Ves al contingut principal

Voleu dir que són més?

Els ciutadans d'aquest país (inclosos alguns bons patricis ensarronats) que van votar en 2006 a favor de l'Estatutet de la Moncloa no arribaren als dos milions, en concret, un total de 1.882.650. Segons el Centre d'Estudis d'Opinió (dades de novembre de 2009) i prenent com a base el mateix cens electoral d'aquella oportunitat, el nombre de catalans amb dret a vot que es defineixen avui com a independentistes és d'1.123.695. Aquesta xifra, però, és lògic pensar que no engloba els milers de catalans que, encara que no es veuen a sí mateixos estrictament com a independentistes, posats a triar, no ho dubto, posarien a l'urna la papereta correcta. No és gens clar, doncs, que tal i com repeteix cada dia l'establishment, existeixi encara una majoria social autonomista. Les desercions d'aquell camp són massives. Per mantenir-s'hi cal un notable gust pel masoquisme.

Al contrari, les Consultes sobre la Independència de Catalunya han posat la gran qüestió del nostre futur sobre la taula d'una manera exquisidament democràtica, festiva i desdramatitzada. A hores d'ara, amb els resultats de l'onada d'ahir a la mà, amb un 20% de participació (per sobre de les expectatives que ens deixà el 28-F) i una suma total que supera el mig milió de votants, podem dir sense recança que es tracta del moviment social i polític de base, nascut de la responsabilitat de la societat civil, més gran que ha viscut Catalunya en tota la seva història. Un procés indeturable en les seves conseqüències de futur, tot i l'actuació mediàtica (la desinformació o la no informació) de la incansable brigada de narcòtics que dirigeix aquest país. Ells saben que, avui per avui, els autonomistes no serien capaços d'omplir ni la plaça de Sant Jaume (ni pagant autocar i entrepà). I que els federalistes, haurien de demanar permís a la NASA per manifestar-se a la lluna, el seu terreny natural. Els seus projectes ja no il·lusionen ni a la senyoreta Pepis. Les úniques expectatives reals són les del sobiranisme.

Comentaris

  1. Posa cdavant el mirall un independentista i un autonomista. La força i la por.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…