La demolició de Joan Laporta

Els sapadors de l'establishment han treballat incansablement durant set anys. El 2003, Joan Laporta va assolir la presidència del Barça, coincidint pràcticament en el temps amb l'augment fulgurant d'una força aleshores inequívocament independentista al Parlament de Catalunya. D'aleshores ençà, els enemics de la llibertat del nostre poble l'han encalçat amb una constància insadollable. L'objectiu sempre ha estat clar. Calia ensorrar fins als mateixos fonaments el prestigi d'un personatge que tothom albirava capaç de convertir-se en el nou referent de l'indepentisme, precisament en el mateix moment en què l'aventura estatutària tocava a difunts i semblava difícil mantenir la filfa. El zènit va arribar amb la moció de censura, que va quedar molt a prop d'aconseguir la seva destitució. L'estat d'opinió que va portar a aquells espectaculars resultats es va congriar a base d'exalçar fins al paroxisme anècdotes (algunes d'elles, prou desafortunades) elevades a la categoria de símbol.

La realitat és, però, que mal que pesi als de sempre (d'Antonio Franco a Quique Guasch), ara que ha acabat el mandat de Joan Laporta, el balanç no pot ser més positiu. Podem dir el mateix de les institucions socials i polítiques que controlen ells, els de sempre, enfangades fins al coll? El club travessa la millor època de la història: ha assolit dos títols continentals, ha ampliat la seva base social com mai, ha portat la seva capacitat econòmica al màxim, ha defensat amb ungles i dents la catalanitat i gaudeix d'un prestigi internacional (vinculat a la seva acció solidària i a la relació amb UNICEF) envejat per tothom. Però, aquí, a casa, als de sempre, als que volen mantenir aquest país encotillat en la dependència amb la que fan negoci privat, la bilis els regalima entre els llavis amb només pronunciar el seu nom. Sigui quin sigui el futur polític de Joan Laporta, els bons patricis no hauríem de secundar l'estratègia de demolició dels nostres enemics sota cap concepte.

Comentaris

  1. Molt ben dit, trapella

    ResponElimina
  2. Adjunto escrit tramès a Joan Laporta ahir 14/06/2010
    ----------------------------------------------------

    Benvolgut Joan,

    En aquests dies on l’aire està envoltat de política no ha estat cap sorpresa el resultat per la presidència del teu Barça, avui menys teu, però, no t’hi capfiquis, des de fa temps vas conduir el club en clau política i el resultat de les eleccions han estat així. Jo no m’ho prendria com un fracàs, sinó com una realitat. És el que et trobaràs a partir d’ara, vas triar el camí difícil com a denominació d’origen, si haguessis triat l’altra camí avui series un exemple a seguir amb un futur plàcit, per aquest motiu crec amb tu. El que nosaltres nomenem “caverna mediàtica” els hauríem d’anomenar “brigada de narcòtics”, no és meva la frase, la vaig llegir fa uns dies en una web que et recomano.



    http://perabonspatricis.blogspot.com/



    És la tasca dels mitjans de comunicació, narcotitzà al personal, tu vas fer el mateix en el any 2003, la diferència està en el narcòtic emprat, era d’il·lusió i esperança, vas triomfar. La gent té poca memòria, i molts catalans pel que veig no en tenen o tenen por d’utilitzarla, tu tampoc tenies a les teves mans un succesor, i al davant teu hi ha la burgesia catalana, aquets que ho volen tot, diners, la senyera, el rei i que els titllin de bons catalans quan traspassan el riu Ebre. Amb aquets no si pot comptar i prefereixo no qualificar-los, també son catalans; aquets son precisament els que ens possan pals a las rodes, els mateixos que demostran la seva catalanitat parlant l’idioma de l’amo.



    Ara et toca decidir, fa uns dies per TV3 vas dir que la decisió era tan sols personal, dons no et deixis influenciar per els eleccions d’ahir, jo prefereixo una Catalunya independent sense Barça que un Barça triomfant dintre d’un estat que ens ofega, el teu Barça no els hi anava bé, ells volen un Barça a la seva mida, el que han votat els socis. Però, el socis son els que hi ha i Catalunya es molt més gran. Fa un anys guanyar a l’etern rival era la màxima aspiració política, hores d’ara amb això no en tenim ni per començar.


    Cordialment,


    Joan O.R.

    ResponElimina
  3. De vegades el destí genera persones que poden modificar un estat d'ànim d'un país sense que ni ell mateix ho hagi sospitat. Aquest és el bon camí, i cal cuidar molt bé les passes a fer per no malmetre el camí ja fet. És quan es guanya responsabilitat envers un país. Em vé a la mamòria aquell estudiant rebel de Paris durant la revolta del 68, Con Bendit. Va encapçalar un alliberament que només els estudiosos de les societats coneixen. Aquell moviment va ser irreversible. Tenia bases sòlides.
    Ara, més de mitja Catalunya està esperant si el nostre Laporta haurà madurat prou com per a que la fumera i els ocells no l'atabalin massa.
    De moment, els rosegadors i depravadors de diner estan començant a mossegar un altre símbol de Catalunya, que en Laporta a aixecat al màxim possible. Esperem que no passi el mateix que amb el Palau de la Música Catalana, tant pels diners com per la qualitat oferta interna i externa. He sentit que hi pot haver a ca'n Barça un moderador anomenat Benedito. Tant de bo sigui veritat!
    Pel que fa amb Laporta, tot està a la seva taulada; si ha madurat o si segueix patint exabruptes és cosa d'ell.
    En aquest país nostre, massa sovint em patit exaltats que a cada exaltació ens han fet retrocedir cada vegada més. Cal fer passes endavant i que de cada una no n'haguem de retrocedi-ne cap ni una.
    Siguem calculadors, amb emoció continguda! Que no ens traeixi l'exaltació...

    ResponElimina
  4. Amic Joan O.R., gràcies per llegir i per difondre aquest bloc patriòtic!
    Salut i llibertat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas