Ves al contingut principal

Sense basquitis

Ep, sense basquitis, un plaer visitar Donòstia. El temps ens ha aguantat, tot i veure el cel gairebé sempre tapat i amenaçant. Hem pogut fer la nostra, sense haver-nos de refugiar sota la pluja. Una ciutat ordenada, neta i polida (i que difícil es trobar-ne gaires que responguin a aquests tres adjectius). L’atapeïment gastronòmic de la “parte vieja”. La bellesa de l’eixample comercial per sota del Boulevard. Les platges i el curós enjardinament. Una ciutat d’aire francès i estil refinat. La seva gairebé total destrucció el 1813 l’ha feta néixer en temps d’urbanisme planificat, al qual s’afegeix la gratificant presència del mar, només enlletgida al port per la immensa estanquera de la Comandància Naval espanyola. Vigència encara en l’ús de l’euskera, sobretot parlat als parcs infantils i a les places, amb els fills. Un bon senyal.

Esperit esportiu en diumenge: la “Donostri”, competició de triatló que, ocupant la platja d’Ondarreta, ens ha fet difícil accedir a les vistes del Monte Igeldo amb el vell funicular. A dalt, un parc d’atraccions rònec però encara amb encant, amb panoràmiques fantàstiques de la badia. A baix, una ciutat bullint d’animació futbolística. Milers de banderes penjant dels balcons. La Real s’hi jugava aquella tarda l’ascens a Primera i tota la ciutat vivia l’esdeveniment amb il·lusió contagiosa. Unitat i passió de ciutat petita (180.000 habitants, menys que Sabadell) i d’un sol club: gran concentració de milers de samarretes blanc-i-blaves darrera l’Ajuntament i sortida més de dues hores abans amb càntics i en manifestació cap a Anoeta. Feia patxoca.

Comentaris

  1. Quina enveja! Enveja amb tots els sentits, de la que fa mal, vaja! Ja, ja! Precisament, amb la meva "patrícia"(es pot dir?) estavem ahir parlant d'una possible anada cap aqueixes terres de caixa pròpia... Llàstima que tot és car, però fóra bonic organitzar una expedició autocaravanista de patricis-ab-patrícies a veure terres amb identitat pròpia!
    Una abraçada, bon Granollachs!
    Albert

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.