La Via Verda de l'AVE (#Spainispain)

Sant Joan de Boí (Alta Ribagorça)

Any 2040. Amb els néts hem anat a passar les vacances a l'Espanya profunda. És igual el lloc. Un servidor ja no està per gaires alegries. Els joves de la família, però, han dedicat hores i hores a transitar per les monòtones i enormes vies verdes (hi cabrien tres carrils d'autopista) que transiten el país veí de nord a sud i d'est a oest. Només el ferrocarril Barcelona-Madrid es manté en funcionament. L'estat, incapaç de mantenir-les, ha anat abandonant totes les línies construïdes en l'època de la febre de l'or: aquells temps en els quals, gràcies als fons europeus i a munyir la vaca dels Països Catalans, el Regne d'Espanya es vantava arreu del món de ser el que més quilòmetres d'Alta Velocitat havia construït, mentre gaudia d'un 27% d'atur. Més que no els qui podien mantenir els pobres Estats Units d'Amèrica.

Tornem al present. Em direu que esteu cansats del tema. Que ja li hem donat totes les voltes possibles. I és veritat. Això és insofrible. Però és que no es cansen mai, fins i tot en les condicions de crisi i decadència més extremes. Amb milions d'aturats i de pobres. Amb el sistema de pensions penjant d'un fil. És autèntica xaladura. Tot i que el conseller Santi Vila vulgui aplicar l'estratègia del bon rotllo. Que no. Mentre els accessos als ports de Barcelona i Tarragona continuen sense enllestir-se. Mentre el Corredor Mediterrani fa contínues giragonses que el porten del no res a passar per Madrid. Mentre la capital del Regne es connecta amb Alacant i la del País Valencià no toca encara cap de les seves pròpies capitals provincials. I, tot plegat, mentre la ministra Pastor anuncia que l'AVE arribarà a Extremadura el 2015. Som al 2040 i els meus néts, per més que m'hi esforço, són del tot incapaços d'entendre la bogeria que miro d'explicar-los mentre pedalen per les Vies Verdes de l'AVE abandonat en el algun racó de l'Espanya profunda.

Sense data ni pregunta, credibilitat en erosió (#Consulta2014)

Sant Joan de Boí (Alta Ribagorça)

Fa poc escoltava (amb successives desconnexions) la clàssica tertúlia matinal a la ràdio comtal. Era poc després de la famosa enquesta de GESOP que ha remogut l'escenari polític (tot s'ha de dir, potser massa més d'allò que hauria estat raonable). Un dels convocats, Francesc-Marc Álvaro defensava amb contundència que havia estat un error incloure en el pacte d'estabilitat parlamentària, subscrit amb Esquerra Republicana tot just després de les eleccions del 25-N, el compromís de no celebrar el referèndum més enllà de 2014 (recordareu que el programa electoral de CiU es donava per fer-ho tota la legislatura). La decisió del Gran Timoner d'insistir aquests dies en la durada de la legislatura fins el 2016, em temo, ha reintroduït un cert element de distorsió en el seu discurs de Transició Nacional. Fins ara, les contínues intervencions d'en Duran eren l'únic element de pertorbadora confusió. Ara, amb aquesta insistència en la voluntat de mostrar estabilitat (element que, en tot cas, amb els escons a la mà, mai podrà garantir) s'introdueix novament, per desgràcia, un component puta-ramonetesc perillós.

No sé si és just dir-ho així, però és legítim pensar que, per a alguns catalanets de carrer, el president sembla com si volgués tornar al sí però no. Potser per acontentar certs sectors molt nerviosos de l'establishment? Forçat pel dramatisme d'un Gestoria completament intervinguda des de Madrid i amb la menor autonomia operativa de la seva història? L'actual situació em fa venir al cap dues idees. La primera, estomacal. Estic fins els pebrots d'escoltar una vegada i una altra la preocupació irracional sobre quant dura la legislatura: però que estem en un procés d'independència, nassos! Vindria a ser com si un astronauta es preocupés per una taca al seu seient mentre avança el compte enrere de l'enlairament. La segona, més important: contra el que afirma Francesc-Marc Álvaro, estic convençut que els dubtes (reals o no, però difosos en l'opinió pública) que torna a expressar l'actuació del Gran Timoner encara enfonsaran més les seves expectatives electorals i que justament l'única manera d'esvair-los és exactament la contrària: fixar com abans la data i la pregunta de la Consulta per a la primavera/tardor de l'any 2014. I de pas, en fer-ho, guanyar la possibilitat que Esquerra Republicana entri al Govern. I cercle tancat: estabilitat garantida i projecte marcat.

El discurs d'en Junqueras (#lideratges)

Erill la Vall (Alta Ribagorça)

L'anàlisi del sorpasso d'Esquerra en les enquestes ha deixat una mica en segon terme el paper personal del seu líder. Crec que, en tot plegat, la seva figura potent hi juga. I molt. Fa pocs dies llegia un apunt al Dies de Glòria sobre una intervenció del president d'ERC en un acte al Baix Llobregat. Reflectia amb plasticitat una constatació que visc des de fa mesos, en les escasses oportunitats en les quals he tingut l'oportunitat de seguir en viu i en directe alguna intervenció del líder d'Esquerra. L'alçada intel·lectual i política, en el millor sentit de la paraula, del lideratge de l'Oriol Junqueras diria que no té precedent a Catalunya, potser, des de la del president Pujol dels vuitanta, la inèrcia (o les bases) de la qual el va impulsar a governar durant més de vint anys. És una bèstia. Un autèntic animal polític. Però no us quedeu en les formes. No és que parli bé. Que sigui erudit. Que sigui divertit o ocurrent. Que emocioni. Que ofereixi un discurs canònic en l'art de l'oratòria. Diria que fa un temps, en sentir-lo, predominaven qualitats d'aquesta mena. Però, tal i com ho veig, no pas ara.

Les darreres vegades que l'he escoltat, potser perquè el seu paper és molt més important que abans, o perquè la situació del país és encara més desesperada, o una mica, potser, de les dues coses, m'ha cridat l'atenció molt més la profunditat, la potència i el risc del que diu. El seu discurs és tan guanyador perquè va directe al sentit comú. Sense casar-se amb ningú. Sense seguir estereotips ni encotillaments del políticament correcte (potser amb l'excepció de la cooficialitat del castellà a la Catalunya independent). Hom diria que algú que vol seduir ha d'endolcir-se. En el cas d'en Junqueras ha passat ben bé el contrari. Comença avisant l'auditori que el que dirà potser no agradarà els qui l'escolten. I tot seguit deixa anar reflexions d'una força emocional bestial. L'objectiu final confessat: no pas atraure els ja convençuts, sinó arribar als qui no ho estan pas. O donar arguments per empènyer l'auditori a fer-ho al carrer, a la feina, al veïnat. Fa mesos, el seu discurs d'esquerres esverava un amic; en l'apunt citat dels Dies de Glòria, el seu discurs moderat preocupava els més d'esquerra. Inclassificable. Proper. Un lideratge que marcarà sense dubte la història del país.

1939-2013: l'Espanya persistent (I)

"Medio siglo así, de envenenamiento criminal, permitido por gobiernos de una inconsciencia e insensatez que espanta. Gobiernos que dejaban irse formando una patria minúscula (con todo lo misterioso, profundo y trágico que implica) dentro de otra Patria, de la grande, de la de todos los españoles. Sin pensar aquellos vesánicos, que problemas tan enraizados en la entraña del hombre, tarde o temprano, con unas u otras apariencias, bajo uno u otro disfraz, terminan en enconada lucha de hermanos. Ya lo hemos visto, ya lo hemos padecido. Se empezó con juegos florales, y sardanas, y se ha terminado inmolando juventudes en el Ebro. Y esto no puede volver" (Luys Santa Marina, "España y Cataluña", Solidaridad Nacional, 9 de juliol de 1939). Haureu de reconèixer que les primeres línies d'avui us han fet dubtar. Que heu trigat una miqueta a estar segurs que la cita no era de Pedro J. Ramírez o Hermann Tersch. Tot torna. I entre 1939 i 2013 trobem repetides les idees força de l'Espanya persistent.

Aquests dies, en honor a l'establishment que ens vol amarrats al banc, sense aire, he començat a llegir Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana, de Francesc Vilanova (Barcelona: Editorial Empúries, 2010, 251 p). I el primer que m'ha colpit en començar-lo, farcit de textos de l'època amb una fortça evocadora espectacular, és l'extraordinària i preocupant similitud argumental de l'espanyolisme, entre 1939 i 2013, a l'hora d'explicar les causes per les quals s'ha arribat a la situació on som de trencament entre Catalunya i Espanya. Els nostres adversaris d'avui, certament, originals no són. La idea que una classe dirigent ha creat una falsa ruta, tapant la voluntat dels veritables catalans, els bons, els espanyols, es fa a tota hora present. Fins i tot en els discursos de les primeres autoritats d'ocupació. N'excel·leixen, però, els catalans que han guanyat la guerra. Com diria un home del comte de Godó, Manuel Tarín-Iglesias, "los buenos catalanes éramos nosotros. Esto estaba clarísimo." Continuarà.

Una altra raó per la qual guanyarem (#independentistes)

Cóll (Alta Ribagorça)

La nit que començava a filtrar-se el primer lliurament de la darrera enquesta publicada a El Periódico, la que donava a Esquerra Republicana, per primera vegada des de feia vuitanta anys, la primera posició a unes hipotètiques eleccions catalanes, vaig tenir la fortuna de sopar de costat del líder del partit, l'Oriol Junqueras. Lliuravem aquella nit, des l'associació Catalunya 1640, la VII Medalla Pau Claris a l'Assemblea Nacional Catalana. Naturalment, estava emocionat, però la reacció, gairebé inicial, adreçada al seu entorn més còmplice, es resumia en tres paraules: humilitat, humilitat, humilitat. I tot seguit la necessitat d'anar construint un escut per a aturar les castanyes que li començarien a ploure des de l'establishment mediàtic, tan poderós, d'aquest/aquell país. La reacció em va fer pensar en el contrast (han après) amb el pecat de supèrbia que ERC havia patit després dels grans resultats, aquells 23 escons, de Josep Lluís Carod-Rovira en 2003. Junqueras va anunciar tot seguit que no volia eleccions, sinó portar fins al final el pacte de legislatura amb el Gran Timoner. Que de què serviria guanyar-les si no podria culminar el procés.

Durant les hores i dies posteriors, en termes generals, les declaracions dels líders dels partits catalans i dels grans opinadors mediàtics de l'establishment, tot valorant el resultat de l'enquesta, m'han confirmat que som en el camí ferm de la victòria. La grandesa de mires (el gran projecte compartit del país, fins i tot encara que el partit devalli) ha caracteritzat les lectures des d'Esquerra i Convergència, convençuts que la transformació radical que pateix el país pot portar a un canvi molt important en el panorama de partits catalans. Un canvi el resultat final del qual ni albirem encara. En dramàtic contrast, els sectors polítics i mediàtics contraris al procés (amb el pèrfid Duran al capdavant) han fet una interpretació completament partidista, sucant pa i/o aprofitant el descens de CiU sense mirar-se en cap cas el gep. Sense tenir en compte que és possible que ni CiU ni ERC tornin a presentar-se en els propers temps amb les seves actuals coalicions i sigles a unes eleccions. Estic convençut que en aquests temps tan difícils que vivim, d'incertesa econòmica i política, la immensa majoria de la gent vol generositat i grans projectes col·lectius, no pas mesquinesa i partidisme. I aquesta és una altra gran carta que juga a favor del sobiranisme i que taca sense remei l'estratègia del dependentisme català, cada dia més immoral i amb menys suport popular.

Patada defensiva cap a l'autogol (#PSc)

Sant Quirc de Durro (Alta Ribagorça)

Més enllà de les periòdiques propostes/paiasada del seu líder, ha estat certament delirant contemplar aquests dies com alts càrrecs i opinadors al servei del Partit dels Socialistes es dedicaven a rabejar-se en les expectatives electorals de Convergència i Unió. Sobretot, perquè són (com ara Miquel Iceta o Joan Ferran) exactament els mateixos que han portat aquests darrers anys el partit de Maragall dels 52 a uns possibles (segons enquesta) 16-17 escons. Llegir-los donant consells als convergents sobre com remuntar m'ha semblat realment de traca i mocador. Es mereixen ben bé la residualització que les enquestes els estan anunciant. Al Baròmetre de Primavera d'El Periódico només un 34% dels votants del PSc estarien disposats ara, amb total seguretat, a votar-los novament. Una xifra superior, d'un 41%, es mouria entre el dubte, el vot en blanc i l'abstenció. La resta, transitaria cap a d'altres partits. I no precisament cap a Ciutadans, com ens fan veure per justificar-se en l'espanyolisme a l'Hospitalet o Sant Feliu de Llobregat, sinó, molt preferentment, cap a Iniciativa (un 10%, sobretot, cal creure, a l'entorn de Barcelona) i Esquerra Republicana (un 9%, probablement, sobretot a la resta del país).

L'opció Pere Navarro, doncs, està fent fugir cames ajudeu-me l'electorat catalanista del PSc (ahir, sense anar més lluny, tots els regidors a Berga) a un ritme considerable. I la direcció, per comptes d'assumir la inviabilitat de mantenir trenta-cinc anys d'indefinició nacional i defensar directament l'statu quo autonomista, que és el que fins fa poc volia la major part dels seus propis electors, s'entesta en dues apostes perdedores que el portaran indefectiblement a un carreró sense sortida: la constant referència a la bondat del cas escocès i l'entestament a defensar una reforma federal de la Constitució que tothom sap que no comprarà ni el PSOE. És una mena de patada defensiva, que evita que el rival agafi la pilota en zona de compromís, però donada sempre cap a la pròpia porteria. Cada vegada juguen més a prop del seu porter i quan es faci visible definitivament el fracàs de les dues propostes (ni Consulta pactada ni reforma constitucional), aleshores, què s'inventaran? Com evitaran l'autogol per l'escaire? Francament, seria molt més honest que es presentessin com a avaladors del manteniment de l'statu quo dissenyat per a Catalunya pel PP i el PSOE que és, al cap i a la fi, el que de veritat pretenen.

Després de l'octubre va venir el febrer (#anirabé)

Aigüestortes (Alta Ribagorça)

Avui farem una mica de prospectiva de futur. Contrafactualisme. Darrerament sura a l'ambient la idea que, trigarà més o menys, però que s'apropa un 6 d'octubre de 1934. Sobretot, ens ho recorden des dels rengles del dependentisme. Alejo Vidal-Quadras, de precampanya per a les europees del proper maig, ens ha explicat el procés amb péls i senyals. I no només són els ultres. L'advocat de l'Estat, en el seu escrit per ordre del Govern espanyol justificant la suspensió de la Declaració de Sobirania, no dubtava a avançar que caldria actuar també contra la possibilitat d'unes eleccions plebiscitàries. Sigui d'una manera o d'una altra, una part d'Espanya (la que mana al govern i als mitjans de comunicació) es prepara per a la suspensió de l'autonomia de Catalunya. Naturalment, aquest escenari faria encara més irreversible el procés, si bé, cal reconèixer que també podria diferir-lo en el temps, enquistar-lo, que és a l'únic que, a hores d'ara, tot sabent-se minoria, poden jugar els nostres adversaris.

Aquestes amenaces tenen, naturalment, un fonament legal que permetria aplicar-les amb la majoria absoluta de la què disposa el Partit Popular al Congreso. Ningú d'aquests profetes que ens amenacen, però, ha dibuixat quina seria l'evolució posterior dels fets. Perquè, durés el que durés la suspensió de l'autonomia i el govern interí d'administradors nomenat des de Madrid, la pregunta és: com se'n sortirien els espanyols del cul de sac on s'haurien ficat? Deixant-nos sense autonomia per sempre? Vidal-Quadras parlava d'un any de posar ordre i noves eleccions. Noves eleccions? Prohibint llistes de partits sobiranistes? En tota mena de convocatòries? No podríem votar res de res? Uf, difícil de justificar davant del món. Noves eleccions, amb els mateixos partits de 2012? Després de l'octubre de 1934 van venir les eleccions de febrer de 1936 amb la victòria del Front d'Esquerres a Catalunya i el retorn triomfant del president Companys. I no dubto que, ara, vuitanta anys després, la victòria independentista després d'haver suspès l'autonomia seria senzillament apostoflant. I, després, sense un altre 18 de juliol (ara inviable), ho tenen magre, molt magre.

Anem a pams: exhaurim la Consulta (#democràcia)

Sant Joan de Boí (Alta Ribagorça)

Naturalment, un servidor seria partidari d'una declaració unilateral d'independència (DUI) aquesta mateixa tarda. Sobretot, perquè hi ha milions de catalans que viuen en carn pròpia els estralls de la crisi i quant abans posem en marxa el nostre propi estat abans començarem a crear les condicions necessàries per sortir del forat on ens ha posat Espanya. Però una cosa és el que ens demana el cos i una altra el que veig amb més possibilitats de reeixir (dins i fora del país, que és el que compta). D'aquí uns dies, sembla ser, abans o pocs dies més tard del 30 de juny, en compliment del Pacte per la Llibertat, el Govern català demanarà finalment de manera formal a l'espanyol el permis per a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya, en aplicació de la vigent Llei de Consultes per via de Referèndum. Naturalment, viurem la primera i solemne tancada de porta als morros. Cal escenificar-ho bé perquè fins a l'útim català pactista (dels pocs honestos que en pugui haver ja) li quedi clar quin és el pa que s'hi dóna.

Després, haurem d'esperar a l'aprovació durant els mesos de setembre o octubre de la nova Llei de Consultes no referendàries per intentar organitzar-la tot seguit, a principis de 2014, en base a la legalitat catalana que, naturalment, serà recorreguda ipso facto al Tribunal Constitucional i paral·litzada com a conseqüència de la immediata admissió a tràmit del recurs. Serà el moment solemne de trencar la legalitat espanyola per primera vegada. La darrera enquesta de GESOP per a El Periódico sembla avalar aquesta via. Si el gener d'enguany era un 62,9% el percentatge dels catalans els partidaris de tirar endavant la Consulta amb o sense permís de Madrid, aquest percentatge s'ha elevat ara (juny 2013) fins el 68,2%. Una majoria molt sòlida que en canvi no avala encara la DUI. Tenim, doncs, un fonament ferm per organitzar la Consulta en base al cens de targetes sanitàries de l'Institut Català de la Salut i la combinació dels Ajuntaments de l'AMI i l'administració de la Generalitat a la resta del territori. Haurem, però, d'estar preparats amb els millors recursos de la democràcia: els enemics interns i externs de la llibertat de Catalunya intentaran boicotejar-la. Serà el primer moment culminant.

Convèncer com a actitud moral (#Consulta)

Riu Noguera de Tor (Alta Ribagorça)

Les tres darreres tongades d'enquestes de l'empresa demoscòpica GESOP per a El Periódico (novembre de 2012, gener i juny de 2013) manifesten una espectacular continuïtat en les dades sobre el resultat d'un hipotètic referèndum d'independència, clavat entre uns percentatges de 57 a 35 i 58 a 36, naturalment, sempre a favor del sí. Les respostes a d'altres preguntes incloses en l'enquesta han anat canviant, fet que no permet fer altres comparacions amb massa profit. En tot cas, fa tot l'efecte que les forces estan prou estabilitzades. I això, certament, és una gran notícia per a nosaltres. Un dels arguments del dependentisme mediàtic de fa mesos era que el no encara no s'havia mobilitzat i que quan ho fes avançaria ràpidament posicions. A hores d'ara i a l'espera del segon lliurament o onada de 2013 del Baròmetre d'Opinió Política del CEO, d'aquí pocs dies, sembla clar que això no ha succeït. I no només els partidaris del no, de la dependència, han exposat ja els seus "arguments"/amenaces i l'establishment català ha posat a la graella tots els seus recursos, sinó que l'Estat també ha desplegat amb fruïció els seus enormes mitjans. I tot i així no em reculat ni un pam de terreny. Ni un.

Gran notícia. Les forces estan estabilitzades. I els qui es defineixen a l'enquesta en un sentit o un altre són ja el 93%. Els abstencionistes gairebé no existeixen. Pocs més arribaran  efectivament a votar. Som, doncs, en guerra de trinxeres. Com us deia ahir, em fa l'efecte que difícilment arribarem a convèncer gaires ciutadans més. Sé que tots ens repetim que encara ens cal arribar a més gent, però aquesta és la meva percepció particular. Gairebé tots ho tenim clar. Vol dir això que hem de deixar estar definitivament els territoris hostils a la idea d'independència. No! Hi continuarem anant a bregar-nos amb l'espanyolisme. I tant. Però vull pensar que ho farem sobretot perquè al nostre ADN hi és l'actitud moral de seduir. I perquè, encara que sigui de manera insconscient, volem que gràficament s'oposi a la seva cultura profunda de permanent d'imposició. Estem entestats a construir un sol poble inclusiu. A fer un nou país millor a benefici de tothom. I en convencerem potser a molts pocs més, però estem obligats moralment a explicar-nos. Perquè nosaltres partim de l'adhesió voluntària i ells del "eres español te guste o no". I per això hem arribat al punt on som.

Els enmascarats del no (#Brigada)

Estació Boí-Taüll (Alta Ribagorça)

Se'ls veu francament fotuts. Emprant arguments certament delirants. L'Antoni Puigverd (us en parlava fa poc) fa hores extres. Ja sabeu que tinc debilitat pel seu espanyolisme meliflu. És un enorme, un graaan brigadista. Narcòtic en vena. L'altre dia reclamava, exigia desesperat, que el nostre projecte per la sobirania només el podem portar endavant si els independentistes convençuts som un 80% del país. Un argument senzillament espectacular. Magnífic. Que, de fet, però, aplicat estrictament portaria l'escriptor gironí, si el traslladem no pas al moment de la lluita antifranquista sinó fins i tot al 1978, a alinear-se amb el franquisme. Sí, sí. No penseu que exagero. Que m'estic passant. No, no. M'explico. Resulta que la Constitució espanyola vigent va ser votada afirmativament per un 58,97% del cens electoral espanyol, és a dir, un 21,02% menys del que Puigverd considera necessari per emprendre grans canvis polítics com el que tenim ara entre mans els catalans. En fi, brutal. I és que els enmascarats del no actuen així: intoxicant, enganyant, confonent.

Els sap greu coincidir amb companys de viatge com el Partit Popular i Ciudadanos. Però la cosa va així. Per als qui, com Puigverd, porten trenta anys militant en l'establishment autonomista, és el pa que s'hi dóna. I els cou. Per això, si ells es decanten pel no, ha de ser per culpa nostra. No pas perquè sigui la derivada més lògica del que ells porten defensant les darreres tres dècades. Enmascaren el seu no patèticament. En realitat, estic convençut, entre els opinadors, entre aquells que tenen veu als mitjans de comunicació, gairebé tothom té, a hores d'ara, després de tres anys d'intens debat, partit pres. Ja saben el que votarien si es fes la consulta que mai es farà. Això no vol dir que no haguem de continuar fent campanya, però, en tot cas, hem d'adreçar-nos als sectors de la societat menys polítitzats. Als qui no s'ho han plantejat massa, que crec que són ja bastant pocs. Els fronts estan a hores d'ara prou fixats. Som 65/60 a 35/40, tal i com ho tornava a marcar la darrera enquesta publicada a El Periódico. I no crec que canviïn gaire les proporcions. Cadascú ha triat lliurement bàndol. En Puigverd, companys de viatge com la Camacho i en Cañas. I els independentistes no tenim la culpa que es trobi incòmode.

Parlar català és de sobiranistes (i II) (#espanyolisme)

Aigüestortes (Alta Ribagorça)

L'ADN és l'ADN i ells van a rebentar-ho tot. Si no heu tingut l'oportunitat us recomano una visió de com Dyango es tractat per la púrria de 13TV per atrevir-se a participar al Concert per la Llibertat del proper 29 de juny al Camp Nou. Se sorprenen que una persona com ell, que fins ara semblava normal i tot, triï el mateix camí que expressen (tot i l'acció constant de l'establishment) la majoria dels catalans. Ni un bri d'anàlisi de les responsabilitats d'Espanya al respecte. Tots som una mena d'alienats als quals se'ns ha anat la pinça tipus sectaris de Waco. Són incapaços d'entendre la pluralitat i la lliure adhesió als projectes col·lectius. L'ADN és l'ADN i ells ja van a rebentar-ho tot. Per això, en les converses de cafè sempre tranquil·litzo els amics i contertulis preocupats pel fet que una possible cessió d'Espanya pugui fer que una majoria dels catalans caigui en el parany i torni a la ratera. Que no. Tranquils. Que són completament incapaços d'articular ni tan sols un tímid discurs de seducció que vagi més enllà de l'amenaça i la xuleria.

El seu caparronet està construït d'una altra manera. Cinc-cents anys junts fent-nos sotmesos. Aquests dies, l'arribada de Neymar al Barça ens ha ofert una altra bona oportunitat de comprovar-ho. Al jugador se li va acudir dir que dominava més el català que el castellà. Pobret, no sap el pa que s'hi dona a la Caverna. El millor retrat, absolutament evocador de com veuen el món els nostres veïns espanyols és el tuit que vaig llegir d'una veu desconeguda, encara que força activa a la xarxa social, una tal @SilviaRuizLopez: "Que hace Neymar hablando en catalan? Que asco mezclar churras con merinas... politica y futbol NO van juntas. Ya esta bien". En altres paraules, si ets espanyol (cosa que, naturalment, no s'escull) has de parlar espanyol. I punt. I deixar de tocar els pebrots amb dialectes inventats només amb la finalitat d'acabar amb la unitat d'Espanya. I així és com han aconseguit que fins i tot gent tant discreta com en Dyango es declari partidari de l'Estat propi enmig de l'estupefacció dels mitjans espanyols.

Parlar català és de sobiranistes (I) (#dependència)

Santa Maria de Taüll (Alta Ribagorça)

Interessantíssima portada del gran Marhuenda fa uns dies a La Razón. Ja sabeu que titulant, darrerament, mai decep en el seu nivell de deliri. Aquesta té, certament, molt de ganxo: "Montoro bloquea la financiación del plan soberanista de Mas". Òndia tu, anem a mirar-la que això promet. Carmen Morodo signa en pàgines interiors un article realment demencial. Es refereix al fet, testimoni de fins a quin punt s'ha acabat la mínima (però molt mínima) llibertat de moviment permesa fins ara a la Gestoria, que el famós Fons de Liquiditat amb que l'Estat administra els nostres impostos decideix quines factures que li presenta la Generalitat paga i quines no. És a dir, que té a les seves mans practicar una política de priorització de la despesa que la majoria del Partit Popular vulgui (tot i ser amplíssimament minoritària a Catalunya). Aquest fet ve a arrodonir una situació de fallida tècnica massiva de les entitats socials catalanes relacionades amb el Tercer Sector, la Cultura o l'Esport, que estan tancant la barraca (ho constato professionalment gairebé a diari) de manera massiva.

L'article perpetrat enumera el que qualifica com a "facturas de las partidas sobiranistas". I, francament, és per a flipar. De fet, els impagaments que ha forçat l'Estat han fet que la Generalitat ja només conservi cinc línies de subvenció: promoció dels artistes a l'exterior, difusió internacional de la cultura catalana, estrena de films doblats i subtitulats en català, traducció d'obra literària o de pensament i producció editorial en català i occità. Aquestes són "partides sobiranistes"! Senzillament brutal. En un impuls més al creixement del món sobiranista, el no nacionalisme mediàtic espanyol equipara la promoció de la llengua catalana, directament, amb l'independentisme. Amb ànim de censura màxima i sota l'epígraf, "En que gasta Mas el dinero", s'enumeren partides que l'autora de l'article presenta com a inadmissibles, com ara els 2,5 MEUR dedicats al doblatge al cinema i altres per a la promoció de la llengua i la cultura tradicional que sumen l'escandalosíssima xifra de poc més d'un milió més. Total: 3,5 MEUR. Oh, quin gran dispendi, Senyor. Sobretot si es té en compte que, paral·lelament, només per a un aspecte de la cultura de l'Espanya espanyola, les entitats animalistes situen l'ajut de l'Estat espanyol al món dels braus, entre 500 i 600 MEUR anuals!

Som a anys llum (#Borbons)

Aigüestortes (Alta Ribagorça)

Disculpeu que vagi amb dies de retard, però és que hi ha notícies que paga molt la pena comentar. El seu és un error de lectura de la realitat voluntari i persistent. Entestats dia i nit en adaptar la realitat a la seva visió esbiaixada del món. Aquests dies hem tingut dues noves mostres. Primer, l'ínclit i insuperable Alfonso Guerra va anar a una ràdio catalana per insistir en que tot plegat, això nostre, és un invent de la classe dirigent que la gent no vol. Fracassats radicalment en l'intent de representar de veritat els interessos de les classes populars, homes com Guerra es demostren incapaços de reconèixer les aspiracions polítiques, farcides de legitimitat moral, social i política, que es construeixen de baix a dalt. Del carrer a les institucions. El cas dels xiulets al príncep al Liceu ens ha ofert recaccions en la mateixa línia. La senyora vicepresidenta ha optat per parlar de "falta de respecte institucional". Més enllà d'una valoració sobre el que representa el respecte i el que els Borbons n'han tingut envers els seus súbdits fins ara (per exemple, quants n'han assassinat, torturat i exiliat), l'afirmació de Sáenz de Santamaría és d'aquelles que ben bé despulla la qualitat democràtica dels qui manen avui i dels qui han construït aquesta Espanya que ens sotmet.

M'explico, que em sembla de calaix. El respecte institucional se'l deuen entre sí les institucions. Però no només es fa política a les institucions, per part dels representants que hem votat cada quatre anys. La gent del carrer també podem fer política. I expressar l'opinió públicament n'és una manera ben democràtica de fer-la. En el cas que ens ocupa, el rebuig a aquesta família de golfos. Podem xiular els qui ens manen quan ens surti de l'arc de triomf, només faltaria, que per això els paguem el sou i els hem "delegat" (tan defectuosament) el poder. Els qui diuen que no podem fer-ho són, simplement, gent acostumada a manar i dictar al poble allò que ha de fer, opinar i respectar. Falta de respecte institucional! Però si parla la gent! Vaig trobar molt més interessant (i deliciós) en aquest punt el paranoic Paco Marhuenda, afirmant que el Liceu ja no es el que era, que ara hi va gent de classe mitjana-baixa, xusma, púrria. I torno al prinicipi, a Alfonso Guerra, però, una cosa, no havíem quedat que l'independentisme era un invent de la burgesia dirigent i sense suport social?

Una causa també moral (#dependentisme)

Estació de Boí-Taüll (Alta Ribagorça)

Ja ho sé. Em direu que a tot arreu hi ha golfos. Que nosaltres també tenim el Cas Palau. I uns quants més (molts, massa, ben punyents) de corrupció. D'acord. Però des de que els dependentistes van començar a mobilitzar-se a favor del no, no deixa d'assaltar-me la impressió que la nostra victòria és també una causa moral. Perquè ells, amb les seves actituds i els valors que desprenen, ens ho confirmen cada dia. No és només que el PSc faci front comú a l'Hospitalet amb un partit racista per boicotejar una consulta democràtica. No, no. Passa del pla de la misèria política directament a la personal. Varem tenir un primer tast en l'operació dissenyada per la vicepresidenta del Govern espanyol en col·laboració amb el seu ministre de l'Interior, utilitzant els recursos de l'Estat per alterar el resultat de les eleccions catalanes. Un fet sobre el qual (perquè alguns dels nostres, encara malalts de partidisme, de seguida pensen que s'afavoreix els qui manen) no s'ha fet la denúncia interna i internacional que correspondria a un complot que va atemptar contra la mateixa essència de la democràcia.

I pels mateixos dies varem haver d'aguantar la intoxicació i la mentida deliberades del dependentisme, amb campanyes tan espúríes com aquella dels Garcia, als quals en una Catalunya independent se'ls obligaria a canviar el cognom, o la de l'abisme de les pensions per amoinar la gent gran. Ara, aquests darrers dies, hem sabut de la indigència moral més absoluta en una de les persones que encarnen el lideratge del no. Alguna cosa surava, en relació als seus gustos per l'estètica, les joies, la roba de luxe o el mobiliari d'importació d'altíssim valor. Però cal ser una autèntica degenerada indecent per lamentar-se personalment dels estralls de la crisi (dient que t'ha obligat a consumir marques blanques o a reduir les vacances) exactament en el mateix moment que t'estàs multiplicant per tres el salari, per situar-lo entre els 115.000 i els 180.000 euros anuals. Gentussa com aquesta ha de desaparèixer el més aviat possible de l'escena política. Un altre motiu per lluitar per un estat propi.

Explicar el món exactament a l'inrevès (#Brigada)

Santa Maria de Cardet (Alta Ribagorça)

Fa uns dies, encara no havia tingut temps de comentar-lo, em va cridar especialment l'atenció l'acritud d'aquest article de l'Antoni Puigverd al diari comtal contra el món independentista majoritari, al qual va seguir aquest altre ben poc després, amb l'afirmació taxativa que el sobiranisme català no és inclusiu. Justament al mateix temps que el també gironí Joaquim Nadal anunciava el seu vot afirmatiu a la independència. Si una cosa distingeix la Brigada de narcòtics és la seva capacitat per explicar les coses exactament al contrari de la realitat. La tesi central dels darrers textos d'en Puigverd és que l'independentisme no busca sumar forces en el conjunt de la societat catalana, sinó que resta. D'entrada, resulta una afirmació com a mínim curiosa, perquè la primera constatació empírica que podem fer al respecte és que a diferència de les propostes de Catalunya regional, autonòmica i federal, la que defensa un estat propi per al nostre país és l'única que suma adhesions des de fa no ja mesos, sinó anys. Les dades constatables científicament, doncs, van en la direcció exactament contrària a la que ens presenta l'escriptor gironí. Però, no només és això. Aquest és el resultat d'una manera de fer concreta durant els darrers anys.

Perquè l'independentisme és (potser) l'únic gran corrent polític a Catalunya, amb excepció de plataformes socials amb demandes concretes (com la dels afectats per la hipoteca) que ha generat estructures ideològicament transversals i obertes. Des de la Plataforma pel Dret de Decidir de les manifestacions del 2006 i 2007, a l'Òmnium de la del 2010, a l'Assemblea Nacional de 2012, l'independentisme ha tingut la capacitat, finalment, de superar el simple partidisme, la capelleta, i proposar un combat plural al qual es poguessin adherir tots els catalans demòcrates, des de qualsevol indret de l'escenari ideològic. I per això ha triomfat. Del dependentisme català, en canvi, trinxat (afortunadament) pel partidisme i el purisme més bèstia, encara esperem (no esperem) que ofereixi alguna mena d'estructura transversal comparable. Considerat així, l'article d'en Puigverd només té una lectura possible: és un ressentit que es nega a acceptar que la seva aposta personal ideològica dels darrers trenta anys ha fracassat. Ja s'ho farà.

Sobre l'administració pública (i III): externalitza com puguis (#noupaís)

Durro (Alta Ribagorça)

Un altre dels axiomes que circulen indefectiblement en totes i cadascuna de les propostes de modernització de la Funció Pública al nostre país és el de la bondat intrínseca de l'externalització dels serveis públics: la concessió a empreses privades de certes funcions que fins no fa gaire exercia directament l'administració. Suposo que en alguns àmbits, realment, deu haver donat peu a millores importants en la gestió i en l'eficiència del servei. Tanmateix, a parer meu, cal (o no) aplicar el sistema amb mesura. Amb molta mesura. Sospesant molt bé els avantatges i els inconvenients. Perquè sovint el traspàs de certes funcions públiques a terceres empreses ha suposat també una elevació dels costos a mitjà i llarg termini i ha comportat el desenvolupament de la mateixa feina per personal a preus d'autèntica explotació. Això, però, no ha estat el pitjor. Com en el cas de la persecució al funcionari, que pot acabar essent substituït per personal col·locat a dit, sense qualificació i senzillament com a resultat de l'amiguisme, el partidisme o el nepotisme (ja us en vaig parlar fa uns dies), en el de les externalitzacions els perills de generar concomitàncies lletges entre partits polítics i entorn amical de l'administració és molt i molt considerable.

Naturalment, pobre de mi, no tinc elements de judici per valorar el cas de les ITV en el qual es troba imputat  ara mateix l'Oriol Pujol, però, pel relat que se'n fa, sembla evident que aquesta mena de transferència de serveis públics a empreses privades contractades per l'administració a través de concursos públics, ha estat també una font privilegiada per a l'exercici del clientelisme i el benefici personal a costa de les arques públiques. La mixtura dubtosa entre interessos públics i privats de grups d'interès que es posicionen a una banda i a l'altra en aquesta mena d'actuacions ha estat, ben segur, arreu de les administracions, excessivament generalitzada per no tenir serioses sospites de la conveniència general d'aquest sistema. I no hi ha dubte que, si és que es vol continuar emprant aquesta mena d'externalitzacions, els controls sobre el tràfic d'influències han de ser molt més depurats en el futur del que ho ha estat fins ara. Del contrari, fem un pas més en el procés de degradació del prestigi de l'administració pública, que, la pobre, ja el té prou consumit.

Més Assemblea que mai (#MedallaPauClaris)

Estany Llong (Alta Ribagorça)

Aquest any, l'Associació Catalunya1640 ha decidit atorgar la VII Medalla Pau Claris a l'Assemblea Nacional Catalana. Des de fa més d'una dècada, aquesta entitat, de la qual tinc l'honor de formar-ne part, treballa, seguint les petjades del vell Front Nacional de Catalunya (molts dels seus socis en són antics militants), per un independentisme unitari, transversal ideològicament i políticament. No cal dir que l'èxit de l'aposta unitària de les manifestacions de la Plataforma pel Dret de Decidir, el mig miler de Consultes organitzades amb el mateix esperit arreu del país per la Coordinadora Nacional de Consultes i el naixement de l'ANC van posar de relleu que anavem pel camí encertat. Només des de la unitat del sobiranisme podrem construir un país lliure. Fa molts anys (potser des de sempre) que no té gaire sentit una baralla partidària per ocupar el poder de la Gestoria: aplicant al nostre escenari nacional allò que va dir el Gran Timoner referint-se a l'actual debat entre autonomies pel límit de dèficit, no té sentit que ens barallem per les molles renunciant a tenir el nostre pa sencer.

L'acte de lliurament de la Medalla constitueix la festa anual de l'Associació Catalunya1640 però és obert a tothom. Us hi convido: els interessats trobareu aquí tota la informació que necessiteu. La rebrà en nom de l'Assemblea Nacional Catalana la seva presidenta, la Carme Forcadell. Comptarem també amb una glossa dels mèrits per part del catedràtic Ferran Requejo, una referència en l'estudi dels models polítcs i membre del Consell per a la Transició Nacional. Entre els convidats, esperem oferir l'oportunitat de nous contactes i relacions entre els responsables dels principals partits sobiranistes catalans. Darrerament, veig des de fora i sense massa informació que l'ANC ha viscut convulsions internes importants en procedir a la renovació del Secretariat Nacional. Confio plenament que l'esperit d'unitat que ens ha fet avançar fins a tenir el nostre gran objectiu a tocar de dits, continuï imperant, amb seny i generositat. De moment, nosaltres premiarem sobretot això, amb l'objectiu de posar el nostre granet de sorra en la construcció d'un país nou.

Optimisme en vena per a l'entretant (#CatalunyaLastCall)

La dependència ha provocat als catalans un mal difícil d'expressar en poques paraules. En tots els ordres. El moral i el material. Sense anar de dret a resoldre aquesta arrel dels nostres mals, difícilment ens en sortirem. En l'àmbit econòmic, tothom ho sap, que el país disposi dels propis mitjans per aplicar-los a les seves necessitats amb intel·ligència és una necessitat absolutament peremptòria, urgent. Milers i milers de catalans viuen en condicions duríssimes que no admeten espera. L'atur, la pobresa i l'exili econòmic han de ser combatuts amb eines eficients. Desgraciadament, ens constarà encara un temps (esperem que siguin mesos més que anys) trencar definitivament aquestes cadenes. Cal, doncs, per responsabilitat, vetllar també per l'entretant. I també dissenyar com volem el país nou, sense els vicis, les corrupteles i els errors de partida de la vella Espanya que se'ns ha fet insuportable. Com diu en Vicent Partal, ara no podem espanyolejar. En aquesta línia transita l'obra, inspiradora i vigoritzadora de Salvador García Ruiz i David Boronat Catalunya, Last Call (Barcelona: Viena Edicions, 2013, 208 p.).

Els autors ens injecten optimisme en posar en valor els actius més potents de l'economia catalana, les bases a partir de les quals podem construir un país nou. Dibuixen, sobretot, un  molt dens i imaginatiu catàleg, estructurat i sistemàtic, de bones propostes (la majoria) que abasten des de les vies fonamentals per a la reindustrialització del país, al reforçament de la cultura emprenedora, passant pels nous camins de finançament necessaris per crear riquesa, com guanyar eficiència en la batalla pel reforçament de la imatge exterior de Catalunya, el rol fonamental de la investigació i la Universitat en el creixement econòmic, la importància de la formació i un món educatiu ben adaptat a les necessitats de la gent i de l'economia, les claus per a la reforma (aquí discrepo una mica, com haureu comprovat en els apunts d'aquests dies) i els valors d'una nova administració pública. Els autors transmeten optimisme i confiança a cabassos en les possibilitats del nostre país i conviden tothom a col·laborar-hi en aquesta gran empresa col·lectiva. Una bona i actual contribució a reinventar-nos: perquè, com li vaig sentir fa uns dies a en Quim Arrufat, no es tracta només de canviar de bandera, sinó de construir realment un país nou millor.

L'establishment ha de fer el seu dol (#guanyarem)

Molts manifesten dubtes. Altres, seguretats. Em moc més aviat en el grup dels segons. El paper del Gran Timoner i del seu entorn, a rebuf de la mobilització popular del setembre, ha estat tan decisiu que el moviment de plaques tectòniques que va provocar ha modificat el panorama de forma definitiva. Nois, això no té marxa enrere. Els de sempre poden fer mans i mànigues (que les fan). Parlar tot el dia del miratge del viratge. Els directius de la Caixa poden vantar-se de la seva influència i capacitat per aturar el procés. Però el cert és que no els quedarà una altra que anar acceptant la realitat que vol la majoria. Ho entenc, necessiten un temps per pair-ho. Per pensar la manera de reacomodar els seus negocis. Per desistir d'una alternativa que veuran en poc temps que és senzillament impossible. Perquè no tenen cap lideratge ni cap base social majoritària que la recolzi. Són l'establishment nu. S'han quedat en pilotes. Tot i que encara no s'han adonat.

El Gran Viratge del Gran Timoner, insisteixo, ha estat determinant. D'una importància històrica. Les eleccions de novembre, definitives. CiU té ara mateix un electorat partidari de la independència al voltant del 80%. Trenta punts més que abans de la convocatòria electoral. Els líders han complert amb la seva responsabilitat, tibant de la seva gent. És a dir, el partit del govern es mou ara en xifres molt semblants a les de la CUP. Aquesta dada és molt i molt important, perquè fa que sigui metafísicament impossible que pugui canviar de direcció sense enfonsar-se electoralment. Ni l'acció obstructiva i emprenyadora d'en Duran ni l'Operació Tites Tites d'aquests mesos entorn al nou finançament i el límits de dèficit aconseguiran capgirar la situació. És més, l'enèssima estafa de l'Estat espanyol, tan aviat com quedi clar que només ens ofereix escorrialles, contribuirà decisivament a crear el clima definitiu per a una nova mobilització del país. La darrera. Entretant, és lògic, l'establishment ha de fer el seu dol.

Adoctrinament des dels mitjans (#dependentisme)

Aigüestortes (Alta Ribagorça)

He llegit aquests dies que l'únic argument seriós que han aconseguit desplegar els dependentistes a data d'avui és que si disposéssim d'un estat propi hauríem d'anar a Eurovisió. Fora de bromes, el nivell fins ara és francament depriment. Es limiten a repetir un seguit de mantres, molts d'ells dedicats no pas a replicar de manera solvent els sòlids avantatges de la independència, sinó a (auto)explicar-se com és possible que haguem arribat fins aquí. Un dels que més m'agrada és el mantra de l'adoctrinament. La Catalunya autònoma, afirmen, és una mena de Corea del Nord on tots els mitjans i l'escola matxuquen tot el dia amb un sol argument: necessitem un estat. I els pobres catalans, ruquets, ruquets com som, negats de natural per al raciocini, hem caigut de quatre grapes i ens hem cregut, amb un fanatisme pseudo-religiós i irracional, aquest credo. Us recomano al respecte, aquest article recent de Lluís Bassets, una mostra extraordinària de com es pot menysprear la majoria social de la forma més barroera, encara que pretesament culta. Tot des de la buidor dels propis arguments fracassats històricament, des de la manca d'alternativa contrastada, total.

La teoria de l'adoctrinament, en la qual insisteixen del ministre Wert a Enric Millo (i els nostres progres de sempre, falcats en l'immobilisme, directament o a través de la tàctica de la distracció) passant per tot l'espanyolisme a cor, només presenta, com a mínim, un parell de problemes no pas menors. El primer, raonar com el franquisme va acabar tot i el control ferreny de l'ensenyament i els mitjans que va exercir. El segon, encara més important, explicar un fet que fa temps que miro de posar de relleu: que el grau d'indepedentisme de la societat catalana és directament proporcional al nivell de formació de cadascú. És a dir, que com més cultivada i crítica és la gent més valora la necessitat de disposar d'un estat propi. I que l'autonomisme només resulta majoritari en els estrats socials sense cap mena de formació. Si mirem la darrera enquesta publicada, elaborada per GESOP en relacíó als hipotètica resultats dels partits a l'Ajuntament de Barcelona, ens trobem que la intenció de vot a formacions sobiranistes ascendeix d'un 29% entre els ciutadans de baix nivell d'estudis a un 49% en els d'alta formació i que el dependentisme es mou en sentit exactament invers, d'un 18,6 a un 10,1%. Formar-se adoctrina?

"Cada vegada hi ha més federalistes" (#NavarroStyle)

Primer de tot, disculpeu que sigui tan agressiu amb el cartell electoral de Pere Navarro a les darreres eleccions autonòmiques de la colònia. Certament, aquest primer pla fa angúnia. Però és que darrerament haureu sentit afirmar amb contundència l'exalcalde de Terrassa que el suport al federalisme està creixent. D'entrada, tenia la necessitat de fer al respecte una primera constatació: amb la proposta federal, és més, amb el federalisme com a lema electoral, el seu partit va obtenir els pitjors resultats de l'era autonòmica i va deixar d'estar entre les dues forces més votades. Déu n'hi do, per ser que el federalisme va a l'alça. Però és que, com els números no enganyen, he optat per anar a les fonts. Atès que en els seus mítings ell sustenta semblant afirmació basant-se en una enquesta fabricada ad hoc per El País, res millor que anar a analitzar la sèrie d'enquestes del CEO amb una certa perspectiva temporal, justament aquella (la que no ha tingut en compte Navarro en la seva patètica campanya de reforma federal de la Constitució espanyola) que permet fer constatacions demoscòpiques fermes.

Doncs bé, el resultat el teniu representat just a sota d'aquest paràgraf. Científic, incontestable. Des de l'any 2009 ençà la preferència dels electors catalans per un sistema autonòmic (el que, sorprenentment, per cert, desitgen la majoria dels votants del PSC) i per un estat federal ha caigut a un ritme semblant, fins a pràcticament la meitat dels suports. Concretament, en el període 2006-2013, l'opció federal dels catalans ha passat de la primera posició a la tercera. En el mateix temps, els nostres conciutadans que consideren que l'opció política que més interessa als catalans és la d'un estat independent s'ha triplicat i ha aconseguit superar les posicions autonomistes i federals sumades. Tot i el manifest intent de confondre de Pere Navarro, aquesta és la freda realitat. Crua per a ell. Estremidora per al dependentisme acostumat al parany permanent. El país ja no està disposat a empassar-se més estafes. I encara si algun incaut cau en la xarxa es trobarà ben aviat amb els fets: el partit homòleg espanyol no acceptarà mai una reforma constitucional realment federal. I dur-la a terme sempre serà un sofisma, atès que el Partit Popular seria necessari. I al ritme que anem fins i tot, possiblement UPyD. Amb la famosa Transició ja varem tenir prou. Afortunadament, aquest país no es tornarà a deixar enganyar.

ICV: atac de banyes? (#unitat)

Santa Maria d'Erill la Vall (Alta Ribagorça)

El cos ens demana insubmissió. I ICV està per la feina, però només parcialment. Contra l'austeritat que imposa Europa sí. Contra la que provoca la dependència d'Espanya, de moment no, que encara ens ho estem pensant. Semblant actitud arrauxada a babor i dubitativa a estribor provoca una seriosa contradicció en el rumb. Molts ens sumaríem a la magnífica proposta d'aprovar uns pressupostos sense límit de dèficit que evités l'enèssima retallada de l'estat del benestar i de salaris públics. Perfecte. El problema és que aquesta proposta ha de venir necessàriament acompanyada d'una explicació sobre com es pensen pagar les factures després de l'estiu quan no arribin més diners nostres segrestats a Madrid. A mi només se m'acut que aquesta proposta d'insubmissió seria viable amb un trencament simultani amb Espanya i la recaptació de tots els impostos des d'aquí, però aquesta no és pas la proposta d'ICV, que continua desfullant la margarida.

Aquestes giragonses d'Iniciativa, durant aquestes setmanes, lamentablement, em fa l'efecte que apunten més aviat a la clàssica malaltia partidista tan pròpia del nostre país. Tothom ho diu, els ecosocialistes estan nerviosos per l'erosió que els provoca en el flanc antisistema la coherència nacional i social (sense els retrets que provoca sempre haver exercit el poder) de la CUP. Em temo, però, que els posa molt més nerviosos el creixement d'Esquerra Republicana a les enquestes. A tenor de les seves crítiques desfermades als mitjans, ERC és el nou objectiu a abatre. Han esperat molts anys a cobrar-se la peça d'un Partit Socialista hegemònic a l'esquerra catalana, com per ara veure's superats impunement per una versió de l'esquerra que ells jutgen bastarda i mesocràtica. D'aquí el seu distanciament del procés sobiranista, que contemplen com un obstacle emprenyador a l'hora de marcar perfil en l'àmbit ideològic que fa tants anys que malden per fer seu. Encara confio, però, que seran capaços d'aplicar-se en el moment de la lucidesa i de la generositat.

P.S. A ICV diuen que faran un referèndum intern per fixar posició sobre la Consulta tan aviat com resti fixada la pregunta: un altre argument per fer-ho quan abans i tallar de soca-rel la seva ambigüitat.

Sobre l'administració pública (II): funcionaris avaluats i incentivats (#noupaís)

Perdoneu que em concentri uns quants dies en un tema (el que encapçala aquesta sèrie d'apunts) que potser no us afecta personalment, encara que sí bastant directament. Més del que en penseu. Fa dies que em volten pel cap algunes idees/dèries que necessito compartir en aquest espai. Fan referència, en part, a l'informe dels experts presentat fa uns dies per la vicepresidenta i ara sí llicenciada Joan Ortega en relació a la reforma de la Funció Pública al nostre país. Objectiu àmpliament compartit per (gairebé) tothom: acabar amb l'estatus de funcionari. Direu que sóc part interessada, però crec que és un error manifest. Si no vaig equivocat, totes les administracions del món civilitzat en tenen. I n'hi ha que funcionen (valgui la redundància) raonablement bé. Sento portar la contrària: a parer meu no només no convé eliminar el funcionariat, sinó que cal enfortir-lo. Els funcionaris han d'ocupar responsabilitats més altes a l'administració i els polítics s'han d'ocupar només dels més alts càrrecs, amb una estructura de persones de confiança manifestament mínima.

Una de les principals xacres d'aquest país (de Montcada i Reixac a Sabadell, passant per allà on vulgueu perquè els polítics no tenien els telèfons punxats) és la permanent i llastimosa interferència dels partits polítics en la funció pública. Eliminar funcionaris i substituir-los per treballadors amb una relació laboral significa obrir de bat a bat la porta a una encara més gran partidització, clientelització i nepotització de l'administració pública. Estarem d'acord, potser, això sí, en que cal avaluar la productivitat de tots els treballadors públics, cosa que tampoc no és fàcil a partir d'indicadors que sovint veig difícils de fixar. I que, en tot cas, cal incentivar aquells que més s'impliquen a través de retribucions que reconeguin els mèrits dels més eficients. Funcionaris avaluats i incentivats, sí. Però funcionaris. No amics, familiars o companys de partit col·locats massivament a dit en tots els rengles de l'administració sense cap mena de prova de qualificació o idoneïtat que els avali. Així, no anirem precisament a millor.

"En la pràctica, del procés sobiranista no hi ha res" (#duranfotelcamp)

Ripoll

Diuen intensos rumors i fins i tot opinió publicada que és així. I la veritat és que fa tot l'efecte. La seva salut física flaqueja (ho sento) i la política presenta unes constants vitals encara pitjors (me n'alegro profundament). A hores d'ara, Josep Antoni Duran i Lleida és un home sense futur. Que le quiten lo bailao, direu (després de trenta anys de Palace i mansió a Begur), i és veritat, però a ell li fa molt de mal tastar cada dia que no té lloc en la vida pública de la Catalunya que neix. No pot repetir mai més (ho sap) en coalició amb la Convergència del Gran Timoner. Ni pot anar al desastre de presentar-se al solitari per a no superar la barrera del 3 per cent. Ni a humiliar-se com a veu subsidiària del Partit Popular a Catalunya. Així que se'n va. Abandona. Però, això sí, abans de fer-ho, als que quedem aquí, ens farà tot el mal que pugui. La darrera atzagaiada, al pamflet del seu gran aliat dependentista José Manuel Lara Bosch, La Razón. Diu que el procés sobiranista ni ha començat. Naturalment, pretén desanimar-nos.

En realitat, com a fi analista de la realitat que és, sap perfectament que del procés sobiranista s'ha esdevingut no el tot, però sí el més important. La desconnexió amb Espanya s'ha operat al llarg dels darrers tres anys en el cor i en el cap de la majoria dels catalans. Mentalment i sentimentalment una bona part dels nostres conciutadans ja s'han declarat independents. Això es tradueix a tota hora en les converses i es trasllada i es traslladarà cada dia més a tots els àmbits de la quotidianitat. Quan trigarà aquest procés a traduir-se en les estructures polítiques concretes ningú no ho sap. Amb el meu optimisme habitual us diré que crec que no més d'un any i mig. Aquest és un procés que abraça molt majoritàriament el país i en el qual Duran i Lleida, tot i els seus dubtes dels dies a l'entorn de la darrera Diada, com a bon portaveu dels interessos de l'establishment, va decidir prendre partit en un sentit que l'ha inhabilitat del tot de cara al futur. Amb aquest senzill apunt, doncs, voldria posar punt i final a la meva dedicació al cerillo. Amortitzat. Punt i final. Catalunya antiga. Passat. Adéu.

Sobre l'administració pública (I): escanyats però eficients (els que quedin) (#retallades)

No és ben bé administrativa (per sort), però la meva feina té un component fort d'administració. Una part relativament important dels treballadors públics no fem tasques, diguem-ne, de primera línia en el servei públic: a les escoles, als hospitals, a les comissaries, a les residències de la tercera edat. Se'ns confia més aviat la gestió de les actuacions i la defensa dels interessos de l'administració pública en cadascun dels seus àmbits competencials. Una tasca amb poc lluïment públic. La nostra capacitat per cridar l'atenció és força més limitada que la de la resta dels servidors públics. I som l'objectiu favorit de les diatribes contra el funcionari, titllats de golfos i inoperants, des del simpàtic president català de la CEOE fins a la majoria de la població de peu, a cada crit populista llançat des dels mitjans.

L'austericidi ens està deixant en els ossos, amb una reculada salarial i organitzativa com mai des de la creació de la darrera Generalitat. En el meu cas, sumant IPC i retallades, d'un 30%. Però tenim feina, ens diuen, i això, enmig d'aquesta carrera enfollida per veure a qui li degraden més les condicions de treball, és una gran sort. Em sobta, però, la inconsciència d'alguns opinadors. Perquè gairebé al mateix temps que ens blasmen com a treballadors a càrrec dels pressupostos públics, sense valorar que som, probablement, el país d'Europa amb menys funcionaris en proporció a la població, ens retreuen el mal funcionament de l'administració. La lentitud en la tramitació dels expedients. Fixa't van trigar no sé quants dies a fer no sé què. Ui, fixa't. Som pocs i cada vegada menys. A ells els sembla fantàstic que ens donin canya, perquè desprecien o ignoren la nostra feina. Però, això sí, volen una administració ràpida i eficient, que faci la seva tasca sense recursos però a tota castanya. I, nois, ho sento, accepto que us desfogueu contra nosaltres, però tot no pot ser.