dimecres, 29 de juliol de 2015

Bestiari del procés: J. Posadas, C. Puigdemont i M. Subirats

Posada, Jesús (president del Congreso de los Diputados).
Democràcia avançada.
Amb aquella cara de desmenjat que el caracteritza, com a reacció a unes declaracions de Joan Tardà, aquesta setmana la tercera autoritat del Regne d’Espanya ha pronunciat una frase mítica. De traca. Per recordar. D’aquelles que la democràcia espanyola pot exportar pel món. Sortida del més profund del subconscient. De les que els fan un país admirable arreu. Diu que “voten lo que voten [els catalans] Rajoy lo pararà”. Votem el que votem. És igual. Si votem el que votem ens aturaran un es pregunta legítimament per què votem. De veritat, no cal. Si allò que expressem a les urnes no mereix ni ser debatut, potser que no cal ni mantenir una democràcia formal a Catalunya. Acabem amb la impostura. Anem més enllà de suspendre l’autonomia. Suspenguem la democràcia. No, millor, suspenguem els catalans en sí mateixos.

Puigdemont, Carles (alcalde de Girona).
Relleu sòlid.
Després que l’Assembla Nacional Catalana (de manera obligada pels seus estatuts) i l’Òmnium Cultural (obligada pel salt a la palestra electoral de Muriel Casals) hagin renovat les seves cares, aquesta setmana l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) també ha escollit nou president. La força dels ajuntaments independentistes és espectacular. Tots la recordareu, la imatge d’unitat de les setmanes prèvies al 9-N, altament eficient. L’AMI és un dels instruments més sòlids al servei del procés. I, sense dubte, si l’Estat espanyol, a partir del 27-S, tria el camí de la repressió, el poder local, insubstituïble, irrevocable a la pràctica, pot tenir un paper fonamental a l’hora d’organitzar i aglutinar la resistència. El paper de l’alcalde de Girona, doncs, pot ser absolutament fonamental en el futur polític del nostre país lliure.

Subirats, Marina (sociòloga).
L’eterna presa de pèl.
Tenen un problema greu: el d’acusar els altres de geperuts sense veure el seu gep. Els del Sí que es Pot acusen els altres de manipular. Mas s’amaga darrera d’altres per amagar el declivi; es veu que ICV no. Mas divideix; es veu que l’apel·lació a l’odi d’Ubasart no. CDC monopolitza el catalanisme; es veu que Catalunya sí que es pot no reparteix carnets d’esquerranisme. Diu l’eminent sociòloga que “què passarà quan ell [Mas] decideixi fer una cosa diferent de la que la societat civil proposa?”: simplement, que no podrà fer-la. A continuació, nega qualsevol força negociadora a Catalunya (fins i tot, la de no pagar el deute espanyol) i apel·la a una negociació que en realitat és submissió. Confiança en un canvi a Espanya que és impossible i traca final amb l’acusació que fer unes plebiscitàries afavoreix el relat del PP a les generals. “Tremendo”.

dimarts, 28 de juliol de 2015

Bestiari del procés: C. Montoro, A. Morral i A. Pastor

Montoro, Cristóbal (ministre espanyol d’Hisenda).
Rifa comptable.
Com ara fa un any, el ministre més malèfic del govern Rajoy ens ha obsequiat amb l’espectacle de les anomenades balances fiscals territorialitzades, que reconeixen un dèficit fiscal a Catalunya de més de 7.000 MEUR. Imagineu-vos on deu parar la realitat. En un exercici únic al món, amb l’aplicació d’una metodologia “sui generis” basada en el model de càrrega-benefici, els nois de Montoro ens han ofert uns resultats que presenten la comunitat de Madrid com la veritable víctima del sistema. Es tracta de generalitzar la despesa pública que, en realitat, s’executa en un territori molt concret, a fi d’aconseguir que quadrin els números desitjats. D’entre els diversos exemples comentats aquests dies m’encanta aquest: els 526.000 imputats com a despesa pública a les Illes Balears, corresponents a l’execució de les obres de l’AVE al País Basc. Deliciós. Crec que ja fa temps que no cola.

Morral, Antoni (exalcalde de Cerdanyola del Vallès i militant d’ICV).
Opció independentista.
Després de passar pel Secretariat Nacional de l’Assemblea, l’exdirigent d’Iniciativa i impulsor de l’Acord d'Esquerres per la República Catalana (ARxRC), integrat per independentistes procedents de partits i sindicats com ICV i EUiA, UGT, CCOO i Unió de Pagesos, ha fet públic aquesta setmana la seva intenció de, tot mantenint la seva militància, votar per la candidatura de confluència independentista Junts pel Sí, encapçalada per Raül Romeva. L’argument, tan simple com clar: “em trobo davant una convocatòria electoral excepcional, que li vull donar el valor plebiscitari amb que serà convocada”. Si la llista agafa consistència (com sembla, a la vista del gruix dels noms que es van fent públics) i velocitat de creuer, si aconsegueix realment imposar el “frame” plebiscitari, és possible que aquest corrent es vagi contagiant per simpatia per situar-la per sobre dels 65 diputats.

Pastor, Ana (ministra espanyola de Fomento).
Així no es pot.
El despropòsit de la despesa pública espanyola, amb una partida militar absolutament disparada (gairebé tant com els índexs de pobresa), continua oferint escenes veritablement dantesques. Tot i els desastres de la crisi, el capitalisme dels amiguets sobreviu a tot drap. L’estat es descompon, però continua esquitxant. Aquests dies, la venda de l’aeroport de Ciudad Real, la construcció del qual va provocar uns costos de 1.100 MEUR, a un grup inversor xinès, per l’astronòmica xifra de 10.000 euros és un autèntic símbol. Una infraestructura que pràcticament no ha arribat mai a entrar en funcionament, però que, casualment, quan tocava, va revaloritzar terrenys d’un desert i va quallar els comptes d’unes quantes constructores. La Festa del Cel “made in Spain”. Perquè no només ens saquegen, sinó que a sobre ho fan a benefici de la llotja del Bernabeu!

diumenge, 26 de juliol de 2015

Bestiari del procés: J. Ferrer, J. Guardiola i J. Herrera

Ferrer, José (president d’honor del Grup Freixenet).
Decrepitud estesa.
La foto, dantesca, resclosida, de color sèpia. El Borbó, acabat d’estrenar però amb la imatge més arnada possible. Igual d’amenaçador però encara més pinxo que el seu pare. A un costat, el president del Grup Freixenet transmet una empenta de futur perfectament descriptible, alimentada a Pedralbes del braç de la seva senyora. A l’altre, el president basc, Íñigo Urkullu, enganya els seus amb una defensa del diàleg que és fum en estat pur; quins temps, aquells, en els quals el País Basc era un referent. La foto sembla resumir de manera gairebé perfecta la incapacitat d’una Estat per reformular-se. La victòria de l’antic règim, la resiliència dels colons, la persistència de la síndrome d’Estocolm. Vaja, per sortir corrents, que és justament el que volem fer en els propers mesos. I, com diria Romeva, volem fer-ho bé, però també volem fer-ho ràpid.

Guardiola, Josep (entrenador del Bayern de Munic).
És el moment del compromís.
L’ex-entrenador del Barça, sempre compromès amb el país, ha fet aquesta setmana una passa endavant per comprometre la seva participació en la candidatura de confluència independentista Junts pel Sí. Si tenim en compte els riscos que això suposa (amb insult inclòs del ministre de l’Interior), té un mèrit extraordinari. Naturalment, la histèria xenòfoba del nacionalisme espanyol no s’ha fet esperar a les xarxes socials. Però tampoc un impacte brutal d’abast mundial: és la demostració que l’aportació d’aquests grans referents professionals a la causa pot ser senzillament fonamental en l’àmbit del reconeixement internacional. A l’hora d’acabar de completar la llista d’unitat independentista caldria tenir-ho molt en compte. També, perquè una candidatura plena de personatges d’abast mundial farà molt més difícil l’aplicació de les mesures repressives per part de la metròpoli.

Herrera, Joan (coordinador d’ICV).
A mi no m’hi comptis.
Amb perdó, eh, però estic fins els pebrots. No posis aquesta cara de tòtil, Joan. No. Jo no vull formar part de cap suposada majoria amb tu. L’argument bàsic és: l’independència no, perquè no hi ha prou gruix. Quedem-nos (sense cap interès personal, no penseu malament, no perquè sigui la seva posició personal) amb el dret a decidir, que diu que aplega un 70-80% dels catalans. I no. A mi no m’hi aplega. Si s’utilitza com a barricada contra la independència, com a mur de contenció de la llibertat, com a frustrador del futur dels meus fills, a mi que no m’inclogui en el dret a decidir. Hi estic en contra. Jo no vull el dret a decidir. El temps dels eufemismes ja s’ha acabat. Vull la independència. I com a Espanya mai podrem fer un referèndum d’autodeterminació la vull de l’única manera possible. Des del Parlament.

dissabte, 25 de juliol de 2015

Bestiari del procés: F. de Carreras, N. El Hachmi i R. Espadaler

Carreras, Francesc de (professor de Dret Constitucional).
Artilleria grossa.
L’argumentari dependentista és cada dia més insolvent. Per més capes de vernís que hom vulgui aplicar-hi. L’ideòleg de primera hora de Ciudadanos, amb tribuna setmanal al diari ex-referent de l’esquerra espanyola (que ja conserva només la segona part), creu que ha arribat el moment de passar a mesures de força major. Com si l’únic que tenim la intenció de passar-nos pel folre no fos la legislació espanyola (i, sobretot la seva interpretació) que ens restringeix els drets fonamentals, De Carreras parla, delirant, d’una suposada “ola de desobediencia al derecho [que] está llegando a peligrosos límites”. Així que, tot i que l’únic que volem és escollir el nostre futur lliure, som en un “malsano ambiente cívico” que obligarà a aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola per posar-hi ordre. I, encara, d’una hipotètica declaració de l’estat de setge ha dit que cal descartar-la “por el momento”.

El Hachmi, Najat (escriptora).
L’hora de respondre.
Amb el seu posat, tan forçat, que combina l’agre i la ingenuïtat impostada, portem anys in panys d’escoltar i llegir l’escriptora vigatana com a opinadora a tertúlies i articles de premsa. L’independentisme, sempre posat en qüestió com un projecte dubtós, que amaga tota mena de malvestats i interessos particulars. Finalment, arriba la Najat El Hachmi propositiva. Ja era hora. Formarà part de la llista Catalunya Sí que es Pot, la del nítid acrònim CSQEP. A la fi, amb claredat meridiana, ens explicarà aquest projecte tan diàfan que passa per (abans que res) reformar la Constitució espanyola, un objectiu tan, tan senzill que només requereix que hi votin a favor (dues vegades i amb referèndum pel mig) dues terceres parts dels espanyols o, encara més senzill, un 410% dels catalans. Amb el compromís, finalment, arriba l’hora de respondre.

Espadaler, Ramon (secretari general d’Unió).
Dignitat arrossegada.
Mentre Duran el passeja davant l’establishment enfervorit, ara a Madrid, ara a Barcelona, Espadaler va enfonsant cada dia una miqueta més la seva dignitat. I pensar que era el conseller d’Interior del 9-N! Mare meva, a on havíem d’anar... Concentrat a carregar contra el procés, el secretari general d’un partit que se’ls desfà a les mans, va accentuant un missatge que, de seguir aquest ritme, ben aviat avançarà per la dreta espanyolista la mateixa Alicia Sánchez Camacho. Aquesta setmana l’hem vist, fent honor a la tècnica de la profecia auto-complerta, invocar la suspensió de l’autonomia catalana. No, encara més enllà. L’hem sentit dir que ningú entendria a Europa que el govern espanyol no fulminés l’autogovern de Catalunya en cas que el nostre Parlament vulgui fer prevaldre la nostra sobirania. La història serà molt dura amb un personatge que ha decidit entollar-se en la ignomínia.

dijous, 23 de juliol de 2015

La gran batalla estratègica pel 27-S

Després de mesos de brega interna i de vehicular a la societat enormes dosis de desorientació, l’independentisme torna a tenir la iniciativa, condició indispensable per guanyar. Si en aquest temps les enquestes no han marcat cap mena de reculada de suport a la independència és perquè realment tenim un terra extraordinàriament sòlid. En altres circumstàncies el moviment del país cap a la llibertat ja s’hauria fet miques. L’acord entre Convergència i Esquerra, ho sabem des del principi, plau a la part més convençuda del sobiranisme, però planteja més dubtes als seus dos extrems. A la vista de l’eufòria amb la que ha estat rebuda a la banda convergent, es diria que el risc de fuga de vots per la dreta més dreta és francament limitat. De fet, és possible que aquest segment de vot, en la seva major part, ja es desplacés cap a Ciudadanos en les eleccions de novembre de 2012. Ara, és plausible que Unió aconsegueixi recuperar-ne algun i arrencar algun de CDC, però no sembla un gran perill.

La batalla principal, en canvi, sembla lliurar-se a l’esquerra. Alguns votants d’ERC enfadats amb l’acord poden refugiar-se en la solidesa creixent de la CUP. En tot cas, la tria de les tres personalitats de davant i, en particular, de Raül Romeva, demostren un gir notable del conjunt de la candidatura cap a l’esquerra, veritable flanc feble de la proposta. Entretant, Catalunya Sí que es pot, a banda d’atacar sense descans Mas i les seves retallades (amb oblit voluntari de les seves i les dels seus referents, privats de sobirania, tal i com ells deixaran Catalunya), ha optat per un programa confús però que pivota damunt una República Catalana. A més, per remarcar-ho, sembla que han triat com a cap de llista l’Arcadi Olivares, un home de perfil molt proper a l’independentisme. Si es confirma, doncs, Romeva contra Oliveres, ens movem en un autèntic pam de terreny. És possible, però, que una proposta nacional tan irreal com ambiciosa pugui incomodar alguns votants del seu espai que acabin per retornar al PSC. Compte, perquè alguns moviment de suma poden acabar restant.

dimecres, 22 de juliol de 2015

Bestiari del procés: M. Rajoy, R. Romeva i J. Tardà

Rajoy, Mariano (president del govern espanyol).
Com un pop en un garatge.
Pèssimament informat de la situació de Catalunya, també ara, en temps de la “Levy connection”, Mariano Rajoy ha fet una nova passa en l’habitual espiral d’amenaces de l’espanyolisme. La veritat és que, arribats a aquest punt, ens rellisquen molt. L’anunci de llista unitària i la força del trident que l’encapçalarà a Barcelona, si més no, ha provocat una reacció en tromba dels mitjans madrilenys i el president Rajoy no ha volgut quedar enrere. És molt probable que d’aquí a les eleccions espanyoles, necessitat d’un rentat d’imatge per assegurar-se la victòria electoral, prengui la primera gran decisió irreversible contra les institucions catalanes. Tot plegat, mentre la inhabilitació de Mas es troba a la recambra i les noves mesures de control directe dels Cossos de Seguretat intentaran evitar una resposta sòlida des de Catalunya. S’apropen temps de gosadia i de resistència.

Romeva, Raül (candidat de la Llista pel Sí).
La millor elecció possible.
L’aposta de les entitats sobiranistes, CDC i ERC per l’ex-europarlamentari ecosocialista és d’una gran intel·ligència estratègica. Està clar que, havent decidit preservar el paper capdavanter d’Artur Mas, el principal perill de la llista transversal independentista és que la campanya no sigui un veritable plebiscit sobre la independència, sinó sobre la seva persona i les seves polítiques. Romeva, amb la seva trajectòria en el món del pacifisme i l’ecologisme (d’altra banda, ben segur, incòmoda per a algun segment de l’independentisme més militarista, que també n’hi ha) pot esdevenir un autèntic tallafocs al discurs de l’esquerra dependentista a Catalunya. Si aconseguim que el 27-S es voti sí o no a la independència tindrem moltes més oportunitats de guanyar. I a sobre, ponderat i bona persona: qualsevol que llegeixi la seva carta de comiat d’Iniciativa podrà apreciar-ho.

Tardà, Joan (diputat d’Esquerra Republicana al Congreso).
Discrepància raonable.
Segons sembla, el Consell Nacional d’Esquerra va viure la nit de dimarts una pesada digestió de l’acord amb CDC. Uns quants dels 34 intervinents van mostrar-se crítics amb l’acord i Joan Tardà va apel·lar al paper de camàlic, marca de la casa en la història del partit. Novament, Esquerra passa per l’adreçador d’un altre, en aquest cas, després que tot plegat hagués quedat a un pam del precipici. La compensació a una llista que salva el futur del president, sembla raure en un compromís, molt més potent, que el 28-S començarem a caminar a bon ritme i sense mirar enrere ni a ponent cap a la independència. Només l’èxit podrà tapar les veus contràries: de moment, però, el cert és que, probablement, a Junqueras li ha nascut un sector crític dins el seu partit.

dimarts, 21 de juliol de 2015

Bestiari del procés: E. Juliana, M. Llobet i P. Llonch

Juliana, Enric (periodista).
Nervis a l’establishment.
Des de les pàgines de “La Vanguardia”, Juliana reaccionava amb alarma dimecres a l’acord estratègic de les dues primeres forces del sobiranisme a Catalunya. Mentre el president de Freixenet apel·lava a la calamitat que suposaria la independència, els mitjans conservadors de l’statu quo s’abraonaven a sembrar dubtes sobre la viabilitat de l’aposta independentista. Més hàbil, Juliana deixava caure la possibilitat que dos milions de catalans decideixin sobre la voluntat de 5,2 d’electors possibles. Si és així, serà perquè el dependentisme ha estat incapaç de mobilitzar els seus. Sembla lògic pensar, doncs, que d’aquí al 27-S l’espanyolisme intentarà portar la qüestió al punt d’ebullició, a fi d’aconseguir una participació el més alta possible a les eleccions. Treure la pols a l’argument de la necessitat d’una majoria reforçada només serveix per demostrar que la por els envaeix novament.

Llobet, Montserrat (delegada del Departament d'Ensenyament a Barcelona).
Un paper clau.
En el marc del procés que se segueix contra el president i dues conselleres, el TSJC l'ha cridat aquesta setmana a declarar, en relació a l'organització del procés participatiu del 9-N. Diumenge havíem d'obrir portes i dijous em va trucar. Un servidor era coordinador de procés i ell, director del centre, havia assumit l'encàrrec de preparar l'Institut per a la votació. Vàrem discutir si convenia permetre a una televisió gravar l'arribada de les urnes i la conclusió fou que no: que millor no fer-ne gaire publicitat. Divendres al vespre era amb tota la família, muntant taules i ordinadors. El dia D, la seva implicació va ser total i decisiva per a l'èxit de la jornada. També, la de molts altres professors que s'hi van oferir i van col·laborar abans i durant. Sí, sense el directors i molts altres professionals del Departament el 9-N no hauria estat possible. Mil gràcies.

Llonch, Pau (activista de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca).
Apropiar-se una causa justa.
A falta que Procés Constituent doni el sí definitiu (el que els suposarà llançar-se per la finestra), la candidatura de confluència entre ICV, EUiA i Podemos va camí de consolidar-se. Aquesta setmana han donat a conèixer el seu nom: “Catalunya, sí que es pot”, que manlleva una expressió pròpia de la PAH, amb el propòsit (a falta de candidat) d’introduir en el subconscient dels votants la figura de la nova alcaldessa de Barcelona. Una Colau, per cert, que no sembla entusiasmada amb la idea d’implicar-se en la campanya del 27-S. L’associació anti-desnonaments, però, en la qual treballa (com en Pau Llonch) gent vinculada a altres àmbits ideològics i partidaris s’ha vist obligada a fer públic un comunicat amb una dura crítica a la patrimonialització del moviment per part de Podemos i els seus. De vegades, la nova política no ho sembla gens.

dilluns, 20 de juliol de 2015

Independència en Comú

Els darrers dies, ja a falta de menys de setanta jornades per a la gran cita del 27-S, han servit per començar a aclarir definitivament el panorama. Es pot dir que la campanya, finalment, ha començat. A veure si arribem aviat als continguts. Per la dreta, Unió intenta desesperadament sobreviure, a base de marcar un perfil catalanista d’ordre, amb Duran amagant-se descaradament per deixar que sigui la cara d’Espadaler la que quedi desfigurada la nit electoral (per cert, quina barra!). De costat, Ciudadanos a la recerca dels suports de l’estabishment, posa cara de centrat i fa veure que (com a gran partit colonial que és) mai ha estat un veritable estilet contra alguns dels fonaments més bàsics de la Catalunya contemporània. Per l’esquerra, la desbandada d’un PSC en caiguda lliure és espectacular: fins ara, Martínez-Sampere, Parlón i Sabaté ja s’han esborrat de les llistes: uns tant, amb la llista civil, i altres tan poc.

La candidatura de confluència a l’esquerra ha triat el nom “Catalunya Sí que es pot”, un dels més estrafolaris, digne d’estudi (si arriba el cas, que sembla que no) a les facultats de ciència política. L’acrònim resultant, CSQEP, realment, No es Pot ni pronunciar: almenys és fidel perquè trasllada la mateixa confusió del missatge que s’amaga darrera una candidatura que, se suposa, ha d’incorporar l’empenta de gent tan animada, de nivell i renovadora com Najat El Hachmi i Antonio Franco. Finalment, avui es presentarà a Barcelona la candidatura decisiva de confluència independentista. Confiem que serà un acte lluït i il·lusionant: la meva insignificant proposta de nom per acabar de descol·locar el flanc del dependentisme d’esquerra és la que porta per títol aquest apunt. Crec que reflecteix justament allò que Convergència, Esquerra i les entitats de la societat civil han decidit compartir en una unitat temporal nascuda de baix: “Independència en Comú”.

diumenge, 19 de juliol de 2015

Bestiari del procés: C. Forcadell, L. de Guindos i M. Iceta

Forcadell, Carme (número 2 de la Candidatura pel Sí).
Retorn clau.
De la mà de Raül Romeva i Muriel Casals, el retorn de la Carme Forcadell per la via de la llista transversal de l’independentisme representa una sòlida aposta per perfils no només civils, sinó també esquerrans. Com diu amb tan d’encert l’Empar Moliner, a la Catalunya autonòmica actual, depauperada per l’exacció colonial a la qual és sotmesa sense pietat, per més que el dependentisme d’esquerres no vulgui acceptar-ho, “pertànyer a Espanya només permet fer polítiques de dretes”. L’expresidenta de l’ANC torna amb força per jugar un paper important en la credibilitat de l’aposta independentista. Gent capaç de mobilitzar entre un i dos milions de persones cada any, ha de ser capaç de portar la mateixa quantitat de gent a les urnes el proper 27-S. I si és així, tindrem la victòria a tocar de dits.

Guindos, Luis de (ministre espanyol d'Economia).
Castanya europea.
Mentre exigia el retorn del deute a Grècia tot i ser el país més subvencionat de la història de la Unió; mentre es dedicava a alliçonar els altres membres sobre l'eficàcia de les suposades reformes que en realitat no ha fet; mentre es vantava d'una austeritat que ha carregat per la via de manca d'inversió sobre les esquenes dels de sempre, és a dir, dels ciutadans dels Països Catalans; mentre esdevenia el primer país multat de la història de la UE en haver-se certificat la presentació de dades falses sobre l'estat de fallida de la Generalitat valenciana governada pels populars; mentre tot això passava, la candidatura espanyola a la presidència de l'Eurogrup amb Luis de Guindos, naufragava estrepitosament. Francament, tot bastant lògic.

Iceta, Miquel (primer secretari del PSC).
Miratge increïble.
La darrera enquesta publicada a eldiario.es sobre les eleccions generals espanyoles remarca el reforçament del bipartidisme després de superar els seus moments més crítics. PP i PSOE tornarien a situar-se en valors que superen o, si més, no s'aproximarien (cadascú) al 30% dels vots. El bloqueig a qualsevol reforma federalitzant de la Constitució és ja una evidència palmària. I, encara, si com a avalador es reclama la presència de Ciudadanos, potser és raonable la temença que l’única reforma possible busqui consolidar una nova tisorada a l'autonomia. Per si algú dubtava de les intencions del PSOE, l'amic Pedro Sánchez ha invocat l'acció del partit en defensa de la unitat d'Espanya a Catalunya i la presidenta andalusa a refermat que no és negociable. Així són els qui ens han de salvar de les urpes del nacionalisme espanyol. Tot dit amb permís del catedràtic Xavier Arbós.

dissabte, 18 de juliol de 2015

Bestiari del procés: D. Camats, J. Coscubiela i J.A. Duran i Lleida

Camats, Dolors (co-coordinadora d’ICV).
Mal humor evident.
La primera reacció a l’acord entre convergents i republicans mostra quin serà el “frame” on els ecosocialistes voldran situar el debat d’aquí al 27-S. Titllar les CUP de “cavall de Troia de la dreta catalana” mostra exactament de què volen parlar a partir d’ara. Ha estat allò que se’n diu sortir en tromba. Naturalment, si el sobiranisme vol remarcar l’excepcionalitat, el caràcter plebiscitari de les properes eleccions ha de reservar un paper modest als polítics i alhora ha de ser capaç de conformar una llista electoral d’una transversalitat a prova de qualsevol examen. Només amb una candidatura de tints clarament esquerrans serà possible evitar que els adversaris plantegin una campanya centrada en la figura de Mas i les retallades dutes a terme pels darrers governs (per cert, els primers, amb ICV a la cadira).

Coscubiela, Joan (candidat d’ICV al Parlament de Catalunya).
Memòria selectiva.
L’home fort de la candidatura d’Iniciativa sotmesa a Podemos, serà el fins ara brillant diputat ecosocialista al Congreso espanyol. La seva ràbia davant la configuració de la llista transversal de l’independentisme, amb dos persones de matriu PSUC en els tres primers llocs de la candidatura (més que a la seva pròpia llista!), ha provocat molts estirabots a les xarxes. Els retrets exhaustius a l’època més fosca de l’austeritat convergent obliden, però, que fou un govern amb els seus qui va començar a aplicar les retallades que els poders econòmics exigien a Catalunya. Francament, a la vista dels seus nervis, semblaria adient que la llista transversal portés per nom “Independència en Comú”: els crits d’en Coscu podrien escoltar-se d’aquí a la Castellana.

Duran i Lleida, Josep Antoni (president del Comitè de Govern d'Unió).
Infantilisme argumental.
Fins ara, el seu argument per al no es basava en la impossibilitat de convèncer el món de la nostra ànsia de llibertat. En la inviabilitat del projecte. A la pràctica, en la indignitat de qui (encara que ho amagui) es recolza en l'estat repressor per afirmar que l'única sortida és la submissió. Però aquesta setmana, Duran, potser per pura desesperació, ha fet una passa més en l'absurd: diu que hem de donar un any i mig a Espanya per canviar d'actitud. Com si no en fes cinc que va començar el procés (al Passeig de Gràcia de Barcelona, aquell 10 de juliol de 2010) i els nostres veïns no haguessin manifestat per activa i per passiva la seva nul·la voluntat de canviar de posició. Un Dia de la marmota permanent que ens acabi matant com a poble. I no, abans desapareixerà ell de la vida pública.

dimecres, 15 de juliol de 2015

Bestiari del procés: A. Royo, J. Sánchez i S. Saénz de Santamaría

Royo, Albert (secretari general del Consell de la Diplomàcia Pública Catalana, DIPLOCAT).
Amenaces i atenció.
Les petites escaramusses exteriors van demostrant, sigui a Estònia, a Dinamarca, a Flandes o a Irlanda, que l’estratègia del no a tot del Govern espanyol és una mercaderia pudenta difícil de vendre a Europa. Al contrari, la gent vol saber que passarà aquí al setembre. Els màxims representats de la política exterior del Govern de Catalunya han tingut la possibilitat d’explicar-se aquests dies, a porta tancada, a petició del mateix parlament irlandès. La mateixa setmana en la qual totes les amenaces incomplertes contra Grècia ens han ensenyat que, tal i com sospitaven, l’actitud dels països de la Unió Europea abans i després d’un fet consumat no té res a veure: que el reflex natural, ara i sempre, és el de adaptar-se amb pragmatisme a la realitat de cada moment. Una bona lliçó per a Catalunya.

Sánchez, Jordi (president de l’Assemblea Nacional Catalana).
Negociació efectiva.
Dimecres, de matinada, l’ANC, després d’un encès debat, va apostar per una llista civil sense polítics en actiu. És, no cal donar-hi més voltes, l’única opció viable, si tenim en compte el fet que, poques hores abans, la CUP, a través de Quim Arrufat, havia deixat prou clar que no s’afegiria a una llista transversal dels partits polítics, per molts independents que s’hi afegissin. Ara, el president de l’Assemblea, juntament amb la gent d’Òmnium i l’AMI tindran la responsabilitat de confegir una candidatura el més potent possible i de crear les condicions i resoldre els interrogants necessaris per tal que tothom, a banda i banda de l’espectre ideològic, s’hi pugui sentir còmode. És el moment que, allò que va néixer de la mà de les entitats de la societat civil, davant la incapacitat dels polítics per tancar-ho, sigui culminat sota l’impuls d’elles mateixes. Tornem als orígens per obtenir la victòria.

Sáenz de Santamaría, Soraya (vicepresidenta del Govern espanyol).
El que calgui.
El caçador caçat, el haqueig de Hacking Team, una de les empreses més odiades del món per la seva activitat al servei de molts governs en les pràctiques d’espionatge contra els seus propis ciutadans, ha posat al descobert la seva relació contractual amb l’executiu espanyol, si més no, fins al gener de 2016, per cert, Tricentenari del Decret de Nova Planta. Segons el blog XNET, la informació corresponent a les primeres factures filtrades, apunta al pagament des de 2010 (encara en temps del Govern Zapatero) d’almenys 3,4 MEUR per part del Govern espanyol a fi i efecte de subministrar informació al Cuerpo Nacional de Policía i al Centro Nacional de Inteligencia (CNI). El diputat Joan Tardà ja ha formulat la corresponent pregunta parlamentària, qüestionant, entre altres coses, si la comissió de secrets oficials del congrés (a la qual només estan admesos catalans com ara Duran o Chacón) en tenia coneixement.

dimarts, 14 de juliol de 2015

Bestiari del procés: N. Martín Blanco, A. Mas i A. Ros

Martín Blanco, Nacho (periodista i politòleg).
Demòcrates molt particulars.
Els espectacles que ens ofereixen els opinadors dependentistes als mitjans catalans acostumen a ser de vergonya aliena. Sovint són, directament, preocupants. Aquesta setmana, Nacho Martín aplicava, des de la seva plataforma tertulianesca a la ràdio comtal, el corpus teòric que han bastit sobre Catalunya. Una elaboració demofòbica contra la possibilitat que els catalans votem que els porta al deliri en la seva anàlisi del món. Defensava, davant l’astorament de la concurrència, que els grecs no tenien dret a votar perquè no estaven prou informats per fer-ho i que, com la qüestió sotmesa a votació afectava els alemanys també haurien de tenir dret a votar. El transsumpte català no podia ser més clar. I per això, a les poques hores, hem sentit el ministre García-Margallo sumar-s’hi amb alegria. La veritat, està molt bé que tota Europa comprovi quin és el nivell exacte d’al·lèrgia democràtica del nacionalisme espanyol.

Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Un home alliberat.
Dimecres, Artur Mas compareixia davant Cuní en un moment francament delicat. Amb tot el carinyo, crec que l'últim que havia de fer el president en aquest moment de negociació discreta era una entrevista. L’estona dedicada a la llista i el seu paper, giravoltant sobre ell mateix, un exemple del que hauríem de superar si volem que el 27-S sigui un èxit; al contrari, en el moment de denunciar l’ofec al qual ens sotmet l’Estat espanyol i la necessitat d’un estat propi, francament brillant. I és que sembla que el trencament amb Unió i la proximitat del moment decisiu, portin, cada vegada més clarament el president a una actitud més clara. La seva compareixença parlamentària, brillant especialment en la resposta a Albert Rivera sobre la qüestió del deute: si Espanya no vol negociar, serem la hisenda pública més sanejada d’Europa, perquè no n’assumiren ni un euro.

Ros, Àngel (alcalde de Lleida).
Units amb qui calgui. Durant dies hem paladejat la dada sorgida de les darreres eleccions municipals: Catalunya, 948 municipis; Ciudadanos, 0 alcaldies. Per desgràcia, el president del PSC ha decidit signar un acord de suport al cartipàs municipal amb l’ultranacionalisme espanyol. Després de passar de crític a president de partit amb el suport dels mateixos, Àngel Ros ofereix un nou festival de coherència: de donar la benvinguda a l’ANC a la seva ciutat a fer govern amb el colonialisme radical. Cal felicitar els votants independentistes que li van donar suport tot afirmant que cada lloc és cada lloc i que el 24-M no es jugava la primera volta de les plebiscitàries. En el context on ens trobem, fins i tot, és possible que la fórmula d’acord lleidatana marqui l’inici d’una aposta dels tres partits del dependentisme català PP, PSC i Ciudadanos, per configurar una llista pel no el proper 27-S.

dilluns, 13 de juliol de 2015

La meva carta als reis per al 27-S

Des de fa mesos, el debat sobre les llistes ha estat, en molts moments, francament insuportable. Ara mateix, del tot incomprensible, si tenim en compte que falten menys de vuitanta dies per a les eleccions més importants de la nostra vida i hauríem d’estar parlant, bàsicament, a parts iguals, de les oportunitats i les esperances que ens obriria un estat independent i del drama que suposaria mantenir l’actual subordinació a Espanya. Finalment, sembla que s’imposa l’opció d’una llista civil, d’entrada sense els polítics que han estat a punt d’embarrancar definitivament el vaixell amb el seu caïnisme incomprensible. Anem tard, però encara hi som a temps. Si ara mateix he de fer la meva carta als reis diria que una candidatura cívica amb equilibri de persones políticament rellevants, professionalment solvents i mediàticament engrescadores pot tenir una potència definitiva. No serà fàcil confegir-la, però, perquè ha de combinar dos requisits aparentment contradictoris: representar tota la societat catalana i alhora no incorporar figures excessivament connotades, que puguin generar rebuig en algun dels sectors implicats en el nostre procés cap a la llibertat plena.

Però el repte que tenim al davant requereix també indubtablement de l’acció dels nostres líders polítics a partir del 28-S. Així, doncs, al nou Govern, per sota d’una presidència de la Generalitat merament honorífica atorgada al/la cap de llista de la candidatura cívica (de fet, el primer o primera President de la República Catalana) caldria organitzar tres grans àrees de Govern, encapçalades per tres vicepresidents. La primera, la més important, amb Artur Mas, dedicada al reconeixement internacional i la negociació d’actius amb Espanya. La segona, amb l’Oriol Junqueras, amb la missió d’organitzar la Hisenda Nacional i el sistema de Seguretat Social de la nova República. La tercera, amb Antonio Baños o qui la CUP designi, encarregada de la gestió del procés assembleari que haurà de marcar el nou procés constituent. Estic fermament convençut que la combinació d’aquesta llista cívica (a la qual haurien de donar suport les tres grans famílies del sobiranisme, però també les restes fidels d’Unió, els socialistes ex-PSC i sectors importants d’ICV-EUiA i Procés Constituent), i un Govern de concentració d’aquestes característiques donaria al procés la solvència que necessitem per acabar d’assegurar una victòria definitiva.

diumenge, 12 de juliol de 2015

Bestiari del procés: J.A. Duran i Lleida, A.-D. Fachín i E. García

Duran i Lleida, Josep Antoni (president del Comitè de Govern d’Unió).
El que calgui.
A la vegada que els mitjans espanyolistes reconeixien que poderoses empreses de l’IBEX-35 i els fons reservats del Govern espanyol han procurat darrerament fins a un milió d’euros per finançar les activitats anti-independentistes de Societat Civil Catalana, aquesta setmana els mateixos mitjans han fet públic la promesa de la vicepresidenta de donar carta blanca a la nova Unió, una vegada ha renegat dels seus principis bàsics fundacionals per posar-se al servei del manteniment de la unitat d’Espanya. En concret, cito textual, “Han prometido recursos ilimitados para que Unió pueda plantar batalla a Mas y su partido”. De fet, el Partit Popular, sense líder i camí de la castanya electoral més gran de la seva història, ja busca refugi en la vella marca democristiana, mentre les enquestes apunten al fet que els de Duran tindran molt serioses dificultats per obtenir representació el 27-S.

Fachín, Albano-Dante (candidat de Podemos a Catalunya).
Ofensiva contra els mitjans del país.
Contra els límitadíssims braços del sobiranisme, tu, dispara primer i després pregunta. És el que periodistes com Jordi Évole o candidats suposadament comunitaris com Fachín o Joan Coscubiela deuen pensar. Són gent mooolt valenta. Producte de la platocràcia, no tenen cap problema a agafar impuls mitjançant programes i presentadors que, directament, menyspreen la pluralitat. Capaços d’organitzar debats sobre el procés català cada dissabte amb representants del 15% dels votants del país, que sumen una alcaldia de 948. Si voleu llegir com algú els posa a lloc amb molta més gràcia que un servidor, no us podeu perdre aquesta espectacular allissada de la Marta Rojals. El dia que els mitjans públics de Catalunya palesin la meitat del sectarisme d’aquells en els quals ells mateixos treballen o avalen amb la seva contínua presència, potser podrem acceptar-los alguna mena de lliçó.

García, Esperanza (advocada).
Mentir recompensat.
Naturalment, totes les opinions són respectables. Totes, de fet, encara que en graus molt diferents, contenen algun substrat de veritat. Als opinadors, però, si és que no d’ètica professional, cal exigir-los un mínim de rigor metodològic. No es pot anar als mitjans a mentir descarnadament. Com tots sabeu, els partits ara independentistes (que en 2011, de fet, algun encara no ho era formalment) van obtenir un 38% dels vots a les anteriors eleccions municipals; aquest 24-M, s’han enfilat fins el 46%. Tot i així, en el curs del darrer “PuntCat” a TV3, l’Esperanza García no va tenir cap mena recança a dir que el sobiranisme havia baixat. De la mà de l’exconseller Espadaler, a més, va reblar el clau insistint en el seu caràcter residual a l’àrea de Barcelona. Perquè, com tots sabeu, els nous alcaldes independentistes de Badalona i Sabadell són un holograma.

dissabte, 11 de juliol de 2015

Bestiari del procés: Q. Arrufat, A. Castellà i M. Demesmaeker

Arrufat, Quim (diputat de la CUP).
Dues voltes cap a la llibertat.
Dimarts, al Parlament, Arrufat posava damunt la taula la resposta de la CUP a l’emplaçament de les entitats al voltant de la creació d’una llista civil apartidista. Curiosament, tal i com un servidor (disculpeu-me l’autocita, poc humil) proposava l’abril de 2014 per substituir la Consulta prohibida del 9-N. Es tracta d’un mecanisme a dues voltes que permet convertir el 27-S en un veritable plebiscit inequívoc i exclusiu sobre la independència, seguit, cap al febrer-març de 2016 (encara amb les eleccions espanyoles pel mig, que socarrimaran definitivament el cartutx federalista desesperat) d’unes eleccions realment constituents, amb motiu de les quals el president Mas i la resta de líders polítics sobiranistes podran retornar en òptimes condicions per definir l’orientació ideològica del nou estat. És una proposta neta, encara que no exempta de riscos i interrogants que caldrà analitzar i preveure a fons.

Castellà, Antoni (secretari d’Universitats del Govern de Catalunya).
Salvar un patrimoni del país.
Els independentistes d’Unió, fidels a l’esperit originari del partit que tan bé relata Francesc Canosa en la seva recent història d’UDC (“Entre el sabre i la bomba. Barcelona: A Contravent Editors, 2012), es reagrupen amb èxit notable al voltant de la Plataforma Hereus UDC 1931. L’objectiu, donar suport a la llista civil que potser finalment es farà realitat per concórrer a les eleccions del 27-S. Però, més enllà del gran objectiu del país, es diria que els expedientats i expulsats no renuncien a recuperar el control del patrimoni històric del partit: en el cas que els de Duran pateixin una derrota estrepitosa el dia de les eleccions plebiscitàries i es vegi forçat a abandonar el vaixell, aquest mantenir-se agrupats els permetrà tornar triomfants per prendre possessió d’una Unió que pot jugar un paper determinant com a gran marca del centre-dreta català a la nova República.

Demesmaeker, Mark (eurodiputat flamenc del N-VA).
Passem comptes.
El president de l’Eurocambra, Martin Schulz, un socialista procedent del món de la cultura, és segurament un dels polítics europeus més decebedors dels darrers anys. Aquests dies l’hem vist fent declaracions absolutament improcedents (per coactives), fins i tot mentre diumenge passat els electors grecs encara votaven. El diputat flamenc li ha retret al ple, aquesta setmana, el seu incompliment de la promesa de normalitzar la presència del català a la cambra europea. Les raons són tan evidents que no caldria esmentar-les: som la tretzena llengua de la UE amb deu milions de parlants, però no tenim estat. Més ben dit: tenim un estat que, tal i com ha destacat un informe de l’Institut d’Estudis Catalans presentat també aquesta setmana, treballa activament per fer recular la nostra llengua als nivells previs a la seva consideració pública com a llengua oficial.

dijous, 9 de juliol de 2015

Que no us entabanin: l’independentisme no recula

El darrer baròmetre del CEO, convenient amplificat pels mitjans del dependentisme, està servint per crear un relat rigorosament fals: que l’independentisme va a la baixa. És una autèntica llàstima que els mitjans catalans, fins i tot els més afins al procés sobiranista, hagin comprat com un sol home, sense dubtes, el missatge. Tal i com molts experts han anat posant de relleu en els darrers mesos, en realitat, allò que s’ha modificat linealment no és l’opinió dels catalans, sinó la mostra emprada per estudiar-la. Si en la tercera onada de 2013 un 65,4% dels enquestats volien respondre en català, en el segon de 2015 aquesta xifra havia reculat al 48,9%; en les mateixes dates, el nombre d’enquestats que reconeixien el català com a llengua pròpia es reduïa del 58,4 al 42,4% i els de pare nascut a Catalunya baixava del 53,1 al 41%. Són dades que permeten explicar al mil·límetre perquè quan es pregunta per la forma d’Estat, la preferència per la independència cau del 48,4 al 37,6% en una proporció absolutament idèntica (si de cas, un pèl inferior) a la de les preguntes abans esmentades.

Dues conclusions immediates: fa almenys tres anys que la proporció d’independentistes està assentada, tant que és pràcticament inamovible. Això assenyala tant la solidesa del projecte com la dificultat de convèncer nous sectors de la societat catalana. Segona, sembla que la mostra del CEO és ara més fiable que no pas fa tres anys: caldria que algú donés explicacions del canvi, perquè ha posat en safata als mitjans un relat negativista que és, insisteixo, clarament fals. I una darrera consideració: potser la mostra actual retrata més fidelment el desig de la societat catalana, però, és això el que es desprèn de la lectura de les dades que fan els mitjans? No és més aviat, com en el cas de la resposta a la pregunta directa sobre la independència, quin seria el resultat d’un hipotètic referèndum. La mostra actual és bona per preveure quin seria? Senzillament, no. Perquè si sabem que la part més mobilitzada i més formada i participativa (i per tant mobilitzable) és la independentista, un 42,9% de partidaris de la plena sobirania de Catalunya, amb una participació del 85% del cens (com a Escòcia) podria ser (gairebé) suficient per assolir la victòria.

dimecres, 8 de juliol de 2015

Bestiari del procés: A. Mas, N. Munté i J. Nart

Mas, Artur (president de Convergència Democràtica de Catalunya).
Bastint el front exterior.
A l’espera que, després de la seva oferta de fa uns dies a les entitats sobiranistes, es clarifiqui el panorama, el president ha reprès amb energia aquesta setmana el seu accent més fort: la batalla internacional pel procés. L’exitós viatge a Brussel·les, amb intervenció sobtada de l’ambaixador espanyol incomodant manifestament el govern belga, ha estat una passa important en aquesta tasca lenta però constant per difondre davant del món el nostre dret a existir. També, la trobada al Palau de la Generalitat amb la cònsol americana, una diplomàtica que coneix bé el nostre plet nacional i que pot jugar un paper important en el moment decisiu a l’hora de decidir la primera potència mundial a intervenir en favor d’una negociació sobre la independència. Una victòria sobiranista el 28-S canviarà radicalment la situació i la tenim a les nostres mans.

Munté, Neus (vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya).
Entrar en matèria.
La nova veu del Govern català va explicar dimarts, després del primer Consell Executiu del primer Govern en solitari de CDC, el contingut del memorial de greuges que porta per títol “'Crònica d'una ofensiva premeditada” i que consisteix en un recull exhaustiu de les accions del Govern espanyol en contra de l’autonomia del país i del benestar dels seus ciutadans. És exactament això: mentre a les xarxes socials milers d’activistes consagren el seu dia a dessagnar-se, almenys, amb bon criteri, el Govern de la Generalitat ha decidit començar a explicar perquè mantenir la dependència resultarà un drama insostenible per al nostre futur i farà directament inviable, fins a portar-los en molts casos a l’exili, el dels nostres fills. Mentre les baralletes per les llistes es perpetuen, algú surt de casa per intentar convèncer.

Nart, Javier (europarlamentari de Ciudadanos).
Exemple de regeneració.
La notícia va saltar fa mesos, però aquest dilluns tornava a la palestra, arran de la compareixença de l’europarlamentari de Ciudadanos davant la Comissió contra el frau i la corrupció al Parlament. Com tothom sap, després d’hores ingents de plató, de valor econòmic incalculable (això es pot considerar finançament), dedicades a promocionar-lo, el partit taronja representa la regeneració democràtica. Però tal i com va demostrar el cas Cañas, sovint, els més exigents amb la rectitud dels altres acostumen a tenir gat amagat. I resulta que el fosc (de passat entre mercenari i espieta) Javier Nart, assot de la corrupció dels altres, entre 1997 i 2010 va defraudar el fisc espanyol en no declarar l’existència d’un compte a nom seu en un banc suís. Ep, però ja sabeu, el frau d’en Pujol retrata tot el sobiranisme mentre el d’ells és només “peccata minuta”. La impostura dels seus plantejaments, però, acabarà per surar.

dimarts, 7 de juliol de 2015

Bestiari del procés: J.A. Duran i Lleida, P. Iglesias i O. Junqueras

Duran i LLeida, Josep Antoni (president del Comitè de Govern d’Unió).
Història expedientada.
L’epitafi podria dir: foren capaços de sobreviure a l’espasa i a la bomba, però el Pont Aeri els va matar. Fer un repàs a la trajectòria històrica d’Unió (farcida d’heroisme en la defensa de la sobirania de Catalunya, en temps tan difícils com la Guerra Civil o el franquisme) posa els pèls de punta, particularment, si es compara amb el punt de crisi al qual l’ha portat 35 anys de lideratge de Duran. Tot i les enquestes inflades, el cert és que el partit, tocat seriosament de mort, es debat entre restar fora del futur Parlament o quedar-se només al grup mixt, amb una representació testimonial. Embogida, però, la direcció actual opta per la pràctica d’expulsions massives. Una autèntica llàstima que una marca, abans, de tant prestigi, hagi estat prostituïda per líders que l’han posat al servei dels poderosos.

Iglesias, Pablo (secretari general de Podemos).
Sucursalisme en brut.
Podemos ha aprofitat la setmana per embastar el format de primàries que ha de conduir el seu líder a encapçalar la candidatura del partit a les eleccions generals. Ha decidit també que les seves llistes a Catalunya, també el 27-S, concorreran amb Podemos com a marca, seguida d’un guió i el que els desgraciats que els facin de comparsa hi vulguin afegir. Es tracta d’una humiliació en tota regla a ICV, que traslladarà a l’opinió pública una imatge letal d’absorció. Joan Herrera i Dolors Camats hauran lliurat en pocs mesos gairebé vuit dècades d’història independent de la vella formació dels comunistes catalans. La rendició va entrar en fase definitiva el dia que van afirmar que estaven disposats a fer el que fos per confluir amb Podemos, una manera ben curiosa de negociar la seva relació/submissió.

Junqueras, Oriol (president d’Esquerra Republicana).
Cop de timó.
El líder d’ERC, després d’un període massa llarg d’incompareixença, ha tornat aquesta setmana per obrir la possibilitat que sigui una sola llista transversal, sense polítics, nodrida per la societat civil, la que representi tot l’independentisme el proper 27-S. Evidentment, no es tracta de l’opció ideal, però arribats al punt d’autodestrucció on som, potser és l’única que ens permetrà deixar de barallar-nos d’una punyetera vegada. Aquest gir de campanya ha estat compatible (difícilment compatible) amb un article brillant, publicat a quatre mans amb David Fernández, en el qual els dos líders catalans més ben valorats reforcen la idea que és impossible aplicar autèntiques polítiques d’esquerra des de l’autonomisme i que el país no serà lliure si tota la seva gent no pot gaudir d’una vida digna.

diumenge, 5 de juliol de 2015

Bestiari del procés: S. Castañé, A. Colau i J. Coscubiela

Castañé, Sergi (politòleg).
Història expedientada.
Resulta imprescindible seguir el perfil a twitter d’aquest jove politòleg; aquesta setmana, la seva elaboració pròpia de les dades de la darrera enquesta d’”El Periódico” és d’allò més reveladora: reflecteix una majoria independentista situada entre els 67 i el 72 escons i un percentatge de vot estimat a les tres llistes del 47,5%. És a dir, que ho tenim veritablement a tocar. De la seva tasca, el millor, les dades que creuen el nivell d’estudis dels votants de cada partit, entre el 45,9% de la CUP amb estudis superiors i el 19,3% de Ciudadanos, amb ERC i CDC a continuació de la primera. És a dir, que l’independentisme és directament proporcional al grau de formació: és aquesta una de les claus que expliquen perquè, encara que ens entestem a fer-ho el més malament possible, ara o poc més endavant, acabarem guanyant segur.

Colau, Ada (alcaldessa de Barcelona).
Nous conceptes.
Per tal de valorar les polítiques de la nova alcaldessa, tal i com marca la cortesia, caldria esperar encara als cent dies de mandat. Tot i així, hi ha unes quantes qüestions de mètode i d’ètica política que criden l’atenció. I atès que ells ho són tant, d’exigents, potser els podem aplicar el seu mateix raser. En el cantó positiu: les accions, encara que siguin simbòliques, d’aproximació a la gent, en particular, al seu patiment, bones a risc de caure en el pur màrqueting. En el costat fosc, un inexplicable ús del “nepodisme”: vindria a ser l’aplicació de la vella tècnica de col·locació d’amics i familiars a dojo a les institucions: si mes no, un veritable atemptat a l’estètica. Si tenim en compte que ells mateixos defensen partits amb finançament públic, excusar-se en què treballen per a Barcelona en Comú és una mica justet.

Coscubiela, Joan (precandidat d’ICV a les eleccions plebiscitàries del 27-S).
Operació 1977.
Ensopegar, una vegada i una altra amb la mateixa pedra. Una de les grans preguntes que es respondran d’aquí al 27-S és: aconseguiran ensarronar una altra generació de catalans amb el miratge federal? Es tracta de repetir el guió de la Transició: si aleshores el PSC va quedar sotmès a un PSOE que prometia canvi, ara un altre sector de l’esquerra catalana vol repetir l’operació amb Podemos. Joan Coscubiela s’ha presentat aquesta setmana com a representant de l’esquerra sobiranista: resulta realment sorprenent que aleshores hagi decidit “confluir” amb un partit que nega explícitament la sobirania de Catalunya, perquè la sotmet a la decisió del Congrés dels Diputats, bandejant el pacte amb Esquerra Republicana o la CUP. L’independentisme haurà de dedicar totes les energies durant els tres mesos que ens manquen a denunciar aquesta impostura.

dissabte, 4 de juliol de 2015

Bestiari del procés: M. Cardenal, F. de Carreras i M. Casamitjana

Cardenal, Miguel (president del Consejo Superior de Deporte).
Com tothom, ni més ni menys .
El govern espanyol no només no s’ha acontentat amb pressionar per aconseguir que la UEFA obrís un expedient surrealista contra el FC Barcelona per l’exhibició d’estelades a la final de la Lliga de Campions de Berlín, sinó que ha llançat un dels seus “hooligans”, Miguel Cardenal, a lloar l’amenaça contra un club suposadament espanyol i a exigir que els catalans deixem d’utilitzar l’esport per fer política. Es tracta, en definitiva, que no fem allò que fan exactament totes les nacions del món. Perquè no volen que existim. Entretant, ocupat, ell sí, en el seu activisme polític, el president del CSD s’ha oblidat d’intervenir davant el descarat tracte vexatori rebut per l’Uni Girona de la Federació Espanyola de Bàsquet, qui pretenia obligar el club gironí a jugar la prèvia de les competicions europees tot i haver guanyat la lliga.

Carreras, Francesc de (catedràtic de Dret Constitucional).
El pas de rosca definitiu.
El gran líder ha encarregat un estudi de reforma constitucional a un dels fundadors de Ciudadanos, partit que acaba de celebrar els deu anys del seu manifest fundacional (per cert, els de l’esclat de l’independentisme, gràcies per la vostra aportació!). Les possibilitats que sigui implementada algun dia són igual a zero, però val la pena comentar els seus objectius, bàsicament, per a tots aquells que encara pensen que és possible encabir amablement el nostre país dins l’ordenament jurídic que emana graciosament de la metròpoli. La reforma, de caràcter merament tècnic, tindria com a objectius limitar (encara més enllà de la pròpia doctrina del TC dels darrers anys) el sostre competencial de les autonomies, dotar de contingut el concepte constitucional de solidaritat i atorgar més pes legislatiu al Senat. O marxem o acabarem desitjant que no hi hagi reforma.

Casamitjana, Magda (presidenta de MES).
Bracejar sobrer .
A rebuf de la publicació de la darrera enquesta pensada per impulsar la dispersió del vot independentista per la via d’una candidatura de confluència de Podemos, ICV-EUiA i Procés Constituent, la nova presidenta del Moviment d’Esquerres (MES), se n’ha desfet en elogis envers la nova força de l’unicornisme federal espanyol. Tot i l’acord amb ERC a més de 70 ajuntaments, els socialistes sortits del PSC han aportat un grau de desorientació notable a un panorama ja prou convuls. L’estirabot de Casamitjana pot respondre a la legítima decisió de reprendre el rumb de l’aliança amb un partit espanyol com Podemos o bé a una estratègia de negociació adreçada a marcar perfil per encarir en millors condicions la seva aliança futurible amb Esquerra. És, doncs, doblement preocupant: per incoherència en el primer cas, per mesquinesa partidista pròpia de la més vella política en el segon.

dimecres, 1 de juliol de 2015

Bestiari del procés: J. Sánchez, P. Sánchez i M. Serra

Sánchez, Jordi (president de l’Assemblea Nacional Catalana).
Greu responsabilitat.
Vagi per endavant: sé que és poc rellevant, però aprofito aquesta tribuna per dir-hi la meva al respecte: sempre m’ha semblat perfecta una llista unitària. Només he posat una condició: que, tot just després d’acordar-la, Artur Mas, Oriol Junqueras i David Fernández sortissin conjuntament a presentar-la. En cas contrari, ara i sempre el que ha calgut és no fer-ne motiu d’enfrontament caïnita, acordar un full de ruta comú i tirar endavant. Desgraciadament, el president, a menys de cent dies del plebiscit, ha decidit tornar a posar entre l’espasa i la paret les organitzacions de la societat civil que donen vigor des del primer dia al procés. El president de l’ANC haurà de fer gala d’una habilitat a prova de bomba perquè aquest repte no esberli greument (com ja va passar amb l’acceptació del procés participatiu del 9-N) la unitat interna de la millor eina que encara tenim.

Sánchez, Pedro (candidat del PSOE a la presidència del govern espanyol).
No nacionalisme alarmant.
Sota una immensa bandera espanyola, ningú és capaç de distingir una part del seu discurs del de Mariano Rajoy. Presentat com a candidat a la Moncloa amb el lema “Més Espanya” (de debò, no és de Manuel Fraga) aprofita per desbarrar amb la posada en escena d’un nacionalisme asfixiant. El seu discurs és encara més lamentable. Afirma, tan tranquil, que hi ha coses, com la unitat d’Espanya, que no es poden votar. I reprèn el gastat argument de la tria d’identitats que aquí ningú exigeix: demanem, només, el poder per decidir com ens governem, no pas per dir a cada ciutadà (com fan els espanyols) quina identitat, per collons, ha de sentir com a pròpia. Així, doncs, Sánchez transita tranquil·lament cap a la vulneració dels drets fonamentals. Tot apunta a que, arribats al moment decisiu, faran de crossa de la repressió.

Serra, Màrius (escriptor).
Tàctiques de guerra mediàtica.
Aquesta setmana, escena curiosa. Màrius Serra coincideix en una terrassa, de costat, amb Ferran Toutain, un dels prohoms del dependentisme a Catalunya, i explica a les xarxes socials part de la seva conversa radical espanyolista. Una equivocació que un digital amplifica i l’espanyolisme aprofita per a extreure’n les habituals conclusions delirants. Ben aviat, el gran i desvagat Josep Ramon Bosch, pinxo amenaçador habitual, ara reconvertit en mode insult (perquè li dirà “xivata”, en femení? És misogínia?), apareix per llançar-li tota mena d’improperis. Són dels primers d’una llarga llista que inclou, en la llengua de l’imperi, “gusano, chivata traidora, puta rata cobarde, hijo de perra, gentuza, llepaculs, marujon, alcahuete, papafrita, subnormal, soplón, acusica, acusón, espía, malsín, cizañero, bellorife, esbirro, verdugo, puta rata nazi chivata”. La desproporció entre l’error i la histèria desfermada és tan bèstia que, com diu l’escriptor, es demostra que el victimisme, afortunadament, ha canviat de bàndol.

dimarts, 30 de juny de 2015

Bestiari del procés: Q. Masferrer, C. Punset i A. Rivera

Masferrer, Quim (actor i presentador de televisió).
Perseguir la llibertat d’expressió.
Certament, de vegades, tots cometem errors. Cal esforçar-se a no donar carnassa a una tropa que està amatent a tergiversar tant com pugui la realitat, a deformar-la i obscurir-la tant com calgui, fins a fer-la irreconeixible. Aquesta setmana ha tocat a en Quim Masferrer sofrir l’encalçament dels mitjans dependentistes, després que un conegut digital en hores baixes l’assenyalés falsament, presentant com a insults a tots els espanyols allò que només eren vituperis adreçats al govern del Partido Popular. La capacitat dels nostres adversaris per modificar la realitat, però, té límits i, en aquest cas, existeixen vídeos que permeten recuperar exactament les paraules i el context exacte de les opinions d’un Quim Masferrer que, generós, sempre veiem lliurat en suport a les entitats sobiranistes en mil i un actes arreu del país. I és aquest servei el que incomoda.

Punset, Carolina (portaveu de Ciutadans a les Corts Valencianes).
“Hooligan” dels Països Catalans.
Després de no trobar la seu de les Corts valencianes, la Punset es va lluir dijous, durant el debat d’investidura del nou president de la Generalitat valenciana, amb un discurs carregat de supremacisme espanyol. De menyspreu per la seva pròpia llengua i de la seva terra d’acollida: denúncia delirant de la immersió a un territori on milers de pares veuen negat el seu dret a escolaritzar els fills en valencià. Acusació d’aldeans, amb un menysteniment cap als pobres aborígens digne de colonitzadors pujats a cavall. Sorpresa, sobretot, per la seva fe pràctica en l’existència dels Països Catalans: minuts i minuts dedicats a parlar de la situació i de l’acció del nacionalisme català al Principat. Us imagineu que algú dediqués el temps de la seva intervenció en un debat tan central al Parlament català a parlar sobre el País Valencià? Ni la CUP, tu.

Rivera, Albert (candidat de Ciutadans a la presidència del govern espanyol).
Exili espanyol.
Finalment, el líder de Ciudadanos ens deixa i emprèn l’aventura espanyola. No cal dir que, convençut com està ell de la necessitat de regenerar la vida política del seu país, ben segur, serà la seva darrera legislatura en política: en acabar-la, si tot rutlla a Madrid amb normalitat, portarà ja 13 anys xuclant de la mamella dels pressupostos públics. La seva atzagaiada de la setmana ha consistit a entrevistar-se, de la mà de l’eurodiputat Juan Carlos Girauta (no sabem si també hi era present el suís Javier Nart) amb el líder dels liberals europeus per demanar formalment l’expulsió de CDC del grup al Parlament d’Estrasburg, sota l’acusació que el partit vol fer sortir Catalunya de la Unió Europea. Surrealista. Contaminar la imatge del país al món, aquesta és la funció del dependentisme més actiu.

diumenge, 28 de juny de 2015

Bestiari del procés: P. Iglesias, M. de los Llanos de Luna i A. Mas

Iglesias, Pablo (secretari general de Podemos).
Nova política des de la caverna.
Després de l’èxit relatiu a les municipals, allà on Podem ha confluït amb altres forces amb més arrelament històric i social, Iglesias referma ara la seva estratègia per concórrer en solitari a les generals espanyoles. A Catalunya l’escenari serà segurament prou diferent: cal confluir per evitar una victòria esclatant de l’independentisme. De fet, per frustrar-la val pràcticament tot. Aquesta setmana no ha dubtat a basar els seus atacs contra el president de la Generalitat en la intoxicació electoral fabricada pel Ministerio del Interior de Fernández Díaz i publicada per “El Mundo” de Pedro J. Ramírez. La difamació com a eina de construcció del discurs polític. L’enfangament del camp, però, no aproxima Podem, precisament, a la nova política, sinó que l’equipara a les tàctiques més quinquis del vell bipartidisme. Cal que ERC i la CUP s’hi posen les piles per despullar-ho.

Luna, Maria de los Llanos de (delegada del Govern espanyol a Catalunya).
Majoria petonera.
Ocupada fins ara, bàsicament, a perseguir ajuntaments que es declaraven sobirans, pagaven els seus impostos a través de l’hisenda catalana o no penjaven l’estanquera, sembla que el darrer èxit de la delegada del govern espanyol a Catalunya ha estat el de posar tota la carn a la graella en l’organització de massives jures de bandera de civils a la caserna del Bruc, a Barcelona, com la que tindrà lloc aquest matí. Els mitjans espanyolistes, curulls d’orgull no nacionalista, han donat compte de la descomunal mobilització obtinguda enguany: 600 persones! Més que a Madrid! Senzillament espectacular. No sé perquè ens entretenim a ponderar manifestacions, cadenes humanes o V; la gentada que és capaç de treure al carrer l’espanyolisme a Catalunya és cada vegada més impressionant. 600 persones, “apostoflant”.

Mas, Artur (president la Generalitat).
Turbo masista.
El president Mas ha comès un error notable, si analitzem el pas des del punt de vista dels interessos generals. Quan tot era preparat per llançar la seva candidatura i les tres llistes sortir al carrer, acomboiades per una potent campanya de suport de la societat civil impulsada per l’ANC i l’Òmnium, ha decidit tornar a obrir en les entitats un debat irresoluble. Senzillament, és impossible que les organitzacions creades per fer campanya transversal es decanten per cap partit o lideratge individual. L’entrevista de dilluns a TV3 va servir per remarcar l’error del moviment tàctic: més de la meitat del temps dedicat a parlar d’ell i del seu paper. Entretant, milions de catalans (a favor o en contra) esperen que comenci d’una vegada per totes el debat sobre la independència. Perquè si volem unes eleccions plebiscitàries només hi ha una manera d’aconseguir-ho: parlar dels pros i els contres de la independència.

dissabte, 27 de juny de 2015

Bestiari del procés: I. Arrimadas, J.A. Duran i Lleida i G. Galdón

Arrimadas, Inés (diputada de Ciutadans al Parlament de Catalunya).
A menys, i espera.
A desgrat d’ells, Catalunya és una nació i no tenir-la com a prioritat els passarà factura. Albert Rivera ha decidit fer les Espanyes i ens deixa la diputada Arrimadas, una candidata monolingüe incapaç de connectar fins i tot amb una certa part de l’electorat natural de Ciudadanos. L’aventura en solitari d’Unió i els primers compromisos de governabilitat a les institucions autonòmiques i municipals espanyoles posen damunt la taula els primers signes d’erosió en les expectatives electorals del partit. Dels més de vint diputats de les enquestes anteriors a les municipals a una xifra sensiblement inferior. De fet, segons el darrer baròmetre d’”El Periódico” la suma del PSC, PPC i Ciudadanos s’ensorraria dels 48 actuals a uns futurs 33-36 escons, ni tan sols compensada per l’entrada d’UDC; la de la dreta espanyolista de populars i neolerrouxistes, en solitari, dels 28 als 25-27.

Duran i Lleida, Josep Antoni (president del comitè de govern d’Unió Democràtica).
Directe a les roques.
La setmana, després de l’entrevista entre Duran i Mas a Palau, ha anat cristal·litzant el definitiu trencament entre convergents i unionistes. Tot i els moviments anteriors que apuntaven a una fugida d’estudi, el de la Franja ha manifestat que es veu amb força per presentar-se, bé el 27-S, bé a les eleccions generals que s’esperen immediatament a continuació. Sí, és tota una alegria per als qui creiem que la castanya d’UDC en solitari ha de ser personal i intransferible. Duran ha de deixar clara quina és la seva herència de més de tres dècades de control del vell partit demòcrata-cristià: una organització trinxada per dins i irrellevant al país. 6 o 7 escons segons el darrer baròmetre d’EPC. Veure Duran al grup mixt del Parlament Constituent serà un gaudi difícilment superable.

Galdón, Gemma (membre del Consejo Ciudadano de Podemos).
Aterra, si us plau.
L’emissora comtal no perd pistonada. Al dia següent de l’enquesta del GESOP, la que, com acabem de comprovar a les municipals, multiplica sempre per dos el dependentisme i divideix sovint per la meitat algunes de les forces sobiranistes, a Can Basté apareix a la tertúlia la precària Gemma Galdón. Ja sabeu, precària en idees, que no en compte corrent. Parla del full de ruta pre-acordat el 14 de gener com d’un impossible per a, acte seguit, amb suprema impostura, afirmar que el Parlament espanyol pot autoritzar a Catalunya un referèndum sobre la independència. Galdón, baixa, aterra, que justament això és el que Tribunal Constitucional ha negat explícitament en les seves darreres sentències. Així que ara cal una reforma del text sagrat i per dur-la a terme només fa falta que hi donin suport un 410,7% dels catalans. Tot molt viable.

divendres, 26 de juny de 2015

Masisme a tot drap

L’entrevista al president de fa uns dies va posar de relleu un element, des del meu punt de vista, altament preocupant: la seva no acceptació, sota cap concepte, d’un lideratge plural del procés. De fet, aquest capteniment, per a mi, definitivament invalidant, ha estat una característica essencial de la seva presidència durant aquests tres anys: incapaç de solidificar confiances, cancel·lació unilateral de la Consulta del 9-N i substitució, també per pebrots, pel procés participatiu final, tan espectacular com ineficient. Anem als orígens de tot plegat: la societat catalana va dir clarament a les urnes el novembre de 2012 que volia encetar un procés cap a la plena sobirania sota el lideratge d’Artur Mas, però el va fer recular, amb l’objectiu que tingués els contrapesos necessaris. Davant la Mònica Terribas, però, el president va tornar a afirmar que calia que algú (ell, a poder ser, encara que es va mostrar disposat a sortir d’escena) guanyés clarament i que fos simplement complementat per alguna altra força.

Mas no creu en, per exemple, un model de tres forces (centre dreta liberal, centre esquerra social-demòcrata i extrema esquerra anti-capitalista) amb una força relativament semblant, pactant la Catalunya constituent amb l’aportació de tothom. Que és a on podríem anar amb les eleccions del 27-S, tal i com estan plantejades ara. Diu que el procés necessita aquest lideratge fort i que el món no entendrà una altra cosa. Nega que l’assumpció per les tres llistes d’una marca comuna i la coincidència en actes de campanya conjunts permetin visualitzar un front comú, si se superen els 68 escons en conjunt. El seu plantejament és clar: o llista unitària, o guerra total. Sense posicions intermèdies d’unitat d’acció des de la diversitat. Anem, doncs, al caïnisme total amb l’objectiu de reforçar el seu lideratge. En l’àmbit sobiranista, ara que el president ha guanyat credibilitat amb la mort de CiU, molts estan disposats a jugar-hi. Però en tota guerra hi ha morts i ferits i no tots són de l’altre bàndol. I, per desgràcia, amb les pròpies forces tan afeblides fem la derrota més possible. Que tinguem sort.