Ves al contingut principal

Els autonomistes i l'urbà de Piazza Venezia

Fa alguns anys, a Roma, vaig tenir l'oportunitat de contemplar encuriosit les gesticulacions mecàniques, gairebé ridícules, de l'urbà de la Piazza Venezia. Un policia tot de blanc, ben empolainat, sembla de gala, amb un barret tipus colonial anglès, amb aquella passió pels uniformes que sempre que tenen ocasió manifesten els italians. Constituïa aleshores (em penso que encara avui) un autèntic pol d'atenció per als turistes; els romans, però, a força de costum, suposo que ni el veuen.

En aquella figura, a l'espera de la sentència del Tribunal Constitucional que esbudellarà l'Estatutet de la Moncloa, hi trobo reflectits els partits polítics catalans de l'establishment autonomista. Com l'urbà de la ciutat eterna se situen al bell mig de l'escenari, sempre a la recerca de la centralitat, però alhora, pujats a sobre d'un pedestal ben alt que els separa de la realitat. Gesticulen i gesticulen. Res més. En realitat, com tothom sap, els conductors italians fan exactament el que volen, passant absolutament d'aquella mena de ninot.

Ben bé com aquí, on els veritables amos del carrer deixen als dirigents autonomistes fer la seva política de joguina mentre ells mantenen a les seves mans les regnes veritables del poder. Aquí, els conductors, els ciutadans, també passen cada dia més de les seves indicacions, perquè saben que, encara que no s'aturen mai en els seus rítmics moviments (sempre la tàctica, el regat curt de mires) les seves decisions, en realitat, no serveixen de res. I així continuen, gesticulant i gesticulant. Absolutament ridículs.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.