Ves al contingut principal

Els desastres de la guerra contra Catalunya (II)

Tal i com ens explica el professor Josep Maria Torras i Ribé ("La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714), Dalmau, 1999), la tardor del 1707 les tropes franco-espanyoles iniciaren la primera gran operació de la darrera fase de la guerra d'ocupació de Catalunya: la conquesta de Lleida. A la devastadora preparació dels encontorns i al setge, seguí una repressió acarnissada de molts dels habitants de la capital de ponent i les poblacions properes. Després de les capitulacions se succeïren execucions sumàries al carrer dels més significats austriacistes.

La ciutat de Lleida fou lliurada al "saqueig indiscriminat de la soldadesca, sense respectar els temples i els edificis religiosos, on s'havien refugiat molts habitants per fugir dels combats, molts dels quals foren passats per les armes com a represàlia". Les mateixes tècniques de terrorisme militar foren aplicades poc després a la ciutat de Tortosa i els seus voltants. Testimonis borbònics afirmaran aleshores sobre Catalunya: "para volverla a recobrar es precisso un grandíssimo poder que lo vença, y supere todo por la absoluta y última ley de la guerra, o bien en caso de no elegir el medio del summo poder, sino de una conquista más regular, parece será preciso discurrir y aplicar los medios proporcionados para antídoto del veneno que los sediciosos han esparcido". Encara que ni el Memorial Democràtic ni l'actual alcalde radical-monàrquic de Lleida no en vulguin saber res, aquests bons patricis també mereixen memòria.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.