Ves al contingut principal

Els de la via del mig

Fer viatges llargs en aquests país (i en el del costat) és una autèntica tortura. La meva dona, conductora per excel·lència de casa meva, que respecta (bastant) els límits de velocitat, per tal d'avançar ha d'anar sortejant vehicles a dreta i esquerra. Resulta que, des de fa uns anys, va guanyant presència (ara ja de forma aclaparadora) la figura dels de la via del mig. Són aquells que quan arriben a destí pronuncien la mítica frase "hem vingut molt bé". Ells surten de casa, entren a l'autopista, arriben a una velocitat de creuer moderada, avancen fins al carril central i no l'abandonen fins a arribar a cinc-cents metres de la sortida. Plogui, nevi o faci sol, ells pel mig. Sols o acompanyats, ells pel mig. Les autoritats de trànsit diuen tenir altres prioritats i darrerament la seva única aportació a la lluita contra aquesta plaga ha estat posar als grans panells informatius de les vies (alternant amb allò del nombre de morts i ferits aquests any) la següent indicació: circuleu per la dreta.

Evidentment, els de la via del mig no fan cas a ningú. Són completament aliens a allò que s'esdevé al seu voltant. Ells van molt bé i van fent. Pots fer-los llums que no serveix de res. O avançar-los per la dreta mentre els mires amb cara de psicòpata assassí. És igual, mai no es donen per al·ludits. Ells pensen continuar anant molt bé fins al seu destí. Per desgràcia, una part molt important del país funciona així. Poruc, insegur, sense ganes d'arriscar i de millorar, es situa a la via del mig. I tant li fot que el món s'ensorri al seu voltant. Anar fent, anar fent. Entretant, el carril de la dreta, el que els manuals diuen que és el de circulació habitual, està pràcticament buit. Aquest és el país que tenim: la gran massa per la via del mig, els de la legalitat constitucional intentant avançar pel carril esquerre (el més proper, per cert, al dels cotxes que transiten en direcció contrària), mentre el carril més fàcil, el natural, és completament buit: que tal si accelerem per la via més evident cap a la llibertat?

Comentaris

  1. Excel·lent text!
    I, per desgràcia, absolutament real.

    Molt sovint ens toca patir aquesta mena d'individus, tant a la carretera com a fora d'ella.
    I si els de la carretera arriben sense problemes els de fora d'ella els passa el contrari: són els que més es queixen de la situació política o de com va el país... quan ells en són en part responsables, posant la responsabilitat de triar els nostres dirigents a altres mans o votant els de sempre.

    Si triem els de sempre obtindrem el de sempre, és així.
    I ja fa massa temps que ha quedat demostrat que això ni és solució ni arregla res.

    Només un incís: on diu "Entretant, el carril de l'esquerra, el que els manuals diuen que és el de circulació habitual, està pràcticament buit." hauria de dir "el carril de la dreta".

    ResponElimina
  2. Sí, comparació genial!!
    Ara mateix, acabo de fer de taxista familiar portant sogres amunt, sogres avall. Tradicional...
    Doncs bé, sembla que ens haguem vist per la finestreta dels cotxes.
    1- Tio clàssic sòmines que va pel mig. (Patrici Granollachs, en Domènech té raó: Dreta i no esquerra...!) En fi, segueixo,
    2- Sòmines que va lent...íssim per la dreta. Bé. Poso intermitent i l'avanço i torno a la dreta amb una mica més de velocitat per no enganxar-nos. Bé, no? Doncs, apa, l'avançat accelera i en torna a avançar i redueix velocitat!!
    En podem posar una sèrie d'exemples que pot il·lustrar tota la fauna haguda i per haver...
    L'element retenidor i que no permet que ningú l'avanci, no us recorda el comportament clàssic de la persona que no s'aclara de res, ni amb la feina ni amb la política, i que sempre t'entrebanca?
    A mi se m'acudeixen tants polítics entrebancadors que ni els cito.....

    Ah!, ja tinc cara! Sóc tant antic, que m'han hagut de buscar un retrat d'entre els museus...
    Salutacions
    Albert

    ResponElimina
  3. Gràcies, Domènec. He corregit l'error. Ja es veu que no sóc un conductor massa aplicat...

    ResponElimina
  4. Benvingut Ramon Llull: és tot un honor!

    ResponElimina
  5. Benvolgut Granollachs,
    Són molts els anys que hem batallat junts i amb altres i, a la fi, m'heu descobert!
    En fi, ja no faré servir més el pseudònim d'Albert AA. Era aburrit i no treu cap a res mantenir-lo ara.
    Bons Patricis, a partir d'ara ja em podreu reconèixer obertament...
    Ramon Llull

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.