Ves al contingut principal

Donar la cara també per Samaranch

La casualitat ha volgut que poc després de conèixer la notícia de la mort de Juan Antonio Samaranch, tingués una reunió al Parlament de Catalunya. Qüestions d'edició de textos històrics, no penseu malament. Mentre esperava l'arribada de tots els citats, pensava en la realitat, més que previsible, que cap ni un dels 135 diputats acreditats a l'hemicicle parlin dels veritables "mèrits" del Samarach falangista. Curiosament, qui va sortir del Palau de la Generalitat com a president de la Diputació provincial franquista, ha tornat per rebre el darrer adéu de la classe política autonomista (els seus companys d'establishment) sense haver renegat mai, mai, mai del seu passat polític. És una altra de les estafes de l'autonomisme: haver assumit l'herència del franquisme en tants àmbits i persones sense la més mínima acritud.

Als autonomistes ja els coneixem prou. Es retraten cada dia. El més difícil d'acceptar és que tampoc ni un sol dels diputats independentistes presents al Parlament alçarà la veu. Encara menys els qui són al Govern. Una vegada més, als membres d'ERC amb càrrec al Tripartit els correspon donar la cara pels autonomistes. Sentir l'Anna Pruna ponderant les virtuts del personatge feia veritable angúnia, per no parlar de les excuses ridícules d'en Carod davant l'acte indigne de cedir el Palau de la Generalitat. Quin escarni per a tants militants de l'Esquerra d'en Macià i Companys morts i exiliats!

No és només que Samaranch fos un agent actiu mai penedit al servei del règim franquista a Catalunya, és que, encara després, va treballar amb eficàcia per dissipar la catalanitat dels Jocs de Barcelona '92 i arrodoní la seva tasca al capdavant del COI forçant una reforma de la mateixa Carta Olímpica per tal d'aconseguir que els atletes catalans mai puguin competir en representació del seu país. Aquest també és el seu pestilent llegat. Tot això, els càrrecs d'ERC en l'àmbit esportiu (i els altres sembla que també) han decidit oblidar-ho. Amnèsia i engany. Desvergonyiment i indignitat moral. Pena, molta pena.

Comentaris

  1. Imatge per a la història: un vicepresident i un conseller de la Generalitat del partit republicà que va trair Francisco Franco amb qui va col.laborar Samaranch, retrent honors al falangista mort, en un minut de silenci al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat.
    O s'han tornat bojos, o el partit repblicà és amnèsic, o realment no és que no els quedi un gram de vergonya, sinó que mai han sabut el què és.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…