Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2010

Castració química amb previsible mort del pacient

Si són certes les informacions que circulen pels mitjans madrilenys, la part interpretativa de la sentència (que es farà pública, segons sembla, a finals de la setmana vinent), que afecta fins a 27 articles, el doble que els declarats inconstitucionals, serà extremament dura amb el que queda de l'Estatutet de la Moncloa. Com a historiador, hi veig un element molt revelador de l'esperit dels conqueridors. La doctrina del Tribunal Constitucional hi estableix que l'autonomia de Catalunya es fonamenta exclusivament en una gràcia atorgada per la Carta Magna, negant explícitament fonament jurídic a l'autogovern català que no es derivi de la Constitució. No hi ha, doncs, cap dret històric a invocar, el que ratifica de facto la Nova Planta borbònica i l'originària integració de Catalunya per dret de conquesta.

Destaca també en la part interpretativa (entre molts altres elements d'importància molt considerable que deterioren l'autogovern de Catalunya) l'eliminac…

Indissoluble unitat d'Espanya

Encara que l'establishment autonomista i la seva fidel brigada de narcòtics intentarà vendre'ns la moto, la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut de Catalunya dinamita definitivament l'estat autonòmic, després de quatre anys de continu desgast de l'opinió pública del país. La sortida que l'Estat espanyol va dissenyar després de la mort del dictador per diluir la força del nostre país i encaixar-lo definitivament a l'Espanya de sempre s'ha anat en orris. Aquesta Espanya confiada dels darrers temps ha calculat malament les seves forces. Tal i com coneixerem al detall en els propers dies, la humiliació a què sotmet Catalunya és tan burda que fins i tot a un poble tan mesell com el nostre no li quedarà un altre remei que dir-ne prou.

A falta d'una anàlisi més en profunditat del text retallat i reinterpretat, finalment validat pel tribunal, vull centrar-me en un detall cabdal. Tots els símils que se m'acudeixen per descriure …

El dia de les seves víctimes

Des d’aquest any, gràcies a un acord del Congreso de los Diputados, el 27 de juny es commemora a Espanya el Dia de les Víctimes del Terrorisme. Com sempre, instaurada amb la mentalitat característica en la construcció de l’estat espanyol: com si no tinguessin història i com si els que tenen identitat espanyola visquessin sols a la península. L’acte solemne celebrat ahir a l'hemicicle parlamentari madrileny, força il·lustratiu. Veure el Borbó en la presidència i, darrera seu, dos uixers amb el característic vestit de les grans ocasions, amb un gran escut de Castella i Lleó (només de Castella i Lleó) al pit, no pot ser més exemplificador. No han entès res. Després de trenta anys, tot continua igual. Això no té remei.

Una ullada al públic convidat: familiars de víctimes d’ETA i de l’atemptat de l’11 de març. Cap representant de les altres víctimes de la violència política exercida pel mateix estat espanyol durant les darreres dècades. Però, sobretot, nul reconeixement a les víctimes …

Els de la via del mig

Fer viatges llargs en aquests país (i en el del costat) és una autèntica tortura. La meva dona, conductora per excel·lència de casa meva, que respecta (bastant) els límits de velocitat, per tal d'avançar ha d'anar sortejant vehicles a dreta i esquerra. Resulta que, des de fa uns anys, va guanyant presència (ara ja de forma aclaparadora) la figura dels de la via del mig. Són aquells que quan arriben a destí pronuncien la mítica frase "hem vingut molt bé". Ells surten de casa, entren a l'autopista, arriben a una velocitat de creuer moderada, avancen fins al carril central i no l'abandonen fins a arribar a cinc-cents metres de la sortida. Plogui, nevi o faci sol, ells pel mig. Sols o acompanyats, ells pel mig. Les autoritats de trànsit diuen tenir altres prioritats i darrerament la seva única aportació a la lluita contra aquesta plaga ha estat posar als grans panells informatius de les vies (alternant amb allò del nombre de morts i ferits aquests any) la següent…

L’abstenció creix, els partits cavalquen

Les perspectives sobre la participació a les properes eleccions al Parlament de Catalunya són, a hores d’ara, paoroses. De la dècada dels noranta ençà, el progressiu desencant dels ciutadans envers els partits (combinat amb un individualisme que ho envaeix tot) ha suposat un augment espectacular dels percentatges de l’abstenció. Els darreres referèndums sobre la Constitució Europea o l’Estatutet de la Moncloa s’han situat per sota del 50% de participació. I l’abstenció en altra mena de conteses electorals (municipals, europees, autonòmiques i fins i tot estatals) creix també sense aturador.

Els efectes poden ser especialment perversos. Perquè, curiosament (o no), aquesta situació beneficia els partits consolidats des de la implantació de l’autonomisme a Catalunya. El 15-20% de l’electorat que ha decidit abandonar és el més crític, el més flexible, el més disposat a orientar el seu vot en funció de la gestió dels governants o en direcció a les millors ofertes, fetes des de la credibilit…

Fer campanya tacats de sang

Ahir, quan es vivien les primeres hores del matí següent al colpidor accident ferroviari de Castelldefels, algú a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va decidir que de tots els mals es pot extreure un bé i que aquella era una bona ocasió per reforçar la imatge pública a Catalunya de la cap de llista del PSC per la província de Barcelona i despareguda en combat durant quatre anys Carme Chacón. I així, sense que vingués a tomb, el Canal 3/24 va començar a incorporar amb insistència una intervenció de condol als familiars de les víctimes feta en un acte públic per la ministra espanyola de Defensa.

En aplicació d’un estrany criteri periodístic, es bandejà alhora la possibilitat d’emetre talls de la roda de premsa del matí a l’Ajuntament de Castelldefels, on havien intervingut el Secretari General d’Infraestructures del Govern espanyol, els consellers Saura, Nadal i Geli, el director de RENFE i l’alcalde de la població. No, el testimoni de condol rellevant que calia emetre era …

Com si no hagués passat res

Un dels més llorejats opinadors de la brigada de narcòtics, Lluís Foix (en terminologia del nostre passat medieval, home soliu i afocat del comte de Godó), glossava fa uns dies a les pàgines de l’Avui l’impacte de la reedició del clàssic de Jaume Vicens i Vives Notícia de Catalunya, assaig de referència sobre els orígens i el desenvolupament històric del nostre pacient país. Com a conclusió del seu article, Foix prenia algunes consideracions de Vicens (som en l’any del centenari del seu naixement) sobre els camins futurs de Catalunya i la necessitat de no deixar-nos emportar per la rauxa.

Camins frustrants, diuen els de la brigada, de les propostes creixents d’assoliment de la sobirania plena. És com si des de la posada negre sobre blanc de les reflexions d’en Vicens i Vives, escrites en els temps de la més negra nit del franquisme, sense ni intuir la claror del final del túnel, no hagués passat absolutament res. I ha passat que trenta anys després de la mort del dictador, de la Consti…

Vergonya aliena

Alguns que manifesten la mentalitat de funcionaris colonials residents entre nosaltres defensen que la llengua espanyola ocupi un lloc preponderant en la vida pública catalana. Els cal el més elemental sentit de la justícia. Justícia històrica. Perquè, com hem defensat tantes vegades des d’aquest bloc, conèixer la història no constitueix un exercici de simple erudició, sinó que permet entendre molts dels comportaments polítics actuals.

Bàsicament són tres els motius pels quals l’espanyol té avui un estatus socialment dominant a àmplies zones del país. En primer lloc, per haver estat la llengua del poder reial des del segle XV, fet que va fer atractiva la seva adopció per part dels sectors privilegiats, delerosos de construir un mur social de distinció respecte a la majoria, alhora que l’espanyol esdevenia model literari preponderant a l’ombra de la monarquia dels Àustria. Un motiu doncs, bàsicament de diferenciació social. En segon lloc, amb l’adveniment dels Borbons, l’entestament a d…

Endreçar la propaganda

La Consellera Marina Geli ha dit aquests dies que el federalisme és menys utòpic que l'independentisme. No és aquesta absurda sentència, però, la que em mou a escriure aquest apunt. No aprofundiré en el pensament de la Consellera, sinó en la seva manera de fer. Veureu, fa uns dies, vaig rebre per correu electrònic, a través del Gabinet de Comunicació de la Consellera de Salut, una invitació a la presentació del seu darrer llibre, titulat Endreçar l'ànima. Dona, salut i política a la Catalunya del segle XXI (Plataforma Editorial, 2010), celebrada al Centre Cultural de Caixa Girona-Fontana d’Or el passat 19 de juny. Presentava l'acte l'home del règim Gaspar Hernández, periodista i presentador del programa L’Ofici de Viure de Catalunya Ràdio. Un veritable flower power al servei de la brigada de narcòtics.

La cosa no tindria res de particular si no fos perquè la invitació em va arribar a la meva adreça professional de caràcter públic i a través del correu signat per la Sec…

Liderar o fer de rèmora

Dissabte enquesta del Periódico. Tretze punts de diferència a favor del sí en un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya. Senzillament espectacular. Només fa dos anys i mig, l'octubre de 2007, el mateix mitjà i tipus d'enquesta marcava una diferència de deu punts a favor del no. En aquest temps l'opinió del país ha girat com un mitjó. La mateixa enquesta, però, detecta una majoria (en contradicció amb el que acostumen a registrar totes les enquestes quan la mateixa pregunta no és tan concreta en el calendari) contrària a la celebració en aquest moment d'un referèndum. Senyal que manca molta pedagogia sobre la necessitat imperiosa i urgent de disposar d'un Estat per lluitar contra la crisi. De fet, la força dominant dins el panorama catalanista, CiU, porta mesos aprofundint amb el seu discurs en aquesta falsa dicotomia. Ara no toca independència perquè hi ha crisi. Companys, sabeu perfectament que és exactament el contrari.

Segons l'enquesta del …

Monarquia i nou estat

No em puc estar de comentar alguna cosa del famós reportatge Adéu, Espanya? de la Dolors Genovès, emès fa alguns dies per la nostra televisió nacional amb una audiència de 733.000 espectadors de mitjana i un 23,9 de share. En homenatge a Joan Ferran he incrustat el vídeo al final d'aquest bloc. Què nerviosos ha posat els del PSC, els de la Catalunya real. Afirmen escandalitzats que el reportatge només presentava dues opcions: involució autonòmica o independència. Però és que resulta que, com ells saben perfectament, és l'única alternativa real. La resta, invents impossibles per confondre el personal. Nit llarga com la de Grenlàndia. Boira de les Terres Altes d'Escòcia. Ninots de neu del Quebec.

Potser va sobtar a alguns la possibilitat que les respectives monarquies (britànica i danesa) fossin hipotèticament acceptades pels nous estats en procés de construcció. En aquest mateix sentit, per al cas de Catalunya, el notari López Tena va fer una provocadora intervenció fa no g…

Sense basquitis

Ep, sense basquitis, un plaer visitar Donòstia. El temps ens ha aguantat, tot i veure el cel gairebé sempre tapat i amenaçant. Hem pogut fer la nostra, sense haver-nos de refugiar sota la pluja. Una ciutat ordenada, neta i polida (i que difícil es trobar-ne gaires que responguin a aquests tres adjectius). L’atapeïment gastronòmic de la “parte vieja”. La bellesa de l’eixample comercial per sota del Boulevard. Les platges i el curós enjardinament. Una ciutat d’aire francès i estil refinat. La seva gairebé total destrucció el 1813 l’ha feta néixer en temps d’urbanisme planificat, al qual s’afegeix la gratificant presència del mar, només enlletgida al port per la immensa estanquera de la Comandància Naval espanyola. Vigència encara en l’ús de l’euskera, sobretot parlat als parcs infantils i a les places, amb els fills. Un bon senyal.

Esperit esportiu en diumenge: la “Donostri”, competició de triatló que, ocupant la platja d’Ondarreta, ens ha fet difícil accedir a les vistes del Monte Igeld…

Foc a discreció

Fa alguns dies vaig participar a l'agradable sopar de patriotes amb motiu de la festa anual de l’Associació Catalunya 1640. Sentit homenatge i concessió de la IV Medalla Pau Claris a Joan Triadú i Font, a punt de complir els 89 anys. Record dels bons patricis que, en les primeres hores de la nit més negra del franquisme, van lluitar perquè la flama, revifada avui en foc vigorós, no s’apagués definitivament. També amb presència (encara que gravada) de Pere Carbonell Fita (94 anys). Les seves memòries “Obrint camins a l’esperança, 1945-1960” (Editorial Mediterrània, 2005), són una autèntica delícia històrica, vivencial i literària. Del tot recomanables.

Debat intens a la taula. Com sempre entre els bons patricis, tants caps tants barrets. Algunes crítiques a la Iniciativa Popular per impulsar des del Parlament un referèndum sobre la independència. Raó: no ens el deixaran fer, cal optar per altres estratègies més efectives. Em pregunto si no seria millor que cadascú portés endavant la…

Que no Artur, que no

Abans d’ahir vaig tenir el goig de, alhora que escrivia aquest apunt, llegir un comentari d’un lector anònim d’aquest bloc que manifestava les mateixes inquietuds que en aquell mateix moment m’ocupaven el cap. Resulta que en la seva darrera sessió de màrqueting a l’americana per explicar el programa electoral de CiU a les eleccions de la tardor, dedicada al futur de la nostra nació, l’Artur Mas ha tornat a afirmar que el nostre país no està madur per a un referèndum sobre la independència, repetint com un sonàmbul la teoria del transatlàntic. I tenint en compte que serà el proper president de la Generalitat, és en aquest tipus d’afirmacions on la seva necessària qualitat de lideratge trontolla de manera alarmant. Artur, perdona la confiança, la teva funció com a patriota no és esperar a que la llibertat caigui de l’arbre, sinó estirar el braç per arrancar-ne el fruit.

Cap societat ha estat madura per als canvis cap a la llibertat: ni per a l’abolició de la tortura judicial, ni per a l’…

Aperitiu amb un escafandrer

Aquest cap de setmana ha tocat casament a terres llunyanes. Les dels meus orígens. A l'Aragó fa anys que no parlo amb ningú de política, menys encara si és de la família. El tall, l'abisme conceptual, és tan absolutamentextraordinari que no val la pena ni entrar-hi. Curiosament, doncs, la conversa política del dia l'he mantingut amb un espanyol, directiu d'una antiga empresa pública privatitzada, que fa vint anys que viu i treballa al nostre país. Ep, però de català, res de res. No és que l'exclogui jo: ho fa ell mateix. Simpatia per l'acollidor, zero. Empatia amb l'entorn, en valors negatius. Un veritable funcionari colonial.

Dia de sol radiant. Refugiats sota l'ombra d'un arbre. Comença l'aperitiu mentre la meva dona, pobra, mira de controlar els fills que corren embogits per la gespa d'un cantó a l'altre. No és que no vulgui fer-me responsable de les criatures, és que he estat abduït pel to de la conversa. Surt el pernil ibèric. Vine …

La demolició de Joan Laporta

Els sapadors de l'establishment han treballat incansablement durant set anys. El 2003, Joan Laporta va assolir la presidència del Barça, coincidint pràcticament en el temps amb l'augment fulgurant d'una força aleshores inequívocament independentista al Parlament de Catalunya. D'aleshores ençà, els enemics de la llibertat del nostre poble l'han encalçat amb una constància insadollable. L'objectiu sempre ha estat clar. Calia ensorrar fins als mateixos fonaments el prestigi d'un personatge que tothom albirava capaç de convertir-se en el nou referent de l'indepentisme, precisament en el mateix moment en què l'aventura estatutària tocava a difunts i semblava difícil mantenir la filfa. El zènit va arribar amb la moció de censura, que va quedar molt a prop d'aconseguir la seva destitució. L'estat d'opinió que va portar a aquells espectaculars resultats es va congriar a base d'exalçar fins al paroxisme anècdotes (algunes d'elles, prou de…

Em fa mala espina

No he seguit la campanya amb passió, entre altres motius perquè no sóc soci del Barça, però a cop calent he de dir que Sandro Rossell em fa mala espina. No és qüestió dels seus negocis i la col·lusió d'interessos com a empresari esportiu. És alguna cosa en la seva fesomia que em sona a engany. Reconec que és un sentiment molt subjectiu, però em fa la impressió, tant debò m'equivoqui, que la seva presidència acabarà com el rosari de l'aurora. El fet que els poders de l'antic règim li hagin donat suport i que els mitjans de l'establishment autonomista hi hagin jugat tan a fons a favor de la seva candidatura, encara acaba de rematar aquesta impressió. I les portades d'avui dels diaris esportius de Madrid la confirmen.

El que és clar és que ha jugat bé les seves cartes. I que en un context en què el continuisme, després dels èxits socials i esportius del Barça durant els darrers dos anys, havia de tenir en bona lògica molt camp per córrer, ha escombrat amb més d…

Els desastres de la guerra contra Catalunya (VII)

La violència exercida pels militars contra les dones ha estat una de les constants més horroroses dels conflictes del segle XX. A la darrera Guerra dels Balcans, la violació com a instrument sistemàtic per aterrir i vexar la població civil de l'ètnia o minoria nacional a sotmetre fou una constant. Els nostres "amics" espanyols (amb els quals hem de mantenir relacions d'amor i fraternitat tot construint una unió federal en un món flower power) ja van excel·lir segles abans en aquesta mena de pràctiques de guerra. I una vegada ocupat el país, l'insult i el menysteniment als civils, al poble ocupat i emmordassat, titllats a la primera ocasió de covards, fou una constant en tots els conflictes amb participació militar al llarg de tot el segle XVIII.

En una altra apunt d'aquest bloc vaig parlar fa setmanes de la cambra del soldat com a habitual a molts dels habitatges dels catalans del segle de l'ocupació castellana, obligats a allotjar-los a casa seva. Com no…

Una legislatura decisiva

S'acumulen les expectatives. Moviments profunds que deixaran petjada en la història del país. Encara no sabem si serem a temps de configurar una candidatura transversal de l'independentisme que, per damunt de fronteres ideològiques, sigui capaç de posar la lluita contra l'autonomisme que practiquen la resta de partits com a principal prioritat. Però, encara que aquest intent fracassi, ens esperen emocions fortes en els propers anys. Primera, les eleccions nacionals. Majoria nacionalista clara al Parlament (tot i els advertiments al respecte d'en Vicenç Villatoro), esclatant si l'opció abans citada es configura bé.

Serà aquest Parlament l'encarregat d'entomar la sentència del Tribunal Constitucional espanyol de finals d'aquest any. Una sentència demolidora que posarà definitivament una llosa pesada per tancar definitivament la tomba del difunt Estatutet de la Moncloa. Serà aquest Parlament qui haurà de votar la Iniciativa Popular (IP) a favor de la convo…

Tot esberlant el mur (IV): Hara-kiri

Avui, aprofitant que he entrat més tard a treballar, he dedicat una estona a la meva guerra particular contra el Departament d'Educació. He parlat finalment (em diuen que ho hauria d'haver fet abans) amb el teòric contrari de la meva petició d'accés a l'expedient de preinscripció escolar dels meus fills: l'Agència Catalana de Protecció de Dades. Al·lucinant. Sóc a punt de fer-me l'hara-kiri. Després d'un primer contacte telefònic i de dir-me que em trucarien en uns minuts, parlo amb una de les advocades de l'Agència. Exposició del problema (que ja coneixen per la meva insistència en altres institucions) i resposta: crec que vostè té dret a accedir a l'expedient administratiu i que si anés al contenciós-administratiu el jutge li donaria la raó. De veritat. De bojos.

Totes les administracions que em deneguen l'accés a l'expedient es basen en la impossibilitat de difondre dades personals. I l'agència del Govern encarregada de protegir els a…

Fórmules de convivència

El gran Josep Antoni Duran i Lleida ha afirmat que CiU no portarà en el seu programa electoral la convocatòria d'un referèndum sobre la plena llibertat de Catalunya. Afirma ell, intèrpret centrat de la realitat, que la majoria dels catalans no està per la independència, sinó per fórmules de convivència amb Espanya. Com si la primera afirmació i la segona fossin en realitat contradictòries. Just el contrari. No se m'acudeix una fórmula més sana de convivència entre Catalunya i Espanya que la cooperació entre els dos estats com a membres de la Unió Europea. La resta, solucions caduques, camins truncats, vies sense sortida.

El bon polític no ha de dir allò que hom vol sentir, sinó la veritat, per crua que resulti. Perquè, quan Duran i Lleida diu el que diu, a quina fórmula de convivència es deu referir? A l'actual Estat de les autonomies, una veritable ratera de submissió per als catalans, mentre la centralització acaba d'escapçar definitivament la nostra economia? O pots…

Iniciativa Popular: tot depèn de CiU

El meteòric ascens electoral d'ERC el 2003 i 2004 podia fer pensar el contrari, però la veritat és que aconseguir la plena sobirania sempre ha depès i continua depenent de CiU. Com a força central del catalanisme, només quan els convergents facin el tomb definitiu i transitin el camí de la llibertat tindrem possibilitats reals d'arribar a la meta. I aquest continua essent el punt en què ens trobem. L'admissió ahir a tràmit de la Iniciativa Popular de Volem Votar, moviment que té en l'Alfons López Tena i l'Uriel Bertran les seves cares visibles, amb el suport dels Grups Parlamentaris de CiU, ERC i ICV, pot posar les coses en un tombant decisiu.

Durant els propers mesos caldrà realitzar un esforç important per recollir les 220.000 signatures necessàries per portar al ple del Parlament la votació definitiva. Ben segur, les aconseguirem. I aleshores, com sempre des del 2003, la responsabilitat determinant recaurà a mans de CiU. El Govern que aleshores encapçalarà (ning…

Quedar-se sol (amb la consciència tranquil·la)

Em penso que seré l'únic de la feina que avui farà vaga. Alguns han demanat hores d'assumptes personals (és allò de no ser-hi, però sense que et descomptin del salari). Faré vaga, però crec que és un error. Només s'han d'emprendre batalles que puguis guanyar. I aquesta, amb el clima creat i l'estat d'opinió de la gent (massa castigada i fatalista), està abocada al fracàs. Hauria preferit una acció imaginativa, com ara sortir els vint minuts reglamentaris de l'esmorzar davant la porta del centre treball, fet que hauria tingut un impacte públic prou notori i al qual la gent sí s'hauria apuntat. Però al manual de procediment dels sindicats es veu que només figura la vaga clàssica.

Que si no es podia fer una altra cosa davant la crisi. Que si no els vull donar encara més diners dels que em retallen. Que si no segueixo les proclames dels sindicats perquè no tenen legitimitat. Que si m'espero a la vaga general. D'arguments n'he sentit molts. I seg…

L'assassinat de Pau Claris

Avui es compleixen 370 anys de la jornada del Corpus de Sang de 1640, episodi clau de la Revolució catalana que encapçalà, del punt de vista institucional el canonge urgellenc Pau Claris i Casademont, diputat eclesiàstic de la Diputació del General de Catalunya. Bon dia, doncs, per recordar la seva figura. Si bé historiadors com ara Josep Sanabre o John H. Elliott, entre altres (tot seguint fonts franceses), havien apuntat la possibilitat que Pau Claris, mort el febrer de 1641, hagués estat assassinat per agents al servei del rei Felip IV de Castella, darrerament aquesta tesi ha rebut nou suport documental.

Antoni Simon Tarrés fa alguns mesos publicava l'obra "Pau Claris, líder d'una classe revolucionària" (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008), on repassa la simptomatologia de la seva malaltia (d'una setmana de durada, fins a la defunció) descrita en les fonts coetànies, fins arribar a la conclusió que li fou administrada "aigua tofana, també co…

Joves per guanyar la batalla (II)

Altres generacions de joves han estat decisives per mantenir la flama de l’esperança en la nostra victòria definitiva (que s’apropa i que ells saben que és inevitable. Parlo d’aquells que ja no van viure com a protagonistes la Guerra Civil espanyola i prengueren plena consciència de la nostra submissió política en plena dictadura franquista. La seva tasca, en condicions de risc personal que res no tenen a veure amb les nostres, va ser fonamental.
La celebració aquests dies dels 50 anys dels Fets del Palau ha permès recordar-los. Fa ara deu anys, l’any 2000, en un altre aniversari d’aquell esdeveniment, Josep Benet, comentava que ells i els seus enemics eren conscients d’haver perdut una guerra i de l’intent patit de genocidi cultural, però també de que tot allò no havia aconseguit desfer el poble català i que arribarien dies millors.
Les autoritats feixistes sabien que havien imposat la seva lògica a sang i foc, però també que l’enemic havia caigut a terra, fora de combat, però algun di…

Joves per guanyar la batalla (I)

Fa alguns dies, per la diada de Sant Jordi, a la plaça del Mercat de Sabadell, les Joventuts del PSC tenien potser el millor lloc, el més visible, per plantar la seva parada i tendal durant la festa. No es diria que l’alcalde és del seu mateix partit, l’amic Manuel Bustos (mereixedor de treva, però, per la seva actitud envers la Consulta del 30-M). Sens dubte, una part fonamental del pes per guanyar la batalla de la nostra llibertat, més que a ningú, no pas per poesia, sinó per raons de simple cronologia vital, els correspon a ells.
I encara fa pocs dies, la Rosana (una del 35% de simpatitzats socialistes que el dia que guanyem la nostra llibertat votaran el que cal votar, que aleshores ja no seran el 35%, sinó bastants més) es lamentava de la diferència entre el seu compromís polític juvenil i el passotisme dels seus fills. És cert que els temps han canviat, que el context no és el mateix, però, hom té la sensació que ens falten joves per ajudar-nos, amb la seva energia, a fer el salt…

Els pebrots de la "roja"

Hem hagut d'aguantar tanta tonteria i durant tant de temps. Resulta que, de fa anys, mentre lluitem per aconseguir la nostra presència com a país al món esportiu internacional removent cel i terra per a obtenir recursos econòmics, sentim sempre la cantarella relativa al dispendi que suposa per a l'erari públic les migrades quantitats finalment posades als servei de la causa. I el mateix quan hem volgut obrir oficines de representació exterior del país amb la finalitat de defensar els nostres interessos econòmics, culturals i polítics al món. I el mateix amb els nostres mitjans públics nacionals, que tants espanyols volen encara folklòrics i de segona. I el mateix amb tantes i tantes coses que no ens deixen respirar.

I ara, en plena crisi, quan el president arlequí, el simpàtic JoséLuis Rodríguez Zapatero, secundat a Catalunya per l'establishment autonomista en ple, decideix estalviar despesa pública pel cantó més fàcil (retallant salaris, aturant obres d'infraestructur…

Quan encara tenia sentit

L’atzar va fer que, fa uns dies, passegés agradablement en família pel centre de Tortosa, mentre llegia l’obra “La historiografia catalana en el segle del Barroc (1585-1709)”, de Xavier Baró i Queralt (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009). Al llibre, topo amb la clàssica polèmica sobre la idea d’Espanya als inicis de l’edat moderna. Sembla mantenir-se incòlume la percepció que, abans del matrimoni de 1469 entre Isabel I i Ferran II d’Aragó, Espanya era sobretot tot un concepte geogràfic (com avui ho seria Europa), prestigiat pel record de la Hispania romana.

La unió de les dues herències dinàstiques va convertir aquell antic patrimoni conceptual en un objectiu polític en sí mateix. I aleshores fou quan una legió d’historiadors castellans es llançaren, abans que Castella completés la conquesta de tot el territori peninsular, a l’apropiació del mateix concepte d’Espanya, assimilant-lo ras i curt a la mateixa Castella. Ressonen en resposta, les paraules del cavaller tortosí Cris…

Alentir l’obra pública

El ministre socialista d’infraestructures José Blanco va posar sobre avís tot l’Estat espanyol fa uns dies anunciant que el ritme de la inversió pública s’alentirà i que Catalunya no serà una excepció. És de bojos. Fa un mes, encara trobaves arreu, fins al poble més petit, els immensos cartells del Plan E anunciant obres absurdes i innecessàries fetes només per mantenir sis mesos més a uns treballadors en un sector sense futur. I ara, les infraestructures que sí són necessàries hauran d’esperar anys i panys. Coses d’un incapaç mogut pel vent.

Afegiria una altra proposta per al ministre: si realment vol estalviar, Blanco hauria de posar al capdavant del seu ministeri els qui fins ara han dirigit les obres a Catalunya. Són la família dels Cargol. Baten records de lentitud. No entenen el concepte d’execució. Només una comparació viscuda personalment: he vist construir a tot drap un tram de 23 km entre una població de 6.000 habitants i Osca, amb 25.000. Potser ni en un any de feina.

Paral…

D'entre 24.370

Mentre els espanyols celebraven el seu Día de las Fuerzas Armadas, tot aplaudint el Borbó recuperat, 24.370 sabadellencs varem dedicar diumenge (molts ho havien fet per avançat) a manifestar democràticament i cívica la nostra opinió sobre el futur del país. Són dos models. Dues maneres de fer. Uns amb l'exhibició de la força militar, altres pel camí de la lliure determinació, ben oberta als joves i als nouvinguts. Poc abans d'obrir la seu electoral de Sabadell Cultura, a la Creu Alta, ens varem retratar els membres de les dues meses i la responsable (amb el Manel, el fotògraf, que per motius obvis no hi apareix), la Concepció, que no creia que poguéssim arribar als 300 vots. I varem fer 340, en competició aferrissada per portar a la nostra urna cada vot. Amb rigor, responsabilitat, alegria i satisfacció final. Amb copa de cava inclosa.

Satisfacció per haver participat en una experiència de mobilització de la societat civil sense precedents a la història de la nostra ciutat i …