Ves al contingut principal

A veure si ens entenem: no hi ha cap pacte

Quan analitzen la sentència pendent (mai millor dit) del Tribunal Constitucional espanyol, els autonomistes catalans, partidaris que ens trenquem la closca una i altra vegada per continuar gaudint del seu món de ficció (en comptes de posar-nos la gorra de cops, no seria millor aprendre a caminar sols?), acostumen a parlar escandalitzats de la possibilitat que es trenqui un suposat pacte entre Catalunya i Espanya. Com tothom sap, els pactes els signen dues parts que es reconeixen mútuament poders per fer-ho.

Per això, a veure si ens entenem d'una vegada: Catalunya i Espanya no poden pactar, perquè no són dos subjectes polítics equiparables. La Constitució espanyola, que van perpetrar els espanyols comptant amb la claudicació dels autonomistes catalans, estableix que la sobirania rau en el poble espanyol i que qui interpreta la norma suprema és el Tribunal constitucional que en la seva funció encarna dita sobirania. Catalunya, doncs, no és cap subjecte polític dotat de sobirania. No pot ser subjecte de cap pacte.

Aquest esquema de subordinació és el que els autonomistes catalans van acceptar el 1978. Que aleshores fossin uns autèntics irresponsables és el que encara paguem. Però ara, passats trenta anys del frau, ja no cola. Sota l'empara d'aquesta Constitució no hi ha pacte possible entre Catalunya i Espanya. Només submissió. La pròpia d'un país assimilat i incorporat. Estar al que ens diguin. Acotar el cap. La brigada de narcòtics ho sap, però, com sempre, juga en el seu món flower power a fer-se l'ofesa. Haurien d'abandonar l'infantilisme i anar prenent la responsabilitat dels adults.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…