Ves al contingut principal

Quedar-se sol (amb la consciència tranquil·la)

Em penso que seré l'únic de la feina que avui farà vaga. Alguns han demanat hores d'assumptes personals (és allò de no ser-hi, però sense que et descomptin del salari). Faré vaga, però crec que és un error. Només s'han d'emprendre batalles que puguis guanyar. I aquesta, amb el clima creat i l'estat d'opinió de la gent (massa castigada i fatalista), està abocada al fracàs. Hauria preferit una acció imaginativa, com ara sortir els vint minuts reglamentaris de l'esmorzar davant la porta del centre treball, fet que hauria tingut un impacte públic prou notori i al qual la gent sí s'hauria apuntat. Però al manual de procediment dels sindicats es veu que només figura la vaga clàssica.

Que si no es podia fer una altra cosa davant la crisi. Que si no els vull donar encara més diners dels que em retallen. Que si no segueixo les proclames dels sindicats perquè no tenen legitimitat. Que si m'espero a la vaga general. D'arguments n'he sentit molts. I segurament tots tenen una part de veritat (com passa sovint). Però no serà per mi que el president arlequí Rodríguez Zapatero podrà avui treure pit davant del fracàs de la vaga. No serà per mi que el Govern es veurà amb prou forces i sense ningú al davant per emprendre la següent retallada dels drets socials i laborals. No serà per mi. I encara un altre motiu: em fastigueja comprovar com cap de les mesures d'estalvi de la despesa pública proposades fins ara està pensada més enllà dels propers cinc minuts. Cap mesura de reorganització en profunditat de la funció pública. Cap proposta de millora de l'eficiència. Només estalvi avui i ara. Sense pensar en el demà. Són uns irresponsables que ens han portat fins on som avui i avui continuen comportant-se com a tals. Sí, faré vaga.

Comentaris

  1. Bon Granollachs,
    No estàs sol, no. Jo no puc fer vaga perquè visc de renda des de fa un temps... Però la meva dona-companya-muller-etc Roser, sí que la fa íntegrament, sense subterfugis. L'indignant és aquesta cosa toba, tèbia, hipòcrita de qui no vol que li sigui retret i no s'atraveix a plantar cara, tampoc. Pensa que la mentalitat del treballador públic és de mena acomodatici, cobard. Això ja ho vaig viure molt durament al meu treball davant de moltes dificultats i tothom es feia el distret.
    Ara bé, avui la vaga està sent un èxit fora del previst!! S'ha desbordat la previsió de màxims dels sindicats (per mi molt desqualificables des de sempre).
    La gent, amb sindicats o no, està que bota. No tant per la nostra retallada, com per l'ineptitud dels polítics. Tothom sabia on anàvem de pet i no feien res. I, ara, només saben obeïr la Merkel sense saber prendre mesures serioses. Jo segueixo en el criteri que la classe política està totalment dominada per la del capital especulador. Aquest problema no el resoldrem ni amb l'independència!! És una crisi de dignitat. Tots, al servei dels lladres, bravo!!
    Una forta abraçada
    Albert

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…