Ves al contingut principal

I ara va la consellera Tura

En onades successives, durant els dies posteriors a la seva celebració, els sociates s'han llançat contra les Consultes sobre la Independència de Catalunya. No parlo ja del menyspreu habitual que mostra, per exemple, en Bolaño, que considera més representativa la Fira d'Abril. Sinó fins i tot d'anàlisis fetes des de l'anomenat sector catalanista del PSC. Ahir la consellera Tura va deixar anar que la convocatòria de les plataformes locals no havia sabut concitar més adhesions perquè no planteja totes les possibles preguntes sobre el futur polític de Catalunya.

Resulta, però, que la societat civil o, si més no, la part d'aquella que s'ha implicat en l'organització de les Consultes actua amb la responsabilitat dels bons patricis. És una diferència important respecte al que fan la majoria (per no dir tots) els partits polítics al nostre país. A hores d'ara, la consellera Tura sap perfectament que, després de més de trenta anys de democràcia (encara que a la espanyola, amb tot el que això suposa), Catalunya només té ja dues opcions: continuar com fins ara, arrossegant-se en el desastre autonomista, o agafar amb les pròpies mans la seva llibertat plena i definitiva.

Les vies del mig que la consellera Tura demana per a la Consulta, simplement no existeixen. Són fum en estat pur. Ganes de continuar marejant la perdiu. El federalisme va fracassar a l'Estat espanyol fa gairebé 150 anys i no a hores d'ara no té cap mena de futur. La via del pacte amb Espanya és intransitable, com és impossible el diàleg amb un maltractador. Qui es creu amb el dret innat a posseir-te, difícilment et preguntarà si et trobes a gust amb ell. Els espanyols no senten cap necessitat de seduir-nos, ens claven una bufetada i hem d'acotar el cap. Però els temps canvien i cada vegada més catalans estan disposats a denunciar la seva situació. Per això voten.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…