Viure en la ficció

Els economistes d'avui (la veritat és que la majoria d'ells no havia parlat ahir) afirmen que el problema principal de l'economia mundial és que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. A Catalunya, l'eufòria del totxo i la tovallola ens ha portat a un monocultiu econòmic del qual (després de tants llibres d'en Xavier Roig avisant-nos) ens costarà temps i temps recuperar-nos. Però, a més, si ja costa refer-se sol, imagineu-vos arrossegant un espoli fiscal de dimensions desconegudes al món i sense disposar de la capacitat de fer polítiques pròpies dotades de recursos suficients. El panorama és per sortir corrents. En primer lloc, per sortir corrents d'Espanya.

Cal ser conscients, però, que l'enemic ens corre per casa. Com en tantes altres dimensions de la vida política i social hem viscut i vivim en un país de ficció. La brigada de narcòtics treballa dia i nit omplint de somnolència el personal. Només un exemple de país de ficció. Fa uns dies vaig rebre un butlletí del CATAC (la Candidatura Autònoma de Treballadors i Treballadores de l'Administració de Catalunya). Tot i que no acostumo a sintonitzar amb el to d'aquesta mena d'escrits, la veritat és que en aquest cas no tenia pèrdua. Es tractava d'un monogràfic sobre l'Agència Tributària de Catalunya (ATC). Ficció en estat pur.

D'entrada, sapigueu que els impostos que gestiona l'ATC representen el 6% dels pressupostos de la Generalitat. Una agència tributària de ficció per a un país de ficció, doncs. Durant els darrers anys, a més de gastar en un nou edifici de pega (a sobre, de lloguer) i en un programa informàtic fins a 27 milions d'euros, resulta que per a gestionar la recaptació d'un únic impost rellevant (el de transmissions patrimonials), l'ATC disposa de fins a 45 alts càrrecs, d'entre els nivells 28 i 30, els més elevats que existeixen a l'administració de la Generalitat de Catalunya. Pur malbaratament. Potser per justificar un sistema de finançament que ens havia de donar una gran capacitat financera. Pura ficció del conseller Castells. Una més.

Comentaris

  1. Doncs, caldria fer alguna cosa, no? ... o participar del pastís ....!
    És indignant que siguin de dretes o esquerres, sempre ens em de trobar amb el mateix fenòmen. Diuen que tenim mals polítics -i deshonestos- perquè els bons s'allunyen al cobrar poc. Doncs, jo els prohibiria cobrar res, així només hi hauria els bons d'autèntica vocació.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas