Ves al contingut principal

Lliga europea, horitzons oberts

Avui és el gran dia del clàssic futbolístic entre Barça i Madrid. Aquest any la trajectòria dels dos clubs és del tot espectacular. A falta de vuit partits per a l'acabament del campionat, ja sumen els punts que habitualment són suficients per proclamar-se campió de lliga. Quina és la raó? Més enllà del moment extraordinari dels culés (el millor de la seva història) i de les inversions multimilionàries dels madridistes, cal creure que la crisi impossibilita a la immensa majoria de clubs que militen a la lliga espanyola el manteniment de plantilles competitives, si més no, al nivell d'allò que havien assolit fins ara.

Ara que s'apropen les eleccions a can Barça, una de les propostes de futur que podrien plantejar els candidats hauria de ser la de consolidar definitivament una gran lliga europea, aplicant el model del gegant del bàsquet NBA al continent europeu futbolístic. Algú pensa que, com a espectacle i com a negoci, al Barça l'interessa jugar cada setmana amb l'Almeria, el Ràcing o el Valladolid, abans de fer-ho amb el Bayern, el Liverpool o el Milan? Una gran competició d'aquesta mena aportaria un grau d'emoció amb el qual les lligues estatals ja no poden competir. De pas, a més, acabaria amb un dels tradicionals arguments contra la nostra independència que, mig seriosament, mig en broma, se sent tantes vegades al carrer: que faria el Barça en una Catalunya lliure? Molt senzill, obrir encara més els seus horitzons.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.