Ves al contingut principal

Tot esberlant el mur (III): polítiques d'aparador

Els dies 13 i 14 de maig de 2010 el Síndic de Greuges de Catalunya va organitzar unes interessants jornades sota el títol: "L'accés a la informació pública: l'avenç en transparència". Principal conclusió: cal que el nostre país disposi urgentment d'una Llei d'accés, en el marc d'una administració moderna i respectuosa amb els drets dels ciutadans. El tríptic informatiu sobre la trobada contenia belles afirmacions que no puc deixar de reproduir encara a risc de cansar al lector: "Les persones han de tenir garantit l’accés als documents públics i a la informació relativa als assumptes que poden afectar els seus drets. S’han de prendre les mesures necessàries per fer pública la màxima informació possible, per promoure la transparència i procurar la participació informada de les persones en qüestions d’interès públic. L’accés a la informació és imprescindible per a una democràcia de qualitat".

Fins aquí la teoria. Ara anem a la pràctica. La pràctica no d'un altre òrgan de l'administració, sinó de la mateixa oficina del Síndic de Greuges. Quan les cadires de la sala d'actes encara eren calentes, és a dir, el 18 de maig de 2010, el senyor Rafael Ribó m'adreça una carta en la qual, en resposta a la nostra petició familiar d'accés a l'expedient sobre la preinscripció escolar dels meus fills, que fa deu mesos reclamo al Departament d'Educació (amb l'objectiu d'obtenir el nom dels pares sol·licitants per descobrir als qui van fer frau al padró), afirma literalment: "he estudiat aquest assumpte i he considerat que l'administració educativa no us ha de facilitar a aquestes alçades la informació". L'afegit "a aquestes alçades" és particularment ofensiu per a qui porta quinze escrits reclamant-ne l'accés sense ser atès. Però el més lamentable és la contradicció que suposa organitzar de cara a la galeria jornades tècniques d'obertura a l'accés i de transparència i actuar alhora en suport de les pràctiques més obscurantistes de l'administració, protegint els tramposos i evitant que puguin ser descoberts. I després ens parlen de desafecció. Ni amb un informe dels d'en Saura podria entendre-ho.

Comentaris

  1. Símptoma de que una cosa és la voluntat i l'altra, la realitat; i, que hi ha molt rovell (amb perdó dels ous) al vis dels cargols...
    Albert

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…