Ves al contingut principal

Fer la renda

Aquests dies m'he posat a fer la declaració de renda. Tenia una certa mala consciència per no haver-la pogut lliurar la primera setmana d'obertura del procés. La meva dona, però, assenyada com sempre, em va recordar que no calia córrer, que l'any passat havíem cobrat els dos la devolució al mes de novembre. Ja no ho recordava. Acostumat a aquelles agressives campanyes d'eficiència administrativa, en les quals a principis de juny es donaven xifres i percentatges elevadíssims de devolucions, encara mantinc la tendència a córrer.

Però la veritat és que sí, que ja no cal. Com em recordava una companya de feina amb la sagacitat que normalment acompanya les dones, fins que l'Estat no cobri la segona part del lliurament dels contribuents que paguen, no retornarà els diners als qui mereixen devolució. Tant entra, tant surt. Això vol dir que, posem per cas, els diners que t'han retingut innecessàriament el gener d'un any, no te'ls retornen fins el novembre de l'any següent, és a dir, 23 mesos més tard. Jugada mestra, que demostra que la caixa està molt i molt escurada.

Aquest any, a més, fer-la resulta encara més engrescador, amb les expectatives vigents de retallades de salari i prestacions. Signar fulls i més fulls. Baixar a la caixa, lliurar-los i esperar el part. L'any passat, se'm va acudir protestar perquè era juliol i encara no havia cobrat i l'administració d'hisenda em van contestar amablement amb un bonic ofici en què, educadament, em contestaven que em posés tranquil, que tenien sis mesos per fer-ho. I efectivament, just abans que legalment haguessin de compensar-me amb interessos, la devolució va entrar, plàcidament, al meu compte corrent. Aquest any, no les tinc totes.

Comentaris

  1. Doncs, jo m'he trobat amb la molt grata sorpresa de ser de sobte multimilionari i, per tant, haig de pagar 1.600 €. Suposo que seran molt ben repartits entre l'exèrcit, els capellans (només catòlics!) i altres bestieses.
    Total, com que estic amb mitja pre-jubilació, resulta que entre els dos bàndols de les dues nòmines, el fet ha estat que totes dues nòmines han quedat amb la mínima retenció possible. No m'hi havia fixat amb aquestes collonades i ara haig de pagar.... a l'últim dia!!
    Fot molt perquè tots veiem la manera tan eficient com ho apliquen.
    De vegades la independència ja no la desitjo per a que ens deixin en pau, la desitjo també per no haver de sentir-me tan ridiculitzat.

    ResponElimina
  2. Pere, deixa de martiritzar-nos amb el teu spampropagandistic del teu bloc! si tens l'ego baix no és culpa nostra...

    Gràcies

    ResponElimina
  3. Pere, no pateixis, traslladaré la teva admonició a l'altre Pere. Disculpa'l, pensa que està molt engrescat en la difusió d'aquest nou bloc...

    ResponElimina
  4. ESTIC INTRIGAT..!!!

    QUÈ ÉS DE LECTURA OBLIGATÒRIA AQUEST BLOC???

    ...COM QUE HI HA QUE SE SENT MARTIRITZAT, NO DEU PODER EVITAT DE LLEGIR-HO, ENCARA QUE LI RESULTI DESFAVORABLE, QUNA LLÀSTIMA.
    ÀNIMS, AMB UNA MICA DE FORÇA DE VOLUNTAT ES POT FER..., ES POT DEIXAR DE LLEGIR-LO.

    A MI TAMBÉ EM PASSA, NO PUC DEIXAR DE LLEGIR-LO. PERÒ A MI MAGRADA I NO EM MARTIRITZA, ANS AL CONTRARI.

    MOLT BON "BLOC",
    SALUT I ENDAVANT COMPANY!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…