Ves al contingut principal

Que no Artur, que no

Abans d’ahir vaig tenir el goig de, alhora que escrivia aquest apunt, llegir un comentari d’un lector anònim d’aquest bloc que manifestava les mateixes inquietuds que en aquell mateix moment m’ocupaven el cap. Resulta que en la seva darrera sessió de màrqueting a l’americana per explicar el programa electoral de CiU a les eleccions de la tardor, dedicada al futur de la nostra nació, l’Artur Mas ha tornat a afirmar que el nostre país no està madur per a un referèndum sobre la independència, repetint com un sonàmbul la teoria del transatlàntic. I tenint en compte que serà el proper president de la Generalitat, és en aquest tipus d’afirmacions on la seva necessària qualitat de lideratge trontolla de manera alarmant. Artur, perdona la confiança, la teva funció com a patriota no és esperar a que la llibertat caigui de l’arbre, sinó estirar el braç per arrancar-ne el fruit.

Cap societat ha estat madura per als canvis cap a la llibertat: ni per a l’abolició de la tortura judicial, ni per a l’alliberament dels esclaus, ni per al sufragi femení, posem per cas. Han existit persones, però, segures del que volien oferir als seus ciutadans, de la seva conveniència en termes morals i de la necessitat de llegar un futur millor, que han empès els seus en la direcció del risc. I així hem arribat, encara que fos a batzegades, on som ara. Estirats a la palla o subministrant calmants no hem avançat. Tornar a proposar, després del fiasco del darrer acord de finançament, una nova batalla pel concert econòmic és absolutament de bojos. Una broma. Seguint l’analogia que tant agrada en Mas, és com conduir el transatlàntic del país, tot i conèixer la predicció meteorològica adversa, directe cap a l’espessa boira deixant de banda el rumb de la il·lusió que podria portar el vaixell a navegar per nous mars plens de possibilitats.

Comentaris

  1. Mentre CIU no tingui al seu full de ruta, l'objectiu de la plena sobirania nacional del poble català, no contaran mai amb el meu vot. I confio que tampoc amb el de cap dels més de 500.000 bons patricis que ja han manifestat als referendums municipals que SI, SI A LA INDEPENDÈNCIA, però que cap d'ells es quedi a casa i no voti en totes i cadascuna de les eleccions, pq cada sobiranista que no vota és un vot més per als unionistes, conservadors, inmovilistes i esclafa cadires, tant arrelats en la "cultura democràtica" hispana.
    Salut.

    ResponElimina
  2. Malhauradament tenim polítics que fa temps ja van descobrir que el gran chollo es instalar-se en el "conflicte permanent".
    Ho fan els espanyols amb els terroristes.
    Ho fan els catalans amb Madrid.
    Si no poguessim estar discutint engrunes amb Madrid cada cinc minuts, què s'en faria de CiU? i d'ERC?
    La societat catalana ha donat una lliço de maduresa democràtica tant brutal amb les consultes per la independència que les declaracions d'en Mas només poden fer que pena i vergonya aliena.

    Savallscat

    ResponElimina
  3. Permeteu-me, amics patricis, que obviï aquesta tebior d'en Mas. És cosa de l'herència tèbia del mal banquer Pujol: -"Sí, però no...", etc. Permeteu-me també, que expliqui un mal record d'una decisió d'en Pujol quan va veure que iremisiblement perdria les seves últimes eleccions: Va decidir, a títol de comiat, agraïr l'esforç dels Caps de la Generalitat de la seva confiança amb un increment salarial d'un 13,5%. Evidentment, cap mena de pujada als treballadors de base, els qui solucionen el dia-a-dia. Aquest és el model per en Mas...

    Permeteu-me una altra vegada, que aprofiti aquesta finestra de llum tan sana i, veient l'escut de Suïssa que ens ha penjat el Patrici Granollachs, que us expliqui una anècdota meva viscuda a Suïssa. És el bon contrapunt de llum que ens cal per poder respirar una mica de justícia:
    Vaig anar a Suïssa com alumne convidat per una empresa espanyola a fer-hi un curs de la meva especialitat de tècnica fotogràfica. Al cap d'uns deu dies, i anant jo molt distanciat de la resta d'alumnes, el mateix Director General d'una molt coneguda firma fotogràfica mundial d'allà, em va brindar si no m'interessaria incorporar-me com a fotògraf provador de la firma. Després de seure i agafar aire i dir-li que sí, ell mateix va anar a la seva secretària a que iniciés el procediment. Mentre jo estava fent càlculs familiars, etc., i madurant aquell canvi de vida tan sobtat, al cap de molta estona el Director se'm va haver d'axcusar dient-me que els era impossible fitxar-me. El motiu era que en aquell moment estavem al cantó alemany (observeu-ho bé!) i jo parlava en francès. No sabia ni un borrall d'alemany. La llei suïssa deixa molt clar que en cas de fitxar un estranger, aquest haurà de saber parlar la llengua pròpia del cantó on s'està en aquell moment, o sia, el taller, fàbrica, negoci, etc. Al no estar al cantó francès, els era impossible poder-me contractar.

    Vaja, just igual que a Espanya!!!! A quants anys-llum dèu estar Suïssa d'Espanya??
    Les dues vegades que hi he estat allà per aquesta firma, he observat comportaments tant agradables per a mi que també dic a ple cor: Suïssa, t'estimo!!!
    Esclar que, en contrapartida, m'hi vaig trobar amb un grup d'espanyols que també van fer aquell curs i deien que aborrien Suïssa...
    Salutacions, amics!
    Albert

    ResponElimina
  4. JO TAMBE SOC INDEPENDENTSTA,FINS EL MOLL DELS OSSOS,PERO TAMBE SOC REALISTA. SEGONS LA CAMPALANS,VOTARIEN ENTR EL 30 AL 40% DEL CENS.
    GUANYARIA EL "SI"? ELLS ...CALLAN.AIXO VOL DIR QUE SI?....AQUEST SOCIATES SON MOLT LLARGS¡¡¡¡.
    DEIXEM DE FER CAS AL ENGANYOS INTERNET,I UTILITZEM LA LLOGICS,SISPLAU¡¡¡¡.
    JUGANT AMB BCN.

    ResponElimina
  5. sobre la ja famosa teoria del transatlàntic, els comentaris d'en Mas demostren que no sap portar ni un "optimist". Un transatlàntic no es capitaneja com una automòbil. L'expressió "cop de timó" vol dir precisament que quan es vol canviar el rumb cal fer-ho amb decisió i energia per corregir els components de vent i corrent, al contrari que portar un volant d'un automòbil prenent un revolt que es fa de manera pausada i continua. Si no volem que els mals vents i el corrent espanyol ens arrosseguin, cal per Catalunya, un bon cop de timó !!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.