Els que sí mereixen homenatge

Amb només tres anys de diferència van néixer a Barcelona dos nens cridats a jugar un paper absolutament confrontat en la dramàtica història del nostre país. El 1917, veia la llum Wenceslau Trepat i Riba; el 1920, Juan Antonio Samaranch Torelló. A un el coneixeu, de l'altre, ben segur, no n'heu sentit a parlar mai. Trepat fou un noi de l'Eixample, fill d'un funcionari de l'Ajuntament de Barcelona, aficionat a l'excursionisme i al futbol, amant dels banys a la Barceloneta. De ben jove entrà a treballar als despatxos de l'empresa Fabra & Coats de Sant Andreu. L'esclat de la guerra civil el portà a ser mobilitzat però, en ser curt de vista, fou enquadrat en tasques de rereguarda.

El maig del 1939, fruit d'una acusació d'antics "companys" de feina, fou objecte d'un Consell de Guerra sumaríssim que acabà amb la seva condemna a mort. L'esforç de la seva família per fer comprendre l'error, l'absurditat total, de considerar un miop com a membre dels escamots d'afusellament de Montjuïc fou del tot infructuós. La matinada del 5 de juliol, Wenceslau s'acomiadà per carta dels seus, just abans de ser passat per les armes al terrorífic Camp de la Bota. Tenia vint-i-un anys.

A aquells dos nens nascuts amb tres anys de diferència el destí els havia preparat camins ben diferents. A un, el franquisme li llevà la vida, a l'altre, traspassat ahir, setanta-un anys més tard, el feixisme el convertí en figura d'àmbit internacional. El pare de Wenceslau, depurat, perdé la feina. Els Samaranch han gaudit i conserven la seva posició de privilegi i el reconeixement unànime de la nostra nauseabunda classe política. Diguin el que diguin, també avui, només en Trepat i tants i tants com ell, són dignes d'homenatge.

Comentaris

  1. Efectivament,
    Al treball vaig poder veure una fotografia amb un Samaranch vestit molt bufó de nazi total alçant la ma, amb botes posades i jaquesta blanca. La confirmació que aquest personatge no va canviar de criteri i sí que se'ns ha passejat a tots, és la de que els seus fills han parlat des del primer moment només en castellà quan no pertocava. Quan amb aquests actes tots els polítics han parlat en català, que només siguin ells els qui parlin en castellà confirma l'aire que ha respirat aquesta família des de sempre.
    És més, aquest acte, si s'ha fet amb el pretext de l'esport, com diuen, s'hauria d'haver fet a l'Ajuntament i no pas a la Generalitat, no us sembla?
    Suposo que en Montilla deu haver estrenat sabates noves ....

    ResponElimina
  2. No havia sentit parlar mai de Wensceslau. Però el que encara em posa la pell de gallina són els relats del meu pare, fill del Poble Nou de Barcelona, quan explicava les anades i vingudes al Camp de la Bota, de matinada, dels camions carregats amb els presoners condemnats a mort.
    Dues mil persones van ser allí assassinades a sang freda, que la "transció" encara no ha permès posar en els llibres d'història.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas