Acte d'Estat: entre la il·lusió i la impotència

El passat 3 de març vaig tenir la fortuna d'assistir a l'Acte d'Estat organitzat per bons patricis al Teatre de la Faràndula de Sabadell. En van prendre part alguns dels principals referents independentistes. Ple fins a la darrera butaca (mil cent persones), es respirava un magnífic ambient. El curt de l'Àlex Fenoll va ser una excel·lent entrada per a uns discursos, breus i dinàmics, alguns més al gra, altres més circulars. En tot cas, una bona festa.

Com es tractava d'un acte que, tot i la seva estructura, s'adreçava més a l'emoció que al raonament (prou convençuts que semblàvem els mil cent, encara que potser no prou animats!), la vetllada de la Faràndula va aixecar en mi dos sentiments, no sé quin amb més força.

D'una banda, alegria per la gentada i pel compromís de persones tan diverses, procedents de totes les tendències del sobiranisme i de partits i associacions que se'n reclamen o no. Una autèntica alenada d'unitat. Però, potser precisament en el mateix moment de percebre aquesta possibilitat de fer pinya, una pregunta que cau com una llosa i consumeix les il·lusions: per què resulta impossible concretar políticament aquesta força i aquesta unitat en quelcom constructiu i decisiu per a conduir el nostre país a la llibertat. Per què aquesta força que s'ha manifestat tantes vegades en els darrers tres anys (manifestacions, Consultes, actes patriòtics diversos) s'evapora amb la mateixa facilitat amb la què es fa visible.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas