Ves al contingut principal

Quan encara tenia sentit

L’atzar va fer que, fa uns dies, passegés agradablement en família pel centre de Tortosa, mentre llegia l’obra “La historiografia catalana en el segle del Barroc (1585-1709)”, de Xavier Baró i Queralt (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009). Al llibre, topo amb la clàssica polèmica sobre la idea d’Espanya als inicis de l’edat moderna. Sembla mantenir-se incòlume la percepció que, abans del matrimoni de 1469 entre Isabel I i Ferran II d’Aragó, Espanya era sobretot tot un concepte geogràfic (com avui ho seria Europa), prestigiat pel record de la Hispania romana.

La unió de les dues herències dinàstiques va convertir aquell antic patrimoni conceptual en un objectiu polític en sí mateix. I aleshores fou quan una legió d’historiadors castellans es llançaren, abans que Castella completés la conquesta de tot el territori peninsular, a l’apropiació del mateix concepte d’Espanya, assimilant-lo ras i curt a la mateixa Castella. Ressonen en resposta, les paraules del cavaller tortosí Cristòfor Despuig: “Catalunya no només és Espanya, sinó que és la millor de les Espanyes”. Era quan encara pagava la pena resistir-se al monopoli castellà d’aquella idea nascuda de l’imaginari clàssic.

Mentre passava per davant del Palau Despuig, obra apreciable de l’arquitectura civil del cinc-cents, pensava que aquella reivindicació tenia sentit quan l’escrivia Despuig als seus "Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa" (1559) i Castella no havia completat la seva obra d’ocupació peninsular. Una vegada conquerida a sang i foc tota la península per Castella, vistes des d'avui, les paraules d’en Despuig, encara que per a alguns sonin a espanyolisme, no constitueixen sinó el testimoni d’allò que mai va poder ser: una Espanya construïda mitjançant la unió i el consens, no dic del poble (en una societat d’antic règim), però almenys, de les seves classes dirigents. A hores d’ara, ja no té sentit. Castella ha guanyat el seu predomini peninsular però alhora ens ha perdut per sempre. Incompetent, no ha estat capaç d’assimilar-nos.

Comentaris

  1. El terme Espanyes o Espanya, en aquell moment, tenia un sentit merament geogràfic, i era utilitzat així pel rei en Jaume I o per en Jacint Verdaguer. I avui dia, quan pren possessió del càrrec l'arquebisbe de Tarragona, encara l'utilitza en aquest sentit.

    Salutacions.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.