Ves al contingut principal

Crònica d'un aquelarre independentista

Ho hem fet. Fins i tot els opinadors de la brigada de narcòtics han hagut d'admetre el caràcter abassegadorament independentista de la manifestació del 10 de juliol de 2010, una data per a la història. Trobada a Gràcia: una hora abans l'afluència de manifestants en direcció a l'Eixample apunta a un èxit sense precedents. No falta ningú de la colla. He quedat amb companys de lluita i de feina. A tres quarts de sis som davant el Palau Robert, absolutament col·lapsats. Hem perdut tothom: només seguim amb el Quim (un dels artífexs de la història de lluita de la Federació Catalana de Patinatge) i la seva família. La gentada és espectacular. Només dos crits. Noranta per cent: in-inde-independència. Deu per cent: boti, boti, boti... Cap referència popular a l'Estatutet disminuït defensant patèticament encara per l'establishment autonomista.



Connexió amb la ràdio per situar-nos. La capçalera no es mou i la gent comença a ocupar la resta del recorregut de la manifestació. Just quan acabem de comentar-ho entre nosaltres, sento el mestre Joaquim M. Puyal que hi coincideix. És una metàfora del país: la capçalera dels polítics no avança i la gent ha decidit tirar pel dret. Nosaltres també. Farts d'esperar, ens decidim a manifestar-nos per la Rambla de Catalunya. Ens trobem un holandès autèntic amb pancarta: "Jo també vull la independència de Catalunya i que guanyi Holanda". Aplaudiments espontanis. Mentre avancem contemplem els carrers que desemboquen al Passeig de Gràcia plens a vessar. Només crits d'independència. La gent gran seu als bancs i observa amb un semblant de satisfacció incontenible el nostre pas. Molts nens ja van a coll dels pares.



Arribem a Gran Via i girem. Ens atansem a la confluència amb Passeig de Gràcia just quan es dissol, entre xiulets, la capçalera dels polítics. El president corre a refugiar-se a la seu del Departament de Justícia. Els peus de la font s'han convertit en un parc infantil. Pujats a la font, copsem només molt parcialment l'espectacular panoràmica de l'angle Passeig de Gràcia-Gran Via. A quarts de nou decidim fer el tros que ens falta fins a la Plaça Tetuán. És aleshores quan, per primera vegada en tota la tarda, podem afegir-nos a l'itinerari pròpiament marcat per a la manifestació. Arribem al final just quan una pobre becària de TVE intenta fer la seva crònica dalt d'una bastida, entre crits d'independència i algun raig d'aigua llançat des de sota. Agafem el metro per anar a buscar els nens. Les sensacions viscudes resulten difícils de descriure. Com en el futbol, hem guanyat només un partit per golejada i la lliga continua. Sí, és veritat. Però, abans de pensar en el partit següent, hem d'assaborir durant almenys uns dies la magnitud històrica d'aquest partidàs que acabem de jugar.

Comentaris

  1. A mi em va passar més o menys el mateix, però vaig poder baixar per Ps. de Gracia. Hi cantavem 'SOM EL POBLE, SOM LA CAPÇALERA.

    ResponElimina
  2. Manifest 12 d´Abril de 201011 de juliol de 2010 a les 14:53

    Com ja sabeu, prop d’un centenar de personalitats catalanes de tots els àmbits, encapçalades pels Dr.Moisés Brogi, Heribert Barrera, Agustí Bassols, Oriol Domènech, Joan Blanch i Antoni Mª Badia i Margarit, han fet un Manifest en defensa d'una Catalunya lliure i sobirana, integrada a la Unió Europea.

    Pots llegir el contingut del Manifest a http://manifest12abril.cat i també veure les intervencions dels impulsors.

    En un futur proper tenim intenció de fer saber per correu electrònic les iniciatives que recolzin aquests ideals així com totes aquelles informacions que ajudin als nostres conciutadans a fer-se una opinió de la situació real en que ens trobem.

    Si ens vols ajudar, et demanem que recullis el major nombre de emails i ens els facis arribar per l'apartat 'Circulars' de la Web.

    Pensa en els familiars, amics i coneguts, companys de col·legi, facultat o escola, del club esportiu, associació, partit, relacions professionals i qualsevol persona que coneguis.

    Naturalment serem molt respectuosos amb la protecció i custòdia de les dades. I si el destinatari del missatge no en vol saber res podrà donar-se de baixa amb el botó de ‘BAIXA’ que veus al peu d’aquesta circular.

    Gràcies

    ResponElimina
  3. Jo que em crec El Pais haig de dir que erem pocs! :)

    ResponElimina
  4. Molt encertat el títol de l'article, a mi també em va arribar a l'ànima la frase del Duran :)

    Tinc 30 anys i ahir vaig viure una de les experiències que no oblidaré mai. Tant intoxicat estic dels mitjans que realment em pensava que seríem 4 gats...

    No tinc paraules suficients d'agraiment a tota la gent que va venir d'Alacant o Perpinyà. És absolutament rebutjable l'actitud del govern d'Espanya.

    Sincerament us ho dic: crec que són molt pitjor que els talibans.

    Per cert, caldria no adormir-nos gaire... ja sé que és aviat encara, però caldria anar preparant l'11 de setemebre, que ha de pasar també a la història.

    Salut!

    ResponElimina
  5. Hola a tots,
    Disculpeu aquest silenci no proposat, sinó sobrevingut com a conseqúència del moviment d'aquest cap de setmana. Deu-n'hi-do!!

    Referent a la manifestació, la més densa i quantitativa de la meva vida, i hi he participat en moltes des del 1977 ençà, el meu grup, reduït a cinc persones de les quinze potser que havíem començat, vàrem quedar bloquejats just sota del Banc Transtlàntic -almenys era ombra!-. Allò es va anar espessint tant que molts vàrem temer alguna desgràcia col·lectiva. Afortunadament, vàrem aconseguir contenir les ganer de seguir baixant avall, atapeïnt encara més el poc espai que hi quedava. Per fer-nos la idea pels qui no hi pogueren ser, allò va ser molt semblant al metro en una hora punta. Cap espai lliure on encabir-hi una persona! A estones, era encara més dens, de veritat. Al cap d'unes dues hores, en arribar a la boca del metro de sota del Palau Robert, em vaig batre en retirada per traïció del meu peu dret, que ja no m'aguanta més.

    Ara faré un altre correu apart perquè, sinó, el servidor s'emprenya amb tanta lletra...

    ResponElimina
  6. Avui veig que l'acolloniment polític és monumental!

    Un altre tema, seguint l'ordre dels esdeveniments:
    El Canal 33, cap a les 22 Hores de dissabte passat, va aclarir la meva sospita que en realitat el Cervantes era en realitat Miquel Cervent (o com s'escrigui) Ara, ja tinc dues confirmacions del vici tergiversador (mentir i robar descaradament) dels castellans.
    Per cert, i molt bonic:
    El nostre bon patrici Joan Granollachs, contemporani del Cervantes i amic d'en Cervent, va ser citat per un historiador, un tal Miquel Pérez... Molt bé per tot aquest treball de Canal·33!! I, visca pels historiadors recuperadors de la veritat, Jordi Bilbeny inclòs!!
    ...i és que algun dia se sabrà tota la veritat...!!

    Segueixo amb el darrer correu:

    ResponElimina
  7. Aquest últim correu, permeteu-me que el dediqui a en Puyol i en Xavi!!!!

    Van haver de servir la causa espanyola per imperatiu legal, com jo amb els militars de l'època del Franco. Més o menys, tot segueix semblantment, només que barnissat de democràcia.
    Ells dos, però, van tenir el gran detall de passejar una bandera catalana junt amb la copa del món!!
    Una premonició, la va engegar el mateix Xavi abans del partit, quan va dir que en aquell moment el que calia era guanyar i que, després, ja hi hauria temps de parlar de més coses:
    Doncs, això: En Xavi i en Puyol besant la senyera i portant la copa del món... Tot un prodigi de simbolisme de reivindicació de Catalunya i del seu treball fet des del Barça, des de Catalunya.

    Ara, us deixo tranquils de la meva incontinència...
    Gràcies!

    ResponElimina
  8. Va ésser magnífic. En tindré un gran record tota la vida. Però aixó no queda aquí. Aquelarre independentista? Duran, obre el ulls, sou minoria dins d'un grup al que tapeu la boca per definir-se d'un cop. Mas, país inmadur? Potser teu hauràs de fer mirar.

    Gent, aixó ha de seguir fins al final o ens faran adormir de nou ara que el país ha despertat.

    Volem la independència però no tenim polítics decents!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…