Ves al contingut principal

Fórmules de convivència

El gran Josep Antoni Duran i Lleida ha afirmat que CiU no portarà en el seu programa electoral la convocatòria d'un referèndum sobre la plena llibertat de Catalunya. Afirma ell, intèrpret centrat de la realitat, que la majoria dels catalans no està per la independència, sinó per fórmules de convivència amb Espanya. Com si la primera afirmació i la segona fossin en realitat contradictòries. Just el contrari. No se m'acudeix una fórmula més sana de convivència entre Catalunya i Espanya que la cooperació entre els dos estats com a membres de la Unió Europea. La resta, solucions caduques, camins truncats, vies sense sortida.

El bon polític no ha de dir allò que hom vol sentir, sinó la veritat, per crua que resulti. Perquè, quan Duran i Lleida diu el que diu, a quina fórmula de convivència es deu referir? A l'actual Estat de les autonomies, una veritable ratera de submissió per als catalans, mentre la centralització acaba d'escapçar definitivament la nostra economia? O potser al federalisme de les grans produccions de ficció de la factoria socialista? No Duran, no. Per a que dos puguin conviure han de començar per respectar-se. I a nosaltres, els catalans, el projecte històric espanyol ens va integrar per dret de conquesta i no ens ha demanat mai més la nostra lliure adhesió. La mentalitat del maltractador no canvia amb la submissió i les víctimes tenen dret a no sentir-se presoneres. Només quan ens trobem cadira amb cadira asseguts a les institucions europees podrem conviure. De fet, iniciarem el millor període de cooperació en la història dels pobles ibèrics.

Comentaris

  1. Sí,
    Trobo molt encertada la teva comparació del maltractador. El maltractador mai no rectifica la seva conducta. Forma part de la seva manera de ser, malalta o no, això ho diran els psiquiatres. La policia, però, sap molt bé que el que cal fer d'immediat és allunyar-se d'aquest ser.
    Nosltres sabem per experiència del maltractament i la tergiversació de tot que ens ha fet Castella des de sempre, amb la seva monarquia ajudant-los. Si Duran Lleida vol seguir jugant amb foc, doncs allà ell. Potser sigui que el que hi hagi darrere seu, amb tota la seva cara d'autoritat, sigui res menys que un altre maltractador amagat al qui ja li vagi bé enredar permanentment els ciutadans catalans per poder-ne treure el seu profit personal, tan altruïsta que sembla... i que a casa el veiem com un enorme hipòcrita.
    No m'estranyaria gens que combregués cada dia de ca l'OpusDei, a veure si neteja els seus pecats.
    Albert

    ResponElimina
  2. En un dels textos anteriors ja s'indica la importància que té CIU en el projecte de creació d'un estat català propi. Coincideixo amb el text, però la,mentablement crec que la U de CIU no ho voldrà mai. Que cal fer? Des del meu humil punt de vista, el gir cap a un sobiranisme clar de CIU passa per a que C i U vagin per separat. Cosa difícil, quan la prioritat és obtenir el poder.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…