Ves al contingut principal

Donar la cara per ells

L'aplicació de la Llei de la Dependència constitueix un dels millors exemples de la contradicció que suposa que els independentistes dediquin les seves energies i esforços a gestionar l'autonomisme des del Govern de la Generalitat. A banda de l'acceptació d'una invasió competencial innegable (ERC va decidir mirar cap a una altra banda per fer prevaldre el seu esperit d'esquerra), la gestió del desplegament de la llei des de la conselleria d'Acció Social que dirigeix la Carme Capdevila ha estat criticada per la manca de mitjans i la lentitud dels seus procediments. El Govern espanyol ha boicotejat reiteradament l'aplicació de les noves ajudes a les persones dependents, obligant la Generalitat a posar damunt la taula bona part dels diners que, segons els compromisos inicials, corresponia aportar a l'administració central.

Tot plegat ha difós a l'opinió pública una idea molt deficient de tot el procés. I davant d'això, un es pregunta: no seria més lògic que els independentistes ens mantinguéssim al marge, criticant les immenses deficiències que provoca l'autonomia. Que de manera punyent féssim notar la manca de recursos amb què l'espoli fiscal ens deixa per atendre necessitats tan bàsiques com les de les persones dependents. No, en comptes, d'encapçalar aquesta crítica, que a alguns dels nostres conciutadans podria convèncer sobre la necessitat de disposar d'un Estat propi, hem decidit donar la cara i assumir les crítiques de l'opinió pública sense fer cap retret a Madrid. Això és massa, ara els autonomistes ja no han de defensar les misèries que provoca el seu anar fent: ara ja tenen independentistes que donen la cara en defensa d'allò en què, teòricament, no creuen!

Comentaris

  1. Completament d'acord amb aquesta reflexió.
    De la llei de dependència, que afecta a milers de famílies catalanes, ja ni se'n parla públicament.I de mentre, els afectats, van morint per l'edat...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…