Ves al contingut principal

Esquerra, la coherència i la dignitat

Les enquestes auguren a Esquerra un pèssim resultat a les properes eleccions autonòmiques. Encara que la fase aguda de la conflictivitat interna sembla momentàniament superada (amb les faccions de Carod i Uriel Bertran, però, olorant ja la sang del seu enemic abatut), no sembla que les expectatives electorals hagin aturat la caiguda darrerament. Més enllà de les enquestes, les convocatòries electorals realitzades amb posterioritat a la conformació del segon Tripartit (municipals, generals i europees) han estat un veritable via crucis per als republicans, amb caigudes d'entre el 40 i el 50% dels seus suports. El cert és que, des de que Artur Mas i Zapatero sortiren de la mà per la porta de la Moncloa, aquell dia del llunyà mes de gener de 2006, la direcció d'Esquerra ha anat sempre a remolc dels esdeveniments. Després de l'aposta estratègica de l'aliança d'esquerres bastida en 2003 ha mostrat una nul·la capacitat d'adaptació als esdeveniments.

I és que traïció socialista d'aquell pacte exigia una resposta immediata de dignitat. Esquerra no va saber trobar-la i la seva desorientació continua gairebé quatre anys més tard. Aquella ganivetada per l'esquena demanava la sortida immediata del Govern (no pas una vergonyant expulsió) i l'obertura d'una nova etapa d'oposició frontal al nou Estatut i als autonomistes des de l'oposició. Tot i que els militants van forçar la direcció a defensar el no en el referèndum estatutuari, la direcció d'Esquerra va reaccionar el dia següent assumint el text escapçat contra el qual havia fet campanya i es va afegir immediatament al bloc autonomista. D'aquest pecat ve la conformació d'un segon tripartit. Ingenu de mi (que no penso en cadires ni beneficis personals), sempre m'he preguntat com va ser possible que Esquerra tornés a fer Govern, com si res no hagués passat, amb aquells que l'havien expulsat del primer Tripartit només tres mesos abans just després d'assestar-los una punyalada per l'esquena?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…