Ves al contingut principal

Monarquia i nou estat

No em puc estar de comentar alguna cosa del famós reportatge Adéu, Espanya? de la Dolors Genovès, emès fa alguns dies per la nostra televisió nacional amb una audiència de 733.000 espectadors de mitjana i un 23,9 de share. En homenatge a Joan Ferran he incrustat el vídeo al final d'aquest bloc. Què nerviosos ha posat els del PSC, els de la Catalunya real. Afirmen escandalitzats que el reportatge només presentava dues opcions: involució autonòmica o independència. Però és que resulta que, com ells saben perfectament, és l'única alternativa real. La resta, invents impossibles per confondre el personal. Nit llarga com la de Grenlàndia. Boira de les Terres Altes d'Escòcia. Ninots de neu del Quebec.

Potser va sobtar a alguns la possibilitat que les respectives monarquies (britànica i danesa) fossin hipotèticament acceptades pels nous estats en procés de construcció. En aquest mateix sentit, per al cas de Catalunya, el notari López Tena va fer una provocadora intervenció fa no gaire amb motiu del Tercer Congrés Catalanista. A mi això, per obvis motius de respecte a la nostra història em resulta molt difícil de pair. Com aquest bloc intenta testimoniar, els Borbons han estat uns autèntics genocides a Catalunya i res no han fet per fer-se perdonar. Ni la més mínima mostra de penediment. Ni el més ínfim acte de desgreuge.

A la recerca de la unitat, per aplegar el màxim de forces de cara a guanyar l'objectiu final, en el cas que els catalanistes monàrquics fossin un nombre important, estaria disposat a cedir tapant-me el nas. Per pur pragmatisme, sempre que l'actual dinastia admetés els seus crims. Em penso, però, que els monàrquics sobiranistes, com és ben lògic, es poden comptar amb els dits d'una mà. Que no ens faran sumar. I que comptar amb el padrinatge dels Borbons no serviria de gaire al nou Estat català. En tot cas, per a que els europeus s'enfotessin de nosaltres.

Comentaris

  1. Un Estat català serà republicà. Dubto que la majoria dels catalans acceptessin la figura de la monarquia, i menys la borbònica. Quan ho vaig sentir, també em va semblar força estrany.

    ResponElimina
  2. Magnífic article, estimat Granollachs!
    Precisament avui mateix, a l'Avui apareix l'article "fundacional" del nou partit polític d'en Joan Laporta. M'agradat el seu discurs fins el punt que el trobo molt més moderat i clar i responsable que no me l'imaginava pas, fins ara.
    Es clar, no parla pas de jocs borbònics ni cap cosa de martingala espanyolera. L'única relació que hi fa amb Espanya, és el punt en que posa Espanya en una situació equivalent a la del Real Madrid d'haver de fer un esforç per no haver de quedar-se despenjats del Barça.

    Coincidint amb tot això, ahir vaig sentir a la RAC1 una bona dona -crec que era un resum del que deuria dir- que en castellà deia que l'únic que li feia por de que Catalunya es fes independent era que no la fotessin fora de Catalunya. En Laporta ho deixa clar. Tothom hi té cabuda al projecte: Els nats, els nous i els recents. A tots els independentistes ens cal divular insistentment el nostre bon acolliment de tothom, sense acolloniment....
    M'agrada en Laporta, sobretot si es forneix de gent reponsable i saberuda!!!
    Salutacions d'Albert

    ResponElimina
  3. El que hem de fer tots plegats es anar units de bon començament. En Laporta ha deixat anar per segona vegada la premissa "el que en vulgui treure profit d´aquesta iniciativa que es quedi a casa", referin-se a les possibles poltrones que es deuen estar confeccionant per aconseguir una única veu. Al darrera de tots aquests moviments, plataformes i associacions hi han molts interessos, per aquest motiu hem d´estar alerta. Necessitem que surti una veu transparent, transversal i unificadora. És en Laporta aquesta veu?, si tot aquest moviment es trenca per lluites per a encapçalar el front comú, haurem perdut una oportunitat. No vull ni pensar com ens titllaràn els de la brigada de narcòtics i el temps que necessitarem per a refer el camí conquerit.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…