Quan es perd la dignitat

Quan, a finals de gener de 2006, l'amic Zapatero i el líder de CiU Artur Mas van pactar l'Estatut de la Moncloa, van certificar la defunció de l'ambiciós text del 30 de setembre anterior. Un projecte avalat per gairebé el 90% dels escons del Parlament català va ser substituït per un altre d'irreconeixeble, on van decaure els elements clau per fer un salt endavant. La sociovergència defensà el sí amb el suport de tots els poders de l'establishment. Tot i així, no aconseguí arrossegar al vot afirmatiu més que a 1.881.765 vots (pels 2.297.042 vots a CiU, PSC i ICV a les anteriors eleccions al Parlament de Catalunya el 2003), amb un lamentable 49,42% de participació.

Però el més important és que, acceptant una rebaixa de plantejaments que frustrava les motivacions profundes que havien fet inajornable la revisió de l'Estatut de 1979 (sobretot, pel que feia al finançament, com hem pogut comprovar aquest mateix any), la sociovergència impulsà el país a renunciar a la seva pròpia dignitat, escarnit pel ribot d'Alfonso Guerra. Per això, ara, a ningú no pot sorprendre que el Tribunal Constitucional es vegi amb cor de procedir a una nova amputació del text estatutari. La nostra classe dirigent ha deixat ben clar que és capaç de vendre's per no res. Per això, a Madrid no tenen cap dubte que l'stablishment català tornarà a entomar el que calgui. Ja podem preparar-nos a sentir les noves crides a la responsabilitat de la sociovergència. Serà difícil portar aquest país més avall.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)