Ves al contingut principal

Liderar o fer de rèmora

Dissabte enquesta del Periódico. Tretze punts de diferència a favor del sí en un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya. Senzillament espectacular. Només fa dos anys i mig, l'octubre de 2007, el mateix mitjà i tipus d'enquesta marcava una diferència de deu punts a favor del no. En aquest temps l'opinió del país ha girat com un mitjó. La mateixa enquesta, però, detecta una majoria (en contradicció amb el que acostumen a registrar totes les enquestes quan la mateixa pregunta no és tan concreta en el calendari) contrària a la celebració en aquest moment d'un referèndum. Senyal que manca molta pedagogia sobre la necessitat imperiosa i urgent de disposar d'un Estat per lluitar contra la crisi. De fet, la força dominant dins el panorama catalanista, CiU, porta mesos aprofundint amb el seu discurs en aquesta falsa dicotomia. Ara no toca independència perquè hi ha crisi. Companys, sabeu perfectament que és exactament el contrari.

Segons l'enquesta del mateix mitjà, però, el nombre de votants de CiU que votarien no només s'ha reduït uns ínfims dos punts en aquest mateix període de canvi espectacular per al conjunt del país. De manera que, si hem d'esperar que el cent per cent de l'electorat de CiU sigui independentista haurem d'agafar cadira. Entretant, per distreure el país (i el 56% dels seus votants que sí vol la llibertat plena), l'Artur Mas s'ha tret del barret el curiós concepte de dret a decidir sense límits. Decidir què, com i quan? Només amb un marc legal estatal podrem decidir lliurement. Mentre no el tinguem només viurem més autonomisme. En política la honestedat és important. Si creus que el teu país es troba en un sot profund i necessita sortir, si creus que s'acaba l'aire, el millor és fer alguna cosa per arribar a la superfície i no esperar que caiguin del cel un parell de bombones d'oxigen. Segons sembla, CiU és a prop de la majoria absoluta. Prioritza el seu retorn al poder per damunt de la recuperació del poder per part del país. Posa el partit per davant de la gent. Tenint la capacitat de liderar, ha triat fer el paper de rèmora. No els fem el joc.

Comentaris

  1. Doncs, que cal fer per a que CIU deixi de jugar a la puta i la ramoneta? Agradi o no, no es pot aconseguir la independència sense el clar suport de CIU en aquesta direcció. Si tenen raó envers que: ara mateix no guanyaria el SI, que si la gent diu SI però al votar-ho s'acollonarien, que Si però no,... potser cal que ens expliquin si treballaran fermamanet per anar cap al Si o cap al NO, o bé no faran res en aquest sentit. Jo crec que cal movilització de la ciutadania, prou forta i insistent, i el polític no tindrà més remei que posicionar-se.
    Visca Catalunya i visca els catalans.

    ResponElimina
  2. Estimat i ingenu amic, el Periódico, com a mitjà afí al PSC, em temo que amb aquests números falsejats només pretén provocar una reacció antiindependentista i invertir la tendència creixent del soberanisme català. Em sap greu, però si la participació als referèndums és d'un 30% com a molt... crec que deu ser un 35-40% com a màxim la població partidària de l'Estat propi.

    ResponElimina
  3. A veure amics,
    Una cosa és la tergiversació del PSC i l'altra és la por de perdre lideratge de CiU.
    Pel que fa als primers, tot és qüestió que es fraccionin entre els PSC i els PSOE. Tal com ho estem fent els independentistes, ja va bé. Els estem forçant, a poc a poc a sincerar-se d'una vegada.
    Pel que fa als segons, crec que és qüestió de anar-los posant la pastanaga del diner davant dels seus morros i dels qui els voten. Explicar-los que hi guanyaran molts més pempis anant per lliure. No costa gaire dir-ho perquè és veritat!
    Crec que CiU només és una coalició econòmica, amb la coberta nacionalista de l'antic capital català.
    Amb els dos fraccionats, tenim la independència guanyada!
    Albert

    ResponElimina
  4. Jo, en quant a CiU, no m'ho plantejaria tant en termes econòmics com en termes purament electorals. De cara als seus votants conservadors la idea d'independència espanta un pèl, i més encara la idea de proposar referèndums desafiant la voluntat dels de la meseta.CiU és una formació de vocació pactista, esgarrapa el que pot a Madrid a base de donar suport a pressupostos generals i coses així; no s'ha distingit mai per l'audàcia.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.