Ves al contingut principal

Canviar les cartes, sortir del joc

El comentari anònim d'un lector d'aquest bloc m'anima a contestar-lo amb un nou apunt sobre la submissió econòmica del nostre país. Em critica que parli de 20.000 milions de dèficit fiscal: vaig fer una mitjana entre els 17.000 que admet el mateix Estat espanyol i els 23.000 de què parlen alguns economistes catalans. Trobo que vaig ser prou equilibrat. En tot cas, no sembla existir comparació possible entre el dèficit fiscal que suporten els tres territoris dels Països Catalans i el de qualsevol altre europeu. Sobre les altres prospeccions de futur del comentari relatives a l'evolució hipotètica d'actius i passius, de les exportacions i del deute públic suposo que es poden llançar teories de tota mena i que només la realitat ens acabarà demostrant el resultat.

D'economia no hi entenc gaire. Per això prefereixo analitzar la qüestió amb una perspectiva històrica. En resum, veig les coses així. El projecte històric espanyol impulsat per Castella, poc interessat a la construcció d'una economia productiva, va posar en primer terme la construcció d'un Estat capaç d'obtenir la subjecció política de tot el territori peninsular. La imposició militar (basada en la superioritat demogràfica) va acabar amb les sobiranies perifèriques. A Catalunya, una vegada confirmada la inevitable submissió política, les classes dirigents van optar per l'acceptació d'aquest fet a canvi d'una expansió econòmica basada en l'assegurament del mercat peninsular.

Aquesta fou la base de la industrialització catalana i del repartiment de cartes entre centre i perifèria peninsular durant bona part de l'època contemporània. Des de fa uns anys, però, el projecte històric espanyol ha canviat els naips: se sent fort, modern i democràtic (encara que no ho sigui prou) i ara vol no només la submissió política, sinó també l'econòmica. El projecte de l'Espanya radial, compartit per la dreta i l'esquerra n'és la seva principal manifestació. I des de 1986, amb l'entrada a la Comunitat Econòmica Europea, Catalunya ja no disposa de cap mercat captiu: competeix en igualtat de condicions als aparadors amb la resta dels productes europeus. Ven si és competitiva i si no, no. I quan algú canvia les cartes, el més raonable és abandonar el joc.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.