Ves al contingut principal

Sense basquitis

Ep, sense basquitis, un plaer visitar Donòstia. El temps ens ha aguantat, tot i veure el cel gairebé sempre tapat i amenaçant. Hem pogut fer la nostra, sense haver-nos de refugiar sota la pluja. Una ciutat ordenada, neta i polida (i que difícil es trobar-ne gaires que responguin a aquests tres adjectius). L’atapeïment gastronòmic de la “parte vieja”. La bellesa de l’eixample comercial per sota del Boulevard. Les platges i el curós enjardinament. Una ciutat d’aire francès i estil refinat. La seva gairebé total destrucció el 1813 l’ha feta néixer en temps d’urbanisme planificat, al qual s’afegeix la gratificant presència del mar, només enlletgida al port per la immensa estanquera de la Comandància Naval espanyola. Vigència encara en l’ús de l’euskera, sobretot parlat als parcs infantils i a les places, amb els fills. Un bon senyal.

Esperit esportiu en diumenge: la “Donostri”, competició de triatló que, ocupant la platja d’Ondarreta, ens ha fet difícil accedir a les vistes del Monte Igeldo amb el vell funicular. A dalt, un parc d’atraccions rònec però encara amb encant, amb panoràmiques fantàstiques de la badia. A baix, una ciutat bullint d’animació futbolística. Milers de banderes penjant dels balcons. La Real s’hi jugava aquella tarda l’ascens a Primera i tota la ciutat vivia l’esdeveniment amb il·lusió contagiosa. Unitat i passió de ciutat petita (180.000 habitants, menys que Sabadell) i d’un sol club: gran concentració de milers de samarretes blanc-i-blaves darrera l’Ajuntament i sortida més de dues hores abans amb càntics i en manifestació cap a Anoeta. Feia patxoca.

Comentaris

  1. Quina enveja! Enveja amb tots els sentits, de la que fa mal, vaja! Ja, ja! Precisament, amb la meva "patrícia"(es pot dir?) estavem ahir parlant d'una possible anada cap aqueixes terres de caixa pròpia... Llàstima que tot és car, però fóra bonic organitzar una expedició autocaravanista de patricis-ab-patrícies a veure terres amb identitat pròpia!
    Una abraçada, bon Granollachs!
    Albert

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…