Ves al contingut principal

Gent d'opinió. Gent de Vanguardia

Aquest és el lema de l'actual campanya publicitària del diari dels comtes de Godó. Com tothom sap, no passa precisament pel seu millor moment econòmic. Tal és l'agressivitat promocional que hi ha dies que, al centre de Barcelona, és més fàcil que te'l regalin que comprar el diari. En aquestes circumstàncies, l'esperat llançament de l'edició catalana sembla haver quedat relegat sine die. No pot estranyar-nos en un mitjà que no ha fet mai de la lluita pel país una bandera. Continua monàrquic i espanyol, al servei de la causa de l'establishment, capdavanter entre els membres il·lustres de la brigada de narcòtics.

Casualment, ha caigut a les meves mans un document ben il·lustratiu sobre l'afer Galinsoga (amb antecedents propis com aquest, com han d'explicar el passat de Samaranch?), un dels primers èxits del catalanisme en la lluita antifranquista. Com sabeu, aquest director de "La Vanguardia" cridà públicament allò de "todos los catalanes son una mierda" en acudir a missa i descobrir que era en català. El rector de la parròquia, amb bon criteri, li retornà per carta la targeta de visita lliurada en aquell moment desagradable, tot afirmant que suposava, pels seus mals modals, que es tractava d'un cas de suplantació de personalitat. La carta de resposta de Galinsoga, datada a Barcelona el 26 de juny de 1959 no té desperdici:

"Sr. Don Narciso Saguer.

Muy señor mío:

Recibo su carta con la devolución de la tarjeta. Agradezco su buena intención de prevenir posibles suplantaciones de mi personalidad, pero, en este caso está usted equivocado. La tarjeta, es en efecto, mía y fuí yo, en verdad, quien protestó en la secretaría por tener que oir en la misa una plática en lenguage que no entiendo. Ser español y asistir en una iglesia de una ciudad española a cultos en que, aparte del latín naturalmente, se oiga una lengua, como vehículo del pensamiento, que un español no tiene la obligación de entender, me parece absurdo y así lo manifesté en la sacristía en forma no grosera y soez a que usted se refiere sino vehementemente como correspondía a la indignación que el caso me produjo.

Añadí entonces, que no iría ciertamente sobre mi pensamiento de católico, de una formación religiosa profunda, acrisolada a través de seis años de Colegio de Jesuitas, y no sabía si podría cumplir con el precepto pues me marchaba de viaje en aquel momento. Gracias a Dios, pude oirla en un pueblecito de la provincia de Lérida, en donde por cierto, tuve la satisfacción de ver la Hoja Parroquial escrita en castellano, a pesar de tratarse como digo, de un pueblecito en donde la lengua catalana puede tener uso más aceptable, como la gallega en los pueblos de Galicia por ejemplo; pero en Barcelona, ciudad cosmopolita, me parece que el caso tiene otra significación y tal vez otro retintín.

Perdoneme la sinceridad con que le hablo. Ya en otra ocasión he observado la tendencia de esta Parroquia a estas expresiones que no me parecen apropiadas a una feligresía en donde no dejamos de abundar los españoles que nos honramos de serlo y creemos tener derecho a que nos hable en el idioma oficial de la Nación a que gracias a Dios pertenecemos. De usted afectísimo, quien besa su mano.

Firmado: Luis de Galinsoga".

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…