Ves al contingut principal

L'esquerra i les lleialtats nacionals

Encara que els sociates d'aquí no ho admetran mai (els hi va el negoci), l'experiència Zapatero (aquell home simpàtic que sempre saps que t'està enganyant) ha acabat de soca-rel amb la tradicional cantarella de molts progres catalans que amb l'esquerra espanyola ens podem entendre millor. No, no, l'esquerra espanyola continua essent molt més espanyola que esquerra. En els moments clau sempre ha estat així. Fins i tot quan, com ara durant la Guerra Civil espanyola, calia un sentit de solidaritat ibèric més fort en la lluita contra el feixisme, la realitat era la que era. Llegiu si no un fragment de la duríssima carta que el soldat badaloní al servei de la República espanyola i bon patrici Francesc Padrós escrivia al seu amic Josep Maria Riera i Milà, des d'Aranjuez, en la rereguarda immediata del front de Madrid, el 12 de febrer de 1938:

"Avui que em trobo lluny de Catalunya, que convisc amb analfabets d'altres regions que es molesten al oir la nostra parla, que comparo l'abundància de la nostra terra amb aquestes terres ermes, que no observo indústria, un comerç distint del nostre, que faig un parangó amb els caràcters, amb les voluntats, amb el tracte, inclús, sempre, sempre, se'm col·loca Catalunya al devant dels meus ulls, sempre, sempre, s'apoderen de mi els mateixos desitjos de retornar a la meva estimada pàtria i oblidar-me de tots aquests rencors mals dissimulats que senten per nosaltres, catalans. Em subleva la sang al sentir un crit de "catalán!" al demanar la presència d'un de nosaltres. Em produeix una sensació de ràbia irreprimible el constatar la diferència que denoten els castellans "intel·ligents" envers nosaltres quan es planteja qualque qüestió intranscendent entre els artillers. No sé explicar les meves sensacions al oir, en boca d'un analfabet, les sentencioses paraules "Hablad claro!". La rèplica, obvi, dir que és contundent. A voltes, fins i tot se'ns escapa un mal gest irreprimible [...]. Tot l'expressat reforça més i més el meu criteri. Veig una poca comprensió, una enveja, una antipatia, una incultura, que cada dia em sento més català i estimo més la meva terra".

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.