Ves al contingut principal

Els padrins de Juan Antonio


Ahir, un diari digital, l'e-notícies, publicava la fotografia que encapçala aquest post. Correspon molt probablement a l'any 1955. Tots els protagonistes hi apareixen uniformats amb els símbols propis de Falange. Sostenen la immensa corona de llorer (probablement dedicada als "héroes de l'alzamiento") dos homes: un jove Juan Antonio Samaranch i, quinze anys més gran, un dels seus padrins a la Barcelona del ple franquisme, José Solano Latorre. Després d'anys d'esportista indolent de bona família, aquell any 1955, Samaranch iniciava la seva carrera política, estrenant-se com a regidor d'esports a l'Ajuntament de Barcelona. Solano Latorre l'acompanyava en el consistori com a tinent d'alcalde de patrimoni, en representació del terç familiar.

Solano Latorre, home de rictus propi de les seves funcions dins el règim, era un militar barceloní que presentava les millors credencials: havia participat en la repressió dels Fets d'Octubre de 1934 i en la conspiració de la fracassada revolta del 19 de juliol de 1936 a Barcelona. Des de 1945, durant el període més intens de la repressió política contra els primers brots de nova resistència al règim, exercí com a capità de la Policia Armada a Barcelona i el 1951 fou nomenat sotscap del Movimiento Nacional a la Provincia de Barcelona. Abans de retirar-se de la vida pública, Solano fou entre 1956 i 1960 secretari polític del Governador Civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, home enfrontat a Porcioles que fou cessat arran dels Fets del Palau.

Aquella imatge de 1955 és testimoni d'amistat i de comunió ideològica. També, del tipus de padrins sinistres que ajudaren Juan Antonio Samaranch a progressar dins la Falange i el règim franquista. El 1973, quan l'escalada havia donat ja fruits importants, amb el seu nomenament com a president de la Diputació de Barcelona, Samaranch no dubtà a agrair personalment a Solano Latorre tot el que havia fet per ajudar-lo en les seves primeres passes en la política. Samaranch no oblidava el seu passat: nosaltres tampoc, encara que als de la brigada de narcòtics els incomodi.

Comentaris

  1. EL FALANGISTA JUAN ANTONIO SAMARANCH TORELLÓ VERSUS EL SOCIALISTA NARCÍS SERRA.

    Rafael del Barco Carreras


    En la plaza San Jaime, ante la Generalitat, antes Diputación, y la Alcaldía, y después en la Catedral, estaban TODOS y su TELE, que son todas. Eché a faltar algún representante de la Familia FRANCO, cuyos intereses bancarios en Barcelona tan bien representó el difunto. Quizá no fuera “políticamente correcta” su presencia.



    Aprovechando, Narcís Serra, nos contó que ya en 1979, recién alcalde, compartieron juntos el sueño de las OLIMPIADAS. En silencio, de camarada a camarada. De ser su jefe en la Diputación del MOVIMIENTO pasaba a amigo confidente del también camarada SOCIALISTA. Los extremos se tocan y se funden cerrando un círculo. La solución TOTAL, la llamada Transición, repartir cargos a la llamada Izquierda, a sus jefes ¡claro!



    Y Jordi Pujol y Pascual Maragall, juntos ante las cámaras, rieron alguna anécdota de Samaranch. “No lo hacéis bien”, decían que les decía a TODOS, incluido el Poder Central. Broncas del convertido por el COI, y ya la presidencia de LA CAIXA, en el hombre más poderoso de Cataluña, y puede que de la España de entonces.



    Entre las confidencias en 1979 seguro se consultarían la ficticia huida de Antonio de la Rosa (íntimo del Movimiento) por el desfalco del Consorcio de la Zona Franca, que de financiar junto al Banco Garriga Nogués (Banesto) al Movimiento y la llamada Derecha Democrática pasaría a financiar a los Socialistas de Narcís Serra. Para ello acusarían a cualquiera salvando a Javier de la Rosa.



    Quizá pasado el tiempo, y vista por Samaranch la nebulosa política de Narcís, se negaría a su más ferviente deseo después que le echaran de Vicepresidente del Gobierno Felipe González por espiar del Rey para abajo, hacerle heredero, Presidente de LA CAIXA. Si con los Juegos Olímpicos hizo el primer y mayor favor histórico a la Ciudad de Barcelona, evitar entregarle LA CAIXA, sería el segundo. Narcís con quebrar la Caixa de Cataluña tendría suficiente. A considerar que Isidre Fainé se negó en redondo a absorberla.



    Alguien ha dicho que solo falta MANUEL FRAGA… es un error… falta echarlos a todos, sus herederos, con una DEMOCRACIA REAL Y ABIERTA… desatar por fin el “atado y bien atado”… que además el nudo gordiano está podrido por el MAYOR FRAUDE INMOBILIARIO-FINANCIERO de la Historia de España.

    Ver el www.lagrancorrupcion.blogspot.com referencias del libro RICOS POR LA PATRIA.

    ResponElimina
  2. Salut company! T'he descovert el teu blog per un comentari en una notícia de TV3 ( la seva ), fantàstic!
    Et recomano una visita al blog d'un company, Carquinyol, sobre el mateix tema.
    http://badiumicacos.blogspot.com/2010/05/les-cartes-de-l.html
    Jo, al meu blog tambè em vaige fer ressò de la notícia.
    http://tobuushi.blogspot.com/2010/04/un-altre-fill-de-puta-al-canyet.html

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…