Ves al contingut principal

Votar en blanc: qüestió de prioritats

Els darrers estudis del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya han enfilat el vot en blanc fins a un màxim del 10,2% de les preferències (novembre de 2009), quan no fa ni cinc anys no arribava al 3% (juny de 2005). Si es tractés d’una candidatura seria la tercera en unes eleccions al Parlament de Catalunya, a només cinc punts del PSC. Encara que la realitat electoral el situarà notablement per sota, ens aporta indicis molt clars. El rebuig dels partits actuals creix, doncs, exponencialment, a mesura que es destapen casos de corrupció i les seves encarcarades estructures es fan cada vegada més impermeables a les pulsions de la ciutadania. La crítica per aquesta via al sistema de poder concentrat en els partits, però, presenta resultats molt incerts. Fins ara, del tot ineficaços: el fet que els mateixos interessats hagin de promoure les reformes ens porta a una situació de bloqueig permanent.

Més enllà de la necessitat d’una veritable regeneració democràtica (ep, del tot imprescindible), tots sabem que al nostre país li cal urgentment disposar d’un Estat propi per fer front a les necessitats dels seus ciutadans, perquè el projecte històric espanyol és incompatible amb el nostre benestar. Es com si ens poséssim a organitzar la cua del pa, sense procurar abans, que la mercaderia hagi arribat realment al punt de venda. El vot en blanc està de moda, però de moment no sembla que pugui apropar-nos a una reforma en profunditat del sistema de partits. El vot a les candidatures que proposen, de veritat, sense enganys ni subterfugis, la llibertat per al nostre poble, ha de ser ara mateix prioritari per als bons patricis. Per pragmatisme, encara que ens decebin de vegades. Perquè és qüestió de prioritats.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.