Ves al contingut principal

Les expectatives del conseller Nadal

M'explicaven l'altre dia que, quan el conseller Joaquim Nadal i Farreres, fill d'una de les famílies social i econòmicament més poderoses de Girona, desembarcà a l'Autònoma per llançar la seva carrera com a docent universitari (arribaria a guanyar càtedra d'història), anuncià a bombo i plateret que ell només tornaria a Girona per la porta gran. Qüestió d'expectatives. La possibilitat de tornar a la seva ciutat com a alcalde era la més atractiva: per això, abandonà la seva original militància al PSUC per passar a una opció (no m'ho invento, alguna vegada ho ha explicat ell mateix amb aquestes mateixes desvergonyides paraules) amb la qual les possibilitats de triomf augmentaven considerablement. No es tractava, doncs, de portar un projecte a l'alcaldia, sinó d'arribar-hi ell, encara que fos amb una nova jaqueta. Qüestió d'expectatives.

El conseller Nadal, doncs, en sap molt i molt, de gestionar expectatives personals. El que no tinc gens clar és que sàpiga tant de fer-ho amb les expectatives col·lectives, les esperances del nostre país. No em refereixo només als seus reiterats fracassos a nivell nacional. El passat diumenge es va declarar del tot en contra de la Consulta sobre la Independència celebrada a Girona. Va dir que aixeca "expectatives errònies". Afirmà que el que cal són "projectes clars, sortir de la crisi i un lideratge ferm que condueixi Catalunya a un horitzó de futur i no a un horitzó sense sortida".
Quan sentia aquestes paraules pensava que devia haver-me tornat boig, que no era possible que quan es referia a projectes clars, a un horitzó de futur i no sense sortida, no podia referir-se al "projecte federal" del PSC (només acceptable ja en un estat d'intoxicació etílica notable) i que quan pensava en un lideratge ferm no podia estar pensant en José Montilla (ídem d'ídem). Parlant d'expectatives errònies, aquestes dues si són dos veritables expectatives errònies. Dues veritables presses de pèl. Règim autonomista i president Montilla, game over.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.