Joves per guanyar la batalla (I)

Fa alguns dies, per la diada de Sant Jordi, a la plaça del Mercat de Sabadell, les Joventuts del PSC tenien potser el millor lloc, el més visible, per plantar la seva parada i tendal durant la festa. No es diria que l’alcalde és del seu mateix partit, l’amic Manuel Bustos (mereixedor de treva, però, per la seva actitud envers la Consulta del 30-M). Sens dubte, una part fonamental del pes per guanyar la batalla de la nostra llibertat, més que a ningú, no pas per poesia, sinó per raons de simple cronologia vital, els correspon a ells.

I encara fa pocs dies, la Rosana (una del 35% de simpatitzats socialistes que el dia que guanyem la nostra llibertat votaran el que cal votar, que aleshores ja no seran el 35%, sinó bastants més) es lamentava de la diferència entre el seu compromís polític juvenil i el passotisme dels seus fills. És cert que els temps han canviat, que el context no és el mateix, però, hom té la sensació que ens falten joves per ajudar-nos, amb la seva energia, a fer el salt definitiu.

A les reunions polítiques que busquen una nova alternativa electoral veritablement independentista, a les trobades patriòtiques, a la preparació de la Consulta... No és que no n’hi hagi, de joves, però no en la proporció que caldria esperar. La generació políticament jove o molt jove en el moment de la Transició, en canvi, hi és de manera massiva. Fruit d’una decepció ferida múltiples vegades. Aquesta realitat, però, potser no és del tot negativa: vol dir que l’independentisme ja no pertany al món de les utopies juvenils (els nostres continuaran pintant parets amb l’estelada i la falç i el martell!?), sinó que s’ha situat al bell mig dels projectes de la gran massa del cos polític català. Anem bé.

Comentaris

  1. Caldria passar-se per l'Acampada Jove d'enguany per corroborar el que expliques. A veure quantes Targetes Roses i quants carnets de Super requisem.

    ResponElimina
  2. Benvolgut amic,
    Certament, molts joves estan distanciats del brugit polític. No tots, no obstant i afortunadament. Ara bé, analitzant aquest fenòmen, observo que una de les principals diferències de l'actualitat, respecte d'abans, és el del seu increment de problemàtiques d'estudis i laborals. També, sembla -jo n'estic segur- que tot estigui programat per distreure'ls de la realitat i responsabilitat. Els elements de distracció, amb problemàtiques o sense, és enorme. És tan aclaparadora, que crec que dificilment podriem sortir-nos-en.
    Per això és tant important el treball dels pares. No és qüestió d'anar renyant-los, ni dient-los que jo ho feia millor -d'aquesta manera només els ensenyem a odiar-nos-, sinó predicant amb l'exemple nostre. Cercant programes de TV bons i, si no, parlar tranquilament d'igual a igual sobre els temes del dia.
    Un altre punt de dificultat per ells, és la facilitat que ara tenim per aconseguir algunes fites que abans calia treballar-les molt. D'aquesta manera, no es pot arribar a valorar prou el mèrit de l'esforç realitzat per assolir aquella meta que desitjavem tant.
    I, sobretot, cal ensenyar-los MOLT a reflexionar sobre totes les coses i, escoltar les seves reflexions. De vegades, són més profundes que les nostres...
    Salutacions!
    Albert

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas