Entrades

Lliçons d'octubre, estratègia de futur

Diu que els dos grans corrents centrals de l'independentisme, a dreta i esquerra, estan en desacord en la tàctica, anar o no junts a les eleccions, però no en l'estratègia, que és comuna: cal eixamplar la base i aconseguir un referèndum pactat i vinculant, deia ahir a la nit, Miquel Puig, a la tertúlia nocturna del 3/24. Em sembla preocupant. Molt preocupant. De fet, en el meu modest entendre, significa no haver entès gairebé res del que ha passat durant el darrer any. Ara, per damunt de tot s'intenta desescalar i es treballa més o menys descaradament, des de dalt, en favor de la desmobilització del carrer. Això, tot i que em sembla una evidència que la base ha crescut sobretot a través d'exercir la unilateralitat i entomar la repressió: en el moment culminant de cicle començat amb la Consulta d'Arenys (unilateral i feta contra les amenaces) és el que es va fer l'1-O i el 3-O, tenint en compte que sense aquell tirar pel dret del primer dia, mai hi hauria hagut …

Acabar amb el mantra de la majoria reforçada

Fa l'efecte que la tan profitosa, durant anys, factoria d'idees indepe ha quedat desbordada per la potència de foc dels mitjans de comunicació, amb comptades excepcions, controlats de manera esfereïdora, gairebé absoluta (començant pels d'aquí) per l'statu quo. El feixisme constitucional del 78 (abreujat FC78), la tropa del 155, fa mesos que llança consignes una vegada rera l'altra, sense que pràcticament ningú des de l'independentisme en contesti mai. Potser els exemples més sonats han estat dos. El primer, la reiteració a l'hora de qualificar les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre de 2017 com a cop d'estat, i no pas (com va ser realment) les que van donar la veu al poble de Catalunya perquè, en aplicació del dret universal a l'autodeterminació, recollit per convencions internacionals signades pel Regne d'Espanya, decidís quin havia de ser el seu futur polític. Un anhel de canvi, per cert, que a les eleccions del 27 de setembre de 20…

I si el "momentum" fos un altre?

Tres d'octubre. Set del vespre. La jornada d'aturada de país ha estat un èxit esclatant. Barcelona i desenes de poblacions catalanes han viscut algunes de les mobilitzacions populars més importants de la seva història. Ha estat especialment així a moltes poblacions de l'entorn de la capital. De Sabadell estant, per exemple, absolutament impressionant. La gent continua a aquesta hora al carrer. Molts, connectats a les xarxes socials i als aparells de ràdio. El president compareix per sorpresa al Palau de la Generalitat envoltat del seu govern, enmig d'una expectació dels mitjans nacionals i internacionals espectacular. Farà una intervenció brevíssima al Saló de Sant Jordi i tot seguit sortirà al balcó. La plaça s'omple de seguida. "Interpretant el sentiment i els anhels del poble [diu el president Puigdemont] que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Unió Europea" (clàusula final, però, que no agrada to…

Això no és cap democràcia

Fa alguns dies una de les opinadores habituals al servei del règim, l'Ana Sofía Cardenal, cridava a can Graset que, tot i les atzagaiades contínues de la "diplomàcia" espanyola, de García-Margallo a Borrell, els independentistes no ens havíem en sortit a l'hora de fer creure al món que el Regne d'Espanya no és una democràcia. Com sempre, ens assenyalen el camí. De la primacia absoluta de la llei a l'estat de dret, ells sí tenen clar quin són els conceptes clars per generar relat. Relat d'ordre. Relat d'statu quo. Els nostres opinadors, en canvi, deambulen desorientats, gairebé sempre limitats a les bones paraules i el lliri a la mà, sense entrar mai al combat de fons, el que delimita els contorns de la batalla i posa les forces cara a cara de debò. Continua la ingenuïtat. Parlem de democràcia, en efecte. Aquesta és la batalla que hem de lliurar. Som-hi. Parlem clar: el règim colonial espanyol ha imposat de facto a Catalunya una dictadura. En efecte, a…

La democràcia és el primer pressupost

Permeteu-me el joc de paraules, potser pensareu amb raó que un pèl forçat, que dóna títol a aquestes breus reflexions. Pressupost és sinònim de pressupòsit i pressupòsit és l'efecte de pressuposar o suposar per endavant. En aquest sentit el pressupost de qualsevol societat que s'ho valgui és la democràcia, cada vegada, per cert, més en qüestió arreu del món. Escoltar les notícies fa feredat. D'Estats Units a Hong Kong. Passant pel Brasil, Turquia o l'Aràbia Saudí. I dins mateix de la vella Europa, a Hongria o al Regne d'Espanya. La democràcia, insistim sense descans, ha de ser el primer pressupost. Abans de parlar del repartiment de la despesa de l'Estat ve el respecte als drets fonamentals. No m'agrada que s'estigui parlant tant dels presos com a condicionant principal de l'actitud dels partits independentistes a Madrid durant les properes setmanes. De fet, fins i tot ells així ho han expressat directament més d'una vegada i de dos. Cal parlar …

Dies a defensar amb orgull

Tants mesos després. Amb un peu al carrer, que és on sempre hem i haurem de ser-hi, abans i després de guanyar la República, m'animo a reprendre aquest blog. Tornaré a dir-hi la meva. No sé si amb tanta constància com abans. Les circumstàncies no són fàcils. Sempre, com a prioritat absoluta, amb la voluntat de denunciar el feixisme constitucional del 78 que ens tenalla (d'ara endavant, aquí, abreujat com a FC78), el corrent polític que cavalca tots els poders de la metròpoli i que ha liquidat la democràcia a Catalunya, desbocat des del cop d'estat del 20 de setembre de 2017. Sí, ja sé que els nostres polítics molt malament. Que cal rendiment de comptes. I tant. Però ara mateix hi ha un país en règim d'ocupació. I el que cal és anar amb tot contra el feixisme que campa al carrer i a les institucions. El que va ser primera força a Catalunya el 21-D. La prioritat és denunciar la liquidació de la democràcia al nostre país i fer-ho argumentant dia i nit, als mitjans i a les…

Ara, sostenir la nostra jove República

Ara fa poc més de cent dies el Govern del país ens va deixar amb un pam de nas i va abandonar la República tot just proclamada. Quan derrotem la presó i l'exili tindrem temps de tornar-hi sobre les decisions d'aquells dies. Poques hores més tard, el Govern espanyol, recolzat per l'extrema dreta política, mediàtica i judicial desfermava un veritable cop de força amb un ús il·legal de la Constitució espanyola, via article 155, que suspenia l'autonomia, liquidava el Govern i tancava el Parlament democràticament escollits. La legitimitat republicana de les nostres institucions restava estroncada com no ho havia estat des d'un altre octubre, el de 1934. L'hàbil jugada mariana d'una immediata convocatòria electoral, pensada per blanquejar el cop d'estat, apuntalada amb la voracitat carcellera d'un poder judicial neofranquista mancat de qualsevol contrapès democràtic, va fer que, per sobreviure, els nou nats republicans haguéssim d'anar en massa a cobr…