Ves al contingut principal

Em fa mala espina

No he seguit la campanya amb passió, entre altres motius perquè no sóc soci del Barça, però a cop calent he de dir que Sandro Rossell em fa mala espina. No és qüestió dels seus negocis i la col·lusió d'interessos com a empresari esportiu. És alguna cosa en la seva fesomia que em sona a engany. Reconec que és un sentiment molt subjectiu, però em fa la impressió, tant debò m'equivoqui, que la seva presidència acabarà com el rosari de l'aurora. El fet que els poders de l'antic règim li hagin donat suport i que els mitjans de l'establishment autonomista hi hagin jugat tan a fons a favor de la seva candidatura, encara acaba de rematar aquesta impressió. I les portades d'avui dels diaris esportius de Madrid la confirmen.

El que és clar és que ha jugat bé les seves cartes. I que en un context en què el continuisme, després dels èxits socials i esportius del Barça durant els darrers dos anys, havia de tenir en bona lògica molt camp per córrer, ha escombrat amb més d'un 61% dels vots. Incontestable. Com ho és també la lliçó que hi hem de prendre aquells que, com ara un servidor, ens sentíem més propers a altres projectes: sense unitat, aquí com en altres aspectes de la realitat social i política, no es pot construir res de sòlid i la derrota està assegurada. A treballar, doncs, i a no vessar-la massa. Afortunadament, disposem d'una plantilla i d'un entrenador que van sols.

Comentaris

  1. Només dues observacions que li donen la raó, Sr. Granollachs,
    La primera és la que va anotar un periodista de TV3, ahir just després de les eleccions: Hi havia, de manera totalment espontània, aclamacions de "Pep President"!
    La segona, escoltada aquest matí a ca'n Cuní (mentre esmorzo un magnífic pa-amb-tomàquet):-"Afortunadament, el segon elegit, en Benedito, probablement el pugui controlar".

    Vaig sentir dies enrere que en Txiqui Beguiristain cobra d'un contracte que té amb un club remot del món, club del que el propietari n'és el mateix Barça. Pot ser, si és cert, legal però molt poc ètic. Sembla que s'hi pot afagir un ETC molt llarg....
    Pel que sembla, en Benedito vol controlar i posar-hi ordre a tot aquest desgavell.
    Podrà amb el Sandrusco??
    Tenim dos avantatges que ens distancien molt de la resta de clubs:
    1- El Pep
    2- El desgavell als altres clubs és tan enorme que el Barça afortunadament encara n'està lluny. Tenim marge per veure venir els problemes.

    ResponElimina
  2. SI EL SRO.ROSELL,AGRADA TAN A "EL MUNDO","LA RAZON" I A "EL MARCA",QUINA POR¡¡¡¡¡
    XIQUETS,AL TANTO QUE POT ANAR DE CANTO.
    JUGANT AMB BCN.

    ResponElimina
  3. El Rosell ha estat inflat i promocionat pels Godó, Zeta, Prisa i companyia. Ha estat anys preparant-se i maquinant a l'ombra per aquest moment. Tot i no compartir el model de Club actual, les bases que ha deixat el Laporta són tan sòlides que li costarà portar a terme en canvi en negatiu que deu tenir en ment.

    ResponElimina
  4. El nou president ja el coneixem, parlem d'en Jan. És un bon patrici?, tot això ho ha fet per veure com reaccionava la parròquia?, perquè la seva web no ha incorporat avui cap novetat?, a partir del 30 haurà de bellugar fitxa no ens oblidem que va ser ell qui va reptar aquesta partida. Pel mateix preu i jugant al joc de tots hores d'ara seria un ídol del regne de Castella formant part de la brigada de narcòtics. Penseu com jo patrici Granollacs?

    ResponElimina
  5. En efecte, company. Toca posar-se en marxa d'una vegada. Ja triguem massa. L'exèrcit comença a formar-se...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.