Ves al contingut principal

Joves per guanyar la batalla (I)

Fa alguns dies, per la diada de Sant Jordi, a la plaça del Mercat de Sabadell, les Joventuts del PSC tenien potser el millor lloc, el més visible, per plantar la seva parada i tendal durant la festa. No es diria que l’alcalde és del seu mateix partit, l’amic Manuel Bustos (mereixedor de treva, però, per la seva actitud envers la Consulta del 30-M). Sens dubte, una part fonamental del pes per guanyar la batalla de la nostra llibertat, més que a ningú, no pas per poesia, sinó per raons de simple cronologia vital, els correspon a ells.

I encara fa pocs dies, la Rosana (una del 35% de simpatitzats socialistes que el dia que guanyem la nostra llibertat votaran el que cal votar, que aleshores ja no seran el 35%, sinó bastants més) es lamentava de la diferència entre el seu compromís polític juvenil i el passotisme dels seus fills. És cert que els temps han canviat, que el context no és el mateix, però, hom té la sensació que ens falten joves per ajudar-nos, amb la seva energia, a fer el salt definitiu.

A les reunions polítiques que busquen una nova alternativa electoral veritablement independentista, a les trobades patriòtiques, a la preparació de la Consulta... No és que no n’hi hagi, de joves, però no en la proporció que caldria esperar. La generació políticament jove o molt jove en el moment de la Transició, en canvi, hi és de manera massiva. Fruit d’una decepció ferida múltiples vegades. Aquesta realitat, però, potser no és del tot negativa: vol dir que l’independentisme ja no pertany al món de les utopies juvenils (els nostres continuaran pintant parets amb l’estelada i la falç i el martell!?), sinó que s’ha situat al bell mig dels projectes de la gran massa del cos polític català. Anem bé.

Comentaris

  1. Caldria passar-se per l'Acampada Jove d'enguany per corroborar el que expliques. A veure quantes Targetes Roses i quants carnets de Super requisem.

    ResponElimina
  2. Benvolgut amic,
    Certament, molts joves estan distanciats del brugit polític. No tots, no obstant i afortunadament. Ara bé, analitzant aquest fenòmen, observo que una de les principals diferències de l'actualitat, respecte d'abans, és el del seu increment de problemàtiques d'estudis i laborals. També, sembla -jo n'estic segur- que tot estigui programat per distreure'ls de la realitat i responsabilitat. Els elements de distracció, amb problemàtiques o sense, és enorme. És tan aclaparadora, que crec que dificilment podriem sortir-nos-en.
    Per això és tant important el treball dels pares. No és qüestió d'anar renyant-los, ni dient-los que jo ho feia millor -d'aquesta manera només els ensenyem a odiar-nos-, sinó predicant amb l'exemple nostre. Cercant programes de TV bons i, si no, parlar tranquilament d'igual a igual sobre els temes del dia.
    Un altre punt de dificultat per ells, és la facilitat que ara tenim per aconseguir algunes fites que abans calia treballar-les molt. D'aquesta manera, no es pot arribar a valorar prou el mèrit de l'esforç realitzat per assolir aquella meta que desitjavem tant.
    I, sobretot, cal ensenyar-los MOLT a reflexionar sobre totes les coses i, escoltar les seves reflexions. De vegades, són més profundes que les nostres...
    Salutacions!
    Albert

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…