Ves al contingut principal

Engolits pels corrents de fons

En política errar l’anàlisi porta tard o d’hora al fracàs. Al nostre país, el poble, la gent, ha anat durant els darrers trenta anys sempre molt per davant dels partits i els seus líders polítics, mancats, amb molt escadusseres excepcions, de prou sensibilitat per sintonitzar amb els anhels de la majoria del país. La manca de connexió d’aquests lideratges amb les seves bases socials ha estat causa d’ensorrament de llurs expectatives electorals i polítiques. El president Pujol, tan hàbil durant dècades, va fer finalment perdre el poder a CiU quan va decidir recolzar-se en el Partit Popular (sense voler entendre les pulsions de la immensa majoria dels catalans) i no en la força emergent de l’independentisme.

ERC va repetir l’operació. Després de la il·lusió generada per la irrupció d’un partit declaradament independentista, va arribar a la convicció que calia gestionar l’autonomia per comptes d’esdevenir bandera contra l'autonomisme d’un sobiranisme socialment creixent. El desastre de les properes eleccions autonòmiques de la tardor en serà la conseqüència. Tot, novament, per la falta de confiança en un país que, en realitat, torno a repetir, va per davant del que perceben o volen admetre els seus dirigents polítics.

Ara, CiU pot tornar-hi. Amb la seva teoria de la manca de maduresa del país, del jo sóc independentista, però Convergència i Unió no (?!), pot deixar-nos amb quatre anys més d’autonomisme, d'anar trampejant. I aquesta manca de percepció del punt exacte on es trobem pot portar a una nova frustració col·lectiva. També per motius de pragmatisme electoralista, CiU hauria de deixar de fer d’espectador i començar a encapçalar, com a força principal del catalanisme que és, el procés d’alliberament nacional. En cas contrari, no en dubteu (tot i els miratges que pugui assolir d'immediat), el corrent de la llibertat se l'acabarà enduent per davant.

Comentaris

  1. Tot arribarà Granollacs, Ciu com el Psc abans d'iniciar un corrent independentista s´han de fragmentar ells mateixos, la fórmula que pot originar la fragmentació de Ciu és no obtenir una majoria a la tardor (molt possible), per governar hauran de pactar o bé amb independentistes o Psc com a Euskadi, si així fos en el 2014 o tenim de lo més bé. Aquest fet comportarà un matrimoni mal avingut i les corrents internes independentistes sortiràn a la llum. Per aquest motiu les enquestes elaborades per la brigada de narcòtics els hi son favorables. Por molta por. Demà pot ser un gran dia, la roda de premsa d'en Laporta, Bertran i Lopez Tena, penso serà demolidora. Ja em parlarem, penso que tothom s´haurà de posicionar inclòs l'independentisme.

    ResponElimina
  2. Mentres CDC i UDC vagin junts, en cohalició, no es declararan mai independentistes, ja que els segons es declaren catalans espanyolistes.
    Algo similar, tot i que no tant pronunciat passa amb el PSC de Chacon, Zaragoza, Corbacho,... i Castells, Tura, Maragall,...

    Per a que aquests paritis és separin per raons de fons i contradicció en una cosa tant fonamental com quin volem que sigui el nostres Estat, molt més hauria de canviar tot plegat, ja que no en tenen prou ni amb una sentència judicial totalitaria i adversa a la voluntat democràtica del poble català.

    D'acord amb les enquestes (fiables però mai infalibles) Esquerra se la pega, però seguirà essent la única força independentista amb representació parlamentaria ja que Reagupament & CO de moment no arriven al mínim del 3% (tant de bo hi arribin, però...). Ens podem trobar amb un nou govern i marc parlamentari amb la menor representació d'escons independentistes dels últims anys, just en el moment en que som més gent en favor de l'estat propi català.

    Hem d'anar en compte, ens trobem en un moment en que ho seguin envant o l'assimilació començarà a esborrar la nostra cultura i identitat definitivament.

    Jo crec que ERC no ha fet bé les coses, però PSC menys (IU tampoc), però el revés electoral cau sobre l'únic del tripartit que és indepnedentista , pq l'electorat del PSC es veu que és més fidel (és a dir, ho fasin malament o molt malament, els segueixen votant, potser més que fidel és interessat, o més venut i cautiu, no ho se, però en democràcia i amb gent amb personalitat crítica normal no hauria d'ésser).

    Si els independentistes no anem units no farem res. Per fer força cal poder i el poble el teni a les nostres mans, ara ens cal administrar-lo de forma efectiva.

    SALUT I VISCA CATALUNYA.

    ResponElimina
  3. Sóc de les que cada dia faig servir les rodalies i estic farta de veure que els diaris gratuïts són absolutament anticatalans, de la qualitat mes val no parlar-ne. Fins i tot jo, quan no tinc altre lectura n'acavo agafant un i en lleigeixo els titulars arronsant el nas, tot i que acavo de mala llet.
    Ultimament quan surto de la feina imprimeixo algun article del cercle d'estudis sobiranistes o de ccn.cat i m'el oblido al tren...és un gest mooooooooolt petitet, però espero esgarrepar algun vot dels que no n'estan convençuts, perque nosaltres aquí en aquest blog ja hi sóm tots d'acord. Si a algú se li acudeix alguna altre idea aplicable, jo m'hi apunto.
    Salut i república catalana!

    ResponElimina
  4. Impecable anàlisi, Bon Patrici!
    Els polítics professionals volen fer creure que hi ha desafecció entre la ciutadania, però és innegable que el corrent de la llibertat anirà per davant, tal i com afirmes.

    ResponElimina
  5. Anònim: Comparteixo la teva opinió amb matíssos. D'aquestes enquestes que s'han realitzat fins ara, no coneixem les preguntes, l'apartat independentiste solament queda representat per ERC i Rcat/Laporta/CNS en consecüència els segonds tenen poca incidència degut a la manca de projecte (en aquest moment), quant l'independentisme tingui cara i ulls (en un únic partit) les enquestes reflectiràn entre altres veus l'esperit de la manifestació i les consultes. I en aquest punt ERC es quant pot perdre fàcilment 10 escons i no aniran pas a Ciu (enquestes d'avui) sinó directament a l'independentisme. si l'independentisme grup Rcat + Laporta + altres fan bona feina (depenem d'en Laporta), aleshores els resultats poden incrementar-se amb vots blancs i abstencionistes. De fet, segons la meva opinió, a partir d'avui comença la nova etapa per la Catalunya que volem.

    ResponElimina
  6. Aquest vespre s'ha confirmat la ineptitut dels polítics dominants catalans. Més ràbia a acumular. Més necessitat vital de fugir d'aquests ineptes, egoïstes incapaços de fer-ne una de dreta. No són polítics ni res que se'ls pugui assemblar! Són vulgars rampants dels seus interessos particulars, desorientats quan ara se'ls ha demanat fer alguna cosa de responsabilitat. A Madrid, se'ls ha desfet el mínim de coherència que havien aparentat aconseguir al Parlament de Catalunya.

    Vergonya alièna és el que sento, vergonya de tenir-los al Parlament, que els ve tant gran...
    Cal que surti nova sàlvia d'aquestes properes eleccions, sinó.... el naufragi estarà assegurat. Socialistes i convergents han de naufragar necessàriament, per la mateixa necessitat de l'oxígen que ens cal pel país.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…