Ves al contingut principal

Si no ens volen, per què insistir-hi?

L'altre dia tornava en tren de Barcelona amb un alt càrrec del nostre Govern. Ell, "inasequible al desaliento", continuava amb la màxima del sector flower power del nostre establishment polític: hem de continuar intentant-ho amb els pocs espanyols oberts que queden. Em pregunto, fins quan consideren que caldrà que estavellem el país contra el mur una i altra vegada. Si, almenys, acceptessin fixar una data, més enllà de la qual, finalment, reconeguessin que continuar insistint fora un lamentable engany...

Portem tants i tants anys mirant, equivocadament, de fer-nos entendre. Equivocadament, perquè ells, al contrari del que molts autonomistes diuen aquí, ens entenen perfectament, el que passa és que volen una altra cosa! M'ha vingut al record una carta en castellà d'un viatjant, catalanista moderat, comentant la seva experiència a Saragossa durant el debat de l'Estatut de Núria als anys trenta:

"Al llegar se nota seguidamente un ambiente desagradable en contra de todos los catalanes, pues no bien hube salido de la estación se me acercó un mozo y me dijo si quería que le llevara la maleta, pero antes tenía que decirle si era o no catalán, en cuyo primer caso no podría efectuarlo. Me extrañé muchísimo de la inoportuna pregunta y le pedí me diera una explicación, a lo cual me dijo que lo hacía así porque los catalanes los consideraban separatistas y anti-españoles, y que ellos, los de Zaragoza, no podían admitir que llegaran viajantes de casas de Cataluña. Le contesté que era catalán, pero que era corredor de una casa de Córdoba, y un poco más sereno me tomó la maleta y me condujo al hotel, donde me esperaba otra ofensiva, pues al ir a comer se me preguntó si era catalán, y al contestar con la misma frase que al mozo de la estación, me indicó que fuera a cierta parte del comedor, pues de lo contrario hubiera tenido que sentarme a la mesa redonda donde estaban solamente los catalanes, a los cuales se los trataba como si fueran apestados..."

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…