Segueixo creient

Gir copernicà, prou significatiu, en la imatge socialista amb l'entrada en escena de la nova factoria Collboni. El pragmatisme mundà del duet Iceta-Zaragoza (el darrer producte, "la Catalunya que sap on va" era absolutament brutal com a crítica a l'avui blanc-avui negre nacional de CiU, tot i que la direcció del viatge a mi em sembli catastròfica) ha estat substituït abruptament pel to sobrenatural. Certament, caldrà un miracle per a que el PSC no s'estavelli (i de quina manera) en les properes eleccions autonòmiques de la tardor. La nova posada en escena l'hem vist aquest cap de setmana passat a Girona, amb la presentació de José Montilla com a candidat, per segona vegada, a la presidència de la Generalitat. I és que, en qüestions de fe, els espanyols diuen "a Dios rogando y con el mazo dando", és a dir que cal creure, però també posar-hi alguna cosa d'acció personal.

I clar, quan, tot i la faramalla habitual d'aquests actes, veus l'alçada del candidat, penses que ni Déu podrà arreglar les previsions. Com és possible que el PSC, un partit de milers i milers de militants i càrrecs, no tingui res millor a oferir a la societat catalana que un senyor que no té ni estudis universitaris. I que si no els tingués però almenys fou conegut per la seva capacitat emprenedora en l'àmbit social i econòmic... Però és que no ha fet res més que surar i pujar en el marc de la putrefacta estructura de partits que l'autonomisme ens ha regalat durant els darrers trenta anys. Així que insisteixo ni altíssim podrà (i crec que amb bon criteri, tampoc voldrà), arreglar-ho.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas