dijous, 27 d’agost de 2015

Bestiari del procés: L. Rabell, R. Romeva i J. Sánchez

Rabell, Lluís (candidat de CSQEP al Parlament de Catalunya).
Clarament enrera.
Que la confluència entre Podemos i ICV-EUiA va camí d’un resultat fluixet comença a ser una evidència. Els vint escons i la segona posició el 27-S comencen a aparèixer com un objectiu força difícil. Iniciativa és ara mateix un zero a l’esquerra i els de Pablo Iglesias estan en clara regressió a totes les enquestes. Mentre les adhesions a la llista transversal Junts pel Sí s’enfilaven aquesta setmana fins a superar els quaranta mil voluntaris del 9-N, només 2.935 persones participaven en la validació de la llista i el codi ètic dels QWERTY, en un procés modèlic, per cert, que no donava opció votar per la no acceptació. La xifra representa només un descens del 56% respecte e les 4.583 persones que van participar a les primàries de Barcelona en Comú. Ja és patent que l’invent no funciona i ells ho porten molt malament.

Romeva, Raül (candidat de Junts pel Sí al Parlament de Catalunya).
De cara a barraca.
El dependentisme busca per terra, mar i aire fer del 27-S unes eleccions autonòmiques que perpetuïn l’autonomisme. És las tasca a la qual estan consagrats els partits del sistema i els mitjans que han configurat l’estafa dels darrers trenta-cinc anys, el que ens ha portat al règim feblement democràtic i desbordadament corrupte on som. El líder de Junts pel Sí va passar per les pàgines d’”El País” per rebre un bany d’autonomisme. I se’n va en sortir amb intel·ligència. Encara que els faci mal, han d’anar assumint que això no va de qui mana divuit mesos o qui presideix la gestoria. Que es tracta de fer la independència i d’iniciar un procés constituent de caràcter popular que desbordarà, naturalment, l’estret marc legal que ens ha imposat, en forma de dogal, el règim espanyol. Autonomisme o llibertat, res més.

Sánchez, Jordi (president de l’Assemblea Nacional Catalana).
Meridianament confús.
El màxim dirigent de l’ANC no ha estat del tot afortunat aquesta setmana. De fet, el repte de la Meridiana planteja un escenari molt difícil. Com intentar que no es despengin els de sempre sense aigualir el missatge. I, en alguns moments, el discurs grinyola. Aquests dies, Jordi Sánchez ha insistit en que farem una declaració d’independència si el Govern espanyol no accepta la celebració d’un referèndum. Evidentment, es tracta d’un simple recurs dialèctic, perquè tots sabem que mai cap executiu central l’acceptarà. El problema és que, d’acord amb el programa de la candidatura que va impulsar l’ANC, el referèndum que no ens van deixar fer el 9-N el farem, efectivament, el 27-S i el seu resultat, si guanyem, ha de ser per força vinculant. Una vegada el poble de Catalunya s’hagi expressat i si ho fa prou explícitament, no ha d’existir, doncs, cap possibilitat de contradir el mandat popular.

dimecres, 26 d’agost de 2015

Bestiari del procés: X. García Albiol, Á. Juanes i A. Pont

García Albiol, Xavier (candidat del Partido Popula al Parlament de Catalunya).
Coordinar el joc brut.
Finalment, en tancar, s’ha confirmat la incorporació de l’ex-ciudadana i professional tertuliana Esperanza García a la llista del PP: és hora de cobrar els serveis prestats. Us ho heu de mirar pel cantó bo: una tertuliana menys disposada a mentir fins a la darrera paraula. Enretant, una nova investigació del perfil de twitter @elsomatent posava de relleu dijous l’entrevista mantinguda en un restaurant de Barcelona (sembla que no era La Camarga) entre el candidat popular-xenòfob i Ignacio Cusidó, director general de la Policía Nacional espanyola. Sembla que en aquest país de pandereta al qual ens volen amollats, és molt normal que un candidat electoral del partit del Govern s’entrevisiti amb un alt càrrec del Ministeri de l’Interior per coordinar estratègies. A les poques hores, García Albiol viatjava a Salou per començar la seva campanya farcida de populisme i al servei del desprestigi dels mossos d’esquadra.

Juanes, Ángel (vicepresident del Tribunal Suprem espanyol).
Divorci a l’espanyola.
En una entrevista a la ràdio de referència de l’esquerra hispànica, l’expresident de l’Audiència Nacional i membre de Jutges per la Democràcia, ha parlat de “drama” en referir-se a la situació de Catalunya. Segons sembla, es tracta de tornar-nos bojos, tal i com ja es va intentar el 9-N. Primer es tanquen totes les vies normals per a l’exercici dels drets polítics fonamentals. Després, quan les víctimes s’empesquen alguna sortida substitutòria (9-N), de fet, només simbòlica, es denuncia la manca de garanties democràtiques del procediment. Ara, de cara al 27-S, repetim l’operació de manera kafkiana: no val fer del 27-S unes eleccions plebiscitàries, és poc democràtic. Alternatives per a l’exercici de la democràcia, doncs? Cap ni una. Trobar a faltar un procediment com el quebequès i parlar dels problemes d’un divorci traumàtic, com si Espanya concebés la possibilitat d’aplicar-lo d’alguna altra manera. Esperpèntic.

Pont, Albert (president del Cercle Català de Negocis).
Una Estat al servei de Madrid.
L’argumentari de la catàstrofe sobrevinguda com a conseqüència de la ira desfermada del maltractador s’esgota per moments. És molt pobre i opera només en el nivell més epìdèrmic. És una delícia, en contrast, llegir les raons tranquil·les d’Albert Pont. Espanya no és més que una construcció històrica al servei de la capitalitat política de Madrid. Ara, en particular des de la Transició, el seu establishment ha decidit que també volia esdevenir el gran centre econòmic peninsular. I en aquest joc els catalans no tenim res a guanyar i tot a pedre. El que s’esdevé en aquests moments és una lluita de poder per exterminar-nos com a pol econòmic que encara competeix amb eficiènca, tot i fer-ho amb un braç lligat a l’esquena. El rècord exportador així ho demostra: imagineu-vos el que podríem fer disposant dels nostres recursos.

dimarts, 25 d’agost de 2015

La festa continua i la pagues tu

Tot i les burdes operacions de maquillatge de Montoro a tres mesos de les eleccions, basades en una anecdòtica requisició als directius d’empreses públiques per a que viatgin en classe turista, set anys després de l’esclat de la crisi (això no és alta velocitat, precisament), el cert és que els nous pressupostos que prepara el Govern espanyol consagran una vegada més la bogeria de l’AVE, amb una partida d’execució en noves línies que supera tota la despesa social de la Generalitat. Per postres hem d’entomar la inversió de 160 MEUR feta en el Museo de la Monarquía, que obrirà a principis de l’any vinent, la major inversió cultural que, benvolgut lector, has contribuït a pagar a Madrid en el que portem de segle.

dilluns, 24 d’agost de 2015

Bestiari del procés: J.A. Duran i Lleida, R. Espadaler i G. Galdón

Duran i Lleida, Josep Antoni (president del Comitè de Govern d’Unió).
Darreres tardes a la Carrera.
El líder unionista exhaureix la seva activitat parlamentària. Ai, com trobarà a faltar els seus viatges arreu del món. I la seva acció com a intermediari ente l’establishment català i el poder espanyol, fins ara, l’únic veritable en aquesta latitud colonial. Fins i tot ell és conscient que obrir el meló de la reforma constitucional esdevindria un formidable tret al peu. Amb Ciudadanos i el Partido Popular en competència, l’únic que en podria sortir és la consagració i el blindatge legislatiu de la praxis més centralista avalada en aquests moments per un Tribunal Constitucional a mans dels conservadors. Defensa, doncs, només una disposició addicional mitjançant la qual se’ns pugui enganyar una generació més. Tot plegat, mentre les enquestes atorguen a Unió entre 0 i 3 diputat al proper Parlament de Catalunya. No hi ha dubte, seran decisus.

Espadaler, Ramon (candidat d’Unió al Parlament de Catalunya).
Dialogar amb l’assassí.
L’exercici del més pur sentit comú t’ensenya que quan algú s’apropa amb un ganivet de quinze centímetres alçat amb les dues mans el més raonable i assenyat, la moderació zen es troba en demanar-li diàleg. En parlar tranquil·lament sobre les raons de poder i domini que el porten a tenir unes ganes boges de fer-te desaparèixer del mapa. A dialogar sense fi, una vegada rera l’altre, com lligat a la sínia el Dia de la Marmota, tot i que saps que el mateix personatge ja t’ha demostrat a les 17.14 i a les 19.39 que pretenia clavar-te el matxet fins a l’empunyadura, amb l’objectiu explícit que no t’aixequessis mai més. Diàleg, diàleg, diàleg, com a Cuba diu n’Espadaler, sense recordar que Cuba és un estat independent que va aconseguir fugir d’Espanya fa més d’un segle. Així que sí, sí, exactament com a Cuba: quan l’assassí s’apropa fugir el més aviat i el més lluny possible.

Galdón, Gemma (membre de la direcció de Podemos).
Inquisició espanyola.
La seva tornada estival des de les platjes de Río, al rescat de la llista dels seus a la deriva, ha estat ben sonada. Des dels mitjans de l’establisment, auto-proclamada representant immaculada de l’única esquerra veritable, veu preclara dels precaris amb prop de 300.000 euros en compte corrent, es dedica a exigir ortodòxia extrema a tothom. En “mode” inquisitorial. Sobretot, motiu d’excomunicació i crema en efígie, urgeix coherència. Diu que alguns candidats de Junts pel Sí han canviat de camisa. És una crítica curiosa, especialment si ve de la Galdón, si tenim en compte que, com ha reconegut més d’una vegada, ella va militar a les joventuts d’Esquerra Republicana. I també es de coherència dominicana blocar la possibilitat de la independència amb CDC savent que l’única aternativa real és més “statu quo” de la mà del PP, La Caixa i el Grup Godó.

diumenge, 23 d’agost de 2015

Bestiari del procés: L. Caram, C. Carrizosa i M. Carulla

Caram, Lucía (monja dominica).
No ens atemoriran.
L’estratègia del dependentisme és molt clara. I cada dia que passi i que vagi prenent forma demoscòpica més definida la seva derrota electoral s’accentuarà. Amenaces per generar por. És el vector de campanya dels candidats, de les autoritats espanyoles i dels mitjans de comunicació que els són afins. Arriben, però, a la base, a través de les xarxes socials. Aquesta setmana, sor Lucía Caram ha explicat la seva experiència davant les trucades de matinada que li demanen que se’n vagi d’”Espanya”. Telefonades repetides disset vegades. El seu capteniment valent ha de ser el de tots nosaltres. Han de saber que no ens arronsarem. Que no se’n sortiran amb la tàctica de la por. Que resistirem el que calgui, perquè tenim la ferma voluntat de deixar un país lliure als nostres fills. Un lloc nou on ningú rebi amenaces de matinada.

Carrizosa, Carlos (diputat de Ciudadanos al Parlament de Catalunya).
Serveis impagables.
Aquesta setmana hem sabut que les inscripcions a la Via Lliure 2015, la gran manifestació de l’Onze de Setembre a la Meridiana de Barcelona, s’aproximen a bon ritme a les 200.000. Cal, però, un punt d’inflexió, un canvi de ritme, per tal d’assegurar l’èxit total de la convocatòria. Per si no ens en sortim prou bé, però, el dependentisme sempre està disposat a donar-nos un cop de mà. El diputat Carrizosa ha expressat aquests dies en nom del seu partit els dubtes sobre la legalitat de la manifestació. Encara que ho fos, que no, es veu que a paer seu no es legal fer actes electorals en campanya electoral. Per desgràcia, no sembla que la Junta Electoral Central ocupada en actuar contra mosques d’anuncis (mentre s’impedeix impunement votar milers de catalans a l’exterior), estigui per la feina de prohibir-la: seria tan bonic veure una altra volta, com el 9-N, com dos milions de catalans els ignorem.

Carulla, Montserrat (actriu i candidata de Junts pel Sí).
Tergiversar d’impotència.
El dependentisme radical està especialment fotut. S’apropa el moment de la veritat i els suports públics a l’independendentisme no s’aturen. El degoteig de compromís amb les llistes independentistes de Junts pel Sí i la CUP-Crida Constituent els posen especialment dels nervis. Només cal veure els noms que integren les candadatures del PSc, Ciudadanos i Partido Popular per comprovar la impotència amb la qual han reaccionat. Cap mena de connexió amb la societat civil. Cap compromís públic (de diners subterranis, en canvi, no cal ni dir-ho, no els en falten) per sobre de la Diagonal. La Caixa i el Grup Godó no aporten noms. L’únic que els queda, per tant, és inventar-se i/o tergiversar el que una vegada va expressar amb més o menys gràcia o encert algun dels membres de les llistes independentistes. Treballen només a la contra. Del tot desesperats.

dissabte, 22 d’agost de 2015

Escenifiquen el bloqueig de franc, ens fan la campanya

Mancats d’aire per la superioritat apavullant de l’adversari, bracegen convulsivament. I a cada moviment desesperat, aconsegueixen surar menys temps. Són un autèntic pes mort. Gastat, reprodueixen en 24 hores un esquema que ja només els dura un sospir. Els seus mitjans inflen el globus d’una reforma constitucional o fins i tot només d’una mísera addenda, i en poques hores ells mateixos han d’anunciar que els dos grans partits del bipartidisme espanyol diuen que na-nai. Que res de res. Que només “actualitzen” el dogal. Que federalisme simètric i LOFCA. No podem més que agrair-los la seva tasca permanent de demostració empírica de que l’única sortida és la independència.

dimecres, 19 d’agost de 2015

Bestiari del procés: J.J. Nuet, À. Ros i A. Soler

Nuet, Joan Josep (candidat de Catalunya Sí que es Pot al Parlament).
Coherència massiva.
Una setmana més, l’aliniament de certs indepedentistes teòrics amb la perpetuació de l’autonomisme pràctic continua fent estralls. Aquesta setmana el íder d’EUiA, tocat per la pèrdua d’algun dels referents del partit, ha fet declaracions extrordinàriament coherents. D’una banda, ha denunciat la reforma constitucional de broma que proposa el PSOE i que consisteix a canviar de nom un sistema per deixar-lo exactament igual. També, l’alternativa del PP, clarament encaminada a consolidar legislativament les passes recentralitzadores que ja ha donat de facto. Però alhora, mentre reconeix implícitament que cap reforma constitucional és possible en un horitzó temporal raonable, també ha afirmat que els seus mai votaran una declaració d’independència al Parlament. Conclusió lògica: en el que deriva tot plegat és en la perpetuació de l’statu quo actual de la mà d’Unió, la Caixa i el Grup Grodó. Ells sí que poden estafar Catalunya.

Ros, Àngel (president del PSC).
Efecte 24 hores.
El màxim responsable institucional de la nova línia del PSC compta les seves actuacions públiques per esperpents. Cada dia resulta més grotesc. Parla de l’abandonament de la defensa del dret a decidir com un “pas endavant” i defensa que Catalunya és una nació de la mà de Ciudadanos, un partit creat amb l’objectiu de destruir-la. Aquesta setmana el paper lamentable dels socialistes dependentistes ha tingut moments de traca: a cada proposta, desmentiment central en menys de 24 hores. Titular: el grup d’experts demana un tracte de favor per Catalunya, doncs el portaveu del PSOE corre a afirmar que Catalunya continuarà pels segles dels segles dins la LOFCA; Ros inisteix en un tracte fiscal, “El País” llança a tres columnes un titular de denúncia dels “privilegis fiscals a Cataluña”. És un autèntic festival del dia de la marmota. Proposar aquest escenari permanent per al futur d’un país, realment, és de ximples.

Soler, Albert (director de relacions institucionals del Futbol Club Barcelona).
L’ós que guarda la mel.
Després de conèixer la notícia que el club renunciava a presentar recurs contra la sanció per la presència massiva d’estelades i els crits d’independència a la final de Berlín, aquesta setmana milers d’aficionats hem (literalment) al·lucinat amb la compareixença davant dels mitjans d’Albert Soler com a negociador del FC Barcelona davant la UEFA per resoldre l’afer. Es tracta d’un veterà militant del PSC-PSOE que va dedicar bona part de la seva trajectoria política a lluitar contra el reconeixement de les seleccions catalanes. Tot i que la seva activitat pública en aquest àmbit no és ara tan rellevant, sí ha considerat oportú deixar-se veure en alguns actes organitzats per Societat Civil Catalana. Si ja era un insult a la intel·ligència que la junta del Barça ens expliqués que anava fins al final sense recórrer, ara posa la cirereta al pastís posant la qëstió en mans de l’ultraespanyolisme.

dimarts, 18 d’agost de 2015

Bestiari del procés: J.M. García-Margallo, G. Lienas i F. Marhuenda

García-Margallo, José Manuel (ministre espanyol d’Afers Exteriors).
Garantint drets.
Des de que les enitats sobiranistes van començar la companya a les xarxes per facilitar l’exercici del dret de vot als catalans residents a l’estranger, a la qual, darrerament, el Govern s’hi ha afegit intensament, circulava per les xarxes un acudit segons el qual, en fer la sol·licitud de vot per correu, el que calia fer constar era que estava en joc la unitat d’Espanya. Si podia ser, amb l’afegit al final de la frase d’una referència a òrgans sexuals femenins o masculins a manera d’interjecció. Com que la realitat sempre supera la ficció, aquesta setmana hem sabut a través de la denúncia d’Albert Royo, secretari general del DIPLOCAT, que a algun consolat espanyol s’ha exigit als solicitants repetir fins a quatre vegades que Catalunya és Espanya, mentre les notícies sobre la impossibilitat de gestionar el vot es multipliquen arreu. Un estat modèlic en la defensa dels drets dels seus ciutadans.

Lienas, Gemma (escriptora i candidata de Catalunya Sí que es Pot).
Memòria selectiva.
La llista situada a l’esquerra de l’statu quo ha triat número dos per a la circumscripció de Barcelona. Sembla una bona elecció per compensar el perfil excessivament planer, de panxa descordada i mans a la butxaca, de Lluís Rabell. Tal i com s’ha destacat a les xarxes socials, però, hi ha un punt en el qual l’elecció no sembla gaire encertada: el de la coherència. Lienas va ser una de les “supporters” de capçalera de la llista de José Montilla a les eleccions de 2006. Presentar-se ara com a fan d’un procés constituent després de demanar el vot per al PSC-PSOE, pedra angular del sistema, és, sí més no, curiós. Sobretot quan es forma part d’una llista justiciera que ha de demanar comptes per les polítiques de retallades, que, per cert, van començar en temps del president Montilla, un govern amb la presència d’ICV-EUiA!

Marhuenda, Francisco (director de “La Razón”).
Previsions particulars.
Com tothom sap, el nom d’una bona part dels diaris diu exactament el contrari del que són. Mereixen premi especial en aquest sentit, “La Vanguardia”, “El Periódico” i, sobretot, sobretot, “La Razón”. Aquesta setmana el diari que “dirigeix” (per dir alguna cosa) l’ínclit Marhuenda ha llançat una de les seves famoses enquestes elaborades a casa segons la qual fins a un 36% dels catalans afirmen que anirien a la manifestació de la Diada. Se suposa que l’enquesta tenia per objectiu desacreditar la mobilització, però l’efecte ha estat el contrari, en fixar la possible participació en fins a 2,7 milions de persones. Vaja, la mega manifestació de la història europea. Aquest home, realment, és un crac de la comunicació. No podem dir el mateix de la història del país, on ni tan sols ha superat els coneixements exigibles a primer curs, on s’explica la diferència entre el Regne i la Corona d’Aragó.

dilluns, 17 d’agost de 2015

L'objectiu: un SNP a la catalana

Camí d’un SNP. Sense voler m’ha quedat un rodolí. Avui em ve de gust anar més enllà del 27-S. Encara que, ho reconec, us distrec, que el que tenim per davant de l’11-S al dia del plebiscit és infinitament més important. Tot ve d’unes declaracions de la nova portaveu de Convergència, la Marta Pascal, sobre la possibilitat que la marca Junts pel Sí es presenti també a les eleccions generals espanyoles que s’esdevindran d’aquí uns mesos. Evidentment, és encara massa aviat per saber-ho. En primer lloc perquè gairebé tot, això també, dependrà del grau de contundència del resultat del 27-S. De si podem emprendre el vol d’una vegada o si, pel contrari (una alternativa autènticament catastròfica), cal continuar amb l’autonomisme agonitzant encara per més temps. Com sabeu, des de QWERTY continuen amb el seu monòleg dolent contra les llistes indepedentistes: sou Mas, sou Mas i sou Mas; o us abraceu a Mas, us abraceu a Mas i us abraceu a Mas. Però, més enllà de fílies i fòbies, el fet cert és que l’actual president ha afirmat que (en cas de repetir) només ho serà per divuit mesos.

En efecte, si la llista Junts pel Sí, amb el recolzament de la Crida Constituent, pot encetar la desconnexió, iniciar el procés constituent, en realitat, és fàcil que ho faci sense Mas, si és que vol disposar dels suports més amplis possibles. Però encara que el president pugui continuar divuit mesos, el cert és que la seva trajectòria política s’haurà acabat d’aquí no res. És també per això que la insistència dels QWERTY en el seu paper és demagògica i absurda. Quin ha estat, doncs, l’objectiu de Mas forçant la llista transversal? Més enllà dels efectes directes en el camí cap a la independència, crec que l’objectiu està lligat a la creació d’una gran força política de centre-esquerra a Catalunya nascuda de la confluència entre una CDC alliberada del llast d’Unió i una Esquerra forçada a l’entesa per tal d’evitar la castanya electoral. Mas no pensa, doncs, a salvar-se ell, sinó a mantenir surant les restes de la seva herència en el marc d’un SNP a la catalana. Si Esquerra es deixarà i si, en cas de reeixir, l’estratègia permetrà reflectir la transversalitat d’un moviment tant plural com l’independentisme és una altra cosa. Perquè, a Escòcia, els units promotors del referèndum el van perdre.

diumenge, 16 d’agost de 2015

Bestiari del procés: M. Delgado, J. Fernández Díaz i L. Freixas

Delgado, Manuel (antropòleg).
Via d’aigua fenomenal.
Pel que es veu, tots coneixem algun votant d’ICV-Podem a les eleccions municipals que es decantará ara per les llistes del Sí. Una impressió que caldrà acabar de confirmar. Però, a mesura que la tensió pròpia de la campanya i la presència constant de Pablo Iglesias, Pedro Sánchez i Mariano Rajoy (i Aznar!) a Catalunya, confirmin i accentuïn el caràcter plebiscitari del 27-S, la candidatura encapçalada per Lluís Rabell tindrà un paper cada vegada més difícil. Després d’un mal inici, aquests dies s’ha fet públic el suport de l’antropòleg, referent del comunisme català a la llista de la CUP. Més enllà del simple recolzament: Delgado formarà part de la llista de l’esquerra independentista anticapitalista. La impressió que, al final, els cupaires acabaran arrossegant una part apreciable de l’electorat de Catalunya Sí que es Pot creix. Gairebé tant com els despropòsits i els insults a les xarxes d’alguns dels seus “hooligans”.

Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Setmana gloriosa.
Set dies espectaculars en la pulcra trajectoria del ministre que, sense risc a equivocar-nos, ja es pot considerar com el més infecte de la història de la democràcia espanyola. No pas per la gomina d’aquella tofa de cabell mancat que si li aixeca al clatell. Aquests dies fins i tot un sindicat de la benemèrita Guàrdia Civil li ha demanant la dimissió. Perquè és molt, molt, però molt edificant que el ministre de l’Interior d’un govern es reuneixi en privat amb un dels principals xoriços del país just en el moment processal clau. És super-normal. De país del qual sentir-se orgullós. I, entretant, l’ARA ha posat de relleu com la Justícia espanyola, davant la qual havia de comparèixer Rato, avala la investigació de persones per la seva simple adscripció ideològica. Una policia política per a la justícia més polititzada d’Europa occidental. Per a federar-s’hi!

Freixas, Laura (escriptora).
Arguments reversibles.
Dijous, l’escriptora catalana afincada a Madrid, amb tribuna oberta al diari comtal, ens oferia un pèssim article infantiloide (que els contes per a nens són una altra cosa) per ratificar les seves obsessions anti-procés. D’una banda, reiterant un dels arguments estrella del dependentisme dels darrers temps: que les plebiscitàries cauen en pont a l’àrea metropolitana i que, per tant, els seus aniran a la platja i no votaran, fet que denota una gran confiança en la cultura política i el coeficient intel·lectual dels defensors de la unitat d’Espanya. En canvi, que la Diada de l’Onze de Setembre, mobilització en la qual el sobiranisme se la juga, sigui pont a tot Catalunya, veus, no és pas giare rellevant. I el gens original mantra final de l’article: que Mas s’embolica en la bandera per retallar, també és reversible, és igualment aplicable a l’autora de l’article: no s’estarà vostè embolicant en el procés per amagar la seva completa irrellevància com a escriptora?

dissabte, 15 d’agost de 2015

Bestiari del procés: J. Bou, A. Bosch i J.R. Bosch

Bou, Josep (president d’Empresaris de Catalunya).
L’eficàcia de la intoxicació té límits.
El recent màxim dirigent d’aquesta entitat que aplega un nombre desconegut de gent d’empresa però que, com Societat Civil Catalana, parla en nom de tothom, alerta del fet que “una declaración de independencia colapsaría la economía de Cataluña”. Es tracta d’un posicionament que exagera fins el paroxisme tot el ventall de possibles sancions espanyoles contra el nostre país en cas d’independència, amb la tècnica de la profecia autocomplerta, però que ignora el fet determinant que les fa inviables: que per aplicar-les Espanya hauria d’autolesionar-se gravíssimament. De tant exagerar, l’argument de la por en l’àmbit econòmic els perdrà eficiència a marxes forçades. I entretant, la revista d’un “think tank” de referència alemany, ha publicat aquesta setmana que, probablement, l’única possibilitat que Catalunya conservi l’euro a mitjà termini serà que esdevingui un estat independent. Ja veus, tu.

Bosch, Alfred (regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona).
Enllustrar la capital de la República.
Aquesta setmana els grups independentistes al consistori barceloní s’han posat les piles per començar a fer de la ciutat la capital de la República Catalana. D’una banda, el grup d’Esquerra ha proposat retirar del nomenclàtor municipal una trentena de noms de vies i espais lligats a la memòria dels Borbons a Catalunya o de personatges que no mereixen record i/o no estan lligats a la ciutat. Honorarar amnèsicament els nostres enemics és quelcom que només passa aquí. De l’altra, la CUP ha demanat que es voti el més aviat possible l’entrada de la ciutat a l’AMI i es retiri l’estanquera, símbol postfranquista, dels edificis municipals. Necessitem una capital de la República orgullosa del seu passat i que honori aquells que han posat la seva vida al servei del respecte als drets dels altres, no a limitar-los o a anul·lar-los.

Bosch, Josep Ramon (president de Societat Civil Catalana).
Aquest any deixen fer.
Després del tret al peu de l’any passat, sembla que l’entitat dependentista ha optat en 2015 per no convocar els seus a cap mini-acte testimonial l’Onze de Setembre. La trobada de l’any passat a Tarragona, amb l’assistència de la ultradreta inclosa, va ser un autèntic fiasco. De fet, per raons que es deseoneixen, la seva activitat sembla haver caigut darrerament sota mínims. Cal confiar-ho tot, sembla, a l’acció combinada dels mitjans espanyols (àrees metropolitanes) i de l’establishment nostrat (a l’upper Diagonal). Això sí, la decisió de quedar-se a casa permet que la gran empresa pública espanyola del transport ferroviari, Renfe, entri també en campanya amb una oportuníssima vaga de maquinistes per la Diada, la primera vaga en dia festiu de la història. Així, doncs, de regalar-los bitllets de franc a entrebancar la mobilitat dels indepes. Realment, ja només juguen a enfangar el camp, a la contra.

dijous, 13 d’agost de 2015

Els interventors, element clau el 27-S

En el moment que escric aquestes línies, prop de 45 mil persones s’han inscrit com a candidats al web de la llista Junts pel Sí i prop de 33 mil han completat tot el procés per ser comptabilitzats com a tals. L’objectiu a hores d’ara, quan no s’ha completat una setmana des de l’inici de la campanya, és el de superar els 40.930 voluntaris que es varen inscriure per assegurar l’èxit del 9-N. Accions com aquesta són d’una importància extrema, determinant. No només per visualitzar, com pretenen els seus impulsors, el caràcter extraordinari i civil de la llista d’unitat impulsada i/o integrada des de CDC, ERC, MES, Demòcrates de Catalunya, Avancem, Reagrupament o Catalunya, Socialisme i Llibertat i les grans entitats sobiranistes de la societat civil. No és només una eina per visualitzar una altra manera de fer. Una confluència des de baix. Té també un element pràctic de primer ordre, que confiem que l’altra gran llista independentista, la de la CUP-Crida Constituent, sàpiga també capir.

Si passegeu pel web de la iniciativa veureu com, a hores d’ara, la campanya de Junts pel Sí ha fet arribar la seva presència a més de 800 municipis. Aquest fet pot ser absolutament determinant per asseguirar un gran resultat per a l’independentisme el 27-S. Aquell dia ser presents a cada col·legi electoral del país serà clau. No només perquè, com ja va passar en 2012, el Partido Popular i Ciudadanos fletaran autocars per traslladar els seus partidaris des d’Espanya per fer-los actuar com a interventors arreu de Catalunya. Sinó també, sobretot, perquè el fet d’optar per una marca nova, farà que milers d’electors poc polititzats o d’edat busquin les velles llistes de CiU i ERC que no trobaran als seus punts de votació. Ser-hi a lloc per orientar-los honestament i/o evitar que els interventors dependentistes els confonguin, doncs, serà absolutament fonamental per no perdre un nombre apeciable de sufragis. Que pot ser la diferència entre l’escac i mat o la simple victòria.

dimecres, 12 d’agost de 2015

Bestiari del procés: A. Pastor, L. Rabell i S. Saénz de Santamaría

Pastor, Ana (ministra espanyola de Foment).
Rematar la feina.
Encara que els mitjans de l’estalishment (i, sorprenentment, també algunes peces dels Telenotícies) s’hagin esforçat per oferir als catalanets la imatge contrària, el cert és que les xifres d’inversió en infraesructures dels darrers pressupostos del Govern espanyol tornen a ser d’autèntic drama. Se situen, pràcticament, a la meitat de la contribució del nostre país al PIB de l’Estat. No és que contravinguin l’esperit de cap disposició addicional de cap estatutet, és que esbudellen el sentit comú. El territori que produeix el 42% de les noves afiliacions a la Seguretat Social és novament castigat amb la manca d’eines per fomentar el creixement. I, a sobre, encara que no us ho cregueu, el pressupost torna a donar una empenta a la construcció de més quilòmetres d’AVE. Realment, la manca d’escrúpols, sempre a major glòria de la capital del Regne, sembla no tenir límits.

Rabell, Lluís (candidat de Catalunya Sí que es Pot).
No es podia.
El sector partidari d’esperar pels segles dels segles l’exercici del dret a decidir, en versió quan el PP vulgui o quan hi hagi majoria per reformar la Constitució (que vindria a ser el mateix) ha coincidit aquesta setmana en una mateixa afirmació: si no hem pogut fer un referèndum, molt menys farem la independència. És un argument vàlid per al desestiment del 9-N, però que perd qualsevol fonament des de l’acord pel full de ruta del passat 30 de març (molt més rellevant del que s’ha reconegut fins ara), on s’esmenta explícitament que els avenços en la desconnexió s’aniran esglaonant sense tenir en compte la seva aprovació legal o no per part de les institucions i poders de l’Estat espanyol. Disposarem, doncs, d’una nova legalitat. No varem poder fer un referèndum perquè encara acatavem la legislació espanyola. Però, a parir del 27-S, amb un mandat democràtic ferm, crearem la nostra i farem via.

Sáenz de Santamaría, Soraya (vicepresidenta del Govern espanyol).
Rostre descomunal.
La vicepresidenta de la metròpoli, en la seva reacció preventiva a la convocatòria electoral catalana ha excel·lit en el seu habitual exercici de desvegonya, en exigir al president de la Generalitat “neutralitat” en l’organització dels comicis. A veure, estem parlant de l’Estat que està destinant recursos ingents, a través de la policia, els serveis secrets i les entitats afectes, a combatre el procés sobiranista. Estem parlant del govern que utilitza els fiscals per assolir els seus objectius polítics, amagar la corrupció o protegir els interessos del cap de l’Estat; del partit que té un exmilitant com a president del Tribunal Constitucional. Més encara, del govern i del partit que va fabricar un informe policial fals per acusar de corrupció el president de la Generalitat en plena campanya electoral. Que la senyora Sáenz de Santamaría demani neutralitat en processos electorals seria equivalent a veure Jack l’esbudellador exigir pau i germanor a les seves víctimes.

dimarts, 11 d’agost de 2015

Bestiari del procés: O. Junqueras, A. Mas i J. Mena

Junqueras, Oriol (president d’Esquerra Republicana).
Llançat a explicar què volem.
La nit de la convocatòria electoral, el líder d’ERC, desencadenat, recuperava el seu millor discurs sobre la necessitat de la independència. Argumentari sòlid contra la campanya de la por en matèria de pensions, moneda i deute. Amb una invitació, als qui encara s’enganyen amb la reforma impossible d’Espanya, a afegir-se al procés constituent a partir del 28-S. L’inici formal i definitiu de la cursa, combinat amb la fi de l’infernal debat divisiu sobre les llistes, ha de permetre els prinicipals lideratges del sobiranisme concentrar-se a donar tota la versemblança possible al nostre projecte d’alliberament. Finalment, s’ha acabat parlar entre nosaltres mateixos i comença el moment de sortir al carrer i posar a rodar una immensa vola de neu que ha de ser de gran calibre a la Meridiana i ha de portar tots i cadascun dels votants del 9-N davant l’urna del 27-S amb una de les dues paperetes del sí a la mà.

Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Moment històric.
Encara que l’expressió estigui molt gastada, cal recordar-la, aquí, una altra volta. L’estampa de la signatura del president, amb tres dones al darrere (la presidenta del Parlament, la vicepresidenta i la consellera de Governació), passa a la història. Dilluns varem viure, probablement, la convocatòria de les darreres eleccions autonòmiques d’aquesta fase de la nostra història política. Seran, les més importants que mai s’hagin celebrat al nostre país. Més fins i tot que aquelles de la gran il·lusió de l’abril de 1931. El president Mas, que no sabem del cert si ho continuarà essent (dependrà del grau de majoria de Junts pel Sí i de les condicions que tercers puguin fer valdre arribat el cas de formar govern), es guanya ben segur, si el 27-S l’independentisme obté la victòria, el lloc d’honor a la història d’haver estat el president capaç de portar el país a les portes de la llibertat plena.

Mena, Joan (exdiputat d’Esquerra Unida i Alternativa).
A coberta en ple naufragi.
L’invent Catalunya Sí que es Pot s’enfonsa per moments. Les vies d’aigua són notables i el cubell massa petit. Encara que la Galdón torni als mitjans a correcuita procedent de les platges de Copacabana (i sigui tan ximple de vantar-s’hi), cada dia que passa, la sensació que l’invent va a menys creix i creix. Les enquestes més serioses apunten a un descens inexorable de la força central de l’artefacte, Podemos. La creació de Junts pel Sí ha suposat també un cop de primer ordre: de poder (com a Barcelona) combatre per la victòria, a lluitar només per superar Ciudadanos, a anys llum de la llista guanyadora. I què dir del serial de la tria de lideratge. Hi ha qui, com ara Joan Mena, a la vista d’expectatives tan funestes, recorre a l’argumentari de campanya (tots contra Mas) de fa un mes. I ja no serveix. Perquè CSQEP ha topat amb l’iceberg.

dilluns, 10 d’agost de 2015

Bestiari del procés: J.A. Duran i Lleida, X. García Albiol i E. Hernández

Duran i Lleida, Josep Antoni (president del Comitè de Govern d’Unió).
Vares de mesurar.
La campanya d’Unió avança, de la mà dels de sempre i atacant (abans ho feia des de dins) els de sempre. Es tracta de denunciar l’adveniment d’un nou Tripartit i de posar en qüestió tots els elements possibles de mètode en el procés. Aquesta setmana, amb particular dedicació a la majoria que ens cal per culminar-lo. El raonament, francament justet: Duran considera que 68 diputats no habliten per iniciar el camí del trencament amb Espanya, però que en canvi 67 sí permeten imposar el manteniment de la dependència a una majoria contrària. El doble missatge queda encara més retratat quan se’ls demana pel projecte de futur: l’enquesta del CIS, que hem conegut aquesta setmana, detalla que només un 24,3% dels suposats espanyols (amb catalans i bascos dins!) és partidari d’augmentar l’autonomia. Aquesta xifra, vés per on, per a en Duran sí és suficient per defensar la reforma constitucional.

García Albiol, Xavier (candidat del Partido Popular al Parlament de Catalunya).
Quines no plebiscitàries!
Els mitjans espanyols van llançats. Cada matí, migdia i nit. Les tertúlies de ràdios i televisions tenen només quatre rostres: Andrea Levy, Albert Rivera, Inés Arrimadas o Xavier García Albiol. No existeix ningú més a Catalunya. El que hem de dir els altres (ni Miquel Iceta, pobret) no els interessa absolutament res. Els programes alternen cada dia la presència d’un dels quatre i de vegades aprofiten una pausa del convidat per intercalar algun tall de vídeo o àudio d’un dels tres (per unes hores) absents. El resultat és francament còmic: construeixen unes eleccions no plebiscitàries que són les més plebiscitàries de la història democràtica mundial. I, entretant, vilment comprats i adoctrinats, mitjans internacionals com “The New York Times” o “Le Figaro” es dediquen a oferir informació sobre el “vote on independence” del proper 27-S amb Raül Romeva com a entrevistat.

Hernández, Enric (director d’”El Periódico”).
Nervis desfermats cap al ridícul.
El cap d’un dels dos mitjans escrits més importants del país torna a excel·lir aquesta setmana pel seu grau de descentrament. Amb l’estrany comportament de deixar anar a través de les xarxes socials, dades de suposades enquestes de tercers (sense, per tant, cap fonament contrastable) que, en canvi, no s’atreveix a publicar en el diari que dirigeix. Necessita unes vacances de manera urgent. L’enquesta, suposadement procedent de la taula de Pedro Arriola, gran assessor àulic de Mariano Rajoy, deixa el sobiranisme en 62 escons i atorga entre 7 i 10 a Unió. A les poques hores, Nicolás Valle publica també a tuiter els resultats de la mateixa suposada enquesta que li han fet arribar a ell, on la suma de Junts pel Sí i la CUP s’enfila fins els 70-72 escons i el partit de Duran queda entre 0 i 2. Déu n’hi do, quin canvi de continguts, Enric. Aquí hi ha molts, però molts nervis. A flor de pell.

diumenge, 9 d’agost de 2015

Bestiari del procés: J.M. Bartomeu, J. Cañas i J. Cuixart

Bartomeu, Josep Maria (president del FC Barcelona).
És lleig enganyar els electors.
Un dels compromisos formals de campanya de l’acabat d’escollir president del FC Barcelona assegurava que el club presentaria batalla en defensa del dret a la llibertat d’expressió dels socis, després de la lamentable sanció rebuda com a conseqüència de l’exhibició d’estalades i crits d’independència a la final de Berlín. La decisió de pagar la sanció a canvi (suposadament) d’una reunió per a una solució diplomàtica és senzillament patètica. Si més no, per dos motius: perquè estableix un precedent d’acceptació i perquè suposa donar per bona la possibilitat de multar dins els estadis comportaments que corresponen a l’exercici dels drets fonamentals. És a dir, que, en entrar als camps de futbol els ciutadans deixen a l’entrada una part de la seva llibertat bàsica. Si pensàveu que el lligam amb Qatar degradava democràticament el club, aquí teniu una nova passa en la mateixa nefesta direcció.

Cañas, Jordi (assessor de Ciudadanos al Parlament Europeu).
Intoxicar tant com calgui.
Els papers estan perfectament repartits des d’una posició de radical inferioritat per part de l’independentisme. Els grans mitjans estatals juguen la carta obertament espanyolista, amb l’exhibició de portaveus del PP i de Ciudadanos matí, tarda i nit. Entretant, a Catalnya, les veus històriques de l’establishment treballen a favor de Catalunya Sí que es Pot, els socialistes i Unió. Arreu, el nivell d’intoxicació és senzillament apostoflant. D’aquí el 27-S plouran en allau coses que no hem vist mai. De moment, a les xarxes, el dependentisme emboira tant com pot, suposadament marginat de l’únic mitjà que no controla: TV3. Dijous, en Cañas censurava la proximitat tipogràfica entre la campanya estival de promoció de la cadena i la llista Junts pel Sí. És igual que la primera comencés fins i tot abans de l’existència de la segona. A la veritat, que la bombin. Paciència.

Cuixart, Jordi (vicepesident d’Òmnium Cultural).
Energia renovada.
El discurs d’aquest empresari a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, èpic. El ritme d’inscripcions a la Via Lliure 2015, la mani de la Meridiana de l’Onze de Setembre, superior al de les concentracions dels anys anteriors. Les samarretes, exhaurides al web de l’Assemblea. Tot sembla anar sobre rodes. Torna, desfermada, la força de la gent. Mentre els insults i les amanaces es desborden al pati del davant, milers i milers de catalans fan contagiosa una altra vegada la seva il·lusió als carrers i les places, a facebook i a base de missatges de whatsapp. El país torna a entrar en ebullició. Certament, aconseguir omplir la plaça de Sant Jaume un dia laborable del mes d’agost per celebrar la convocatòria del 27-S demostra que el nervi de la mobilització torna a estar ben greixat. És el moment de donar-ho tot! Perquè, com deia Toni Albà a les xarxes socials, és independència o No-Do.

dissabte, 8 d’agost de 2015

27-S: gairebé tot se’ns gira bé (II)

La batalla de Junts pel Sí i la CUP-Crida Constituent en les fronteres d’electors confederalistes es gairabé tan important com la galvanització dels propis. De fet, si l’independentisme és capaç de mobilitzar els 1,9 milions de votants del Sí-Sí del 9-N tindrà la major part de la feina feta. Amb els dos grans blocs (a favor i en contra) conformats i compactats de fa almenys tres anys, l’espanyolisme sap també que la mobilització dels seus serà absolutament determinant. L’ús dels mitjans de comunicació, preparem-nos, serà intensiu i apocalíptic. Els darrers moviments dels partits que intenten pescar en aquell espai, però, semblen apuntar a una nova recomposició del vot dependentista. Les perspectives canvien de setmana en setmana. La impressió que es produiria una forta concentració del vot en les llistes de Ciudadanos (que fins ara era molt sòlida) sembla desdibuixar-se darrerament. Sobretot, davant l’opció d’Albert Rivera d’abandonar la cursa i llançar-se a l’aventura espanyola. 

Ciudadanos, de fet, podria estar al punt de perdre la barrera dels vint diputats i una segona posició que hauria estat un magnífic aparador. De fet, el canvi en les tendències de vot a Espanya (que són les que marquen el comportament electoral d’aquest segment dels catalans) porten a pensar en un cert redreçament de les expectatives del PSc i del Partido Popular, aquest darrer, reforçat per la substitució d’una carbonitzada Sánchez-Camarga pel populista i xenòfob García Albiol. Cal no oblidar que la nova Unió excatalanista beurà també d’aquest mateix espai, en una forta competència per repartir-se, previsiblement, entre 45 i 50 escons al nou Parlament. Tot plegat, mentre tots ells neguen el caràcter plebiscitari dels comicis (de la mà d’un Govern espanyol que finalment ha començat la campanya del no!), alhora que es dediquen a parlar exclusivament dels desastres i els riscos sense parior que suposarà el trencament amb Espanya.

divendres, 7 d’agost de 2015

27-S: gairebé tot se’ns gira bé (I)

Ara sí, entrem en la fase autènticament decisiva. Com diria l’exconseller Homs, a fe de Déu que se’ns ha fet llarg. Sí, és cert, potser no és la fi de la història: és més, el 27-S pot obrir encara moltes incògnites. Però també pot ser un autèntic escac i mat. Es flaira en l’ambient. En la histèria dels de davant. En l’atenció que suscita (una altra vegada) nord enllà. Tot dependrà del grau de majoria que assolim. De moment, encara amb l’efecte exacte de la confluència de CDC i ERC per aclarir (disculpeu que sigui dolent i encara tingui els més dubtes), el clamorós silenci de les enquestes es fa una mica sospitós. Sumarà Junts pel Sí tots els votants de les dues formacions? Serà capaç de sumar-ne de nous o de compensar les pèrdues a base de l’aportació de Democràtes i Moviment d’Esquerres? Podrà la CUP, com sembla, fer-se forta en el seu espai anticapitalista, de consolidar els dos dígits en la seva xifra de diputats?

De moment, els primers moviments d’Antonio Baños i la veu (per sempre més) autoritzada de David Fernández apugen l’aposta: demanen més del 50% dels vots i afirmen que no investiran Mas com a president. Una posició tan dràstica podria provocar una concentració del vot independentista en la seguretat d’una majoria absoluta de Junts pel Sí. Alhora, però, té la virtud de falcar qualsevol possible fuita cap a la llista unicornista de Catalunya Sí que es Pot. Amb “La Vanguardia” i “El Periódico” lliurant un espai desaforat a Ramon Espadaler a l’altra banda del quadrilàter, el de CSQEP és un dels flancs més importants que caldrà aclarir si es vol construir una majoria plebiscitària contundent. La impressió a hores d’ara, quan tot plegat acaba de començar, és de desinflament prou ràpid de les altes expectatives inicials. El serial per trobar candidat (amb l’evident manca de criteri que va de proposar-ho a Jordi Évole a l’Arcadi Oliveres), el despenjament final de Procés Constituent i el progressiu reforçament del caire plebiscitari del 27-S, han derivat en escenes tan lamentables com les provocades pels nervis de Joan Coscubiela a les xarxes socials.

dijous, 6 d’agost de 2015

Bestiari del procés: J. Turull, M. Valls i C. Valverde

Turull, Jordi (portaveu de CDC al Parlament de Catalunya).
Tal qual.
Finíssim. Un dels esforços que hem de fer aquests dies és esbandir la boira que els defensors de l’statu quo mantenen, densa, sobre l’escena. Es tracta d’accentuar les incerteses i maximitzar les comoditats de la inacció. Volen que una majoria acabi, resultat de la por, per amagar el cap sota l’ala i pregar “virgencita, virgencita, que me quede como estoy”. I no. No és possible: Espanya prem l’accelerador. L’alternativa és o marxem o ens liquiden. Sense més. Per això, el portaveu parlamentari convergent ha demostrat una agilitat dialèctica notable per explicar quina és la realitat: més enllà d’amenaces sobre l’aplicació d’hipotètiques mesures repressives contra nosaltres, el que toca valorar és el que ja ens estan fent. I el cert és que l’autonomia de Catalunya, de manera lenta però inexorable, pas a pas, ja fa molt temps que ens la suspenen cada divendres.

Valls, Miquel (president de la Cambra de Comerç de Barcelona).
Amagar l’ou.
La premsa espanyola ha exigit durant mesos la sortida en tromba de l’establishment econòmic català. Aquesta setmana ha estat el torn de transmetre el suposat pànic del món empresarial del país davant la possibilitat que el procés independentista avanci. El president de la Cambra demanava dimecres que els candidats a les eleccions plebiscitàries explicitin les conseqüències del seu projecte econòmic. Despesa pública en infraestructures ineficients, deficiència crònica d’inversió en formació i investigació, atur descomunal, emigració dels treballadors més qualificats. Crec que Miquel Valls, en realitat, demanava que les forces polítiques que aposten pel manteniment de l’statu quo expliquin tot el mal que estan provocant a milions dels nostres conciutadans. Ep, estic convençut que era això. Que no era cap atac contra la proposta de construir un estat propi que ens doti dels recursos i les eines adequades per redreçar-lo.

Valverde, Clara (escriptora, professora i presidenta de la Lliga Síndrome de Fatiga Crònica).
Passem comptes?
És important exigir responsabilitats. La crisi, amb el seu impacte brutal sobre milions de persones a Catalunya, ha desfermat la necessitat de fer-ho. Hi ha raons morals de justícia molt potents que ho justifiquen. La col·laboradora de diario.es ha decidit aquesta setmana passar comptes per escrit amb Artur Mas i Oriol Junqueras pel fet que demanen encara un darrer esforç a la gent que més pateix. L’escrit, farcit a parts semblants de veritat i d’imputacions esbiaixades, provoca un efecte curiós: el d’atribuir als independentistes, abans de poder aplicar el seu projecte, el patiment sense límits de trenta-cinc anys d’autonomisme, de dependència d’Espanya. I, posats a passar comptes, hi hauria qui també els podria demanar a aquells que exigeixen més despesa social però no han dedicat un segon del seu temps a lluitar per acabar amb l’espoli que pateix el nostre país.

dimecres, 5 d’agost de 2015

Matinal delirant d’Antena 3

Com que “La Nostra” està força avorrida, a l’hora de l’esmorzar, de vacances, dedico una estona a posar aquest canal espanyol. Seran només cinc minuts, perquè es fa difícil aguantar-ne més. Temps més que suficient per reforçar la idea que estan ben bojos aquests espanyols. És el dia després de la convocatòria electoral catalana per al 27-S. En pitjar el botó d’Antena 3, com no, hi apareix Inés Arrimadas. A les xarxes, llegeixo que, des de la seva elecció com a presidenciable, les teles espanyoles li han dedicat més temps que a Mas i Junqueras junts en cinc anys de procés. El seu discurs és carpetovetònic. Parla de separatistes com si fóssim als anys trenta. I, fins i tot, en un moment de la conversa, acaba per acceptar que els independentistes també som catalans. En el món de ficció creat pels mitjans espanyols, els tertulians parlen amb ella com si es tractés de la imminent presidenta de la Generalitat, tot i que mai cap enquesta (ni tan sols la que s’inventa al despatx Paco Marhuenda) hagi atorgat més de cinquanta escons a l’espai espanyolista.

Però si contemplar l’entrevista a Arrimadas era surrealista (portar en solitari a la representant d’un partit amb nou diputats i zero alcaldies per parlar de la “realitat” catalana), la següent notícia encara em va impactar més. En l’esforç de creació d’un estat d’opinió ben convençut que hem sortit de la crisi, Antena 3 oferia un seguiment surrealista, amb números i declaracions, a alguns dels actors principals d’un sector econòmic concret, aquell en el qual l’atur s’està reduint a Espanya de manera més espectacular. Si, amigues i amics, no us ho creureu: el sector de la construcció! Senzillament sideral: després d’una crisi gravíssima, basada en anys d’especulació i enriquiment d’uns pocs, d’una immensa bombolla basada en el monocultiu de la tovallola i el totxo, del turisme i la construcció, les bases de la nova recuperació econòmica espanyola són: el turisme i la construcció! Aquesta és la lliçó apresa d’una crisi que ha portat pobresa a milions d’espanyols. I després diran que no és per sortir corrent.

dimarts, 4 d’agost de 2015

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.
Quan la proposta en sí mateix és una pressa de pèl, acostumen a ser-ho moltes de les seves parts. La proposta de Catalunya Sí que es Pot ens vol portar pel túnel del temps al 1977. És (en terminologia Baños) la Candidatura de la Marmota. La Constitució espanyola va ser blindada pel postfranquisme justament per evitar el canvi. Però l’engany no és només en l’objectiu. Ho és també en les formes. Com hem vist a Barcelona, Iniciativa intenta camuflar-se en una llista blanca. Acusa Mas de fer justament allò que ells pretenen. Aquesta setmana, després del fiasco de la no-confluència, l’Arcadi Oliveres ho ha explicat al detall: Joan Coscubiela vol controlar el nou grup parlamentari amb la disciplina de vot de la vella política. Votar Romeva de cap de llista per fer president Mas és un frau: votar Rabell per lliurar-li tot el poder a ell, es veu que no.

Planas, Joan (cineasta i fotògraf).
Incentivar la impostura.
El nivell de la propaganda dependentista és realment ínfim. Fa temps que qualsevol aproximació a la veritat, ni que sigui llunyana, els rellisca completament. La història d’impostura de Joan Planas és d’allò més exemplificadora. El noi, militant de fa temps d’organitzacions ultra-espanyolistes a Catalunya, volia vendre llibres, que la vida està molt xunga a la colònia, i necessitava aparèixer als mitjans, així que les grans capçaleres de l’establishment han llançat aquesta setmana a bombo i plateret la seva història infumable de català de soca-rel (que en són, ells, en realitat, d’etnicistes!) seduït inicialment per l’independentisme i caigut del cavall de la veritat de l’Espanya una a base de finos i tapes a cent bars espanyols. La història, realment surrealista, és desmuntada a les xarxes socials en un parell d’hores. I és que el nivell discursiu, quan se surten de la pura amenaça, és patètic.

Una allau desesperada!

Mentre encara acabem de decidir les nostres llistes, Espanya pitja l’accelerador amb una triple acció combinada. De primer hi ha l’amenaça: dies en que la secció "Amenaces" constitueix unes secció més dels informatius, entre Política i Internacional. El segon vector és la por a les conseqüències, camp on el nostre establishment (d’Unió al Foment del Treball, passant per can Godó) juga a plaer. Finalment, algun tímid intent d’aproximació, com ara en l’editorial de l’antic diari de referència de l’esquerra espanyola, manifestació d’un sobtat amor després de mesos i mesos d’insults. Nosaltres a la nostra, a aprofitar l’oportunitat, parlant de tu a tu als amics, familiars i veïns, esvaint dubtes, contagiant esperança.

dilluns, 3 d’agost de 2015

Bestiari del procés: E. Granados, E. Hernández i J. Iglesias

Granados, Eva (candidata del PSC al Parlament de Catalunya).
Confondre a tota hora.
Després de la fuga de Parlón, Martínez-Sampere, Capdevila o Sabaté, la diputada Granados va de gira, seguint l’estela de l’omnipresent Iceta. Converteixen en renovació allò que ha estat una autèntica sortida per cames abans de l’accident, sinistre total. A la ràdio diu que "hi ha gent cansada del debat nacional, i ens oblidem de l'eix social i l'atur". La veritat, té molta, molta gràcia que els qui volen eternitzar la resolució del debat nacional diguin que hi ha gent cansada del debat nacional. Els que aboquen tots els esforços a intentar evitar que es resolgui, acusen els altres de parlar-hi. Sense dubte, la millor manera de demostrar que hom vol acabar la despesa immensa d’energies que suposa el debat sobre el futur del país és defensar la República Catalana. Qualsevol encaix amb Espanya, sigui quin sigui, serà una font inacabable de conflicte.

Hernández, Enric (director d’El Periódico).
Engrunes de credibilitat per la borda.
Just al darrera de la mítica “Així no”, del 8 d’abril de 2011, contra la Consulta sobre la Independència a Barcelona, la portada de dissabte passat quedarà gravada com una de les més lamentables de la història dels grans transatlàntics de la premsa . De les que, passats els anys, faran més vergonya. El titular, a tot drap: "La tercera via es rebel·la contra el frontisme del 27-S"; amb dues entradetes, una per a Miquel Iceta i el seu "Catalunya pot anar a un escenari confús, fragmentat i perillós"; l’altra per a Ramon Espadaler amb un brutal "Estem preparats per liderar la 'revolució del seny". La rebel·lió, la revolució, al servei de l’statu quo. L’oxímoron de tots els oxímorons. Arriba el moment de la veritat i les grans eines al servei de l’establishment estan disposades a llançar per la borda les darreres engrunes de credibilitat.

Iglesias, Joan (director de l’Agència Tributària Catalana).
El tipus de projecte que ens cal.
“L’autonomia que ens cal és la de Portugal” diu el clàssic. I una Agència Tributària, com la de Suècia o Austràlia, caldria afegir-hi ara, encara que la rima no sigui tan rodona. És temps de convèncer per la via de la solvència de la nostra proposta. Amb un model modern, innovador. Que ens permeti deixar de formar part d’un sistema contradictori: un dels més ben informats del món, alhora que permet quantitats ingents de frau. Iglesias, amb l’equip organitzat pel conseller Mas-Colell, suggereix una altra via. Basada en l’incentiu i no en la sanció. Una brillant demostració que podem fer les coses de manera diferent. És exactament el que tenim menys de dos mesos per demostrar als nostres conciutadans: que una República Catalana pot ser gestionada de manera més justa i eficient.

diumenge, 2 d’agost de 2015

Bestiari del procés: A. Baños, J. Fontana i X. García Albiol

Baños, Antonio (candidat de la CUP a la Generalitat de Catalunya).
Pes decisiu.
Finalment, la CUP ha triat els seus candidats a formar part del Parlament més important de la història del país. L’aposta Baños és un encert total. Després de l’exercici de coherència en la tria barcelonina del 24-M, ara s’ha imposat un criteri més convencional, basat en un tiquet de cinc candidats que fan equip. El llistó està molt alt. No només això: el paper que està cridat a jugar la CUP en els temps a venir, nuclear. Amb una majoria independentista encara per determinar, l’esquerra anticapitalista pot ser determinant a l’hora de la governabilitat (una majoria absoluta de Junts pel Sí sembla ara mateix difícil) i pot guanyar centralitat estratègica alhora de fer confluir en un veritable procés constituent les llistes encapçalades per Raül Romeva i Lluís Rabell. Un paper històric per a un candidat extraordinari.

Fontana, Josep (historiador).
Imatge d’una generació.
El gran mestre com a símptoma. Convençut que Espanya reaccionarà amb violència. No he llegit cap altra intel·lectual o analista polític que hi coincideixi. Ell, però, n’està convençut. Pertany a la generació, els majors de 65 anys, que hem de treballar més a fons si volem guanyar. De lluny, és el grup de votants més oposat al projecte. I en convé no només assenyalar la fiabilitat del que proposem, sinó també la falsa seguretat que, segons sembla, encara que sembli impossible, té encara la capacitat de projectar-los l’Espanya actual. Som en un joc d’astúcia en el qual cal forçar-los a l’error, a complir amb les seves amenaces. A retratar, com va passar el 9-N, però fins a les darreres conseqüències, la seva incapacitat de mantenir el control. En una paraula, a fer-los entrar en el jardí jurídico-polític d’aplicar mesures d’excepció. Cal enfangar-los.

García Albiol, Xavier (candidat del PP a la Generalitat de Catalunya).
Una benedicció pel procés.
La idea és fàcil: com més impresentables els teus adversaris, més factible la victòria. És cert que l’Alicia Sánchez Camacho, amb la motxilla de l’automuntatge de la Camarga, havia excel·lit molt temps en la pràctica de l’engany i la mentida. Però, finalment, havia caigut en el descrèdit fins i tot per als seus. García Albiol va més enllà: amb el seu missatge agressiu i xenòfob, farà lluir com ningú el caràcter integrador del nostre projecte per al nou país. I, a més, amb la seva combativitat descarnada, desaforada, contra l’independentisme, erosionarà el vot a Ciudadanos i Podemos, augmentarà les possibilitats de dispersió del vot dependentista. Alhora, a base d’improperis, aconseguirà cohesionar i concentrar més el vot a favor de la sobirania de Catalunya. És, justament, el que ha assolit fa uns mesos a Badalona.

dissabte, 1 d’agost de 2015

Espanya tria l’arma

Encara que els mitjans i els grans partits espanyols despisten amb l’aplicació del famós article 155 de la Constitució espanyola, un giny que en realitat ningú sap com funciona, com qui no vol la cosa (tal i com ens ha explicat aquests dies amb eloqüència el professor Carles Boix), el govern espanyol ja ha triat la seva arma en el duel: la Llei de Seguretat Nacional. Una norma, en plena regressió democràtica, que confereix al president, sense cap control parlamentari, poders d’actuació gairebé il·limitats. Arribat el moment, quan la desobediència esclati, Madrid tractarà en primer lloc d’assegurar el control del carrer a Catalunya. Caldrà tenir els mecanismes de la desobediència ben traçats.