Ves al contingut principal

L’abstenció creix, els partits cavalquen

Les perspectives sobre la participació a les properes eleccions al Parlament de Catalunya són, a hores d’ara, paoroses. De la dècada dels noranta ençà, el progressiu desencant dels ciutadans envers els partits (combinat amb un individualisme que ho envaeix tot) ha suposat un augment espectacular dels percentatges de l’abstenció. Els darreres referèndums sobre la Constitució Europea o l’Estatutet de la Moncloa s’han situat per sota del 50% de participació. I l’abstenció en altra mena de conteses electorals (municipals, europees, autonòmiques i fins i tot estatals) creix també sense aturador.

Els efectes poden ser especialment perversos. Perquè, curiosament (o no), aquesta situació beneficia els partits consolidats des de la implantació de l’autonomisme a Catalunya. El 15-20% de l’electorat que ha decidit abandonar és el més crític, el més flexible, el més disposat a orientar el seu vot en funció de la gestió dels governants o en direcció a les millors ofertes, fetes des de la credibilitat. La seva desaparició d’escena pot concentrar la participació en els espais electorals dels hooligans dels partits. És a dir, l’exercici del vot es limita cada vegada més a aquells electors que trien sempre “els seus”, facin el que facin. Encara que presentin un lloro. No cal, doncs, que els partits arrisquin, ni que ofereixen projectes engrescadors i veritablement creïbles. Ni que triïn els millors gestors. Amb el vot dels de sempre, dels incommovibles, ja en tenen prou. L’espiral de degradació de l’escena política, sembla, doncs, difícil de trencar en un futur proper.

Comentaris

  1. Estic bastant embolicat de feina, però ressuscito una estona perquè aquest tema és molt important per la democràcia.
    Seguint el discurs del Patrici Granollachs, veiem el vici -abans mai comprès- dels EEUU en que els ciutadans no voten mai. Per què votar?
    Els escons, però, segueixen plens. Tot plegat és degut a una martingala legalista de la llei electoral, com tots sabeu. Si sempre estan plens els escons, doncs no es nota que la gent rebutgi la política de baixa estofa.
    Al meu entendre, cal fer una IP (Iniciativa Popular -Herrera i Rajoy junts?, je,je!-) Bé, segueixo. Una iniciativa popular que exigeixi una modificació de la llei electoral, on es reflecteixi el nivell d'abstenció, el vot en blanc, que no permeti aquests arrodoniments que fa que els partits majoritaris sempre en surtin més premiats i obri les llistes per a qui vulgui presentar-se lliurment. Cal reunir 220.000 signatures altra vegada! I, per què no ajuntar-ho?
    És qüestó dels Bons Patricis Actius els qui ho activin!

    ResponElimina
  2. Però els crítics, aquest 15-20% també tenen la seva responsabilitat, si vas al col.legi electoral el dia de les eleccions hi ha unes 30 paperetes diferents.
    Collons, R.cat, CUP, hi haurà potser Laporta, antiturins, partit humanista, per no dir feixistes que no anomenaré.

    ResponElimina
  3. Estic d'acord amb Moisès, no participar vol dir deixar que els altres et facin la feina, després no et queixis si no és al teu gust. El que està clar és que no es pot trobar un partit que ens satisfaci en tot, però tampoc podem tenir 2 milions de partits personalitzats.

    ResponElimina
  4. HEM RECOLZAT I ENCARE RECOLZEM,LA PARTIDOCRACIA DELS AMIGUETS I AMIGUETES,"DEL COMITE CENTRAL"QUE VOLEU?...EL PODER CORROMP,AIXO ES MES VELL QUE EL ANAR A PEU.
    LA REGENERACIO TE QUE FERLA EL POBLE,NO ELS PARTITS.
    JUGANT AMB BCN.

    ResponElimina
  5. Jo estic amb en Salvador i amb en Moises.

    Votar en blanc ja s'ha demostrat que no serveix de res: els partits es continuen repartint la resta de vots i, per tant, el poder.

    No anar a votar és exactament el mateix.
    Cada cop ho fa més gent i... quina diferència hem vist?

    CAP!
    Els partits es continuen repartint la resta de vots

    El que cal fer és ANAR A VOTAR!!!
    Però no vontant els de sempre, aquest ja hem vist (patit) tots com ho fan.
    El que cal fer és donar una oportunitat a totes les altres opcions possibles que estan a l'ombra demanant una oportunitat.
    Hi ha una trentena de possibilitats diferents a les eleccions al parlament de Catalunya!!!

    De ben segur no trobarem mai un partit que ens representi al 100%, però amb la mateixa seguretat n'hi ha que ho faran millor que els que hi ha ara, que dia rere dia ens demostren cada cop més que només es representen a sí mateixos.

    Si donem el nostre suport als partits petits els grans perdran poder i els caldrà posar-se les piles per recuperar-lo. La competència és bona i necessària!

    ResponElimina
  6. el primer que hem de fer els catalans , es alliberar el nostre poble, quan siguem un pais normal, llavors que cadascun voti el que li sembli.

    ResponElimina
  7. Totalment d'acord, Anònim.
    I com ho hem de fer? Quedant-nos a casa sense fer res???

    El que hem de fer, a part d'altres coses que cadascú cregui com anar a les manifestacions, és VOTAR, però no votar qualsevol cosa com els que hi ha ara, sinó votar algú que defensi DE VERITAT els Catalans i Catalunya, i avantposi el nostre futur i el nostre país als interessos propis i de partit.

    Mentre al Parlament hi continuï havent els vividors de sempre i continuïn ben assegudets com sempre RES canviarà. :(

    És absolutament evident que els "nostres" "representants" en realitat no en són, només es representen a ells mateixos i al les seves ànsies de poder i conservar-lo, però això només és culpa nostra, i només nosaltres podem canviar-ho.
    VOTEM!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…