Ves al contingut principal

Lluitar pel país que un ha triat

Fill com sóc d’immigrants aragonesos, no vaig rebre d’origen l’herència dels anhels del país. No recordo exactament quan, però és clar que la meva època d’estudiant d’història a la Universitat, va marcar el meu capteniment en matèria política i fins i tot en la meva adscripció nacional. Una munió d’elements de l’entorn i de reflexió van anar quallant en una presa de consciència madura i definitiva. D’aleshores ençà el compromís s’ha fet més i més fort, perquè en el meu cas no es fonamenta en quelcom rebut de manera involuntària, sinó que és el resultat d’una anàlisi pròpia i d’una voluntat vital. D'una elecció. És el destí que he triat per a mi i per als meus.

Pensava això en acabar la lectura d'una biografia d'en Ramon Trobat, català profrancès, figura clau del govern de Lluíx XIV al Rosselló després del Tractat dels Pirineus de 1659. Segons la traducció que ens ofereix Òscar Jané Checa (Catalunya sense Espanya. Ramon Trobat: ideologia i catalanitat a l'empara de França, Editorial Afers, 2009), Dominique Laplace va pronunciar en record de la seva trajectòria vital les següents paraules, durant el funeral de Trobat celebrat a Perpinyà el 1698: "Aquest home que només va abandonar la seva pàtria per honrar la seva nació; que va estimar-se més renunciar a les seves esperances que no pas als seus deures; que penetrant en les tenebres del passat, per contribuir als miracles de l'avenir, oblidà tal com féu Abraham la seva terra i el seu parentiu, per venir en aquesta feliç contrada que el Senyor li havia destinat, per tal de fer-hi regnar la virtut sota la dominació de Lluís el Gran".

Comentaris

  1. Una bona cita. Gràcies per compartir-la! I un bon testimoni el teu.

    ResponElimina
  2. hola Miquel, sóc en Ramon Sarobe!!! M'apunto el llibre!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…