Ves al contingut principal

La batalla de les paraules (II)

De la mateixa manera que alguns conceptes i etiquetes es deixen a mans dels adversaris (com fan els nacionalistes espanyols amb el terme nacionalista), altres, que no vénen marcats per prejudicis, sinó que incorporen un prestigi innat, són immediatament confiscats pel nacionalisme espanyol. Un exemple històric és el de constitucionalisme i constitucionalistes. Es tracta d’un concepte, associat a la idea d’estat de dret, que el nacionalisme espanyol ha fet seu amb increïble intensitat durant els darrers anys, fins a presentar-lo com a antònim del concepte de nacionalisme, especialment a Euskadi.

Més enllà de les connexions amb la filosofia política contemporània (en concret, amb teories que defensen enquadraments no de tipus nacional-identitari, sinó cent per cent polític en base a un marc democràtic comunament acceptat), quan nosaltres els catalans parlem de constitucionalistes, si no ignoréssim (com fem tant sovint) absolutament la nostra història, hauríem de comptar en primer lloc amb les nostres pròpies bases històriques. Perquè durant segles, fins a liquidar els espanyols violentament la nostra sobirania, Catalunya construí un constitucionalisme de primer nivell, en paral·lel als millors referents europeus (Anglaterra i els Països Baixos). Els que disposàvem d’un estat de dret dins les concepcions de l'època, on les decisions del poder absolut eren limitades per normes constitucionals pactades amb una assemblea representativa érem nosaltres. Ells, partidaris de normes estables i acordades, no ho han estat gairebé mai. Els constitucionalistes, doncs, érem nosaltres. Que consti.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.