Ves al contingut principal

Com si no hagués passat res

Un dels més llorejats opinadors de la brigada de narcòtics, Lluís Foix (en terminologia del nostre passat medieval, home soliu i afocat del comte de Godó), glossava fa uns dies a les pàgines de l’Avui l’impacte de la reedició del clàssic de Jaume Vicens i Vives Notícia de Catalunya, assaig de referència sobre els orígens i el desenvolupament històric del nostre pacient país. Com a conclusió del seu article, Foix prenia algunes consideracions de Vicens (som en l’any del centenari del seu naixement) sobre els camins futurs de Catalunya i la necessitat de no deixar-nos emportar per la rauxa.

Camins frustrants, diuen els de la brigada, de les propostes creixents d’assoliment de la sobirania plena. És com si des de la posada negre sobre blanc de les reflexions d’en Vicens i Vives, escrites en els temps de la més negra nit del franquisme, sense ni intuir la claror del final del túnel, no hagués passat absolutament res. I ha passat que trenta anys després de la mort del dictador, de la Constitució espanyola de 1978 i de l’estat de les autonomies que se’n va derivar, la sensació de fracàs no pot ser més evident. I ha passat que tot i la poderosa i incansable tasca de la brigada de narcòtics, el país està despertant i ha entrat en la fase definitiva de la seva lluita per la llibertat. I ha passat que no hi ha camí més frustrant que el que en Foix i els seus ens han fet fressar durant les darreres dècades. I ha passat que frustració per frustració, ara construïm una majoria social que, tallats tots els camins alternatius, demana per fi allò que ens correspon com a poble. Allò que permet a tots els països del món progressar.

Comentaris

  1. Home propi, soliu i afocat. El propi era el més important.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.