Ves al contingut principal

Els desastres de la guerra contra Catalunya (IV)

Encara que la Catalunya oficial vulgui resaltar el caràcter bucòlic amb que els barcelonins acceptaren la derrota i l'ocupació de la ciutat el setembre de 1714, la realitat del país sotmès dels anys posteriors no fou precisament falaguera. Alguns bons patricis, a més, no només no obriren les seves botigues l'endemà, com si res s'hagués esdevingut, sinó que continuaren la lluita contra els ocupants i els traïdors en defensa de la llibertat i la sobirania d'aquest país. Entre 1719 i 1720 diverses partides de guerrillers mantenien la lluita, infringint baixes importants amb els seus atacs desendreçats a l'exèrcit d'ocupació i impedint-ne la recaptació d'impostos.

Les instruccions als seus subordinats del Capità general, la màxima autoritat reial al país, eren clares al respecte: "está mandado que a los catalanes a quienes se coxa con las armas en la mano les ahorque y que así lo haga executar". A més d'empresonar covardament les mares i les dones dels guerrillers, els caps borbònics enviaven sistemàticament a la forca els presoners vius i morts. Després de la captura d'alguns bons patricis a Igualada la tardor de 1719, encara insisteixen "que haga ahorcar luego como le tengo mandado todos los que tiene ahí presos de la última refriega, y que los haga colgar de un pie en los árboles que hay en el camino, de ahí a Martorell".

Durant la primavera de 1720, en una escalada repressiva cada vegada més refinada, les sentències de l'Audiència contra els guerrillers capturats especificaven que l'execució havia d'anar precedida d'una tortura elaborada, abans d'arribar, i al mateix lloc de l'execució, de manera que la mort no fos ràpida: "que por el camino se les cortase una mano, y después la otra, atenaceado, y sobre el cadalso las orejas antes del degüello, lo que se practicará después de su muerte". Encara que el Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquests bons patricis assassinats de manera tan atroç, també mereixen memòria.

Comentaris

  1. Ens caldria tenir un fons econòmic per poder disposar d'un espai encara que fos de publicitat per poder publicar en anglès tot això que aneu ventilant els historiadors. Sinó, sempre ens quedem amb una ventilació interna i, com aquell qui diu, viciada. Imagineu-vos en un "The Times" un espai regular que es digui "Missatge de Catalunya" on es vagin ventilant totes les atrocitats que hem anat rebent des del 1714 fins ara mateix.
    Hi ha algun bon patrici que pugui disposar d'aquest capital?

    ResponElimina
  2. ¿¡¿Y de todo esto se libró el heroe Rafa Casanova?!? Eso si que habría que estudiarlo para que se sepa la verdad y se dejen de falsos homenajes.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.