Ves al contingut principal

Drets històrics, sí, sí, històrics!


El que hem conegut pels mitjans de la sentència fallida del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatutet de la Moncloa és força il·lustratiu del nostre grau de submissió a aquesta Espanya pseudodemocràtica en què ens ha tocat viure. Diuen que la "sentència dels bons" (a més de fer un set de dalt a baix a la immersió lingüística, tallant d'un cop la feina legal teixida amb paciència al llarg dels darrers trenta anys) es carregava qualsevol significat polític i jurídic del terme nació aplicat a Catalunya. En concret, establia sense discussió que el nostre país no gaudeix de cap mena de drets de caràcter històric (a diferència d'Euskadi i Navarra) i que la nostra actual autonomia de riure és només per obra i gràcia de l'Espanya constitucional. Vaja, perquè ells, els ocupants, volen.

És una ocasió òptima per observar com el nostre passat històric condiciona el present, no només des del punt de vista de la identitat, sinó sobretot, la penosa realitat econòmica, social i política, en el sentit més profund de l'expressió. El que els "pares de la pàtria" (la seva) ens diuen és que quan el Borbó va anorrear la preexistent sobirania catalana construïda al llarg de cinc-cents anys ho va fer per sempre. I que l'esperit que el Decret de Nova Planta posà negre sobre blanc, el del nou status polític que negava cap sobirania als catalans continua vigent. La continuïtat és perfecta. La Constitució espanyola diu que no som res més que un país ocupat i incorporat. Això és així des de fa tres-cents anys. Els magistrats del Tribunal Constitucional no han fet més que recordar-nos-ho. Als de l'establishment, als de la brigada de narcòtics que manté en somnolència total al país, als que volen passar els controls de seguretat de l'aeroport portant l'avi difunt, sembla que no els ha fet gràcia. Són uns hipòcrites.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…