Ves al contingut principal

Castració química amb previsible mort del pacient

Si són certes les informacions que circulen pels mitjans madrilenys, la part interpretativa de la sentència (que es farà pública, segons sembla, a finals de la setmana vinent), que afecta fins a 27 articles, el doble que els declarats inconstitucionals, serà extremament dura amb el que queda de l'Estatutet de la Moncloa. Com a historiador, hi veig un element molt revelador de l'esperit dels conqueridors. La doctrina del Tribunal Constitucional hi estableix que l'autonomia de Catalunya es fonamenta exclusivament en una gràcia atorgada per la Carta Magna, negant explícitament fonament jurídic a l'autogovern català que no es derivi de la Constitució. No hi ha, doncs, cap dret històric a invocar, el que ratifica de facto la Nova Planta borbònica i l'originària integració de Catalunya per dret de conquesta.

Destaca també en la part interpretativa (entre molts altres elements d'importància molt considerable que deterioren l'autogovern de Catalunya) l'eliminació de l'obligació del percentatge d'inversió en infraestructures per part del Govern Central equivalent al PIB català durant set anys, suposat gran èxit que l'establishment autonomista ens va vendre durant la campanya del Referèndum. Però, sense dubte, el més greu del que es derivarà de la sentència del Constitucional és el seu caràcter de torpede en la línia de flotació de la immersió lingüística en l'ensenyament (entre altres elements de menyspreu envers la llengua catalana).

Segons sembla, el Fonament Jurídic Conclusiu que interpreta l'article 35.1 i 2 (sobre el dret a rebre l'ensenyament en català) estableix explícitament que les disposicions aprovades "no impiden el derecho a recibir la enseñanza en castellano como lengua vehicular y de aprendizaje en los mismos términos que el catalán". Tal lectura portarà, en bona lògica, a la creació d'una doble xarxa escolar i a la segregació dels castellanoparlants per primera vegada a Catalunya. En definitiva, la sentència ens deixa, en alguns aspectes, bastant pitjor que amb l'Estatut de Sau de 1979. Una veritable pressa de pèl.

Comentaris

  1. I ara què?

    Independència? Per mi sí, però l'únic partit que actualment la defensa clarament sembla ser que farà un abaixada notable... i les noves propostes en aquest sentit aparentment tindran que fer mans i mànigues per tenir representació parlamentària.

    Que fer doncs davant una nova agressió totalitària com aquesta?

    Confio i espero que el resultat d'aquests dies d'incertesa democràtica sigui prou satisfactòri i puguem anar amb el cap ben alt. Jo ara tinc 30 anys i per mi som a la cruïlla socio-política més gran a la que em veig involucrat des de que tinc raó de ser, però veint com actua la democràcia a espanya, hem sento força decebut i tinc seriosos dubtes de que esdevindrà de tot plegat.

    Tant de bó els catalans ens fem respectar, costi el que costi, o ens veurem novamnet subjugats a la matusseria espanyola.

    VISCA CATALUNYA i LA GENT QUE SE L'ESTIMA.

    ResponElimina
  2. No crec que sigui "una presa de pèl" tot això de l'Estatut, amic Granollachs.
    Ho han repetit fins a vuit vegades "la unitat indivisible de España". És, doncs, una situació clara d'enfrontament inter-nacional.
    Com molt bé dius, la identitat catalana en aquests moments espanyols, no deixa de ser una graciosa concessió borbònica, on se't permet ser fdolflòric però no responsablement seriós amb la teva pròpia història.
    Ahir, vaig sentir un jurista de la Generalitat que deia que al TC els serà impossible argumentar les "inconstitucionalitats" perquè tot l'Estatut és plenament constitucional. Aquest senyor deia que està esprant rebre d'aqui a uns dies el plec que haurà de justificar les insconst. per poder rebatre-les per inconsistents, sense substància jurídica correcte.
    De tota manera, és qüestió de fer les maletes i allunyar-nos definitivament d'Espanya. Esclar, mentrestant, en Blanco està jugant amb la Sagrada Família, símbol català. Ja se'ns han endut el capital. Ara, només ens queda un xic de la nostra identitat i estan molt disposats a enderrocar-la, amb monument i amb política.

    Si algun bon patrici té manera d'imprimir adhesius com allò del ruc català, seria bo que en produís alguns de Catalunya amb les maletes apartant-se d'Espanya dient: "M'has maltractat!"
    Ah!!, i, sobretot, pose'm banderes estelades als balcons, permanents!!!

    ResponElimina
  3. Adéu Espanya! Benvinguts a Syldavia!

    ResponElimina
  4. Tal com us vaig dir ahir el pas endavant s´ha de fer a les autonòmiques de la tardor, votant en clau independentista al partit NOU que surti, no pas a cap partit tradicional, ara ens estan venent fum per tal d´aconseguir vots, en aquest moment només treballen pels seus interessos de partit, aquests interessos son també com un torpede en la línia de flotació independentista. Endavant Granollacs, escriu i nosaltres ho divulgarem.

    ResponElimina
  5. Amic Llull, fa dos dies que ja oneja a casa meva.

    Però de debò. Que cal que fem? Unitat i catalanisme per suposat, a la manifestació hi seré segur (jo sóc de Lleida i vindrè sense dubtar-ho), però segons gent com el Guerra "farem soroll i tot quedarà en no res".

    Que fer doncs per tal que aquest home no tingui realment raó?
    Com podem els catalans i catalanistes fer respectar la nostra voluntat com a poble, sense morir en l'intent?

    Jo, avui estic força tocat.
    Veig com l'independentisme creix, i de forma significativa, però em fa l'efecte que estem tant o més disgregats que mai per falta de nivell polític.
    Em dol l'aparent panorama polític català, on destaco com ERC baixa en intenció de vot tot i creixer l'independentisme, però semblen capficats en autolesionar-se, sense pensar fredament i actuar intel·ligentment, amb discurs i fonament, sense deixar-se portar per les emocions, ostia ja! que es comportin com bons patricis polítics a l'altura del país que representen collons!, però els falta carisma i a CIU l'hi falta sobiranistes declarats, confesos, reals, lleials i autèntics.
    Com contribuirà aquest independentisme creixent a la política catalana, ara per ara em genera dubtes, els quals em posen malalt per temor en pensar que no tingui conseqüències reals.

    Ens cal unió i no només dels que voldriam declarar l'estat propi avui mateix, sinó de tot el catalanisme autèntic (sobiranistes, nacionalistes, independentistes, federalistes,...)tots som catalans que estimem la realitat catalana, la seva història, els eu tarannà.
    Cadascú tindrem una idea política a la que aspirem que arribi el nostre petit gran país, però tots coincidim en que som una nació, un poble amb identitat pròpia, etc. Si aixó no ens ho accepten, pq no ens volen tal com som i serem, cal que nosaltres ho exigim fins al final, costi el que costi i peti qui peti.

    Per a mi la solució és la independència però el camí de l'autodeterminació passa per fer que tots els catalanistes arribin a la mateixa conclusió: que la solució la tenim els catalans, que la solució és Catalunya.

    Aixó és un camí que ja ha començat, però per arribar a la meta primer caldrà caminar, sense dreceres o vies directes que podrien esdevenir vies mortes, sense deixar quelcom enrera que no ens fes plens del tot.
    Necessitem crear una majoria catalanista amb objectius clars i compartits.

    Salut i esperança.
    Visca la terra, mori el mal govern!

    ResponElimina
  6. Fa unes hores, m'ha semblat entrellucar com si una tempesta hagués entrat al nostre blog.
    És curiós que sempre se m'hagi mantingut la mateixa tònica amb aquestes tempestes. Aquesta tònica és la de la total mancança de reflexió, de raonament, de diàleg obert. És l'actitud de qui actua amb prepotència iracional, de qui se sap recolzat per la violència institucional. El franquista.
    Quan els falla la capacitat de raonar, els entra la violència, l'insult.
    Aquest fenòmen l'he patit durant tota la meva vida: a l'escola, a la "mili", al treball.
    En general, el català (és perillós generalitzar, ja ho sé) és persona de reflexió; el castellà ho és del no-raonament, la mentida, la violència. I no és que sigui forçut com un basc...!
    Amb els anys, ho he anat analitzant, he analitzat aquest fenòment des de la meva absoluta ignorància científica del tema, però amb experiència viscuda i, encara que també ho he viscut amb catalans, la conclusió a la que he arribat és que hi ha alguna força característica de cada terra, clima, etc. que configura un comportament nat als seus ciutadans.
    Potser tinguem algun antagonisme visceral -ho afirmava el meu pare, cap ignorant!- que no ens permeti viure tranquils, amb bon veïnatge, d'igual a igual, amb respecte.

    Salutacions, bons patricis,
    Ramon Llull

    ResponElimina
  7. Ramon Llull et alt:
    És evident que hem arribat a l'últim esgraó de "l'encaix" al Reino de España. La segona restauració borbònica, amb la sentència, ha tocat a mort aquesta estructura.
    Es diu que els independentistes estem disgregats: francament, crec que estem més units que mai,i ho visualitzarem a les llistes electorals de les properes eleccions al Parlament de Catalunya.Tan és que hi hagi un munt de sigles. Estic segura que hi haurà una llista sòlida, de gent que no necessita la política per guanyar-se les garrofes. Es diu que no tenim líders. Francament, no ho crec. Potser no hi ha persones amb carisma, però tenim un projecte al voltant d'una nova constitució de Catalunya en el que hi treballen un munt de persones amb un alt nivell de preparació intel.lectual i professional, com l'autor d'aquest bloc.
    I també tenim l'experiència de la traició de partits que en assolir el poder, abandonen els seus postulats.
    Això és el que tenim. Que tothom decideixi què fer a les properes eleccions.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.