dijous, 5 març de 2015

Canvi, continuïtat i coses rares del GESOP

Si alguna cosa ha caracteritzat les enquestes a Catalunya des de fa anys és l’existència de (almenys) dos grans àmbits de vot clarament diferenciats. D’una banda, el bloc tradicionalment nacionalista. L’enquesta el situa en la forquilla 67-70, amb un desgast respecte a enquestes anteriors per als partits que van protagonitzar l’espectacle negociador posterior al 9-N i premi per a la responsabilitat de la CUP. Per primera vegada, però, no es produeix només una redistribució de pesos dins aquest espai (amb l’eclosió dels anticapitalistes), sinó una pèrdua de pes neta respecte a la situació actual que podria arribar, segons l’enquesta, fins al set escons. És l’aspecte realment nou: fins ara el bloc nacionalista, esdevingut gairebé al cent per cent independentista (aquest és el gran canvi d’ençà del 2010!), sempre havia tingut majoria absoluta al Parlament de Catalunya. En tot cas, més enllà de la cuina, la intenció directa de vot als partits independentistes assoleix la cota del 51,5%.

A l’altra banda de l’espectre nacional, la suma de Ciutadans, PP i PSC (ara 48 escons), la clava amb entre 45 i 48 escons. L’intens treball de l’establishment, però, aconsegueix que, per primera vegada, Ciutadans aparegui com l’autèntic element central d’aquest pol, doblant en resultats populars i socialistes. Tanmateix, si tenim en compte que és lògic pensar que una part dels escons assignats a Podemos prové de l’espai socialista, sembla raonable pensar que el bloc dependentista pugui estar (no sabem ben bé en quina mesura) sobre-representat. Finalment, l’eclosió dels de Pablo Iglesias comença a minvar, una vegada l’establishment li ha retirat el suport inicial, i ICV-EUiA continua amb la seva davallada inexorable. Dues constatacions per acabar: la primera, algunes dades estranyes de l’enquesta, com ara que, en la intenció directa de vot, tant els nuls com els destinats a altres se situïn per sobre del vot de PP, ICV i PSC; i encara que fins a un 84,9% dels enquestats declari el seu vot, configurant una participació senzillament impossible. Finalment, la certesa que, a poc més de dos-cents dies per al dia D, tenim molta feina a fer i cal recuperar la iniciativa quan abans.

dimecres, 4 març de 2015

Bestiari del procés: S. Sáenz de Santamaría, X. Valls i S. Vidal

Sáenz de Santamaría, Soraya (vicepresidenta del Govern espanyol).
“Demolition woman”.
Qui avisa no és traïdor: el “Gobierno” espanyol, ens recorda sovint, ve a Catalunya amb fets, no amb paraules. I tant. Entre els darrers, trobem una nova llei que recentralitza el control i la gestió de les adopcions internacionals, prenent una nova competència a la Generalitat de Catalunya. Som, certament, en una ofensiva sense treva. Aquí no hi ha alts al foc que valguin. Disparen amb armament pesant. Cal explicar-ho ben bé als nostres conciutadans: l’alternativa real a la construcció d’un Estat propi i independent per Catalunya no és l’unicornisme federal, sinó l’arranament de l’escassa autonomia que ens queda. Fa mal dir-ho, però convé no deixar-nos entabanar per aquells que pretenen ocultar quina és la pulsió majoritària a Espanya, a la qual, ells ho saben, s’acabaran plegant tard o d’hora. Així que, lliures o morts.

Valls, Xavi (periodista esportiu de TV3).
Veritats que couen.
Una allau d’histèrics (uns quants d’ells diputats-cridaners, que n’hi ha uns quants a la patètica bancada popular al Parc de la Ciutadella) han censurat amb tota mena d’insults a les xarxes socials una piulada d’aquest periodista esportiu. “Lo peor que le ha pasado al PP es la desaparición de ETA”. Tanta consideració envers les víctimes del terrorisme contrasta amb l’ús descarnat, permanent i espuri que d’aquest dolor ha fet, sense cap mena de rubor, durant anys i anys, el gran partit de la dreta espanyola. Utilització que aleshores, a tots aquests ofesos, no els provocava, segons sembla, cap mena de rebuig. Políticament, ETA (amb la seva intel·ligència de nivell estratosfèric) va donar una enorme força al PP dins i fora del País Basc. Ara, les expectatives electorals dels populars són allí les més baixes de les darreres dècades. I cou.

Vidal, Santiago (jutge suspès de l’Audiència de Barcelona).
La primera víctima.
El Consell General del Poder Judicial ha decidit suspendre tres anys en les seves funcions el jutge Vidal. Tres anys apartat de la feina. És molt gros. Una nova demostració de la marxa enrere de l’Estat pel que fa als drets fonamentals, a més d’un avís a navegants: qui ocupi càrrecs de responsabilitat i posi en dubte la unitat d’Espanya pot ser objecte de qualsevol mena de represàlia personal. Des de la discrepància sobre el model de construcció constitucional del jutge, és evident que el procés guanya la dedicació a temps complert d’un home íntegre i plenament compromès amb la construcció d’un estat independent. A la nit, a TV3, la reacció federalista de Joan Botella, de traca: com més bufetades i més humiliacions rebem d’Espanya, ens diuen, més evident és que no ens en sortirem sense pactar-hi. Són incansables.

dimarts, 3 març de 2015

Bestiari del procés: E. Roca, D. Rodríguez i A. Ros

Roca, Encarna (magistrada del Tribunal Constitucional).
No m’esquitxeu.
La doctora honoris causa per la Universitat de Girona deglutia un “cocido” de 35 euros i mig el cobert mentre el Tribunal Constitucional espanyol operava amb alegria un nou pas de rosca en el procés de sotmetiment de Catalunya. Ni una trista discrepància. Sense deixar oberta cap escletxa. Res de res. Només guaitar amb la boca plena com els magistrats que actuen com a corretja de transmissió del PPSOE plantegen una autèntica regressió competencial que trinxa una via de consulta (la no referendària) que ni tan sols la famosa sentència castradora de 2010 havia tocat. La Generalitat no té capacitat per preguntar sobre res a tots els catalans. Cap respecte per la voluntat de més de dos milions de conciutadans, d’una amplíssima majoria parlamentària. Una autèntica vergonya. Ara, això sí, sobretot, mantingueu-li a la senyora tots els honors acadèmics, que si no sereu titllats de cafres.

Rodríguez, David (alcalde de Solsona).
Crida a l’ordre.
Acostumats a altres temps, l’espanyolisme organitzat està molt queixós per la befa a l’exèrcit feta aquesta setmana en el marc d’un carnaval, el de Solsona. L’any passat, el “Gobierno” ja va actuar preventivament prohibint l’ús de l’uniforme de la Guàrdia Civil als carnestoltes. Em reservo l’opinió sobre la intel·ligència política dels organitzadors, naturalment, tenint ben en compte que no tenen perquè tenir-ne cap. Se suposa que els dependentistes ofesos eren partidaris d’intervenir-hi per dir-los sobre què podien o no fer befa. És un posicionament que recorda, clarament, quins són els referents polítics de Josep Ramon Bosch i els seus: uns temps d’ordre i moderació on, quan convenia, es prohibia el carnestoltes. Punt i final. Quan calia, que venia a coincidir amb les grans victòries del nacionalisme espanyol a Catalunya: les de Felip V i el general Franco el 1714 i el 1939.

Ros, Àngel (alcalde de Lleida i president del PSC).
Sempre es pot empitjorar.
La situació dels socialistes catalans alineats amb el PSOE és cada dia que passa més compromesa. La confecció de les llistes municipals ha posat de relleu la sagnia de quadres i militants i la dificultat per trobar candidats a àmplies zones del país. Gairebé, només queda l’Àrea Metropolitana de Barcelona i algunes altres ciutats. A Lleida, l’alcalde i la fins ara número dos han fet esclatar una batussa pública de conseqüències electorals imprevisibles, amb acusacions de corrupció que ja han acabat al jutjat. Sobta la quantitat de coses que un es pot empassar quan ocupa un càrrec públic i la memòria que es recupera en ser apartat d’una carrera política. Per exemple, hem sabut que Ros, en plena crisi, ha dedicat recursos municipals per valor de 36.000 euros en regals de cortesia. Un autèntic hara-kiri polític en viu i en directe.

dilluns, 2 març de 2015

El doble paper (clau) de l’Assemblea

Afortunadament, molts ho esperàvem frisosos, l’ANC ha engegat novament motors. Falten set mesos per al dia D (sí, Joan, dia D i hora H) i cal activar novament el món sobiranista, després de la destrempada general provocada pel desacord entre els principals actors polítics del procés. És d’una importància cabdal: el paper de l’entitat està cridat a ser (una altra vegada) absolutament clau en els propers mesos. Ho serà, estic convençut, en qualsevol dels possibles escenaris que ens esperen. Amb un 27-S desenvolupat amb normalitat democràtica, per assegurar de totes totes el seu caràcter plebiscitari. Una campanya pròpia de l’ANC pel Sí a la independència, que conjuntés cartells al carrer i grans actes conjunts amb els partits signants del full de ruta que arribarà, seria d’una enorme plasticitat per assegurar que tots els electors catalans entenguin la importància i el sentit del seu vot. Sobretot, per compensar la brutal campanya que, d’ICV a l’establishment, ha començat per negar-lo.

Però el paper de l’ANC serà també determinant en el cas que s’imposi un segon escenari. El d’una escalada sense precedents en la repressió. L’Assemblea ha de jugar un paper de primer rengle a l’hora d’impulsar la convenció d’electes que, eventualment, substitueixi les institucions suspeses des de Madrid. També, a l’hora d’organitzar, de la mà dels altres actors socials, la resistència popular a l’anul·lació de l’autonomia política. Explicar-ho no ens ha de fer por: tot i que, a hores d’ara, el partit del Govern espanyol llanci a l’opinió pública la idea que el procés està liquidat i confiï en què la judicialització del cas català ens aturarà, un bon resultat del sobiranisme a les eleccions municipals, combinat amb enquestes que marquin la proximitat d’una còmoda majoria sobiranista després de les eleccions del 27-S poden portar a un escenari de repressió desconegut. Ho hem comprovat fins ara: ells estan disposats a fer-ho pràcticament tot per salvaguardar la unitat d’Espanya; nosaltres, també ho hauríem d’estar per preservar els nostres drets polítics. I l’ANC ha de jugar-hi un paper determinant.

diumenge, 1 març de 2015

Bestiari del procés: C. Forcadell, J. Pujol Ferrusola i J. Pujol

Forcadell, Carme (presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana).
Escalfant motors.
Amb la benzina de la repressió a tot gas, aquesta setmana l’ANC ha decidit arrencar novament la campanya que ens ha de conduir fins el 27-S. Després de tants mesos justificant el nostre dret a votar, finalment, podrem entrar a fons en el debat sobre les conseqüències de la independència. Sé que em faig pesat però caldria també encetar la discussió sobre les de la dependència: només podrem valorar adequadament els suposats costos de marxar si tenim en compte, simultàniament, els de quedar-nos en un estat que camina cap a una regressió sense precedents. Hi ha, a més, molta feina a fer de cara a les municipals: cal convèncer els (com a mínim) dos milions de votants actius independentistes que el 24-M la seva tria serà fonamental per disposar d’unes institucions de base, els Ajuntaments, ben alineades amb el moment culminant del procés.

Pujol Ferrusola, Jordi (empresari intermediari).
Símbol d’una època.
Potser ha nascut una estrella. Moralment buida, això sí. D’una fatxenderia en molts moments repulsiva. Davant l’escassa dedicació/preparació dels seus oponents, repetint la seva declaració davant del jutge i amagant amb la posada en circulació d’una versió de la Camarga en realitat antiga. Més enllà de la seva capacitat de seducció (entre altres conegudes facultats), el pas del fill gran dels Pujol per la comissió parlamentària que tracta l’afer de l’ex-president, ha servit per retratar tota una època (més de dues dècades) de la política i l’economia a l’oasi autonomista català. El gran intermediari, l’aconseguidor, el comissionista, ha construït una fortuna sobre la seva capacitat per barrejar-ho tot. Catalunya i el president. El país i el partit. Catalunya, el president i el partit amb el patrimoni personal i familiar. Una autèntica pena. Sí, no ens ho mereixem. Desterrem-ho per sempre.

Pujol Soley, Jordi (expresident de la Generalitat).
Autonomisme liquidat.
La nova escenificació dels Pujol al Parlament és un veritable símbol de la fi de l’autonomisme, justament del que volem des de sempre els independentistes. La fi d’un model de relació política entre Catalunya i l’Estat espanyol basat en la tolerància del campi qui pugui a canvi de no molestar massa. De donar recolzament aritmètic-parlamentari a la majoria de torn en dificultats al Congrés, cada vegada que fos necessari, a canvi de les corresponents engrunes. Tot això, s’ha acabat. També, caldria, tota manera de fer que confongui el desplegament dels legítims interessos personals en l’àmbit privat amb l’ocupació de i l’acció des de les esferes del poder públic. Tot això, s’ha acabat. És una gran virtut d’haver posat en marxa el procés cap a la independència. Si no fos així, continuaríem al fangar. En voleu encara més proves de la conveniència del camí iniciat?

dissabte, 28 febrer de 2015

Bestiari del procés: R. Albinyana, J.R, Bosch i R. Espadaler

Albinyana, Roger (responsable de l’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya).
Escalfant l’horitzó.
Convidat pel Parlament escocès, va exposar fa uns dies quines són les característiques de la política internacional de la Generalitat i les traves que (de la ridícula censura a la presentació d’una novel·la al boicot de conferències organitzades des del món acadèmic) està desplegant la xarxa diplomàtica del Govern espanyol. En la seva intervenció, a més, va llançar un interessant avís a navegants, potser el primer, tan nítid, per part del Govern Mas: si el 27-S es constitueix una majoria parlamentària sòlida i un Govern independentista eficaç, en el cas que el Govern espanyol no s’avingui a negociar un procés de secessió pactat, s’acabarà per fer una Declaració d’Independència. De cara en fora i de cara en dins convé que tot plegat estigui molt i molt clar quan abans.

Bosch, Josep Ramon (president de Societat Civil Catalana).
Força vella.
L’entitat nascuda a instàncies del PPSOE, refosa sota la inspiració de la delegada del Govern espanyol a Catalunya, la virreina “Llanetes” (segons terminologia Sánchez-Camacho a la Camarga), ha estat premiada aquesta setmana (a proposta dels seus mateixos impulsors, estil Juan Palomo) per una dilatadíssima trajectòria de set mesos plena d’èxits espaterrants de convocatòria al servei de la unitat d’Espanya. Alhora, nomes alguns mitjans catalans han volgut difondre les vinculacions del seu portaveu amb la ultradreta espanyola. Que les institucions europees guardonin una entitat amb cares com aquesta, directament feixistes de sentiment i acció, no és precisament una passa endavant per consolidar una imatge de la UE que, al nostre entorn, es va deteriorant de manera imparable. Així sí que ens acabaran fent fora. I, de fet, si són aquests els valors que volen potenciar, ens faran un favor.

Espadaler, Ramon (secretari general d’Unió).
Escac i mat?
Amb la prudència que els caracteritza i sense deixar-se empentar, UDC va fent les darreres passes abans d’assumir que el 27-S defensarà un projecte independentista compartit amb CDC. Sí o no? Només apareix a l’horitzó el dubte que el partit no posi a votació dels militants el programa comú acordat pel conjunt del sobiranisme, sinó algun altre plantejament més moderat, pensat precisament per matisar-lo, per rebaixar-lo. Si així fos, aquesta pirueta podria arribar a afectar seriosament la credibilitat de l’aposta independentista de CiU, de manera que tornaria a posar la pilota, una altra vegada, a la teulada de CDC. I és que, encara que sigui a empentes i rodolons, s’anirà aclarint el panorama: la gran virtut del caràcter plebiscitari del 27-S és que ningú podrà escapar a definir-se en favor o en contra de la independència. I els que no ho facin patiran.

divendres, 27 febrer de 2015

Que guanyin quan abans

Encara que signifiqui ficar-me en política internacional, la veritat és que tinc ganes que guanyin d’una vegada. Després d’escoltar-los per terra, mar i aire em vénen ganes de jutjar-los no pas pel que diuen ara, sinó pel que faran quan manin. La tercera via els presenta com la seva gran esperança blanca. De fet, són la darrera barricada que han construït per aturar l’únic moviment autènticament rupturista i transformador que fa por a l’establishment, als de sempre: la independència. Després de pocs dies d’obra de govern dels amics de Syriza a Grècia ja tenim alguns fets a valorar: el recolzament per fer majoria en la dreta nacionalista (ells sí l’abracen!), l’absència total de dones a l’executiu i l’acceptació de les condicions imposades per la troica per a la renovació del rescat, combinat amb l’ús d’un autèntic malabarisme dialèctic (molt, però molt, de vella política) per amagar-ho. Déu n’hi do, per començar.

Després d’observar com els aliats s’estavellen (per a mi, per desgràcia, no hi veieu cap complaença) contra la realitat econòmica del que suposa l’endeutament públic d’un estat, no en tingueu cap dubte, Podemos (que d’hàbil ho són molt) farà un nou viratge argumental per a no prendre mal. Més interessant encara pel que toca als catalans, amb la realitat també toparan, si toquen poder de veritat a Espanya, en el seu plantejament de reforma constitucional, que ha d’encabir, suposadament, el dret a decidir de Catalunya. La immensa majoria social a la península contrària a acceptar-ho (que detecten totes les enquestes) acabarà per imposar, també aquí, un viratge amarat de realisme, que vestiran (no cal ser profeta per imaginar-ho) amb l’habitual impostura de l’esquerra espanyola. La tercera via de la reforma federal passarà definitivament a la història i amb ella l’única opció d’aturar-nos. I aleshores (i no trigarem gaire) ja ho tindrem fet.

dijous, 26 febrer de 2015

Les incògnites que (no) genera la dependència

Heu llegit bé: em refereixo a la dependència, l’etiqueta que correspon a l’estatus polític contrari al que desitgen per al seu país milions de catalans. Tot sovint, saberuts opinadors partidaris de l’ordre, l’estabilitat i l’statu quo (molts d’ells, per cert, que es reclamen decididament d’esquerres!), als quals veiem, sovint amb vergonya aliena, al servei i de bracet de l’establishment per aturar el procés d’independència del nostre país, acostumen a posar de relleu en les seves compareixences als mitjans, a la mínima oportunitat, les múltiples incerteses que genera el procés. Tot és dubte i foscor, combinada amb una exigència absoluta de certesa en el que passarà. Un filar prim que, naturalment, no apliquen a l’altra cara de la moneda, al revers, a les conseqüències del manteniment de la situació actual de dependència. Aquí no cal explicar res. És l’estat natural de les coses. Cap referència a què serà de les nostres pensions dins Espanya. O del pagament d’un deute desbocat als nostres creditors internacionals.

Fa anys que alguns ens esforcem a avisar. Cal deixar caure el lliri a la mà. Algú (amb mala llet, la mateixa que hi posen ells) ha d’encetar d’una vegada el debat públic, seriós, en tots els àmbits, amb dades prospectives, sobre les conseqüències de no assolir la independència en un termini de temps raonable. Cal començar a emprar també (com fan tots els qui volen blindar l’statu quo arreu del món) l’estratègia de la por. Expliquem-ho ben clar: el percentatge dels espanyols que volen immobilisme en el repartiment del poder territorial al Regne d’Espanya o fins i tot menys autonomia és d’un 64% (inclosos catalans i bascos!). És a dir, mantenir la dependència ens garanteix una ofensiva brutal contra les escorrialles que ens queden d’autogovern de manera permanent, especialment, quan els cicles polítics portin al poder la dreta espanyola continuadora del franquisme. Expliquem-ho arreu i a tothom: la independència té costos de transició; la dependència, de liquidació.

dimecres, 25 febrer de 2015

Bestiari del procés: A. Rivera, G, Ubasart i E. Vintró

Rivera, Albert (president de Ciudadanos).
Salvapàtries.
Tanta hiperactivitat es paga. No només familiarment. De fet, sorprèn veure’l entrevistat per Ariadna Oltra al Parlament, institució que cada dia trepitja menys. El nivell de sobreexposició als mitjans del candidat de Ciudadanos li comença a gastar males passades. El seu menysteniment als andalusos (als qui ell ensenyarà a pescar, que es veu que no en saben) ha constituït la primera relliscada de la gran aventura espanyola del nou lerrouxisme nascut a Catalunya. Com en el cas de Podemos, l’”establishment” està decidit a llançar-los a l’estrellat, a base de pàgines senceres a la secció de política i d’hores i hores de televisió, convençut que són l’antídot per la dreta contra el procés sobiranista català. Probablement, es tracta de forjar un soci per al proper govern popular en minoria a partir de 2016. El que havia de reformar la Constitució espanyola per encabir-nos.

Ubasart, Gemma (secretària general de Podemos a Catalunya).
Estafa sucursalista.
La nova responsable del partit de Pablo Iglesias al Principat ha fet la seva ronda pels mitjans. Si no ho tinc malentès, només un 15% dels inscrits han participat finalment en la seva elecció. És normal: les primàries de Podemos comencen a semblar el futbol, com explica la dita, aquell esport que juguen onze contra onze i sempre guanya el designat pel Gran Líder. Regenerar a base de votacions en les quals el de dalt ungeix un candidat és, com a mínim, una manera sorprenent de nova política. Diguem-ne, poc creïble. Tan poc creïble com afirmar que es defensa l’autodeterminació de Catalunya essent simple sucursal d’una marca que ho decideix absolutament tot des de la Puerta del Sol. La comparació amb la CUP, francament odiosa. Formiguetes i tsunamis. Esperit constructiu de base popular d’uns contra revenja dirigida des de dalt dels altres.

Vintró, Eulàlia (ex-regidora d’ICV a Barcelona).
Guardiana de l’statu quo.
Els ha anat bé. Fantàstic. De cine. Trenta-cinc anys alternant l’ocupació del poder i l’exercici del funcionariat universitari. Per què nassos haurien de voler cap canvi? Són la tropa dels revolucionaris instal·lats. La participació de la Vintró a la tertúlia d’en Cuní de dimecres va resultar un prodigi de maniobres dialèctiques d’embull, histèriques, contra les 156 mesures que el Govern del president Mas (molt ben fet, encara que sigui amb dos anys de retard), ha presentat per començar el camí de la desconnexió des d’ara mateix. Llançada a defensar l’statu quo de la dependència, em va saber greu no poder aclarir si l’exregidora barcelonina d’Iniciativa durant només setze anys (1983-1999) ha donat també suport a la “nova ciutat” que proposa la candidatura Barcelona en Comú encapçalada per l’Ada Colau. Passaria al museu de l’autoesmena.

dimarts, 24 febrer de 2015

Bestairi del procés: C. Lesmes, J.C. Monedero i A. Pastor

Lesmes, Carlos (president del Tribunal Suprem).
El corporativisme de sempre.
Causa entre hilaritat i pena. El nivell de salut democràtica de les institucions espanyoles és on és. Per terra. El poder judicial és, sense dubte, un dels seus pilars. Darrerament, el veiem actuar amb descarades motivacions polítiques contra el president Mas, perseguir els jutges que investiguen la corrupció i eternitzar-se per perseguir els corruptes. Quan no, “perdre” la documentació de causes que afecten directament el partit del Govern. Ara, després que multitud de persones i institucions s’hagin vist afectades per demandes sense cap més fonament que la represàlia i la propaganda política, instades per part de l’autoaunomenat sindicat Manos Limpias de filiació feixista, resulta que el Tribunal Suprem actuarà contra els demandants en haver-se ficat amb dos jutges. Una patètica reacció corporativista que allunya encara més els togats del carrer.

Monedero, Juan Carlos (dirigent de Podemos).
Víctima tardana.
Després de la gran manifestació del 31 de gener ja ho vàrem constatar. Ara, es repeteix. Aleshores, mai havia existit una manifestació com la seva (cinc, sis, set o vuit vegades més peita que les tres darreres Diades); ara, mai a ningú se l’ha perseguit com a ells. Felicitats, com diu Toni Soler en un brillant article, poseu-vos a la cua. I és que, en la lluita contra l’adversari polític, si algú practica tàctiques bolivarianes és el Govern espanyol: tots els aparells de l’Estat posats al servei dels interessos d’un partit polític. Els ministres Montoro i Fernández Díaz, des de l’Agència Tributària i la unitat de policia política organitzada a Interior disposen de tots els mitjans del món per destruir els seus adversaris polítics. Els propers mesos, decisius aquí i allà, a manca de tancs i de soroll de sabres, serviran per constatar-ho de manera capa vegada més àcida.

Pastor, Ana (ministra espanyola de Foment).
Prendre’ns el pèl.
La moto perd oli per tot arreu. El motor està, més que cremat. És completament invendible. No la comprarà ningú. Menys encara si pretenen fer-te creure que hi podràs anar a 200 km/h. Resulta que ara, per art de màgia, el Govern espanyol han ordenat desbloquejar tots els projectes aturats a Catalunya, per valor de centenars de milions d’euros. Miracle, miracle, és apropar-se les eleccions i desencallar-se de cop i volta, oficialment, totes les inversions previstes. Sí, segur. Alhora, el ministre Montoro, per afegir-se a la festa, a través del diari comtal, ens fa saber que després de les municipals i autonòmiques del maig proposarà un nou sistema de finançament. Ja. Serà justament quan les inversions promeses tornin a entrar al calaix dels mals endreços per sempre més. Més ben dit, fins a la negociació sobre el repartiment d’actius i passius entre el Regne d’Espanya i la República Catalana.

dilluns, 23 febrer de 2015

Un 24-M farcit de raons per votar en clau independentista

Segons la recent enquesta de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) adscrit a la UAB sobre les properes eleccions municipals, només un 12% de l’electorat orientarà el seu vot en clau nacional. Essent com és que tots els sobiranistes, des dels liberal-conservadors als anticapitalistes, passant pels socialdemòcrates, disposaran d’opcions electorals amb possibilitats plenes d’obtenir representació a la majoria d’indrets del país. Essent com és que es tracta d’una contesa electoral absolutament clau per disposar d’institucions de base (les més properes als ciutadans) que donin suport al procés d’independència. Tenint, d’entrada, tot això en compte, resulta absolutament imprescindible que (parafrasejant en sentit invers el Círculo Ecuestre i Joan Herrera) cap vot sobiranista es distregui de l’objectiu essencial que tenim a les mans per respondre a les necessitats socials, econòmiques i culturals bàsiques dels nostres conciutadans: la capacitat de governar-nos nosaltres mateixos, en funció dels nostres interessos.

Hi ha, però, en el context de conflicte amb l’Estat espanyol on som, un altre argument determinant per dipositar tots els vots independentistes en els cistells dels partits sobiranistes. És cert que dependrà bastant del grau de desesperació del moment, però és del tot raonable no descartar a hores d’ara un escenari que doni encara més protagonisme polític als nostres governs municipals durant els propers mesos: és possible que el 27-S no puguem votar. No pas, com diuen els dels narcòtics habituals, perquè no es convoquin eleccions, sinó perquè el Govern espanyol, sigui per la via de la llei de partits o qualsevol altra que s’empesqui a voluntat, impedeixi materialment la seva celebració en plenitud democràtica. Probablement, el resultat de les eleccions autonòmiques a tretze comunitats i la pèrdua de nombroses places fortes desfermarà la bèstia. Convindrà aleshores al Partido Popular presentar-se com l’únic baluard contra el repte sobiranista. L’estiu, el mes d’agost per ser més exactes, pot ser un moment ideal. I, aleshores, només els ajuntaments que triarem el proper 24-M tindran legitimitat per defensar-nos i seran l’eina clau per organitzar la resistència. Pensem-ho abans de dipositar el vot.

diumenge, 22 febrer de 2015

Bestiari del procés: J. Fernández Díaz, C. Floriano i O. Junqueras

Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Femer dependentista.
La participació del ministre al “Salvados” de Jordi Évole, amb el seu ja famós “y?” quan va ser qüestionat pels tèrbols informes de la UDEF, alternativament, barreja d’elements certs i ficcionats i/o només ficcionats, eina de combat polític resultat de l’acció d’una unitat policial pròpia de règims tan demòfobs com l’espanyol, ha confluït aquesta setmana amb la il·lustratriva compareixença del periodista especialitzat Ernesto Ekaizer a la comissió parlamentària de l’anomenat “Cas Pujol”; pura solvència: crítica del sistema de corrupció implantat durant tants anys a Catalunya per uns i altres, però, alhora, denúncia de la guerra bruta que els aparells de l’estat estan desenvolupant contra el procés sobiranista, comparació inclosa amb els GAL de Felipe González. En definitiva, tot un estat, teòricament també nostre, treballant per ensorrar-nos.

Floriano, Carlos (vicesecretari general d’organització del Partido Popular).
Catalanofòbia partidària.
Més pràctiques xenòfobes del nacionalisme espanyol. Diferents dirigents del PP han marcat la línia estratègica contra l’emergència a les enquestes de Ciudadanos com un segon Podemos, ara al flanc dret de l’electorat. Cal citar sempre els de Rivera en català: “Siutatangs”, són “Siutatangs”, un partit regionalista sense projecte nacional espanyol. Hi ha molt de justícia poètica en el fet que desqualifiquen Rivera per català. Justícia o nassos, no sé. Per celebrar-ho, Ciudadanos ha respost suprimint la versió catalana del seu web, en un nou acte d’amor pel bilingüisme. Al Parlament, a fi d’evitar els talls de veu subtitulats als informatius de les televisions espanyoles, el líder lerrouxista ha optat per emprar gairebé de forma exclusiva, per primera vegada, el castellà. Un país així que estigmatitza per raons d’origen i de llengua, sí que sí, és un país al qual vénen moltes ganes de federar-se.

Junqueras, Oriol (president d’Esquerra Republicana).
Fent l’Àrea Metropolitana.
La presència del líder d’ERC als platós de Telecinco la nit de dissabte va servir per comprovar com va recuperant el seu millor to. Junqueras, discutit i discutible en alguns moments del regat en curt estratègic dels darrers mesos, va fer, a les Espanyes, d’autèntic home d’estat: impertèrrit ell, fent perdre els nervis als adversaris, va entomar totes i cadascuna de les crítiques relacionades amb l’etapa Pujol i la neteja que cal dur a terme per fer una intel·ligent defensa de l’aspiració del país a constituir-se en un nou estat. Va defensar en la seva justa mesura l’acció d’Artur Mas. I és que les relacions amb el president semblen reconduir-se poc a poc, encara que el retard de la convocatòria de les plebiscitàries fins el 27-S hagi desviat l’atenció cap a les municipals que s’apropen.

dissabte, 21 febrer de 2015

Bestiari del procés: Q. Arrufat, L. Bassat i F. Benzo

Arrufat, Quim (diputat de la CUP).
Tornar a la taula.
Amb bon criteri, la gent de la CUP ha alertat sobre el perill que Convergència i Esquerra vulguin monopolitzar el procés. L’equilibri de la negociació per un full de ruta el més comú possible, durant els propers mesos, serà certament delicat. D’una banda, els dos partits que voten més independentistes han de respondre a la seva responsabilitat com a actors majors; de l’altra, han de saber conjugar-la amb el protagonisme dels altres partits i de la societat civil organitzada a favor de l’Estat propi. La nova política que les CUP han sabut portar al Parlament durant aquests dos anys i el moviment popular que representa han fet que esdevingui una autèntica peça fonamental per confegir un projecte imbatible. La voluntat de reincorporar-se a la taula de negociació del full de ruta per al 27-S és una excel·lent notícia que caldrà preservar amb la generositat de totes les parts.

Bassat, Lluís (publicista).
Confondre amb intel·ligència.
El simplisme resulta especialment sospitós en persones de la seva intel·ligència. “Jo no estaré per la independència, sinó per continuar a Europa”, diu en una entrevista a la televisió pública catalana. Confondre deliberadament Europa amb la Unió Europea, no distingir entre l’estructura política (cada dia més en discussió), l’espai econòmic europeu i la moneda única, tres nivells d’integració amb protagonistes diferents. I és que, l’establishment, més conscient que molts sobiranistes que som en el moment decisiu, posa tota la carn a la graella, encara que sigui a costa de confondre. Per rematar-ho, després de refermar que és català i catalanista, calca el discurs del PP: “dic que primer s’havien de solucionar els problemes de la gent que no té per menjar. I un cop solucionat això, fes el que vulguis, però primer soluciona aquest problema”. Ni una paraula sobre els recursos necessaris per aplicar aquestes polítiques d’emergència social i, sobretot, de l’únic camí per obtenir-los.

Benzo, Fernando (subsecretari d’Educació, Cultura i Esports del Govern espanyol).
Cultura universal.
El ministeri que dirigeix José Ignacio Wert, tan preocupat per les necessitats culturals dels espanyols, ha fet saber per boca del subsecretari del ram, la seva voluntat d’evitar, per la via de la la Llei de patrimoni immaterial que tramiten al “Congreso”, que mai més, cap comunitat autònoma, com a resultat de l’exercici de les seves competències en la regulació d’espectacles públics, pugui tornar a prohibir les curses de braus al seu territori. Pel que fa a Catalunya, es tracta d’una nova invasió competencial adreçada a reimplantar aquell macabre negoci. La “setmana cultural del respecte” ha acabat també amb l’anunci de la voluntat del Govern espanyol de portar al Constitucional l’impost sobre els proveïdors d’internet a Catalunya, que havia de contribuir a finançar el sector audiovisual del nostre país. Vaja, estimació federalitzant.

dimecres, 18 febrer de 2015

Bestiari del procés: R, Pellicer, M. Rajoy i A. Sánchez Piñol

Pellicer, Ramon (presentador del TN cap de setmana de TV3).
Explicar bé els costos.
La televisió pública catalana ha iniciat un espai als telenotícies per anar explicant, d’aquí al 27S, quins efectes tindrà la independència. El primer lliurament: les conseqüències de l’actual endeutament públic sobre la creació del nou Estat i la possibilitat que esdevingui una eina a favor o en contra. Felicitats per la iniciativa que, naturalment, els dependentistes no trigaran a criticar agrament per terra, mar i aire. Només un retret metodològic: cal explicar tots els escenaris en disputa; és impossible valorar els costos de la independència si no es comparen amb els costos de mantenir la dependència. No podem fer els números sobre la part del deute espanyol que haurem d’assumir (entre un 9 i un 16%) sense dir alhora que si ens quedem en pagarem un 24% per la via dels impostos, exactament com fem ara.

Rajoy, Mariano (president del Govern espanyol).
Aturar la sagnia, aclarir l’horitzó.
A nivell espanyol, l’empenta de Podemos sembla apaivagar-se i la lenta millora de les xifres macroeconòmiques (encara que les xacres de l’atur i la pobresa són molt punyents) permetran bastir l’edifici propagandístic sobre el qual el Partit Popular assajarà en els propers mesos el seu delicadíssim exercici de supervivència electoral. Pel que fa a Catalunya, ha dit aquesta setmana el president espanyol, “el millor es deixar les coses com estan”. Res de res. Fer-se forts, com fins ara, darrera la Constitució. Fins i tot, en funció de quina sigui la magnitud del desastre a les municipals i autonòmiques espanyoles del maig, reprendre la repressió contra els catalans com un dels grans eixos polítics del govern. Es tractarà de presentar la seva solidesa en la defensa d’Espanya contraposada a la voluntat de cessió del PSOE i Podemos. A desgrat nostre, hi serem ben presents.

Sánchez Piñol, Albert (antropòleg i escriptor).
Sota censura comtal.
Fa uns mesos que va començar la col·laboració entre Sánchez Piñol i “La Vanguardia”. Em va semblar que lligaven com un ou i una castanya. El temps ho ha confirmat. Aquesta setmana, la capçalera clàssica de l’establishment nostrat ha optat per censurar sense contemplacions un article que el diari moderat per excel·lència devia considerar massa agressiu amb una institució, l’exèrcit, que té per comandant el gran Felip VI “el preparadao”. Al dia següent, enfollit, el director expliacava la cancel·lació de la columna per la necessitat de substituir-lo d’urgència per un altre sobre l’Estat Islàmic, una de les excuses més patètiques escoltades en mol de temps. Forçat per l’esclat del cas, Carol va anunciar que es publicarà més endavant, quan ell vulgui, i amenaçava aquells qui acusessin el mitjà de practicar la censura en uns termes (“ja ens trobarem”) propis de la màfia. Penós.

dimarts, 17 febrer de 2015

Bestiari del procés: E. López, A. Mas i A. Pastor

López, Eduard (Vicesecretari general de Coordinació Interna d'ERC).
Clarificant projectes.
Després dels darrers mesos d’excessiva confusió, és precís que totes les opcions electorals clarifiquin fins al darrer detall el seu programa d’acció per als temps decisius que venen. Diu aquest alt representant d’Esquerra que la #ViaClaver, és a dir, la proposta llançada per @elsometent de crida a la resistència passiva contra la celebració de les properes eleccions espanyoles és, literalment, un disbarat. Que no es pot renunciar a espais de poder. Perfecte. Hi ha qui considera, en canvi, que l’independentisme està ara especialment urgit de demostracions de credibilitat, d’irreversibilitat, per part dels qui van al capdavant. I que la millor manera de demostrar que no ens farem enrere és desconnectar, ja, de les institucions espanyoles. En tot cas, és bo que, alhora d’apropar-nos a les urnes el 24-M i el 27-S sapiguem a l’avançada que pensa fer cadascú amb el nostre vot.

Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Transparència necessària.
El Gran Timoner ha comparegut aquesta setmana a la Comissió parlamentària sobre el Cas Pujol per esvair qualsevol dubte al voltant de la netedat de la seva trajectòria política. A desgrat del pessimisme existencial i la mala llet desbordant que caracteritza darrerament molts dels seus afins (els de sempre i els sobrevinguts), crec fermament que, en fer-ho (per desgràcia, no per voluntat pròpia i en crear-se la comissó) ha sortit prou reforçat de l’embat. Sobretot, en comparació amb la indignitat moral d’alguna de les intervinents. El seu partit només podrà regenerar-se si agafa el toro de la corrupció per les banyes. I el procés només podrà continuar endavant i triomfar si no existeix ni un bri de foscor entre els qui el defensen. En els temps que corren, la transparència és una necessitat absoluta.

Pastor, Ana (ministra de Foment).
Espanya és un sistema.
Sí, després de la unitat política espanyola, el més important és la seva indivisibilitat com a sistema aeroportuari. Naturalment, a major glòria de Madrid-Barajas, destí al voltant del qual es fa pivotar tot el sistema, tot evitant que puguin operar amb llibertat pols en competència. La xarxa espanyola, doncs, abans privada que trencada. Aquesta setmana, amb motiu de l’exitós (de moment) procés de sortida a borsa de la companyia monopolística, la ministra ha estat claríssima: mentre el Partit Popular governi Espanya, AENA no es trossejarà. I després, doncs, tampoc, que ja sabem que els socialistes (en particular, aleshores, Alfredo Pérez Rubalcaba) van fixar aquest tema com del tot inamovible durant la negociació al Congrés del darrer Estatutet.

dilluns, 16 febrer de 2015

CiU: la gran partida d’escacs

L’episodi viscut la setmana passada al Congrés dels diputats espanyol fa tota la impressió d’una maniobra tipus globus sonda. Probablement, la direcció de Convergència va aprofitar una votació impresentable, acordada per Duran, a favor d’una altra proposta del Partit Popular per retallar drets polítics, per començar a testar, en el seu millor terreny, quins són els recolzaments interns de Josep Antoni Duran i Lleida. De fa anys, els convergents han seguit la tàctica de posar en evidència que ja no hi pinta res a base de xiular, mirar cap a una altra banda i no contestar cap dels seus atacs (concentrats en la famosa epístola dels divendres). Tot i que els depressius del procés continuen esbombant que anem tan malament, l’estat actual del cas Duran (i la dissolució d’Iniciativa dins Podem) és la prova del cotó de què hem arribat a l’estadi final. La unitat entorn a l’anomenat dret a decidir és una pantalla superada i ara anem ja de cara a barraca: independència sí o no.

Sembla evident que els partits estan per deixar aquest debat (amb l’acord sobre el full de ruta) per a després de les municipals. Convergència, però, pateix també per l’efecte que pugui ocasionar la presència de Duran i els seus en els seus resultats electorals del 24-M. L’estratègia de fons, però, tot i l’atzagaiada del Congrés, segueix inalterada: que Duran marxi el més sol possible. El de la Franja intenta, naturalment, tot el contrari, convertint el seu cas particular en el cas Unió. CDC vol que Duran i uns pocs acòlits saltin de manera gairebé natural en el mateix moment en el qual la Llista del President aposti per un programa netament independentista pel 27-S. Un programa impossible d’assumir per qui ha fet de la intermediació de la dependència una forma de vida durant trenta-cinc anys, però del qual són ja obertament favorables una majoria aclaparadora dels votants d’Unió i fins i tot una part important dels seus quadres.  Duran, en canvi, en el seu darrer servei, vol la fi de la federació i apartar el vell partit, sencer, del procés d’independència. Crec que l’opció convergent serà la guanyadora.

diumenge, 15 febrer de 2015

Bestiari del procés: Felip VI, J,M. García-Margallo i R. Gil-Casares

Felip VI de Borbó (rei d’Espanya).
Màrqueting de curs per correspondència.
La premsa monàrquica ha anunciat a bombo i plateret aquests dies que el nou rei s’ha reduït un 20% el salari que rebia el pare. La notícia, en portada a “La Vanguardia”, era de vergonya aliena: anava acompanyada d’una imatge que portava com a peu de foto les paraules: “Els reis amb joves paraplègics”. Naturalment, se’ls hi ha oblidat comentar petits detalls, com ara que la reina s’ha fet apujar la seva retribució d’un 25% o que han augmentat els diners pressupostats sense concreció, triplicant els denominats fons de contingència. De tan burda, l’operació de màrqueting haurà semblat a molts un autèntic “boomerang”. D’entre els contractes actualment en vigor: 62.133 € dedicats a analitzar què es diu d’ells a internet. Així que, gent de FRESNOCOM, SL que m’estareu llegit, sabeu què: quines ganes que ens deixin de prendre el pèl!

García-Margallo, José Manuel (ministre espanyol d’Afers Exteriors).
Ceguesa innata.
El dret a saquejar-nos està escrit als estels. No cal cap reflexió. Ni cap mala consciència. S’executa directament per dret de conquesta. Ens prenen entre 11 i 16.000 MEUR cada any (com vulgueu) i llestos. Sense discussió. Res a parlar. Després, el subconscient els traeix i hem d’escoltar el ministres explicar tot l’augment de prestacions i/o pensions que Espanya podria haver repartit entre els seus ciutadans si no hagués prestat res al govern grec. Esperpèntic. El país que segurament més diners ha rebut en fons europeus d’ençà del 1986 donant lliçons. A l’hora que ens pren a nosaltres (no ens demana a crèdit, sinó que ens pren directament, en quita permanent) uns quants milers de milions cada any. Realment, cal tenir un rostre de ciment armat.

Gil-Casares, Ramón (ambaixador del Regne d’Espanya als Estats Units).
Propaganda que també pagues tu.
Si alguna cosa té el dependentisme és el seu caràcter escrupolós en la crítica cap a qualsevol ús dels diners públics en el foment de l’independentisme. Hem sentit acusacions, per exemple, contra l’ANC, l’Òmnium Cultural o Súmate, de disposar de quantioses subvencions en realitat inexistents i als qui participem del moviment sobiranista de moure’ns per un entrepà. Naturalment, aquest filar prim es converteix en màniga ampla quan es tracta de difondre els principis del nacionalisme espanyol. Aleshores, les seves ambaixades, per exemple, com la d’Espanya als Estats Units (per cert, ja implicada fa alguns mesos en el cessament de la professora Clara Ponsatí), sí poden abocar els seus recursos públics a generar contactes i difondre les idees de plataformes, com ara “Libres e Iguales”, que arriben a defensar la suspensió de l’autonomia de Catalunya. Quan no, com a Sant Petersburg, paguen flors en homenatge a nazis.

dissabte, 14 febrer de 2015

Bestiari del procés: J.M. Bartomeu, F. Caja i A. Dante-Fachín

Bartomeu, Josep Maria (president del FC Barcelona).
A arranar-ho tot.
Que jo sigui un paranoic no vol dir que no em persegueixin, diu la cèlebre sentència. És cert, resulta patètic veure la junta més dependentista dels darrers temps, la junta d’ordre, la que invocava per terra, mar i aire la necessitat de no barrejar política i esport per a no donar cap suport al procés independentista, la que ha fet responsable del club l’Albert Soler, autèntic ariet històric contra les seleccions esportives catalanes, dir que el club és objecte de persecució per part de les institucions espanyoles. Però que sigui patètic pel desvergonyiment de qui ho diu no vol dir que no sigui evidentment cert. Està clar que ensorrar la segona institució més important del país és un element clau en l’estratègia d’arranar Catalunya. Pensar el contrari és d’una innocència angelical.

Caja, Francisco (president de Convivencia Cívica Catalana).
Estratègia de confrontació.
Es pot dir més alt però no més clar: l’objectiu de l’escàs (afortunadament) dependentisme espanyolista que se sent estranger a casa nostra és el de fer retornar el català a les masies. Supremacisme pur, desconnectat de la realitat (que veu en el català un mitjà de promoció social) en grau superlatiu. Un missatge adreçat Albert Rivera com l’esperança blanca, tot i que a l’Alicia també li deu enviar cartes semblants dient-li que confia en ella cegament. La sorpresa, del text, més enllà del seu caràcter aterridorament bel·ligerant i xenòfob, l’assumpció de la més que previsible derrota: plantejar la continuació de la guerra lingüística en una Catalunya independent, tot aprofitant la feblesa de la seva posició, amb l’objectiu que “más tarde o más temprano, el castellano volverá a señorear en Cataluña”.

Dante-Fachín, Albano (periodista).
Manca coherència.
Diu l’apartat primer de l’article 162 de l’Estatutet de la Moncloa actualment en vigor: “Correspon a la Generalitat, en matèria de sanitat i salut pública, la competència exclusiva sobre l’organització, el funcionament intern, l’avaluació, la inspecció i el control de centres, serveis i establiments sanitaris.” Afirma aquest periodista, croat del nostre sistema públic de salut, que la independència (amb indicis de tant pes com el que en diu l’esborrany del jutge Vidal o la sectorial de Salut de l’ANC) és un greu perill per a la seva continuïtat. Els catalans som, segons sembla, constitutivament incapaços de mantenir-la. Per això, veig en Dante-Fachín un punt d’incoherència. Per salvar la sanitat pública no només s’hi ha d’estar en contra de la independència. A la vista de l’article 162 de l’Estatutet cal demanar, ja, la suspensió de l’autonomia. Des de Madrid, amb Alfonso Alonso dirigint les operacions, tot canviarà.

dijous, 12 febrer de 2015

Coses que passen quan tens un pinxo mentider de director

Fa pocs dies els mitjans d’aquí recollien la notícia de la dimissió de Brian Williams, un dels presentadors estrella de la NBC, per haver posat massa sal i pebre a la seva experiència durant un atac sofert a l’Iraq per tropes americanes a les que acompanyava. En aquell país que per tantes coses critiquem (sovint, amb raó) se suposa que una falta tan clara a la veritat, ben demostrada, afecta la credibilitat d’un periodista fins a fer inviable la seva continuïtat en llocs de responsabilitat comunicativa. Paral·lelament, a Catalunya, aquesta setmana hem viscut el cas Màrius Carol. El director del diari comtal ha estat el responsable del que sense dubte podem qualificar com un dels episodis més lamentables de la història recent de la premsa catalana. Tot sigui dit, enmig de la comprensió (quan no les risses de pilota) de professionals i opinadors que, habitualment, s’exhibeixen com a guardians de la professió periodística. Dilluns, després que la notícia del segrest de l’article dominical d’Albert Sánchez Piñol saltés a les xarxes socials, el palafrener va mantenir a la tertúlia de RAC1 una actitud del tot impresentable: després d’insultar els seus crítics va passar directament a amenaçar-los amb un “el país és petit, aquí ens coneixem tots i ja ens trobarem en el camí”.

Ahir dimecres, després de les explicacions d’Albert Sánchez Piñol, l’escàndol Carol va prendre una volada realment espectacular: francament, per molt que es tracti d’un mitjà privat, costarà d’entendre que no tingui cap conseqüència. La milonga que l’ex-cronista reial ens va explicar dilluns consistia a afirmar que l’article de l’escriptor havia estat només endarrerit per la necessitat de publicar-ne un altre d’urgentíssim sobre política internacional. L’autor de “Victus”, en canvi, va deixar ahir claríssim que va rebre una trucada des del diari que el comminava a retirar-lo i que el contingut del seu article, “tocant temes delicats”, era l’únic motiu per aturar la seva publicació. Després de conèixer la versió de Sánchez Piñol, la intervenció del director del diari comtal a la tertúlia d’en Basté de dilluns passat només pot ser qualificada com pròpia d’un autèntic pinxo mentider. I a qualsevol altre país que no fos la monarquia bananera per a la qual treballa ja estaria de potetes al carrer.

dimecres, 11 febrer de 2015

Bestiari del procés: C. Punset, E. Sánchez Ulled i S. Vidal

Punset, Carolina (candidata de Ciudadanos a la Generalitat valenciana).
Regeneració purulenta.
Els nous consistoris municipals i els governs autonòmics que es formaran després del 24 de maig, enmig del clima d’atomització generalitzada i esclat total del bipartidisme que s’albira pràcticament arreu, provocaran aliances, pactes i col·laboracions que caldrà seguir i estudiar molt atentament. Naturalment, els qui (encara que sigui amb una impostura evident) han edificat darrerament el seu discurs sobre la puresa i la regeneració democràtica seran jutjats amb especial severitat. Per això, a l’avançada, sorprèn del tot que l’agent de Rivera a terres valencianes contempli obertament la possibilitat de pactar amb el Partit Popular. Ep, que no estem dient qualsevol cosa: parlem de la variant regional més tacada del partit més corrupte de la Península Ibèrica. Olé, olé.

Sánchez Ulled, Emilio (fiscal de la Fiscalia Superior de Catalunya).
Accelerant decisions.
Aquests dies hem constatat també que les institucions espanyoles tenen pressa per estrènyer la via repressiva contra el procés català: mentre es nomenava un nou fiscal per "promoure la celeritat i l'eficàcia en la tramitació del procediment" en la causa oberta contra el president Mas, la vicepresident Ortega i la consellera Rigau, el Tribunal Constitucional sembla que va acordant la sentència que ha de tancar definitivament, abans de l’abril, la via referendària per exercir el dret a l’autodeterminació dins la legislació espanyola. Tot plegat, notícies que reforcen intensament la via federal. Tant com conèixer què en pensen els espanyols al respecte: la darrera enquesta del CIS tornava a apuntar aquesta setmana que dos de cada tres espanyols són partidaris de mantenir l’statu quo o caminar cap a una recentralització de l’Estat.

Vidal, Santiago (magistrat).
Jugar-se-la.
No sóc dels qui combregui amb una Constitució amanida per un grup d’experts. Seria repetir més o menys el gol que ens van fer en el 78. D’entrada, prefereixo un país sense Constitució, amb un ordenament legal àgil, flexible als canvis, adaptable a les necessitats de la gent, de cada generació. Però si és que n’hem de tenir com, sospito, vola la majoria, seria molt millor que fos el resultat d’una Convenció Constitucional plenament popular, on la participació a través de la xarxa tingués un gran paper. Però, dit això, el cas Vidal representa un brutal exemple d’atemptat a la llibertat d’expressió en l’Espanya de la regressió democràtica. I, alhora, constitueix un extraordinari exemple de valentia d’un home disposat a jugar-se la feina per exercir la llibertat personal i per dissenyar la de tot un poble. En defensa de la llibertat, #TotsSomSantiVidal.

dimarts, 10 febrer de 2015

Bestiari del procés: M. Iceta, J. Iglesias i P. Iglesias

Iceta, Miquel (primer secretari del PSC).
Boquejar desesperadament.
Com feia el seu antecessor, el bo d’en Pere Navarro, el líder actual dels socialistes catalans només aspira a fer-se un lloc als mitjans a base d’ocurrències. És un estil que els situa cada dia més a l’alçada de l’esperpent; transita des de la inteligentíssima frase que els independentistes no podrem treure Catalunya de la Península Ibèrica, a la que afirma que els socialistes són com els salmons, tot fent de l’error de desconnectar dels interessos de la gent, una falsa virtut. Entretant, del que no parla gens és de la posició del seu partit en relació a la cadena perpètua acabada d’imposar a l’ordenament jurídic espanyol per obra i gràcia d’un pacte exprés entre el seu cap de files, Pedro Sánchez, i el president espanyol. Sobre aquest tema no se li deu acudir cap broma.

Iglesias, Joan (responsable de l’Agència Tributària de Catalunya).
Guanyar credibilitat.
El president Mas ha expressat aquesta setmana una evidència: no podrem disposar d’una Agència Tributària Catalana a ple rendiment fins que no efectuem la desconnexió d’Espanya. En tot cas, ara, el que tenim dret a saber és si disposem ja (o quan la tindrem) de la capacitat tècnica necessària per decidir pitjar el botó i posar-la en marxa amb lleis fiscals pròpies. El seu cap, Joan Iglesias, ha presentat aquesta setmana el llibre “Una hisenda a la catalana. Preguntes i respostes sobre la hisenda pròpia”, on dibuixa amb solvència un model de futur per a aquesta estructura d’estat fonamental. També aquí, perquè volem un nou país, cal estudiar a fons les mancances actuals i posar els mitjans per fer-ne un de més qualitat: d’entrada, que el gravamen del capital augmenti el seu pes sembla una exigència de pur sentit comú.

Iglesias, Pablo (secretari general de Podemos).
Afinant el producte.
El cap de setmana passat el seu partit va dur a terme una notable demostració de força a Madrid, amb uns 300.000 manifestants segons els organitzadors. TV3, que dedica al fenomen Podemos una atenció bestial, no va dubtar a desplaçar un equip a la sortida dels sis (repeteixo sis) autocars de fidels que s’hi van desplaçar des de Barcelona. Del discurs del líder, cal destacar una nova aportació per definir el producte de màrqueting polític guanyador que estan treballant des del laboratori politològic de la Universidad Computense: després d’afirmar que ells no són d’esquerres ni de dretes, sinó dels de baix contra els de dalt, ara un nou reforçament de l’esperit “catch all party” cap als sectors més conservadors i espanyolistes mitjançant un ús profús i intensiu dels termes pàtria i patriotisme. Vaja, no nacionalisme en vena.

dilluns, 9 febrer de 2015

Coses que passen quan tens un delegat del Ministerio del Interior al consell de redacció

Aquest diumenge al tard ens hem vist sorpresos per la constatació que el diari degà de la premsa catalana moderada, “La Vanguardia”, havia retirat per via d’urgència l’article setmanal de l’Albert Sánchez Piñol. A aquestes hores encara no hem escoltat les versions dels protagonistes, així que potser aquest apunt és precipitat. El rectificaré amb gust. El que sí sabem és que l’edició en paper d’aquest diumenge no contenia la contribució habitual de l’escriptor i que la versió digital del diari va penjar l’article durant alguns minuts, temps suficient perquè alguns lectors el pesquessin al vol. És el que passa avui, en aquest món digital nostre tan traïdor, que tot deixa rastre. En Bernat Puigtobella n’ha fet la primera denúncia des de núvol.com i les xarxes ja baixen ben plenes. Ben mirat, l’article és ben simple: una enumeració (només parcial) incontestable de les barbaritats que l’exèrcit espanyol ha comès a Catalunya des de l’assassinat a sang freda de set-cents cambrilencs el 1640 (un acte que deixa en ridícul les delirants execucions de l’EI) fins tres segles més tard.

Clar, fer un repàs a la història. D’entrada, el bo d’en Màrius podia haver encarregat un article de signe contrari, que narrés les atrocitats comesos pels catalans a Castella, els bombardejos de Madrid per l’exèrcit català, o les paraules de menyspreu dels governadors civils principatins a la vila i cort. Però es veu que ningú s’ha vist amb cor de fer-lo. És així com han decidit censurar-lo. Direu que és una mesura extrema. Què va. Quan estàs tan històricament entrenat com els Godó és molt més fàcil i si a sobre tens al consell de redacció un ex-alt càrrec del mateix Ministerio del Interior que ha fabricat la Llei Mordassa, aleshores és bufar i fer ampolles. Naturalment, tal mesura d’excepció serà un èxit espaterrant. Ben aviat l’article d’avui d’en Sánchez Piñol serà el més llegit dels que ha publicat/no publicat a “La Vanguardia”. Això sí, ja no en tornarem a llegir cap altre. I és que, recordeu: Felip VI és el capità general de tots els exèrcits i per molt menys els militars van assaltar la redacció del “Cu-cut” fa cent deu anys.

diumenge, 8 febrer de 2015

Bestiari del procés: C. Forcadell, M.J. García Cuevas i F. García Prieto

Forcadell, Carme (presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana).
Reptes abans de l’adéu.
Una munió d’entrevistes i articles als mitjans subratllen el fet que ella i una part notable de l’equip dirigent de l’ANC abandonaran el comandament de la nau al maig, justament quan caldrà posar la caldera a ple rendiment per entomar les eleccions més importants (més encara que aquelles d’abril de 1931) de la història de Catalunya. Cal, doncs, després del desgast intens dels darrers mesos d’intermediació arriscada amb uns partits que no han estat a l’alçada, una renovació ordenada que demostri (en primer lloc, als polítics) que el nostre procés nacional cap a la llibertat plena es construeix sense messianisme, des de baix, però que alhora no afebleixi el gran objectiu: una campanya esclatant que porti milions de catalans a les urnes el proper 27-S amb una papereta pel sí a la independència.

García Cuevas, María José (diputada del Partit Popular).
Setmana gloriosa.
La necessitat de cridar l’atenció del votant unionista, davant la competència creixent d’adversaris amb molta més credibilitat, ha portat aquesta setmana els populars catalans a escenes patètiques. La diputada García Cuevas no s’ha estat de titllar Irene Rigau de “consellera condemnada”, en una nova mostra de l’habitual respecte popular pels drets bàsics dels seus adversaris polítics. Hores abans, Enric Millo es vantava de congelar el procés sobiranista amb un recurs de filibusterisme parlamentari que retardarà la seva aprovació un mes: dir “congelar” és aquí del tot pertinent, perquè és el que experimentaran unes quantes famílies a les quals l’atenció del Govern per pal·liar la pobresa energètica potser no hi podrà arribar. I això que ells sí que estan pels problemes reals de la gent!

García Prieto, Francisco (expresident de la Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya).
Ús i abús de posició dominant.
L’octubre de 2013, després de 27 anys de comandament, García Prieto va abandonar la presidència de l’entitat que organitza la Fira d’Abril més multitudinària de Catalunya. Home extraordinàriament hàbil, havia sabut jugar amb subtilesa amb aquell cert papanatisme incapaç de fer front al seu lideratge fosc, basat en la por del catalanisme a indisposar-se amb els conciutadans d’origen andalús. Com si ell en fos el seu únic representant. Ara, la fiscal Àngels Negre ha presentat un escrit demolidor al jutjat de guàrdia de Barcelona en el qual acusa García Prieto d’embutxacar-se una part dels quantiosos ajuts públics rebuts d’institucions públiques de tots els colors, amb la possible comissió de delictes continuats d'apropiació indeguda, frau en subvencions i falsedat documental. El temps, aquell jutge inapel·lable.

dissabte, 7 febrer de 2015

Bestiari del procés: L. Bellizzi, F. Cruanyes i J.A. Duran i Lleida

Bellizzi, Luca (delegat de la Generalitat de Catalunya a Roma).
Escampar la bona nova.
Un dels àmbits on el canvi de mentalitat independentista a CiU sembla consolidat és el de l’acció exterior, després que fos defenestrat tot l’aparell disposat inicialment per l’inefable Josep Antoni Duran i Lleida amb la finalitat d’empantanar-ho tot i blindar la continuïtat (quins viatges!) de la seva acció internacional al servei d’Espanya. Aquesta setmana hem viscut el nomenament de nous delegats del Govern a Roma i Viena i el projecte de crear una cinquantena més de representacions en funció del resultat del 27-S. La reacció, brutal, en tromba, d’Andrea Levy a José Manuel García-Margallo: anunciar la interposició d’un contenciós per part del Govern espanyol i defensar sense vergonya que el de Catalunya no pot fer acció exterior perquè aspira a la independència: una altra vegada, doncs, es tracta de criminalitzar les idees.

Cruanyes, Francesc (periodista).
Pluralitat popular.
Seguim per a bingo. Després de trenta-sis anys col·laborant al setmanari “L’Empordà” i disset al “Diari de Girona”, aquest veterà periodista en nòmina de TVE, és ara obligat a deixar de fer-ho com a resultat d’un expedient que li ha obert l’ens públic. Després dels precedents de la Xantal Llavina, l’Oriol Nolis i la Cristina Puig, continua la cacera de bruixes dirigida per Eladio Jareño contra qualsevol forma de dissidència interna amb la línia oficial del Govern espanyol a la colònia. És la forma peculiar de llibertat d’expressió practicada just per aquells qui, com la líder popular Alicia Sánchez Camacho, no desaprofiten cap oportunitat, totes i cadascuna de les seves nombroses aparicions als mitjans on suposadament són vetats, per denunciar l’existència d’un fals unanimisme sobiranista als mitjans de comunicació catalans.

Duran i Lleida, Josep Antoni (portaveu de CiU al Congrés espanyol).
La pensió Carme.
Després de la seva cèlebre assumpció pública que els mestres guanyen poc (per cert, fals) i que ell no en tindria prou per viure, aquesta setmana, extraordinàriament crispat com gairebé sempre darrerament, deambula pels mitjans com un “zombie”, intentant fer tan mal com pot al procés sobiranista. Es proposa un doble objectiu: trinxar la imatge de CiU i erosionar tant com es pugui les relacions del Govern amb Esquerra. Aquesta setmana va visitar la ràdio comtal per posar damunt la taula temes tan rellevants com ara la importància de la seva tasca de representació i el fet que els diputats d’ERC a la Segona República dormien al Ritz. I que no podria fer el mateix que fa si s’allotgés a la fonda Carme. Que es veu que no té despatx propi i mitjans públics al seu servei al Congrés dels Diputats.

dijous, 5 febrer de 2015

La decisió inajornable del Gran Timoner

Fins ara potser ha estat intel·ligent deixar que Josep Antoni Duran i Lleida anés fent xup-xup en la seva pròpia inanició. Certament, l’ocurrència anomenada Construïm està resultant patètica: ni tan sols l’extraordinari recolzament mediàtic de la premsa d’ordre ha aconseguit fer quallar mínimament el partit de centre-dreta catalanista antisobiranista que (conscient de la impossibilitat que el vell partit demòcrata-cristià que comanda el seguís) ha intentat articular darrerament el líder d’Unió. Sí, fins ara, ignorar-lo potser ha estat potser el més encertat. Durant mesos, quan el pacte entre CiU i ERC semblava prou sòlid, cada atzagaiada a la seva prèdica setmanal dels divendres, seguida d’un silenci sepulcral dels afectats, servia per retratar el que tots sabem: que el de la Franja, després de passar de personatge més valorat a menys de la política catalana (amb permís de l’Alícia, és clar), ja no pinta absolutament res.

Però ara, crec modestament, toca canviar d’estratègia. Si Duran va ser clau per desgastar la credibilitat d’Artur Mas el novembre de 2012, ara, en les properes eleccions municipals, pot tornar-ho a ser. Si la voluntat de Convergència és anar, als pocs mesos, el 27-S, amb un programa obertament independentista i confia en el recolzament de darrera hora d’Unió per mantenir la federació, perquè deixar obert aquest debat fins després dels comicis del maig? Convergència té l’obligació de forçar la màquina i d’empènyer com abans UDC a prendre la decisió definitiva: Duran o federació, Duran o càrrecs als Ajuntaments. Del contrari, presentar-se a les eleccions amb el flanc obert d’un encara president d’Unió que nega directament el caràcter plebiscitari de les eleccions de setembre (amb la possibilitat que col·loqui centenars dels seus fidels en llocs claus per decantar majories arreu del territori), significa, pràcticament, fer-li la campanya a Esquerra Republicana. Alfred Bosch ja ho ha vist.