Ves al contingut principal

Escòcia i les llibertats de Catalunya



Escòcia continua fent passes cap a la seva llibertat. El lideratge polític i la coherència de plantejaments d’un partit independentista, l’Scottish National Party, ho ha fet possible (dirigint amb criteri el govern autònom sense fer de crossa de ningú, aspirant a una autèntica hegemonia independentista, sense falses dreceres). Els lligams d’aquell país amb Catalunya vénen de lluny. Archibald Campbell Argyll, tercer duc d’Argyll (1682-1761), fou primer tresorer d’Escòcia i un dels protagonistes de la unió amb Anglaterra dos anys més tard. Liderà a les acaballes de la Guerra de Successió la facció escocesa, dins el partit whig, partidària de fer valer al Parlament britànic els compromisos contrets amb els catalans el 1705, relatius a la defensa de les nostres Constitucions per la reina Anna d’Anglaterra, fos quin fos el resultat del conflicte.

El març de 1714, Argyll fou defenestrat per la reina, mentre defensava els catalans al Parlament. Mesos després, quan els whigs recuperaren la majoria a la cambra, l’acusació de l'escocès contra els impulsors dels acords entre la reina Anna d’Anglaterra i Felip V (que havien comportat l’abandonament dels catalans), fou prou expressiva i dramàtica (seguim la traducció publicada per A. Muñoz i J. Catà a La traïció anglesa. Comerç colonial i destrucció de sobirania catalana (1706-1715), Barcelona: Llibres de l’Índex, 2009): “l’honor de la nació britànica, sempre reconeguda pel seu amor a la llibertat i per protegir els defensors d’aquesta, fou prostituït d’arrel. I un poble lliure i generós, fidel i útil aliat d’aquest regne, fou traït d’una manera sense precedents i condemnat a una esclavitud irrevocable. I com a conseqüència d’aquests deshonrosos i pèrfids consells, es van produir contra aquest poble, en tot el seu territori, les més execrables hostilitats, incendis i saquejos, havent-hi vessament de sang innocent sense distinció d’edat i sexe”.

Comentaris

  1. Emociona poder llegir de manera tan entenedora fets que ens passen de llarg -almenys amb mi-, tant per l'ignorància obligada del franquisme, com per la meva llunyania professional amb les "historietes" dels historiadors.

    De tota manera, avui m'ha quedat clar, per part de l'equip (narcotitzant) d'en Cuní que sóc ase, que només els catalans indep. som els únics culpables de la marginació que patim per part d'Espanya. Ens ho hem buscat amb tant afany que, en lloc de participar, hem espantat tot el potencial econòmic nacional català.
    Ja ho intuïa jo que sóc burro de set soles, però ara ja ho tinc clar! Gràcies, Cuní!

    ResponElimina
  2. Un article excel.lent. I un nom per recordar:
    Archibald Campbell Argyll.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…