Ves al contingut principal

Els que sí mereixen homenatge

Amb només tres anys de diferència van néixer a Barcelona dos nens cridats a jugar un paper absolutament confrontat en la dramàtica història del nostre país. El 1917, veia la llum Wenceslau Trepat i Riba; el 1920, Juan Antonio Samaranch Torelló. A un el coneixeu, de l'altre, ben segur, no n'heu sentit a parlar mai. Trepat fou un noi de l'Eixample, fill d'un funcionari de l'Ajuntament de Barcelona, aficionat a l'excursionisme i al futbol, amant dels banys a la Barceloneta. De ben jove entrà a treballar als despatxos de l'empresa Fabra & Coats de Sant Andreu. L'esclat de la guerra civil el portà a ser mobilitzat però, en ser curt de vista, fou enquadrat en tasques de rereguarda.

El maig del 1939, fruit d'una acusació d'antics "companys" de feina, fou objecte d'un Consell de Guerra sumaríssim que acabà amb la seva condemna a mort. L'esforç de la seva família per fer comprendre l'error, l'absurditat total, de considerar un miop com a membre dels escamots d'afusellament de Montjuïc fou del tot infructuós. La matinada del 5 de juliol, Wenceslau s'acomiadà per carta dels seus, just abans de ser passat per les armes al terrorífic Camp de la Bota. Tenia vint-i-un anys.

A aquells dos nens nascuts amb tres anys de diferència el destí els havia preparat camins ben diferents. A un, el franquisme li llevà la vida, a l'altre, traspassat ahir, setanta-un anys més tard, el feixisme el convertí en figura d'àmbit internacional. El pare de Wenceslau, depurat, perdé la feina. Els Samaranch han gaudit i conserven la seva posició de privilegi i el reconeixement unànime de la nostra nauseabunda classe política. Diguin el que diguin, també avui, només en Trepat i tants i tants com ell, són dignes d'homenatge.

Comentaris

  1. Efectivament,
    Al treball vaig poder veure una fotografia amb un Samaranch vestit molt bufó de nazi total alçant la ma, amb botes posades i jaquesta blanca. La confirmació que aquest personatge no va canviar de criteri i sí que se'ns ha passejat a tots, és la de que els seus fills han parlat des del primer moment només en castellà quan no pertocava. Quan amb aquests actes tots els polítics han parlat en català, que només siguin ells els qui parlin en castellà confirma l'aire que ha respirat aquesta família des de sempre.
    És més, aquest acte, si s'ha fet amb el pretext de l'esport, com diuen, s'hauria d'haver fet a l'Ajuntament i no pas a la Generalitat, no us sembla?
    Suposo que en Montilla deu haver estrenat sabates noves ....

    ResponElimina
  2. No havia sentit parlar mai de Wensceslau. Però el que encara em posa la pell de gallina són els relats del meu pare, fill del Poble Nou de Barcelona, quan explicava les anades i vingudes al Camp de la Bota, de matinada, dels camions carregats amb els presoners condemnats a mort.
    Dues mil persones van ser allí assassinades a sang freda, que la "transció" encara no ha permès posar en els llibres d'història.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…