Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2010

Les coses petites

En Josep Maria és un xerraire incansable. D'aquells amb els quals els temps no corre. Conversador pel plaer de conversar. Capaç de captar la profunda saviesa vital de gent sense cultura. L'altre dia varem anar a casa seva, al peu del Montseny. Emprenedor d'èxit, la seva petita empresa, per la passió de què en parla, ho ha estat tot (amb la família, extensa) a la seva vida. L'ha sabut llegar vigorosa als seus fills, que ara fan front a la crisi de la millor manera que poden. Fa uns mesos, abans que esclatés amb tota virulència, va haver de deixar la direcció de l'empresa. Es va jubilar anticipadament. I no fou voluntàriament. En Josep Maria sembla d'aquells que treballaria, sempre al peu del canó, fins al darrer alè de les seves forces.

Fa alguns mesos, un avís. Més que un avís, un miracle. Un atac de cor va deixar-lo a mitja capacitat per sempre. Se'n va sortir encara no sap com. Ara, diu, ha de fer les coses al seu ritme. Un pas que poc té a veure amb l…

Això fa patxoca

Crònica d'urgència, de primeres impressions. Ahir al vespre, presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Sabadell i comarca. Convocatòria per correu electrònic 48 hores abans i uns 300 assistents. La sala d'actes del Casal Pere Quart completament plena, amb gent dempeus vorejant totes les parets de la sala. L'Uriel Bertran (amb l'Àlex Fenoll de presentador) fa memòria de la seva trajectòria personal com a impulsor del moviment de les Consultes i dels objectius del nou projecte. S'escolta algun retret pel fet que fins avui no hagi abandonat la condició de diputat d'Esquerra. Afirma haver defensat bona part dels valors de la nova formació a través del seu corrent crític Esquerra Independentista.

La Solidaritat Catalana és presenta com un projecte de la gent. Les intervencions del públic són molt interessants. El clam contra els partits autonomistes és general. L'objectiu de la reunió és també el de bastir comitès de campanya per començar a pre…

Acostumant-se a perdre

Estan nerviosos. Se'ls veu desorientats. Darrerament, segueixen estratègies enfollides. Estrictament testiculars. Sembla talment com si els agradés perdre. Ni d'una victòria, al Mundial, n'han sabut treure rèdit. Contradiré la sàvia màxima de no distreure l'enemic quan s'equivoca per comentar uns quants dels darrers episodis i la incomprensible presa de posició espanyola al respecte. La darrera, en el debat sobre l'abolició de les curses de braus, tot sigui dit, un veritable progrés de la civilització, del qual els nostres fills se'n sentiran orgullosos:

1. Guerra de banderes: la circular del Partit Popular de Catalunya demanant als militants que llueixin banderes espanyols als balcons, juntament amb l'eufòria d'altres, ha portat a mostrar gràficament (a més de la seva ínfima presència) la incompatibilitat entre la identitat espanyola i catalana: no he vist ni un sol balcó amb les dues banderes; és, o l'una o l'altra; o caspa o il·lusió. Grà…

No paguen en català

Ara que el Ministerio de Defensa de la senyora Carme Chacón no paga factures en català (és massa ocupada preparant el seu salt en paracaigudes sobre Catalunya en general i el PSC en particular: cal posar-hi ordre), em ve a la memòria un interessant document adreçat al senyor Joaquim Rivera i Barnola, resident a l'Hotel Europa de Sant Sebastià, l'estiu de fa setanta-tres anys:

Jefatura Superior de Policía.
Comisaría de Investigación y Vigilancia.
San Sebastián

El Excelentísimo Señor Gobernador Civil de esta Provincia, en uso de las atribuciones que le están conferidas, ha tenido a bien imponerle la multa de DOSCIENTAS CINCUENTA PESETAS, por haber celebrado a las 14 horas del día 27 del actual una conferencia telefónica desde el Hotel Europa en dialecto catalán.

Lo que participo a usted para su conocimiento, significándole que dicha multa deberá hacerla efectiva en esta Comisaría, en metálico y en el plazo improrrogable de 5 días.

Dios guarde a usted muchos años. VIVA ESPAÑA. IIº AÑO …

Els seus valors democràtics

Estan fatal. De la seva constitució pactada amb el feixisme en diuen democràcia. Diumenge passat, festa del patró d'Espanya, mentre el Borbó demanava a l'apòstol Sant Jaume que intercedís davant l'altíssim per las indissoluble unitat de la nació (en una nova mostra de l'encara vigent nacionalcatolicisme monàrquic), la seva ambaixadora a la República d'Irlanda, segons ens ha explicat Vilaweb, protestava davant el govern de Dublín per l'emissió de certes entrevistes de contingut inconvenient fetes a ciutadans anònims als carrers de Barcelona. Resulta que la Raidió Teilifis Éireann, la televisió pública irlandesa, va emetre les paraules d'una jove que afirmava no sentir-se espanyola, ni viure les victòries de "la roja" com a pròpies i que acabava reblant el seu argument amb un els "espanyols són idiotes".

I això no ha agradat a Madrid. Acostumats a girar la cara a la realitat, a ignorar que a Catalunya som uns quants que no hem sucumbit (e…

Generositat gairebé infinita

Ells no han mogut un dit. No han fet absolutament res per conformar una majoria social independentista. Però són els solvents, els ordenats, els pentinats, els endreçats, els de confiança, els de tota la vida. Els altres, tots, són uns peluts, uns destralers, uns folls, uns desequilibrats. Segons en Sostres, ni tan sols van dutxats. Uns s'han partit la cara durant els darrers trenta anys; han suat la cansalada pel país en les condicions més adverses. Els altres sempre van nets i polits: de la piscina de casa a l'aire condicionat del quatre per quatre no dóna temps de suar. Però, que ens quedi clar (ens recorden amb llur prepotència habitual) el procés no tirarà endavant fins que els senyors s'hi apuntin. I ho faran quan ja no tinguin res a perdre. Quan el risc personal sigui zero. Quan tot estigui decidit. Ells no hauran tirat del carro ni durant un minut. No hauran suat ni una gota. Nets i polits. A recollir la glòria.

Fa uns dies no vaig resistir la temptació d'envia…

De tant repetir-ho...

"El cas de Kosovo i el de Catalunya no tenen res a veure". "El cas de Kosovo i el de Catalunya no tenen res a veure". "El cas de Kosovo i el de Catalunya no tenen res a veure". Ahir la vicepresidenta de la Vega vagava pels passadissos de la Moncloa com a ànima en pena (en el món de la política és ja més a l'espai dels morts que no pas als dels vius), repetint sense parar aquesta frase.

"El cas de Kosovo i el de Catalunya no tenen res a veure". "El cas de Kosovo i el de Catalunya no tenen res a veure". "El cas de Kosovo i el de Catalunya no tenen res a veure". Ahir l'hàbil Moratinos, responsable de la posició internacional espanyola, que la separa d'Alemanya, Estats Units, Gran Bretanya i França i la uneix a la Xina, Rússia, Romania i Bulgaria, vagava pels passadissos del Palacio de Santa Cruz (seu del Ministeri espanyol d'Afers Exteriors) com a ànima en pena (en el món de la política és ja més a l'espai de…

El metge que boxejava a estones lliures

La cara dura del personatge no té límits. Rodríguez Zapatero va aprofitar l'impuls de les flexibles cordes del ring bastit pel Partit Popular per impulsar-se i llançar sobre el nostre país un directe a la mandíbula. Encara que no podem dir que no esperéssim la garrotada, la duresa de l'impacte fou violentíssima. Ens va trencar el nas. I la ferida sagna en abundància. Quan comencem a aixecar-nos i obrim els ulls, malmesos també per la duresa del cop, encara atordits, sense plena consciència, descobrim que ja no som al damunt del quadrilàter, sinó en un llit d'hospital. Distingim només una ombra al llindar de la porta. La vista es va aclarint a poc a poc. Una bata blanca. No pot ser. És el mateix doctor Rodríguez Zapatero qui, ple d'abnegada responsabilitat, se'ns presenta ara al davant disposat a guarir-nos. Ha canviat els guants de boxa pel cotó fluix. Ens posarà uns quants punts i com nous. Aquí no ha passat res.

Rodríguez Zapartero va afirmar ahir al Fòrum Tribun…

Ens obren la porta de sortida

La sentència d'ahir del Tribunal Internacional de l'Haia, mitjançant la qual es valida com a conforme al Dret Internacional l'exercici del dret a l'autodeterminació per part del Kosovo, suposa (a més d'una descomunal bufetada a la cara a la demencial posició espanyola) un aval del màxim nivell judicial a l'estratègia de proclamació unilateral d'independència per part del Parlament de Catalunya. En aquest sentit, el full de ruta traçat, primer per Reagrupament i després per la Solidaritat Catalana, sembla no només el més adient sinó l'únic possible. Cal, doncs, amb totes les forces, propiciar un nou 14 d'abril: una victòria electoral de les forces independentistes en unes eleccions nacionals seguida de la proclamació de Catalunya com a Estat pel nou Parlament sorgit de les urnes. Si no arribem en 2010, la farem realitat, sense dubte, en la data simbòlica de 2014.

La decisió judicial del Tribunal Internacional de Justícia constitueix un cop moral molt…

Les nostres Constitucions

Víctor Ferro, nascut el 1936, fill de l’exili català a l’Uruguai, amb la seva obra El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta (Eumo, 1987), constituí un veritable revulsiu durant les darreres dècades del segle XX en el procés de revalorització de la història del sistema institucional català, bastit amb paciència, peça a peça, durant cinc segles, fins a la sagnant ocupació borbònica del nostre país. Ara que un llibre recent del mediàtic Hèctor López-Bofill ha posat novament damunt la taula la història del nostre constitucionalisme (terme segrestat en el debat públic pels espanyols, en referència a la seva Constitució, no pas a les nostres), no em resisteixo a reproduir en aquest bloc, a tall d'homenatge algunes frases de les conclusions del llibre clàssic de Víctor Ferro. Resulta especialment pertinent en els temps que corren, tenint en compte que els amics del Tribunal Constitucional espanyol han dit que no gaudim de drets històrics:

“No, les…

Temps de Solidaritat Catalana

El novembre de 1905 l'incendi de la publicació satírica el Cu-cut! fou l'esca d'una reacció de dignitat del país que convertiria en pocs mesos el catalanisme en la força electoral hegemònica. Dels carlins als republicans, tots els partits nacionals constituïren la (ara haurem de dir) primera Solidaritat Catalana. Fou la justa reacció a la força desbocada del militarisme espanyol concretada en la repressiva Llei de Jurisdiccions. Només els lerrouxistes (igual com ara), en foren bandejats de l'acord. Tal i com explica Joan Alavedra, fou Francesc Cambó qui tingué la pensada d'organitzar una gran manifestació popular de rebuig a la nova legislació aprovada a Madrid per reprimir el catalanisme.

Així va néixer la Festa de l'Homenatge, lloança als diputats que havien votat contra la seva aprovació al Congreso. El 20 de maig de 1906 dos-cents mil catalans sortiren al carrer a manifestar el seu esperit de rebel·lia. Prat de la Riba va escriure: "tot un poble que e…

Engolits pels corrents de fons

En política errar l’anàlisi porta tard o d’hora al fracàs. Al nostre país, el poble, la gent, ha anat durant els darrers trenta anys sempre molt per davant dels partits i els seus líders polítics, mancats, amb molt escadusseres excepcions, de prou sensibilitat per sintonitzar amb els anhels de la majoria del país. La manca de connexió d’aquests lideratges amb les seves bases socials ha estat causa d’ensorrament de llurs expectatives electorals i polítiques. El president Pujol, tan hàbil durant dècades, va fer finalment perdre el poder a CiU quan va decidir recolzar-se en el Partit Popular (sense voler entendre les pulsions de la immensa majoria dels catalans) i no en la força emergent de l’independentisme.

ERC va repetir l’operació. Després de la il·lusió generada per la irrupció d’un partit declaradamentindependentista, va arribar a la convicció que calia gestionar l’autonomia per comptes d’esdevenir bandera contra l'autonomisme d’un sobiranisme socialment creixent. El desastre de…

Llindars de dignitat

Reconec que vaig dubtar molt seriosament del tremp del país. Va ser amb motiu del referèndum en què el poble de Catalunya va validar l'Estatutet de la Moncloa. Per a mi, que vaig fer campanya activa en favor del rebuig a la retallada derivada del pacte Mas-Zapatero i del pas del text pel Congreso de los Diputados espanyol (fins i tot dins del que aleshores encara era el meu partit), va suposar una gran decepció comprovar com molts al meu voltant, la majoria, eren partidaris, encara una vegada més, de donar una nova oportunitat a l'encaix de Catalunya a Espanya.

Ara, quatre anys i tres manifestacions després, comprovo que es tractava d'una veritable darrera oportunitat. En bona mesura, sospito, l'èxit de la riuada humana del 10 de juliol va ser el resultat precisament d'un sentiment de frustració especialment accentuat per aquesta circumstància. Aquells que encara van donar una nova oportunitat a l'Estatutet ho van fer tapant-se el nas i considerant que era un m…

Confondre identitats personals amb projectes col·lectius

Les persones som complexes. Hi ha qui interpreta la realitat com si respongués a una freda fórmula matemàtica. I no. Resulta que tots vivim en la contradicció permanent, no només en l'ordre polític, sinó també en tots els altres de la vida. Els autonomistes acostumen a repetir dia rere dia (aquest i el de la fractura social són ja els únics arguments que els queden als de la brigada de narcòtics) que la majoria dels catalans se senten catalans i espanyols. Certament, a la majoria de les enquestes que formulen preguntes relatives a la identificació nacional, hom acostuma a trobar equilibrat el percentatge dels que se senten catalans i espanyols i el d'aquells que es diuen més o només catalans. Com això, també és cert, que el nombre de catalans que es declaren independentistes a les enquestes del Centre d'Estudis d'Opinió només supera lleugerament el 21% en el moment màxim dels dos darrers anys.

Tot això és cert. Però el que és un error (no pas innocent en els de sempre…

Gent valenta que planta cara

A diferència dels polítics covards que ens han tocat, en Marc Belzunces és un patrici valent. No el conec, però em trec el barret. Fa uns mesos vaig sentir un dels brillants speechs històrics de l'Oriol Jonqueres ponderant tot allò que els catalans d'anteriors generacions s'havien jugat per salvar la nació i, per contrast, la petitesa de les coses que ell mateix i la majoria de nosaltres estem disposats a posar damunt la taula avui per mantenir encesa la flama. En Marc Belzunces no és d'aquests. És l'excepció. En temps de prudència, de càlcul, d'individualisme, d'anar cadascú a la seva, d'anar tirant, ell ha dit prou. I s'ha plantat. Arriscant els seus diners i el seu futur personal i professional. Em trec el barret.

Marc Belzunces va decidir que, com a bon patrici, no podia ni volia col·laborar amb la convocatòria de les eleccions espanyoles al nostre país i que, per tant, no s'hi presentaria a la mesa electoral a la qual l'havien cridat. I…

De com liquidar la immersió lingüística

Per molt que vulguem llegir amb carinyo l'informe dels experts cridats pel Govern de la Generalitat, qualsevol neòfit és capaç de veure que la part interpretativa de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatutet de la Moncloa conté els fonaments per a la liquidació en un futur proper de la immersió lingüística. No ho estableix ara, però aplana el camí. I molt. La brigada de narcòtics treballa intensament aquests dies per fer veure el contrari. Diuen que no. I que d'això ens n'hem d'alegrar. Que, veus, no és tan greu. Es tracta de camuflar la realitat per fer-la desaparèixer momentàniament de l'ànim del català emprenyat.

I qui dia passa any empeny. Quan passi ja ho afrontarem. Però no cola. D'una banda, la sentència ha acabat per sempre amb el blindatge que l'Estatut suposadament oferia a les competències exclusives de la Generalitat de Catalunya, en el cas que ens ocupa, en l'àmbit de l'educació. De l'altra referma el dret en a…

Tot esberlant el mur (V): pilotes fora

Abans de marxar de vacances, el director dels Serveis Territorials del Departament d'Educació a la meva comarca ha tingut a bé contestar el meu últim escrit. Darrerament, per norma, em comunica que ha estat adreçat més amunt, en concret, a la Directora General d'Atenció a la Comunitat Educativa. I s'ha acabat el bròquil. Pilotes fora. Es veu que el porxo il·legal que s'ha fet fer a casa seva no només és físic (vegeu un dels apunts anteriors d'aquesta sèrie), sinó que també té alguna cosa de mental: li serveix per protegir-se sistemàticament de la que cau. En aquest cas, dels nostres recursos i escrits. En terminologia de rugbi, ens ofereix autèntiques puntades de peu defensives. Abans contestava coses que no tenien res a veure amb el que demanàvem; ara opta per fer pam i cap amunt.

Vegeu-ne sinó. Els dos darrers escrits rebotats fan referència, el primer, als motius específics pels quals els Serveis Territorials han fet entrar un alumne a l'escola que nosaltres…

Tres dies, tres

Tres dies. Un temps rècord. Tres dies han trigat els nostres representants a trepitjar vilment i passar-se per l'arc de triomf els anhels i les aspiracions de centenars de milers de manifestants de dissabte. Estava equivocat. Per a guanyar la llibertat plena no podem comptar amb els partits. Viuen en un ecosistema que els aïlla completament de la realitat. Fins i tot anant a la manifestació no van aconseguir captar ni durant una dècima de segon el seu sentit últim. Les entitats i els bons patricis de la societat civil han de tirar pel dret. El Consell de Garanties Estatutàries primer i la Mesa del Parlament de Catalunya després han tombat la Iniciativa Popular per a la convocatòria d'un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Que els responsables dels partits polítics presents al Parlament ho hagin fet just tres dies després de la demanda massiva d'independència de més d'un milió de catalans al carrer té una força simbòlica espectacular. Vol dir, senzillament, …

I ara què? Unitat per la independència!

Tal i com ha afirmat l'historiador Josep Termes, la manifestació de dissabte va constituir la mobilització sobiranista més important que mai ha viscut la història de Catalunya. El missatge, inequívoc i pràcticament unitari: independència. Constatat l'èxit esclatant de la convocatòria, un interrogant recorria la marxa del principi al final: i ara, què? Com canalitzar l'energia desfermada per més d'un milió de catalans desafiant la calor i la manipulació? Com traslladar tota aquesta immensa força del carrer a les institucions, a falta de poc més de tres mesos per a les eleccions autonòmiques? Com deia en Partal, com passar del milió (de manifestants) als seixanta-vuit (diputats)? La lliçó del poble ha estat tan extraordinària que impulsa a demanar un impossible a l'alçada de l'ambició demostrada per la gent al carrer.

Sembla clar que cap dels partits actualment presents al Parlament de Catalunya mereix la confiança massiva del més d'un milió de ciutadans que …

Crònica d'un aquelarre independentista

Ho hem fet. Fins i tot els opinadors de la brigada de narcòtics han hagut d'admetre el caràcter abassegadorament independentista de la manifestació del 10 de juliol de 2010, una data per a la història. Trobada a Gràcia: una hora abans l'afluència de manifestants en direcció a l'Eixample apunta a un èxit sense precedents. No falta ningú de la colla. He quedat amb companys de lluita i de feina. A tres quarts de sis som davant el Palau Robert, absolutament col·lapsats. Hem perdut tothom: només seguim amb el Quim (un dels artífexs de la història de lluita de la Federació Catalana de Patinatge) i la seva família. La gentada és espectacular. Només dos crits. Noranta per cent: in-inde-independència. Deu per cent: boti, boti, boti... Cap referència popular a l'Estatutet disminuït defensant patèticament encara per l'establishment autonomista.



Connexió amb la ràdio per situar-nos. La capçalera no es mou i la gent comença a ocupar la resta del recorregut de la manifestació. J…

Amics holandesos

Molt abans de l'arribada de Johann Cruyff a aquest país, l'admiració pels Països Baixos ja havia estat present a aquesta terra. L'èxit de la República holandesa durant el segle XVII, assolint la seva independència alhora que guanyava una posició capdavantera com a veritable potència comercial atlàntica, seduí molts catalans, per als quals, aquella petita nació esdevingué un veritable model a seguir. Les relacions més directes entre Catalunya i els Països Baixos durant les darreres dècades del Sis-cents s'establiren sobretot a l'entorn dels negocis d'Arnold Jäger i Johan Kies comerciants neerlandesos de família catòlica establerts a Barcelona el 1661 i 1669, respectivament. El seu arrelament al país (s'enriquiren amb grans contractes amb l'administració per al proveïment de grans, exportaren aiguardents catalans i posaren els seus capitals en algunes de les empreses més ambicioses del seu temps) els portà a obtenir el títol de ciutadans honrats de Barcel…

Serà històrica

Es palpa en l'ambient. Serà històrica. És el que veig en el meu entorn. Una mobilització ciutadana sense precedents. Convocatòries a dojo de parents, amics i companys de feina o de lluites. El correu electrònic treu fum. El país és madur i, com a tal, la seva gent amb un mínim de pols polític pensa sortir (gairebé) en bloc a defensar-ne la dignitat. Aquesta manifestació, a més, tindrà el caire més independentista de les que s'han conegut a la història recent. Els polítics es pensen que amb les seves rebequeries poden desmobilitzar el poble. Però no és veritat. Com diuen els Mesclat dels Borbons, "no saben fins a quin punt arribem a passar d'ells". L'estratègia dels federals de crear conflicte per desanimar la participació no ha funcionat. Fa temps que, xipollejant en el fangar, no saben el que es moure's per alguna cosa que no sigui l'interès particular. Durant el procés de Consultes, amb comptades excepcions de bona gent (que n'hi ha a tot arreu)…

Venir d'Equador a morir per Valladolid

L’absurd model d’infraestructures ferroviàries radials dissenyat durant les darreres dècades pels populars i els socialistes espanyols, no només comporta l’empobriment industrial i comercial del nostre país a major glòria d’Espanya i la seva capital, sinó que també facilita accidents de la magnitud del de fa dies a Castelldefels. Abans que caigui en l'oblit, no deixo escapar l'oportunitat de dir-hi alguna cosa. No es tracta de justificar l’acció dels qui van decidir travessar a peu les vies. El seu comportament s’insereix en un feix d’actituds d’incivisme i irresponsabilitat esteses al nostre país en gairebé tots els ordres de la vida pública. Són també el resultat de dècades de conreu d’un individualisme salvatge i del desmuntatge dels elements cohesionadors de la vida col·lectiva. I també del nivell de formació dels immigrants que ens han triat.

Però, dit això, com s’entén (com deia un lector anònim d'aquest bloc) que un tren circuli a 150 quilòmetres per hora per un baix…

Els desastres de la guerra contra Catalunya (VIII)

La crua actualitat m'ha desviat de la voluntat d'anar apuntant en aquest bloc les pàgines més negres de la nostra història de subjectes desgraciats de la repressió vinguda de ponent. Avui, finalment, sí que toca. L'Ordenança de Carles III (el dels Borbons) de 1770 establí per a Catalunya un reemplaçament militar obligatori de 2.400 soldats. Segons Lluís Roura, es tractava "d'avançar de nou en la voluntat política d'uniformització que impregnava el reformisme absolutista del regnat de Carles III". En aquest context esclatà el denominat "motí de les quintes" de 1773. Les pasquinades populars contra l'allistament i les primeres fugides de joves per evitar-lo començaren a mitjans d'abril d'aquell any. El 4 de maig, entre cinc i sis mil persones, majoritàriament menestrals precàriament armats, es concentraren davant la Porta Nova de la ciutat de Barcelona amb el propòsit d'entrar a la ciutat tancada.

Pals i pedres contra la guarda esp…

Trastorns bipolars

Fa algunes setmanes parlava en un apunt sobre la malaltia psiquiàtrica del nostre "estimat" primer Borbó Felip V. Dels canvis d'humor i d'ànim que el portaven de la depressió a l'eufòria sense solució de continuïtat. Als nostres socialistes utòpics (no els clàssics del segle XIX, sinó els federalistes catalans d'avui) els passa quelcom semblant. Volen i dolen. Són espanyols i catalans. Han de retre homenatge el gran Zapatero i alhora defensar els interessos culturals, polítics, socials i econòmics de Catalunya. De tant anar d'una banda a l'altra, cada dia se'ls veu més desequilibrats. La darrera manifestació de la malaltia té forma de senyera (amb permís d'en Quim Monzó).

Resulta que a totes les reunions preparatòries de la manifestació, durant tot un any, els representants del socialisme utòpic català sempre havien acceptat el lema Som una nació. Nosaltres decidim. Però ara estan en la fase B de la malaltia (etapa depressiva) i temen que els …

Temps de rebaixes

Som en temps de rebaixes. El Tribunal Constitucional espanyol va emetre sentència quaranta-vuit hores abans que comencessin els tradicionals descomptes d'estiu al comerç, un fet del tot premonitori de les seves intencions. Aprofitant l'obertura en diumenge, faig una sortida en família. La pluja inesperada, xàfec d'estiu, ens obliga a refugiar-nos. Els meus fills aprofiten per pujar, baixar i rebregar un dels cotxes de pega de les galeries de l'eix comercial de Sabadell. Aquells tan simpàtics que mengen amb voracitat monedes d'un euro. Mentre procuro limitar els danys, observo l'aparador de la botiga del davant, d'una coneguda marca de roba italiana famosa per la seva agressivitat publicitària.

No pot ser. Què és el que veuen els meus ulls? En només uns dies, l'aplicació de la sentència del Tribunal Constitucional ja ha arribat als indrets més inesperats del "territorio nacional". La veig perfectament aplicada a aquell aparador. A l'esquer…

L'efecte Laporta i els altres

Contràriament al que escolto i llegeixo en diversos mitjans i espais a la xarxa, no crec que l'entrada en escena de Joan Laporta hagi de preocupar especialment Esquerra i, en canvi, molt menys, Convergència i Unió. És més, crec que, possiblement, és exactament a l'inrevés. No només per la teòrica (esperem concrecions programàtiques de la nova formació Democràcia Catalana) major proximitat ideològica de Laporta a l'espai de CiU que al d'ERC, sinó sobretot perquè el que cal analitzar no és com canviaran els resultats de les eleccions autonòmiques de la tardor en relació a les de 2006, sinó com ho faran respecte a les expectatives actuals d'intenció de vot.

En aquest sentit, Esquerra se situa a totes les enquestes dels darrers temps entre els 12 i 13 escons. És gairebé un 50% del seu electorat anterior i això vol dir que difícilment pot perdre encara més votants (superar aquest percentatge constituiria un cas d'enfonsament digne d'estudi a nivell mundial). Els…

"Gallina de piel"

Sóc poc sentimental, però reconec l'impacte emocional que m'ha causat la fotografia dels convocants de la gran manifestació del 10 de juliol a Barcelona. Aplega representants d'entitats i associacions, dels principals partits i sindicats, així com personalitats de l'àmbit de la cultura i la comunicació. M'ha arribat no pas per la gent que hi surt a la instantània, sinó sobretot, pel fet que hagin volgut posar per a la posteritat al Fossar de les Moreres, al costat de l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Brutal.

És la resposta a una nova agressió contra la nostra nació. M'ha fet venir al pensament sobtadament un altre moment cabdal de la nostra història. Aquell que recrea l'amic Oriol Jonqueres (potser el cito massa?) en explicar el col·lapse dels fossars de la ciutat de Barcelona durant el setge borbònic de 1713-1714. De quina manera, plens a vessar aquells cementiris, calia tornar a reobrir les tombes per cavar una i altra vegada un nou pi…

L'Estatut d'Alicia Sánchez-Camacho

Un dels elements que van fer més dura, més incòmoda, la campanya del referèndum de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya en 2006 va ser haver de compartir papereta amb els, diguem-ne, senyors del Partit Popular i els Ciudadanos d'Espanya. Un servidor tenia molt clar que a Catalunya no li convenia l'Estatutet de la Moncloa, que la dignitat del país sortiria ferida de mort d'un procés en què el tal Guerra es vantava públicament d'haver passat el ribot a la voluntat del Parlament de Catalunya. Tenia molt clar que sense dignitat no hi ha respecte i que calia votar que no. I ho vaig fer plenament convençut. Però, insisteixo, haver de compartir papereta amb el Partit Popular se'm va fer particularment mortificant.

Per això em va fer tanta il·lusió que l'Alicia Sánchez-Camacho, com a primera reacció en conèixer la sentència del Tribunal Constitucional, digués que aquell era a partir d'aleshores també l'Estatut del Partit Popular de Catalunya. Els partits …

Histèria desfermada en la brigada de narcòtics

Oportunista, demagog, friki, feixista, irresponsable, buit, populista, totalitari, aprofitat, individualista, agre, incapaç, patètic, escalfacadires, embrutidor. Tota la gama possible de l'insult, del més simple al més refinat. Mostres d'un odi irracional i desfermat en els membres més reconeguts de la brigada de narcòtics. Aquest és el núvol de qualificatius que vaig sentir ahir a can Cuní en relació a les aspiracions polítiques de l'expresident del Barça, el bon patrici Joan Laporta. Caram, quina por. Sobta. Costa d'entendre si hom valora la seva obra de govern en la primera institució de la societat civil catalana: aquells fets i no paraules que tant agrada a la factoria de ficció socialista. És incomprensible si es té en compte que totes i cadascuna de les enquestes publicades en tots els mitjans de comunicació, dins i fora de la brigada, asseguren que no té cap mena de possibilitat de futur en les properes eleccions autonòmiques.

Dilluns es presenta Democràcia Cat…

I si fem nostra la manifestació?

Com sempre, dubtes en el camp dels bons patricis. Cal anar o no a la manifestació del proper dissabte 10 de juliol a Barcelona? Ben mirat, de dalt i de baix, trobo que constitueix una excel·lent oportunitat per robar la cartera als polítics de l'establishment autonomista. Una ocasió de fer-nos escoltar i de monopolitzar la protesta que no hauríem de deixar escapar. Hi ha indicis que la immensa majoria dels que ens trobarem al Passeig de Gràcia de Barcelona aquella tarda de dissabte serem independentistes. El president Montilla ha dit que anirà només darrera una senyera. Molts, portarem una estelada a cada mà i seguirem el lema d'Òmnium. Altres, com la ministra Chacón, no hi aniran i tampoc no els trobarem a faltar.

Si més de la meitat dels votants de CiU i una tercera part dels del PSC, tal i com han reflectit diverses enquestes coincidents dels darrers temps, votarien sí en un referèndum sobre la independència, vol dir que la manifestació serà nostra. I és que el país està ca…