Ves al contingut principal

Alentir l’obra pública

El ministre socialista d’infraestructures José Blanco va posar sobre avís tot l’Estat espanyol fa uns dies anunciant que el ritme de la inversió pública s’alentirà i que Catalunya no serà una excepció. És de bojos. Fa un mes, encara trobaves arreu, fins al poble més petit, els immensos cartells del Plan E anunciant obres absurdes i innecessàries fetes només per mantenir sis mesos més a uns treballadors en un sector sense futur. I ara, les infraestructures que sí són necessàries hauran d’esperar anys i panys. Coses d’un incapaç mogut pel vent.

Afegiria una altra proposta per al ministre: si realment vol estalviar, Blanco hauria de posar al capdavant del seu ministeri els qui fins ara han dirigit les obres a Catalunya. Són la família dels Cargol. Baten records de lentitud. No entenen el concepte d’execució. Només una comparació viscuda personalment: he vist construir a tot drap un tram de 23 km entre una població de 6.000 habitants i Osca, amb 25.000. Potser ni en un any de feina.

Paral·lelament (és un dir pels anys que va durar), el tram de carretera que enllaça l’autopista de la Mediterrània amb la ciutat de Tortosa, 11 km en total, va costar entre set i vuit anys. És que ni proposant-s’ho és difícil arribar a uns nivell d’execució tant lents. Així és que, ministre Blanco, el millor és que apliqui l’experiència catalana al conjunt de l’Estat espanyol veurà com, sense donar masses directrius, les coses s’eternitzaran i s’eternitzaran...

Comentaris

  1. Si la gent va cobrant igualment no veig per enlloc l'estalvi.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.