Ves al contingut principal

Vergonya aliena

Alguns que manifesten la mentalitat de funcionaris colonials residents entre nosaltres defensen que la llengua espanyola ocupi un lloc preponderant en la vida pública catalana. Els cal el més elemental sentit de la justícia. Justícia històrica. Perquè, com hem defensat tantes vegades des d’aquest bloc, conèixer la història no constitueix un exercici de simple erudició, sinó que permet entendre molts dels comportaments polítics actuals.

Bàsicament són tres els motius pels quals l’espanyol té avui un estatus socialment dominant a àmplies zones del país. En primer lloc, per haver estat la llengua del poder reial des del segle XV, fet que va fer atractiva la seva adopció per part dels sectors privilegiats, delerosos de construir un mur social de distinció respecte a la majoria, alhora que l’espanyol esdevenia model literari preponderant a l’ombra de la monarquia dels Àustria. Un motiu doncs, bàsicament de diferenciació social. En segon lloc, amb l’adveniment dels Borbons, l’entestament a dictar tota mena de normes de persecució i prohibició (tan sàviament recopilades per en Francesc Ferrer i Gironès).

Finalment, l’arribada massiva a Catalunya d’immigrants espanyols, ben assimilada als anys vint i trenta, desbordant entre els cinquanta i els setanta. A cap altre país europeu, però, els fenomens d’immigració massiva han donat peu a situacions d'oficialització i menys encara de predomini lingüístic dels nouvinguts. Els turcs a Alemanya, els algerians a França o, fins i tot, els hispans als Estats Units, no han conseguit que les seves llengües es converteixin en predominants, fent recular la dels seus països d’acollida. Arreu del món, els immigrants s’adapten a les normes existents. Aquí les imposen sota l’amenaça del seu pes polític. A mi, com a fill d’immigrants, em fa vergonya que l’infinit agraïment envers el país d'acollida es transformi en alguns en xuleria impresentable.

Comentaris

  1. El problema és el de sempre. Per aquesta gent "esto es Españññña" i prou. Un problema que la independència també solucionaria de cop, amb un bon cop de timó, com deia aquell bon mariner.
    És que dir-los'hi: si vas a Anglaterra no t'estranyarà haver de parlar anglès, i a Italia italià, etc. llavors a Catalunya el català MEEEEEEEC! Alarma! Alarma! Catalunya no és soberana, i això els hi dona la raó, pq no poden entendre una Espanya plural, diversa, no homogènia.
    Crec que la solució ja l'he comentat.
    Si no ens volen com a persones i només ens tenen pels diners i les oportunitats de prosperar a la nostra terra (el somni català), pq seguir amb ells. Que catalans i espanyols són dos coses diferents cada cop estar més clar.

    ResponElimina
  2. Com bé assenyala l'anònim nº1, és un problema de mesquinesa, un problema ètic. El nouvingut s'hauria de sentir avergonyit de no parlar català. I l'immigrant que després de quaranta anys insisteix a sentir-se orgullós del seu analfabetisme en aquesta llengua és digne d'anàlisi: en la meva opinió és difícil sentir-se orgullós de no saber quelcom, el no-saber és per definició ignorància i que jo sàpiga no és pas una virtut.

    ResponElimina
  3. La "raça" espanyola s'ha caracteritzat mai per el respecte envers els territoris visitats, ocupats, genocidats o envaïts?

    No cal ser llicenciat en història per saber que el tarannà espanyol (el que tan fidelment representa aquell toro ranci i vergonyós) dista molt del català (representat per un ase, quin gran encert)...

    Un motiu més que em fa sentir cada dia més lluny d'aquesta pàtria que vol ser la meva a crits i cops.

    Llàstima que al bell mig del camí entre on sóc ara i el meu país somniat hagi de topar sempre amb una classe política acomodada, enquilosada, poruga i ben domesticada pel fuet "rojigualdo"...

    Bona revetlla a tots!!

    ResponElimina
  4. I, quan l'arrogància de ser ignorant, es transforma amb arrogància de mentir? Em refereixo al ministre de torn del tema que més maldecaps els provoquem a Madrid, actualment. Ni Estatut, ni crisi... La Sagrada Família amb el TGV!
    Heu vist com pot arribar un ministre a posar-se tant en ridícul com en Blanco havent de veure que la UNESCO li digui que aquell document que diu que li dóna autorització de ple dret a passar per la Sagrada Fmília, ÉS FALS!!!!????
    Ningú no li demanarà responsabilitats? No és delicte que un carrec públic digui mentides basant-se amb documents falsos?
    La Sagrada Família és símbol català, oi? Com que el perill de fer-hi passar el TGV pel costat a 1,5 mts. de distància és molt evident, no hi veieu una lluita soterrada del "mantenello y no enmendallo"?
    Aquí, una vegada més tots els bons patricis hi han de treballar de valent. No és broma que ens malmetin aquest monument mundial per decret de Madrid...
    Mireu que hi ha solucions i de ben fàcils....!

    Bona revetlla!
    Albert

    ResponElimina
  5. S'ha de defensar l'opció independentista sense complexos. Serenament, fermament. No cal barrejar-hi "odis" ni actituds antiespanyoles "genèriques". Senzillament: volem SER sense haver de demanar permís ni disculpes. Som catalans i volem un estat propi, com ells el volen i el tenen. Ni més ni menys. Com més clarament i rotundament defensem aquesta opinió més força tindrem. Cal deixar enrere els complexos i parlar clar.

    ResponElimina
  6. Albert pots dir d'on has tret l'informació que dius que la UNESCO desmenteix el document que va presentar en blanc,
    gràcies

    Eliseu

    ResponElimina
  7. La fulminant Sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut acabarà d'obrir els ulls a molts tebis autonomistes catalans, fins ara. Fins i tot a molts conservadors.

    De fet, és molt significatiu que moltes personalitats del món financer i econòmic català parlin des de fa 3 o 4 anys, amb naturalitat, d'un escenari d'independència que mai no s'hauria plantejat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…