Ves al contingut principal

Catalunya no era un regne: i què?

De vegades caiem de quatre grapes en les provocacions dels nostres enemics. Un amic em reenvia la pàgina web d'Histocat, on s'apleguen testimonis documentals on s'anomena el nostre país amb l'expressió Regne de Catalunya. En realitat, es tracta de simples mencions de caràcter genèric. No, el nom oficial del nostre país era el de Principat de Catalunya i Comtats de Rosselló i Cerdanya. I no passa res, perquè el que compta és que Catalunya fou un estat dotat de plena sobirania compartida entre el monarca i la terra fins a l'ocupació borbònica d'inicis del Setcents.

Catalunya mantingué una mera dependència formal dels hereus dels reis francs fins al segle XIII. A la pràctica, però, es configurà com un territori lliure dotat de plena sobirania. El seu monarca, però, en ser-ho també del Regne d'Aragó i per tant ostentar ja el títol de rei, mai no tingué la necessitat de dotar "de facto" Catalunya d'aquesta distinció. Junts formaren i desenvoluparen amb l'adquisició de nous territoris (els Regnes de Mallorca i València) l'estructura confederal de la Corona d'Aragó.

Quan els nostres enemics diuen que Catalunya no fou un regne el que volen es dir que mai no exercirem la sobirania. Per replicar-los no cal entrar en el seu joc i discutir sobre si el nostre país tingué o no aquest títol. El que cal és demostrar-los (és ben fàcil), que Catalunya disposà d'un sistema polític propi de plena sobirania compartida amb el monarca, fins i tot el més complet en comparació amb el que desenvoluparen els altres tres territoris de la Corona d'Aragó que sí tenien la definició de Regne. Resumint en tres aspectes clau:
  • El rei i la terra aprovaven conjuntament a la Cort general l'única legislació de caràter general que podia aplicar-se al país.
  • El país disposava de la màxima instància de justícia i cap reu (fora dels eclesiàstics) podia ser extret fora d'aquesta jurisdicció per ésser jutjat.
  • Catalunya recaptava i gestionava la totalitat dels impostos generals que es recaptaven en el seu territori.

Comentaris

  1. A la capçalera dels manuscrits Jacme I s'anomena "Comte de Barcelona", però no era comte, ni del comtat d'Urgell, ni del d'Empúries, ni del de Foix, ni del de Pallars (que formaven l'antic principat de Catalunya, del qual ell n'era príncep). No ha existit mai el coronament d'un territori com a regne...senzillament territori esdevenia regne quan el seu senyor era coronat rei, així doncs, el "principat de Cathalunya" o conjunt dels diferents comtats, a partir de la coronació d'Anfós com rei, va esdevenir, de facto, el "Regne de Catalunya", com certifica el seu rei Jacme I.

    http://cataloniahistory.blogspot.com/search/label/21

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…