manipulació i manipuladors.

En història, naturalment, la veritat és un artefacte difícil de construir. De múltiples cares. Hi ha el perill, al qual ningú és immune, d’insistir en una part del seu rostre, la que s’adiu millor a les nostres conviccions, deixant de banda les altres que enlletgeixen el propi argumentari. Normalment, capturem només fragments de veritat. Però el que més em frapa, després d’aquests mesos del Tricentenari, és l’alegria amb la qual els més prestigiosos opinadors del dependentisme titllen de manipulació qualsevol heterodòxia amb la seva visió del passat i de manipuladors als qui en discrepem. És una qüestió prèvia a l’anàlisi dels fets en debat (sobre els quals, normalment, pateixen d’una ignorància supina): d’on els prové aquest afany per titllar l’altre, sistemàticament, de manipulador? I, francament, per més que hi dono voltes, l’única explicació que hi trobo és que els subconscient els traeix.

diumenge, 28 setembre de 2014

[-41] Bestiari del procés (111): J. Fernández Díaz, Á. de la Fuente i F. Marhuenda

Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
La vena racista.
Una setmana més, el ministre Jorge Fernández Díaz, alhora que presenta llibre (en companyia d’altres padrins de Societat Civil Catalana), sota un segell editorial habituat a la propaganda feixista, ens ha ofert un nou espectacle denigrant. No s’ha tallat a l’hora de denunciar el fet que es faci campanya en pro de la independència entre un determinat col·lectiu de catalans d’origen estranger. Per posar-se la bena abans de la ferida, decideix no amagar la seva vena racista. Parla com si els fidels d’una religió no poguessin ser catalans, ni tinguessin dret a votar el que els vingui de gust sobre el futur d’aquest país. Per arrodonir-ho, pretén dir a una fundació privada (no a les que difonen amb la comprensió i les subvencions del seu govern la memòria del feixisme) què pot i què no pot fer. Aquest ministre és una joia.

Fuente, Ángel de la (investigador de CSIC).
Les xifres d’un veritable campió.
Durant setmanes i mesos, amb inacabables debats als mitjans i entrevistes a l’interessat a tota hora, vàrem assistir a la maniobra del govern espanyol consistent a intentar reduir, com fos, el volum admès de l’espoli fiscal català. Per aconseguir-ho, no van trobar ningú més solvent que el professor de la Fuente, un home de Ciudadanos i tot un expert en els càlculs a ull, com ell mateix explicava obertament. Aquesta setmana, realment hilarant, ens ha sorprès la notícia que denuncia en un estudi el fet que l’extensió del concert basc i navarrès a Catalunya seria un veritable “suïcidi polític” pel fet que provocaria una pèrdua d’ingressos econòmics a les comunitats autònomes de règim comú per valor de... 16.000 milions. Impressionant. És veu que mantenir la sagnia actual, en canvi, no significa pas la mort lenta del nostre país.

Marhuenda, Francisco (director de “La Razón”).
Comptes per la culata.
Les portades del diari propietat de José Manuel Lara competeixen cada dia en el gran concurs de l’esperpent propagandístic. Aquesta vegada, però, en Marhuenda s’ha superat. Si pensàveu que les dues dedicades al registre de la patent de l’estelada que obligaria els independentistes a pagar pel seu ús era insuperable, aquests set dies, l’historiador i professor de la Carles III (no ho deveu saber perquè ell no ho diu mai), ens ha regalat una enquesta genial sota un titular segons el qual el 80,7% dels catalans no van participar a la gran V de la Diada a Barcelona. Els que sí ho van fer, però, van ser el 18,8%, el que situa la magnitud de la manifestació en 1,5 milions i multiplica per tres les xifres oficials que el dependentisme volia imposar com a relat als mitjans. Si parlem de trets al peu, aquest és veritablement mític.

dissabte, 27 setembre de 2014

[-42] Bestiari del procés (110): N. Amat, J. Bono i D. Camats

Amat, Nuria (escriptora).
Víctima agressora.
D’entre la fauna que durant aquests mesos s’ha rabejat a insultar els sobiranistes destaca l’escriptora Nuria Amat. Aquesta setmana, convidada per tots nosaltres a promocionar la seva obra a través de l’Institut Ramon Llull, ens ha llançat des d’un diari suec nous insults gratuïts assimilant la nostra causa amb el pensament totalitari. Des de la seva modesta mansió de Tamariu, té la barra immoral de presentar-se com una autèntica “víctima” de la marginació del separatisme. No pas pel fet de triar la llengua de 400 milions de possibles lectors sobre la de deu (quin mèrit!), sinó per haver estat suposadament bandejada de la Universitat de Barcelona: oblida explicar, però, que en el seu cas, els motius suposadament ideològics són en realitat una condemna ferma per plagi en el 80% d’una obra “inspirada” en la d’uns companys de facultat. Vaja, un veritable model ètic “Marca España”.

Bono, José (expresident i exministre socialista espanyol).
Senyals de nervis.
Doneu-los el que sigui. O millor: enganyeu-los com sigui. Aquesta és ja, a hores d’ara, amb excepcions ultres com les de Carme Chacón, tendrament enamorada de Societat Civil Catalana, la divisa del (encara) segon partit espanyol. S’escolten ja, doncs, les primeres expressions públiques de “canguelo” en la banda socialista. El nou líder, cruelment comparat a les xarxes socials amb el ninot que feia parella amb la mítica “Barbie”, ha manifestat la seva estima pel nostre país i els seus ciutadans. Esta bé. Però el seu sobtat afecte seria molt més creïble si anés acompanyat d’un acte de respecte al nostre criteri: que es posicioni a favor del 9-N; que ens deixi votar allò que volem i no una reforma incolora per marejar la perdiu una altra generació.

Camats, Dolors (portaveu d’ICV al Parlament de Catalunya).
Menfotisme decebedor.
La gestió per part d’ICV-EUiA de la Consulta del 9-N comença a resultar francament frustrant. Fins ara havien portat prou bé la tensió interna que ha esventrat altres partits des de l’inici del procés. Durant els darrers mesos, però, han optat per ficar el cap sota l’ala de manera poc presentable. Eulàlia Vintró ho ha criticat des de l’ala espanyolista de la formació. Els ecosocialistes han optat per encarar massa tard el debat i han estafat els seus militants oferint una consulta interna que no respondrà a un posicionament obert, sinó a la simple ratificació de partit pres per la direcció. Tot apunta, a més, que es decantaran per donar llibertat de vot als seus militants a la segona pregunta. I, francament, que un partit no tingui un criteri definit sobre quin futur polític vol per al seu país és surrealista.

divendres, 26 setembre de 2014

[-43] British coffee

Els dies sedimenten a tot drap els resultats que coneixíem (sembla que fa tant, però no) avui fa tot just una setmana. Encara que amb alguns interrogants pels casos de frau denunciats a través, sobretot, de les xarxes socials (ignorem l’abast exacte), els escocesos, sobretot els de la tercera edat, es van decantar per mantenir els llaços de dependència amb Londres. No cal dir que la victòria del no a Escòcia ens ha privat als catalans de contemplar amb satisfacció un precedent en l’ampliació interna de la Unió Europea; les lamentables declaracions posteriors de Barroso i Van Rompuy han palesat el seu alleujament: poden continuar tranquils ensorrant Europa. El no escocès, però, ha activat uns quants mecanismes que, tard o d’hora acabaran per tenir un influx positiu sobre el cas català: la injusta generalització federal al Regne Unit i el sentiment d’estafa per les promeses incomplertes.

L’alarma general per la possible victòria del sí va provocar que els tres partits britànics (conservadors, laboristes i liberal-demòcrates) es llancessin a una carrera de promeses que, teòricament, haurien de derivar ara en un cafè per tothom federal: sabem ben bé que aquest aigualiment no resol res i, sobretot, que, legítimament, pot ser vist des d’Anglaterra com una imposició (ells no el voten?). La inviabilitat de les promeses de la darrera setmana provocarà que ben aviat es comprovi l’estafa unionista en la darrera hora: l’ensarronada quedarà cruelment al descobert. I, sobretot, el referèndum promogut pels conservadors, per al 2015, sobre una hipotètica sortida del Regne Unit de la Unió Europea pot provocar una situació insostenible, molt especialment si a Anglaterra guanya el sí i a Escòcia el no. No descarteu que el segon referèndum sobre la independència estigui molt més a prop que en el precedent quebequès.

dijous, 25 setembre de 2014

[-44] Diumenge serà històric

Fins a on sé, el Gran Timoner està preparant un acte de signatura del decret de convocatòria de la Consulta del 9-N de gran solemnitat. Serà al Palau de la Generalitat, un bonic edifici medieval i renaixentista que podem ensenyar als dignataris i als periodistes estrangers amb l’explicació que som davant una institució (ep, Soraya, atenció!) amb més de 650 anys d’història. En l’any del Tricentenari, aquest acte constituirà un episodi remarcable en el procés, volgudament relligat amb la història del catalanisme i de la institució de govern del país. Un moment per reconciliar-s’hi, després de la tristor que ens provocarà la compareixença de l’exhonorable president Pujol demà divendres.

Va, m’hi arrisco i espero que aquest apunt no caduqui en poques hores. Crec que la signatura del decret de convocatòria tindrà lloc diumenge a migdia i que el president Mas compareixerà, per demanar al govern espanyol que no bloquegi la nostra Consulta legal i acordada, davant tots els catalans (i Mònica Terribas en particular) a la nit, en “prime time”. Tot plegat, repeteixo, per emfatitzar el moment històric que estem vivint i per donar testimoni davant del món de la importància del fet. Sí amigues i amics, tenim un trumfo i l’hem de fer valer. Consulta fins al final. Només cal veure els nervis dels nostres adversaris. A l’anhel democràtic de set milions i mig de catalans, ells només hi oposen mala llet. Agror concentrada. Estan molt preocupats, perquè (tot i que ells tenen la força) saben que la il·lusió és amb nosaltres.

dimecres, 24 setembre de 2014

[-45] Bestiari del procés (109): X. Sardà, X. Solano i A. Velencoso

Sardà, Xavier (periodista).
Sarcasme contra buidor.
A la tertúlia dels dilluns de la ràdio comtal, un dels activistes històrics del Partit dels Socialistes feia la conyeta habitual. Hi havia, però, alguna cosa diferent. Se’l veia tocat. La constatació de l’arrel popular, festiva i il·lusionant de la més gran mobilització independentista fa mal. Per als suposats progres de tota la vida, per als esquerrans oficials, restar al marge del moviment popular més potent de la història del país cou i molt. Sardà va emprendre la gran fugida endavant del sarcasme per no haver d’afrontar la realitat: que els seus adopten tota mena d’estratègies brutes de desgast i que la gent els replica amb voluntat de construir un nou país regenerat. Ell ha triat el camp equivocat en la batalla per la llibertat i la regeneració. I ho sap.

Solano, Xavier (exdelegat de la Generalitat de Catalunya al Regne Unit i assessor de l’Scottish National Party).
L’analogia escocesa.
Els catalans ens hem abocat a seguir aquests dies el referèndum escocès. En tenim gent, com Xavier Solano, particularment indicada i compromesa amb la causa. Alguns catalanets babaus s’han sorprès que els líders escocesos, començant pel mateix Alex Salmond, hagin marcat distàncies amb el procés català: és del tot lògic, per no crear anticossos. No voldria desenganyar ningú, però nosaltres també ho farem amb els que vinguin al darrera nostre. La vida és dura. Una altra cosa és que els moviments desfermats a Escòcia, Catalunya, Euskadi o Sardenya no representin també la voluntat de construir espais polítics més propers a la gent i amb un compromís amb una Unió Europea federal que no passi per la unió d’estats-nació a l’antiga que ens ha portat a la situació actual.

Velencoso, Andrés (model).
D’èxit en èxit.
Després del gran regal que els dependentistes de Societat Civil Catalana ens van oferir amb la frustrada convocatòria de Tarragona (3.300 assistents comptabilitzats per la bona gent de Contrastant), la mare de tots els trets al peu, amb l’assistència, a més, d’elements nazis que com sempre van exhibir la seva presència a les xarxes socials, aquesta setmana l’organització dependentista s’ha lluït amb l’exhibició d’un suposat suport de Velencoso a la seva causa. Resultat: una amenaça de demanda per l’ús indegut de la seva imatge i un ridícul espantós. En fi, que hi farem. No dubteu, però, ni per un segon, que la incapacitat d’aconseguir un sol suport públic (tot i els diners que deuen posar damunt la taula per aconseguir-lo) serà culpa del règim totalitari sobiranista que asfixia els mitjans catalans.

dimarts, 23 setembre de 2014

[-46] Bestiari del procés (108): C. Luena, A. Mas i A. Sánchez Camacho

Luena, César (secretari d’organització del PSOE).
Federar-nos a sobre.
El nou número dos del Partit Socialista, el doctor Luena, s’ha afegit (amb la ignominiosa contribució de José Bono, ben destacat, al capdavant, amb la seva diatriba covarda contra el president Pasqual Maragall) a la llista de polítics socialistes espanyols que aquesta setmana s’han abraonat sobre la nostra dignitat. Diu que el president de Catalunya sembla un zombi i que “se li ha anat l’olla”. Ens situa, a la majoria dels catalans, entre els morts vivents i els orats. Sense dubte, són les millors condicions per mantenir-nos junts. El gran nivell d’expressions d’aquesta mena fan pensar l’èxit de la renovació del partit i auguren una gran sensibilitat envers les demandes que expressen al carrer centenars de milers de catalans. Les enquestes preveuen una veritable catàstrofe del vell partit socialista espanyol davant l’empenta de Podemos: francament, s’entén.

Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Cap de colla.
Ha estat una setmana intensa per al Gran Timoner. Sòlid durant el Debat de Política General, ha estat particularment brillant en la seva valoració del referèndum escocès: roda de premsa multilingüe davant una munió de mitjans internacionals. Insistència en el fet que la Consulta no només és la millor opció de consens a Catalunya, sinó també, com s’ha demostrat a Escòcia, el millor aval davant del món per a resoldre el conflicte nacional que plantegem. Ara, amb la convocatòria de la Consulta en les properes hores, comença la fase decisiva: una partida d’escacs en la qual cada moviment ha d’anar compassat amb la unitat de tots els partits catalans compromesos en el procés; temps d’intel·ligència, de lideratge i d’anar tots a una: un còctel complex però imprescindible.

Sánchez Camacho, Alicia (presidenta del Partit Popular a Catalunya).
Doble favor.
La reacció de la líder dels populars catalans davant l’èxit de la Via Catalana 2014 ha estat una nova benedicció per al procés. Sense ruboritzar-se, sense moure una pestanya (encara que això sigui potser per altres raons de física estètica) va afirmar que la V de la Diada demostrava que el sobiranisme va a la baixa. Negar la realitat d’una manera tan bèstia té un doble benefici per a nosaltres: de cara endins la desacredita davant qualsevol que tingui dos dits de front i no visqui completament aïllat del seu entorn, sigui a Pedralbes o a l’extrarradi; de cara enfora, en desinformar els espanyols, aconsegueix l’objectiu de desconnectar encara més les opinions públiques dels nostres dos països, alhora que confon les classes dirigents de l’Estat. Senyores i senyors, gran servei de l’Alicia.

dilluns, 22 setembre de 2014

[-47] Un procés al seu punt just

Hem après molt. A força de repetir una i altra volta mobilització. Els mals auguris fa molts mesos que deien que això nostre no es podria mantenir en el temps i ja veieu. Una vegada i una altra, som-hi tots! Els qui tenim pressa perquè els mals de la gent són intensos i requereixen cura per aturar el patiment, hem de reconèixer que (tot i el dolor i les eines brutes que ens apliquen els nostres adversaris) el repòs i la maduració el fan cada dia més sòlid i indestructible. D’una consistència a prova de tot. Nosaltres, insegurs, vàrem començar amb una ambigüitat notable i amb profusió d’eufemismes. Ara és ben diferent: la paraula independència ha conquerit ja la terminologia dels qui encapçalen el procés, deixant enrere l’estat propi dels programes electorals de fa dos anys. Sí, l’expressió dret de decidir es manté, però cada dia és més habitual parlar clarament d’autodeterminació.

També aquest any la preparació de la Via Catalana 2014 ha deixat de banda l’habitual polèmica estival sobre la presència dels polítics. Tothom sap a aquestes alçades el paper que hi juga en tot plegat i la mobilització al carrer és cosa de les grans plataformes de la societat civil, de la gent. Aquest any no hi ha hagut, doncs, debat sobre la presència del president. Ni de Duran i Lleida. Nosaltres cap a endavant, diu la gent i ells, els polítics, al seu lloc. Tampoc sobre l’objectiu de la mobilització, tot i que el lema i la simbologia han estat més tous que mai. Sortir al carrer per omplir les urnes, hem dit. Hem aprofitat bé aquest regal que ens fa el dependentisme de poder associar a la nostra causa el principi democràtic; de fet, mai els podrem agrair prou aquest immens error seu. Tenim el procés madur, en el seu punt just. Estem preparats per convèncer en aquests cinquanta dies que ens manquen una àmplia majoria dels nostres conciutadans.

diumenge, 21 setembre de 2014

[-48] Bestiari del procés (107): J.M. García-Margallo, P. i M. Gasol i I. Guardans

García-Margallo, José Manuel (ministre d’Afers Exteriors espanyol).
Patriota enfollit.
No li ha importat gens, amb congestió facial creixent, llançar la seva amenaça gratuïta davant mig centenar d’ambaixadors que devien mirar-se’l, astorats, amb ulls com taronges. El ministre, a l’hora que negava cínicament la censura ordida contra la difusió de la gran novel·la d’Albert Sánchez Piñol als Països Baixos, s’ha mostrat disposat a evitar l’exercici de la democràcia a Catalunya al preu que sigui. La veritat és que de mitjans no fan curt. S’hi estan posant a fons: durant la Diada, per exemple, mitjançant el bloqueig de les comunicacions via mòbil de centenars, potser milers, de responsables alts i mitjans de la mobilització, a nivell nacional i territorial. Un altre malbaratament: els recursos humans i tècnics abocats a Catalunya i arreu del món (que nosaltres financem en un 24%, com la resta de les despeses de l’Estat) no aturaran les nostres ganes.

Gasol, germans (basquetbolistes).
Sus váis a enterar.
Fins ara eren ben bé la joia de la corona. Des dels ulls de l’Espanya castellana, catalans dels bons. Encara que fos amb un punt, el just, de particularisme ben entès. Pau, en principi mut, havia donat el pas esperat en fer d’abanderat espanyol als Jocs Olímpics i en assistir a la coronació de Felip VI; el seu germà Marc, sempre tan efusiu, a la mínima oportunitat, en les seves manifestacions d’espanyolitat. I vés per on, ara, s’han atrevit a pronunciar-se a favor del dret de decidir, com el 80% dels seus conciutadans. Coincidint amb futbolistes com Piqué i Xavi o motociclistes com Aleix Espargaró. Ben segur, els Gasol continuen estant pel no, però, encara veurem com, amb la seva habilitat habitual, el dependentisme els acabarà portant a empentes, contra el seu capteniment innat, a votar pel Sí-Sí.

Guardans, Ignasi (exeuroparlamentari de CiU).
Enverinat de ressentiment.
Aquesta setmana li hem d’agrair (és molt important que votin!) un article pensat per mobilitzar el dependentisme, apel·lant a la responsabilitat dels qui ara no alcin la veu contra el procés, caracterizat com una “enorme ficción teatral llena de emociones casi futboleras y vacía de sustancia y racionalidad”. Encara que sigui mitjançant una cridanera contradicció de base: la d’afirmar que el procés acabarà en fracàs i alhora alertar de les seves terribles conseqüències. En què quedem? De fet, però, quan detalla el desastre que vindrà (un país “roto, frustrado y en crisis”) fa una deliciosa i exacta descripció del que tenim ara: és evident que a alguns la dependència els va força bé... de fet, fa cent anys que els permet viure com a reis. I és que Guardans és un marginat, això sí, que disposa de mitja pàgina al diari semi-gratuït dels Godó.